Poemes, cròniques, fotos, cites, notes de viatge, notícies i comentaris de llibres, exposicions, temes culturals, història de Catalunya i de Mèxic, que sovint trascendeixen més enllà.
Licenciado en Historia, domino el catalán, el español y el francès y tengo conocimiento de otras lenguas.
He publicado una monografía sobre La Vall de Campmajor (1998)donde nací y otra sobre la toponímia de la provincia de Girona (Els noms de lloc,2006), la parte medieval de la Història del Pla de l’Estany, y con DD. AA. un libro sobre historia oral (2003), así como artículos, reseñas y crónicas en la Revista de Girona y otras.
También he escrito 4 poemarios inéditos hasta que los incluí en el blog en catalán: Poemes de terra endins (1983), Poemes de terra enllà (1984), Poemes de Barna i dona (1997), Buscant l’amor he arribat molt lluny (2009), que incluye los poemas de amor y otros escritos este siglo XXI.
En mayo de 2011 publiqué por mi cuenta en Atlixco A la cala de mi corazón, breve antología bilingue con fotografías de mi autoría y me integré en el Taller de Poesía Semillas de Noviembre, he participado en los 3 encuentros Atlixco La palabra escrita en el agua y he publicado poemas en los librotos de los recitales de los Amics de les Lletres Garrotxines y en los suplementos Catedral y Yollotzin Atl.
El darrer cap de setmana d’octubre, el petit poble de Sant Salvador de Bianya, el darrer de la Garrotxa, a tocar el Ripollès, es va
omplir d’artistes i de gent delerosa de conèixer el seu passat i el seu
present, perquè s’hi van donar cita la 15ª·
edició de la Caminada de la Via Romana
i la 2ª· de la BIANYAL, itinerari d’art i
patrimoni a la Vall de Bianya.
Des d’aquí vull felicitar els organitzadors d’ambdues
activitats, perquè sé per experiència el que costa dur a terme amb èxit
activitats culturals com aquestes, i és
això el que dóna vida a la Catalunya
del segle XXI, que lluita en tots
els àmbits per ser reconeguda com un país modèlic, on la modernitat i la
tradició es donin la mà de manera satisfactòria.
Centrant-me en la segona d’aquestes activitats, la seva
església romànica, consagrada el 1170, però que deu bona part de la seva
aparença actual a la restauració que Isidor
Pujador encomanà a l’arquitecte Rafael
Masó, i la masia El Callís, que
originàriament remunta al segle XIII, però que va ser ampliada per Miquel Callís
fa 250 anys, van presenciar com un grup de persones, vingudes majoritàriament d’Olot i voltants, i entre les que hi havia
el que va ser batlle de la ciutat, Lluís
Sacrest, i el periodista Salvador
Alsius, escoltava amb atenció les explicacions històriques d’en David Darné, en David Santaeulària i jo mateix sobre els canvis en el paisatge i la
vida al seu entorn, així com les artístiques d’en Kim Domene i en Narcís
Gironell sobre les obres que només aquells dies s’hi exposaven d’una manera
amena i documentada alhora.
Les creus, els arcs, els sants, els sons i les piles baptismal
i beneitera ens deien en les seves veus com i perquè les van imaginar i
realitzar els seus creadors, i com van arribar fins allà, alguns vinguts de
molt lluny. És el cas de la Lúa Coderch,
del Perú, que va gravar personalment una sèrie de sons i cants imitant els de
diversos ocells i animals i els va penjar a prop del colomar del Callís, de
manera que molts ni se’n van adonar.
Així és de vegades efímer l’art, però l’Ajuntament d’Olot segueix en la via de donar
ales a la cultura i en el seu vol l’irradia per la comarca, esdevenint així un
referent en l’àmbit nacional.
