A les Rosers,
Chayos, Francescs, Cescs, Francesques, Xesques, Xescos,
Sergis i altres flors que coneixeu i estimeu aquesta
terra
Benvolguda Roser.
Aquesta crònica l’hauria d’haver escrit fa mig any, però,
pel fet de no trobar el com i el quan i no sé quants perquès, no l’he escrit
fins aquesta setmana, i ara agafa també el caràcter de carta i potser d'un capítol de la meva autobiografia o d'una novel·la.
Llavors te n’acabaves d’anar i ens deixaves uns records
inoblidables de la teva estada a Mèxic.
Les fotos que vaig fer em permeten ara desgranar-ne alguns, perquè, altres
detalls que vaig apuntar a l’agenda, els vaig perdre fa un mes, quan la vaig
deixar en una cadira del zócalo
d’Atlixco per anar a comprar uns antojitos
davant de la parròquia, dedicada a
la Nativitat, i de la que aquells
dies se celebraven les festes.
Precisament l’havia posada a la bossa, junt amb les
ulleres i una altra llibreta, on hi havia escrit un acròstic sobre el meu nom que no havia copiat enlloc més, per anar
a veure a la metgessa de capçalera, que és el meva concunyada, i mirar de com organitzar-me
millor.
El fet és que l’endemà al matí me’n vaig adonar que ja no
la tenia, i tot i que la vaig estar buscant durant dies, no l’he poguda
recuperar.
M’havies trucat uns dies abans dient que venies a fer un reportatge per al programa 30 minuts de TV3 sobre els desapareguts en diversos llocs de la República, amb motiu dels fets
d’Ayotzinapa, dels que precisament
acaba de fer un any i encara queda molt per aclarir, i si podies venir.
Jo et vaig dir que estaríem encantats d’acollir-te a la
nostra casa, i així va ser.
Vam anar a Huaquechula,
municipi que limita amb el d’Atlixco
pel sud i que, igual que aquest, el de Tochimilco,
que hi limita per l’oest , i el de Cholula,
conserven notables convents dedicats a Sant
Francesc d’Assís, de qui s’acaba de celebrar la festa, i aquí a Atlixco
baixen l’estàtua de sant Miquel del cerro que porta el seu nom, i al cim del
qual ha estat tota la setmana i han pujat milers de persones a visitar i besar, com jo mateix
el dia de Sant Miquel.
Però el de Huaquechula
conserva a més en un museu, situat a les dependències del convent, i al zócalo,
que a la primavera llueix unes magnífiques xicrandes florides, valuosos petroglifs prehispànics i explicacions
sobre el seu significat, així com el dels altars
de morts, que construeixen cada any al voltant de Tots Sants, i que avui dia constitueixen un dels seus més
importants atractius turístics.
Hi vam passar una bona estona, contemplant-los,
llegint-los, comentant-los amb el guia, descendent per cert d’una família
nàhuatl, però que, tot i que no parla aquesta llengua, n’ha conservant força records
i els transmet amb gran passió.
Vam estar parlant durant la tornada de la seva història i
importància, ara que s’acosten novament aquestes dates, en què la memòria dels
difunts adquireix una altra dimensió, i més en el nostre cas.
Fa poc més d’una setmana, precisament el dia de Sant Miquel,
que ens va deixar un familiar molt proper i estimat: la meva mare
i la teva tia, la Montserrat Olivella i
Canals. El març havia complert 95 anys i encara gaudia d’una salut
envejable. No tenia la memòria de la teva mare, però s’hi assemblava en moltes
coses i s’avenien molt. Quan es trobaven, podien parlar hores seguides de la
història de la família, de la qual la teva mare aquest estiu acaba d’escriure
un treball molt ben fet que em va enviar fa pocs dies. La història, la música i
l’art les apassionava i en vaig heretar força.
Quan encara era viu el meu pare i després amb ella, havíem
anat a molts de pobles, esglésies i monestirs medievals, doncs tots teníem el “mal
de pedra”, que també vam heretar. Poc abans de venir jo a viure a Mèxic, vam anar a L’Alguer i tot el nord de de l’illa
de Sardenya, i la última sortida que vam fer junts va ser al castell-museu Dalí de Púbol i el poble de
Monells, al Baix Empordà.
M’havia acompanyat en molts dels recitals dels Amics de les Lletres Garrotxines,
alguns dels quals com la Concepció
Batallé, m’han enviat belles
paraules dedicades a ella.
Acabo de trobar a You
Tube una dotzena de cançons cantades per ella. M’ha fet molta il·lusió i emoció
escoltar-les. Ens en va ensenyar moltes, i per això jo i el meu germà també
sovint cantem, ell al Grup de Caramelles
de Sant Miquel de Campmajor, poble on tots tres hem viscut molts anys i on
ella va morir, i jo a la meva casa d’Atlixco.
Roser, quan vas venir, et vaig llegir la lletra d’una
cançó que havia escrit feia pocs dies, “Lluny
de tu”, però no te la vaig cantar ni la van poder llegir el dia del funeral
de la meva mare. Ara quan vinguem us la cantaré.
Després de contemplar el reguitzell d’àngels que omplen
les esglésies barroques de Santa María Tonantzintla, San Francisco Acatepec i coronen el púlpit de Santa María de los
Remedios, basílica edificada damunt la piràmide
de Cholula, que és la més gran i
antiga del món, vam estar parlant de l’Eudald
Carbonell, que vaig tenir de professor al llavors Estudi Universitari de
Girona i avui dia és reconegut mundialment per les seves excavacions e investigacions
arreu del món.
Vam sopar al Tramuntana
amb els companys i companyes del Casal
Català de Puebla. Allà ens vas compartir algunes de les experiències viscudes
mentre filmàveu el reportatge, titulat Ni vius ni morts, que, quan el vam
veure ens feia posar la pell de gallina. Malauradament d’aquells fets que
vosaltres vau saber transmetre tan bé, aquí gairebé no se n’ha parlat. “Venim d’un silenci antic i molt llarg”,
com tan bé canta en Raimon, que a tu
tant t’agrada!
http://www.tv3.cat/30minuts/reportatges/1954/
Avui que he acabat de llegir la novel·la de Jaume Cabré Fra Junoy o l’agonia dels sons, també em venen al cap molts d’aquestes
cançons i sons, monges, capellans i monjos que hem tingut a la família,
especialment la tieta Fina i el pare
Jaume Gabarró, monjo cistercenc de Solius,
monestir on molts anys per Nadal havíem
anat a veure la magnífica col·lecció de
pessebres i escoltat música
gregoriana, qui va concelebrar la missa del funeral de la meva mare.
Amb aquests sons, records i vivències et deixo fins
dissabte,
©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 8 d’octubre
de 2015
