El nostre Nadal a Mèxic

Des de l’any 1973 que solo escriure una o vàries nadales, primer en felicitacions d’en Ferrandis o en l’ordinador, i des del 2009 les publico amb fotografies, al meu blog Poesia, història i fotografia. Però el Nadal de 1998 vaig conèixer als Amics de les Lletres Garrotxines al recital que van fer a l’església de Santa Maria del Tura d’Olot, i des de llavors que participo en els seus recitals, fins i tot des d’aquí a Mèxic, llegint i enviant-los i publicant-me els poemes en els llibrets i en l’antologia 20 anys. Antologia poètica que van editar aquest estiu.

Vaig escriure per al número extra de Nadal de 2009 del setmanari La Comarca d'Olot, un article titulat “Nadal entre flors”, el text del qual s'ha publicat en part aquest any combinat amb aquest, i ara al meu blog, en el qual explicava una mica les tradicions nadalenques d’aquest país i concretament d’aquí a Atlixco, on es conreen, s’exporten i es fa una fira de la Pasqua, Nadala  o Nochebuena, aquesta flor vermella de Nadal que s’ha popularitzat a tot el món.

Llavors encara no es feia la Villa Iluminada, una  manera que va trobar l’Ajuntament de la 2 veces Heroica Ciudad de Atlixco i ara Pueblo mágico, aprofitant que té el millor clima del món,  d’atreure i fer sortir la gent al carrer i alhora de donar una mica de vida al seu comerç i oficis tradicionals, que de passada ha canviat força la nostra forma de moure’ns.

En efecte, des d’un mes abans de Nadal i fins al dia de Reis, alguns dels carrers de la que els castellans fundadors van aconseguir que el 1579 s’anomenés Villa de Carrión i tingués jurisdicció civil i criminal i Cabildo es tanquen al trànsit quan es fa fosc i s’engalanen de llums o objectes de tots els colors, amb motius diferents cada any, obligant-nos a anar a peu, o en bici com és el meu cas, però amb molt de compte de no atropellar ningú, ja que aquests dies tothom aprofita per fer o fer-se fotos i selfis i publicar-les al facebook.

Aquest any el Casal Català de Puebla ha organitzat per primera vegada una pinyata i caga-tió per al dissabte dia 5 de desembre, a la que no podrem anar, perquè aquell dia un meu cunyat, que havia estat al seminari diocesà i ara està al convent agustinià de Ciutat de Mèxic, ens ha convidat a la celebració que ells faran.

Tant per mi com per la Lupita són uns dies una mica tristos, perquè precisament l’any que ens vam casar va agafar un càncer i es va morir poc abans de Nadal la seva germana gran, la Luchi, que, com el seu nom indica, il·luminava i alegrava amb la seva presència i bon fer tota la família i el seu entorn, especialment la parròquia, a la que dedicava una part molt especial del seu temps, però el celebrem en família en el típic sopar i dinar de Nadal.

I per a mi i molts altres catalans residents a Mèxic i arreu del món, l’any passat i aquest els polítics de Catalunya i d’Espanya ens han fet patir força amb les negociacions sobre el referèndum i el govern independent que el Parlament i el poble els ha demanat insistentment al carrer i a les urnes. Per això, el nostre desig és que l’any vinent puguem ja tenir el 1er. Govern de la República Catalana i així avançar definitivament per construir el país lliure, pròsper, just i solidari que tots desitgem que figuri d’una vegada per sempre més al mapa polític del món del segle XXI.

©Joan Fort i Olivella

Atlixco, 19 de novembre de 2015

Nadal entre flors

Les celebracions de Nadal a Mèxic són una combinació de las tradicions indígenes amb les espanyoles, i com tot en aquest país tan càlid, tenen un colorit especial.

A finals de novembre, els carrers de las ciutats ja són decorades amb ornaments nadalencs, les cases són decorades per cada família amb llums, l’arbre de Nadal, el pessebre i cada vegada més les nadales vermelles i Santa Claus. Però els pessebres mexicans són més abarrocats i de sèrie. A part del sopar de Nadal, la missa del gall, els pastorets i els reis mags, aquí són tradicionals, especialment en els pobles petits, les posades i les pinyates.

Las festes comencen des del 16 de desembre fins el 6 de gener, amb la tradició coneguda como “las Posadas”. La Posada és una representació d’allò que passaren la Verge i Josep per a que els donessin posada i donar a llum al Nen Jesús. Així que un grup de gent va caminant de casa en casa cantant quelcom així  com això:

En el nombre del cielo,
os pido posada,

pues no puede andar

mi esposa amada.

Fins que arriben a la casa on es va a celebrar la festa i els accepten. Es canten nadales, es resen algunes lletanies, hi ha piñatas, menjar, música, jocs, i es beu el tradicional ponche. Altres se’n realitzen als carrers, que s’adornen amb fils de fenc i faroles.

Però aquesta celebració té, igual que les pinyates, un origen en el sincretisme religiós. Al Mèxic prehispànic celebraven l’adveniment de Huitzilopochtli (Déu de la Guerra) durant l’època hivernal o Panquetzaliztli, que anava del 17 al 26 de desembre, que coincidia amb l’època que els europeus celebraven Nadal. Aquestes celebracions anaren canviant una vegada que el poble fou evangelitzat i la imatge de Huitzilopochtli fou substituïda pels monjos del convent de San Agustín de Acolman per la de Josep i Maria, i els nou dies tradicionals de posadas es fan en honor als nou mesos d’embaràs que visqué María.

Durant aquests dies es canten nadales i en algunes cases es resa el rosari. S’encenen espelmes i s’encenen llums de bengala. Cada membre de la família fa una petició, ja sigui en silenci o en veu alta, i després es donen abraçades i si hi ha regals també. Durant les posades, es reparteixen a tots els convidats aguinaldos o “bolos”. Això són bossetes amb dolços de la temporada: col·lació, nous, pinyons, tejocotes, cacauets i algunes vegades galetes i es reparteixen a tots els participants.

Las Piñatas. La piñata és una olla de terrissa amb 7 pics, decorada amb papers de colors, cal picar-la amb un pal. Els pares i els nins canten per a motivar a la persona que pica a la pinyata.

    “Dale, dale, dale,

no pierdas el tino,

porque si lo pierdes,

pierdes el camino,

   Una, dos, tres!”

En el moment en que es trenca la pinyata, cauen dolços i fruites que hi ha dins l’olla, que solen ser canyes de sucre, jícamas, tejocotes, llimes i taronges.

En realitat, la pinyata té un origen xinès. A la Xina es confeccionaven en la cerimònia de l’any nou la figura d’una vaca o d’animals cobertes amb papers de colors plenes de sements. La colpejaven amb vares de colors per espargir el seu contingut, i posteriorment es cremava el paper i les cendres es guardaven, doncs es consideraven de bona sort.

Gràcies a Marco Polo arriba aquest costum a Europa al segle XII, on se l’anomena “pignata”, que deriva del llatí pignatta, que vol dir olla, i posteriorment a Espanya. Aquí adquireix la seva  pròpia simbologia: els 7 pics representen la vanitat o els set pecats capitals (la supèrbia, la luxúria, la golafreria, l’avarícia, l’enveja, la ira i la peresa), la vena als ulls la fe i el pal la virtut que venç el mal. Primer es feia el Dimecres de Cendra i a Catalunya ha quedat com el joc de trencar l’olla que no pot faltar a totes les festes majors de poble.