Amb aquesta sortida de sol al Callís i la darrera foto que faig fer-hi aquests dies d’estada
en aquest indret màgic de Catalunya us deixo per començar un nou dia en aquesta ciutat, que oficialment ja és poble màgic , però que encara li falta
molt, desitjant que avui els diputats elegits democràticament es posin d’acord
per elegir el seu president, i que el president de l’Estat al que ja fa 300
anys que està sotmesa, ho respecti d’una
vegada per totes. Amén.
algú cridarà demanant impossibles,
algú demanarà justícia en va;
algú llegirà un discurs quasi etern,
algú tocarà música estrident,
algú cantarà algun cant de protesta;
algú agafarà ben fort una escopeta,
algú dispararà fusells carregats,
algú reeixirà deixar la presó;
algú tocarà el xiulet en un camp,
algú anirà darrera una pilota,
algú correrà per arribar a la meta;
algú escalfarà de bell nou motors,
algú llaurarà la terra encara eixuta,
algú sembrarà pensant en el demà;
algú anirà amb la cara ben bruta,
algú buscant aigua anirà molt lluny,
algú extraurà les entranyes del planeta;
algú escriurà un poema molt llarg,
algú seguirà qualque investigació,
algú acabarà la seva llarga tesi,
com ahir i avui, com ara i sempre,
buscarà amb afany guanyar-se aquest pa
que tant cosa portar a casa nostra.
17 d’octubre de 1975
Homenatge a l’esdrúixola
Pàl·lida, càndida, lànguida esdrúixola…
Tímida, rítmica, líquida mímica…
Tònica, lírica, eufòrica música…
Tètrica, herrèrica, homèrica mètrica…
Parla pesada i passada de moda,
forma d’escriure sens causa ni fi,
record de la història de gent egoista
que es vol fer veure i no sap què dir.
1ª· setmana de setembre de 1975
Creixença Terra endins he pedalat
terra enllà fins m’he ensorrat, pels carrers de la ciutat
he crescut i m’he esfumat.
Ara veig be les xemeneies grises,
entrant per l’A 17, passat Montcada,
i la pols del ciment, eixams urbans,
els semàfors vermells, cues molt llargues,
el neguit persistent, instants eterns, passos-cebra lligats a banda i banda.
La llarga Diagonal,
l’Obelisc i Verdaguer,
–l’Atlàntida en el somni
i el Canigó al carrer–.
I el Paral·lel il·luminat
per un Molino que no gira, i aquest Colom que han netejat
perquè s’acosta un any, i mira!
25 de febrer de 1985
Entre el bosc i els papers
A Barcelona m’esperen arxius
perquè els sostregui uns quants quilos de pols,
altres desitgen que els obri els badius per entonar esperats si-bemolls.
I amors incerts amb brodats voravius,
daurats i eteris com regis estols,
–belles troballes d’autèntics ressòls
al gran Eixampla dels cors fugitius–
Gairebé res, tanmateix, per un jove
nat i criat entre els bosc i els papers,
gats i coloms convivint en un cove.
Gairebé tot per a un ésser sensible
a tots els vents, més llunyans o propers,
i al so superb del saxo i del tible.
27 de juliol de 1984
Eixample
I
De Provença a València
hi ha cases, balconades,
bancs i caixes, cullonades,
adoquins, quitrà o essència.
D’aparadors macarrònics
fins a models detestables,
des de fills d’homes notables
fins a néts de casos crònics.
Fins i tot hi ha casos clínics
i burletes aparcats,
traficants desauciats
i taxistes un pèl cínics.
Hi ha de tot, i en abundància,
menys hortes de les que encanten;
verdures també, es vanten,
amb una certa arrogància.
20 de novembre de 1984
II
Els metros per sota,
els busos per dalt,
són tota una flota
a punt per l’assalt.
Trens de Sarrià
que baixen brunzents
i s’han d’esperar
en llocs adients.
Parades en nombre
i amb bars abundants
sota la penombra
de plàtans gegants.
Parades de flors,
de fruita i de gràcia:
s’hi venen olors
a camp i a fal·làcia.
