Entrada destacada

Les festes majors mexicanes i les danses tradicionals

Un dels trets característics del poble mexicà és la seva visió festiva de la vida. Tal com ho va explicar molt bé Octavio Paz a El laber...

Translate

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris aniversaris. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris aniversaris. Mostrar tots els missatges

divendres, 15 de juliol del 2016

Brutal atropellament




















Passeig dels anglesos.
Record fugisser.
Terrible per a molts.

Focs d’artifici.
Brutal atropellament.
Nit de dol nacional.

Costa Blava.
Mar sagnant.
Costa creure-ho.

Condol general.
Solidaritat.
Que no passi més!

©Joan Fort i Olivella

Atlixco, 14 de juliol de 2016.

dilluns, 25 d’abril del 2016

Recordant al meu pare, en el 100 anys del seu naixement



Avui, dia de Sant Marc, fa 99 anys que va néixer el nostre pare. El seu record és viu encara entre tots i totes aquelles i aquelles qui el vam conèixer i estimar, al poble, a la província, i fins i tot més enllà.

L’educació rebuda al Collell i el record en la família i en ell mateix de molts episodis històrics i vicissituds familiars i col·lectives, de la Revolució Soviètica, de les dues guerres mundials, la Guerra Civil Espanyola i la Guerra d’Indoxina, entre moltes altres, amb les consegüents postguerres, enfrontaments i penalitats, de ben segur que va deixar en ell un pòsit molt important, que es va traduir en el seu tarannà i formes d’educar, actuar i estimar.

Tots els qui vam estar al seu costat vam aprendre moltes coses d’ell, i encara que potser no les hem sabut aplicar correctament, ens han guiat per camins de pau, de servei i de conservació d’aquells valors, cases i coses que realment valen la pena.

Aquí només vull deixar aquests versos, escrits fa una mica més de 4 anys, perquè l’havia vist plorar sovint, com a testimoni de record entranyable i senzill, com era ell.


Llàgrimes apàtrides

He vist les llàgrimes del pare, la tristesa
Més amarga que pugui existir al món; he escrit
Versos d’elogi a l’arada, al cereal, al terròs.
He volgut que transcorri el temps de pressa
Que vinguin els fruits de la feina, que s’eixugui
El rostre patern i desaparegui el gep, per rebre
El moment de la joia  i del retorn de la terra.
(Deomisis, “Llàgrimes apòcrifes”, seguint a L. T. Marcel)

Jo també vaig veure les llàgrimes del meu pare
i les de tots quan ens va deixar.
Però el tinc aquí al davant
i són sement que no puc oblidar.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 4 de febrer de 2012

divendres, 15 d’abril del 2016

Recordant Leonardo



Tal dia com avui de 1452 va néixer al poble de Vinci, a la Toscana, aquest gran artista florentí d’esperit universal i moltes coses  més. El seu record és viu a Milà, Roma, Bolonya i Florència, ciutats on treballà intensament i deixà la seva obra inoblidable, com he pogut palpar personalment, i ara arreu del món. Aquesta estàtua és un bon retrat del seu geni creador.

A l’Article del Dia de la Viquipèdia en català ho trobareu molt més ben explicat

©Joan Fort i Olivella,
Atlixco, 15 d’abril de 2016

dissabte, 21 de febrer del 2015

Per molts anys, Amics!



Poetes, escriptors, pessebristes,
preceptistes, trobadors, viatgers,
pintors, escultors, arquitectes,
pensadors, dissenyadors, editors,
pensionats, trescadors, vianants.

Paràboles amb molt de futur,
paraules coronades coralment,
pensaments portats amb música,
pas de les quatre estacions,
primavera, estiu, tardor, Nadal.

Per notables cantautors,
per les veus de cupletistes,
per grups in crescendo de dansaires,
perfilant sardanes memorables,
perpetuant grans corals.

Presentadors i presentadores,
presentacions amb qualitat creixent,
puresa del verb i del muntatge,
premis per als millors
portadors de l’amistat.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 20 de febrer de 2015.

dilluns, 9 de desembre del 2013

El teu somriure

Només amb un somriure
Ja m’ho ho has dit tot
Quan passes entre pedres
Que amaguen tants secrets
Com el futur de tots.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 9 de desembre de 2013.
Inspirat en un poema de Joana Raspall,
en l'homenatge que li dediquen
aquesta setmana a Itineràncies poètiques

dimarts, 19 de novembre del 2013

Un bon final del Buen Fin

Imitant un programa ianqui per promoure i estimular el consum en un moment en què estava i segueix estant arreu molt estancat per la crisi financera i econòmica, que consisteix en un cap de setmana de descomptes molt importants en molts articles que d’una altra manera la gent no pot comprar, el govern mexicà va instituir aquest cap de setmana llarg pel fet de celebrar el dilluns per avançat la festa del 20 de Novembre, aniversari de la Revolució, això que anomenen El buen Fin.

