Danses, art i tradicions a Atlatlahuacan (Morelos)

El diumenge passat uns amics ens van convidar a dinar en aquest poble, situat a uns 20 km al N  de Cuautla, on durant tot el cap de setmana llarg, i amb motiu del 4rt Divendres de Quaresma,  celebren la Feria del Señor de Tepalcingo i la Danza o el Brinco de los Chinelos.

En efecte, tots aquests dies les comparses del poble, que és municipi des de 1932, i de Tlayacapan, que era l’antiga capçalera municipal, Yautepec i Tepoztlán recorren els carrers ballant al so dels tambors i la música de vent la Danza o el Brinco de los Chinelos, perquè precisament es vanaglorien que és a Atlatlahuacan on el 1872 es va començar a ballar i hi ha un monument dedicat.

Així al menys ho certifica un document escrit per don Antonio Ortiz y Arvizu emès per la prefactura política del districte de Yautepec al president municipal de Tlayacapan, datat el 7 de febrer de 1872, i trobat als arxius de Tlayacapan a l’any 2002.

Sigui el que sigui, el cas és que tot el poble s’omple de música i colors, i especialment la plaça del davant de l’ex convent de Sant Mateu apòstol, fundat pels agustins el 1569, i acabat a la següent dècada de 1580, i que, a l’igual del de San Juan Bautista de Tlayacapan, forma part de la Ruta dels Convents, i del Patrimoni Mundial de la Humanitat des del 1994.

A l’església d’aquest antic convent encara es celebra la missa en llatí i l’altar està d’esquena al públic. Està plena d’altars i tot hi respira un aire molt vell. 

Diverses capelles conserven notables puntures del segle XVI, amb presència dels àngels, que si bé no tenen la omnipresència que assoleixen als principals temples barrocs de la ciutat de Puebla i als de les poblacions properes de Tonantzinta i Acatepec, ja marquen la pauta del que serà una constant a tot el país.

El claustre també ens ofereix velles pintures i el pas d’un dels dansaires indígenes, que a fora van ballant les seves danses rituals al so de diversos instruments de corda i de percussió, fent voleiar estendards amb les imatges de Déu i els arcàngels Sant Miquel i Sant Rafael.

 

En unes tarimes dos grups més es preparen per ballar la Danza de los Moros y Pastoras, variant de les danses de Moros i Cristians d’altres llocs i una mostra més de l’alt grau de sincretisme d’aquestes festes, que comencen el Diumenge de Carnaval, però que com hem vist en una entrada anterior s’allarguen aquí com a molts altres poblacions durant bona part de la Quaresma,  concretament el Brinco de los Chinelos, paraula náuhatl que significa “el que mou bé els peus i el meluc”. Per més informació podeu veure també http://es.wikipedia.org/wiki/Chinelo, i la nova entrada d’aquest blog http://poefotoh.blogspot.mx/2015/02/les-danses-de-carnaval-mexic.html.

©Joan Fort i Olivella

Atlixco, 19 de març de 2015.

Les danses de Carnaval a Mèxic

Parlant de disfresses i màscares, quan vaig escriure l’entrada “Les festes majors i les danses tradicionals a Mèxic, http://poefotoh.blogspot.mx/2009/10/les-festes-majors-mexicanes-i-les.html, que per cert és la més visitada d’aquest blog, amb 650 visites fins ara, no havia llegit l’entrada “Carnaval en México” de la Viquipèdia en espanyol, on s’expliquen amb tots els detalls diversos carnavals d’origen prehispànic, on intervenen una gran varietat de comparses i faràndula vinculades amb la pluja, doncs en el calendari náhuat, la vintena de l'any que va del 14 de febrer al 5 de març s'anomena Atlahuaco "Abandonament de l'aigua".

El Carnaval o las Fiestas del Pochó, de Tenosique de Pino Suárez (Tabasco), comencen el 19 de gener, vigília de Sant Sebastià, i acaben la nit del dimarts de Carnaval amb la mort i cremació del Pochó, déu maligne, i són considerades “el carnaval més rar del món”. La “Danza del Pochó” compta amb personatges com: "cojóes", "pochoveras" y "jaguares" que ballen als carrers i places de la ciutat llançant-se farina al compàs de la música de vent i percussió, llueixen esplèndides vestimentes  confeccionats amb grans fulles, flors, bolquers de xiclet i màscares de fusta; aquesta dansa simbolitza la purificació de l’home de la seva lluita entre el bé y el mal.

El Carnaval de Papalotla de Xicohténcatl (Tlaxcala), comença el diumenge de Carnaval, però s’allarga amb les “danses de la Culebra i la Nina”, que representa la pluja i es ballen el primer diumenge de Quaresma i el tercer, quart i cinquè divendres de Carnaval, amb grups de dansaires com “los Charros” i “los Bazarios”, que porten màscares de fusta.

El Carnaval de San Jerónimo Xayacatlán, a la Mixteca poblana, comença el diumenge anterior al Dimecres de Cendra, i acaba amb la crema gall, penjat d’un pal, la matinada del Dimecres de Cendra i l’aixecament d’una creu. Les comparses s’anomenen “Son Grande”, “El mecate”, “El torito”, “Chandíe” i “La cruz”, i abans tocaven instruments de corda, però ara són de vent.