Atractius diversos
per no estar parat,
ni fer el disbarat
d’anar a escriure versos.
30 de setembre de 1984
III
Us heu fixat mai en les cantonades,
l’espai modelat amb la mes gran cura?
Estucs floralescs, rajoles cromades,
balcons fets amb gust per la curvatura.
Vitralls amb figures, prou estilitzades
com per fer enlairar l’esguard més atent,
permeten de veure cortines brodades
que el sol acarona amb raig complaent.
Als balcons hi ha flors i darrera els vidres
cadires reixades o amb tous tapissats,
rellotges de peu, bufets o clepsidres,
pianos de cua o cossos nuats.
Darrera el piano, unes mans de plata
que esperen la tarda amb certa recança
per tocar una fuga o bé una sonata
i acollir la nit amb molta gaubança.
30 de novembre de 1984
IV
Roger de Llúria i Roger de Flor,
noms que ens reporten records d’almogàvers,
de Neopàtria fins al Partenó,
columnes gràcils tornades cadàvers.
Mar de Cartago, d’Atenes, de Roma;
mar d’Astarte, Tànit, i Afrodita;
mar faraònic, croat, talaiòtic;
mar, ben mirat, on tenir una cita.
Tantes creuades i tants de rosaris,
i encara et resta l’empremta del turc !,
sols que són negres, avui, els corsaris,
les espècies que vetlla llur urc.
Mai tant com ara una bassa d’oli,
quiet, lluent, resplendent de dia,
i, quan te'l mires amb llum de petroli,
Roger de Mort, si això no canvia.
30 de novembre de 1984
V
La nit repeteix el gest hàbil
de deixar pas a l’albada
i el metro ja torna a córrer
per sota l’urbs foradada.
Quant més va, tant més sovint
se sent passar sota casa:
tot tremola part de dins
–pessigolles sota l’ala–.
Dins el pati un cor afina:
són veus blanques de pinsans.
Un xiulet d’home ocellívol
els ajuda a harmonitzar.
Sovint paren per prendre aire
i mirar barrots enllà.
No tarden, però, a encetar
l’obertura d’un nou cant.
Colomins blancs i grisosos
fan assemblea al Nou Camp.
Decideixen, quan hi ha quòrum,
per ara anar pasturant,
mentre els nens encara dormen
i l’herbei manté humitat
–gust de nit a frec d’albada
gust de núvol augustal–.
Algun que altre perd l’oremus,
s’acosta a una balconada,
li respon un sí joiós
i repeteix la jugada.
Algun alça el cap airós
i s’en torna a omplir la panxa
–no fos cas que fos calenta
quan hi tornés per menjar-ne–.
31 de juliol de 1985
VI
Els llòbrecs voltants de la catedral
són ara buits de música ambulant.
Porta Ferrissa és oberta a l’espai
–immesurable– de la Rambla buida.
Al capdamunt, la cervesa arbitra
acurats judicis entorn de grans punts,
fent cantonada amb gelats troncocònics
i entrades fosques vers metros tancats.
Busos cada hora. I mentrestant
l’home camina i el cercle s’eixampla
fins que l’ofusca el gran horitzó.
Quan ho pregunta, veu que s’ha passat,
que ja anava bé però s’ha desviat
i que ha tardat el mateix que amb el bus.
El tren de les vint hores
Damunt les dues vies tot xerrica
el tren que surt de terme “a les vint hores”;
del túnel surt tan blau com quan s’hi fica,
més blau que no era el mar fins aleshores.
Als autos que transiten fa la guitza,
corrent tant com les corbes li ho permeten;
el trànsit –tot senyor– l’immobilitza,
darrera les barreres es sotmeten.
Fa cursa amb les ventades del Maresme,
l’oreig fereix xiulant agudament,
voleien les gavines totes d’esma
veient la seva marxa persistent.
Arbredes de la Selva deixa enrere
sense fer fum ni cas dels bufadors,
va amb el temps just per ser a Cervera
a l’hora en què l’esperen revisors.
