Entrada destacada

Les festes majors mexicanes i les danses tradicionals

Un dels trets característics del poble mexicà és la seva visió festiva de la vida. Tal com ho va explicar molt bé Octavio Paz a El laber...

Translate

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris llibres. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris llibres. Mostrar tots els missatges

divendres, 19 de desembre del 2025

El meu any Jean Sibelius

 Fa pocs dies, el dia de la Puríssima, que es va escaure els 160 anys del naixement del gran músic i compositor finlandès Jean Sibelius (1865-1957), però per a mi tot aquest any ha estat l’any Sibelius, perquè la seva música, junt amb la de  Edvard Grieg (1843-1907), Niels Gade (1817-1890), de qui el dia 21 s’escauran els 135 anys de la seva mort,  i Carl Nielsen m’ha acompanyat moltes estones i m’ha ajudat a comprendre molts paisatges del nord d’Europa.

Si bé va començar tocant el violí, va ser després la música orquestral la que li va donar la fama a partir de 1892, amb les més de 40 obres orquestrals, entre les que destaquen les seves 7 simfonies (1898-1924), i els 13 poemes simfònics (1892-1925), a part d’una desena d’obres escèniques e incidentals i més d’un centenar de cançons per a piano que el van fer molt popular al seu país, provocant que a la seva mort la gent de Hèlsinki es llancés als carrers.

Però la mort de la seva filla menor Kyrsti el febrer del 1900, els problemes amb la beguda i el tabac, i els deutes que això li va provocar a Hèlsinki a partir dl 1903, i sobretot a partir de 1907, van fer que el maig de 1908 li haguessin d’extirpar un tumor a la gola.

Les dues guerres mundials el van afectar durament, ja que el 1914 els seus ingressos per drets d’autor van ser suspesos, el febrer de 1918 van escorcollar la seva casa (Ainola) i van detenir el seu germà, que va morir a principis de 1922 i es va haver de començar a posar ulleres, l’agost del 1922 es va unir als maçons finlandesos, deixant de composar a partir del 1927.

Però va saber transcriure en el pentagrama com pocs el paisatge les llegendes del seu país des de la seva casa de Carèlia, i en les seves dues estades a la ciutat sueca de Goteborg el 1915 i el 1923 li van ser de gran utilitat per completar la seva obra i trobar la pau que li faltava.

Aquests darrers tres mesos també m’ha acompanyat la lectura del magnífic llibre de més de 800 pàgines 80 anys de memòries, del gran pintor nascut al meu poble en Lluís Roura i Juanola, amb qui pocs dies abans vam compartir un agradable esmorzar i la visita a la seva exposició antològica a la col·legiata de Santa Maria de Vilabertran, prop de la qual va viure entre els anys 1978 i 1990 i pintar els 4 grans olis de les 4 estacions a l’Empordà, tres de les quals podeu veure en aquesta foto, i l’altre és de l’estany de Banyoles des de l’ermita de Sant Patllari.

En aquest llibre et porta amb tota mena de detalls i anècdotes pels llocs on va viscut, començant per Sant Miquel de Campmajor, i seguint per Girona, Barcelona, Banyoles, Vilabertran i l’Escala, la infinitat d’exposicions que ha realitzat i gent que ha conegut, els múltiples viatges que ha fet a Rússia, Veneçuela, Estats Units, Mèxic, Grècia i a Paris per al llibre Empúries-Olímpia, la Polinèsia, Cuba, a Florència i a Roma, a Croàcia, a Islàndia, l'Argentina i el Perú, i els 15 viatges a Terra Santa, que s’han traduït, a part d’una munió de dibuixos i olis, alguns de gran format, en una dotzena de llibres de gran qualitat.

Joan Fort i Olivella,

Atlixco, 19 de desembre de 2025.

dimecres, 3 d’agost del 2022

A la recerca de l'or i altres històries

                                           El famós arc de Cabo San Lucas, per on va passar 
                                           fra Martín Ignasi de Loyola tornant de Xina a finals
                                           d'octubre de 1588 

 Potser alguns us preguntareu què he fet durant aquests dos anys i mig de pandèmia. No he escrit cap poema, perquè la inspiració ja fa temps que m’ha deixat, i els pocs que he llegit no m’han agradat, llevat d’algun dels Amics de les Lletres Garrotxines i de la Raquel Lanseros. 

