Poemes, cròniques, fotos, cites, notes de viatge, notícies i comentaris de llibres, exposicions, temes culturals, història de Catalunya i de Mèxic, que sovint trascendeixen més enllà.
Licenciado en Historia, domino el catalán, el español y el francès y tengo conocimiento de otras lenguas.
He publicado una monografía sobre La Vall de Campmajor (1998)donde nací y otra sobre la toponímia de la provincia de Girona (Els noms de lloc,2006), la parte medieval de la Història del Pla de l’Estany, y con DD. AA. un libro sobre historia oral (2003), así como artículos, reseñas y crónicas en la Revista de Girona y otras.
También he escrito 4 poemarios inéditos hasta que los incluí en el blog en catalán: Poemes de terra endins (1983), Poemes de terra enllà (1984), Poemes de Barna i dona (1997), Buscant l’amor he arribat molt lluny (2009), que incluye los poemas de amor y otros escritos este siglo XXI.
En mayo de 2011 publiqué por mi cuenta en Atlixco A la cala de mi corazón, breve antología bilingue con fotografías de mi autoría y me integré en el Taller de Poesía Semillas de Noviembre, he participado en los 3 encuentros Atlixco La palabra escrita en el agua y he publicado poemas en los librotos de los recitales de los Amics de les Lletres Garrotxines y en los suplementos Catedral y Yollotzin Atl.
Aquest cap de setmana
he vist amb molta satisfacció com el meu bloc en català ha sobrepassat les 100.000 visites, i com, després de l’entrada Les festes majors mexicanes i les danses tradicionals, que ha tingut 1790
visites, els meus libres de poemes són les que la segueixen:
Poemes de terra endins, amb 1610
visites, Poemes de terra enllà, amb 858, Buscant l’amor he
anat molt lluny, amb 749, Haikús de Nadal, amb 466, i Poemes
de Barna i dona amb, 402.
Després els segueixen, ja més lluny, Récord de gegants i
capgrossos a Atlixco, amb 288, El Puigsacalm, amb 179, “Catalunya bombardejada”
i l’exili català a Mèxic presents a Puebla, amb 178 i Més de 20.000 poetes de
tot el món, amb 158.
I que, aquest més
de juliol, amb 10.753, he superat el nombre de visites de l’abril de 2023, que
s’havia apropat a les 8.000, i aquest més d'agost potser encara les superi.
Per cert, que aquest any també ha fet deu anys que vaig publicar el llibre de haikús en català, castellà i romanès Vinyes i banyes, que no va tenir gaire sort, perquè, per uns errors ortogràfics en la presentació no ens vam atrevir a presentar enlloc ni a fer-ne cap publicitat, pel que suposo que ha tingut molt poca difussió, i és una llàstima, perquè hi havia posat molts esforços e il·lusió. Per això després quasi que no he escrit res més.
Moltes gràcies a
totes les persones que m’heu visitat i llegit els meus poemes.
Fruit tardà dels tallers de poesia d’Alí Calderón de
2013 i 2014 fou un llibre de 165 haikus i fotografies en català i castellà (2015),on
utilitzo aquest tipus de poema d’origen japonès per plasmar en imatges un
seguit de llocs i algunes persones al voltant de la Mediterrània oriental
que han deixat en mi i en la memòria col·lectiva un pòsit suficient com per a
ésser reflectit poèticament.
Al portar tantes fotos ha fet que no s’hagi pogut editar,
però el seguiment del blog de Fernando Sabido Sánchez Poetas Siglo XXI,
del que també és col·laborador, va propiciar que contactés amb mi l’escriptor i
editor romanès Daniel Dragomirescu i m’oferis la possibilitat de
publicar algun llibre en la col·lecció “Bibliotheca Universaris” de la revista
Orizont literar contemporan.
El resultat és aquesta versió, reduïda a 105 haikus,
traduïts al romanès per la seva filla Monica Dragomirescu, que ofereixen
la oportunitat de conèixer a la gent dels nostres resope tius països les llengües de
cadascun, tan semblants en molts aspectes, i als d’arreu de Llatinoamèrica la meva
visió històrica i poètica d’alguns dels pobles mediterranis, començant per la
que fou capital de l’imperi romà i avui de l’Església, i arribant fins a
Ginebra i el seu estany.
Per als qui la vulgueu comprar, el preu és de 15 €, despeses
d’enviament incloses.
Ens vas dur a les entranyes
i ens hi segueixes duent tota la vida,
encara que tinguis 95 anys
i estiguis a la clínica recuperant-te
d'una ruptura de fèmur
del tot inevitable.
Gràcies per tant d'amor,
però deixa'ns volar
com coloms de la pau
d'un continent a l'altre
pel damunt del cel blau.
Avui que es celebra el Dia Internacional de la Bici fa 5 anys que visc en aquesta ciutat de Mèxic que es diu Atlixco, la ciutat de l’aigua i les flors, que és tota ella un mercat i un seguit de grafits.
Quan vaig arribar-hi per conèixer-la havien fet neteja i no n’hi havia gaires, però com que normalment em moc en bici o a peu m’he adonat que en aquest temps han proliferat d’una manera esgarrifosa, de manera que ara quasi que no hi ha cap carrer que se’n deslliuri ni setmana en que no aparegui alguna pintada nova, i el mateix passa a la capital i a moltes ciutats i pobles.
Per compensar-ho l'ajuntament ha anat embellint el centre de la ciutat amb l'enjardinament d'una part de l'antiga via i flors penjades en diversos indrets com l'escala Ampla i en començar la primavera amb aquesta catifa de flors feta de testos de varis colors, que ha vist molta gent. I un grup de poetes i pintors han començat a pintar en alguns murs estratègics alguns versos de destacats poetes
També ha crescut considerablement la població, provinent de diversos llocs de la República més insegurs, els fraccionaments i les cases amb rètols d’en venda, símptomes dels atractius que ofereix i alhora de la crisi que encara que diguin el contrari es pateix com a tot arreu, agreujada aquí per la manca d’indústria, compensada una mica amb l’establiment de nous restaurants i jardins de festes, perquè de menjar i celebrar tot el que poden no se’n poden estar.