Tornant amb el Garrotxa-exprés
El sol s’en va a la posta
rere un núvol esperxat,
mentre un avió d’Ibèria
aterra amb normalitat.
L’userda ben rampinada
espera el proper ruixat,
o millor una assolellada
per entrar havent embalat.
L’herbei respira rosada,
tots els arbres humitat,
i dins el Garrotxa-exprés
se sent un blus esquerdat.
Una dona de pell bruna
explica el seu bronzejat
prop de les runes d’Empúries
i el seu gloriós passat,
mentre un nen amb ulls grisosos
mira el sol tot animat
i escolta mil i una històries
d’exàmens i adversitats.
I quan arriba el peatge
veig un gos gros i estirat
i gent que paga amb la tarja
per no anar tan carregat.
Juny de 1995
Al Barça
Si fa no fa no fem res més
que repetir la llei del pèndol,
malgastar temps, força i diners
en col·locar molts i grans rètols.
Anar a Sevilla per fer gols
i anar a Alacant per treure el públic
d’una enfangada general
que no hi ha “Guerra” que l’aturi.
Guanyar al Numància a dures penes
i al Madrid amb més soltesa,
fer amb l’Espanyol un partidàs
i al Manzanares migradesa.
Ensopegar fins amb el Ràcing,
amb el Sevilla i el València,
i empatar a Sarrià
per perdre tots la paciència.
Operació plena de lluna
Quan la ciutat resta a les fosques,
pendent d’un gol d’en Maradona,
la suma d’ànsia per les mosques
i de vergonya per la mona,
en queda una ària de les tosques
per escoltar entre llotja i lona
o el reeggae just perquè les rosques
premin prou tota l’estona
del batlle, enguany Nadala d’or,
pels mèrits front al ministeri
de no morir enfront l’invasor,
sigui francès o en franc declivi
que el tenia en captiveri
si no és quan el propi arribi.
17 de maig de 1989
Què hem de fer si el Barça perd?
Què hem de fer si el Barça perd?
Posar-se a llegir el diari,
desar somnis a l’armari
i mirar com tot és verd.
Cal fer farina de formiga,
que encara no està pas tot perdut,
cal millorar molt el xut
si volem guanyar la lliga.
Que per a ser campions
potser calen menys milions
i més compenetració.
Jugar a escacs amb l’Espanyol
per mirar de fer algun gol
amb molta imaginació.
5 de novembre de 1997
II
Cada cimal és senyor de reialmes i va nafrat de magnífics senyals
i pel damunt dels estrèpits i calmes
parla de lluny amb els altres cimals.
La boca és una arruga,
però tota la pell és boca
quan sent, la carn, de vegades, la fuga.
Guerau de Liost
Els folis tuquejants
És ma tesina. Ha florit tan vella
que l’autor ni l’ha gosat tocar,
darrera cada tuca una mamella,
darrera la mamella, un ciutadà.
Tot lo Pyrene és un estol de fades,
ciris en mà entonant l’Onomasticon,
furgant tocoms d’allunyades contrades
darrera indrets en sentit perifrasticon.
Deixeu que us digui què en pensa l’autor
de tant de cim punxegut o arronsat:
són per pujar-hi i fer de tutor.
Que estudiar-los des de casa estant
fou gosadia que han boicotejat
des que són tucs, i d’això fa bastant.
Sant Miquel de Campmajor, 28 de març de 1985
(amb el degut usdefruit de l’autor, traspassat).
Poder oxidat
Quan omplir el full resulta tan difícil
que el primer punt ja sembla un punt final
i un hom no ha escrit, encara, l’esborrany
de testament, capítols ni inventari
de tot el que pot viure en aquest món
–a més del reuma crònic dels compactes–,
no són paraules ço que el paper vol,
sinó un parell d’idees definides:
Que quedi clar que el qui donava fe
sovint no s’esmerçava en conservar-la.