Però abans de la pandèmia ja havia començat a llegir la Bíblica catalana, i ara he tornat a començar, i a escriure, primer a mà en una llibreta d’espiral i després a l’ordinador, una Cronologia universal, que si bé ja he arribat fins enguany, encara em queden buits d’alguns països, temes i personatges dels segle XVIII fins ara. Això ho estic fent per ordenar i conservar una mica la memòria, que m’ha minvat molt.
Una prova és que dels llibres i pel•lícules que us esmentaré tot seguit quasi no us en podré dir res més.

Vaig llegir La Divina Comedia, del Dante Alighieri, i el Decamerón, de Giovanni Boccaccio que, tot sigui dit, em va decebre una mica, malgrat que té elements molt interessants i s’ha de valorar en el moment en què va ser escrit. 

El que més em va agradar va ser la trilogia sobre Nova Zelanda de l’escriptora alemanya resident a a Espanya Sarah Lark, especialment En el país de la nube blanca, perquè El grito de la tierra i La canción de los maoríes, perden una mica d’interès. De tota manera traça una imatge de la migració a aquella illa tan llunyana però a la vegada tant bella i apassionant molt elaborada. Una altra novel•la, encara més gruixuda i dura sobre el tema de la migració, és la de la parisenca afincada a Cartagena Marisa Grey Bajo el sol de medianoche, que relata amb una gran profusió de detalls les aventures d’una parella de San Francisco fins al Yukon, al Canadà més proper a Alaska, a la vall de Klondike, a la recerca de l’or, a finals del segle XIX. 

I encara un best seller de Ken Follet El infierno del mundo, que retrata amb gran destresa les desgràcies dels fills de cinc famílies alemanyes i austríaques, russes, nord-americanes i galeses durant la Segona Guerra Mundial. També he llegit amb plaer un clàssic francès del segle XIX, Eugenie Grandet, d’Honoré de Balzac, i vàries antologies editades per la UNAM, i a Internet alguns textos de demografia. 

Seguint amb els viatges, vaig llegir Els viatges de Marco Polo i El mar Negro. Del siglo de Pericles a la actualidad, de Neal Ascherson, que serveix per entendre una mica l’actual conflicte d’Ucrània. També he llegit el de l’escriptor nord-americà Paul Theroux El gran bazar de medianoche, on narra el seu viatge en tren des de Londres fins al Japó tornant per Rússia els anys 70. El més interessant són algunes descripcions de ciutats i països com Teheran, Afganistan, Peshawar, Calcuta, Ceilan o el Japó i les diferències culturals, religioses i polítiques. Ara he començat a llegir el llibre col•lectiu China. Pasado y presente de una gran civilización. Las claves para comprender “el fenómeno chino”, on s’analitzen els aspectes més rellevants de la mateixa.

No he pogut anar a la biblioteca de Puebla com abans solia. Però aquestes darreres setmanes he anat a la pobríssima biblioteca d’Atlixco, on vaig trobar alguns llibres de la interessantíssima col•lecció “Cronistas de América. Viajes, viajeros y hallazgos” , entre ells el de fra Martín Ignasi de Loiola Viaje alrededor del mundo, amb una completa introducció biogràfica de José Ignacio Telledine Idígoras, on es detallen els seus dos viatges entorn del món fins a la Xina per evangelitzar-los, i un tercer fins a l’actual Argentina, on va fundar l’arquebisbat de Buenos Aires, mentre que el seu cosí Martín García Óñez de Loiola(III) era governador del Regne de Xile. 

 Com que a la meva dona li agraden molt el cinema, hem vist sobretot a través de Youtube força pel•lícules, algunes també sobre la Segona Guerra Mundial, moltes alemanyes actuals, molt recomanables perquè transcorren en paisatges preciosos de Cornualla, Suècia, el Tirol i altres i narren històries familiars entretingudes i sense violència. En canvi, les russes, tot i que presenten drames considerables, ens solen deixar un regust força desagradable. També, des que la pandèmia ha deixat algun respir, hem pogut assistir a l’estrena d’algunes pel•lícules documentals catòliques molt interessants, com Woigtila, sobre la vida de Sant Joan Pau II, o les sobre les aparicions a Garabandal i Medjugorie. 