Ahir vaig poder parlar una mica d’aquesta situació al programa “Entrevistar-te” de Sinergia Radio, explicant també el Dia Inter-nacional del Llibre, Dia de Sant Jordi a Catalunya i les activitats que es faran a la UNAM de Mèxic, en les quals participaré junt amb la Delegació de la ANC. Dissabte es celebrarà a Cuernavaca.
La República és molt gran i dels seus 32 estats n’he conegut per sobre una dotzena, la qual cosa no em permet encara fer-me’n una imatge global, però sí alguns trets definitoris que em permeten dir que s’ha avançat en molts aspectes, però que evidentment queda molt per millorar en tots els camps, especialment en el de l’educació.
En els camps on em moc, que són el de literatura, i concretament la poesia, la història i la fotografia, hi ha força activitat, i la qualitat depèn molt de les valoracions personals, però crec que no és gens menyspreable, tot i la limitació dels pressupostos destinats a la investigació en aquests camps, llevat potser de l’arqueologia per la seva repercussió en el sector turístic.
Limitant-me al camp de la poesia, dels autors que he pogut llegir en paper o en diversos webs i blogs, i d’estils molt diferents, els que més m’han agradat i voldria destacar són Carlos Pellicer, alguns llibres o poemes d’Octavio Paz i de Jaime Sabines, José Emilio Pacheco, Efraín Bartolomé, Jorge Fernández Granados, Vicente Quirarte, Adolfo Castañón, Luís Flores Romero, Javier Sicilia per la seva reflexió religiosa i social, i 600 haikus de Carlos López Moctezuma. I de les dones Rosario Castellanos, Coral Bracho, Gloria Cervitz, Elsa Cross, Tedy López Mills, i Margarita Minerva Villareal.
El Taller de Poesia Semillas de Noviembre d’Atlixco està funcionant molt bé i ja està donant alguns fruits saborosos, com els llibres que aquí ja he comentat de Cohutec Vargas Genis, Esmeralda Tobón Ávalos, Javier Duhart i Juan Cuautle (en premsa), i del 16 al 20 de maig es faran la 3ª• Trobada de Poetes Atlixco la palabra escrita en el agua, que aquest any començaran al Palau de Belles Arts de la Ciutat de Mèxic.
I dels Països Catalans m'he anat endinsat en la poesia d'Agustí Bartra, difícil però molt rica, i de la que encara no havia pogut comentar, el llibre Amb vides a la sang, del gironí Quim Curbet, i Cada dia un dia, de Ricard Creus, que des de fa uns anys viu al mas El Perer del Corb, en plena Zona Volcànica de la Garrotxa, i alguns poemes d’Assumpció Forcada, Montserrat Costas, Anna Carreras, Sandra Rodríguez, Jaume Pérez Montaner, Antoni Vidal Ferrando i Antoni Marí entre altres, així com alguns que m’envia el company dels Amics de les Lletres GarrotxinesAntoni Edo i que espero aviat es decideixi a publicar.
La meva s’ha ressentit molt dels estats anímics i no ha estat a l’alçada que jo i vosaltres hauríeu desitjat, però com heu vist en aquests blogs vaig escrivint algun poema i crònica de tant en tant i tinc un relat a punt d’acabar, les publicacions digitals dels llibres de poemes i alguna investigació per anar fent.
Per altra part vaig seguint a través de la Societat d’Onomàstica les publicacions que en aquest camp es fan arreu del món, així com les de les comarques gironines. En canvi, al deixar de rebre L’Avenç he perdut força el contacte amb la historiografia catalana, i amb la historiografia mexicana és força general o limitat a alguns aspectes socioeconòmics.
Amb l’assistència de més de 40 persones, dissabte passat es va constituir a l’ecoaldea Bosque de Agua de Huitzílac, prop de Cuernavaca, Estat de Morelos, propietat de Nuri i Magalí Costa Leonardo, filles de l'editor i escriptor Bartomeu Costa-Amic (Centelles, 1911 - Ciutat de Mèxic, 2002), el Casal Català de Morelos.
La junta, presidida per Jordi Muñoz i integrada tant per catalans com per destacats morelencs, va jurar els seus càrrecs i promoure les relacions de tot tipus i el coneixement entre aquell país i aquest estat tant maltractat per la pobresa i la violència a fi d’enriquir-se mútuament i promoure les respectives cultures.
Es van passar el vídeo Un país petit sobre Catalunya i La ruta de los conventos de Morelos i es va connectar mitjançant videoconferència amb diversos casals catalans i amb Víctor Puntas i Alvarado, exbatlle de Molins de Rei per Esquerra Republicana de Catalunya, qui va ressaltar el paper dels exiliats catalans a Mèxic , es va cantar els himnes català i mexicà, per acabar cridant Visca Catalunya!, Visca Morelos! i !Viva México!.
Entre els assistents hi havia l’arquitecte Benito Juan Manuel Rodríoguez Mirón, nét del conegut poeta Salvador Díaz Mirón (Port de Veracruz, 1853 - Ciutat de Mèxic, 1926), qui va ressaltar com a exemple el molt que havia après d’un seu professor català, exigent com ell sol, però també molt disciplinat, humil i treballador. La pròpia Nuri Costa, que va cloure l’acte, es va emocionar recordant el seu pare, i és ara també un exemple promovent a través de Rememur (Red Mexicana de Mujeres Rurales) la dignitat i el treball de les dones d’aquest país, tant maltractades i explotades.
Un dinar català a base de pa amb tomàquet i embotits, amanida i botifarra amb mongetes, regat amb vi i cava catalans a la terrassa, i amenitzat amb cançons catalanes i sardanes, va permetre anar-nos coneixent alhora que gaudint dels grans arbres que envolten la casa i patint del sol i del vent que ens volien fer una mica la guitza.
Per acabar, i com que van fallar els cantaires i pianista, vaig llegir un parell de poemes en català i castellà, vam baller sardanes i es va fer un brindis per Catalunya, Morelos i Mèxic i les fotos de rigor, algunes de les quals ja circulen pels mitjans de comunicació i les xarxes socials per si les voleu veure.
Crec que ja és la cinquena. Cada vegada més petites, perfeccionades i fàcils de manejar.
