El procés imparable

El procés d’Independència que viu Catalunya és imparable. Les manifestacions d’aquests darrers 4 anys amb motiu de la Diada de l’11 de Setembre, organitzades per l’ANC i diverses entitats cíviques,  amb rèpliques els caps de setmana anteriors a les principals ciutats del món, així ho han fet palès, així com la consulta del 9-N i les properes eleccions del 27-S.

La manifestació “Catalunya, nou estat d’Europa” del 2012, va reunir 1.500 000 persones a Barcelona reclamant la Independència de Catalunya.

La Via Catalana del 2013 va ser una cadena humana de més de 400 km que, seguint l’antic traçat de la Via Augusta de N a S de Catalunya, va reunir 1.600.000 participants, 500.000 als carrers de Barcelona.

La Via Catalana 2014 o V, convocada amb l’objectiu de reivindicar el referèndum d’autodeterminació i la independència de Catalunya,  va omplir la Avinguda Diagonal i la Gran Via de les Corts Catalanes amb 1.800.000 persones segons la Guàrdia Urbana de Barcelona.

I divendres passat la Via Lliure cap a la República Catalana 2015 va omplir els 5,2 km de la Meridiana de Barcelona fins a la plaça de les Glòries amb 2 milions de persones. Tenia 10 eixos reivindicatius, representats per 10 colors: justícia social, benestar social, democràcia, diversitat, solidaritat, equilibri social, sostenibilat, innovació, cultura i obertura al món, i va ser una mostra claríssima del que ja s’anomena la Revolució dels Somriures.

El caràcter absolutament pacífic d’aquests actes reivindicatius multitudinaris protagonitzats per la societat catalana, amb un augment exponencial de les estelades portades per les persones de totes les edats, sexes i edats i penjades als balcons, fins al punt que en aquesta darrera en duia quasi tothom, fan pensar que la consciència que la Independència de Catalunya és absolutament necessària per a què pugui ser un país del segle XXI i que les eleccions al Parlament de Catalunya, convocades per al proper 27 de setembre (27-S), tindran una majoria absoluta dels partidaris de la Independència (Junts pel Sí i la CUP), i el procés cap a la constitució de la República Catalana serà ràpid i definitiu.

El govern espanyol de Mariano Rajoy, que sistemàticament ha fet cas omís i ha obstaculitzat per mitjà del Tribunal Constitucional totes les lleis, drecrets, mesures i negociacions tendents al reconeixement dels drets bàsics de Catalunya com a país, com acaba de fer amb la hisenda pròpia, fent que el President de la Generalitat de Catalunya Artur Mas i diversos consellers segueixin encausats per convocar la consulta del 9-N, que, tot i les enormes dificultats per poder dur-se a terme, va obtenir la absoluta majoria (80,76%, més d’1 milió 800 mil vots), i que l’espoli fiscal sigui absolutament insostenible (46 milions d'€ diaris) i totes les propostes de seguir formant part de l’Estat Espanyol absolutament increïbles per als catalans i les catalanes conscients de la situació política, econòmica, social i lingüística, i que el sorgit de les eleccions generals es veuran obligats a obrir un procés de negociacions, que serà molt llarg i difícil, però ineludible donat el grau de deteriorament de les condicions a què ha estat sotmesa la societat catalana per part de governs i institucions suposadament democràtics, i l’absolut enrucament dels mateixos.

©Joan B. Fort

Atlixco, 15 de setembre de 2015

Del 9N al 25N

Com molts catalans i catalanes d’arreu del món, esperava amb ànsia, i perquè no dir-ho, també amb una certa por, que arribés aquell diumenge, en què, després de 25 anys de la caiguda del mur de Berlin i de molts estires i arronses, la prohibició d’un referèndum com el d’Escòcia, i amenaces per part de Mariano Rajoy, jutges i fiscals al President Artur Mas i demés membres del govern de la Generalitat de Catalunya i funcionaris de la mateixa i voluntaris del Nou9N, per poder votar, encara que fos en urnes de cartró, a favor de la Independència de Catalunya respecte a Espanya, després de 300 anys de domini, repressió borbònica i espoli fiscal per part de governs que es diuen democràtics, però que malgrat el “cafè per a tots” segueixen essent centralistes i miren per Madrid i les corruptes elits dominants abans de res.

Em vaig despertar de matinada i tant bon punt es va fer clar ja em vaig llevar, dutxar i esmorzar. Em vaig posar la samarreta groga d’Ara és l’hora, però a sobre un jersei de llana i una jaqueta gruixuda, perquè anunciaven un dia fred, i a més portava dues setmanes amb un refredat de cal ample, en què mai havia pres tants tels de llimona amb llimona.

Abans de marxar, vaig escriure un WhatsApp a una de les meves germanes per preguntar-li si havien pogut votar, i al dir-me que sí i que ja havia votat molta gent, vaig respirar una mica més tranquil.

La meva dona em va portar fins a Puebla, on agafava el bus de les 8:20, que em duria a la TAPU del D. F. en poc més de dues hores, perquè els diumenges no hi ha les cues d’entre setmana. Després el metro i el metrobús que segueix l’Avenida Insurgentes, ara els diumenges deixada en part als ciclistes, fins a la parada de La Piedad. Des d’allà ja es veia la senyera que a la seu d’ACCIÓ10, l’oficina de la Generalitat per a les empreses, indicava que a la seva entrada hi havia les dues urnes on podríem dipositar el nostre vot, i 6 voluntaris, una de les quals era una noia mexicana, per verificar que tot fos segons el protocol.

Una cua de persones que arribava fins a la cantonada esperava per poder votar. Ja ho havien fet alguns dels catalans de Puebla. Un dels més matiners en fer-ho havia estat el fins fa poc president del Casal Català de Puebla, Òscar Martín Ramos, i també vaig poder saludar catalans vinguts de Guadalajara, Monterrey i Campeche, alguns dels quals ja havien vingut el dia abans i s’havien allotjat a les habitacions que altres voluntaris els havien deixat, així com  l’anterior president del Casal Català de Puebla Antoni Castells, ara resident a Tlaxcala.

Al peu de l’escala feien el recompte dels vots que permetria saber tant bon punt es tanquessin les urnes, els resultats provisionals perquè ho sabessin a Barcelona de seguida, que resultarien ser 646, i encara hi va que no va poder votar perquè no tenia el certificat del Registre de catalans i catalanes residents a l’exterior que primer havien dit que es necessitava o que per altres raons no es va poder desplaçar.

La Mireya Zapata va ser la voluntària que va comprovar les meves dades i amb nervis vaig tancar el sobre i dipositar-lo a l’una, amb la barretina al cap i l’estelada que recorda els 200 anys de la Independència de Mèxic i els 300 des que Felip Vè. va ocupar Barcelona i abolir els drets històrics de Catalunya.

La cua no minvava. Unes fotos i vídeo de la gent reunida cridant Indepen- dència per immorta- litzar la diada. Vaig parlar amb molta gent, fins i tot amb un observador vingut de l’illa de Borinken o San Salvador, la primera que va trobar Cristòfol Colom a l’arribar al Carib, el qual em va donar un llibret que es titula Fundación del Estado Nacional Soberano de Borinken, on s’explica la història oficial i la vertadera d’aquella illa, així com la Declaració de Llibertat i Sobirania, la responsabilització al govern dels Estats Units de la invasió del 1898 i sotmetiment, i la resolució del 27 d’octubre de 2012 per la que s’establia l’Estat Nacional Sobirà de Borinken, llibret que comentaré un altre dia.