En català quasi només he pogut llegir el llibre de la parella d’un meu nebot, la Irene Gonzalo De zero a quatre mil seixanta-un metres. Hospital i muntanya, editat a través de micro crèdit i del seu Instagram Córrer per viure. És un dietari molt captivador dels quelcom més de dos anys que aquesta jove de Roda de Ter va passar en aquests dos llocs, lluitant per superar amb èxit un transplantament de fetge i tots els trastorns que això suposa. 

Pel que fa a la música, he seguit escoltant moltes sardanes i música clàssica i de tota mena, i al ciclisme ara només veig petits resums del Dany pro Cicling i faig sortides molt curtes, perquè ja de seguida em canso molt. En resum, que els seixanta ja m’estan pesant molt. 

Joan B. Fort Olivella 
Atlixco, 3 d’agost de 2022.

divendres, 18 de març del 2016

Llaços lliures



















Llengües germanes.
Ponts de diàleg.
Projecció cap al futur.

Pobles que es troben.
Proves que es posen.
Llencen desafiaments.

Trencar cadenes.
Trobar dreceres.
Lligams que no ens esclavitzin.

Sumar esforços.
Sanejar cossos.
Lloar llums i llibertat.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 17 de març de 2016

Poema escrit per i publicat a la versió en paper
en castellà, català i romanès de la revista
Horitzó Literari Contemporani (HLC 2)
de Març-Abril de 2016,
dirigida per  Daniel Dragomirescu.

dimarts, 8 de desembre del 2015

La paleta d'en Lluís Roura



La paleta del pintor
s’omple de color
arreu on va.

N’hi ha tants a la natura,
que no cal ser gran figura
per a saber-les captar.

Però una altra cosa
és saber pintar una rosa
que una cara o una mà.

Cadascuna té una vida,
una forma i una mida,
que caldrà representar.


Aquí sí que cal talent,
destresa i enteniment
perquè sigui una obra d’art.

No cal allargar el discurs.
Més val anar de cara al gra,
mostrar un exemple concret.

És el cas d’en Lluís Roura.

Ell va tenir en De Palau
i l’estany per fer del somni
una obra d’art duradora.

L’exemple del gran Van Gogh
li va servir per saber
tot el que ens pot dir el grog.

Els colors de l’Empordà                 

una eina per treballar
sense anar molt lluny de casa.

No es conformà amb això.
Va voler anar molt més lluny,
deixar altres llocs del món
immortalitzats en les teles.

Grècia, Egipte o Terra Santa
li han servit per agenda
de la història i de la vida.



Tot ho ha pintat amb mestratge
i humilitat ben apresa
de la família i entorn.

Així ha trobat amics
que li han permès arribar
molt més lluny del que es pensava.

A través de les antenes
de la Ràdio Nacional
de Catalunya, la nostra.

I de la veu d’en Xavier Solà
va poder plasmar a les ones
tot el que ell sap i sap dir.

Amb la paleta i la veu,
quedant finalment impresa
en un llibre ben imprès

precisament a Olot,
terra de grans paisatgistes,
però potser més tancats.

Molts indrets de Catalunya
han quedat així per sempre
conservats en tres mitjans.

En paper, en tela i en disc.
Perquè tots aquells que vulguin
puguin gaudir d’uns colors,
unes fotos i uns pobles
plens d’història, d’art i vida.

Tan vius, que no podem
sino veure’ls i estimar-los
com molta gent ha estimat.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 21 de novembre de 2015


dijous, 25 d’abril del 2013

Sant Jordi entra fort a la UNAM


La Fiesta del Libro y de la Rosa UNAM 2013 que es va celebrar el dia de Sant Jordi al Centre Cultural Universitari de la universitat més important de Mèxic, va comptar amb una destacada presència catalana al fer-se un seguit de representacions de la Llegenda de Sant Jordi i el Drac adaptada al lloc i els temps actuals, que va sorprendre gratament al nombrós públic assistent i el va atreure cap a la PARADOTA de la ANC, on els tornava a sorprendre una gran foto d’en Leonel Messi, la cara del qual estava retallada perquè la gent s’hi pogués fotografiar. http://poehfoto.blogspot.mx/2013/04/semana-catalana-en-mexico.html