Sobretot els grans centres comercials i el que es coneix com centres departamentals ofereixen com passa a les rebaixes els articles que els han quedat en estoc o fora de sèrie o temporada a preus molt temptadors i amb pagaments aplaçats, que fa que molta gent compri moltes altres coses, pagui amb la tarja de crèdit i s’endeuti encara més del que ho està.

 Aquest any a més, la Reforma Fiscal promoguda pel govern d’Enrique Peña Nieto i acabada d’aprovar per les dues càmeres està fent aflorar, i aquests dies especialment, molt de diner negre que l’any vinent estarà molt més controlat, i tot allò que es paga mitjançant tarja de crèdit, també passa pel control del fisc. 

Com que a més a la ciutat de Puebla van celebrar els Jocs Centreamericans del col•legi Los Andes, pertanyent als Legionarios de Cristo, on van participar varis milers de nens i joves, i el Festival de Teatre Héctor Azar, que per cert era d’Atlixco, el divendres a la tarda la ciutat estava intransitable, i la llibreria de la fundació Profética estava tancada per a la gran venda nocturna, de manera que només vaig poder quedar-me a la biblioteca, on per cert vaig passar molt bona estona llegint poemes del conegut i prolífic escriptor anglès D. W. Lawrence, i no pels llibres sinó per una trobada mensual del grup de Pastoral Matrimonial, vam anar a dormir tardíssim.

El dissabte al matí, per evitar les aglomeracions de la tarda, vam anar a reposar alguns elements de la vaixella i altres coses que ja s’havien trencat o acabat, però els aparcaments i els locals d’Angelópolis, on els darrers models de tota mena i color llueixen en tota la seva magnificència, eren plens de gom a gom. Total, que a la tarda i bona part del diumenge va tocar descansar.

Ahir vam convidar a dinar a uns amics catalans i per completar la tarda els vam portar a visitar la que va ser la Colònia Tèxtil més important d’Atlixco, que ara és el Centre Vacacional de l’IMSS de Metepec, on precisament fa tres anys vam començar la 1° Trobada Nacional de Poetes Atlixco La Palabra Escrita en el Agua.

Mentre contemplàvem l’escola, la torre del rellotge, les vivendes i el parc o Zócalo de la colónia, així com les instal•lacions, vivendes i xemeneies de la fàbrica, recordàvem per l’estil i material de construcció el reguitzell de colònies tèxtils esteses a la vora del Ter i el Llobregat, alhora que els grans pins, sequoies, cedres i sobretot ficus que, com el faig que ombreja i dóna un acolliment màgic a la font de Sant Marçal del Montseny, s’estenen com els grans dits d’una mà pel terra de l’acollidor indret ideat per uns industrials suïssos de finals del segle XIX, i altres indrets de Catalunya no menys màgics com la Fageda d’en Jordà, de la Grevolosa, del Clascar de Finestres, del bosc de la baga de Gresolet o de Malanyeu, que en aquesta època ofereixen bellíssims contrastos cromàtics i ens recorden agradables caminades i xerrades com les que ahir vam mantenir.

©Joan Fort i Olivella 
Atlixco, 19 de novembre de 2013.

dilluns, 10 de setembre del 2012

A la vigília de la DIADA

A la vigília de la gran DIADA de l’11 de Setembre d’aquest any, en la que segons em diuen s’han esgotat tots els autobusos per anar a Barcelona a la manifestació multitudinària que deixarà palès el desig d’una gran part del poble català de tenir un Estat propi i deixar de patir d’una vegada per totes tots els oprobis, espolis i mofes que li ha suposat estar quasi 300 anys sotmesa a l’Estat Espanyol, i especialment aquests darrers en què sota una capa democràtica i del “cafè per a tots” s’ha consolidat un sistema com deia ahir César Molinas a El País d’elits “extractives” que és el que ha permès les enormes bombolles que aquell país, i el nostre de retop, hem patit. I que alguns dels catalans i catalanes que vivim arreu del món també ens reunirem a les principals capitals per fer sentir i difondre a través del You Tube el nostre crit solidari d’Independència, voldria recordar un llibre i una persona que ens els seus moments i àmbits respectius han ajudat a que aquest somni sigui més comprensible.