La primera va ser una Kodak del meu pare. Hi vaig fer moltes fotos en blanc i negre i també en color, algunes còpies de les quals han perdut certes tonalitats, però queden els negatius, que són un testimoni de la nostra joventut i primeres excursions.
La segona va ser una Nikon FX, que em va permetre realitzar també molt bones fotos, però sobretot diapositives de les excursions pels grans pics dels Pirineus i de l’Atlas i algunes altres a Algèria, las Cevennas, Paris, Brussel•les, Maastricht, etc.
Les tres següents ja han estat digitals i petites. La primera la vaig perdre prop d’Hortmoier, a l’Alta Garrotxa. La segona va dir prou a Tarragona i vam haver de córrer a comprar-ne una altre que també va dir prou al començar l’hivern passat.
Aquests mesos sense càmera no han estat molt durs, perquè des del punt de vista del paisatge no hi ha gaires al•licients, però sí que no he pogut captar imatges de les explosions i la cendra caiguda del Popocatepétl i alguns detalls de la vida urbana.
Finalment aquest cap de setmana vam comprar una nova càmera i avui he pujat al Cerro de San Miguel quan tot just clarejava per poder veure el sol tocat per venus. Però la càmera en automàtic no m’ha permès copsar la lluna plena darrera una palmera, ni el dia una mica ennuvolat i després el sol fort tampoc m’ha permès veure aquest fenomen.
En canvi, de baixada, quan ja hi ha hagut una mica més de llum he pogut retratar alguns rètols d’arbres que van plantar per reforestar una mica aquest turó emblemàtic i alhora explicar a la gent el nom i les característiques de cada arbre, però que una colla de brètols s’han dedicat a pintar, i també un home gran que estava deixant la seva empremta en el portal acabat de pintar d’una casa.
Tot això m’ha portat de nou el record que quan vaig venir per primera vegada a Atlixco l’ajuntament s’havia dedicat a repintar moltes parets grafitejades, però quan vaig tornar ja tornava a estar ple de pintades, i tot i els esforços per desvesar els joves d’aquest mal costum, se’n veuen per tot arreu.
En alguns dels propers posts mostraré però també alguns grafitis i murals que tenen la seva gràcia i mèrit. Això ha estat només una mostra de com ha canviat la forma de fer fotos i del que et permet una petita càmera digital com aquesta Canon IXUS 230 HS.
Els tremolors, les explosions i la cendra de moment ens han deixat tranquils, i divendres passat vam poder presentar a Puebla el meu poemari bilingüe A la cala de mi corazón. Tot i que només hi havia una vintena de persones, el públic assistent va saber apreciar la sensibilitat que traspuen els meus poemes i les veus meva i de la Dra. Sara Luengas en llegir-los.
El poeta poblà Enrique de Jesús Pimentel va ressaltar la importància del paisatge en els meus versos que, citant un poema d’Octavio Paz del mateix nom sembla vist “A vol d’ocell”, i es conjumina amb la persona creant una geografia de lo amorós clàssica i molt captivadora. Per la seva part l’arquitecte, novel•lista i també poeta Javier Duhart va remarcar la tendresa, i jo mateix vaig explicar-ne una mica la gestació i els poetes que he llegit i m’han marcat o agradat més i vaig llegir dos poemes no inclosos en el llibre.
En acabar vaig tenir la satisfacció de saludar el també arquitecte Óscar Martín Santos, director del Casal Català de Puebla, qui em va estar explicant les dificultats que té per tirar endavant aquesta entitat per la falta de participació dels catalans residents a Puebla.
Aquests dies també he tingut la satisfacció que aquest bloc ha complert 3 anys, aconseguint arribar quasi a les 5.200 visites, principalment des d’Espanya (Catalunya), però també des de Mèxic, els Estats Unitats, Alemanya, França, Rússia i fins i tot des de Corea i Malàisia. I que una foto de l’àlbum de Picasa ha passat de les 500 visites, mentre que vàries del Marroc i del Pirineu de les 450 i les de l’Atlixcáyotl de les 350. Per la seva part el meu bloc en castellà ha arribat a les 475 visites.
Finalment que en Joan Teixidor (Olot, 1913-Barcelona, 1992) i jo mateix hem estat inclosos en el bloc del poeta argentí resident a prop de Madrid Fernando Sabido SánchezPoetas para el Siglo Veintiuno. Antología Mundial de la Poesía Contempopránea. Poemas y biografía de los poetas, que per la seva part ja ha ultrapassat els 7000 poetes de tot el món.
Amb la tristesa de veure que el Barça va perdre amb el Madrid i que es queda fora de la Champions, finalment i per problemes d’agenda, aquest divendres, dia de la Mare de Déu de Montserrat, es presenta a l’IMAC de Puebla el meu poemari bilingüe A la cala de mi corazón. Tindré d’amfitrions el meu amic, l’arquitecte, pintor, novel•lista (ja va per la novena), contista i també poeta Javier Duhart, i el poeta poblà, ara director de publicacions de l’IMAC, Enrique de Jesús Pimentel.
Com en les presentacions que es van fer l’any passat aquí a Atlixco, jo llegiré alguns dels poemes en català i un de nou, i la especialista en acupuntura humana de Puebla Sara Elisabeth Luengas Cruces en castellà (vegeu les etiquetes poemari i presentacions d’aquest bloc). Espero veure alguns dels catalans de Puebla, per poder-los conèixer i celebrar la nostra patrona.
L’any que acabem de deixar enrere ha estat marcat a nivell general per la llarga cua de les crisis financeres d’alguns dels principals països del món, que ha fet trontollar moltes economies estatals i familiars i fet sortir als carrers sobretot els joves, que són els qui estat més afectats per l’atur, però també molta altra gent, que en aquests països s’ha revoltat contra els vertaders causants de les crisis, que són alguns banquers, especuladors i polítics corruptes, mentre en molts països la pobresa i la fam ni tan sols els permet manifestar-se i són algunes organitzacions internacionals que han de demanar ajut per ells.
L’altre àrea de mobilitzacions ha estat el món àrab, on han provocat la caiguda dels règims dictatorials de Tunis, Líbia, Egipte, Iemen, Iran e Irak, amb canvis de règim, molta sang i destrucció, i resultats que caldrà anar seguint en els propers anys i decennis. Paral·lelament a Islàndia s'elegia una assemblea parlamentària que elaboraba una nova constitució.
