Un bon final del Buen Fin

Imitant un programa ianqui per promoure i estimular el consum en un moment en què estava i segueix estant arreu molt estancat per la crisi financera i econòmica, que consisteix en un cap de setmana de descomptes molt importants en molts articles que d’una altra manera la gent no pot comprar, el govern mexicà va instituir aquest cap de setmana llarg pel fet de celebrar el dilluns per avançat la festa del 20 de Novembre, aniversari de la Revolució, això que anomenen El buen Fin.

Sobretot els grans centres comercials i el que es coneix com centres departamentals ofereixen com passa a les rebaixes els articles que els han quedat en estoc o fora de sèrie o temporada a preus molt temptadors i amb pagaments aplaçats, que fa que molta gent compri moltes altres coses, pagui amb la tarja de crèdit i s’endeuti encara més del que ho està.

 Aquest any a més, la Reforma Fiscal promoguda pel govern d’Enrique Peña Nieto i acabada d’aprovar per les dues càmeres està fent aflorar, i aquests dies especialment, molt de diner negre que l’any vinent estarà molt més controlat, i tot allò que es paga mitjançant tarja de crèdit, també passa pel control del fisc. 

Com que a més a la ciutat de Puebla van celebrar els Jocs Centreamericans del col•legi Los Andes, pertanyent als Legionarios de Cristo, on van participar varis milers de nens i joves, i el Festival de Teatre Héctor Azar, que per cert era d’Atlixco, el divendres a la tarda la ciutat estava intransitable, i la llibreria de la fundació Profética estava tancada per a la gran venda nocturna, de manera que només vaig poder quedar-me a la biblioteca, on per cert vaig passar molt bona estona llegint poemes del conegut i prolífic escriptor anglès D. W. Lawrence, i no pels llibres sinó per una trobada mensual del grup de Pastoral Matrimonial, vam anar a dormir tardíssim.

El dissabte al matí, per evitar les aglomeracions de la tarda, vam anar a reposar alguns elements de la vaixella i altres coses que ja s’havien trencat o acabat, però els aparcaments i els locals d’Angelópolis, on els darrers models de tota mena i color llueixen en tota la seva magnificència, eren plens de gom a gom. Total, que a la tarda i bona part del diumenge va tocar descansar.

Ahir vam convidar a dinar a uns amics catalans i per completar la tarda els vam portar a visitar la que va ser la Colònia Tèxtil més important d’Atlixco, que ara és el Centre Vacacional de l’IMSS de Metepec, on precisament fa tres anys vam començar la 1° Trobada Nacional de Poetes Atlixco La Palabra Escrita en el Agua.

Mentre contemplàvem l’escola, la torre del rellotge, les vivendes i el parc o Zócalo de la colónia, així com les instal•lacions, vivendes i xemeneies de la fàbrica, recordàvem per l’estil i material de construcció el reguitzell de colònies tèxtils esteses a la vora del Ter i el Llobregat, alhora que els grans pins, sequoies, cedres i sobretot ficus que, com el faig que ombreja i dóna un acolliment màgic a la font de Sant Marçal del Montseny, s’estenen com els grans dits d’una mà pel terra de l’acollidor indret ideat per uns industrials suïssos de finals del segle XIX, i altres indrets de Catalunya no menys màgics com la Fageda d’en Jordà, de la Grevolosa, del Clascar de Finestres, del bosc de la baga de Gresolet o de Malanyeu, que en aquesta època ofereixen bellíssims contrastos cromàtics i ens recorden agradables caminades i xerrades com les que ahir vam mantenir.

©Joan Fort i Olivella 
Atlixco, 19 de novembre de 2013.

De la meva absència i d’en Miquel Martí i Pol i en Joan Margarit

Tres mesos d’absència en aquestes pàgines no han pas estat fàcils. Per no sé quines raons tècniques, d’imperícia, de censura o bé de polítiques googleanes no he pogut treure ni afegir cap paraula, cap poema ni comentari ni cap imatge de fets que tant m’hauria agradat comentar com la Via Catalana a Catalunya i arreu del món.