Els monjos agustins la porten a Mèxic. Els catequistes van aprofitar aquest costum depurant-la i adornant-la amb símbols bíblics como la lira de David, l’estrella de Betlem o la rosa de Jericó, tot amb vistosos colors. Amb ella atreuen als indígenes a las festivitats religioses de Nadal,en especial als nens i nenes. Els presos de la presó d’Atlixco i altres ciutats en confeccionen, i les pengen al pati de l’Ajuntament.

El sopar de Nadal pot variar molt segons les possibilitats econòmiques, però pot ser paó replè, bacallà, romeritos (platillo tradicional), brou de camarón, cuixa de porc, llom adobat, amanida de poma, pasta i algun postre. Beuen ponche sense alcohol preparat amb fruites de la temporada (canya, taronja, llima, tejocotes).

La Missa del Gall es diu a les 11 de la nit. Quan toquen les dotze campanades a la mitja nit, una persona adora al Nen Jesús. Tots els familiars canten nadales, i s’encenen espelmes i llums de bengala. Cada família fa una petició, ja sigui en silenci o en veu alta, i s’abracen i es donen regals.

El dia de Nadal els nens obren els regals que han rebut de Santa Claus, a l’hora del menjar totes les famílies es visiten i es canvien els respectius platillos, que anomenen recalentados.

El Cap d’Any és semblant al d’arreu, i pels Reis Mags es menja la rosca de Reis, que conté diversos fruites amb significats: la figa representa la posteritat, el dàtil l’alegria, el durazno la cordialitat, la pera la fertilitat, la poma l’amistat i la cirera la pau, així com ninos representant al Nen Jesús o Niño Dios. El que treu el nino ha de convidar a tots a tamales i atole el dia de la Candelera, que porten dits Niños Dios a beneir.

Finalment, un element que es va descobrir a Mèxic el 1834 i que s’ha popularitzat a tot el món, però que precisament aquí a Atlixco es conreen a tots els hivernacles i des de mitjans de novembre omplen el Zócalo o Plaça Major i dóna nom a la Feria de la Nochebuena, és aquesta planta, el nom científic de la qual és Eufhorbia pulcherrima, que vol dir “la més bella”, i certament fan molt de goig, sobretot les vermelles, que juntament amb les roses del mateix color han donat a aquesta població fama mundial i fan que hom s’hi trobi una mica com a casa en aquests dies on el caliu familiar fa molta companyia, i des d’on us desitjo un Bon Nadal i un Feliç Any.

©Joan Fort i Olivella

Atlixco, Nadal 2009
Article publicat en part al núm. extra de Nadal de 2015 del Setmanari La Comarca d'Olot.

Un altre viatge per l'Espanya seca

Preparatius i nova càmera

Aquest viatge i la crònica o notes han estat preparats i escrits a distància, tant en el temps com en l’espai, per la qual cosa potser no hi haurà alguns detalls, però en canvi té el pòsit dels records dels viatges anteriors (1977 al Centre, 1981 al País Valencià i Múrcia, 1984 al Marroc i 1985 a Algèria passant per Andalusia, i 1992 a Granada i Còrdova, a més dels nombrosos viatges a Madrid pel servei militar), de les lliçons magistrals d’en Miquel Barceló i Perelló i del mestratge d’estudis Euro-àrabs i de les lectures de Pièrre Guichard i d’altres, i la diferència que és el primer que hi faig amb la meva dona.


Per preparar-lo vaig haver-ho de fer a través sobretot del web http://www.viamichelin.com/, donat que a les llibreries de Puebla curiosament no vaig trobar cap guia turística d’Espanya, només algunes d’algunes comunitats autònomes o de les principals ciutats com Madrid, Barcelona, València o Granada. Com que a Mèxic estàvem en plena epidèmia de grip, al fer per Internet les reserves dels hotels, vaig haver d’aclarir que en tot l’Estat de Puebla no hi havia ni un sol cas. De fet però en aquest sentit no vam tenir menors problemes que els que els controls a l’Aeroport de Nova York, en què la Lupita va haver de passar vàries vegades per la policia i quasi perd els papers.

Ja sobrevolant la Península Ibèrica puc distingir el Lago de Sanabria i la Sierra de Guadarrama i el Pirineu una mica nevats. L’arribada a l’aeroport de Barcelona és bona i normal, de manera que fins i tot em permet fer unes bones fotos de Montserrat que trobareu en aquest bloc. Ens espera la família i una agradable xerrada abans d’agafar de nou el meu Suzuki Ignis en direcció a les costes del Garraf. Els túnels i barreres protectores de l’autopista fan guanyar molt de temps però no permeten gaudir del tot del paisatge i del mar, que és d’un blau preciós.

Parem a Calafell, que està desert, i dinem molt bé al Restaurant El Castell. Després de donar la volta al castell per pair el dinar seguim cap a Tarragona, on després d’intentar tirar unes fotos del teatre romà hem d’anar a la botiga de fotografia més propera i comprar una càmera nova. Això ens fa perdre la merescuda i desitjada visita a la ciutat i al delta de l’Ebre, del qual només podem veure la part final, i agafar de nou l’autopista fins a Peníscola, on arribem a 2/4 de 9 del vespre. Sort que trobem fàcilment el passeig i l’Hotel la Cabaña, molt ben situat, net i confortable. Un passeig pels bars i restaurants tocant a la platja plens de gent perquè fan el pont de Corpus, ens permet gaudir de la primera i única nit al costat de la Mediterrània estimada.


14 de juny de 2009. Peníscola, Sagunt i València.

Em desperto aviat i faig un primer recorregut pel nucli antic, del que tornen els més tocatardans. Esmorzem al mateix restaurant de l’hotel i donen una altra volta, si bé encara està tancat l’antic castell del Papa Luna. Per tant, agafem de nou l’autopista cap a València. Parem a Sagunt, també desert per ser diumenge, de manera que arribem a València al migdia. A la catedral estan celebrant la missa del Corpus i tothom espera als carrers i als balcons el pas de la popular processó per llençar-los aigua quan correspongui. També ens reparteixen uns fullets amb uns poemes que es canten o reciten. En fi, que ens hem d’obrir pas com podem per anar a la missa d’una a la mateixa catedral. Penso en el bisbe Vidal de Blanes que la va fer construir mentre contemplo les pintures de l’esplendorós retaule de l’altar Major i altres també dignes de veure.

Per omplir el pap finalment entrem al Babalú, un bar-restaurant caribeny, que resulta que és d’un cubà i on la Lupita es troba en el seu ambient i balla al ritme de la música que més l’hi agrada. Fem una mica de migdiada a l’antic llit del Túria i passegem per la part baixa del Museu de la Ciència de la Ciutat de les Arts i les Ciències, magníficament dissenyada pel famós Santiago Calatrava.

Després anem a buscar l’hotel, que es troba a Burjassot, el poble on nasqué i visqué el gran poeta Vicent Andrés i Estellés, autor del gran Mural del País Valencià, que demà recordaré a bastament rumb a Calp, població que avui ja es troba enganxat a la capital valenciana, encara que conserva una antiga torre medieval entre els blocs i les cases noves, i també hi ha el Palau de Congressos . A la TV passen un documental sobre les mines d’urani de Almadén, digne d’ésser vist.

15 de juny de 2009. Gandia, Calp, Múrcia i el Valle de Ricote.

Deixem València i Sueca a mig matí, amb el record personal d’una ciutat que ha crescut i canviat molt, sobretot estèticament, però que ha deixat molt de banda la seva llengua pròpia, i amb això una part molt important del seu ésser i la seva cultura i del llegat d’homes com Joan Fuster.