Em va entrevistar la corresponsal de l’Agència EFE i ja al Restaurant Dinou, on només quedava una cadira per mi, també vaig parlar un moment amb la de l’Agència AP, a les que vaig explicar la importància del 9N.

Mentre dinàvem, les 80 persones reunides, anàvem veient i escoltant la transmissió en directe de TV3 i el discurs del President Artur Mas, qui valorava molt positivament l’esforç dels 2 milions 305. 290 votants d’aquell dia a Catalunya i 13.573 als 19 punts de l’estranger, dels més de 4.000 voluntaris, dels Ajuntaments de Catalunya, de les entitats, així com el civisme, la democràcia, la unitat i la simbiosi que feien d’aquell referèndum simbòlic el primer pas per a un nou Referèndum, i rebia els aplaudiments del públic reunit tant allà com aquí.

Per la seva part, el president d’ERC Oriol Junqueras, demanava unes eleccions plebiscitàries aviat que conduïssin a una República Catalana, i la presidenta de l’ANC Carme Forcadell deia que hem de recuperar la plena sobirania cap a la llibertat i que emprenem el vol cap a la llibertat, amb crits d’Independència entre el públic.

La xifra total de 2 milions 318.863 catalans que van votar el 9N, més d’1 milió 800.000 persones pel SÍ/SÍ, o sigui un 80,76% a alguns els va semblar reduïda, però hem de considerar que ha estat de les més altes, superant la de les eleccions del 2010, i que a moltes poblacions la participació va ser altíssima.

Els 15 dies que han seguit han permès encara votar a Barcelona una mitjana de mil persones diàries, a Girona 3.139, i a les altres 5 delegacions cap a unes 2.000 persones, lo qual, sumant 26.281 vots més, a l’espera de les xifres definitives que es sabran demà,  porten de moment a un total final d’uns 2 milions 354.144 vots.

Tots aquests resultats i les querelles, valoracions i negociacions d’aquests dies entre el President Artur Mas i els diferents partits, entitats i el govern espanyol, van portar ahir a aquell a presentar, davant d’un auditori de més de 3.000 persones, el seu Full de ruta, en el que proposava per a les imminents eleccions plebiscitàries una llista mixta amb el suport dels partits polítics i dels representants de la societat civil, per garantir la victòria del SÍ i d’un país millor, més just i solidari, creatiu i científicament avançat, amb ell com a primer o darrer candidat, en un parlament i un govern que en un any i mig hauria de:

-  1. Comunicar a les institucions de l'estat espanyol, de la UE i de la comunitat internacional la intenció de constituir un estat a Catalunya.

- 2. Proposar l'obertura de negociacions formals, si cal amb mediació externa, per acordar les condicions de la constitució pel nou estat.

- 3. Acabar de preparar les estructures d'estat per assegurar una transició eficaç.

- 4. Endegar un procés de participació per preparar les bases d'una futura constitució catalana.

- 5. Assegurar la majoria parlamentària al govern per garantir el bon funcionament de l'administració i la prestació dels serveis públics.

- 6. En acabar el mandat, promoure eleccions constituents i, coincidint amb els comicis, celebrar un referèndum perquè la ciutadania decidís "la proclamació definitiva del nou estat".

Aquest Full de Ruta ha agradat als presidents d’ERC i a les presidentes de l’ANC i d’Òmnium Cultural, que aquesta setmana han d’acabar de decidir si hi donen suport, mentre que la CUP i ICV hi troben mancances socials, però han aclarit alguns dels interrogants que s’obriren amb el 9N i obre un camí sense retorn

©Joan Fort i Olivella

Atlixco, 26 de novembre de 2014.

Camí d'Europa (cançó)

Quins camins té el destí
que no ho pot evitar.
Quins camins que té la mar
Que no ho pot impedir.

Si algú m’ho sap dir
Aquí el faré venir
Si algú m’ho sap dar
El faré capità.

Capità d’un vaixell
Sense proa ni popa
Que no va a cops d’estopa
Ni de pal ni gibrell.

Capità d’un Consell
Que digui a la tropa
Que per ser Estat d’Europa
Cal tibar l’endervell.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 10 de desembre de 2012.

El gat de Portlligat (cançó)

Pel camí de Portlligat
Em vaig trobar un home gat
Que anava mig despistat
I un xic massa carregat.

Massa carregat de rom
Que ell ni sabia com.
Caldrà tenir cert aplom
Per trobar-li un altre nom.

Que no rimi amb tanta xera
Com ha cremat sota l’era
I que a molts desespera
Tant com una borratxera.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 10 de desembre de 2012

Moltes gràcies i Feliç 2013

Escriure un bloc com aquest, com tot a la vida, no és gens fàcil, encara que hom cregui que tingui una certa facilitat. I fer-ho en català, des d’una ciutat que a la vegada és un poble del centre de Mèxic com és Atlixco, encara més. El temps, l’espai i la distància, l’estat d’ànim, la salut i l’entorn, el clima, encara que diguin que és el millor del món, la situació política, social, econòmica i cultural dels respectius països, la manca o excés d’informació i altres factors no són pas els més propicis. Però miro de fer el que puc,  i quan veig que gràcies a Internet visita aquest bloc i els àlbums de Picasa cada vegada més gent de més de molts països d’arreu del món, no puc fer res més que donar gràcies a Déu pels moments d'inspiració que em concedeix i a vosaltres, i desitjar-vos que l’any que comença sigueu molt feliços i la situació particular, nacional i global millori. Però m’agradaria que em féssiu algun comentari i per què no conèixer-vos algun dia.

També voldria tenir un record per en Lluís Maria de Puig, que ens va deixar fa uns dies amb un llegat polític i historiogràfic important i en pau descansi, que vaig tenir de professor d’Història Contemporània al llavors Estudi Universitari de Girona, i amb qui compartíem l’interès per la guerra del Francès o de la Independència, un període que també va marcar la història de Catalunya i d’Espanya

Segurament que en els propers dies encara publicaré algun comentari sobre lectures o algun altre fet d’aquest 2012 que m’ha quedat pendent.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 31 de desembre de 2012.

Viatge pel nord de la Península Ibèrica (8) De Barcelona a Vic

El nostre recorregut per Catalunya ens porta en tren fins a Girona per la costa, en autobús fins a Banyoles i d’allà a visitar a diversos familiars i amics a Girona, Banyoles, Sant Miquel de Campmajor, Falgons, Fontcoberta, Olot, Camprodon, i a travessar vàries vegades la Vall de Bianya, la Vall d’en Bas i els túnels de Bracons i també els de l’Eix Transversal per anar fins a la plana de Vic i la seva capital Vic, la plaça Major de la qual ha vist tants fets importants de la nostra història i segueix essent un dels mercats més importants del país i mostrant ara amb les senyeres, estelades i fins i tot algunes estelades amb el lema “Catalunya nou Estat d’Europa” penjades als balcons, igual com a les poblacions que acabo d’esmentar i fins i tot en un acte tant genuí com una boda, que la reivindicació independentista és molt viva arreu, però que també hi ha gent molt reticent i arrapada a Espanya.

En aquestes anades i vingudes, i també a l’antic Hospici d’Olot, mirant l’exposició d’escultures de la Rosa Serra, una altra molt interessant i itinerant sobre els 200 anys de la Guerra del Francès, tema que he estudiat però que al estar lluny no ho he pogut fer com hauria desitjat amb motiu d’aquest aniversari, parlant amb el personal del museu comarcal  veient que ara hi ha el Centre d’Observació del Paisatge de Catalunya on hi havia l’arxiu comarcal que precisament celebra els seus 25 anys en una nova seu i on també havia passat força hores, passant per sota de volcans apagats fa més de 10.000 anys,

i sobretot al Callís penso en la teoria del seu director en Joan Nogué que el paisatge és un altre dels elements definitoris del fet diferencial català i que no s’ha tingut prou en compte.

