Entrada destacada

Les festes majors mexicanes i les danses tradicionals

Un dels trets característics del poble mexicà és la seva visió festiva de la vida. Tal com ho va explicar molt bé Octavio Paz a El laber...

Translate

dijous, 30 d’abril del 2009

“Els bojos sou vosaltres”

Escombreu les petjades en l’altura;
 ja no hi faré més nosa, la pobresa serà lo meu tresor,
serà l’oprobi lo meu orgull; les penes ma delícia.
Me volíeu fer passar per boig i els bojos sou vosaltres:
i quant veritat és allò de que un boig ne fan cent!
Jacint Verdaguer: En defensa pròpia.

Ell que tot es va donar com Jesús
i ens el portà amb la seva poesia,
als pobres es va lliurar
duent-los el gran sopar

de Crist amb l’eucaristia.

Va sofrir el gran dolor
de patir l’excomunió
a la Casa de la Gleva.








Un exili interior
que no apagà la claror
de la seva eterna bleva.
Ans es defensà amb fermesa
contra la gran escomesa
i apel•là al sentit comú.
I ens deixà una altra remesa
del seu verb i agudesa
dient-li al bisbe: !el boig ets tu!

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 3 d’octubre del 2008

Camelltoltes

Camell, ens portaves sal
trepitjant còdols i arenes
des del temps més ancestral,
per adobar nostres cenes
amb pernils curats com cal,
que ens fan allunyar les penes
de l’hivern més fredoral
i de les nits més serenes.

Però avui els camions,
helicòpters i avions
t’han tret la feina més dura
i t’ho mires amb desaire,
fent com aquell qui procura
olorar el que porta l’aire.

I l’aire porta els aromes
d’unes temptadores pomes.
Són les drogues de disseny,
pastilles que fan volar
pel damunt del dur terreny,
i amb deliri pregonar
com qui ha perdut el seny
que ja no cal treballar.

I també porta cançons
que parlen del Carnaval,
de mil i una il•lusions,
somnis blancs i sens igual,
via Internet o hormonal,
perquè s’acaba el mil•leni
i per l’amor tot s’ho val.

  ©Joan Fort i Olivella
Sant Miquel de Campmajor,
13 de febrer de 1999, vigília de Sant Valentí
i abans d’anar a Banyoles a passejar el Carnestoltes amb un dromedari al davant.

Les disfresses


En aquesta freda nit dels ignorants,
vigília de la de Sant Valentí,
es plantegen a Catalunya Ràdio
la qüestió de la disfressa col•lectiva
per mitjà de la disfressa personal.

–Ens disfressem perquè així ens divertim.
–Ens disfressem perquè així sortim
de la foscor hivernal dels nostres cors,
de la monòtona agonia dels motors
i en el vestit creat trobem el cos
perdut a la oficina dels horrors.

–Ens disfressem per integrar-nos més al veïnat
–tan divers com menystingut–
i semblar un poble, com a mínim, quan hi ha festa,
per si calgués robar el carrer a l’endemà
i fer altre cop els rebomboris del pa.

–Ens disfressem perquè en el fons
som una tribu que ens hem trobat
amb la natura esfumada
entre el perfum parisenc i el de l’Onyar
i entre la roba de “l’altre” oblidat
dins la boutique o bé al supermercat.

La qüestió és sentir-se còmode
vestit d’una manera que ens és inusual,
però que la jet-set de fa dos segles
ja aprofitava per a fer-se ressaltar
sense deixar de banda el nostre nom
i començar a entrenar-se per la Marxa,
el pas de l’Equador o la Travessa,
mentre tinguem els rius bruts
com estan i bloquejats convenis importants.


Joan Fort i Olivella 
Febrer de 1988/juny de 2008.

Salts i bots

I salten i fan bots,
i corren i esprintegen,
doncs a tres quarts de vuit
a la meta els esperen
el partit de futbol,
el vermut, el cinema,
i, com cada diumenge,
el ball de discoteca.

Delit, sols és delit,
i flor de joventut,
fer fúting els matins,
de tant en tant un xut,
tirar-se’n també alguna,
i fer algun canut.

-->©Joan Fort i Olivella

Jardí vora el mar

Jardí vora el mar,
balcó a l’infinit,
ens obres la porta
al temps i a l’oblit.

Allà en una punta
un roser florit,
la rosa més bella
pel llavi enrogit.

El jardí dels Enamorats
i el carrer dels Tarongers
ens porten per llocs fantàstics
de geranis i til•lers,
de pensaments i nenúfars
de pins, cedres i xiprers,
de mirades molt profundes,
de veles, iots i creuers.

©Joan Fort i Olivella
6 de març del 2007

La pluja i l’estany

La pluja que separa l’estany del paradís 
és tan neta i tan clara i té el caient tan llis, 
que quan tot ell s’amara del seu preuat somrís 
s’estova tant sa cara i del cabell el ris 
que ja no sap la mare si és propi o si és postís.

El banc que no es separa de l’aigua i del pedrís, 
que no emprèn encara el plany del desencís 
quan veu la capa cara d’un líquid tan precís, 
s’assegura per ara que l’aiguat fonedís 
no s’emporta l’empara ni demana el permís 
de posar-li suara una taula i un pis.

El diàleg s’encara cap al temps malaltís, 
l’insegura mampara sobre el pla de Martís 
que amb tanta gatzara li espatlla el pastís 
l’animada alifara ben regada amb anís.

©Joan Fort i Olivella

Camí del Callís


Quan tot és fosc, en aquest mar de boira,
i el sol despunta per poder esclatar,
hom deixa de dormir o somniar
per agafar el llarg camí del Loira.

Deixa la plana i emprèn la pujada
vers el casal obert a la gran vall,
i l’adecenta per rebre l’entall
de la gent maca que es deleix d’albada.

La pedra sua encrestalls de sutge
de nits passades de fum i desdeny
pel pagès bru de tarannà ferreny
que la deixà sens gaire por del jutge.

I a les parets dels marges del voltant
broten com fongs ortigues i bardisses,
tot fent-les més verdoses i estantisses
quant més les deixis que vagin pujant.

L’esforç amb què unes mans dures crearen
aquest prodigi d’art i de beutat
be prou mereix seguir essent portat
amb tanta cura com els qui l’alçaren.

-->©Joan Fort i Olivella 23 d’octubre de 1996