Si bé Gandia ens ofereix la imatge d’una ciutat neta i bonica, amb una Casa - Museu dels Borja i una seu que serven riques obres d’art i cultura, Dènia és una de les manifestacions més clares del desgavell urbanístic dels darrers anys, amb una corrua inacabable d’apartaments abans no arribes al nucli antic totalment desfigurat, i em quedo amb les ganes de pujar al castell, on es conserven importantíssimes restes de la suda musulmana excavades parcialment, així com d’enfilar-me a la serra d’Aitana, que només puc mirar-me d’un tros lluny.

La propera parada és Calp i el famós penyal d’Ifac. Mentre ens hi acostem vaig entenent la impressió que ha causat al llarg del temps i a mi també. La població també ha crescut molt i té molts d’apartaments i un passeig amb palmeres prou agradable, però la platja que queda sota mateix del penyal és tota de còdols. Dinem al Bar Kaluma, on al final descobreixo que el cambrer resulta que sí que parla en valencià, i que per molts anys ho pugui seguir fent, però es queixa que la temporada turística cada vegada és mes curta! Al sortir no agafem bé la carretera i tornem per una plena de revolts, però que ofereix belles imatges del Penyal com les que es mostren a la foto.

De nou a l’autopista, deixem Benidorm i Alacant també molt crescudes de cantó i ens anem endinsant cap a les terres de Múrcia, amb molta calor i ganes de refrescar-nos. Mentrestant refresco la memòria de la meva dona amb una breu síntesi de la història d’Espanya. Passejant per la catedral i pels seus principals carrers també li recordo el caràcter provincià ric d’aquesta ciutat tant barroca, que deu bona part de la seva riquesa a l’aprofitament del riu Segura.

Però no hi podem estar gaire, perquè vaig reservar la nit en una casa rural de Blanca, al Valle de Ricote, el darrer baluard musulmà de la regió i on es manifesten millor el seu treball, i la seva tècnica en obres hidràuliques com grans sínies, sèquies, bancals i altres que permeten crear entorn del riu un petit oasi de verdor ple de tarongers i llimoners. Llàstima que ja llustreja i no els puc observar amb deteniment. El supermercat de Ricote és ple i al final hem d’anar fins a Blanca mateix a comprar quelcom per sopar i esmorzar. La casa és en realitat una caseta d’un conjunt semblant enmig d’un bosc de pins que ens costa de trobar, però està ben cuidat i el seu propietari se’n sent molt orgullós.

16 de juny. Granada de nit.

M’aixeco aviat i passejo una mica pels voltants secs, però on aquests aprofitaments es fan ben palesos. Esmorzem una mica i ens acomiadem del pagès per tornar cap als afores de Múrcia i agafar l’autovia cap a Baza i Granada. El paisatge és àrid i sec i no en recordo gairebé res. Fa molta calor, però Sierra Nevada encara té una mica de neu que fa honor al seu nom. Arribem a l’hotel a l’hora de dinar, que ens tarden molt a servir, i ens estirem al llit per fer una mica de migdiada, però resulta que estem tan cansats que no ens despertem fins a les 8 del vespre, i per tant no podem visitar l’Alhambra ni els Jardins del Generalife. Ens hem de conformar de fer una passejada de nit pel centre urbà, que està ple d’estudiants i turistes asseguts als bars i restaurants. També ens crida l’atenció i ens obre la gana una gelateria amb una varietat extraordinària i molt vistosa de gelats. És una forma de celebrar el meu aniversari prou refrescant si més no!

17 de juny. Sevilla la càlida.

Abans de deixar la ciutat que van conquerir els castellans el mateix any que Cristòfol Colom descobria Amèrica o les seves illes, visitem la Cartoixa, on encara es conserven uns magnífics empedrats i grans pintures murals fetes pels mateixos monjos, i pugem fins al barri de l’Albaicín, de cases blanques i amb flors, avui molt cotitzades, per gaudir la vista sobre los Cármenes i la Alhambra.

Tampoc podem anar a veure el cortijo dels López-Barajas a Santa Fe. Veiem alguns camps de plaques fotovoltaiques i dinem en una estació de la mateixa autopista, abans de la bonica ciutat d’ Osuna, famosa pels seus ducs i les seves cases amb escuts.

Arribem a mitja tarda a l’Hotel Gran Solucar, que és a uns 10 km de Sevilla però està molt bé, i on podem gaudir d’un bany molt refrescant, ja que la temperatura ronda els 45 graus. Una mica refets i canviats visitem el centre de la ciutat, encara que la xafogor no ens ho permet fer del tot. Un temple barroc recentment restaurat mostra tot l’or que arribà de les Amèriques, especialment de la Nueva España, que és com es coneixia llavors el que avui és Mèxic.

18 de juny. Mérida, Càceres i Trujillo.

L’antiga via de la Plata, que avui encara segueixen els que van en bicicleta a Santiago de Galícia des del sud de la península, ha donat nom a l’Autovia de la Plata que porta de Sevilla a Mérida i Càceres i permet fer aquest recorregut en unes 3 hores. Però nosaltres ens deturem a Mérida per conèixer més d’aprop les importants restes romanes, visigòtiques i àrabo-musulmanes d’aquesta ciutat que fou tan important en aquells temps per la seva situació estratègica. Amb tot m’he de conformar en un recorregut per l’antiga alcassaba, on s’exposen algunes de les restes trobades, ja que la Lupita no es troba gens bé, i el mateix passarà a Càceres, on he de fer sol el recorregut per alguns dels palaus que van construir els hidalgos que també van fer fortuna a Amèrica.

Per tant, ja tenim ganes d’arribar a Trujillo, on mengem i descansem en un bar de la plaça Major abans de donar una volta pels bonics carrers del voltant i pujar fins al castell. Rematem aquest calorós dia amb una molt agradable conversa amb els propietaris de l’Hotel Rural Las Huertas, que ens expliquen tot el que han fet per comprar i restaurar la casa i donar un bon servei, que hi van molts catalans i fins l’entenen força i de fet tenen el web també en català, i ens recomanen que demà passem per Guadalupe.

19 de juny. Guadalupe i Toledo.

Mentre anem esmorzant ens segueixen explicant coses de la regió, des dels canvis que va suposar en l’economia i el paisatge el Plan Badajoz fins a les meravelles del Valle del Jerte. Amb aquest bon regust de boca ens dirigim cap a Guadalupe.

Efectivament no ens sap cap greu haver-nos desviat una mica de la ruta, perquè el recorregut és molt agradable. El tresor que alberga el museu del monestir és molt valuós, des de llibres manuscrits fins a pintures dels grans clàssics espanyols, i encara hi ha una bona comunitat de monjos. Per rematar-ho, a l’hostatgeria es menja molt bé i l’espai del claustre és d’allò més agradable.

La carretera es va enfilant cap a la meseta castellana fins a trobar l’embassament i la població de Navalmoral de la Mata, i seguir després cap a Talavera de la Reina, d’on heretà la ciutat de Puebla la tradició ceramista però on no veiem cap fàbrica ni botiga, i Toledo, que per la seva part passà a Madrid la capitalitat de les Espanyes.

Deixem les coses a l’Hotel Santa Isabel, que està al costat de l’església mudèjar del mateix nom i molt a prop de la catedral, és senzillet però el més baratet. Fem un recorregut a peu pel casc antic, que rematem amb una visita al Museu Sefardí, situat en una antiga sinagoga i que es complementa força bé amb el dels Jueus de Girona, una de les altres ciutats amb un llegat jueu molt important.

20 de juny. Madrid.