Precisament aquest juliol vaig fer un poema per al recital de tardor dels Amics de les Lletres Garrotxines que no havia inclòs al bloc titulat "Pluja de records" i que diu:

Pluja al carrer. / Ragen per dins / Records units / Per un topònim: / Vall de Bianya.

A Olot també veig que a la llibreria El Drac queden força exemplars del meu llibret A la cala de mi corazón, així com dels companys Joan Mercader, Roser Carreras i Narcís Munsó que esperen comprador, i també en tenen per vendre les meves cunyades.

Aquest viatge pel nord de Portugal, d’Espanya, del País Basc i de Catalunya no ha fet sinó refermar el meu convenciment des que vaig fer el servei militar a Madrid que tot i alguns trets comuns cadascun d’aquests països té uns trets i una història que els caracteritzen i els diferencien, i que aquells lemes de “Catalonia is diferent” o “Catalonia is not Spain” que van sortir amb força al carrer fa 20 anys amb motiu dels Jocs Olímpics de Barcelona de 1992, davant la crisi, l’espoli fiscal i el continu atac i la nul•la comprensió del nostre fet diferència basic que és la llengua, aquest 2012 s’han convertit en un massiu “Catalunya nou Estat d’Europa” i quedat reflectits d’una forma clara a les urnes en les tres eleccions autonòmiques que hi ha hagut i marcaran el futur de cadascun.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 31 de desembre de 2012, completat el 2 de gener de 2013.

L’esperit de Nadal

L’esperit de Nadal ens convida
a donar un tomb per la vida
i a deixar allò que és marfús.

Tanta avarícia, cobdícia,
immundícia i sevícia
amb el més feble e il•lús.

A portar el seu missatge
de llum amor i coratge
a tots aquells qui ens escolten.

I a deixar un bon record
als qui estan en desacord
i amb la ignorància ens envolten.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 28 de novembre de 2012.
Inspirat en la Cançó de Nadal
de Charles Dickens (1847).
Recital al Recita de Nadal
dels Amics de les Lletres Garrotxines
celebrat al Casal Marià el 29 de desembre.

Viatge pel nord de la Península Ibèrica (7) De Saragossa a Barcelona

Passem en l’autobús per la zona de l’Exposició Universal del 2008, dedicada a l’aigua, i que va deixar una sèrie d’edificis suggeridors com la Torre de l’Aigua, el Palau de Congressos d’Aragó, del pavelló d’Aragó i el pavelló Pont i l’escultura Alma del Ebro, per seguir després cap al Palau de la Aljafería, el primer palau musulmà, construït el segle XI, on baixem un moment, les muralles romanes i la riba de l’Ebre.

Allà comencem el nostre recorregut a peu pels carrers estrets dels voltants de la catedral i la casa del Deán, que ens permeten admirar el que van fer els mudèjars simplement amb rajols, per entrar tot seguit a la basílica del Pilar i fer el mateix amb la Santa Capilla on hi ha el pilar que segons la tradició i diverses anàlisis data del 40 d. C. i sosté a la Verge patrona de Saragossa, Aragó i Espanya, el retaule major, executat en alabastre policromat d’Escatrón pel gran pintor i escultor valencià però d'origen i que va crear la major part de la seva obra a Aragó Damià Forment entre 1509 i 1515 sobre la Purificació, Assumpció i Nativitat de la Verge María, així com escoltar com va pintar el gran pintor aragonès Francisco José de Goya y Cifuentes dues de les seves cúpules, superant les del seu mestre Francisco Bayeu, i en va quedar una altra per pintar.

Ja a fora la plaça contemplem el monument que li va dedicar la ciutat i les fonts, anem fins a l’Ajuntament i visitem el Museo Ibercaja, on s’exposen tots els gravats d’aquest gran pintor, nascut prop d’aquí a Fuendetodos el 1746 i mort a Bordeus el 1828, en els quals va dibuixar amb gran claredat les misèries que li va tocar viure i on es veu tot el que un home sord pot deixar plasmat sobre el paper, i que ja a Mèxic m’inspiraran una sèrie d’ècfrasis o poemes curts basats en aquestes petites grans obres mestres de l’art espanyol més pur.

Dinem aviat i anem per l’autopista cap a Lleida i Montblanc, la vila de la Catalunya Nova amb les muralles medievals millor conservades i que cada any per Sant Jordi festeja amb gran solemnitat la llegenda de com el nostre patró va matar al drac, on un reguitzell de senyeres i estelades pels carrers mostren com aquest esperit que va fer sortir al carrer més d’un milió i mig de persones el passat 11 de setembre per demanar que Catalunya sigui un nou Estat d’Europa segueix viu a tot el país.

Allà ens desviem fins a l’Espluga de Francolí per visitar sota una lleugera pluja que plou falta fa a aquestes terres seques de garrofers, ametllers i vinyes el monestir cistercenc de Santa Maria de Poblet, que l’austeritat del seu art i l’esperit de comunitat dels monjos des del 1150 l’omple de vida i transmeten als qui el visitem un sentit diferent a aquesta, però també el panteó reial i l’altar major (1527-1529), una altra gran obra de Damià Forment, que ens deixen un petri però viu record de les persones que van forjar la nostra història i art medievals i renaixentistes, però també el nostre destí col•lectiu com a país.

I de pressa perquè es fa tard anem cap a sota Montserrat per agafar a Monistrol de Montserrat el tren cremallera que puja fins al santuari i mentre es fa fosc ens permet encara escoltar com els monjos benedictins i l’escolania canten els vespres i tot el seu entorn s’omple d’una pau i una màgia que només a aquesta hora es pot apreciar en tota la seva grandesa, i amb aquest esperit baixar fins a Barcelona.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 20 de desembre de 2012.

Viatge pel nord de la Península Ibèrica (6) De Santander a Saragossa

En una hora i mitja per l’autopista, que primer segueix per l’interior i des de Sámano i Castro Urdiales amb boniques vistes sobre la costa càntabra, fins a prop de Bilbao (Bilbo), la capital de Biscaia i del País Basc, que des de finals dels anys 90 ha canviat completament d’imatge. Amb la construcció del Museu Guggenheim, obra emblemàtica de l’arquitecte Frank O. Gehry, format per 10 cossos de pedra calcària i els altres 10 de vidre i titani que recorden a voltes un vaixell i altres una rosa oberta, de la torre Iberdrola i altres edificis, així com dels ponts Euskalduna, de la Salve i Zubizuri de l’arquitecte Santiago Calatrava i de l’Ajuntament, d’un tramvia i de l’enjardinament de les vores de la ria, aquest sector de la ciutat ha deixat l’aspecte absolutament fosc que tenia i ha portat vida cap a la plaça d’Unamuno i el que es coneix com las 7 calles, plenes de tasques i comerços, i la plaza Nueva, on mengem uns pinxos amb una família d’Arizona.

En aquest passeig a peu d’anada i tornada no sento però ningú que parli en basc, i quan de tornada pujant a l’ascensor li pregunto a una senyora, que resulta que és romanesa, em diu que sí que es parla força, i ella una mica.