La donzella desafiant al drac.
Allà el doble del Messi, l’Anna Pi i Murugó, dinàmica secretària de la Delegació Mexicana de l’Assemblea, la Glòria Artís Gener i altres membres i simpatitzants d’aquesta ateníem la parada de llibres d’autors catalans i sobre Catalunya entre els que hi havia el meu petit poemari, discs, samarretes, estelades i demés material independentista i els regalàvem roses i fulletons explicatius de la llegenda i de què és Catalunya i què volem els catalans i les catalanes i braçalets que també poden servir com a punt de llibre recordant que el 1821 va ser la Independència de Mèxic i el 2014 com a data per a la Independència de Catalunya, mentre s’anaven passant vídeos, alguns subtitulats per la pròpia Anna, que van servir per acostar la causa catalana a un públic majoritàriament universitari i amb inquietuds polítiques i socials.
La Maria Goycoalea i Artís va contar contes en català que també els van fer arribar la nostra llengua d’una manera agradable, i Radio UNAM, que anava transmetent en viu la festa ens va entrevistar a la donzella i a mi sobre el significat de la llegenda, de manera que podem dir que d’una manera més pacífica i educada que molts estudiants que aquests dies s’estan manifestant i ocupant el Rectorat de forma molt violenta Sant Jordi va entrar fort a la UNAM, i que per molts anys ho pugui fer!

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 25 d’abril de 2013.

dimarts, 31 de juliol del 2012

De Rangun a Roma

Vaig poc al cinema, però aquest mes he batut un rècord. A més de la de Colosio que ja vaig comentar hem vist dues pel•lícules més que també m’agradaria recomanar pels escenaris triats i, una per la rellevància històrica dels fets que s’hi relaten i la qualitat interpretativa dels seus protagonistes fílmics, i l’altra perquè senzillament et fa passar una bona estona i riure a pleret, cosa que ja ens convé en aquests temps tan plens de penes.

Amor, Honor y Libertad, film dirigit pel francès Luc Besson, explica la historia de Aug San Suu Kyi (Michelle Yeoh), la filla d’un destacat lluitador de Birmània, perseguida i tancada a casa seva durant 15 anys pel cap del règim militar que ha governat el país des del 1962, i que tot i que va obtenir el Premi Nobel de la Pau l’any 1991 mercès a les gestions del seu marit, l’escriptor anglès Michael Aris especialitzat en temes tibetans (David Tewlis al film), que morí de càncer, no va poder veure la seva llibertat i la del seu poble fins al 2010, i finalment ha guanyat les eleccions aquest any. http://cineopsis.com/?p=31745

És un testimoni estremidor de la repressió d’un dels règims militars més durs dels darrers temps, però que no ens ha de fer oblidar molts d’altres arreu del món que com aquest han gaudit i alguns encara gaudeixen de la complicitat europea o norteamericana.

De Roma con Amor ens explica un viatge de Woody Allen, ara fent de director d’orquestra retirat, a la capital de la cristiandat on la seva filla s’ha enamorat d’un estudiant d’arquitectura romà. El pare descobreix que el consogre, a més de ser embalsamador de cadàvers, té una gran veu per a la òpera, cosa que posarà a prova tota la família. Un seguit d’aventures esbojarrades dels seus protagonistes pels barris de Trastévere i del centre principalment permeten passar una agradable estona i conèixer o recordar alguns dels llocs o tòpics més famosos de la ciutat amb la música de fons de la cançó “A rivederci Roma”.

Malgrat tot, un fet i un llibre uneixen aquestes dues ciutats, i és que hi va viure i es va enamorar bojament de Jossie Bliss el gran escriptor xilè Pablo Neruda, que per la seva part havia obtingut el Premi Nobel de Literatura 1971, i en va deixar uns apunts en les seves interessants memòries Confieso que he vivido (Seix Barral, 1974; Losada, Buenos Aires, 1976). Va ser cònsol honorari a Rangun l’any 1927 on, igual que a Ceilán, Singapur i la India, va passar moments de tanta solitud que va reflectir magistralment al seu llibre Residencia en la Tierra (Santiago de Xile, 1933; Madrid, 1935), i va viatjar per Itàlia l’any 1951 i viure a Roma el 1952, on va trobar la persecució constant de la policia però l’escalf d’alguns escriptors i la gent, i com a Rafael Alberti entre altres coses el van impressionar els gats.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 31 de juliol de 2012

divendres, 20 d’abril del 2012

Una data molt assenyalada


Les roses i els rosers d’aquest indret tan càlid
Em fan pensar tot l’any en el dia més gran
Del calendari festiu del meu país
En què roses i llibres guanyen carrers i places
La sang es regenera l’amor es fa palès.