Abans de deixar Toledo visitem la catedral i la única cooperativa d'artesans de la ciutat,on ens ensenyen com fan els magnífics damasquinats, espases i altres objectes i tècniques.

Torno a Madrid després de 30 anys. Entrant per aquest cantó sud em costa de recordar alguns dels carrers i les avingudes. Finalment arribem al centre i podem aparcar força a prop de la Puerta del Sol. Estan fent obres del metro. La Plaza Mayor no ha canviat però gaire, i podem menjar uns entrepans de calamars allà a tocar. Després seguim cap al Palacio Real, que a imitació dels seus parents i veïns francesos, els reis borbons espanyols van fer tan luxós com van poder a expenses dels catalans i les altres colònies. I acabem la passejada en un teatre on fan La fiebre del sábado noche, i la Lupita recorda bells temps i belles ballades, igual que una colla de mallorquins que saludem a la mitja part.

Com que els hotels que havíem trobat aquí a Madrid per Internet eren més cars i amb problemes d’aparcament, decidim sortir i arribar fins a Guadalajara, on ja arribem de nit però finalment en trobem un que està prou bé i no tan car.

21 de juny. Guadalajara, Saragossa i Lleida.

La ciutat no té grans atractius monumentals, tot és de rajol i no tan carregat com en altres capitals, però és tranquil•la i el diumenge al matí encara més. Per tant seguim la ruta cap a llevant, molt millorada i amb molins de vent a la ratlla d’Aragó, per arribar a la seva capital Saragossa. Al voltant de la basílica del Pilar han fet una plaça on l’aigua i el formigó es donen la mà amb Cèsar August, el fundador de la ciutat. Pugem dalt de la torre del campanar, des d’on podem veure un vista panoràmica extraordinària de la ciutat i voltants.

Finalment arribem a Lleida, deixem les maletes a l’Hotel Ramon Berenguer IV, que és a tocar l’estació de l’AVE, i seguim el carrer principal, que també està molt tranquil i on sopem una mica.

22 de juny. Vic, Bracons i Olot.

Quan passem pel Lluçanès començo a notar que el paisatge i la temperatura canvia. Som al cor de Catalunya i el verd dels pins i els prats ens comença a anunciar que ens acostem a la Garrotxa. Ens aturem a Vic a trucar per avisar que arribarem a dinar. Passem el túnel de Bracons per primera vegada, i les sensacions i emocions al sortir a la Vall d’en Bas són múltiples i fortes. La resta ja és més normal. I la sorpresa i l’abraçada de la mare també molt emotives.

8 de juliol. Peratallada, Pals i Begur.

Faig un salt perquè els demés dies els passem al Callís, amb la família i amics. Aquest dia per celebrar l’aniversari de la Lupita fem una sortida cap al Baix Empordà. Comencem a Peratallada. El seu recinte emmurallat i fossat és un dels millor conservats de Catalunya, i tot ell ha estat restaurat amb molt de gust i és un plaer anar passejant i mirant els detalls de les seves cases, portes i finestres. També té el seu atractiu el poble de Palau Sa Tor i sobretot el nucli antic enturonat de Pals, anomenat el Pedró, tot ells també restaurat amb molt de gust i amb un mirador des d’on es veuen la platja de Pals i les Illes Medes.

Anem a dinar a Begur, molt més transformat, i a prendre un cafè a la cala sa Riera, des d’on entre pins i casetes seguim cap a la platja de Pals, Torroella de Montgrí i l’Estartit. Aquí ens delectem una estona a la platja amb la vista de les Illes Medes, que amb el sol de tarda agafen un color groguenc preciós.

Acabem el dia fent una altra passejada per Bellcaire d’Empordà i l’Escala, i sopant a casa d’una neboda a Vilatenim, al costat de Figueres, completant un dia meravellós. La tornada, el dia 11, és una mica més accidentada. L’avió surt amb molt de retard, per la qual cosa anem a visitar primer la cripta de l'església de la colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló, hem de fer nit a Nova York i escala a Miami, de manera que no arribem a Puebla i Atlixco fins l’endemà al vespre.

©Joan FORT i OLIVELLA.  Atlixco, 7 de juliol de 2010

Lectures als avions, trens i ponts

Uns quants viatges en avió a Mèxic, més les hores d’espera als aeroports i aproximacions, de lleure, estudi, angoixes i depressions, m’han proporcionat l’oportunitat de llegir alguns llibres que considero de prou interès com per esmentar ara i aquí, en vigílies d’unes vacances de Nadal per a molts, a més d’alguns llibres de contes del genial Pere Calders, sempre recomanables.

Començo per dos llibres gruixuts de la sèrie Mayor de Crítica. El de Daniel J. Boorstin Los creadores, passa revista d’una manera molt entenedora a les visions de la creació dels hindús, de Confuci , Buda, Moisès, sant Agustí i Mahoma, per després estudiar les grans construccions i obres arquitectòniques, escultòriques, pictòriques i literàries de l’antiguitat, fins i tot les olimpíades gregues i l’arquitectura japonesa en fusta. D’aquesta primera part voldria destacar els capítols dedicats al formigó en l’arquitectura romana, al Panteó de Roma i a Santa Sofia de Constantinopla. Segueix amb les de l’Edat Mitjana i el Renaixement i el Tao japonès, especialment Dant, Bruneleschi i Miquel Àngel, i els grans de la música clàssica, l’òpera, la dansa i la fotografia, per dedicar el llibre tercer als grans artistes de la creació del jo, com Milton, Skakespeare, Montaigne, Dickens, Goethe, Balzac, Dovstovievski , Proust, Virgínia Wolf o Picasso. En el camp de la Història es centra en Gibbon i Prescott, les mancances i dificultats dels quals no els van ser obstacle per construir grans obres que per això considerem clàssiques i immortals.

El del britànic Ronald Frazer La maldita guerra de España, sobre la Guerra del Francès, fa una anàlisi molt profunda d’aquest conflicte des d’un punt de vista social, que en el seu segon centenari prou convindria que molta gent llegís per superar mites i visions locals que tot i els avenços que alguns congressos i publicacions han palesat segueixen molt vives.

Un protagonista singular i arquetípic d’aquesta gerra va ser de Besalú. Es deia Josep Pujol i Barraca, però tothom el coneixia i el coneix per en Boquica i per les seves malifetes com a bandoler, la vida del qual ha novel•lat de forma molt entenedora i atraient el periodista també besaluenc Martí Gironell a La venjança el bandoler, i la seva lectura ens ajuda a conèixer millor aquell moment històric, així com els indrets, llegendes de les Garrotxes per on es va moure.

El llibre d’Isidor Cònsul Tractat de geografia, que veié el premi Marian Vayreda de narrativa el 2008 abans de la seva mort enguany, recull una sèrie de vivències, excursions i viatges per la plana d’Urgell, Cervera de la Segarra, les Garrotxes per on es desenvolupa La punyalada, el Pirineu, Grècia i les seves illes, Itàlia, el Marroc, Israel Nova York i Mèxic. A part de molts records personals del Pirineu que vaig viure els anys 70 i que és força diferent del d’avui, aquí vull esmentar l’excursió “Terra de maquis” que ressegueix el camí que van fer Ramon Vila Capdevila, àlies Caracremada, i Manel Sabaté per la zona del Moianès, i un altre llibre del qual només vaig veure l’original i el seu autor Joan Ventura mentre l’ultimava alguns detalls a l’arxiu Històric de Girona , però que volia i espero que surti aquest Nadal, en el qual ressegueix el camí que va fer el també famós maqui i germà d’aquell Quico Sabaté des d’Arles del Tec fins a Fornells de la Selva i en tren fins a Sant Celoni, on el mataren.