Ja no ens queda temps per visitar el museu per dins, però un company diu que val la pena i que les exposicions d’Eduardo Serra i de l’escola de Viena estan molt bé. La llibreria, també, i permet fer-se una bona idea de la complexitat i riquesa de l’art contemporani.

Agafem l’Autopista Vasco Aragonesa cap a Llodio (Laudio) i per conèixer millor tot el món del vi de la Rioja, després de Miranda de Ebro la deixem a la sortida de Haro, on veiem per fora les caves dels famosos vins Paternina i Muga, per arribar-nos fins a Briones, poble als afores del qual la família Vivanco ha construït un Museu del Vi que val la pena visitar. S’hi explica la història, totes les classes de raïms i tot el procés de conreu de la vinya i d’elaboració dels diferents vins amb tota cura de detalls i recursos, i a més hi ha una col•lecció de 3.500 peces d’art relacionades amb aquest i de tirabuixons d’una gran qualitat i interès etnogràfic.

Entre vinyes i fruiters anem cap a Miranda de Ebro, una parada obligada del camí de Sant Jaume per visitar la seva catedral on segons la llegenda del miracle el gall i la gallina van cantar i per això encara es poden veure a dins, cosa que nosaltres no fem perquè ja els havia vist en un altre viatge, però sí una capella on es conserva un bonic retaule de la Verge i la plaça Major, on una colla de nens i nenes juguen alegrement, donant una imatge de vida a aquest marc de pedra presidit pel gran escut de l'Ajuntament.

I d’aquí fins a Saragossa, on arribem després de 12 hores de viatge i d’haver recorregut 445 km des del mar Cantàbric a la capital d’Aragó, que travessa un riu Ebre de color verdós pels aiguats dels dies anteriors a la conca del seu afluent el Gállego.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 19 de desembre de 2012.

Viatge pel nord de la Península Ibèrica (5) D'Oviedo a Santander

Un paisatge molt verd i suau ens porta només en mitja hora de la capital del Principat d’Astúries a Cangas de Onís/Cangues d’Onís, la primera capital del comtat d’Astúries, i d’allà seguint el riu Sella que travessa un atrevit pont medieval cap a Covadonga, un bellíssim paratge marcat per tres fets: la troballa de la Verge a la cova; la suposada victòria de Pelai I, primer comte d’Astúries, sobre els musulmans al paratge el 28 de maig del 722 mercès al rebot a la santa cova de les sagetes, encara que els cronistes musulmans posteriors diuen tot el contrari, on entre 1877 i 1901 es construiria en pedra calcària rosa la basílica, obra de l’arquitecte valencià Frederic Aparici, que recorden un gran monument davant d’aquesta, el seu sepulcre a la cova, la creu que oneja a la bandera d’Astúries i el museu que explica la història del lloc i els reis i prínceps d’Astúries; i el caràcter de croada que tres segles més tard es donaria a aquell fet.

Passejo per aquests indrets recordant un article que vaig llegir fa molts anys on s’explicava molt bé tot el context geogràfic i la forma com s’havia desenvolupat la gesta que va marcar la història del que segles després seria Espanya i que porta cada any aquí molts milers de visitants, així com la doble victòria de Laurent Jalabert i les no menys sonades de Bernard Hinault i altres grans ciclistes en l’etapa de la Volta Ciclista a Espanya que acaba als estanys que hi ha quasi mil metres més amunt.

Amb el record d’aquests grans paisatges i gestes del Parque Nacional de la Montaña de Covadonga tornem cap a Cangues d’Onis, on agafem la carretera que seguint cap a l’est ens du cap a Carreña i el Congost del Cares fins a veure el mar Cantàbric a San Vicente de la Barquera i d’allà seguir una estona més l’autopista fins a Santillana del Mar, on visitem el museu on es reprodueixen a escala natural les famoses pintures prehistòriques de les coves d’Altamira i s’explica de forma molt didàctica tot el seu context, i la vila, també famosa perquè els seus carrers en forma d’y grega estan plens de cases senyorials amb grans escuts.

Mentre mengem el típic cocido montañés sorgeix amb els companys de viatge i veïns de taules iberoamericans una animada conversa sobre Hugo Chávez i els demés caps d’estat, en què el que queda clar és que ningú està content amb els seus governants.

I amb aquestes impressions ens anem acostant a la capital càntabra Santander, però per tenir una millor vista de la seva badia reposem una mica sota els pins i pugem al trenet que dóna la volta a la península i palau de la Magdalena, construüit per suscripció popular per a l’estiueig del rei Alfons XII, en el museu marítim de la qual s’han reproduït algunes de les embarcacions que van portar molta gent d’aquestes terres a Amèrica.

Un passeig pels principals carrers i places d’aquesta ciutat coneguda pel banc que du el seu nom i la seu del qual també destaca per la seva majestuositat ofereix una imatge de benestar, que la lluna plena sobre les platges del Sardinero acaba de completar.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 18 de desembre de 2012.

Viatge pel nord de la Península Ibèrica (4) De Santiago a Lleó i Oviedo

Sortim de Santiago que encara és fosc i una mica núvol i deixant-la amb una certa recança com segur que han fet molts pelegrins, entre bonics paisatges en una hora i mitja ens plantem per l’autopista fins a Lugo, on un breu recorregut per la catedral, pel damunt de les muralles romanes, de més de 5 km. de perímetre, les millor conservades de la Península, i pels carrers del centre urbà, ens permet emportar-nos una bona impressió d’aquesta capital gallega, i seguir cap a Lleó per valls cada vegada més fondes que aquesta nova infraestructura permet sortejar sense quasi adonar-nos dels esforços que han vist.

A Piedrafita do Cebreiro ens desviem una mica per anar a veure el poblet de O Cebreiro, situat al coll de 1.109 m., al límit entre Galícia i Lleó, parada obligada per als pelegrins, l’església romànica del qual bellament restaurada conserva el record d’un miracle, i on un brou gallec es posa bé quasi tot l’any en una de les típiques barraques ara plenes de records per als turistes. La música de Plenilunio, de Luar Na Lubre, dóna un caràcter especial a aquest lloc fred i tan especial, que anem baixant en un tres i no res quan en Miquel i en Néstor, igual que molts altres pelegrins i cicloturistes va necessitar tot un dia per pujar-hi.

El ràpid pas per la comarca del Bierzo i la seva capital Ponferrada no impedeix però que recordi la importància que va tenir a l’època romana per les seves mines i pipetes d’or, per als templers e inclús ara pels seus vins i fruites, i que si Déu em concedeix salut i anys de vida espero poder tornar a visitar, tot endinsant-me per alguns dels seus bells pobles i camins.

Arribem a la ciutat de Lleó amb molta gana, i la satisfem a La Trastienda, que com el seu nom indica és una vella rebotiga convertida en un típic i net restaurant tocant a la catedral, que després visitem, admirant les seves belles i treballades façana principal, capelles, vitralls i cor, i no tant el claustre i el museu per trobar-se en obres.

Una hora i tres quarts més d’agradable viatge travessant els Picos de Europa ens porten per Mieres fins a Oviedo (Uviéu, Uvieo en asturià), la capital del Principat d’Astúries. La Càmera Santa ja està tancada, i venint de Lleó la catedral decep una mica. Tot i ésser dilluns els carrers estan força concorreguts i s’hi nota una qualitat de vida considerable, però com arreu la gent es queixa de la crisi.

Aquesta etapa de 475 km, a peu o en bicicleta es pot tardar una setmana per fer-la i passar-les morades, però conèixer molta gent, experiències i paisatges molt enriquidors.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 17 de desembre de 2012.