Els moviments naturals, sovint també lligats al canvi global, com terratrèmols, sequeres i aiguats també han causat milers de morts i destrosses, amb les consegüents migracions.
Aquí a Mèxic hem tingut una mica de tot això, amb molta sequera al Nord i aiguats al centre i sud, i la lluita contra el narcotràfic ha fet aglutinar esforços i produït més detencions que mai davant la seva gravetat, però cal portar-la molt més enllà del terreny policial, perquè els dèficits educatius, laborals i d’intregació social són molt greus. Tot i que és cert que s’han creat més de mig milió de llocs de treball, molts no són de la qualitat desitjada, la població jove que no treballa ni estudia és molt abundant, i també està tornant molts dels migrants als Estats Units.
A Catalunya, Saül Gordillo ha titulat la seva columna d’avui de l’Avui-El Punt “Un any sense somriure”, fent al•lusió als pocs èxits del govern convergent sortit de les eleccions del 2010, amb un augment de l’atur del 9,17 € (51.571 persones), que a l’Estat ha estat del 7,86 %, assolint un màxim històric del 22€.
Tot i la gravetat de la crisi i centrant-me en el terreny cultural que ha fet tancar conegudes llibreries, també se n'han obert de noves, la sola aparició de tres nous diaris generals en català, en la seva versió en paper i digital, La Vanguardia, Ara, i El Singular digital, obre noms camins a la seva normalització, a més de la seva important presència a Internet i a les xarxes socials. El fet que la Wiquipèdia tingui més de 250.000 articles en català, posant-nos a l’altura de llengües com el finès o inclús el xinès, em permet utilitzar-la sovint amb gran satisfacció.
La sobredosi de webs, blocs i tota mena d’informació, ara a més a través del Facebook, causa un cert estrés i treu hores de llegir llibres en paper, però també m’ha permès escoltar molta música i cançons que no coneixia o que feia temps que no escoltava. Parlant de llibres, entre els que he llegit i rellegit amb més gust hi ha la poesia de l’escriptor i premi Nobel argentí Jorge Luís Borges i dels poetes mexicans José Emilio Pacheco i Lina Zerón, el primer per la seva senzillesa i la segona per la seva sensualitat, així com els 600 haikus de Carlos López Moctezuma, el llibre de Ricard CreusAhir d’amor i avui encara, i el conte de Richard Bach ple de poesia Joan Salvador Gavina. En canvi, m’ha resultat molt fosca la Poesía de Ramon Xirau i de diversos poetes poblans i de molts que vaig llegint en els blocs que segueixo.
Pel que fa a la narrativa he llegit amb plaer un llibre que tenia pendent de fa temps, El fil de plata, de Lluís-Anton Baulenas, El tren de medianoche, de la escriptora irlandesa Denyse Woods, i varis poemaris i tres novel•les del meu amic Javier Duhart que ja he comentat en algun dels posts i alguns contes de Manuel de Pedrolo i de diversos autors mexicans. I en el camp de la història, la tesi d’en Pere Gifre sobre els hisendats i les Memorias de Daniel Cosío Villegas.
A nivell personal, la publicació i primeres presentacions del meu primer llibret de poemes A la cala mi corazón m’ha portat molt de temps, però també la satisfacció del contacte amb el públic, la ràdio i la televisió, de veure escoltar poesia escrita en català amb atenció, encara que no l’entenguin, i resta pendent el tema de la comercialització, plantejant-me l’edició a Bubok dels altres poemaris, així com acabar una narració que he començat i traduir poemes d'autors catalans poc coneguts a Mèxic.
Encara que no vaig poder anar al Palau de Belles Arts de la Ciutat de Mèxic, la participació en la trobada de poetes La palabra escrita en el agua d’Atlixco i en el taller de poesia, ara enriquit amb el mestratge del jove poeta del DF Alí Calderón, m’ha ajudat a entrar en el domini del vers lliure i conèixer les noves generacions de poetes mexicans i llatinoamericans, com la xeresana Raquel Lanseros.
Pel que fa a aquest blog no em resulta gens fàcil escriure, però és una satisfacció veure que els 22 posts que he publicat el 2011 han rebut més de 1.400 visites i, entre visites i pàgines visitades, assoleixen les 2.575, essent les pàgines vistes des del començament 4.041. Aquestes visites procedien d’Espanya (suposo que de l’àrea catalana més que res, 2.375), Mèxic (619), Estats Units (468), Alemanya (109), Rússia (78), França (76), els Països Baixos (45), però també des de Malàisia (36), Corea del Sud (35) i el Japó (20), i ja hi comença haver alguna visita des d’un iPad, iPhone, Android i BlackBerry. No cal dir que les agraeixo moltíssim i que també agrairia més comentaris.
Els poemaris Buscant l’amor he anat molt lluny, Poemes de terra enllà i Poemes de terra endins encapçalen el rànking de visites amb 269, 232 i 164 pàgines vistes respectivament, mentre que curiosament els Poemes de Barna i dona només han tingut 45 visites, igual que el “Viatge a València” i quasi igual que els “Haikus de Nadal”. Les altres pàgines més vistes són els articles sobre “Les festes majors mexicanes i les danses tradicionals” (135), “Els Crits de Mèxic i de Catalunya” (73), la crònica “Un altre viatge per l’Espanya seca” (70), el poema sobre la Vall d’en Bas Simfonia de pedra i verd”, i el comentari “Regal d’aniversari força curiós” (61).
Respecte a les fotos de l’àlbum de Picasa moltes han rebut més de 200 visites, i algunes dels Pirineus, de l'Atlas i de Mèxic més de 300, assolint algunes de les de l'Atlixcáyolt més de 400 visites. Curiosament la del bes dels gegants d'Atlixco ha tingut 415 visites i la que estic amb la família Roure-Fustel al pic d'Engorgs ha arribat al la cota màxima de 466 visites.
El bloc en Castellà només ha tingut 168 visites en els 5 mesos que porta de vida, però tampoc hi he escrit molts comentaris perquè em moc relativament poc. Aquest any espero poder-ho fer mes i començaré a publicar un nou bloc amb les cròniques de les excursions per les Garrotxes i el Pirineu.
