A la vigília de la gran
DIADA de l’11 de Setembre d’aquest any, en la que segons em diuen s’han esgotat tots els autobusos per anar a Barcelona a la manifestació multitudinària que deixarà palès el desig d’una gran part del poble català de tenir un Estat propi i deixar de patir d’una vegada per totes tots els oprobis, espolis i mofes que li ha suposat estar quasi 300 anys sotmesa a l’Estat Espanyol, i especialment aquests darrers en què sota una capa democràtica i del “cafè per a tots” s’ha consolidat un sistema com deia ahir
César Molinas a
El País d’elits “extractives” que és el que ha permès les enormes bombolles que aquell país, i el nostre de retop, hem patit. I que alguns dels catalans i catalanes que vivim arreu del món també ens reunirem a les principals capitals per fer sentir i difondre a través del
You Tube el nostre crit solidari d’Independència, voldria recordar un llibre i una persona que ens els seus moments i àmbits respectius han ajudat a que aquest somni sigui més comprensible.
Em refereixo a l’edició catalana d’aquest llibre, que aviat complirà 100 anys, i que com aquesta castellana completada per
Xavier Carbonell el 1919, va explicar molt bé i avui encara es llegeix igualment de bé, 23 moviments nacionalistes europeus que, tot i les naturals diferències, tenen en comú l’enorme esforç i sacrifici de generacions enteres per aconseguir veure reconeguts els seus drets nacionals enfront de grans estats com la Rússia dels tsars, Alemanya o els imperis austro-hongarès i britànic.
Especialment interessant crec que és el capítol dedicat a
Irlanda, i al final del dedicat a
Catalunya diu que la clau és resistir i conclou amb aquestes paraules, que segueixen tenint validesa: “La nació catalana, per triomfar dels obstacles que s’oposen a la seva autonomia, té en la seva pròpia realitat la major força.” I la realitat és que des de llavors la consciència nacional i independentista ha madurat molt.
Personalment l’altra gran conclusió que vaig treure de la seva lectura i dels moviments nacionalistes dels darrers 30 anys és que les crisis poden ser positives i alguns d’aquells van aconseguir ésser Estats mercès a la 1ª Guerra Mundial, com
Finlàndia,
Hongria,
Romania,
Bulgària,
Armènia i
Albània; i altres arrel del desmembrament del bloc soviètic (
Estònia, Letònia i Lituània,
Macedònia,
Txèquia,
Eslovàquia,
Eslovènia,
Croàcia), i que la gran crisi de desprestigi internacional d’Espanya és la gran oportunitat per a Catalunya.
No sé si cal recordar que l’autor,
Antoni Rovira i Virgili el 26 de novembre farà 130 anys que va néixer a Tarragona, fou un gran
periodista, historiador i polític, que va escriure precisament la gran
Historia Nacional de Catalunya en varis volums, i que tot i les crítiques de
Jaume Vicens i Vives va ajudar molt a crear aquesta consciència nacional. També va ser
President del Parlament de Catalunya a l’Exili de 1940 a 1949.
La persona que també volia recordar és la d’en
Josep Maria Boix i Masramon, de família olotina, qui va passar per la gran escola de l’escolania i el monestir de
Montserrat i, segons em va explicar un dia amb la seva agradabilíssima i apassionada conversa, va estudiar i viatjar per terres nord-americanes i mexicanes, per tornar-se a instal•lar a terres garrotxines, primer al Sallent i després a Falgons, prop de la casa on vaig néixer.
Doncs bé, aquest gran home, que també ha escrit llibres i articles plens d’esperit catalanista i cristià, em diuen que té un càncer de tercer grau a la bufeta que requereix quimioteràpia urgent, però que ha demanat que sigui després de la Manifestació de la DIADA!
Quan ho he sabut he pensat en moltes de les histories personals, locals i col•lectives que surten al llibre
d’Antoni Rovira i Virgili, i que gràcies a elles molts d’aquests moviments han reeixit i avui són països independents, respectuosos i pròspers. Desitjo que com molts altres milers de catalans i catalanes que any rere any han sortit i sobretot demà sortirem al carrer puguem veure aviat complert aquest gran somni, i sobretot que puguem dir que ha valgut la pena lluitar per ell.
©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 10 de setembre de 2012
.JPG)