Finalment en aquest dia de tramuntana, malastruc per a molts que deuen haver patit el virus o el mal del dia 13, les destrosses del tifó de Filipines o del foc de Colomers i altres pobles del Baix Empordà, en què només de pensar en la seva cara i el malson que deuen estar passant ja em venen tots els mals, he trobat la senzilla manera de tornar a ser present, mal que els pesi a alguns, i encara que de moment sense poder posar fotos als textos i als poemes.

I ho he pogut fer mentre els companys i companyes d’Itineràncies poètiques també homenatgen amb els seus versos al gran poeta de Roda de Ter en Miquel Martí i Pol, E. P. D., i a la Libreria Gandhi de la Ciutat de Mèxic, noms que per sí sols ja ens diuen molt als catalans i a les catalanes conscients de la duresa de la lluita per la llibertat d’uns grans països i d’uns Pobles sotmesos a mil tiranies, un altre gran poeta català, en Joan Margarit i el mexicà José Emilio Pacheco estan essent homenatjats, llegint els seus punyents poemes i parlant amb el públic assistent de la lluita, els problemes i les estratègies del poble català per aconseguir que una cosa reconeguda per les Nacions Unides fa mig segle i que unes quantes nacions europees oprimides de segles com nosaltres han pogut aconseguir en els darrers anys mitjançat un Referèndum d’Autodeterminació, nosaltres també ho puguem fer el 2014, tres segles després d’aquell 11 de Setembre de 1714, que Barcelona i Catalunya van sofrir la derrota i la humiliació de perdre mitjançant el Decret de Nova Planta tots els drets aconseguits durant 8 segles de lluita contra invasors i traïdors pels quatre punts cardinals, legítima, pacífica i democràticament, i així puguem aconseguir la Independència d’Espanya, per la que tanta gent ha mort i tanta ha anhelat i somia cada nit i cada dia, i els demés pobles dels Països Catalans que també van patir i segueixen patint els mateixos vexacions de les llibertats més fonamentals com a tals algun dia també la puguin aconseguir si així ho desitgen. II*II

Avui no he pogut saludar i felicitar a aquests dos grans poetes, però dimarts passat ja ho vaig poder fer a en Joan, i vaig poder constatar que seu tarannà senzill i tranquil, les seves persones i les seves obres són un gran pilar i testimoni d’aquell lema convergent que

                      La feina ben feta no té fronteres
                      trenca totes les barreres
                      i millor si porta senyeres
                      com les nostres tan deleres. II*II 

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 13 de novembre de 2013

Lluna síndria

Tallada de síndria      
En el plat del cel
Ens omples de gana
D’algun caramel.

Tomàquets, pebrots,
Anxoves, torrades,
Un bon rom cremat
I unes arengades.

Asseguts en cercle
Damunt de la platja
Deixant-nos portar
Per un lleu oratge.

A sobre la gespa
Allà als Desmais
O a la Noguera
Tombats en uns rais.

Tallada de síndria
En el plat del cel
Ens omples de gana
D’algun caramel.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 13 d’agost de 2013.

Tant he estimat

Tant he estimat i tant estimo encara
El teu sofrir per cada vers perfer,
Que quan els veig escrits sobre el paper
No puc més que pronunciar gara!

Tenen tanta fermesa d’alimara
O foc que alimenta el pebeter
Que ens protegeix de tot allò que encara
Ens resta per curar o per desfer.

Por, pobresa, podridura, pànic,
Mentides repetides sense escrúpol,
Que creixen i envaeixen com el llúpol
Quan surten del barril amb to volcànic.

No podem oblidar tanta constància!
No podem malmenar tanta ardidesa!
Cada gest, cada pas ha de ser fresa
Per doblegar la duresa i la ignorància.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 3 de novembre de 2013.
Publicat a la gira del blog  Itineràncies poètiques
dedicada a Miquel Martí i Pol