Em refereixo a l’edició catalana d’aquest llibre, que aviat complirà 100 anys, i que com aquesta castellana completada per Xavier Carbonell el 1919, va explicar molt bé i avui encara es llegeix igualment de bé, 23 moviments nacionalistes europeus que, tot i les naturals diferències, tenen en comú l’enorme esforç i sacrifici de generacions enteres per aconseguir veure reconeguts els seus drets nacionals enfront de grans estats com la Rússia dels tsars, Alemanya o els imperis austro-hongarès i britànic.

Especialment interessant crec que és el capítol dedicat a Irlanda, i al final del dedicat a Catalunya diu que la clau és resistir i conclou amb aquestes paraules, que segueixen tenint validesa: “La nació catalana, per triomfar dels obstacles que s’oposen a la seva autonomia, té en la seva pròpia realitat la major força.” I la realitat és que des de llavors la consciència nacional i independentista ha madurat molt.

Personalment l’altra gran conclusió que vaig treure de la seva lectura i dels moviments nacionalistes dels darrers 30 anys és que les crisis poden ser positives i alguns d’aquells van aconseguir ésser Estats mercès a la 1ª Guerra Mundial, com Finlàndia, Hongria, Romania, Bulgària, Armènia i Albània; i altres arrel del desmembrament del bloc soviètic (Estònia, Letònia i Lituània, Macedònia, Txèquia, Eslovàquia, Eslovènia, Croàcia), i que la gran crisi de desprestigi internacional d’Espanya és la gran oportunitat per a Catalunya.

No sé si cal recordar que l’autor, Antoni Rovira i Virgili el 26 de novembre farà 130 anys que va néixer a Tarragona, fou un gran periodista, historiador i polític, que va escriure precisament la gran Historia Nacional de Catalunya en varis volums, i que tot i les crítiques de Jaume Vicens i Vives va ajudar molt a crear aquesta consciència nacional. També va ser President del Parlament de Catalunya a l’Exili de 1940 a 1949.


La persona que també volia recordar és la d’en Josep Maria Boix i Masramon, de família olotina, qui va passar per la gran escola de l’escolania i el monestir de Montserrat i, segons em va explicar un dia amb la seva agradabilíssima i apassionada conversa, va estudiar i viatjar per terres nord-americanes i mexicanes, per tornar-se a instal•lar a terres garrotxines, primer al Sallent i després a Falgons, prop de la casa on vaig néixer.

Doncs bé, aquest gran home, que també ha escrit llibres i articles plens d’esperit catalanista i cristià, em diuen que té un càncer de tercer grau a la bufeta que requereix quimioteràpia urgent, però que ha demanat que sigui després de la Manifestació de la DIADA!

Quan ho he sabut he pensat en moltes de les histories personals, locals i col•lectives que surten al llibre d’Antoni Rovira i Virgili, i que gràcies a elles molts d’aquests moviments han reeixit i avui són països independents, respectuosos i pròspers. Desitjo que com molts altres milers de catalans i catalanes que any rere any han sortit i sobretot demà sortirem al carrer puguem veure aviat complert aquest gran somni, i sobretot que puguem dir que ha valgut la pena lluitar per ell.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 10 de setembre de 2012

dimarts, 28 d’agost del 2012

2.800 assistents al 1er. Festival Cultural Xelhua

Diumenge es va clausurar, amb l’auditori de la Casa de la Cultura Acapetlahuacan d’Atlixco al complet, el 1er. Festival Cultural Xelhua, que amb motiu del 1er. Aniversari del programa Entrevist-arte i del 2on. Aniversari de Sinergia Radio, els poetes Cohutec Vargas Genis, Esmeralda Tobón Ávalos i César Guzmán Hernández, juntament amb varis col•lectius i artistes d’Atlixco han organitzat del 15 al 26 d’agost, per recordar el mític fundador de les poblacions d’Atlixco i Cholula, i que a més de la primera ha abastat les de Huejotcingo, Puebla i Tochimilco.