L'autor, un empordanès enamorat de les Garrotxes i en especial d'aquesta vall on vaig tenir la sort de néixer, ha dedicat quasi dos anys a resseguir totes les cases i racons i a parlar amb els seus habitants i fotografiar-ne tots els detalls i matisos, que queden reflectits en aquest llibre completíssim.
Jo n'he fet una introducció històrica amb tots els elements que disposava, i també conté un recull de la Toponímia (per parròquies i sectors), tal com està concebut el llibre, completant el recull que seguint els meus consells el meu germà ha anat publicant a la revista Golany, i constitueix una important aportació a la toponímia del Pla de l'Estany i gironina, tan mancada d'inventaris, i instants de la Vall de Campmajor, que ara que ja els he pogut veure impresos reflecteixen en magníques imatges el pas de les estacions.
A més de ser una invitació a conèixer i resseguir la Vall de Campmajor on també va néixer el pintor Lluís Roura i Juanola, en el pròleg que ell escriu ens dóna a conèixer les grans pintures en que ell ha plasmat la vida de Jesús a les esglésies de Santa Marias dels Turers de Banyoles, Sant Martí d'Empúries, Sant Pere de l'Escala i Sant Pere de Figueres, i que constitueixen un bonic itinerari per seguir en aquestes properes festes nadalenques o quan vulgueu.
La sala de Can Trinxeria es va omplir per escoltar la presentació del meu poemari a Olot. Els Amics de les Lletres Garrotxines i altres familiars i amics vinguts de diverses comarques catalanes van escoltar amb atenció i van aplaudir al seu moment les paraules de cadascun dels qui s'asseien a la taula.
L'alcalde de la ciutat Josep Mª· Corominas va explicar la seva política de suport a la cultura i dels '"ambaixadors d'Olot" i comarca, entre els que em compto, per fer-la més rica i oberta i deixà pas al poeta i president dels Amics Josep Casellas i Granados, qui va llegir un text preparat pel també poeta i degà dels poetes garrotxins Joan Mercader i Sunyer que en aquell momenmt estava recollint un premi, en el qual plasmava els lligams de la poesia amb l'amor i recordava alguns dels versos del poemari que es presentava, no en va titulat A la cala de mi corazón per les condicions pregones i llunyanes del meu amor.
Tot seguit la rapsoda Margarida Arau va recitar amb molta cura alguns dels poemes que jo li havia indicat i l'animador cultural Josep Maria Canals va exposar el meu currículum, cloent jo mateix la vetllada amb unes paraules d'agraïent al vetllador de l'arxiu d'en Miquel Martí i Pol en Florenci Crivillé i Estragués, al fotògraf Ernest Costa i Savoia i al públic assistent, i fent algunes precisions sobre el llibre que presentava.
El canvi de consistori a la Dues Vegades Heroica Ciutat d’Atlixco ha portat entre altres coses un canvi d’imatge important, que s’ha traduït sobretot en un embelliment notable del seu bonic Zócalo i altres carrers i avingudes com la de l’antic ferrocarril amb l’element més natural i emblemàtic de la població, les flors, que ja ve de l’època prehispànica.
En l’àrea de cultura també hi ha hagut un canvi important promogut pel seu director Ricardo Pérez Quitt, home de teatre que coneix moltes de les sales de Barcelona i on té obra publicada, que també ha publicat una Historia del teatro en Puebla siglos XVI a XX (BUAP), però també interessat en moltes altres facetes de la creació i que sense ser historiador ha dedicat moltes hores a la recerca històrica i gràfica sobre la seva ciutat, com es palesa en els dos volums d’Atlixco un siglo fotográfico (Nexatl) i a la 5a edició de la seva obra de divulgació Xelhua. Historia de Atlixco (Autores-Conaculta), que precisament es va presentar el passat dia 18, com comentarem més endavant.
Quasi cada dia que anava a la impremta per fer el seguiment del meu poemari A la cala de mi corazón me’l trobava preparant la revista de teatre Autores, una de les tres més important del país, i em va convidar a formar part del taller de poesia, que més tard es batejaria amb el nom de Semillas de Noviembre i que havia impulsat des dels inicis, per preparar la Trobada de Poetes Atlixco. La palabra escrita en el agua, i que com ja he comentat va ser un èxit rotund, en gran part gràcies a la seva entrega total.
Després han vingut altres iniciatives, algunes encara en fase embrionària, i altres ja realitzades, com les que s’han esdevingut, malauradament amb poc públic degut a l’hora programada, en el marc de la Feria de la Flor, que passo a comentar.
El dia 15 es van presentar la primera i la darrera novel•la de l’arquitecte, pintor i escriptor Javier DuhartNiña de Tijuana i Rogelio y Otilia, que tot i les diferències de maduresa evidents, estan escrites en un llenguatge molt planer i agradable i diàlegs molt vius que reflecteixen molt bé tota una sèrie de problemàtiques (narcotràfic, violència, sexualitat, pors, etc) de dues poblacions mexicanes força emblemàtiques (Tijuana i San Miguel de Allende).
El dia 18 Javier Duhart va llegir alguns dels seus contes i alguns dels membres del taller uns poemes; el director del taller Cohutec Vargas Genis em va tornar a presentar el meu poemari A la cala de mi corazón (ed. de l'autor) i Ricardo Pérez Quitt va presentar la Geografía del Anhelo d'en Cohutec (Editorial Fridaura, 2010), que junt amb poemes íntims en té d’altres dedicats a la terra i la gent en la que ha viscut i nascut altament elaborats. També es van presentar la cinquena edició del llibre Xelhua. Historia de Atlixco, del mestre Ricardo Pérez Quitt, un notable treball d’investigació i síntesi alhora del passat des dels orígens més remots fins ara; així com la revista de teatre Autores, el núm. 29 de la qual està dedicat al teatre i la poesia i conté poemes i textos de diversos autors d’Atlixco, alguns d’un alt nivell literari, i el tercer i darrer núm. de la revista Bicentenario, i finalment el programa de http://www.sinergiaradio.mx/Entrevist-arte, que començarà a emetre’s el proper més d’agost.