Molt diferent però també molt agradable pel toc d’humor que hi destil•la, m’ha estat la lectura del llibre de Jordi Lara La màquina d’espavilar ocells de nit, que en aquest cas m’ha portat a recordar tot el món de la sardana i els músics de cobla, especialment a Ricard Viladesau, Juli Garreta i Manuel Saderra i Puigferrer i la gran rotllana amb la que el 4 de juliol de 1998 vam envoltar l’estany de Banyoles.

En el camp de l’autosuperació he d’esmentar El Secret, de Rhonda Byrne; Las cinco heridas que impiden ser uno mismo: rechazo, abandono, humillación, traición, injusticia, de Lise Bourbeau, les quals descriu molt be i dóna algunes claus per guarir-les; La vida interior. El despertar del inconsciente, de Ginette Paris, que parteix de la seva pròpia experiència d’un vessament cerebral que la va tenir 4 dies en coma i com a psicòloga, per fer una crítica molt seriosa de la professió i del sistema en què vivim i anar cap a la “psicologia profunda” que precisament dóna valor a la mort del “jo” antic que sovint ens pesa massa per deixar pas a noves dimensions que molt sovint desconeixem; i la novel•la d’Irvin D. Yalom El dia que lloró Nietche, que també plasma molt bé la seva lluita interna i el paper que té en el seu guariment el metge vienès Josef Breuer i de rebot el fundador de l’psicoanàlisi Sigmund Freud.

Finalment aquest estiu el poeta olotí i company dels Amics de les Lletres Garrotxines Joan Mercader i Sunyer, desprès d’un agradable sopar amb tots ells al Parc Nou d’Olot, em fa regalar varis dels seus darrers llibres, que palesen la varietat i maduresa de la seva obra, especialment Quart minvant, que reflexa magistralment el pes de la vellesa i el mal d'Alzeimer en la seva dona. El llibre de contes Les coses tal com són també és de lectura altament recomanable per a gent de la segona i tercera edat, i el més gruixut, que va titular Memoràndum. Més de 60 anys intentant de ser poeta 1946-2008, recull tota la seva obra poètica inèdita, i que amb el seu humor càustic i molt especial que el caracteritza ens dóna una visió tant del seu entorn més íntim com del polític i social que ha viscut.

©Joan Fort i Olivella

Tan lluny i tan a prop

Estem molt lluny i molt a prop
El càncer ara ens acompanya.
La ferotgia d’aquest cop
prest ens allunyi la migranya.

Els pensaments volen isards
damunt la pluja i les collades,
i els veig passar com àgils dards
ben empesos per les ventades.

En el dolor ens trobem immersos
i tontament ens aclapara.
A mi em priva de fer versos.
La depressió em surt molt cara.

I de retop et pica a tu
i caus també en un gran pou.
Aquí el remei més oportú
riure i pensar, malgrat que ens cou.

Ens cal molt seny per superar-lo,
diàleg i gran voluntat,
amb valentia afrontar-lo
foragitant-lo d’un plegat.

©Joan Fort i Olivella

Sant Miquel de Campmajor,

25 d’octubre de 2009

Les festes majors mexicanes i les danses tradicionals

Un dels trets característics del poble mexicà és la seva visió festiva de la vida. Tal com ho va explicar molt bé Octavio Paz a El laberinto de la soledad, per qualsevol cosa es fa festa i tiren la casa per la finestra, com vulgarment diem, i la música i el ball no hi pot faltar mai. Més ben dit, pels carrers i les cases, a qualsevol hora del dia i de bona part de la nit escoltes música.

Per tant les festes patronals no són l’excepció sinó tot el contrari, però la influència primer espanyola i de l’església i després dels Estats Units ha fet que s’hagi perdut bona part de les tradicions autòctones, conservades avui només en alguns pobles de les zones més muntanyoses i aïllades, i el seu riquíssim folklore, que és ple de colorit tal com haureu pogut comprovar a festivals com el de Cantonigròs, avui s’ha convertit en un element purament folklòric i turístic d’aquests grups de danses, els equivalents als nostres esbarts dansaires, que actuen arreu, i només en dos ciutats, Atlixco i Oaxaca, s’hi fan uns festivals de caràcter estatal que conserven tota l’autenticitat de les danses primitives dels pobles.

L’element més semblant als nostres gegants són les mojigangas o mogigangas i els m

uñecos gigantes, i la faràndula també es molt rica i variada. La més antiga i autòctona és la animal, destacant el tigre, i amb la conquesta i colonització dels espanyols i la seva alegria s’enriqueix amb molts personatges de ric colorit i vestits que són els que acostumen a presentar els grups de ballet en els festivals folklòrics, però que no tenen el caràcter ritual de les precolonials. Pel seu colorit i bellesa destaquen les dels estats de Veracruz i Jalisco.

Mojigangas

A Pátzcuaro, Michoacán, el 8 de novembre es fa un recorregut de Mogigangas pels carrers. Aquestes "Mo­gigangas" són figures monumentals de cartró portades per personas que ballen al compàs de sons abajeños. Aquestes figures datan del segle XVI i es presenten com avançament a les festes del 8 de desembre en honor de la Puríssima Concepció o sigui de la Verge de la Salut. Aquestes presentaciones es fan cada vuit dies, a partir del seu inici fins el 8 de desembre.

A Zacualpan de Amilpas, Morelos, es celebra cada any una mojiganga amb comparses disfressades, algunes amb idees escèniques complexes, carros al·legòrics, sovint amb temes religiosos i en ocasions, gegants ballables. La tradició de les grans bandes de vent és molt forta a l’estat de Morelos on es trova aquesta població i sempre estan presents a les festes un gran nombre de bandes. La festa es celebra tots els anys, el darrer diumenge de setembre com a part de les festes en honor de la Verge del Roser.

El mateix passa a Tehuixtla Morelos, només que la data és el primer diumenge d’octubre, i és en aquesta ciutat on la tradició data de més de quatre-cents anys. (http://wikipedia.es/wiki/mojiganga.)

En algunes festes del poble de Atlacahualoya, Morelos, hi ha la tradicional danza de las Mojigangas on els homes es vesteixen de dones, i ballen, di­es abans van al turó a buscar iguanes i les fan ballar. Durant la festa et tiren ous amb confeti, també farina (http://mx/lirondo.com/folclore/atlacahualoya.Mojigangas)do.com/folclore/atlacahualoya.Mojigangas. Aquesta dansa també es balla el 27 de setembre a la festa de San Miquel de Allende, el 12 de desembre a Michoacan, etc., i es va recuperar l’any 2008 a la festa del 27 d’octubre a Huatusquito, Veracruz.

Les festes d’Atlixco i l’Atlixcáyotl.

Atlixco és el centre d’una gran vall, situada entre el gran volcà Popocatépetl (5.465 m.) i Puebla, i on pel seu bon clima, aigua i terra s’ha anat concentrant molta població de tots els altres pobles, i en els darrers anys del DF, la qual cosa li dóna un marcat caràcter pluriètnic i cultural, i aquests darrers anys s’ha especialitzat en el conreu de roses i tota classe de flors.

Els mesos d’agost i de setembre son aquí és de pura “patxanga”. A l’agost es celebren les festes de Santa Clara, l’Assumpció i Sant Agustí. I el setembre la primera setmana celebren les festes de la seva patrona la Divina Infantita, amb concursos de cant ball i fonomímiques cada dia, a més de concerts i altres saraus, que van seguides de les festes pàtries (el mateix, cavalcada de cavalls, desfilada i el famós “El Grito”, que aquest i el proper any és més sonat amb motiu de la celebració el 2010 dels 200 anys de la Independència i els 100 anys de la Revolució mexicana).

