Els Crits de Mèxic i de Catalunya

La lluita per la llibertat i la independència de les persones, les entitats de tot tipus, els partits, els pobles, les nacions, els estats i els poders és un dels grans motors de la història, i en el cas de Mèxic i de Catalunya aquest any 2010 ha estat especialment marcat per la celebració del bicentenari del inici de la Independència i del centenari de la Revolució del gran país centreamericà, que ha tingut el seu punt culminant en el gran espectacle del Zócalo de la ciutat de Mèxic que ha precedit el Grito d’enguany, i a Catalunya en la celebració de molts referèndums sobre la Independència, de la milionària manifestació del 12 de juliol, de l’Any Maragall i el seu famós Adéu, Espanya, i en la campanya electoral per a les eleccions al Parlament del proper 28 de novembre.


Vivim en una època de celebracions. Segurament recordareu que la del suposat mil•lenari de Catalunya va ser força sonada i discutida, però va servir per a crear la consciència de nació en molta gent. Ara no està de més recordar que fa 1300 anys un important exèrcit d’àrabs i berbers o amaziguen (=homes lliures) s’estava preparant al Marroc per travessar l’estret de Gibraltar i segurament també cridaven força.

Fa 1000 anys que uns quants catalans van anar i tornar de Còrdova amb grans crits i un botí considerable. I fa 300 anys que molts homes i dones catalans, valencians i balears lluitaven i cridaven amb molta força contra Felip Vè. i els militars borbons que els ofegaven amb tot el pes d’un gran exèrcit, d’una diplomàcia i d’uns impostos molt forts.

Però aquí cal que em centri en el que passava fa 200 anys, 100 anys i aquest mateix any a Catalunya i a Mèxic. Des del 1808 estàvem en plena Guerra del Francès o de la Indepèndencia, suportant el pas de les tropes de Napoleó i el seu germà José Bonaparte, que aquell havia entronitzat en el tron espanyol i que la gent coneixia com a Pepe Botella, i les càrregues dels exèrcits francès i espanyol, a més de la de molts guerrillers i bandolers com Boquica i altres, i a ciutats i viles om Figueres, la Bisbal, Girona, Hostalric, Barcelona, Vic, Manresa, Lleida, Montblanc, Tarragona o Tortosa crear juntes de govern, aguantant setges que s’han fet famosos i han generat molta lletra impresa, i cridant mori Napoleó!, visca Ferràn VII!, mori el mal govern! i altres.

Mentrestant a Mèxic aquell mateix any 1808 un grup de criolls va destituir el virrei i també es van anar creant juntes i a ciutats com Valladolid, que degut a un dels seus més destacats lluitadors, capellà i cabdill José Maria Morelos y Pavón, prengué més tard el nom de Morelia, i als estats actuals de Michoacán, Morelos i Querétaro va anar sorgint un moviment primer autonomista i després independentista, que la matinada del 16 de setembre de 1810 esclatà en el crit de “!Viva la Virgen de Guadalupe!”, “!Abajo el mal gobierno! !Viva Fernando VII” que el capellà i cabdill insurgent Miguel Hidalgo y Costilla va llençar fent dringar les campanes de l’església del poble de Dolores, per anar després amb uns 300 pagesos a alliberar els presos del poble i armar el seu exèrcit. Va tenir algunes grans victòries i derrotes, però a Guadalajara va declarar l’abolició de l’esclavitud, acció molt important, però que va tardar més d’un segle a desaparèixer realment. I ell va fer afusellat el 1811, igual que altres insurgents com Ignacio Allende, Juan e Ignacio Aldama.



Retrats de José María Morelos a la seva Casa Museo de Morelia.

 José Maria Morelos va declarar la Indepen-dència de Mèxic a Chilpan-cingo el 1813, però va ser afusellat el 1815 i després d’una llarga guerra, que va continuar sobretot Vicente Guerrero, el 1821 per acabar la guerra aquest va haver de pactar i acceptar amb Agustín de Iturbide el Plan de Iguala, que reconeixia les tres garanties –indepen-dència, religió i unió– , però l’any següent Iturbide es proclamava emperador, i antics insurgents com Nicolás Bravo i Guadalupe Victoria hagueren de seguir la lluita per les llibertats, aquesta vegada contra Antonio López de Santa Anna i els nous dominadors del Nord, els Estats Units d’Amèrica.

Des que Mèxic va aconseguir la seva independència d’Espanya, els Estats Units van envair i intentar comprar la província de Texas, i això va portar a una nova rebel•lió el 1836 i el 1846 a una nova guerra, que duraria fins al 1848, i els anys 1862 al 1867 una altra guerra contra França, en la que va tenir un paper destacat les ciutats de Puebla, Atlixco i Oaxaca entre altres.

