Viatge pel nord de la Península Ibèrica (6) De Santander a Saragossa

En una hora i mitja per l’autopista, que primer segueix per l’interior i des de Sámano i Castro Urdiales amb boniques vistes sobre la costa càntabra, fins a prop de Bilbao (Bilbo), la capital de Biscaia i del País Basc, que des de finals dels anys 90 ha canviat completament d’imatge. Amb la construcció del Museu Guggenheim, obra emblemàtica de l’arquitecte Frank O. Gehry, format per 10 cossos de pedra calcària i els altres 10 de vidre i titani que recorden a voltes un vaixell i altres una rosa oberta, de la torre Iberdrola i altres edificis, així com dels ponts Euskalduna, de la Salve i Zubizuri de l’arquitecte Santiago Calatrava i de l’Ajuntament, d’un tramvia i de l’enjardinament de les vores de la ria, aquest sector de la ciutat ha deixat l’aspecte absolutament fosc que tenia i ha portat vida cap a la plaça d’Unamuno i el que es coneix com las 7 calles, plenes de tasques i comerços, i la plaza Nueva, on mengem uns pinxos amb una família d’Arizona.

En aquest passeig a peu d’anada i tornada no sento però ningú que parli en basc, i quan de tornada pujant a l’ascensor li pregunto a una senyora, que resulta que és romanesa, em diu que sí que es parla força, i ella una mica.

Ja no ens queda temps per visitar el museu per dins, però un company diu que val la pena i que les exposicions d’Eduardo Serra i de l’escola de Viena estan molt bé. La llibreria, també, i permet fer-se una bona idea de la complexitat i riquesa de l’art contemporani.

Agafem l’Autopista Vasco Aragonesa cap a Llodio (Laudio) i per conèixer millor tot el món del vi de la Rioja, després de Miranda de Ebro la deixem a la sortida de Haro, on veiem per fora les caves dels famosos vins Paternina i Muga, per arribar-nos fins a Briones, poble als afores del qual la família Vivanco ha construït un Museu del Vi que val la pena visitar. S’hi explica la història, totes les classes de raïms i tot el procés de conreu de la vinya i d’elaboració dels diferents vins amb tota cura de detalls i recursos, i a més hi ha una col•lecció de 3.500 peces d’art relacionades amb aquest i de tirabuixons d’una gran qualitat i interès etnogràfic.

Entre vinyes i fruiters anem cap a Miranda de Ebro, una parada obligada del camí de Sant Jaume per visitar la seva catedral on segons la llegenda del miracle el gall i la gallina van cantar i per això encara es poden veure a dins, cosa que nosaltres no fem perquè ja els havia vist en un altre viatge, però sí una capella on es conserva un bonic retaule de la Verge i la plaça Major, on una colla de nens i nenes juguen alegrement, donant una imatge de vida a aquest marc de pedra presidit pel gran escut de l'Ajuntament.

I d’aquí fins a Saragossa, on arribem després de 12 hores de viatge i d’haver recorregut 445 km des del mar Cantàbric a la capital d’Aragó, que travessa un riu Ebre de color verdós pels aiguats dels dies anteriors a la conca del seu afluent el Gállego.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 19 de desembre de 2012.

Viatge pel nord de la Península Ibèrica (4) De Santiago a Lleó i Oviedo

Sortim de Santiago que encara és fosc i una mica núvol i deixant-la amb una certa recança com segur que han fet molts pelegrins, entre bonics paisatges en una hora i mitja ens plantem per l’autopista fins a Lugo, on un breu recorregut per la catedral, pel damunt de les muralles romanes, de més de 5 km. de perímetre, les millor conservades de la Península, i pels carrers del centre urbà, ens permet emportar-nos una bona impressió d’aquesta capital gallega, i seguir cap a Lleó per valls cada vegada més fondes que aquesta nova infraestructura permet sortejar sense quasi adonar-nos dels esforços que han vist.

A Piedrafita do Cebreiro ens desviem una mica per anar a veure el poblet de O Cebreiro, situat al coll de 1.109 m., al límit entre Galícia i Lleó, parada obligada per als pelegrins, l’església romànica del qual bellament restaurada conserva el record d’un miracle, i on un brou gallec es posa bé quasi tot l’any en una de les típiques barraques ara plenes de records per als turistes. La música de Plenilunio, de Luar Na Lubre, dóna un caràcter especial a aquest lloc fred i tan especial, que anem baixant en un tres i no res quan en Miquel i en Néstor, igual que molts altres pelegrins i cicloturistes va necessitar tot un dia per pujar-hi.