El dimecres dia 15 al migdia es va inaugurar a l’Hospital Municipal de la Santa Creu d’ Atlixco l’exposició “Art que alleugereix” del col•lectiu “Un solo espíritu” format pels esmentats Esmeranda Tobón, que mostrava 5 gravats inspirats en temes pre-hispànics, César Guzmán Hernández, amb belles fotografies que mostren detalls del coloret i dels vestits de l’Atlixcáyotl, el gran festival etnològic d’Atlixco que es realitza el setembre, José Manuel Rodríguez Caltenco, amb paisatges d’Atlixco, i el també poeta i arquitecte Javier Duhart amb alguns retrats, temes abstractes i nus també d’un gran coloret, els quals explicaren una mica les seves obres.

Igual que faria a Tochimilco i a la tarda el portaveu de l’Ajuntamient, Cohutec va llegir els primers versicles del llibre Xelhua: historia de Atlixco, de Ricardo Pérez Quitt, per donar a conèixer i reivindicar aquest destacat personatge, el nom del qual significa “el fill de la via làctia”, a qui també es deu la primera piràmide de Cholula, que segles a venir es convertiria en la més gran del món.

A la tarda el pati del Palau Municipal va albergar la Inauguració del Festival, amb les explicacions, agraïments i reconei-xements dels organitza-dors i participants, i en especial al batlle i repre-sentants de l’Ajuntament de Huejotzingo i de la Universitat de Tula-Tepeji de Hidalgo, que va portar 5 murals dedicats a Quetzalcóatl por sengles artistes internacionals en una trobada que es va realitzar el 2004, i un grup de danses pre-hispániques de caràcter ritual, que l’abundós públic va poder escoltar i fins i tot ballar amb goig. Així mateix es va presentar la nova temporada de Entrevistar-te.


El divendres dia 17 al migdia l’historiador Baltzar Brito Guadarrama va donar una conferència a la Universitat Politècnica de Huejotzingo en la que va explicar els còdexs de Huejotzingo, les seves vicissituds e importància per la historia local, nacional i cultural, i a la tarda es va realitzar al zócalo de Huejotzingo un altre dels actes més destacats.

Es tracta de la Trobada-Recital de poesia La flor y el Canto en record del que el 1490 convocà el príncep i poeta Tecayehuatzin de Huehotzingo a 13 poetes nàhuatls. S’hi van lliurar reconeixements al poeta Mario Bojórquez, al dramaturg Ricardo Pérez Quitt, al muralista Polo Castellanos i al historiador Dr. Baltazar Brito Guadarrama, autor de 4 llibres sobre la historia de la població i els seus manuscrits.

Un grup de danses de la Universitat Politècnica de Huejotzingo també van ballar algunes danses rituals pre-hispàniques amb gran habilitat i un duet de flauta i guitarra va oferir un selecte repertori de música andina.

El poeta local Delfino Hernández Becerril va llegir un llarg i trist poema sobre la població que nos acollia, i els poetes d’Atlixco alguns dels nostres. Jo vaig llegir aquest poema:

Volvemos a Huejotcingo


Como un día los príncipes y poetas nahuas
Los poetas de Atlixco y de Puebla
Les llevamos la Flor de nuestros poemas,
La Danza de la Amistad
Y un Canto de Esperanza
Hacia un mundo de Amor y Paz.

Yo desde la falda de los Pirineos
El recuerdo de los trovadores
De Occitania y de Cataluña
Que hemos participado en los Juegos Florales
Y el del rey Juan I, Francesc de Bofarull
Y los que acá del océano
Los restauraron para que no murieran
Los valores, la lengua y la poesía.

Per acabar es va descobrir un merescut monument a Tecayehuatzin.

El dissabte i al claustre de l’Hospital Municipal de la Santa Creu d’Atlixco el Dr. Juan Cuautle va exposar la història de dit hospital, que es remunta al 1581, si bé llavors estava en un altre indret, i el 1731 es va traslladar a aquest a rel d’una epidèmia de pesta.

El poeta hidalguense Agustín Cadena va llegir poemes del seu llibre Cacería de brujas, que són com instantànies de personatges urbans femenins, com “la gorda” o “la cridanera” d’ objectes i sobre el cafè.

I també es va presentar la publicació mensual de tipus mural Bajo el Volcán, que segons van manifestar els seus editors Ana Luisa Caroli i el muralista Polo Castellanos pretén conscienciejar a la població de la necessitat d’una economia sostenible.


El diumenge a la tarda hi va haver la lectura de poemes dels poetes del Taller d’Atlixco al Cuexcomate, el volcà més petit del món, de només 13 m. d’altura, 8 m. de diàmetre al nivell del terra, i 23 a l’exterior, situat a la colònia La libertad de Puebla. Es va formar per broll d’aigua sulfhídrica d’un guèisser, conseqüència de l’erupció del Popocatépetl l’any 1064, i la seva última efusió d’aigua calenta va ser el 1662.