Viatge pel nord de la Península Ibèrica (3) de Porto a Santiago de Compostel·la

Canviem de guia. Es diu Verónica i d’aquí en endavant nosaltres serem “los verónicos” i com que la ruta que seguirem segueix alguns dels camins de Santiago, serem tractats sovint de peregrins.

En una hora arribem a la ciutat de Braga, la Bracara Augusta romana, important diòcesi sueva, visigòtica i tradicional capital religiosa de Portugal. Però nosaltres no hi entrem i l’autobús ens deixa al peu del funicular més antic del món, que funciona mitjançant un enginyós contrapès d’aigua puja fins als jardins i santuari del Bom Jesus de Braga, un bell indret per passar una bona estona amb la família o qui sigui, entre castanyers, pins i altres arbres de considerables dimensions, algunes fonts i estanyols i un ambient que convida a la meditació i el descans. De fet trobem molta gent que hi puja en bicicleta de muntanya o a peu per les escales amb fonts on hi ha esculpides les 3 virtuts teologals i els 5 sentits. Nosaltres les baixem caminant i gaudint de la vista de la ciutat.

Travessem el riu Minho i entrem a Galícia, seguint una estona les ries de Vigo i Arousa que ens permeten tenir algunes vistes fugisseres de les ciutats de Tuy, Vigo i Pontevedra, que de fet necessitarien una visita més detinguda. Però ens porten fins a Cambados, on fem un passeig en barca per la gran ria d’Arousa i ens parem a veure els vivers de marisc on degustem els famosos i gustosos musclos i el vi Albariño, per tornar a menjar una mica de marisc en un dels molts i bons restaurants del seu nucli medieval.

Una hora més de viatge per paisatges verds i suaus i ja som a Santiago de Compostel·la, el que els documents medievals catalans anomenaven Sant Jaume de Galícia, el més important centre de peregrinació de l’occident europeu. En una parada a la Plaça de l’Obradoiro per contemplar l’Hostal dels Reis Catòlics i el gran fris del Pazo de Raxoy, seu de la Junta de Galícia, i el breu passeig pels carrers adjunts a la catedral en trobem alguns, i nosaltres mateixos besem la imatge i baixem al sepulcre de l’apòstol i oïm missa en el que es pot considerar la culminació del romànic de la Península Ibèrica.

Després d’omplir-nos d’aquestes belleses naturals, artístiques i espirituals anem a descansar a l’hotel Puerta del Camino, situat just al costat del palau de Congressos, on s’està fent el llarg escrutini de la jornada electoral que revalida el mandat del popular partit conservador gallec, i que en aquest context s’entén una mica més.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 11 de desembre de 2012.

Viatge pel nord de la Península Ibèrica (2) De Madrid a Porto

Desperta el dia a la capital d’Espanya encara plovisquejant i fred, i a mesura que anem pujant per l’autopista A-6 cap al túnel de Guadarrama i després fins a Peñaranda de Bracamonte les temperatures sota zero no paren de baixar fins als 8 graus negatius.

Anem deixant enrere l’enorme creu del Valle de los Caídos, pobles i pinedes, les planures de Castella , la ciutat emmurallada i plena de convents d’Àvila i la més universitària i industrial de Salamanca i la boira i fem una parada tècnica a l’H. R. La Red, on una sèrie de fotografies espectaculars de braus, toreros i corrides ens recorden que l’afició a aquests forma part del tarannà del país i la gent i que ens acostem a la terra de les grans deveses.

Al passar per la vella i bella Ciudad Rodrigo el termòmetre ja només marca -2 graus i l’entrada a Portugal per la Guarda i travessant la serra de la Estrella un altre canvi de paisatge, amb més pinedes i plantacions d’eucaliptus que no ens deixaran després d’haver haver recorregut 560 kilòmetres, fins al nostre destí final d’avui, la noble i bella ciutat de Porto, del nom romà de la qual Porto Calem prové el nom d’aquest llarg país, i pràcticament fins al Bierzo.

Una sèrie de ponts força espectaculars que travessen el Duero ens porten fins al de ferro que va dissenyar Eiffel i on comença el nostre recorregut per la vora d’aquest riu i ciutat famosos pels seus vins. Després de dinar tindrem oportunitat d’escoltar tot el seu procés d’elaboració i degustar a les caves que precisament porten aquell nom llatí tant il•lustre, per donar després un tomb en autobús i a peu pel centre, entrant a la merescudament famosa llibreria Tello, la treballada escala de la qual deuen haver vist molts escriptors no menys famosos, i a la catedral i anar a dormir a un confortable hotel des del qual es veu una bella panoràmica de la ciutat.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 10 de desembre de 2012.

Viatge pel nord de la Península Ibèrica (1) Madrid

Em faltaven conèixer Astúries, Galícia i tot Portugal, a part de totes les illes. Vam remenar diverses opcions, i després de descartar Mallorca per la dificultat de reservar un vol de Ryanair de diversos punts a Girona e inclús Barcelona, ens vam decidir per un tur de Europamundo anomenat Tres Mars i que satisfeia bona part dels nostres interessos.

Aquesta empresa de viatges, que sobre la marxa vam saber que és madrilenya, funciona força bé en base a uns paquets fets a mida, que permeten agafar el que es vol de cadascun i enllaçar-los segons les conveniències dels clients.

En el nostre cas vam escollir aquest, que comença i acaba a Madrid, passant per O Porto i tot el nord, Barcelona i València, però nosaltres ens vam quedar a Barcelona.

Els viatges d’anada i tornada des de Mèxic van transcórrer sense sens incidents, llevat de dues hores perdudes a les estacions de Barcelona i dues més per anar a Girona en el tren de la costa. A l'arribar a Atlixco em vaig adonar que havia perdut la tarja amb les fotos de Madrid fins al Bierzo.

A l’aeroport de Madrid ens esperava el fill d’un català que viu a Cholula, que va tenir la gentilesa d’acompanyar-nos a l’hotel i a donar una volta per la ciutat. Vaig poder conèixer el popular barri de La Latina, que quasi no havia pogut conèixer en l’any de servei militar que hi vaig fer, i també passejar i recordar els principals carrers i places del centre, en especial el de San Bernardo, on tant havia patrullat. Mentre caminàvem, anava relacionant imatges velles i noves en una pel•lícula plena de contrastos i algunes semblances difícils d’oblidar.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 5 de novembre de 2012

L'ANC ja té delegació a Mèxic

Dissabte passat es va constituir a l’Orfeó Català de Mèxic la Delegació a Mèxic de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), amb la participació de més de 20 persones, algunes de les quals vien a Querétaro o a Puebla.

Héctor Dugo, que viu a Querétaro i on aviat es constituirà una subdelegació, igual que a Puebla i Yucatán, va explicar què és Assemblea, quan es va constituir, d’on prové i sobretot qui som i què fem la Delegació a Mèxic.

Som catalans que vivim a Mèxic, mexicans amb arrels catalanes i mexicans compromesos per tal que Catalunya sigui un estat dins Europa. A l’acte hi estaven representats els tres sectors, i entre altres hi havia Glòria Artís i Arcadi Artís, fills de l’Avel•lí Artís Gener, més conegut com “en Tísner”.

I el nostre objectiu és fer arribar als catalans a Mèxic, a l’opinió pública i la classe política mexicana informació relacionada amb la nostra llengua i cultura. Així com mostrar la voluntat independentista del nostre poble, tal com palesen les accions i iniciatives impulsades per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC).

