Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris vida. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris vida. Mostrar tots els missatges
dimecres, 11 de novembre del 2015
Miquel Plana i Miquel Martí i Pol
Anar a Olot pels voltants de Sant Lluc o en general a la
tardor et permet copsar tots els colors de l’àmplia activitat cultural i
artística de la ciutat dels volcans i de la seva gent, així com dels paisatges
que l’envolten.
Una d’aquestes són el conjunt d’exposicions que, amb el
títol general de Miquel Plana. Arquitecte
del llibre, es poden veure en diverses sales de la ciutat, i especialment a
la Sala Oberta de l’Hospici.
Com diu el fulletó explicatiu, són diverses exposicions
dels llibres de bibliofília de Miquel Plana i Corcó (1943-2012). Es tracta
d’una obra excepcional, pionera a la Garrotxa, i una de les més reeixides del
panorama cultural i editorial de Catalunya en aquesta especialitat. Més de
cent cinquanta volums que recullen textos d’uns dos-cents escriptors
catalans il·lustrats per més d’un centenar d’artistes plàstics. Aquesta obra,
feta en la seva totalitat a Olot, es distribueix per diferents espais de
la ciutat seguint el criteri que es desprèn dels temes que conformen
cadascun dels volums de l’obra de Plana. Ha merescut elogis de crítics de
Catalunya, Espanya i França, i ha estat exposada a Barcelona, Madrid i
París.
Concretament, la que mostra moltes de les seves portades i
edicions de llibres es pot veure encara fins al 17 de gener de 2016, i la que es titula “Miquel Plana.
Cartells: bibliofília en 2D” fins al
22 de novembre, contenen entre altres alguns dels poemes i cartells amb poemes del
gran poeta de Roda de Ter Miquel Martí i
Pol, que mostro en aquesta entrada per la seva permanent actualitat.
El recordo encara en la seva darrera visita a Olot i el recital que li vam dedicar els
Amics de les Lletres Garrotxines, i
quan llegeixo aquests i altres poemes seus me n’adono de la força que poden
tenir les paraules i la poesia, quan són expressades amb senzillesa i
honestedat.
©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 11
de novembre de 2015
Etiquetes de comentaris:
2015,
amor,
cartells,
Catalunya,
comentaris,
exposicions,
Miquel Martí i Pol,
Miquel Plana i Corcó,
Olot,
poemes,
poemes curts,
poemes visuals,
poesia,
poetes,
prohibicions,
solitud,
somnis,
tardor,
tenacitat,
vida
dimarts, 8 de setembre del 2015
Pantalla
Pantalla: Què és el que amagues
rere tanta faramalla?
La vida de la gent
que calla
perquè té massa per dir.
Ho dius sols amb imatges.
Parlen més que ella mateixa.
Ensenyen sense saber-ho.
©Joan Fort i
Olivella
Atlixco, 8 de
setembre de 2015
dilluns, 8 de juny del 2015
Gràcies
Ens vas dur a les entranyes
i ens hi segueixes duent tota la vida,
encara que tinguis 95 anys
i estiguis a la clínica recuperant-te
d'una ruptura de fèmur
del tot inevitable.
Gràcies per tant d'amor,
però deixa'ns volar
com coloms de la pau
d'un continent a l'altre
pel damunt del cel blau.
©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 8 de juny de 2016
Etiquetes de comentaris:
2015,
amor de mare,
Banyoles,
blogs,
caigudes,
coloms,
espills,
Itineràncies poètiques,
Joan Fort i Olivella,
llibertat,
mare,
mirall,
pau,
poemes curts,
vellesa,
vida,
volar
dimecres, 3 de desembre del 2014
Per millorar el panorama
El paisatge es va assecant
i el meu cor sovint també
en aquests dies tants curts
que conviden al diàleg.
Penso en tantes injustícies,
corrupteles i matances,
que omplen de sang i deutes
tantes llars de tot el món.
No paro de preguntar-me
fins on ha arribat Jesús.
On queda el seu testimoni?
Només en les lluminàries?
Ja prou ens va redimir
que podem fer el que volem?
No hem de remar una mica
per merèixer el cel dels justos?
Com a mínim intentar-ho
respectant els innocents,
que es mereixen una vida
millor que la dels seus pares.
©Joan Fort i
Olivella
Atlixco, 27 de novembre de 2014.Aquesta nadala me la van recitar
el diumenge 21 de desembre al
70 Recital dels Amics de les Lletres Garrotxines
Paisatges de Nadal.
dilluns, 13 d’octubre del 2014
No siguis ruc
Dels pous que la vida t'ofereixi
puja l'aigua que puguis fins al terra.
