Un matí ple de missatges

Això del Facebook comença a ser abassegador. Aquest dilluns aquí a Mèxic era festiu perquè avui és el Dia de la Constitució de 1917 i les festes entre setmana es passen a dilluns, però sense voler em vaig passar tot el matí llegint el correu i principalment els missatges de Facebook que m’havien arribat durant el cap de setmana i ahir mateix, de manera que encara me’n va quedar algun per mirar i també els blocs.

Però és que n’hi havia de molt interessants, com un sobre les propietats dels xiles, o un altre sobre la presentació d’un llibre del historiador francès Christian Duverger que defensa que va ser el propi Hernán Cortés i no Bernal Díaz del Castillo qui va escriure la crònica La historia verdadera de la conquista de la Nueva España. Caldrà llegir-lo bé i rellegir la crònica, que vaig deixar cap a la meitat. I és que aquest tema de la historiografia sobre la conquesta d’Amèrica i altres s’estan movent molt, sobretot des de Catalunya i que en Jordi Bilbeny va començar a desmuntar molts de tòpics i falsificacions que s’havien anat muntant per part de la corona i la historiografia espanyola.

I ja no diguem sobre els temes d’actualitat com són el procés sobiranista i els sous, sobresous i pensions escandalosos de molts polítics, banquers i alts càrrecs ben coneguts, començant pels actuals presidents dels governs català Artur Mas i espanyol Mariano Rajoy i del ex president del Parlament de Catalunya Ernest Benach.

El cercle sobiranista va creixent i es va tancant en tots els àmbits, i en aquest sentit vull destacar aquest vídeo de l'11 de setembre, la recent votació a favor de la consulta de l’Ajuntament de Barcelona i dels Casals Catalans de Centre i Sudamèrica, encara que no hi figuri el de Puebla perquè tot i els esforços de l’Òscar Martín no hi ha manera que acabi de funcionar, així com el que han preparat totes les ANC de l'exterior. Si a algú li interessa aquest document li puc fer arribar.
https://www.youtube.com/embed/LC92PBBcasE

Vaig compadir el pobre Zum que precisament em va escriure una bonica carta i que ha estat més de mig any sense poder veure el correu per un càncer a la bufeta. Ha de ser terrible mirar i contestar si es pot tants de correus i missatges acumulats.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 5 de febrer de 2012.

Viatge pel nord de la Península Ibèrica (5) D'Oviedo a Santander

Un paisatge molt verd i suau ens porta només en mitja hora de la capital del Principat d’Astúries a Cangas de Onís/Cangues d’Onís, la primera capital del comtat d’Astúries, i d’allà seguint el riu Sella que travessa un atrevit pont medieval cap a Covadonga, un bellíssim paratge marcat per tres fets: la troballa de la Verge a la cova; la suposada victòria de Pelai I, primer comte d’Astúries, sobre els musulmans al paratge el 28 de maig del 722 mercès al rebot a la santa cova de les sagetes, encara que els cronistes musulmans posteriors diuen tot el contrari, on entre 1877 i 1901 es construiria en pedra calcària rosa la basílica, obra de l’arquitecte valencià Frederic Aparici, que recorden un gran monument davant d’aquesta, el seu sepulcre a la cova, la creu que oneja a la bandera d’Astúries i el museu que explica la història del lloc i els reis i prínceps d’Astúries; i el caràcter de croada que tres segles més tard es donaria a aquell fet.

Passejo per aquests indrets recordant un article que vaig llegir fa molts anys on s’explicava molt bé tot el context geogràfic i la forma com s’havia desenvolupat la gesta que va marcar la història del que segles després seria Espanya i que porta cada any aquí molts milers de visitants, així com la doble victòria de Laurent Jalabert i les no menys sonades de Bernard Hinault i altres grans ciclistes en l’etapa de la Volta Ciclista a Espanya que acaba als estanys que hi ha quasi mil metres més amunt.

Amb el record d’aquests grans paisatges i gestes del Parque Nacional de la Montaña de Covadonga tornem cap a Cangues d’Onis, on agafem la carretera que seguint cap a l’est ens du cap a Carreña i el Congost del Cares fins a veure el mar Cantàbric a San Vicente de la Barquera i d’allà seguir una estona més l’autopista fins a Santillana del Mar, on visitem el museu on es reprodueixen a escala natural les famoses pintures prehistòriques de les coves d’Altamira i s’explica de forma molt didàctica tot el seu context, i la vila, també famosa perquè els seus carrers en forma d’y grega estan plens de cases senyorials amb grans escuts.

Mentre mengem el típic cocido montañés sorgeix amb els companys de viatge i veïns de taules iberoamericans una animada conversa sobre Hugo Chávez i els demés caps d’estat, en què el que queda clar és que ningú està content amb els seus governants.

I amb aquestes impressions ens anem acostant a la capital càntabra Santander, però per tenir una millor vista de la seva badia reposem una mica sota els pins i pugem al trenet que dóna la volta a la península i palau de la Magdalena, construüit per suscripció popular per a l’estiueig del rei Alfons XII, en el museu marítim de la qual s’han reproduït algunes de les embarcacions que van portar molta gent d’aquestes terres a Amèrica.

Un passeig pels principals carrers i places d’aquesta ciutat coneguda pel banc que du el seu nom i la seu del qual també destaca per la seva majestuositat ofereix una imatge de benestar, que la lluna plena sobre les platges del Sardinero acaba de completar.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 18 de desembre de 2012.