En aquest sentit cal destacar la feina feta per l’Anna Pi i Murugó, en David Calvano i en Marcel•lí Perelló, i ja es van crear les comissions de relacions institucionals, econòmica i de comunicació.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 15 d’octubre de 2012

Ressò del record del 1714 a Mèxic

Alfredo Domínguez Muro, un dels més veterans i prestigiosos comentaristes esportius de la televisió mexicana, es va fer ressò ahir vespre, en el telenotícies de Once TV México, de la reivindicació independentista catalana a les grades del Camp Nou en el derbi Barça-Madrid, que per un pal no va poder guanyar l’equip català, i del reconeixement internacional d’una selecció nacional catalana.

Igualment el dissabte, el diari Excelsior publicava un ampli reportatge sobre el tema de la Independència de Catalunya, amb entrevistes a 4 de les persones que van participar a la manifestació de l’11 de Setembre a Mèxic, el director de La Vanguardia, i contrastant diversos estudis i opinions sobre la viabilitat de la mateixa. Aquí teniu l’enllaç:
http://www.excelsior.com.mx/index.php?m=nota&seccion=global&cat=21&id_nota=862855&photo=2

©Joan B. Fort Olivella
Atlixco, 9 d’octubre de 2012

Volem ser un Estat d'Europa

Amb aquest lema proposat per l’Assemblea Nacional de Catalunya (ANC) més d’un miler d’autobusos van sortir de tota Catalunya i d’arreu dels Països Catalans i amb una gernació de gent que també hi havia acudit en tren i altres mitjans de comunicació es van anar reunint als carrers de Barcelona fins a sumar més d’un milió i mig de persones que durant les quasi 4 hores que va durar la manifestació més multitudinària que mai s’hagi produït en aquesta data commemorativa d’una derrota però també d’una voluntat de seguir existint com a nació, pacíficament va deixar clar que “no som una regió d’Espanya, som una Nació d’Europa”, “In-de-pen-dèn-ci-a” i altres.

Responent a les crides fetes pet Twitter i el Facebook a les principals capitals del món on hi ha catalans també vam fer sentir la nostra veu, i aquest va ser el cas de la Ciutat de Mèxic, on al peu del momnument a l’Àngel de la Independència d’aquest país americà la junta de l’Orfeó Català va posar unes corones de flors amb la senyera i més de 50 persones de totes les edats ens vam reunir per sumar-nos a la voluntat del poble català per la seva Independència i dir Adéu a Espanya d’una manera decidida i civilitzada alhora.

Cal ressaltar la presència del lluitador de l’octubre del 68 mexicà Marcel•lí Perelló, que per la seva part ho havia anunciat en un dels diaris de la capital mexicana.

Aquest matí el President Artur Mas s’afanyava a dir que “Tot és possible si hi ha voluntat, grans majories i una capacitat de resistir”, frase memorable, però que ha d’anar acompanyada de la convocatòria aviat d’un Referèndum, i com bé ha dit també de la construcció d’estructures d’aquest Estat, mentre que els polítics i la premsa espanyola es posaven les mans al cap i al món no ho veien tan malament.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 12 de setembre de 2012

A la vigília de la DIADA

A la vigília de la gran DIADA de l’11 de Setembre d’aquest any, en la que segons em diuen s’han esgotat tots els autobusos per anar a Barcelona a la manifestació multitudinària que deixarà palès el desig d’una gran part del poble català de tenir un Estat propi i deixar de patir d’una vegada per totes tots els oprobis, espolis i mofes que li ha suposat estar quasi 300 anys sotmesa a l’Estat Espanyol, i especialment aquests darrers en què sota una capa democràtica i del “cafè per a tots” s’ha consolidat un sistema com deia ahir César Molinas a El País d’elits “extractives” que és el que ha permès les enormes bombolles que aquell país, i el nostre de retop, hem patit. I que alguns dels catalans i catalanes que vivim arreu del món també ens reunirem a les principals capitals per fer sentir i difondre a través del You Tube el nostre crit solidari d’Independència, voldria recordar un llibre i una persona que ens els seus moments i àmbits respectius han ajudat a que aquest somni sigui més comprensible.

Em refereixo a l’edició catalana d’aquest llibre, que aviat complirà 100 anys, i que com aquesta castellana completada per Xavier Carbonell el 1919, va explicar molt bé i avui encara es llegeix igualment de bé, 23 moviments nacionalistes europeus que, tot i les naturals diferències, tenen en comú l’enorme esforç i sacrifici de generacions enteres per aconseguir veure reconeguts els seus drets nacionals enfront de grans estats com la Rússia dels tsars, Alemanya o els imperis austro-hongarès i britànic.

Especialment interessant crec que és el capítol dedicat a Irlanda, i al final del dedicat a Catalunya diu que la clau és resistir i conclou amb aquestes paraules, que segueixen tenint validesa: “La nació catalana, per triomfar dels obstacles que s’oposen a la seva autonomia, té en la seva pròpia realitat la major força.” I la realitat és que des de llavors la consciència nacional i independentista ha madurat molt.

Personalment l’altra gran conclusió que vaig treure de la seva lectura i dels moviments nacionalistes dels darrers 30 anys és que les crisis poden ser positives i alguns d’aquells van aconseguir ésser Estats mercès a la 1ª Guerra Mundial, com Finlàndia, Hongria, Romania, Bulgària, Armènia i Albània; i altres arrel del desmembrament del bloc soviètic (Estònia, Letònia i Lituània, Macedònia, Txèquia, Eslovàquia, Eslovènia, Croàcia), i que la gran crisi de desprestigi internacional d’Espanya és la gran oportunitat per a Catalunya.

No sé si cal recordar que l’autor, Antoni Rovira i Virgili el 26 de novembre farà 130 anys que va néixer a Tarragona, fou un gran periodista, historiador i polític, que va escriure precisament la gran Historia Nacional de Catalunya en varis volums, i que tot i les crítiques de Jaume Vicens i Vives va ajudar molt a crear aquesta consciència nacional. També va ser President del Parlament de Catalunya a l’Exili de 1940 a 1949.


La persona que també volia recordar és la d’en Josep Maria Boix i Masramon, de família olotina, qui va passar per la gran escola de l’escolania i el monestir de Montserrat i, segons em va explicar un dia amb la seva agradabilíssima i apassionada conversa, va estudiar i viatjar per terres nord-americanes i mexicanes, per tornar-se a instal•lar a terres garrotxines, primer al Sallent i després a Falgons, prop de la casa on vaig néixer.

Doncs bé, aquest gran home, que també ha escrit llibres i articles plens d’esperit catalanista i cristià, em diuen que té un càncer de tercer grau a la bufeta que requereix quimioteràpia urgent, però que ha demanat que sigui després de la Manifestació de la DIADA!

Quan ho he sabut he pensat en moltes de les histories personals, locals i col•lectives que surten al llibre d’Antoni Rovira i Virgili, i que gràcies a elles molts d’aquests moviments han reeixit i avui són països independents, respectuosos i pròspers. Desitjo que com molts altres milers de catalans i catalanes que any rere any han sortit i sobretot demà sortirem al carrer puguem veure aviat complert aquest gran somni, i sobretot que puguem dir que ha valgut la pena lluitar per ell.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 10 de setembre de 2012

2.800 assistents al 1er. Festival Cultural Xelhua

Diumenge es va clausurar, amb l’auditori de la Casa de la Cultura Acapetlahuacan d’Atlixco al complet, el 1er. Festival Cultural Xelhua, que amb motiu del 1er. Aniversari del programa Entrevist-arte i del 2on. Aniversari de Sinergia Radio, els poetes Cohutec Vargas Genis, Esmeralda Tobón Ávalos i César Guzmán Hernández, juntament amb varis col•lectius i artistes d’Atlixco han organitzat del 15 al 26 d’agost, per recordar el mític fundador de les poblacions d’Atlixco i Cholula, i que a més de la primera ha abastat les de Huejotcingo, Puebla i Tochimilco.