Però el nou home fort del país, el general Porfirio Díaz va anar acumulant tant de poder i d’odi que el 1810 Francisco Ignacio Madero es va oposar durament a la seva reelecció, va ser empresonat i des de la presó va redactar el Plan de San Luís i cridar a una rebel•lió armada per al 20 de novembre de 1910. En el moviment revolucionari hi van tenir un paper molt destacat al nord Pascual Orozco, Francisco o Pancho Villa, que de fet es deia Doroteo Arango, el nom del carrer on visc i escric aquestes ratlles, i Victoriano Huerta, que va trair a Madero i el va fer assassinar el 1913, començant una segona etapa revolucionària i lligada als Estats Units, i Emiliano Zapata al sud, que va portar la lluita agrària molt més enllà, però també va ser assassinat el 1919.

Aquests fets són els que es commemoren en aquests dos centenaris amb multitud d’actes de tot tipus, conferències, concerts, cicles de pel•lícules i debats, i que han tingut en l’acte del dia 15 que comentava al començament el més multitudinari, costós i espectacular. Curiosament el Grito repetit de !Viva México! i els seus primers alliberadors es celebra des del 1910 el dia 15 perquè Porfirio Díaz complia anys i va voler ajuntar el centenari de la Independència de Mèxic amb el seu propi aniversari!

Jo el vaig viure per primera vegada el 2007 a Sant Joan de les Abadesses, perquè precisament allà va néixer Jaume Nunó, l’autor de l’actual himne de Mèxic, i des de fa alguns anys aquella població està agermanada amb un altra de mexicana. Per això aquest 11 de setembre de 2010 i els dies posteriors, sentint cantar l’himne mexicà i veient la foto de la plaça de Sant Jaume plena de gent com en tantes altres ocasions importants de la nostra història cridant !Viva México! m’ha omplert una gran emoció.

També m'he recordat d'altres centenaris celebrats en aquella població ripollesa i de la colla sardanista Amunt i Crits i de la sardana que amb aquest mateix nom els va dedicar Joaquim Vallmajor.

Els mitjans de comunicació i els comentaristes han ressaltat que tant les manifestacions catalanes com el Grito mexicà s’havien celebrat en pau i sense incidents. Cal afegir-hi que en el cas mexicà les mesures de seguretat van ser quasi tan grans com els actes programats, donat que com sabeu el problema de la inseguretat en aquest país, i sobretot al nord, és molt greu, degut aquests darrers anys al crim organitzat i al narcotràfic i a molts problemes endèmics que no acaben de trobar solució, com les fortes desigualtats socials i econòmiques, la corrupció i altres.

Però si per alguna cosa ha servit aquest bicentenari i centenari ha estat per a reflexionar sobre la complicada i jo diria que tràgica història del país. A la televisió pública s’està fent una sèrie de més de 500 programes que es diu Discutamos México, www.discutamosmexico.com, on es debat sobretot el seu passat, però també el seu present i futur d’una manera seriosa i clara que permeti afrontar els reptes dels següents anys i segles amb el rigor i valentia que el país necessita. Semblantment a Catalunya amb l’Any Maragall a Catalunya Ràdio. Tant de bo aquests debats s’estenguin a altres àmbits del passat, present i futur del nostre país, i aquest camí cap a la Independència que aquest any ha començat a prendre gran força assoleixi ben aviat els fruits desitjats, i ens convencem tots plegats que mirar d’aconseguir un concert econòmic com el País Basc i Navarra pot ser tant o més desgastant que anar de cara al gra i plantejar-nos seriosament la Independència com l’únic camí viable com a nació.

Sabem que no és ni serà gens fàcil, ans tot el contrari, que com en el cas de Mèxic i els demés països americans que aquest 2010 celebren també els seus respectius aniversaris d’independència les rutines, els problemes i els enemics tant interns com externs seran moltíssims, però la lluita realment val la pena, ans del contrari ja sabem que encara ho passarem pitjor.

©Joan Fort i Olivella


Atlixco, 20 de setembre de 2010

Lectures als avions, trens i ponts

Uns quants viatges en avió a Mèxic, més les hores d’espera als aeroports i aproximacions, de lleure, estudi, angoixes i depressions, m’han proporcionat l’oportunitat de llegir alguns llibres que considero de prou interès com per esmentar ara i aquí, en vigílies d’unes vacances de Nadal per a molts, a més d’alguns llibres de contes del genial Pere Calders, sempre recomanables.