Com el va fer palès un dia de Sant Jordi
L’anell de prometatge també una gran sardana
Que aquest any més que mai en el teu centenari
Escoltem amb plaer estimat Vicenç Bou.

Que l’amor no es marceixi i tot l’any tregui roses
El roser del meu cor com el de la velleta
Que rego cada dia perquè al nostre jardí
Ara no en tenim cap perquè té massa espines!

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 28 de març de 2012

dijous, 5 de gener del 2012

Reflexions sobre un any força mogut

L’any que acabem de deixar enrere ha estat marcat a nivell general per la llarga cua de les crisis financeres d’alguns dels principals països del món, que ha fet trontollar moltes economies estatals i familiars i fet sortir als carrers sobretot els joves, que són els qui estat més afectats per l’atur, però també molta altra gent, que en aquests països s’ha revoltat contra els vertaders causants de les crisis, que són alguns banquers, especuladors i polítics corruptes, mentre en molts països la pobresa i la fam ni tan sols els permet manifestar-se i són algunes organitzacions internacionals que han de demanar ajut per ells.

L’altre àrea de mobilitzacions ha estat el món àrab, on han provocat la caiguda dels règims dictatorials de Tunis, Líbia, Egipte, Iemen, Iran e Irak, amb canvis de règim, molta sang i destrucció, i resultats que caldrà anar seguint en els propers anys i decennis. Paral·lelament a Islàndia s'elegia una assemblea parlamentària que elaboraba una nova constitució.

Els moviments naturals, sovint també lligats al canvi global, com terratrèmols, sequeres i aiguats també han causat milers de morts i destrosses, amb les consegüents migracions.

Aquí a Mèxic hem tingut una mica de tot això, amb molta sequera al Nord i aiguats al centre i sud, i la lluita contra el narcotràfic ha fet aglutinar esforços i produït més detencions que mai davant la seva gravetat, però cal portar-la molt més enllà del terreny policial, perquè els dèficits educatius, laborals i d’intregació social són molt greus. Tot i que és cert que s’han creat més de mig milió de llocs de treball, molts no són de la qualitat desitjada, la població jove que no treballa ni estudia és molt abundant, i també està tornant molts dels migrants als Estats Units.

A Catalunya, Saül Gordillo ha titulat la seva columna d’avui de l’Avui-El Punt “Un any sense somriure”, fent al•lusió als pocs èxits del govern convergent sortit de les eleccions del 2010, amb un augment de l’atur del 9,17 € (51.571 persones), que a l’Estat ha estat del 7,86 %, assolint un màxim històric del 22€.

Tot i la gravetat de la crisi i centrant-me en el terreny cultural que ha fet tancar conegudes llibreries, també se n'han obert de noves, la sola aparició de tres nous diaris generals en català, en la seva versió en paper i digital, La Vanguardia, Ara, i El Singular digital, obre noms camins a la seva normalització, a més de la seva important presència a Internet i a les xarxes socials. El fet que la Wiquipèdia tingui més de 250.000 articles en català, posant-nos a l’altura de llengües com el finès o inclús el xinès, em permet utilitzar-la sovint amb gran satisfacció.

La sobredosi de webs, blocs i tota mena d’informació, ara a més a través del Facebook, causa un cert estrés i treu hores de llegir llibres en paper, però també m’ha permès escoltar molta música i cançons que no coneixia o que feia temps que no escoltava. Parlant de llibres, entre els que he llegit i rellegit amb més gust hi ha la poesia de l’escriptor i premi Nobel argentí Jorge Luís Borges i dels poetes mexicans José Emilio Pacheco i Lina Zerón, el primer per la seva senzillesa i la segona per la seva sensualitat, així com els 600 haikus de Carlos López Moctezuma, el llibre de Ricard Creus Ahir d’amor i avui encara, i el conte de Richard Bach ple de poesia Joan Salvador Gavina. En canvi, m’ha resultat molt fosca la Poesía de Ramon Xirau i de diversos poetes poblans i de molts que vaig llegint en els blocs que segueixo.