També és d’origen prehispànica  la “Danza de los Tejoneros” o “Huehues” (vells), que sí esmentava a la meva entrada, originària de la Sierra veracruzana i poblana, i que es balla a poblacions com Amixlán i Cholula (Puebla) i de l’estat de Guerrero, en la qual participen persones disfressades de tigre, paó, coyote, etc.

En canvi, el Carnaval de Huejotzingo (Puebla) i el de Xochimilco (DF), daten del segle XIX, del 1868 i 1872 respectivament. En el primer intervenen els diferents batallons que recorden la Batalla de Puebla de 1862, en la qual tingué un paper molt destacat el general Prim. El segon és “El Brinco de los Chinelos”, i té l’origen i també es balla a l’Estat de Morelos, especialment a les poblacions de Atlatlahuacan, que llavors era una alcaldia de Tlayacapan, i on va començar el 1872, Tepoztlán i Yautepec, tot i que la vestimenta té arrels prehispàniques.  Per més informació podeu veure també http://es.wikipedia.org/wiki/Chinelo i la nova entrada d'aquest blog  http://poefotoh.blogspot.mx/2015/03/danses-art-i-tradicions-atlatlahuacan.html.

Són doncs aquests carnavals ben vius, però amb arrels molt profundes, que cal conservar. En canvi, els de Veracruz i Mérida, potser més famosos, són molt més recents i de l’estil de tants carnavals d’arreu del món.

©Joan Fort i Olivella

Atlixco, 18 de febrer /19 de març de 2015.

Les disfresses

No es necessari que ens disfressem,

però d’aquesta forma ens divertim,

ens burlem de la casta i deixem

l’ensopiment hivernal que ens impregna

de la contaminació dels mitjans.

En l’àmbit creat hi ha la raó

perduda als jutjats i a las Corts.

                                              

Ens disfressem per integrar-nos més

al veïnat –tan divers com menystingut–

i fer del carrer una gran festa,

por si calgués prendre-la quant abans                                 

i fer valer d’una vegada nostres drets.

                                              

Ens disfressem perquè som un  país

que hem trobat la dignitat esfumada

entre el perfum de París i el de Madrid,

entre la roba de l’altre perduda,

torturada entre bastidors.

                                              

La qüestió és sentir-se còmode vestit

d’una manera que no es usual,

recordant sempre el seu nom,

i preparar-nos per anar-nos-en

d’un Estat que només ens roba,

i ens bloqueja por tots els costats.

©Joan B. Fort Olivella

A les catacumbes,

11 de febrer de 2015.

Camelltoltes

Camell, ens portaves sal
trepitjant còdols i arenes
des del temps més ancestral,
per adobar nostres cenes
amb pernils curats com cal,
que ens fan allunyar les penes
de l’hivern més fredoral
i de les nits més serenes.

Però avui els camions,
helicòpters i avions
t’han tret la feina més dura
i t’ho mires amb desaire,
fent com aquell qui procura
olorar el que porta l’aire.

I l’aire porta els aromes
d’unes temptadores pomes.
Són les drogues de disseny,
pastilles que fan volar
pel damunt del dur terreny,
i amb deliri pregonar
com qui ha perdut el seny
que ja no cal treballar.

I també porta cançons
que parlen del Carnaval,
de mil i una il•lusions,
somnis blancs i sens igual,
via Internet o hormonal,
perquè s’acaba el mil•leni
i per l’amor tot s’ho val.

  ©Joan Fort i Olivella
Sant Miquel de Campmajor,
13 de febrer de 1999, vigília de Sant Valentí
i abans d’anar a Banyoles a passejar el Carnestoltes amb un dromedari al davant.

Les disfresses

En aquesta freda nit dels ignorants,
vigília de la de Sant Valentí,
es plantegen a Catalunya Ràdio
la qüestió de la disfressa col•lectiva
per mitjà de la disfressa personal.

–Ens disfressem perquè així ens divertim.
–Ens disfressem perquè així sortim
de la foscor hivernal dels nostres cors,
de la monòtona agonia dels motors
i en el vestit creat trobem el cos
perdut a la oficina dels horrors.

–Ens disfressem per integrar-nos més al veïnat
–tan divers com menystingut–
i semblar un poble, com a mínim, quan hi ha festa,
per si calgués robar el carrer a l’endemà
i fer altre cop els rebomboris del pa.

–Ens disfressem perquè en el fons
som una tribu que ens hem trobat
amb la natura esfumada
entre el perfum parisenc i el de l’Onyar
i entre la roba de “l’altre” oblidat
dins la boutique o bé al supermercat.

La qüestió és sentir-se còmode
vestit d’una manera que ens és inusual,
però que la jet-set de fa dos segles
ja aprofitava per a fer-se ressaltar
sense deixar de banda el nostre nom
i començar a entrenar-se per la Marxa,
el pas de l’Equador o la Travessa,
mentre tinguem els rius bruts
com estan i bloquejats convenis importants.


Joan Fort i Olivella 
Febrer de 1988/juny de 2008.