Serva-la en càntirs de terrissa negra
si en tens, o en res que et serveixi
per travessar el llarg desert
que sovint esdevé la vida.
No siguis ruc,
que no hi ha aljub
a cada cantonada
i aquí és molt llarga la secada.
©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 13 d'octubre de 2014.
Publicat com a comentari al blog
Itineràncies poètiques.
dijous, 27 de desembre del 2012
L’esperit de Nadal
L’esperit de Nadal ens convida
a donar un tomb per la vida
i a deixar allò que és marfús.
Tanta avarícia, cobdícia,
immundícia i sevícia
amb el més feble e il•lús.
A portar el seu missatge
de llum amor i coratge
a tots aquells qui ens escolten.
I a deixar un bon record
als qui estan en desacord
i amb la ignorància ens envolten.
©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 28 de novembre de 2012.
Inspirat en la Cançó de Nadal
de Charles Dickens (1847).
Recital al Recita de Nadal
dels Amics de les Lletres Garrotxines
celebrat al Casal Marià el 29 de desembre.
Etiquetes de comentaris:
1847,
2012,
Amics de les Lletres Garrotxines,
amor,
Charles Dickens,
Nadal,
nadales,
pecats,
poesia,
vida
divendres, 3 de desembre del 2010
Tot Mèxic l'aclamava
Dissabte passat vaig poder gaudir escoltant per un dels canals culturals de la televisió mexicana el concert que el català de Masies de Roda Lluís G. Jordà (1869-1951) va fer el 1910 amb motiu del primer centenari de la Independència de Mèxic, i que un conjunt de joves corals van interpretar amb gran dignitat.
I dilluns vaig tenir la gran satisfacció, a part de veure com el Barça dominava i golejava al Madrid de forma exemplar, i Catalunya emprenia amb serenor una nova etapa, de rebre i llegir el llibre que en Miquel Sitjar ha tingut la gentilesa d’enviar-me en PDF amb el títol Jaume Nunó: un santjoaní a Amèrica, sobre la vida de l’autor de l’actual himne de Mèxic.
Ja m’havia comentat feia poc que la Diputació de Girona havia finançat unes beques per investigar sobre aquest tema, però veure’n el resultat tan aviat i d’aquesta forma ha estat tot un plaer.
Editat per la Fundació Casa Amèrica Catalunya i l’Ajuntament de Sant Joan de les Abadesses, la vila natal d’aquest músic fins fa poc gens conegut, els seus autors, el terrassenc Cristian Canton Ferrer i la barcelonina Raquel Tovar Abad, han dut a terme un magnífic treball, si bé com han dit en una entrevista de presentació al MEXCAT queda encara molta feina per fer als arxius per localitzar més obra seva perduda o desconeguda.
Tal com diuen ells, en Jaume Nunó i Roca (1824 – 1908) va voltar molt de món (Catalunya, Cuba, Mèxic, Estats Units) dirigint orquestres, i va tornar al Born encara que només per uns mesos, per passar els darrers anys de la seva vida i morir a Buffalo, lluny del Mèxic que li havia donat escalf i alhora problemes.
Però tot el que ells han descobert ens parla d’un home d’un gran caràcter i força talent, que va deixar en terres americanes un record notable amb la seva música i el seu tarannà, que no deixava indiferent tant als qui escoltaven les òperes i concerts que ell dirigia ni als seus alumnes , i encara perdura en aquest himne, que presentat i escrit pel seu amic i notable guitarrista Narcís Bassols amb el nom de Paz y Libertad va guanyar un renyit concurs i que encara es canta i escolta amb respecte.
Quan els mexicans dels primers anys del segle XX van descobrir on havia anat a parar, va haver de fer vàries voltes d’honor per tot el país, com els futbolistes pel camp de futbol quan guanyen un campionat o un partit tan notable com el del Barça contra el Madrid.
©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 3 de desembre de 2010
I dilluns vaig tenir la gran satisfacció, a part de veure com el Barça dominava i golejava al Madrid de forma exemplar, i Catalunya emprenia amb serenor una nova etapa, de rebre i llegir el llibre que en Miquel Sitjar ha tingut la gentilesa d’enviar-me en PDF amb el títol Jaume Nunó: un santjoaní a Amèrica, sobre la vida de l’autor de l’actual himne de Mèxic.
Ja m’havia comentat feia poc que la Diputació de Girona havia finançat unes beques per investigar sobre aquest tema, però veure’n el resultat tan aviat i d’aquesta forma ha estat tot un plaer.