Pel que fa a la narrativa he llegit amb plaer un llibre que tenia pendent de fa temps, El fil de plata, de Lluís-Anton Baulenas, El tren de medianoche, de la escriptora irlandesa Denyse Woods, i varis poemaris i tres novel•les del meu amic Javier Duhart que ja he comentat en algun dels posts i alguns contes de Manuel de Pedrolo i de diversos autors mexicans. I en el camp de la història, la tesi d’en Pere Gifre sobre els hisendats i les Memorias de Daniel Cosío Villegas.

A nivell personal, la publicació i primeres presentacions del meu primer llibret de poemes A la cala mi corazón m’ha portat molt de temps, però també la satisfacció del contacte amb el públic, la ràdio i la televisió, de veure escoltar poesia escrita en català amb atenció, encara que no l’entenguin, i resta pendent el tema de la comercialització, plantejant-me l’edició a Bubok dels altres poemaris, així com acabar una narració que he començat i traduir poemes d'autors catalans poc coneguts a Mèxic.

Encara que no vaig poder anar al Palau de Belles Arts de la Ciutat de Mèxic, la participació en la trobada de poetes La palabra escrita en el agua d’Atlixco i en el taller de poesia, ara enriquit amb el mestratge del jove poeta del DF Alí Calderón, m’ha ajudat a entrar en el domini del vers lliure i conèixer les noves generacions de poetes mexicans i llatinoamericans, com la xeresana Raquel Lanseros.

Pel que fa a aquest blog no em resulta gens fàcil escriure, però és una satisfacció veure que els 22 posts que he publicat el 2011 han rebut més de 1.400 visites i, entre visites i pàgines visitades, assoleixen les 2.575, essent les pàgines vistes des del començament 4.041. Aquestes visites procedien d’Espanya (suposo que de l’àrea catalana més que res, 2.375), Mèxic (619), Estats Units (468), Alemanya (109), Rússia (78), França (76), els Països Baixos (45), però també des de Malàisia (36), Corea del Sud (35) i el Japó (20), i ja hi comença haver alguna visita des d’un iPad, iPhone, Android i BlackBerry. No cal dir que les agraeixo moltíssim i que també agrairia més comentaris.

Els poemaris Buscant l’amor he anat molt lluny, Poemes de terra enllà i Poemes de terra endins encapçalen el rànking de visites amb 269, 232 i 164 pàgines vistes respectivament, mentre que curiosament els Poemes de Barna i dona només han tingut 45 visites, igual que el “Viatge a València” i quasi igual que els “Haikus de Nadal”. Les altres pàgines més vistes són els articles sobre “Les festes majors mexicanes i les danses tradicionals” (135), “Els Crits de Mèxic i de Catalunya” (73), la crònica “Un altre viatge per l’Espanya seca” (70), el poema sobre la Vall d’en Bas Simfonia de pedra i verd”, i el comentari “Regal d’aniversari força curiós” (61).

Respecte a les fotos de l’àlbum de Picasa moltes han rebut més de 200 visites, i algunes dels Pirineus, de l'Atlas i de Mèxic més de 300, assolint algunes de les de l'Atlixcáyolt més de 400 visites. Curiosament la del bes dels gegants d'Atlixco ha tingut 415 visites i la que estic amb la família Roure-Fustel al pic d'Engorgs ha arribat al la cota màxima de 466 visites.

El bloc en Castellà només ha tingut 168 visites en els 5 mesos que porta de vida, però tampoc hi he escrit molts comentaris perquè em moc relativament poc. Aquest any espero poder-ho fer mes i començaré a publicar un nou bloc amb les cròniques de les excursions per les Garrotxes i el Pirineu.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 5 de gener de 2012

dijous, 15 de desembre del 2011

Un gran llibre sobre la Vall de Campmajor


L'autor, un empordanès enamorat de les Garrotxes i en especial d'aquesta vall on vaig tenir la sort de néixer,  ha dedicat quasi dos anys a resseguir totes les cases i racons i a parlar amb els seus habitants i fotografiar-ne tots els detalls i matisos, que queden reflectits en aquest llibre completíssim.