El primer i el tercer diumenge de setembre es celebra el convit a l’Atlixcáyotl, amb una cercavila des de la plaça de l’Agüegüete fins al Zócalo o plaça Major, en el que participen grups de dansaires “asteques”, dones amb arcs de flors sobre el cap, un àngel i les mojigangas ballant al so de l’tlaxcalteco i tirant petards.

El segon diumenge tothom puja a la plazuela de la Danza on es celebra des del 1966 l’Atlixcayotonli, en el que s’escenifiquen les danses de la vall, la tierra caliente i la regió dels volcans, acabant amb el convit, en el que també balla la serp i les dones llencen el públic la fruita que duen en els cistells sobre el cap.

I el darrer cap de setmana de setembre es celebra des del 1966 el festival Huey Atlixcáyotl, declarat Patrimonio Cultural del Estado d Puebla” des del 1996, que té una banda de música pròpia, rememorant el fet que el 30 de setembre començava el 13è mes del calendari asteca en que feien festes en honor dels cims on s’armen els núvols, com el “Popo”, fent imatges en figura humana de la massa que diuen tzoali, i oferint-les-hi, juntament amb menjar, beguda i flors, donat que una de les divinitats del volcà era Xoxipilli, protector dels mitoti i també de les flors i la música, per tal d’obtenir les desitjades pluges.

El dissabte s’elegeix entre les dones que venen dels pobles participants la “dona flor” i les dos “floretes” que presidiran la festa i Atlixco ofereix el ball d’obertura tot bromejant amb les moixigangues o ninots gegants, que en aquest cas són caricatures dels fundadors del festival, i es presenten els altres balls. I el diumenge en una esplanada del cerro de San Miguel es van ballant totes les danses representatives de les 11 regions de l’estat de Puebla, més una d’un estat convidat.

Algunes de les més característiques són les de “mores i cristianes” del poble de San Pedro Benito Juárez, situat just sota el volcà, que rememora la creença que les dones mortes de part eren considerades com a guerreres que havien donat la seva vida “capturant” a un enemic al seu ventre, i per això 

tenien dret a acompanyar el sol des del migdia fins al crepuscle. I la danza de los tecuanis de Acatlán, que allà es celebra per Sant Josep des del 1800 i fa al·lusió a la dificultat per a domar la terra en aquelles regions semiàrides del Sur, representada com la caça del jaguar, al que es deia tecuani, “el que menja gent” , i aconsegueixen amb l’ajuda del déu de la pluja. Entre els personatges que prenen part en la lluita dels hisendats locals per acabar amb el ramat de tigres, hi ha la gossa, la Cachiporra, el toro, la vaca, el diable i la bruixa. Tecuani és un dels sobrenoms del jaguar i del ocetole, símbol diví dels olmeques, que foren els primers creadors de la cultura de Mèxic fa 3.500 anys. Aquesta dansa es realitza als estats de Mèxic, Morelos, Michoacan i Chiapas, i està molt difosa a l’estat de Puebla.

La lluita entre el bé i el mal també ve representada per la “danza de los santiagos”, en que aquest va amb un cavallet, de San José Vista Hermosa (Jalpan), la “danza de los negritos” de Zapotitlan de Méndez, la “danza de Migueles” de Zihuateutla, tots pobles de la Sierra Norte de Puebla, igual que la “danza de los Quetzales”, en que els components llueixen un gran ventall de plomes que simbolitza el disc solar, i la dels voladors de Papantla amb què culmina la festa.

Algunes d’aquestes danses també es van poder veure al Primer Festival d’Arts i Cultures Indígenes de l’estat de Puebla, on van explicar el seu origen i característiques.

Danza de Caballitos Aquesta dansa que recorda la dels cavallets de Sant Feliu de Pallerols, es balla el 4 d’octubre i el 12 de desembre en honor de Sant Francesc d’Asís i de la Verge de Guadalupe respectivament; també a les fires d’Aramberri i Zaragoza, i en alguns ejidos d’aquests dos municipis de l’estat de Nuevo León, al NE del país. Segons Jaime Guerrero Hernández, el motiu és completament religiós i la tradició data de principis del segle xx, només que es perdé per un temps i des de fa uns quaranta anys tornà a ressorgir. Hi participen 26 dansaires: 13 homes de a peu i 13 cavallets, a més, un toret, una mula, la Malinche, representada per una nena vestida de blanc i el vell de la dansa. La música s’interpreta per violí i tambora o violí i guitarra. El moment més interessant és quan tots els dansaires es prenen de la mà units per un matxet, i donant voltes simulen un corral, encerclant al toret que ataca als cavallets tractant de sortir. Porten sobre el cap un barret de palma que adornen amb flors de brillants colors.

A l’estat de Guerrero, al sud del país, segons el web http://www.guerreromexico.com.mx/blog/tradiciones-mexicanas-danzas-tradicionales-en-guerrero.htm, es balla també la

Danza del Tecuani o de los Tecuanes Aquí el tigre, mata a un cérvol, pel que es representen els esforços de varis dansaire per capturar-lo. En aquesta dansa, alguns personatges son ferits pel el tigre i són curats pel “Doctor”. Al final el tigre és mort pels caçadors i la seva pell és devorada pels zopilotes. Els personatges d’aquesta dansa utilitzen una màscara generalment de pell de vedell, amb bigoti i barba fets amb els pèls de crina de cavall, menys els quatre zopilotes que es vesteixen de negre. Generalment, aquesta dansa es balla a Tuxpan, ciudad Altamirano, Huitzuco etc.

Danza de los Diablos Els orígens d’aquesta dansa a Guerrero se remunten a l’època colonial, com una manifestació de l’evangelizació de les missions que volien inculcar als indis els conceptes bàsics de la religió cristiana, així com una nova concepció dels valors del bé i del mal. En aquesta dansa existeixen dos personatges principals: la mort i llucifer. A més, apareixen al menys 6 parelles de diables i 2 o 3 bufons anomenats huesquistles. En el ball, el diable major està colpejant una maixella de burro, rítmicament; al mateix temps, encapçalant una fila apareix la diabla, qui porta una tonada musical amb una guitarra, que és la que serveix d’acompanyament a la dansa. Un altre diable fa sonar rítmicament una caixa de fusta. Aquesta dansa es representa, principalment a Tixtla, Chilapa, Chilpancingo, etc.

Danza de los Tlacoloteros Es considera que aquesta dansa és pròpia de la regió Centre de l’estat de Guerrero. El seu tema principal és l’agricultura; els tlacololes (terrenys cultivats de blat de moro) tenen un amo que s’anomena el Tlacololero, que per a fer fugir al nagual o tigre dolent es valia del chirrión, el so del qual simbolitza el tro. Hi prenen part 15 personatges, a més del Pitero, que son: El Maizo, El Salvador, El Tlacololero, El Tepachero, El Tellolero, El Tecorrelero, El Jitomatero, El Chile Verde, El Ventarrón, El Rayo Seco, El Colmenero, El Frijolero, La Maravilla, El Xocoyotillo i El Tigre. Aquesta dansa generalment es balla a Chichihualco, Taxco, Chilpancingo, Iguala, Atlixtac, Jaleaca, Ocotito i Acapulco, però pot ser representada en qualsevol altre lloc on sigui convidat el grup.

Danza de Los Moros És una remembrança de las sangonoses batalles entre moros i cristians, quan aquests foren auxiliats pels creuats arribats de totas parts d’Europa l’any 1212.

