Una mà

Una mà que estira la corda fins que cauen els altres,
una mà que s'enllaça amb altres per ballar una sardana,
una mà que amb milers de mans uneix tot un país,
de nord a sud i del mes vell al més petit
i fins i tot més enllà,
fa que sigui gran i no el puguin destruir.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 10 de juny de 2015

http://personatgesitinerants.blogspot.mx/2015/06/mans.html?showComment=1433952102891#c5619639246073792402

Nadal a la cantonada

Nadal que t’acostes    

amb llums a les places,

i pors a les llars.

T’oferim les apostes

ànimes amb fogasses

als teus sants altars.

Per trencar les crostes

i pujar en barcasses

que surin pels mars.

I podar les brostes

per trobar les traces

de senzilles llars

on compartir amb hostes

ben lluny d’amenaces

tots els avatars.

Joan Fort i Olivella

Atlixco, 7/23 de desembre de 2010

Amb aquest poema vull agrair a tots els i les familiars, amics i blocaires que m'han seguit durant aquest any i part de l'anterior i desitjar-vos un molt BON NADAL I FELIÇ 2011, així com als periodistes de La Comarca d'Olot, El Punt-L'Avui, Catalunya Ràdio i TV3, i molt especialment a en Xavier Solà que ara des de La Nit dels Ignorants m'han permès a trevés d'Internet estar més a prop del meu país i de la meva gent.

Oda al bastó

D’una branca d’olivera

tallada sens compassió

en va sortir la primera

tosca expressió de bastó.

No tenia gens fi el tacte,

era lleig i bonyegut,

tenia una forma abstracte

però d’un bon contingut.

Després de treta la pell

i lligar-li el cap ben fort,

ja sols resta haver-hi un vell

que camini amb el cap tort.

Quan ja té la nova cama

el vellet s’omple de joia

i la cara se li inflama

posant-se tota alegroia.

Per les Rambles es passeja

un senyor amb gos i barret.

Quan el bestiar es barreja

allà va un cop de fuet.

Si la neu és perillosa

un bastó ens pot ajudar

a dir que no és una cosa

sols pels vellets repenjar.

©Joan Fort i Olivella

12 de febrer de 1974

El valor de l'arbre

-->

-->

Els arbres són com els homes,

tenen una vida llarga,

d’ençà que neixen amarga,

moguts pel vent com les ones,

trepitjats per les persones

que esqueixen els seus braços

perquè els ocellets més mansos

no hi puguin pas reposar

ni s’hi puguin repenjar

per fer migdiada els gansos...

L’arbre és humil, juganer,

amic dels petits minyons,

que contents més no poder

darrera d’uns branquillons

esperen si l’amic ve.

I quan pel seu davant passa

aquell qui els està cercant,

darrera d’una rabassa

surten els amics cantant:

“Sempre es conservi la raça

d’aquest roure corpulent.

Ara el roure està content,

prô els infants se n’han anat

i allí resta trist, i creix,

i somriu quan sota ell neix

un bolet primaveral...

És com un gran monument

que la vista ens fa alçar

vers aquell qui el va crear

per purificar l’ambient.

Posades té a la terra

les arrels fondes i fermes

perquè en temps de secà

no perdi sa cara verda.

Difícil és per al roure

créixer dret com una espelma,

i més quan plantes malignes

el punxen per les muscleres.

Però ell quan guaita el cel

per veure la gran estrella

i contemplar l’univers

i les plantes més novelles,

veu pel cim de tot això

que una llum sa vista cega

i li diu:

-­­­­Gràcies a mi

Pots veure aquestes belleses-.

Quin valor el d’una gla

per fer a les bardisses guerra,

i amb noblesa triomfar

sortint també de la terra!

Després d’una llarga vida,

Que al capdavall és un drama,

el vell roure és capolat

per una fressosa màquina.

D’ell en fan bocins de pa

que s’ajunten en gran barra

per més tard, un altre jorn,

fer-ne un banc on repenjar-se

aquells que quan era vell

sota seu feien migdiada.

©Joan Fort i Olivella

Sant Miquel de Campmajor, 26 de març de 1973

1r. Premi del concurs escolar del Dia Mundial de l’Arbre 1973

El trist comiat d'un arbre

Ha passat l’estiu

i amb ell la calor;

ara amb la tardor

tot queda mustiu.

Sols resten les cendres

d’aquell bosc cremat;

negres han quedat

aquells verds pins tendres.

L’home és tan dolent

que amb enveja i fúria

crema la boscúria

ajudat pel vent.

El foc és petit

quan tot just comença.

Ningú els pins defensa

la rogenca nit.

Quan la nit avança

poquet a poquet

cap al regueret

ja molt s’abalança

i agafa el camí

de la gran conquesta

amb marxa molt llesta.

Dalt d’un puig un pi

pressent ja la mort

que se li acosta.

Ara molt li costa

de tenir conhort

al constant vigia

del lluent estany.

La pluja d’enguany

quin bé li faria!

Prô guanyen altura

Les flames cruels

i perd els anhels

la verda natura.

El pi es veu vençut

quan aquells malvats

per tots els costats

el deixen ben brut.

El cor li emmascaren

mes l’ànima no,

car és gran l’amor

amb els que es separen.

©Joan Fort i Olivella

Sant Miquel de Campmajor

16/10/1973

Amb motiu del foc produït als boscos del Casot.