El dimecres dia 15 al migdia es va inaugurar a l’Hospital Municipal de la Santa Creu d’ Atlixco l’exposició “Art que alleugereix” del col•lectiu “Un solo espíritu” format pels esmentats Esmeranda Tobón, que mostrava 5 gravats inspirats en temes pre-hispànics, César Guzmán Hernández, amb belles fotografies que mostren detalls del coloret i dels vestits de l’Atlixcáyotl, el gran festival etnològic d’Atlixco que es realitza el setembre, José Manuel Rodríguez Caltenco, amb paisatges d’Atlixco, i el també poeta i arquitecte Javier Duhart amb alguns retrats, temes abstractes i nus també d’un gran coloret, els quals explicaren una mica les seves obres.

Igual que faria a Tochimilco i a la tarda el portaveu de l’Ajuntamient, Cohutec va llegir els primers versicles del llibre Xelhua: historia de Atlixco, de Ricardo Pérez Quitt, per donar a conèixer i reivindicar aquest destacat personatge, el nom del qual significa “el fill de la via làctia”, a qui també es deu la primera piràmide de Cholula, que segles a venir es convertiria en la més gran del món.

A la tarda el pati del Palau Municipal va albergar la Inauguració del Festival, amb les explicacions, agraïments i reconei-xements dels organitza-dors i participants, i en especial al batlle i repre-sentants de l’Ajuntament de Huejotzingo i de la Universitat de Tula-Tepeji de Hidalgo, que va portar 5 murals dedicats a Quetzalcóatl por sengles artistes internacionals en una trobada que es va realitzar el 2004, i un grup de danses pre-hispániques de caràcter ritual, que l’abundós públic va poder escoltar i fins i tot ballar amb goig. Així mateix es va presentar la nova temporada de Entrevistar-te.


El divendres dia 17 al migdia l’historiador Baltzar Brito Guadarrama va donar una conferència a la Universitat Politècnica de Huejotzingo en la que va explicar els còdexs de Huejotzingo, les seves vicissituds e importància per la historia local, nacional i cultural, i a la tarda es va realitzar al zócalo de Huejotzingo un altre dels actes més destacats.

Es tracta de la Trobada-Recital de poesia La flor y el Canto en record del que el 1490 convocà el príncep i poeta Tecayehuatzin de Huehotzingo a 13 poetes nàhuatls. S’hi van lliurar reconeixements al poeta Mario Bojórquez, al dramaturg Ricardo Pérez Quitt, al muralista Polo Castellanos i al historiador Dr. Baltazar Brito Guadarrama, autor de 4 llibres sobre la historia de la població i els seus manuscrits.

Un grup de danses de la Universitat Politècnica de Huejotzingo també van ballar algunes danses rituals pre-hispàniques amb gran habilitat i un duet de flauta i guitarra va oferir un selecte repertori de música andina.

El poeta local Delfino Hernández Becerril va llegir un llarg i trist poema sobre la població que nos acollia, i els poetes d’Atlixco alguns dels nostres. Jo vaig llegir aquest poema:

Volvemos a Huejotcingo


Como un día los príncipes y poetas nahuas
Los poetas de Atlixco y de Puebla
Les llevamos la Flor de nuestros poemas,
La Danza de la Amistad
Y un Canto de Esperanza
Hacia un mundo de Amor y Paz.

Yo desde la falda de los Pirineos
El recuerdo de los trovadores
De Occitania y de Cataluña
Que hemos participado en los Juegos Florales
Y el del rey Juan I, Francesc de Bofarull
Y los que acá del océano
Los restauraron para que no murieran
Los valores, la lengua y la poesía.

Per acabar es va descobrir un merescut monument a Tecayehuatzin.

El dissabte i al claustre de l’Hospital Municipal de la Santa Creu d’Atlixco el Dr. Juan Cuautle va exposar la història de dit hospital, que es remunta al 1581, si bé llavors estava en un altre indret, i el 1731 es va traslladar a aquest a rel d’una epidèmia de pesta.

El poeta hidalguense Agustín Cadena va llegir poemes del seu llibre Cacería de brujas, que són com instantànies de personatges urbans femenins, com “la gorda” o “la cridanera” d’ objectes i sobre el cafè.

I també es va presentar la publicació mensual de tipus mural Bajo el Volcán, que segons van manifestar els seus editors Ana Luisa Caroli i el muralista Polo Castellanos pretén conscienciejar a la població de la necessitat d’una economia sostenible.

El diumenge a la tarda hi va haver la lectura de poemes dels poetes del Taller d’Atlixco al Cuexcomate, el volcà més petit del món, de només 13 m. d’altura, 8 m. de diàmetre al nivell del terra, i 23 a l’exterior, situat a la colònia La libertad de Puebla. Es va formar per broll d’aigua sulfhídrica d’un guèisser, conseqüència de l’erupció del Popocatépetl l’any 1064, i la seva última efusió d’aigua calenta va ser el 1662.

El seu nom, que també existeix a Atlixco, prové del náhuatl cuexcómatl, que significa “olla de fang” o “lloc per guardar, i es segueix usant per denominar les sitges tradicionals per guardar grans a l’abric de les pluges, dels insectes i dels roedors.

En aquest marc tan especial els poetes vam anar llegint els nostres poemes, alternant amb la intervenció musical del duet Tierra de Fuego que va començar amb “La cuna del mar” i va acabar amb “El cóndor pasa”. Es van donar reconeixements a Venancio Mello, a la ballarina, coreògrafa i poeta Niki Blanco, i a Abraham Chinchillas, qui va llegir alguns poemes del seu llibre Zoología indescifrable sobre el foc.

http://enlascanterasdelalma.blogspot.mx/2012/08/festival-cultural-xelhua-2012-puebla.html


El dilluns es va inaugurar a la Casa de la Cultura Acapetlahuacan de Atlixco l’exposició d’olis i gravats del pintor cubista Byron Gálvez i Esmeralda Tobón.


El dimarts 21 ha haver un concert de rap a la rotonda del mercat d’Atlixco i el dimecres un altre de cançó a la presó, el primer a càrrec dels joves trets de la marginalitat gràcies al programa Ojos para volar Thinker la causa, Rapster y Boy k, i el segon de Sergio Solís i el seu pare Néstor Solís.

El dijous dia 23 es va presentar a la Casa del Escritor de Puebla el primer poemari d’ Esmeralda Tobón Presagio de otra piel. El professor del Taller d’Atlixco Alí Alderón el va situar dins la poesia femenina mexicana, destacant com els demés presentadors el seu erotisme. Mariano Morales, fundador del diari Síntesis, la seva força i nostàlgia. I l’autora va manifestar que alguns dels gravats que il•lustren el llibre li han portat deu anys de feina i va llegir alguns dels poemes, com “Palabras” o “Corazón de manecillas!”, deixant clara la seva minuciositat i sensibilitat.


El divendres 24 es va inaugurar de nou a Tochimilco l’exposició “Art que alleugereix ” i la de 10 fotografies de paisatges de la zona d’Atlixco de Luís Bueno Avendaño i Javier Duhart va llegir alguns poemes.