El seu nom, que també existeix a Atlixco, prové del náhuatl cuexcómatl, que significa “olla de fang” o “lloc per guardar, i es segueix usant per denominar les sitges tradicionals per guardar grans a l’abric de les pluges, dels insectes i dels roedors.
En aquest marc tan especial els poetes vam anar llegint els nostres poemes, alternant amb la intervenció musical del duet Tierra de Fuego que va començar amb “La cuna del mar” i va acabar amb “El cóndor pasa”. Es van donar reconeixements a Venancio Mello, a la ballarina, coreògrafa i poeta Niki Blanco, i a Abraham Chinchillas, qui va llegir alguns poemes del seu llibre Zoología indescifrable sobre el foc.

http://enlascanterasdelalma.blogspot.mx/2012/08/festival-cultural-xelhua-2012-puebla.html


El dilluns es va inaugurar a la Casa de la Cultura Acapetlahuacan de Atlixco l’exposició d’olis i gravats del pintor cubista Byron Gálvez i Esmeralda Tobón.


El dimarts 21 ha haver un concert de rap a la rotonda del mercat d’Atlixco i el dimecres un altre de cançó a la presó, el primer a càrrec dels joves trets de la marginalitat gràcies al programa Ojos para volar Thinker la causa, Rapster y Boy k, i el segon de Sergio Solís i el seu pare Néstor Solís.


El dijous dia 23 es va presentar a la Casa del Escritor de Puebla el primer poemari d’ Esmeralda Tobón Presagio de otra piel. El professor del Taller d’Atlixco Alí Alderón el va situar dins la poesia femenina mexicana, destacant com els demés presentadors el seu erotisme. Mariano Morales, fundador del diari Síntesis, la seva força i nostàlgia. I l’autora va manifestar que alguns dels gravats que il•lustren el llibre li han portat deu anys de feina i va llegir alguns dels poemes, com “Palabras” o “Corazón de manecillas!”, deixant clara la seva minuciositat i sensibilitat.


El divendres 24 es va inaugurar de nou a Tochimilco l’exposició “Art que alleugereix ” i la de 10 fotografies de paisatges de la zona d’Atlixco de Luís Bueno Avendaño i Javier Duhart va llegir alguns poemes.


Finalment el diumenge 26 es va clausurar el festival amb la posada en escena de Mientras pel grup Teatro Danza, format pel ballarí Joseu Nieva i la ballarina francesa Niky Blanco, que plasma la desesperació de l’escriptura i el sexe, i la importància de la consciència i l’esperit en aquest món tan desanimat.

Cohutec Vargas Genis va ressaltar el caràcter totalment voluntarista del festival i va fer un balanç del mateix. Es van realitzar el 90 % dels actes programats, amb una assistència total d’unes 2.800 persones i 14.000 visites a l’enunciat 1er. Festival Xelhua a Internet.

César Guzmán Hernández va recordar l’homenatge a Tecaye-huatzin i uns versos d’aquest sobre l’amistat i el Dr. Juan Cuautle els inicis de l’Atlixcá-yotl.

Es van concedir els reconeixements pel suport al festival i la nostra labor en la difusió de la poesia, començant per alguns periodistes, especialment a l’equip de Sinergia Radio, els creadors de La Casa de los Ariles Polo Castellanos y Ana Luisa Caroli, Ana Briones, i acabant amb mi i els poetes d’Atlixco Sergio Solís (i el seu pare Néstor), Néstor de la Fuente i José Luís Vargas, pels seus documentals sobre el moviment zapatista de Chiapas (1996) i altres.

I es va acabar amb la projecció del documental El color de la indiferencia, de i sobre 15 joves en perill de delinquir que s’han rehabilitat mitjançant un taller de pintura, impartit per Esmeralda Tobón, i la música rap, convertint el seu missatge destructiu cap al progrés i la consciència autodestructiva de las drogues. Part important d’aquest programa han estat els grafits o murals, un dels quals es mostra aquí. Viviana Rojas va ressaltó que la societat ha de fer allò que els joves necessiten.

©Joan B. Fort Olivella
Atlixco, 28 d’agost de 2012

divendres, 20 d’abril del 2012

Una data molt assenyalada


Les roses i els rosers d’aquest indret tan càlid
Em fan pensar tot l’any en el dia més gran
Del calendari festiu del meu país
En què roses i llibres guanyen carrers i places
La sang es regenera l’amor es fa palès.

