No siguis ruc

Dels pous que la vida t'ofereixi
puja l'aigua que puguis fins al terra.
Serva-la en càntirs de terrissa negra
si en tens, o en res que et serveixi
per travessar el llarg desert
que sovint esdevé la vida.

No siguis ruc,
que no hi ha aljub
a cada cantonada
i aquí és molt llarga la secada.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 13 d'octubre de 2014.
Publicat com a comentari al blog
Itineràncies poètiques.

Per què?

Ara es desglaça el Pol Nord       
i com en temps dels vells víkings
s’obren rutes pels extrems
per tot el ciberspai.
És el moment escaient
per preguntar-se tothom
per què Déu pare envià
al seu fill Jesús al món,
per què el seu missatge és viu
i l’Ésglésia perviu
arreu dels cinc continents.

La resposta és ben senzilla
i complexa a la vegada.
Perquè Ell que és i és bo,
etern, misericordiós,
vol que mentre seguim vius
pensem mirant en la creu
cap al cel i el sol solet
que ens esperen ben atents
segons com anem calçats
i cap on fixem la ruta.
Que no perdem mai el Nord,
tant de dia com de nit,
i vivim el gran misteri
dels dons del Sant Esperit.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 7 de desembre de 2013

Un bon final del Buen Fin

Imitant un programa ianqui per promoure i estimular el consum en un moment en què estava i segueix estant arreu molt estancat per la crisi financera i econòmica, que consisteix en un cap de setmana de descomptes molt importants en molts articles que d’una altra manera la gent no pot comprar, el govern mexicà va instituir aquest cap de setmana llarg pel fet de celebrar el dilluns per avançat la festa del 20 de Novembre, aniversari de la Revolució, això que anomenen El buen Fin.

Sobretot els grans centres comercials i el que es coneix com centres departamentals ofereixen com passa a les rebaixes els articles que els han quedat en estoc o fora de sèrie o temporada a preus molt temptadors i amb pagaments aplaçats, que fa que molta gent compri moltes altres coses, pagui amb la tarja de crèdit i s’endeuti encara més del que ho està.

 Aquest any a més, la Reforma Fiscal promoguda pel govern d’Enrique Peña Nieto i acabada d’aprovar per les dues càmeres està fent aflorar, i aquests dies especialment, molt de diner negre que l’any vinent estarà molt més controlat, i tot allò que es paga mitjançant tarja de crèdit, també passa pel control del fisc. 

Com que a més a la ciutat de Puebla van celebrar els Jocs Centreamericans del col•legi Los Andes, pertanyent als Legionarios de Cristo, on van participar varis milers de nens i joves, i el Festival de Teatre Héctor Azar, que per cert era d’Atlixco, el divendres a la tarda la ciutat estava intransitable, i la llibreria de la fundació Profética estava tancada per a la gran venda nocturna, de manera que només vaig poder quedar-me a la biblioteca, on per cert vaig passar molt bona estona llegint poemes del conegut i prolífic escriptor anglès D. W. Lawrence, i no pels llibres sinó per una trobada mensual del grup de Pastoral Matrimonial, vam anar a dormir tardíssim.

El dissabte al matí, per evitar les aglomeracions de la tarda, vam anar a reposar alguns elements de la vaixella i altres coses que ja s’havien trencat o acabat, però els aparcaments i els locals d’Angelópolis, on els darrers models de tota mena i color llueixen en tota la seva magnificència, eren plens de gom a gom. Total, que a la tarda i bona part del diumenge va tocar descansar.

Ahir vam convidar a dinar a uns amics catalans i per completar la tarda els vam portar a visitar la que va ser la Colònia Tèxtil més important d’Atlixco, que ara és el Centre Vacacional de l’IMSS de Metepec, on precisament fa tres anys vam començar la 1° Trobada Nacional de Poetes Atlixco La Palabra Escrita en el Agua.

Mentre contemplàvem l’escola, la torre del rellotge, les vivendes i el parc o Zócalo de la colónia, així com les instal•lacions, vivendes i xemeneies de la fàbrica, recordàvem per l’estil i material de construcció el reguitzell de colònies tèxtils esteses a la vora del Ter i el Llobregat, alhora que els grans pins, sequoies, cedres i sobretot ficus que, com el faig que ombreja i dóna un acolliment màgic a la font de Sant Marçal del Montseny, s’estenen com els grans dits d’una mà pel terra de l’acollidor indret ideat per uns industrials suïssos de finals del segle XIX, i altres indrets de Catalunya no menys màgics com la Fageda d’en Jordà, de la Grevolosa, del Clascar de Finestres, del bosc de la baga de Gresolet o de Malanyeu, que en aquesta època ofereixen bellíssims contrastos cromàtics i ens recorden agradables caminades i xerrades com les que ahir vam mantenir.