Les porres a Benet XVI

El primer viatge de visita pastoral que el papa Benet XVI ha fet aquest cap de setmana a Mèxic, encara que centrat a l’estat de Guanajuato, i concretament a les seves ciutats de Leon de los Aldama, Guanajuato i Silao, que li van oferir una calidíssima acollida i les seves respectives claus, ens ha ofert i obert també algunes de les claus desconegudes de la seva personalitat i del seu missatge de pau i esperança per a aquest país, l’Amèrica llatina i tot el món sencer.


Després dels 5 viatges de l’ara ja beat Joan Pau II, que amb el seu carisma s’havia guanyat la simpatia del poble mexicà, hi havia una certa expectativa envers aquest papa també vingut del nord i d’un perfil més fred i teològic. Però si bé a l’avió encara es va mostrar molt rígid amb els periodistes, només posar peus a Silao ja va exposar amb paraules molt clares el missatge de fe, d’esperança i de caritat que venia a portar a aquests països 200 anys després de la Independència, de defensa de la dignitat humana, que deixem entrar Jesús en els nostres cors i a la societat i ens obrim al seu amor.

A Guanajuato es va dirigir als nens, nenes i joves, que han estat uns dels grans protagonistes d’aquesta visita, omplint el recorregut per on ha passat i cridant tota classe de cançons i porres, des de “Benedicto, amigo, México está contigo” fins a la més nova “Benedicto XVI, invítame a tu Face”. La missa del diumenge al matí al parc del Bicentenari va congregar 640.000 persones que portaven 12 hores esperant.

A la catedral basílica de Virgen de la Luz de León va dirigir als bisbes vinguts de tota l’Amèrica llatina un missatge de responsabilitat cap als sacerdots, religiosos, religioses i sobretot laics i laiques i les seves necessitats, que són moltes en aquestes terres “tan abandonades de la mà de Déu” que dirien alguns.

Abans d’anar a dormir, va haver de sortir del col•legi de monges on es va allotjar per posar-se un barret de xarro blanc que li havien regalat i deixar que li besessin la mà els mariachis que no havien parat de tocar, tal com podeu veure en l’enllaç que he posat al Facebook.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 26 de març de 2012

La hispanitat i altres falòrnies

Potser us preguntareu com es viu aquí a Mèxic aquest dia de la hispanitat. De fet fa més de vint anys, i especialment des del 1992 que amb motiu dels 500 anys del descobriment d’Amèrica, o millor dit de la “invenció” en el sentit llatí del verb “trobar, desvelar, topar-se amb quelcom inesperat” com plantejà l’historiador Edmundo O’Gorman, ja no és festa oficial. A part de les dones que porten el nom de la Verge del Pilar, de les misses i les celebracions que puguin fer els espanyols i les espanyoles amb més sentiment patriòtic, només en alguns articles de diaris es parla del tema, i generalment en un to força crític, i més en aquest any del bicentenari del inici de la independència, en que com ja vaig comentar s’ha parlat molt d’aquests i altres temes històrics.

Ahir en un programa del National Geographic comentaven diverses investigacions sobre els possibles descobriments anteriors, dels víkings, dels irlandesos o fins i tot d’una tribu hebraica de la que presumptament descendirien els indis cherokees. Però independentment de la certesa d’aquest descobriments anteriors, el cert és que la transcendència de la conquesta i colonització espanyola, per la imposició de la llengua, la religió i el trasllat forçós de 13 milions d’esclaus negres africans a tota la part del continent dominada per ells i el trasbals que tot plegat va suposar a ambdós móns han estat i són tant importants, que tots els aspectes positius, que són innegables, queden molt minvats quan hom intenta fer un balanç, i més des d’una perspectiva catalana.

La foto que encapçala aquest comentari és molt significativa. Aquesta creu la va fer posar el bisbe Vasco de Quiroga davant del convent de San Francisco de Tzintzuntzan (Michoacán), creat el 1550, igual que les oliveres que surten en un poema just en front de les importants i originals piràmides. Tot i que els primers espanyols van ser ben rebuts pels purépechas que havien sabut resistir-se als asteques, el 1529 Nuño de Guzmán, va tornar per colonitzar la regió, però ho va fer d’una manera tan cruel que dit Vasco de Quiroga va ser enviat des de Mèxic el 1536 per calmar els seus ardors imperialistes, posar la pau i ensenyar de tot a la gent, mentre que aquell moria a la presó de Valladolid (Espanya).
http://es.wikipedia.org/wiki/Vasco_de_Quiroga

Aquí mateix a Atlixco on visc, quan veig cada dia l’ex convent de San Francisco imponent dominant la població no puc sinó pensar en les mils de vides i persones que han sofert el seu missatge “alliberador”, i tot i la meva catolicitat i admiració pel sant, són tantes les preguntes que em faig que podria omplir pàgines i més pàgines.

Però com que això és un bloc i prima allò personal, només us diré que com que al matí he arribat a casa una mica tard i no he pogut fer allò que tenia previst, m’he posat a llegir alguns titulars i notícies de l’edició digital del Punt i l’Avui, el correu i alguns missatges pendents mentre escoltava pel YouTube el MIX del grup aragonès Ixo Rai, que tot i que moltes cançons ja tenen força anys no deixen de tenir la seva gràcia i fins actualitat i m’han ajudat a passar aquest dia d’una forma animada i diferent.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 12 d’octubre de 2010