El dia 22 es van presentar els tres primers números dels quaderns de la col•lecció “Lecturas históricas de Atlixco”. El primer és El distrito de Atlixco (1922), de l’enginyer Enrique A. Cervantes (Ciutat de Mèxic, 1898-1953), que fa un complet retrat de la zona. El segon, que es titula Nuevas perspectivas del Lienzo de Quaquecholan. Algunos senyores de Huaquechula que fundaron la Nueva Guatemala, és obra de la holandesa Florine Asselbergs, i realitza una interessant investigació d’aquest llenç que actualment es troba al Museu de la Casa del Alfeñique de Puebla i del camí que seguiren. I en el tercer, que es titula Ciudadanos de Atlixco que pasaron al siglo XXI y milenio II de nuestra Era. Cápsula de tiempo socio-antropológica , el mestre Ricardo Pérez Quitt fa entre altres coses un comparatiu a la sinopsi històrica d’Atlixco de 1900 a l’any 2000 i 15 autobiografies de personatges il•lustres d’Atlixco que no nasqueren a Atlixco.
I el dia 23, 14 poetes del Taller Semillas de Noviembre vam llegir poemes dedicats a les flors. Aquí es va posar de manifest alhora la dificultat de fer poemes d’un tema que aparentment pot semblar tan fàcil i senzill com aquest, i la capacitat per a la metàfora de joves com Sergio Solís o Ricardo Tepaneca, i d’adaptació a diversos gèneres de Javier Duhart. Podeu trobar més informació a la notícia que ha publicat http://www.sinergiaradio.mx/.
Ricardo Perez Quitt va cloure l'acte llegint el seu sol·licitat poema "Mi gato Rofedo", ja publicat al núm. de la revista Autores dedicat al Yucatán.
A més de l’obertura de les 6es. Jornades Interna-cionals de Poesia de Puebla que ja vaig comentar hem estat convidats a actuar el proper 5 d’octubre a les 7 del vespre a la Sala Adamo Boari del Palau de Belles Arts de la Ciutat de Mèxic. Us hi esperem.
Amb prou feines als seus 12 anys d’edat, entre el càlid vent de la Costa Brava y el rigorós aire de la serralada pirinenca, un jove grassonet, discret, de mirada cortès; escrivia ja els seus primers versos, ¿sobre què? Segurament sobre algun gran roure que li va parlar en secret al seu cor, o sobre el campanar del temple del seu poble, el qual degué inspirar-lo no sols per escriure poesia, sinó que també l’hi obriria amb pregona arrel un interès especial por la Història, o potser va escriure un poema a alguna amiga que al caminar mirava el captard a la vora de l’estany de Banyoles, no ho sé ―ho desconec, però això no importa― allò important és que escrivia, ¡que és molt dir! Els motius degueren haver sigut varis, perquè abundants són les belleses que habiten la província de Girona, regió catalana, y en especial del seu natal Sant Miquel de Campmajor.
El seu nom: Joan Fort, el mateix que enclou el símbol de la seva vida, Joan que significa ―porta―, i és que ell, és un home que s’obre igual al coneixement dels seus ancestres a través de la història, que al coneixement de l’amor a través de la poesia, i no sols a l’amor emocional que emanem els éssers humans, més aviat a l’amor entès com a sinònim de Saviesa, en Joan també sap tancar-se, com la millor poesia; i Fort, la força, aquella facultat humana que es necessita no per vèncer a l‘altre, sinó més aviat per vencre’s a sí mateix i als obstacles que la pròpia vida de vegades sense comprendre-ho ens imposa, ell és el l’hombre, però també és el Poeta, Joan B. Fort i Olivella, Amic i avui que aquest llibre “A la cala de mi corazón” ens reuneix: Germà.
Ser poeta a la regió catalana, és un honor que cal saber honrar, perquè aquesta terra està plena de poetes grans, de poetes auris, de dens llenguatge, ritme i profunditat exquisidament assolits, com aquell poema de Jacinto Verdaguer i Santaló anomenat “Oda a Barcelona”, l’atrevit José Agustín Goytisolo que amb un dels seus llibres més bonics i representatius va conquerir el cim de les lletres, el qual porta per títol “Salmos al viento”, nom que no pogué més que estar a la altura de la sacralitat poètica que torna a l’ artista immortal. La llista és llarga, des de Joan Maragall, Josep Carner, Carles Riba, fins als moviments més avantguardistes com, Joan Salvat-Papasseit o Josep Vicenç Foix poetes amb tendències més surrealistes.
O qui no coneix al mestre Joan Manuel Serrat amb qui Joan i Lupita degueren haver passat vetllades xerrant a Internet con el fons de la seva música i les seves lletres, ambdós, a voltes dolces com les compotes mexicans, a voltes robustes com els Pirineus, a voltes amargues com la distància interoceànica, a voltes, acaronadores com la paraula a l’ oïda de l’altre, amb elles degué haver nascut l’amor entre ambdós, xiuxiuejant-se en secret cants com:
Penélope con su bolso de piel marrón
Y sus zapatos de tacón, y su vestido de domingo
Penélope se sienta en un banco en el anden
Y espera que llegue el primer tren meneando el abanico.
O Mirant a la seva estimada en les lletres del mestre quan diu:
Te quiero a ti, por que te quiero
Cerré mi puerta una mañana
y me hecho a andar
Te quiero a ti porque te quiero
Deje los montes y me vine al mar
Tu nombre me sabe a hierba.
Paraules que nasqueren i son coterrànies del Joan Fort el poeta.
I ara ens toca parlar sobre aquest petit poemari, al que l’autor ha titulat “A la cala de mi corazón”, el qual no per ser breu manca d’extensió temàtica, qualitat literària i profunditat poètica. Però abans considero important fer una observació sobre el títol, perquè la seva bellesa s’ha de comprendre com una dolça metàfora, quan en Joan diu “A la cala” es refereix a la forma còncava que tenen algunes entrades de mar a la costa, és dir una caleta, una entrada, entenent la seva metàfora com “a l’entrada del meu cor” que es sens dubte un títol càlid, que obre les portes a un paradís de paraules tèbies i oceàniques.