©Joan Fort i Olivella 
Atlixco, 19 de novembre de 2013.

Els poetes Dionisio Morales i Saúl Ibargoyen homenatjats a Atlixco

El III Encuentro Nacional de Poetas Atlixco La palabra escrita en el agua que es va desenvolupar a la Ciutat de Mèxic i en dita ciutat del 16 al 19 de maig va tenir com a fet més rellevant la presència i l’homenatge al poeta de Tabasco Dionisio Morales i al d’Uruguay però nacionalitzat a Mèxic Saúl Ibargoyen, als que es va concedir la Còpia de la Cèdula Reial d’Atlixco de 1579, en uns actes que van comptar també amb la presència d’ escriptors mexicans tan destacats com els poetes Mario Bojorques, José Homero, Mario Calderón, Carlos Azar i Mariano Morales i el novel•lista René Avilés Favila.

La trobada va començar el dijous a la Sala Adamo Boari del Palau de Belles Arts amb la presentació de la trobada i de l’Antología Poética de Ricardo Pérez Quitt, director de la Casa de Cultura d’Atlixco, Atlixco: la palabra escrita en el agua, que recull poemes de poetes d’Atlixco des del segle XV fins a l’actualitat, dels poetes que participaren en la Iª Trobada i dels que es van llegir a la mateixa sala en la IIª Trobada, amb l’aigua com a tema primordial.

El sempre combatiu Saúl Ibargoyen va dir entre altres coses que venim de l’aigua, que aquest llibre és un càntic a la diversitat i que la poesia és un acte de llibertat. Carlos Azar va comparar l’edició de poesia a França i Mèxic comentant que aquí el difícil és publicar el llibre, però que et llegeixin és impossible, i va recordar uns versos del poema “Atlixco siempre” del seu pare, el gran poeta i dramaturg Héctor Azar. I l’acte es va cloure amb l’ anunci de la presentació el dissabte de la Antología Poética ≠ Yo soy Poesía Joven de Atlixco i del 1r Concurs de Poesia que es convocarà aviat organitzat per l’Ajuntament d’Atlixco i la Universitat Metropolitana de Mèxic, on treballa Carlos Azar.

El divendres al matí es va dur a terme al preciós jardí del Rancho San José de l’arquitecte, escriptor i pintor Javier Duhart la trobada de poetes amfitrions i poetes hostes, que ell mateix va anomenar aquelarre poètic. Saúl Ibargoyen ens va delectar amb alguns paràgrafs del seu “Tango negro”, i semblantment van fer Dionisio Morales amb el final de “El último canto del cisne”, José Antonio Durán comentant les malalties que sorgeixen als 65 anys i el jove Sergio Solís amb les seves “Mordidas digitales”.

El lliurament de la Còpia de la Cèdula Reial d’Atlixco de 1579 es va celebrar al Saló de Cabildos de l’Ajuntament d’Atlixco, amb la presència per primera vegada aquest any d’ una forta tempesta elèctrica a fora però una càlida acollida a dins.

René Avilés Favila es va mostrar emocionat i agraït per haver rebut tan preuat reconeixement fa un any i va ressaltar la visió poètica que omple tota l’obra de Dionisio Morales, fins i tot en la seva faceta de crític d’art, que queda plenament demostrada en una obra tan notable como Música para los ojos, on repassa l’obra dels pintors fonamentals de la història contemporània de Mèxic, des de Diego Ribera a Héctor García, o en els recados dedicats a Sebastián o a Jesús Urbieta.

Mario Calderón, pare del nostre mestre del Taller de Poesia d’Atlixco Alí Calderón, va ressaltar la bellesa barroca i la crítica social tant de la poesia narrativa com de la novel•la de Saúl Ibargoyen, sorgides de la dura situació política viscuda tant al seu Uruguai natal (1930) amb la dictadura de Juan Mª• Bordaberry com al Mèxic adoptiu (1976).

José Homero va situar l’obra de Dionisio Morales en una poètica estrictament mexicana que reflexiona sobre l’existència amb ironia i que ha evolucionat d’una primera etapa marcada per la naturalesa tabasquenya i el seu gran mestre Carlos Pellicer amb obres tan rellevants com Las estaciones rotas i dádivas, a la més recent que és com un retrat a llapis de si mateix.