I que, com que la tinta era molt àcida,
LA TINTA DELS D’HISENDA NO HA SERVIT
PER PRESERVAR LA FE QUE CONTENIA,
sinó per segellar les obertures
del claustre caputxí no amortitzat
pel diner públic en ferros enterrat.
Girona, 30 de gener de 1988
Cada matí
Cada matí em parlava una tuca
i em desvetllava amb el seu respir.
Jo no la veia, ni alçada la boira
d’aquesta vall garrotxina a desdir.
El seu parlar era altívol i dur,
però clar de perfils, tot i no entendre´l,
i amb deixos antics en el seu gran fur.
Tot i venir de lluny, jo la sentia,
però no puc plasmar el que em transmetia
ni contar-ho prou bé i dignament .
Em deia els cims tan bé i sense dubtar
que no me la creia, com ens sol passar,
fins que no hi pujava pausadament.
Excursió
Hem sortit tard i la boira era espessa,
mes l’hem vençut sense fer massa fressa
i ara el sol és molt clar i resplendent.
Hem deixat arbres de fulla caduca,
avets rostits i prats de festuca,
i ara estem sols amb el sol i amb el vent.
Tenim records pels muntanyencs difunts.
Que amb vosaltres pugem ben amunt,
i Déu ens pugi amb ell a la glòria.
També en tenim perr als altres germans
dels estimats Països Catalans:
no hi ha fronteres per a la memòria.
Pedraforca
Muntanya nua,
colpida pel crim dels quatre vents;
muntanya bruna,
crema pel foc abrasador;
muntanya mare,
enganyada pels fills de la brasa;
muntanya aspre,
d’herba regada amb sang humana;
muntanya seca,
la blasfèmia allunya els núvols;
muntanya meva,
damunt he ofert mon sacrifici;
muntanya sola,
traïda per cent mil promeses;
muntanya fosca,
la nit embolcalla ta neu clara;
muntanya nau,
navegant en un mar de boira;
muntanya far,
de lluny coneixem el teu bell rostre,
que s’alça sobirà de nostra terra
per enlairat la vista cansada
de contemplar fang i pols, renyines
entre els fills de sa família.
Fills que no gosen alçar la vista
perquè la teva mà els fa por,
s’els torna la calba blanca,
entre núvols es perd el seu cor,
llur mà es vol recolzar i patina,
llurs peus ja no saben caminar.
La mare prou que gemega i crida,
però les orelles resten tapades
dels que la podrien escoltar…
Els fills volen que l’abaixis,
però per veure hi cal pujar…
1 de febrer de 1976
Mirant l’ambient
Al Canigó encara hi ha neu
i tramuntana a l’horitzó,
però també bufa el montzó,
no pas aquí, sinó al meu cor.
Aquest Nadal vaig ser al desert,
i ens hi va ploure –paradoxa–;
suara al mar hi havia boxa
entre caw-boys i desconcert.
Aquest Sant Jordi no ha plogut,
i vendre molt ha plagut
al personal lligat al ram.
Tothom content. Ram-pataplam.
Vaig a l’arxiu amb ànim nou.
El cel és gris. Encara plou.
Girona, 29 d’abril de 1986
Amb les cames i amb el cor
Amb les cames i amb el cor,
i el cap pel damunt de tot,
fem camí devers els cims,
que no són sinó turons
amb vedells, bocs i moltons,
i un piló de rodamóns.
El camí és llarg i penjat,
té racons de soledat
i silencis molt pregons.
Pren alçada, il·lusions.
Si és que el vèrtic et fa por,
perd la por al sol i al dolor.
Veig un sostre burilat:
“Valga’m Déu quin disbarat!”
Pensar que algú hi ha dormit,
fins menjat i divertit!
Quin silenci! Serenor.
Pren-t’ho bé si no tens por.
III
Van passar estacions, el cicle de les fulles:
tendres, grasses, grogoses, roges de sol que es tornen
.JPG)
.JPG)
