Entrada destacada

Les festes majors mexicanes i les danses tradicionals

Un dels trets característics del poble mexicà és la seva visió festiva de la vida. Tal com ho va explicar molt bé Octavio Paz a El laber...

Translate

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cementiris. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cementiris. Mostrar tots els missatges

divendres, 28 d’octubre del 2011

Morts desitjades i no tant

En acostar-se les festes de Tots Sants i del Dia dels Morts, especialment celebrada aquest darrer aquí a Mèxic amb molts d’altars i ofrenes, voldria tenir un record per algunes morts produïdes aquest any que han estat especialment desitjades per molts, i també altres fruit de la violència, les guerres, la fam i la misèria.

Em refereixo a les de Osama bin Laden, Hosni Mubàrak i Moammar al-Gadaffi, fruit del que es va anomenar Primavera Islàmica i de la lluita d’una part dels seus pobles per les llibertats, i per l’altra del govern dels Estats Units i altres contra el terrorisme del Mitjà Orient disfressat de radicalisme islàmic. Si bé es pot discutir la forma com es van realitzar els actes en sí, han posat fi a governs militars dictatorials que han resistit tant com han pogut, deixant al darrera, sobretot a Líbia, un rastre de mort i destrucció que costaran molt d’oblidar i superar.

I per un altre cantó a les de milers de persones que han mort i moren víctimes d’aquests mateixos conflictes i altres guerres i la fam a Àfrica i Àsia, del terrorisme vinculat al narcotràfic aquí a Mèxic i altres països, entre elles el poeta i cantautor Facundo Cabral, i de l’avortament i l’eutanàsia a tot el món. I a l’anunci de la fi del terrorisme d’E. T. A. al País Basc, a la feina d’organitzacions com Avaaz, que amb 10 milions de membres virtuals i 20.000 socis és el major fenomen social a les xarxes socials, Amnistía Internacional, o Hazte Oir.Org, que han salvat de la forca algunes persones innocents o està duent a terme a Espanya una feina de defensa d’alguns drets fonamentals com és el de la vida.

També voldria tenir un record per en “Tagu”, les companyes i companys dels Amics de les Lletres Garrotxines i totes les persones que amb la poesia, la paraula, l’estudi i altres maneres intenten fer d’aquesta vida sigui una mica més suportable.

I finalment per les persones que tenen cura dels cementiris, com aquest dels Anglesos a Real del Monte (Hidalgo, Mèxic), de la qual té cura aquesta descendent d’un dels que hi estan enterrats i conserva la memòria viva d’aquella gent que van morir treballant fa dos segles a les mines de plata.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 28 d’octubre de 2011.

divendres, 25 de març del 2011

El cost humà de l'or mexicà

La ciutat de Pachuca, capital de l’estat d’Hidalgo i situada a un centenar de km. del D. F., i algunes poblacions i hisendes properes foren famoses a l’època colonial per les seves mines d’or i plata, que atragueren molta població hispana i anglesa en busca de riquesa, però aquesta població vivia i treballava en condicions molt dures i hi deixà sovint la vida. Una recent excursió a tres d’aquests indrets em va permetre copsar que seva bellesa no amaga aquesta dura realitat.


Els prismes basàltics de San Miguel Regla recorden una mica la cinglera de Castellfollit de la Roca i altres formacions a Sant Joan les Fonts i el Sallent. Una passarel•la permet passar d’un costat a l’altre, i veure a més les 6 cascades, una dita de la Rosa, que acaben de dotar el conjunt d’una espectacularitat i bellesa notables. Els llocs per menjar que hi ha també són nets i agradables.

Una mica més avall hi ha la ex hisenda de Santa María Regla, arranjada una part com a hotel, i l’església i els forns i demés zona d’explotació de l’or i la plata per a visites turístiques.

Mentre el guia ens va explicant amb tota cura de detalls les condicions tècniques i humanes del treball en aquell indret, situat com els que visitàrem després a més de 2.600 m. d’alçada fan posar la pell de gallina. També sorprèn una mica la verge negre, que prové de Chipiana (Cadis). Aquesta fou la primera hisenda de plata de la regió.

La història de tot aquest rodal va molt lligada a la persona de Pedro Romero de Terreros. El 1743 s’associa amb José Alejandro Bustamante y Bustillo, qui havia aconseguit des del 1739 permís per explotar la mina la Vizcaína de Real del Monte. Al morir Bustamante el 1750 va quedar en poder seu. Fou l’única que s’explotà durant els darrers 60 anys del segle XVIII. El 1746 tenia 900 famílies de treballadors. El 1760 és nomenat Conde de Regla per Carles III. El 1760-1762 construeix les hisendes de Santa María, San Francisco, San Miguel i San Antonio Regla, i mor el 1781 deixant una gran fortuna i passant a la posteritat com la persona més rica de tota Amèrica, però ara també sabem les condicions d’esclavitud en què treballaven aquella gent. http://es.wikipedia.org/wiki/Pedro_Romero_de_Terreros

Al segle XIX són els anglesos procedents de Cornwell els que exploten i treballen en aquestes i altres mines, com la de Dolores, donen a la població de Real o Mineral del Monte un caire especial, amb les seves cases amb cobertes metàl•liques i rogenques, i els qui el 1862 construeixen el seu propi cementiri en un turó que domina la població, on encara es poden veure 620 tombes totes orientades cap a Anglaterra i algunes amb signes maçònics, menys la d’un pallasso, que ho està cap al D. F.

El conductor de la combi que ens va baixar ens explicava que ell va treballar a la darrera mina que va funcionar fins que es va tancar fa 18 anys, i que hi havia un túnel molt gros que anava fins a Pachuca, que en línea recta es troba a uns 8 km. Encara ens van quedar ver veure la mina de Acosta i el museu de la Salut, prou interessants pel seu interès didàctic i per copsar tota la complexitat i la duresa de la vida a dintre.

Joan Fort i Olivella
Atlixco, 24 de març de 2011

divendres, 17 de setembre del 2010

Adéu, Dolors

La neu freda es resisteix
a deixar la contrada,
i el vent fa una gropada
que a tots ara ens colpeix.

De cop s’ens apareix
una àliga encantada,
com la cançó estimada
que tant ens abelleix.

El silus d’Arreaga
ens parla de camins
amb una trista paga.

La gran fossa comú
i els cranis que hi ha dins
ara em parlen de tu.

Joan Fort i Olivella
1 de març del 2004,
recordant la Dolors Boada,
recentment traspassada