Començo per dos llibres gruixuts de la sèrie Mayor de Crítica. El de Daniel J. Boorstin Los creadores, passa revista d’una manera molt entenedora a les visions de la creació dels hindús, de Confuci , Buda, Moisès, sant Agustí i Mahoma, per després estudiar les grans construccions i obres arquitectòniques, escultòriques, pictòriques i literàries de l’antiguitat, fins i tot les olimpíades gregues i l’arquitectura japonesa en fusta. D’aquesta primera part voldria destacar els capítols dedicats al formigó en l’arquitectura romana, al Panteó de Roma i a Santa Sofia de Constantinopla. Segueix amb les de l’Edat Mitjana i el Renaixement i el Tao japonès, especialment Dant, Bruneleschi i Miquel Àngel, i els grans de la música clàssica, l’òpera, la dansa i la fotografia, per dedicar el llibre tercer als grans artistes de la creació del jo, com Milton, Skakespeare, Montaigne, Dickens, Goethe, Balzac, Dovstovievski , Proust, Virgínia Wolf o Picasso. En el camp de la Història es centra en Gibbon i Prescott, les mancances i dificultats dels quals no els van ser obstacle per construir grans obres que per això considerem clàssiques i immortals.

El del britànic Ronald Frazer La maldita guerra de España, sobre la Guerra del Francès, fa una anàlisi molt profunda d’aquest conflicte des d’un punt de vista social, que en el seu segon centenari prou convindria que molta gent llegís per superar mites i visions locals que tot i els avenços que alguns congressos i publicacions han palesat segueixen molt vives.

Un protagonista singular i arquetípic d’aquesta gerra va ser de Besalú. Es deia Josep Pujol i Barraca, però tothom el coneixia i el coneix per en Boquica i per les seves malifetes com a bandoler, la vida del qual ha novel•lat de forma molt entenedora i atraient el periodista també besaluenc Martí Gironell a La venjança el bandoler, i la seva lectura ens ajuda a conèixer millor aquell moment històric, així com els indrets, llegendes de les Garrotxes per on es va moure.

El llibre d’Isidor Cònsul Tractat de geografia, que veié el premi Marian Vayreda de narrativa el 2008 abans de la seva mort enguany, recull una sèrie de vivències, excursions i viatges per la plana d’Urgell, Cervera de la Segarra, les Garrotxes per on es desenvolupa La punyalada, el Pirineu, Grècia i les seves illes, Itàlia, el Marroc, Israel Nova York i Mèxic. A part de molts records personals del Pirineu que vaig viure els anys 70 i que és força diferent del d’avui, aquí vull esmentar l’excursió “Terra de maquis” que ressegueix el camí que van fer Ramon Vila Capdevila, àlies Caracremada, i Manel Sabaté per la zona del Moianès, i un altre llibre del qual només vaig veure l’original i el seu autor Joan Ventura mentre l’ultimava alguns detalls a l’arxiu Històric de Girona , però que volia i espero que surti aquest Nadal, en el qual ressegueix el camí que va fer el també famós maqui i germà d’aquell Quico Sabaté des d’Arles del Tec fins a Fornells de la Selva i en tren fins a Sant Celoni, on el mataren.

Molt diferent però també molt agradable pel toc d’humor que hi destil•la, m’ha estat la lectura del llibre de Jordi Lara La màquina d’espavilar ocells de nit, que en aquest cas m’ha portat a recordar tot el món de la sardana i els músics de cobla, especialment a Ricard Viladesau, Juli Garreta i Manuel Saderra i Puigferrer i la gran rotllana amb la que el 4 de juliol de 1998 vam envoltar l’estany de Banyoles.

En el camp de l’autosuperació he d’esmentar El Secret, de Rhonda Byrne; Las cinco heridas que impiden ser uno mismo: rechazo, abandono, humillación, traición, injusticia, de Lise Bourbeau, les quals descriu molt be i dóna algunes claus per guarir-les; La vida interior. El despertar del inconsciente, de Ginette Paris, que parteix de la seva pròpia experiència d’un vessament cerebral que la va tenir 4 dies en coma i com a psicòloga, per fer una crítica molt seriosa de la professió i del sistema en què vivim i anar cap a la “psicologia profunda” que precisament dóna valor a la mort del “jo” antic que sovint ens pesa massa per deixar pas a noves dimensions que molt sovint desconeixem; i la novel•la d’Irvin D. Yalom El dia que lloró Nietche, que també plasma molt bé la seva lluita interna i el paper que té en el seu guariment el metge vienès Josef Breuer i de rebot el fundador de l’psicoanàlisi Sigmund Freud.

Finalment aquest estiu el poeta olotí i company dels Amics de les Lletres Garrotxines Joan Mercader i Sunyer, desprès d’un agradable sopar amb tots ells al Parc Nou d’Olot, em fa regalar varis dels seus darrers llibres, que palesen la varietat i maduresa de la seva obra, especialment Quart minvant, que reflexa magistralment el pes de la vellesa i el mal d'Alzeimer en la seva dona. El llibre de contes Les coses tal com són també és de lectura altament recomanable per a gent de la segona i tercera edat, i el més gruixut, que va titular Memoràndum. Més de 60 anys intentant de ser poeta 1946-2008, recull tota la seva obra poètica inèdita, i que amb el seu humor càustic i molt especial que el caracteritza ens dóna una visió tant del seu entorn més íntim com del polític i social que ha viscut.

©Joan Fort i Olivella