Editat per la Fundació Casa Amèrica Catalunya i l’Ajuntament de Sant Joan de les Abadesses, la vila natal d’aquest músic fins fa poc gens conegut, els seus autors, el terrassenc Cristian Canton Ferrer i la barcelonina Raquel Tovar Abad, han dut a terme un magnífic treball, si bé com han dit en una entrevista de presentació al MEXCAT queda encara molta feina per fer als arxius per localitzar més obra seva perduda o desconeguda.
Tal com diuen ells, en Jaume Nunó i Roca (1824 – 1908) va voltar molt de món (Catalunya, Cuba, Mèxic, Estats Units) dirigint orquestres, i va tornar al Born encara que només per uns mesos, per passar els darrers anys de la seva vida i morir a Buffalo, lluny del Mèxic que li havia donat escalf i alhora problemes.
Però tot el que ells han descobert ens parla d’un home d’un gran caràcter i força talent, que va deixar en terres americanes un record notable amb la seva música i el seu tarannà, que no deixava indiferent tant als qui escoltaven les òperes i concerts que ell dirigia ni als seus alumnes , i encara perdura en aquest himne, que presentat i escrit pel seu amic i notable guitarrista Narcís Bassols amb el nom de Paz y Libertad va guanyar un renyit concurs i que encara es canta i escolta amb respecte.
Quan els mexicans dels primers anys del segle XX van descobrir on havia anat a parar, va haver de fer vàries voltes d’honor per tot el país, com els futbolistes pel camp de futbol quan guanyen un campionat o un partit tan notable com el del Barça contra el Madrid.
©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 3 de desembre de 2010
Etiquetes de comentaris:
2010,
Barça,
Buffalo,
Catalunya,
Cuba,
Estats Units,
història,
Jaume Nunó i Roca,
Mèxic,
música,
músics,
Narcís Bassols,
Sant Joan de les Abadesses,
vida
dimecres, 2 de desembre del 2009
La trista fi del bastó
Amb tants de cops i rascades
que l’eina ha anat rebent
les potes té ben macades
i el cap ben llis i lluent.
Una llit de lluna plena
s’enfonsa en la blanca estora,
ja li fa mal a l’esquena:
arribada és la seva hora.
Els ossos sembla que peten,
els muscles s’esfilagarsen,
les venes se li malmeten
i amenacen amb anar-se’n.
Anar-se’n a no sé on,
a pujar o baixar muntanyes,
a donar la volta al món,
al mon de les tres Espanyes.
Mentrestant el tros que en resta,
que ara és curt i de bon dur,
m’ajudarà en la conquesta
d’aquest ideal tan dur
com és conquerir una meta
on ningú t’esperarà,
on tan sols una llibreta
nostra firma acollirà.
©Joan Fort i Olivella
Maig 1975
dimecres, 25 de novembre del 2009
El valor de l'arbre
Els arbres són com els homes,
tenen una vida llarga,
d’ençà que neixen amarga,
moguts pel vent com les ones,
trepitjats per les persones
que esqueixen els seus braços
perquè els ocellets més mansos
no hi puguin pas reposar
ni s’hi puguin repenjar
per fer migdiada els gansos...
L’arbre és humil, juganer,
amic dels petits minyons,
que contents més no poder
darrera d’uns branquillons
esperen si l’amic ve.
I quan pel seu davant passa
aquell qui els està cercant,
darrera d’una rabassa
surten els amics cantant:
“Sempre es conservi la raça
d’aquest roure corpulent.
Ara el roure està content,
prô els infants se n’han anat
i allí resta trist, i creix,
i somriu quan sota ell neix
un bolet primaveral...
És com un gran monument
que la vista ens fa alçar
vers aquell qui el va crear
per purificar l’ambient.
Posades té a la terra
les arrels fondes i fermes
perquè en temps de secà
no perdi sa cara verda.
Difícil és per al roure
créixer dret com una espelma,
i més quan plantes malignes
el punxen per les muscleres.
Però ell quan guaita el cel
per veure la gran estrella
i contemplar l’univers
i les plantes més novelles,
veu pel cim de tot això
que una llum sa vista cega
i li diu:
-Gràcies a mi
Pots veure aquestes belleses-.
Quin valor el d’una gla
per fer a les bardisses guerra,
i amb noblesa triomfar
sortint també de la terra!
Després d’una llarga vida,
Que al capdavall és un drama,
el vell roure és capolat
per una fressosa màquina.
D’ell en fan bocins de pa
que s’ajunten en gran barra
per més tard, un altre jorn,
fer-ne un banc on repenjar-se
aquells que quan era vell
sota seu feien migdiada.
©Joan Fort i Olivella
Sant Miquel de Campmajor, 26 de març de 1973
1r. Premi del concurs escolar del Dia Mundial de l’Arbre 1973
Subscriure's a:
Missatges (Atom)

