Oda al bastó

D’una branca d’olivera

tallada sens compassió

en va sortir la primera

tosca expressió de bastó.

No tenia gens fi el tacte,

era lleig i bonyegut,

tenia una forma abstracte

però d’un bon contingut.

Després de treta la pell

i lligar-li el cap ben fort,

ja sols resta haver-hi un vell

que camini amb el cap tort.

Quan ja té la nova cama

el vellet s’omple de joia

i la cara se li inflama

posant-se tota alegroia.

Per les Rambles es passeja

un senyor amb gos i barret.

Quan el bestiar es barreja

allà va un cop de fuet.

Si la neu és perillosa

un bastó ens pot ajudar

a dir que no és una cosa

sols pels vellets repenjar.

©Joan Fort i Olivella

12 de febrer de 1974

La trista fi del bastó

Amb tants de cops i rascades

que l’eina ha anat rebent

les potes té ben macades

i el cap ben llis i lluent.

Una llit de lluna plena

s’enfonsa en la blanca estora,

ja li fa mal a l’esquena:

arribada és la seva hora.

Els ossos sembla que peten,

els muscles s’esfilagarsen,

les venes se li malmeten

i amenacen amb anar-se’n.

Anar-se’n a no sé on,

a pujar o baixar muntanyes,

a donar la volta al món,

al mon de les tres Espanyes.

Mentrestant el tros que en resta,

que ara és curt i de bon dur,

m’ajudarà en la conquesta

d’aquest ideal tan dur

com és conquerir una meta

on ningú t’esperarà,

on tan sols una llibreta

nostra firma acollirà.

©Joan Fort i Olivella

Maig 1975