Jo n'he fet una introducció històrica amb tots els elements que disposava, i també conté un recull de la Toponímia (per parròquies i sectors), tal com està concebut el llibre, completant el recull que seguint els meus consells el meu germà ha anat publicant a la revista Golany, i constitueix una important aportació a la toponímia del Pla de l'Estany i gironina, tan mancada d'inventaris, i instants de la Vall de Campmajor, que ara que ja els he pogut veure impresos reflecteixen en magníques imatges el pas de les estacions.

A més de ser una invitació a conèixer i resseguir la Vall de Campmajor on també va néixer el pintor Lluís Roura i Juanola, en el pròleg que ell escriu ens dóna a conèixer les grans pintures en que ell ha plasmat la vida de Jesús a les esglésies de Santa Marias dels Turers de Banyoles, Sant Martí d'Empúries, Sant Pere de l'Escala i Sant Pere de Figueres, i que constitueixen un bonic itinerari per seguir en aquestes properes festes nadalenques o quan vulgueu.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 15 de desembre de 2011

dimecres, 22 de setembre del 2010

Espinàs i Labordeta

Benvolguts blocaires, cantaires, trescadors, excursionistes i viatgers. Permeteu-me que també dediqui uns ratlles a un aspecte tan destacat dels dos com són les cançons i els llibres de viatges.

L’Espinàs va ser un dels fundadors de Els 16 Jutges, i va deixar la guitarra pels llibres, però no la cançó, perquè va escriure el llibre Lluís Llach. Història de les seves cançons explicada a Josep Maria Espinàs: La Campana, 1986, mentre que Labordeta va deixar les classes a la Universitat de Saragossa i la guitarra per anar al Congrés de Diputats de Madrid a tocar el nas a l’Aznar i demés recalcitrants espanyols i de tant en tant agafar la motxilla.

I donat que, com l’expresident Jordi Pujol i Soley sabia molt bé, perquè cantant de poble en poble havia conegut molt bé el seu país aragonès, va agafar la motxilla i es va posar a trescar per alguns pobles i camins polsosos i d’altres no tant per a recordar als espanyols allò que valia la pena conservar i gaudir, i no discutir sense coneixement.

Tot i que Josep Maria Espinàs ha escrit 17 llibres de viatges a peu, 11 per terres de parla catalana, 1 de parla aragonesa, 1 gallega, 1 basca i 3 castellana i José Antonio Labordeta només en va escriure 3 i la motxilla que els dona títol i la seva veu es va fer popular mercès a les càmeres de la televisió espanyola que l’acompanyaven, els dos tenen en comú una manera de viatjar i de veure el territori molt senzilla i antiga, però que ha deixat dels dos grans pàgines, plenes de llum, de color i de vida, però alhora de mort i de dolor, en parlar d’alguns dels indrets més entranyables de la geografia peninsular i illenca.

I algunes de les més remarcables les van dedicar al que diríem la gent i les terres de l’Ebre i alguns dels seus afluents, com el Cinca, la Noguera Pallaresa o el Matarranya. Encara recordo una mica els programes dedicats a aquesta darrera comarca i al delta de l’Ebre.

Amants com Josep Maria de Sagarra, Josep Pla i Joan Coromines de la conversa, de la bona taula, dels noms i de les tradicions, i com Maria del Mar Bonet de les cançons populars i tradicionals, han deixat en els seus discos, cançons i llibres i els que han ajudat a fer un gran testimoni del patrimoni musical i cultural de les terres que han trepitjat. Tant de bo els obrim per llegir, recordar, escoltar, cantar i difondre a les generacions futures les seves veus, paraules i aquest patrimoni.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 22 de setembre de 2010

dimecres, 16 de juny del 2010

Maria Dolors Alibés in memoriam


Gairebé no et vaig conèixer,
però el que has fet amb en Jan
a molts xicots has fet créixer,
fins a mi, que sóc “bon jan”.

A molts vailets has fet péixer
en pastures lluny del clan
i enfilar-se fins renéixer
en el setè cel o arran.

Més de 40 llibres. Prompte és dit
tot el que d’aquelles mans i esfera
amb art, treball i llestesa han sortit.

Quan passi per aquella carretera
i vegi la casa que ens acollí
sempre recordaré tant de magí.

I una feina per fer. La de llegir-los
amb tanta cura i humor compartir-los
com de l’autora i l’obra trascendí.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 7 de maig de 2010,
amb motiu de l'escampada de les seves cendres