Com el va fer palès un dia de Sant Jordi
L’anell de prometatge també una gran sardana
Que aquest any més que mai en el teu centenari
Escoltem amb plaer estimat Vicenç Bou.

Que l’amor no es marceixi i tot l’any tregui roses
El roser del meu cor com el de la velleta
Que rego cada dia perquè al nostre jardí
Ara no en tenim cap perquè té massa espines!

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 28 de març de 2012

dimarts, 12 d’octubre del 2010

La hispanitat i altres falòrnies

Potser us preguntareu com es viu aquí a Mèxic aquest dia de la hispanitat. De fet fa més de vint anys, i especialment des del 1992 que amb motiu dels 500 anys del descobriment d’Amèrica, o millor dit de la “invenció” en el sentit llatí del verb “trobar, desvelar, topar-se amb quelcom inesperat” com plantejà l’historiador Edmundo O’Gorman, ja no és festa oficial. A part de les dones que porten el nom de la Verge del Pilar, de les misses i les celebracions que puguin fer els espanyols i les espanyoles amb més sentiment patriòtic, només en alguns articles de diaris es parla del tema, i generalment en un to força crític, i més en aquest any del bicentenari del inici de la independència, en que com ja vaig comentar s’ha parlat molt d’aquests i altres temes històrics.

Ahir en un programa del National Geographic comentaven diverses investigacions sobre els possibles descobriments anteriors, dels víkings, dels irlandesos o fins i tot d’una tribu hebraica de la que presumptament descendirien els indis cherokees. Però independentment de la certesa d’aquest descobriments anteriors, el cert és que la transcendència de la conquesta i colonització espanyola, per la imposició de la llengua, la religió i el trasllat forçós de 13 milions d’esclaus negres africans a tota la part del continent dominada per ells i el trasbals que tot plegat va suposar a ambdós móns han estat i són tant importants, que tots els aspectes positius, que són innegables, queden molt minvats quan hom intenta fer un balanç, i més des d’una perspectiva catalana.

La foto que encapçala aquest comentari és molt significativa. Aquesta creu la va fer posar el bisbe Vasco de Quiroga davant del convent de San Francisco de Tzintzuntzan (Michoacán), creat el 1550, igual que les oliveres que surten en un poema just en front de les importants i originals piràmides. Tot i que els primers espanyols van ser ben rebuts pels purépechas que havien sabut resistir-se als asteques, el 1529 Nuño de Guzmán, va tornar per colonitzar la regió, però ho va fer d’una manera tan cruel que dit Vasco de Quiroga va ser enviat des de Mèxic el 1536 per calmar els seus ardors imperialistes, posar la pau i ensenyar de tot a la gent, mentre que aquell moria a la presó de Valladolid (Espanya).
http://es.wikipedia.org/wiki/Vasco_de_Quiroga

Aquí mateix a Atlixco on visc, quan veig cada dia l’ex convent de San Francisco imponent dominant la població no puc sinó pensar en les mils de vides i persones que han sofert el seu missatge “alliberador”, i tot i la meva catolicitat i admiració pel sant, són tantes les preguntes que em faig que podria omplir pàgines i més pàgines.

Però com que això és un bloc i prima allò personal, només us diré que com que al matí he arribat a casa una mica tard i no he pogut fer allò que tenia previst, m’he posat a llegir alguns titulars i notícies de l’edició digital del Punt i l’Avui, el correu i alguns missatges pendents mentre escoltava pel YouTube el MIX del grup aragonès Ixo Rai, que tot i que moltes cançons ja tenen força anys no deixen de tenir la seva gràcia i fins actualitat i m’han ajudat a passar aquest dia d’una forma animada i diferent.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 12 d’octubre de 2010

dilluns, 20 de setembre del 2010

Els Crits de Mèxic i de Catalunya

La lluita per la llibertat i la independència de les persones, les entitats de tot tipus, els partits, els pobles, les nacions, els estats i els poders és un dels grans motors de la història, i en el cas de Mèxic i de Catalunya aquest any 2010 ha estat especialment marcat per la celebració del bicentenari del inici de la Independència i del centenari de la Revolució del gran país centreamericà, que ha tingut el seu punt culminant en el gran espectacle del Zócalo de la ciutat de Mèxic que ha precedit el Grito d’enguany, i a Catalunya en la celebració de molts referèndums sobre la Independència, de la milionària manifestació del 12 de juliol, de l’Any Maragall i el seu famós Adéu, Espanya, i en la campanya electoral per a les eleccions al Parlament del proper 28 de novembre.