A la seva obra, el Poeta inclou textos que van de 1973 fins l’any 2010 els quals en la seva majoria canten a la dona que s’ha tornat “musa” i a la naturalesa que sempre ho serà. En l’ edició l’autor embelleix el seu treball poètic, fonent la paraula amb la imatge de llocs que, per la seva història i la seva estètica complementen l’obra fent-la sens dubte més rica i més estimulant als sentits. En Joan ens convida a veure amb els seus ulls el moment de la creació poètica, l’instant de la seva inspiració, perquè la seva poesia és imatge viva, instant que transcorre sobre el paisatge, tità buscant la bella immortalitat que la poesia entrega.
“El valor de l’arbre” és el primer poema i sens dubte un dels més representatius d’aquesta obra. En Joan sap que els arbres són símbol del poeta, ells donen ombra, tenen arrels profundes i, el mes important, s’alimenten de llum per viure:
“Els arbres són com els homes”
“Esperen si l’amic ve”
Això diu en dos versos el poeta, per això ell se sap arbre, home, amic.
Tot i que el llibre està pensat principalment en català, en la traducció que el mateix Joan ha dut a terme pera nosaltres, no es perd el sentit mètric i rítmic de cada poema, i només en alguns casos el poeta, realitza amb molta cura una traducció per a què el sentit del text es mantingui.
A “Cel de tardor”, poema escrit el 1987 i traduït més de 20 anys després, el poeta cada vegada més es va trobant amb la seva poesia:
“La nit fresca d’ octubre
olia bé a perfum,
pluja tènue dels arbres
ball rodó dels incerts”.
Joan Fort li pregunta a seu alter Ego en el poema que porta el títol “El missatge d’Ibn Hazm”, la pregunta de generacions, ¿ què es l’amor? i respon:
“La natural passió/ per l’encant del sexe antònim”
I remata:
L’ amor deixa enrere els límits/
I també es pregunta ¿i el poeta? , es aquí on en Joan porta a la poesia no com una activitat de passatemps o d’oci, sinó como una forma de vida i reflexiona:
“Arquitecte dels sentiments més correctes
amb l’espai obert del cor”
En el poema que dóna títol al nom del llibre, en Joan Fort parla con una profunda nostàlgia i amor por la seva terra i per la nostra, que ja és seva i diu:
“A la cala del meu cor/ arriba una veu molt càlida
que surt d’una amable falda/ i d’un gran i fumós volcà”
En aquestes paraules en Joan l’home, duu la veu de la seva estimada però no es desprèn dels seus aires i dels seus llocs.
Aquí, en Joan ens mostra clarament que és un poeta de l’amor i del paisatge.
És possible que el poema més intens i en el que en Joan es fa un amb la seva part poètica sigui “Tan lluny i tan a prop”. És un cant al dolor, a la lluita i l’esperança per seguir endavant gaudint de les belleses de la vida. En Joan el poeta consagrat ja a la seva poesia, reflexiona sobre la felicitat i sap que ella ve com un trago breu d’una beguda dolça que acaba de manera llampegant i que de seguida allò amarg de la vida apareix per seguir ensenyant-nos tot allò que hauríem de comprendre en aquest plànol terrenal que habitem.
“Els pensaments volen isards
per sobre la pluja i les collades.
Els veig passar com àgils dards
ben empesos per les ventades.”
“Ens cal molt seny per superar-lo,
diàleg i gran voluntat,
amb valentia afrontar-lo,
foragitar-lo d’un plegat.”
Joan Fort, poeta nascut el 1958, quan va escriure el seu primer vers, no sabia que algun dia estaria presentant un llibre a l’altre costat del món, en un altre Sant Miquel, a Atlixco Puebla, Mèxic, lloc dues vegades Heròic, de paisatges extraordinàriament bells, on igual que a la regió de la Garrotxa, aquí també existeixen volcans, que nasqueren per ensenyar a l’home que en repòs o en fúria, s’ha d’estar en constant activitat, i que per moments caldrà treure tot el foc que ens oprimeix, pera després, llançar en llenguatge de segles, el fum que escriu en el cel la poesia més bella que és; el paisatge reflectit en els ulls de l’home.
Però que a més, s’eleva a cant quan l’home és capaç d’estimar i dedicar a la seva terra o a la seva dona, els productes del seu pensament, del seu quefer, del seu art, de la seva poesia, que avui dia, ha de governar amb el seu amor i saviesa infinits.
El mestre Joan Fort ho sap perfectament i crea quasi tots els dies de la seva vida.
Felicidtats per aquest Projecte Literari i sort Joan, germà.
Cohutec Vargas Genis Dues vegades Heròic Atlixco Puebla, a 16 de juny de 2011
Traducció Joan Fort i Olivella, Atlixco 5 de juliol de 2011
Amb el bon regust del càlid acolliment que els meus poemes en català i en castellà van tenir el dia 17 i a les emissores de ràdio on he anat i on encara he d'anar, i a l'espera que el meu cunyat em passi les fotos de la presentació del meu poemari A la cala de mi corazón aquí a Atlixco, us passo l'enllaç amb el bloc d'en Cohutec Vargas Genis de la inspirada presentació que em va fer. http://enlascanterasdelalma.blogspot.com/2011/06/presentacon-del-poemario-la-cala-de-mi.html
Sense voler avui he tingut un regal d'aniversari que m'ha fet molta il·lusió. Llegint ELS APUNTS de l'Arxiu Històric de Girona, en el qual vaig tenir la sort de treballar, hi he trobat l'enllaç a l'Exposició virtual Els Ninots de l’Escrivàhttp://cultura.gencat.cat/arxius/ahg/ninotsescriva penjada amb motiu del Dia Internacional dels Arxius. Jo vaig tenir llavors la sort de trobar-ne uns quants, i la gràcia que em produiren i em produeixen ara en veure'ls a la pantalla de l'ordinador és indescriptible, i per això us convido a fer-hi una passejada.
Amb un pròleg d'en Josep Matas, arxiver i ex director de l'arxiu, i de l'Elisa Varela, professora de Paleografia de la UdG, els trobareu classificats per Bestiari, Personatges, Carnestotles, Ai Carall!, Sants, Sanefes, Castells i Vaixells i Per fer bonic, amb unes notes i Comentaris finals que ens acosten al costat més lúdic i artístic d'uns escrivans que per altra part tenien prou feina!