Finalment el diumenge 26 es va clausurar el festival amb la posada en escena de Mientras pel grup Teatro Danza, format pel ballarí Joseu Nieva i la ballarina francesa Niky Blanco, que plasma la desesperació de l’escriptura i el sexe, i la importància de la consciència i l’esperit en aquest món tan desanimat.

Cohutec Vargas Genis va ressaltar el caràcter totalment voluntarista del festival i va fer un balanç del mateix. Es van realitzar el 90 % dels actes programats, amb una assistència total d’unes 2.800 persones i 14.000 visites a l’enunciat 1er. Festival Xelhua a Internet.

César Guzmán Hernández va recordar l’homenatge a Tecaye-huatzin i uns versos d’aquest sobre l’amistat i el Dr. Juan Cuautle els inicis de l’Atlixcá-yotl.

Es van concedir els reconeixements pel suport al festival i la nostra labor en la difusió de la poesia, començant per alguns periodistes, especialment a l’equip de Sinergia Radio, els creadors de La Casa de los Ariles Polo Castellanos y Ana Luisa Caroli, Ana Briones, i acabant amb mi i els poetes d’Atlixco Sergio Solís (i el seu pare Néstor), Néstor de la Fuente i José Luís Vargas, pels seus documentals sobre el moviment zapatista de Chiapas (1996) i altres.

I es va acabar amb la projecció del documental El color de la indiferencia, de i sobre 15 joves en perill de delinquir que s’han rehabilitat mitjançant un taller de pintura, impartit per Esmeralda Tobón, i la música rap, convertint el seu missatge destructiu cap al progrés i la consciència autodestructiva de las drogues. Part important d’aquest programa han estat els grafits o murals, un dels quals es mostra aquí. Viviana Rojas va ressaltó que la societat ha de fer allò que els joves necessiten.

©Joan B. Fort Olivella
Atlixco, 28 d’agost de 2012

Èxit de la II Trobada Nacional de Poetes a Atlixco

Arribo a l’entrada núm. 100 d’aquest bloc amb aquesta crònica de la II Trobada Nacional de Poetes Atlixco la palabra escrita en el agua que s’ha celebrat amb èxit del dia 1 al 5 d’aquest mes d’agost en diversos indrets del municipi, superant si no en participació, si en qualitat a la primera.

Aquesta vegada només s’han convidat 40 poetes, 10 dels quals són d’Atlixco o hi vivim, i quasi tots amb obra publicada i de notable vàlua, la qual cosa quedà ben palesa.

Per a preparar el terreny, el dijous alguns dels poetes del Taller de Poesia Semillas de Noviembre d’Atlixco, com Cohutec Vargas Genis o Sergio Solís, van pujar a alguns dels microbusos que comuniquen la ciutat amb alguns dels pobles dels voltants i van llegir els seus poemes, causant la sorpresa però també la satisfacció dels passatgers, gens acostumats a aquestes experiències.

El divendres ens van portar en un autobús fins als jardins de Agua Paraíso, mentre el propi Sergio ens recitava alguns altres poemes seus, plens d’imaginació i vitalitat, i a l’ombra d’uns taxodis mexicans centenaris i al costat del riu Nexapa, malauradament més contaminat del que seria de desitjar, abans i després de dinar va anar rajant la veu dels poetes per regions, com Raúl Iván Méndez, que cantà els records i el lamentable estat actual del riu Atoyac, o el cronista de Tuxtepec Antonio Ávila Galán en el seu poema “Manantial”, o Alan Saint Martín en “Miraré este cráter”.

Com l’any passat, les potents veus de Mª• Elena Solórzano; Mariángel Gasca Posadas; Adriana Tafoya, que a part de la aguda producció personal duu a terme una important labor editorial i difusora amb més de 100 llibres publicats a l’editorial Versodestierro, i ens delectà amb alguns poemes dels llibres Malicia para niños i Malicia para adultos que tot i el seu petit format no tenen pèrdua; i noves com la d’Estela Guerra Garnica del D. F.

Els mestres dels tallers d’Atlixco Alí Calderón, de Puebla Álvaro Solís i de Cholula Mario Bojórquez (primera foto) també tingueren una taula, de la qual destacaria la declamació d’aquest darrer i les seves casides de l’ angustia i de l’odi.

Després vam anar cap al pati del Restaurant Fragaria d’Atlixco, que és qui ha preparat el menjar de tots aquests dies, on els poetes locals llegírem els nostres poemes.

El divendres van anar a diferents centres socials de la ciutat com la presó, el mercat, un centre per a discapacitats, l’asil, i les ràdios i televisons a portar-los la nostra poesia. A mi em va tocar a la presó, on ens van escoltar amb gran respecte i silenci i Nicolás Fuentes fins i tot va fer riure els presos amb els seus epigrames, establint-se al final una mica de diàleg entre poetes i presos molt alliçonador, i més en el cas de les dones, que són molt joves. http://www.oem.com.mx/esto/notas/n2644498.htm

Al vespre i en el bellíssim jardí de l’ex molí de Sant Mateu la primera actriu Lilia Aragón i el seu fill Pablo Mendizábal van oferir el recital poètic “Atlixco: La palabra escrita en el Agua”, basat en l’Antologia Poètica homònima, que conté un poema de cadascun dels poetes d’Atlixco van llegir al Palau de Belles Arts la tardor passada, per l’altra un dels poetes d’Atlixco, i finalment un dels que es van escriure l’any passat en la Primera Trobada.

El dissabte van seguir les taules de poesia al Restaurant Fragaria, als banys del qual es va representar l’obra de teatre exprés de Ricardo Pérez Quitt Los Preciocistas, que reflecteix com la major part del teatre que es fa al nord del país, la dura realitat de la violència urbana, i a la tarda al Saló de Cabildos de l’Ajuntament es va lliurar la còpia de la Cèdula Reial d’Atlixco (1579) als escriptors iberoamericans José Agustín i René Avilés Favila per la seva aportació literària, que van agrair el guardó i van manifestar que segueixen combatius.

El diumenge i a l’Auditori de la Casa de la Cultura Acapetla-huacan es va presentar l’Antologia Poètica Atlixco la palabra escrita en el agua, que com he dit recull els poemes de la I Trobada. En la presentació “Poetas de Atlixco en Bellas Artes” Ricardo Pérez Quitt em dedica uns mots que agraeixo. Alguns dels autors que teníem llibres per presentar ho vam poder fer, i així es va posar de manifest la capacitat narradora de molts poetes com Alicia Flores, Jeremías Vasallo o el mateix Javier Duhart. I allà mateix també es va lliurar la Cèdula Reial als poetes José Francisco Conde Ortega i Martiniano Medrano.

Conde Ortega, nascut a Atlixco el 1951 i que ara viu a Nezahualcóyotl, a més de poeta ha despuntat com a assagista i cronista urbà i ha publicat una trentena de llibres. Entre la seva obra poètica destaca Estudios para un Cuerpo, Los Lobos Viven del Viento (UNAM, 1991) i La Arena de los Días, entre la seva assagística, Diálogo Inmediato, i entre la seva narrativa, La Esquina de los Hombres Solos (Daga Editores, 1999). Estudiós de la llengua espanyola, els seus treballs tenen la característica de la precisió i d’un lirisme que sobrepassa qualsevol acadèmia. (Ficticia).

I Medrano, nascut a Aguascalientes el 1936 però establert a Atlixco des dels 24 anys, és aquí on ha desenvolupat una llarga i fecunda tasca docent.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 7 d’agost de 2012