El ràpid pas per la comarca del Bierzo i la seva capital Ponferrada no impedeix però que recordi la importància que va tenir a l’època romana per les seves mines i pipetes d’or, per als templers e inclús ara pels seus vins i fruites, i que si Déu em concedeix salut i anys de vida espero poder tornar a visitar, tot endinsant-me per alguns dels seus bells pobles i camins.

Arribem a la ciutat de Lleó amb molta gana, i la satisfem a La Trastienda, que com el seu nom indica és una vella rebotiga convertida en un típic i net restaurant tocant a la catedral, que després visitem, admirant les seves belles i treballades façana principal, capelles, vitralls i cor, i no tant el claustre i el museu per trobar-se en obres.

Una hora i tres quarts més d’agradable viatge travessant els Picos de Europa ens porten per Mieres fins a Oviedo (Uviéu, Uvieo en asturià), la capital del Principat d’Astúries. La Càmera Santa ja està tancada, i venint de Lleó la catedral decep una mica. Tot i ésser dilluns els carrers estan força concorreguts i s’hi nota una qualitat de vida considerable, però com arreu la gent es queixa de la crisi.

Aquesta etapa de 475 km, a peu o en bicicleta es pot tardar una setmana per fer-la i passar-les morades, però conèixer molta gent, experiències i paisatges molt enriquidors.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 17 de desembre de 2012.

Viatge pel nord de la Península Ibèrica (3) de Porto a Santiago de Compostel·la

Canviem de guia. Es diu Verónica i d’aquí en endavant nosaltres serem “los verónicos” i com que la ruta que seguirem segueix alguns dels camins de Santiago, serem tractats sovint de peregrins.

En una hora arribem a la ciutat de Braga, la Bracara Augusta romana, important diòcesi sueva, visigòtica i tradicional capital religiosa de Portugal. Però nosaltres no hi entrem i l’autobús ens deixa al peu del funicular més antic del món, que funciona mitjançant un enginyós contrapès d’aigua puja fins als jardins i santuari del Bom Jesus de Braga, un bell indret per passar una bona estona amb la família o qui sigui, entre castanyers, pins i altres arbres de considerables dimensions, algunes fonts i estanyols i un ambient que convida a la meditació i el descans. De fet trobem molta gent que hi puja en bicicleta de muntanya o a peu per les escales amb fonts on hi ha esculpides les 3 virtuts teologals i els 5 sentits. Nosaltres les baixem caminant i gaudint de la vista de la ciutat.

Travessem el riu Minho i entrem a Galícia, seguint una estona les ries de Vigo i Arousa que ens permeten tenir algunes vistes fugisseres de les ciutats de Tuy, Vigo i Pontevedra, que de fet necessitarien una visita més detinguda. Però ens porten fins a Cambados, on fem un passeig en barca per la gran ria d’Arousa i ens parem a veure els vivers de marisc on degustem els famosos i gustosos musclos i el vi Albariño, per tornar a menjar una mica de marisc en un dels molts i bons restaurants del seu nucli medieval.

Una hora més de viatge per paisatges verds i suaus i ja som a Santiago de Compostel·la, el que els documents medievals catalans anomenaven Sant Jaume de Galícia, el més important centre de peregrinació de l’occident europeu. En una parada a la Plaça de l’Obradoiro per contemplar l’Hostal dels Reis Catòlics i el gran fris del Pazo de Raxoy, seu de la Junta de Galícia, i el breu passeig pels carrers adjunts a la catedral en trobem alguns, i nosaltres mateixos besem la imatge i baixem al sepulcre de l’apòstol i oïm missa en el que es pot considerar la culminació del romànic de la Península Ibèrica.

Després d’omplir-nos d’aquestes belleses naturals, artístiques i espirituals anem a descansar a l’hotel Puerta del Camino, situat just al costat del palau de Congressos, on s’està fent el llarg escrutini de la jornada electoral que revalida el mandat del popular partit conservador gallec, i que en aquest context s’entén una mica més.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 11 de desembre de 2012.