Els cristians van guiats per un dansaire amb aparença del senyor Santiago, muntat en el seu cavall blanc. Moros i cristians porten matxet llarg, que fan xocar entre uns i altres, donant la idea d'una batalla.

Danza de los Maízos

Els dos personatges principals del grup reben el nom de Maizo i Salvador, els quals representen als grans senyors d’ importants ciutats, amants de la cacera. En aquesta dansa, a més de les 2 persones esmentades, hi participa un grup de huesquixtles, tots son varons; duen a l’espatlla un petate vell o qualsevol altra cosa, per a no rebre en sec els cops de fuet que constantement els arrima el Maizo i el Salvador durant el ball. Els Huesquixtles representen als homes modestos de la regió on es fa la cacera del tigre.

Danza de Los Zopilotes La seva vestimenta és tota negra: levites que simulen les ales i màscares amb les característiques d’aquestes aus. El propòsit d’aquesta dansa és representar un festí d’aquestes aus de rapinya entorn a un animal mort que un dels huesquixtles duu al damunt.

Danza de Los Tejoneros Els tejoneros tenen per fi dansar en las festes de Carnaval i en las de Corpus, i tenen un gran repertori de jocs de danses, entre les que hi ha: les del tigre, el paó, el coyote, etc. El fi d’aquestes danses és divertir amb llurs trapelleries, que estan d’acord amb la categoría dels dimonis o anticrists que ells s’atribueixen. Altres danses de Carnaval les comento a l'entrada http://poefotoh.blogspot.mx/2015/02/les-danses-de-carnaval-mexic.html.

Danza del Palomo de Guerrero Els dansaires són 23: un monarca, 6 capitans, 14 coloms y 2 malinches, cada un té els seus sons i zapateados especials. El personatge principal és el “monarca” que dansa acompanyat de les malinches o sol i executa passos vistosos. Aquesta dansa és originària de San Miguel Totolapan d’aquesta regió de Tierra Caliente.

Danza de Los Manueles El seu orígen es remunta a finals del segle XVIII i el seu contingut és per a criticar els costums de la classe social alta a Guerrero. Això era per a què la classe humil pugués descarregar públicament el seu rencor envers la gent que la humiliava i explotava. La vestimenta es la d’ aquells tiempos, utilitzant tot allò que sembla adequat als fins d’aquesta dansa.

Aquesta dansa se refereix als espanyols radicats a Mèxic. Els dansants duen a la mà un mocador gran, amb el qual, a l’hora d’executar els seus moviments colpegen amb ell, acompassadament l’aire del front de la cara, amb aquest vano o indiquen els moviments que feien els gachupines per a espantar els mosquits. El seu vestuari és: trajo, pantaló i sabates de color negre, gorra o cachucha, la màscara amb trets semblants als de la raça blanca i cigarreta a la boca, simulant el puro que els espanyols solen fumar.

Font: http://www.guerreromexico.com.mx/blog/tradiciones-mexicanas-danzas-tradicionales-en-guerrero.

Al web del Instituto Cultural “Raíces Mexicanas” Danzas de México, http://www.folklorico.com/danzas/danzas.html s’esmenten per ordre alfabètic les principals danses mexicanes, entre les quals pel seu interès copio aquestes.

Matlachines

Els dansaires, anomenats precisament "matlachines", utilizen faldilles de colors vius i túniques que, en un temps, eran de pell de cérvol, però en l’actualitat són de raió. Les túniques són llargues i van adornades amb serrells. També porten plomalls de plomes de gallina tenyides, sovint en els tres colors de la bandera nacional: verd, blanc i colorado (vermelles). Del plomall penja generalment una trena de cabell humà o pèl de cavall (de la crina o de la cua) i, pel front, tires de comptes que amaguen parcialment el rostre dels dansaires. Els huaraches que utilitzen porten soles de fusta per a produir més soroll amb cada pas i així portar millor el ritme. Aquest també es porta gràcies a les sonalles que els dansaires porten en una mà, mentre que en l’altra duen un arc, com si anessin de cacera. Un altre ornament molt comú en aquesta dansa són els miralls petits, generalment sobre els braços. Aquesta és una de las danses més populars i generalitzades de Mèxic, fins al punt que, al nord, tot i que es tracta de danses força diferents, a les que les executen se les anomena genèricament com "matlachines". Els dansaires que es consideren millors en aquesta dansa són els provinents dels estats de Zacatecas i Aguascalientes, fet que denota que es distingeixen per ser els més vigorosos i masculins del país.

MATLACHINES Aguascalientes

MATLACHINES Nuevo León

Moros y cristianos

Com el seu mateix nom ho indica, aquesta no és una dansa d’orígen indígena, sinó que fou introduïda al país pels frares que en el segle XVI vingueren a ell com a missioners. Els participants d’ambdós bàndols duen el rostre cobert amb mocadors o amb màscares i es cobreeixn el cap amb cascos que porten símbols per distinguir-los entre si. En el cas dels moros, el símbol és una mitja lluna i en el dels cristians una creu, que també duen bordada en llluentó sobre la capa o mantell que a més porten. La vestimenta pot variar molt, fins al punt que es poden veure fins i tot "cristians" vestits de charros. Als dos costats del lloc on es fa la ceremònia, es col·loquen bancs que representen els bastions dels dos bàndols que sostenen la contesa. D’un cantó s’asseuen els reis, les princeses i, en general, els batejats. De l’altre es col·loquen els seguidors de Mahoma. La representació, que dura un o dos dies, consta de batalles, parlaments i danses. Els actors, que mai deixen de moure’s, utilitzen al parlar un to declamatori molt agut, una especie de falset.

MOROS Y CRISTIANOS Michoacán

Los mudos

Anomenats així per estar prohibit parlar durant tot el temps que dura la cerimònia, i encara tot el dia de la festa, si bé aquest costum no és exclusiva d’aquesta festa, sinó que recorre en altres de divers tipus. S’utiliza vestimenta femenina i es porten perruques primitives fetes de fibra de maguey trenada amb cintes de molts colors. Es troben aquestes danses en varis pobles nahuas de l’estat de Guerrero.

NEGRITOS Regió Totonaca de Veracruz i Puebla

Ocho vicios

És una representació en la que, a més de les 8 persones que representen els vicis, existeixen papers tals com el de "àngel", el de "diable", el de "la mort", el de "el doctor" i el de "el pare". Els diàlegs s’entrebarregen amb diverses danses i la seva duració total es de més d’una hora. És molt semblant a la l’anomenada Siete Pecados (q.v).

DANZA DE PALMA Nuevo León

DANZA DE PALOTEROS Michoacán

PARACHICOS Chiapas

LOS PARDOS Zacatecas

Los Pascolas

Els participants en aquestes danses porten màscares, però rara vegada es cobreixen la cara amb elles, sinó que acostumen a col·locar-les damunt una orella. Les máscares, de color negre, van adornades amb celles, bigotis i barbes de pèl natural. Els dansaires porten també un sarape al voltant dels malucs, lligat de manera que formi una espècie de calçons. D’aquests pengen campanetes que tentinegen durant el ball; va subjecte amb un cinturó de cuir i un paliacate vermell. També forma part de l’abillament un collar de petits triangles de nacre, anomenat rosario. Els dansaires es lliguen el cabell fortament sobre la coroneta amb un llistó, formant un monyo, i pengen dels seus panxells capolls de papallones que fan de sonalles al compàs de la dansa. A més porten el ritme colpejant entre si uns instruments metàl·lics que porten a les mans. Acompanyen així mateix la dansa una arpa i un violí.