Per acabar només us vull comentar que demà el poeta Cohutec Vargas Genis farà aquí a la Casa de la Cultura d'Atlixco la presentació del meu llibret de poemes A la cala de mi corazón.
Aquesta setmana que acabem de deixar enrere ha estat plena d’emocions. Va sortir de la impremta el meu primer llibret de poemes, titulat com veieu A la cala de mi corazón, en el qual he recollit 13 poemes en versió catalana i castellana, la major part dedicats al mar i a la persona que em va fer arribar a aquesta població, el nom de la qual en nàhuatl vol dir “aigua en la superfície”, per l’abundància d’aigua procedent del volcà Popocatépetl. Cada poema va acompanyat d’alguna foto en blanc i negre de llocs molt llunyans entre sí, però que d’alguna manera estan relacionats amb el text.
Després de tres anys de pràcticament desert cultural, el nou director de cultura d’Atlixco Ricardo Pérez Quitt, dramaturg, docent i investigador, que entre el seu extens currículum hi ha haver estat un any i mig a la reconeguda Sala Becket de Barcelona, ha tingut l’encert organitzar una trobada entorn de l’aigua, que hi ha reunit una cinquantena de poetes de tot el país.
Allotjats al que fou colònia tèxtil de Metepec i ara centre vacacional, es va inaugurar el dijous 26 a l’extrem d’aquest, sobre el riu que a començaments del segle passat va fer funcionar aquesta i les demés fàbriques d’Atlixco, front al cerro Tlapaltepec o “turó de les pintures”, on es trobaren en una cova pintures rupestres de fa uns 2400 anys, i al costat de l’helioport i uns grans arbres, per començar a agafar volada i inspiració. Va parlar entre altres la presidenta de l’Associació d’escriptors llatinoamericans Cristina de la Concha.
D’aquest lloc amb gran encant vam anar uns caminant i els altres en cotxe fins al petit estany envoltat de grans eucaliptus on hi havia alguns pescadors de truites. Allà ens van donar dues hores per fer un poema sobre l’aigua que serà recollit posteriorment en un llibre i d’aquí a un any recitat per l’actriu Ofelia Medina. El meu el vaig titular Pedrotruchas, traduint una expressió catalana que m’és molt familiar.
Registrats per ordre de lliurament, ens van portar en un microbús fins a l’agüegüete de San Baltasar Atlimeyaya, que diuen que té 1200 anys i encara es conserva amb plena salut. A la seva ombra van anar llegint alguns dels poemes, fins que ens van cridar a dinar en unes taules que havien parat una mica més amunt, i amb el cap, el cor i l’estómac plens de bones sensacions vam anar a descansar o banyar-nos una estrona.
Just quan començàvem a iniciar el darrer acte del dia va caure un ruixat, que la lona que havien posat sobre el pati del recentment estrenat Restaurant Fragaria no va parar del tot, fent la lectura de poemes de la desena de poetes d’Atlixco presents tingués més emoció. El propi Ricardo Pérez Quitt va fer riure tot el personal amb els seus poemes dedicats a la seva mestra Cristina i a un gat que li van robar. Aquí aprofito per dir que des de finals de l’any passat comença a treballar un Taller de Poesia, dirigit per Cohutec Vargas Genis, que a rel d’aquesta trobada ha pres més cos i al qual aquest mes també m’he integrat.
El matí del divendres ens van distribuir per 5 taules on teníem 10 minuts per llegir algun s poemes: una a la presó, una al quarter militar, una al mercat, una en una escola, i una a l’asil d’ancians. A mi em va tocar en aquesta darrera, i va ser molt emocionant, perquè els versos molt profunds i sentits de la mestra i poetessa d’Agua Azul (Veracruz) Mariángel Gasca van tocar el cor d’un dels vellets, que es va aixecar i explicar que havia estat poeta, però que ja no es recordava de cap del seus versos.
Vam dinar al jardí Los Solares, des del que es veu el cerro de San Miguel, on al vespre la gran actriu Susana Alexánder va recitar amb molta pulcritud, gràcia i senzillesa alhora alguns dels poemes que abans li havien enviat amb el lema genèric de Atlixco: La palabra escrita en el agua, deixant un boníssim regust de boca.
Els que van voler encara van poder gaudir del sopar que ens van oferir a la plaça de la Dansa del cerro de Sant Miguel, on al setembre es fa l’Atlixcáyotl i des del la qual es veu una bonica panoràmica de la ciutat.
El dissabte els poetes van esmorzar en un altre restaurant amb un nom mitològic El Quinto Sol i recitar els seus poemes a l’auditori de la Casa de la Cultura. Agrupats per zones, vam poder sentir des de les veus més veteranes dels poetes de Chiapas José Antonio Flores, o de Jorge Quintanar i Javier Duhart del D. F. però ara resident a Atlixco, fins a les mes joves de Puebla com Gina Lizeth i Abigail Rodríguez Contreras, o Claudia Morales Magañas, de Coatzacoalcos , o algunes també relativament joves però ja molt consolidades com les de Alejandro Campos, i les de dones com Mª Elena Solarzábal (Chichuaua).
L’acte es va cloure amb l’actuació del ballet hawuaià d’Atlixco, i no em va permetre gaudir de la final de Wembley. Però un dels treballadors de la mateixa Casa de la Cultura que portava posada un a samarreta del Barça al sortir m’ho va explicar, i ho vam celebrar mentre un mariachi amenitzava el dinar que es va fer als jardins del costat. Tothom va marxar molt content.
En aquesta trobada ha quedat palesa la diversitat i riquesa de la poesia mexicana actual, plena de sensualitat i sensibilitat.
Seguint les petjades de l’Albert i la Coralí els germans Fontfreda han trepitjat tanta Garrotxa que només de pensar-hi ja em fa mal la clotxa i sento arreu sentors d’alzina i romaní.
Serà inoblidable per a molts i per a mi un Divendres Sant amb enterrament inclòs en un antic hostal, en indret molt reclòs,} on la seva presència ja feia empetitir.
Quin és l’indret que ells no coneixen? Quin és el cim que ells no han pujat, o que una seva excursió no mereixen?
La seva petja és constant i pregona, i ajuda als qui van al seu costat a passar tothora una bona estona.