Vivim en una època de celebracions. Segurament recordareu que la del suposat mil•lenari de Catalunya va ser força sonada i discutida, però va servir per a crear la consciència de nació en molta gent. Ara no està de més recordar que fa 1300 anys un important exèrcit d’àrabs i berbers o amaziguen (=homes lliures) s’estava preparant al Marroc per travessar l’estret de Gibraltar i segurament també cridaven força.

Fa 1000 anys que uns quants catalans van anar i tornar de Còrdova amb grans crits i un botí considerable. I fa 300 anys que molts homes i dones catalans, valencians i balears lluitaven i cridaven amb molta força contra Felip Vè. i els militars borbons que els ofegaven amb tot el pes d’un gran exèrcit, d’una diplomàcia i d’uns impostos molt forts.

Però aquí cal que em centri en el que passava fa 200 anys, 100 anys i aquest mateix any a Catalunya i a Mèxic. Des del 1808 estàvem en plena Guerra del Francès o de la Indepèndencia, suportant el pas de les tropes de Napoleó i el seu germà José Bonaparte, que aquell havia entronitzat en el tron espanyol i que la gent coneixia com a Pepe Botella, i les càrregues dels exèrcits francès i espanyol, a més de la de molts guerrillers i bandolers com Boquica i altres, i a ciutats i viles om Figueres, la Bisbal, Girona, Hostalric, Barcelona, Vic, Manresa, Lleida, Montblanc, Tarragona o Tortosa crear juntes de govern, aguantant setges que s’han fet famosos i han generat molta lletra impresa, i cridant mori Napoleó!, visca Ferràn VII!, mori el mal govern! i altres.

Mentrestant a Mèxic aquell mateix any 1808 un grup de criolls va destituir el virrei i també es van anar creant juntes i a ciutats com Valladolid, que degut a un dels seus més destacats lluitadors, capellà i cabdill José Maria Morelos y Pavón, prengué més tard el nom de Morelia, i als estats actuals de Michoacán, Morelos i Querétaro va anar sorgint un moviment primer autonomista i després independentista, que la matinada del 16 de setembre de 1810 esclatà en el crit de “!Viva la Virgen de Guadalupe!”, “!Abajo el mal gobierno! !Viva Fernando VII” que el capellà i cabdill insurgent Miguel Hidalgo y Costilla va llençar fent dringar les campanes de l’església del poble de Dolores, per anar després amb uns 300 pagesos a alliberar els presos del poble i armar el seu exèrcit. Va tenir algunes grans victòries i derrotes, però a Guadalajara va declarar l’abolició de l’esclavitud, acció molt important, però que va tardar més d’un segle a desaparèixer realment. I ell va fer afusellat el 1811, igual que altres insurgents com Ignacio Allende, Juan e Ignacio Aldama.


Retrats de José María Morelos a la seva Casa Museo de Morelia.
 José Maria Morelos va declarar la Indepen-dència de Mèxic a Chilpan-cingo el 1813, però va ser afusellat el 1815 i després d’una llarga guerra, que va continuar sobretot Vicente Guerrero, el 1821 per acabar la guerra aquest va haver de pactar i acceptar amb Agustín de Iturbide el Plan de Iguala, que reconeixia les tres garanties –indepen-dència, religió i unió– , però l’any següent Iturbide es proclamava emperador, i antics insurgents com Nicolás Bravo i Guadalupe Victoria hagueren de seguir la lluita per les llibertats, aquesta vegada contra Antonio López de Santa Anna i els nous dominadors del Nord, els Estats Units d’Amèrica.

Des que Mèxic va aconseguir la seva independència d’Espanya, els Estats Units van envair i intentar comprar la província de Texas, i això va portar a una nova rebel•lió el 1836 i el 1846 a una nova guerra, que duraria fins al 1848, i els anys 1862 al 1867 una altra guerra contra França, en la que va tenir un paper destacat les ciutats de Puebla, Atlixco i Oaxaca entre altres.