Los Paixtles

També anomenats "paistes" o "paixtles", constitueixen una de las poques danses precortesianes que semblen haver quedat lliures d’influències hispàniques. Els dansaires es cobreeixen el cos amb el fenc que hi ha penjat dels ahuehuetes i porten bastons tallats en el seu extrem en forma de cap de cérvol. Amb aquests acompanyen el ritme, juntament amb les maraques que també porten. Usen màscares per cobrir-se el rostre i cintes de colors sobre el cap. Aquesta dansa es pot contemplar en els estats de Jalisco i Nayarit.

La Guelaguetza

Segons la Wikipèdiia La Guelaguetza es una celebració popular que té lloc a la ciutat de Oaxaca de Juárez, capital de l’estat mexicà de Oaxaca. La Guelaguetza forma part dels cultes populars a la Virgen del Carmen, raó per la que es celebra els dos dilluns més propers a la festivitat catòlica d’aquesta advocació mariana (el 16 de julio). Un altre nom amb que es coneix la Guelaguetza es el de Los lunes del Cerro, donat que el cor de la festa és el cerro del Fortín, que domina el centre de la ciutat de Oaxaca. La paraula té orígen zapoteco, i se suposa que designa l’acció d’ofrenar, compartir o regalar.

La Guelaguetza es celebra cada any els dos dilluns després del 16 de juliol, excepte quan el primer dilluns cau en 18 de juliol, aniversari luctuós de Benito Juárez. En aquest cas, es posposen les celebracions una setmana i cauen en 25 de juliol i 1 d’agosto (com va pasar en 2005, encara que en dit any no es va respectar aquesta tradició i es va celebrar el Lunes del Cerro el dia 18).

Els orígens de la Guelaguetza se remunten a l’època prehispànica, i están relacionats amb el culte a la divinitat del blat de moro. Segons alguns investigadors, té lloc en l’època de la conquesta mexica del valle de Oaxaca, i d’aquesta manera estaria relacionat amb Xilonen, la deessa del blat de moro tendre (o xilote, como se l’anomena a Mèxic). Per a altres, és possible que els rites zapotecos del culte a Pitao Cozobi (també déu del blat de moro) haguessin sigut l’ antecedent més antic. Els rites del culte a la divinitat del blat de moro tendre a Mesoamérica exigien el sacrifici d’una esclava adolescent, a la qual es vestia ritualment amb la indumentària de la divinitat, i se li tallava el cap. Segons Alfonso Caso, aquest acte era una dramatització de la separació de la panotxa de blat de moro madura de la canya mare.

Bani Stui Gulal

Ajuntat a les festes de la Guelaguetza, es presenten altres espectacles que tenen a veure amb l‘origen de la màxima expressió del folklore oaxaqueny, un d’aquells és el BANI STUI GULAL que en l’idioma Zapoteco significa "repetició de allò antic". Aquest espectacle de gran diversitat en colorit i magestuositat de tradició és totalmente gratuït i actualment es presenta a la plaça de la dansa els dos dissabtes anterior a la gran festa dels oaxaquenys La Guelaguetza.

Mostra como ha sigut l’evolució d’allò que coneixem actualmente com els “Lunes del Cerro”, el més espectacular d’aquesta gran mostra de cultura i danses, és la quantitat de ballarins que participen i es divideix en quatre èpoques.

Època Prehispànica: en la que podem admirar les danses que realitzava el poble mexica en honor de la Deessa Centeotl (Dea del Blat de Moro Tendre), la dansa de les verges de les quals sel·leccionaven a la donzella que seria sacrificada el qual era un gran honor per a ella i que trascendia a la seva família i la dansa dels guerrers joves.

Època de la Colònia: inicia amb les danses que seguien realitzant els mexicas en honor als seus deus fins a la conquesta dels espanyols. Després continua amb una processó en honor a la verge del Carme i una espècie de carnaval en la que participen les marmotes, les chinas de calenda, els “gegants”, els “zancuts” de Zaachila i sobressurt la participació de la “sierpe” que es una espècie de serp gegant, acompanyats per la música de la banda de l’estat.

Una de les danses més vistoses i rellevants pel seu sincretisme és la “danza de la Pluma”. Es celebra a Cuilapan de Guerrero durant tres dies i té 36 balls, entre els que destaca els anomenats L’espai i El dia i la nit, que representen l’adoració als deus de la pedra  i als astres i del dia i de la nit amb moviments circulars i molt alegres, i que també captiven la gent que assisteix a La Guelaguetza a Oaxaca.

Època del Mèxic Independient: que consisteix en un passeig en el qual s’admiren a las catrines amb els seus grans trajos, els charros, les chinas de calenda i tots els habitants, en el que proven els productes que ofereixen els venedors de la regió.

Època Contemporània: en la que s’admiren els principalss trajos de cada una de las regions, mentre que s’escolta un poema dedicat a Oaxaca. Aquest espectacle finalitza com totes les festes del poble oaxaqueny, amb la crema dels focs artificials.

Tradició de La Guelaguetza

Malgrat tot el que se pugui dir sobre els antecedents indígenes de la Guelaguetza, la festivitat, tal com es coneix en l’actualitat, és producte dels mestissatge entre la cultura indígena i la dels espanyols, que arrivaren a Mèxic al segle XVI.

La tradició de Guelaguetza defineix al poble Oaxaqueny, des de temps històrics fins avui. La paraula mateixa significa "intercanvi recíproc de regals i serveis" i es refereix a las relacions recíproques que uneixen a la gent. Aquestes relacions serveixen per a crear una xarxa de cooperació entre famílies individuals i fins i tot entre pobles i municipis.

Segons l’Archivo Estatal de Oaxaca la celebració fou inventada amb motiu del centenari del natalici de Benito Juárez, amb el temps la organització de la festivitat ha donat lloc a crítiques per corrupció, discriminació i tràfic d’influències, donat que segons la Secretaría de Turismo durant el dia que es presenta la Guelaguetza s’esdevé la major derrama econòmica per turisme a Oaxaca.

El 2006, a causa de protestes civils orientades a la destitució del governador Ulises Ruiz Ortiz, la Guelaguetza no es feu al Cerro del Fortín com s’havia realitzat en anys anteriors. En aquest context, una part de la població agrupada en la Asamblea Popular de los Pueblos de Oaxaca (APPO) organitzà de manera no oficial la Guelaguetza Popular.

El 2007 la Guelaguetza fou celebrada per les autoritates en mig de forts dispositius de seguretat per impedir que integrants de la APPO logrés consumar un boicot contra allò que anomenaren la Guelaguetza comercial. El 16 de julio, primer Lunes del Cerro, una manifestació que es dirigia al Cerro del Fortín amb la intenció de celebrar una versión popular de la Guelaguetza, fou dispersada per la policia amb gas lacrimògen, i en l’enfrontament resultaren ferides prop de 40 persones d’ambdós bàndols.

La Guelaguetza Popular

La festa es compon de tres parts: el Convite que es una processó vespertina en la que es van regalant coses; la Calenda es una processó nocturna en la que hi ha beguda, i la crema del torito y altres jocs pirotècnics; i la Guelaguetza que es quan es presenten danses.

El 2006 la Guelaguetza organitzada per les autoritats fou suspesa donat el conflicte popular que exigia la destitució del governador Ulises Ruiz. En el seu lloc, la població inconforme va organitzar de manera independent la l’anomenada Guelaguetza Popular fent énfasi en el caràcter públic i gratuït de la celebració ja que s’havia convertit en una indústria turística.

©Joan Fort i Olivella