Però el nou home fort del país, el general Porfirio Díaz va anar acumulant tant de poder i d’odi que el 1810 Francisco Ignacio Madero es va oposar durament a la seva reelecció, va ser empresonat i des de la presó va redactar el Plan de San Luís i cridar a una rebel•lió armada per al 20 de novembre de 1910. En el moviment revolucionari hi van tenir un paper molt destacat al nord Pascual Orozco, Francisco o Pancho Villa, que de fet es deia Doroteo Arango, el nom del carrer on visc i escric aquestes ratlles, i Victoriano Huerta, que va trair a Madero i el va fer assassinar el 1913, començant una segona etapa revolucionària i lligada als Estats Units, i Emiliano Zapata al sud, que va portar la lluita agrària molt més enllà, però també va ser assassinat el 1919.

Aquests fets són els que es commemoren en aquests dos centenaris amb multitud d’actes de tot tipus, conferències, concerts, cicles de pel•lícules i debats, i que han tingut en l’acte del dia 15 que comentava al començament el més multitudinari, costós i espectacular. Curiosament el Grito repetit de !Viva México! i els seus primers alliberadors es celebra des del 1910 el dia 15 perquè Porfirio Díaz complia anys i va voler ajuntar el centenari de la Independència de Mèxic amb el seu propi aniversari!

Jo el vaig viure per primera vegada el 2007 a Sant Joan de les Abadesses, perquè precisament allà va néixer Jaume Nunó, l’autor de l’actual himne de Mèxic, i des de fa alguns anys aquella població està agermanada amb un altra de mexicana. Per això aquest 11 de setembre de 2010 i els dies posteriors, sentint cantar l’himne mexicà i veient la foto de la plaça de Sant Jaume plena de gent com en tantes altres ocasions importants de la nostra història cridant !Viva México! m’ha omplert una gran emoció.

També m'he recordat d'altres centenaris celebrats en aquella població ripollesa i de la colla sardanista Amunt i Crits i de la sardana que amb aquest mateix nom els va dedicar Joaquim Vallmajor.

Els mitjans de comunicació i els comentaristes han ressaltat que tant les manifestacions catalanes com el Grito mexicà s’havien celebrat en pau i sense incidents. Cal afegir-hi que en el cas mexicà les mesures de seguretat van ser quasi tan grans com els actes programats, donat que com sabeu el problema de la inseguretat en aquest país, i sobretot al nord, és molt greu, degut aquests darrers anys al crim organitzat i al narcotràfic i a molts problemes endèmics que no acaben de trobar solució, com les fortes desigualtats socials i econòmiques, la corrupció i altres.

Però si per alguna cosa ha servit aquest bicentenari i centenari ha estat per a reflexionar sobre la complicada i jo diria que tràgica història del país. A la televisió pública s’està fent una sèrie de més de 500 programes que es diu Discutamos México, www.discutamosmexico.com, on es debat sobretot el seu passat, però també el seu present i futur d’una manera seriosa i clara que permeti afrontar els reptes dels següents anys i segles amb el rigor i valentia que el país necessita. Semblantment a Catalunya amb l’Any Maragall a Catalunya Ràdio. Tant de bo aquests debats s’estenguin a altres àmbits del passat, present i futur del nostre país, i aquest camí cap a la Independència que aquest any ha començat a prendre gran força assoleixi ben aviat els fruits desitjats, i ens convencem tots plegats que mirar d’aconseguir un concert econòmic com el País Basc i Navarra pot ser tant o més desgastant que anar de cara al gra i plantejar-nos seriosament la Independència com l’únic camí viable com a nació.

Sabem que no és ni serà gens fàcil, ans tot el contrari, que com en el cas de Mèxic i els demés països americans que aquest 2010 celebren també els seus respectius aniversaris d’independència les rutines, els problemes i els enemics tant interns com externs seran moltíssims, però la lluita realment val la pena, ans del contrari ja sabem que encara ho passarem pitjor.

©Joan Fort i Olivella


Atlixco, 20 de setembre de 2010

dijous, 30 d’abril del 2009

El petit príncep ha fet cent anys

Terra dels homes i de les bèsties,
desert del Sàhara, ample desert,
tens la grandesa de les modèsties,
i les molèsties del viure incert.

Terra arrugada, aspre Garrotxa,
tens els forats dels grans volcans
i la nuesa com una botxa
dels puigs calcaris drets com gegants.

Has vist volar el petit príncep,
que veié el món ara fa un segle
en un castell, voltant d’estels.

I encara veus volar en globus
sobre els volcans i els espadats
pares i nens bocabadats.
--> 
©Joan Fort i Olivella  
El Callís, 2 de juliol del 2000 
A Antoine de Sant-Exupery, en el centenari del seu naixement