Finalment el gran actor Carlos Bracho va llegir alguns dels poemes més representatius del gran poeta tabasqueny homenatjat, com “El árbol”, “Corazón de obsidiana”, “El 10 de junio” o “Canción de primavera”, que segons comentà el propi autor està inspirada en la invasió yanqui a Iran el 2003.

Ja a l’Auditori de la Casa de la Cultura Acapetlahua- can la primera actriu i cantant Cecilia Toussaint va llegir con gran claredat i calidesa un text i poemes inspirats sobretot en Atlixco i en l’element que dóna origen al seu nom i riquesa que és l’aigua i un de la jove Kalid, i va acabar recordant que el seu besavi fou atlixquenc i cantant una cançó dedicada al cor que ens fa palpitar i viure, aixecant amb quasi cada poema els aplaudiments del públic que gràcies als vanos amb la seva efígie i tres poemes li va donar i va aguantar la calor i quasi omplia la sala.

El dissabte al matí es va desenvolupar al Restaurant Fragaria un fructífer Diàleg de Poetes Majors a Poetes Joves amb la presentació del llibre ≠ Yo soy Poesía Joven de Atlixco, editat pel propi Fragaria /Casa de Cultura d’Atlixco.

Saúl Ibargoyen va apuntar entre altres coses que som poetes perquè els demés ho diuen, que vivint en vàries ciutats hom va construint la seva pròpia ciutat i que hem d’aixecar el verb quotidià, com ho fan sobre tot Sergio Solís amb “Los hijos del policía”, Kalid Ameyali Sosa Morales amb “Qué escalofriante” o Mireya Belén Gómez explicant la seva encelofatitis viral i els dolors que l’hi ha provocat, com l'ha superada i que observa i es deixa impregnar pels sons, i en menor grau Juan José Briones en “El incendio interior” o María Fernanda González Villaseñor en “Vuelve a la realidad”.

Per la seva part Rubén Márquez va dir que la poesia és una companyia necessària, un diàleg amb un mateix que també ens fa patir, i va al•ludir a les Metamorfosis d’Ovidi per compartir amb el gran poeta llatí que només els deus poden canviar; Mario Calderón els indicà els passos a seguir i va valorar el llenguatge natural de Sergio i Mireya, i Mario Bojorques (Premi Aguascalientes) ens va compartir la importància de compartir, alguns poemes del seu llibre Y x K, que té a casa seva un altar a Chochipili, déu dels poetes, però que la escriptura es fa en la solitud.

A la tarda els poetes que van voler van llegir els seus poemes al Saló de Cabildos de l’Ajuntament d’Atlixco, entre els que destacaria per la seva força “El vino” i “El desterrado” de Saúl Ibargoyen i les casidas de Mario Bojorques, i el diumenge al vespre una altra tempesta fa ver que la òpera de balcó que s’havia de cantar a la Vecindad Aguilar hagués de fer-se sota paraigües i només amb alguns boleros mexicans, però que ja van assentar un bon precedent i es pretenen anar fent en altres dels molts i bells balcons de la ciutat.

El balanç d’aquesta IIIª Trobada és doncs força positiu, per la presència de menys poetes convidats però alguns de gran qualitat, que ens van enriquir amb les seves experiències i creacions, i d’aquestes joves promeses que segur i així ho desitjo portaran el nom d’Atlixco molt lluny i a granes altures.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 22 de maig de 2013.

Viatge pel nord de la Península Ibèrica (7) De Saragossa a Barcelona

Passem en l’autobús per la zona de l’Exposició Universal del 2008, dedicada a l’aigua, i que va deixar una sèrie d’edificis suggeridors com la Torre de l’Aigua, el Palau de Congressos d’Aragó, del pavelló d’Aragó i el pavelló Pont i l’escultura Alma del Ebro, per seguir després cap al Palau de la Aljafería, el primer palau musulmà, construït el segle XI, on baixem un moment, les muralles romanes i la riba de l’Ebre.

Allà comencem el nostre recorregut a peu pels carrers estrets dels voltants de la catedral i la casa del Deán, que ens permeten admirar el que van fer els mudèjars simplement amb rajols, per entrar tot seguit a la basílica del Pilar i fer el mateix amb la Santa Capilla on hi ha el pilar que segons la tradició i diverses anàlisis data del 40 d. C. i sosté a la Verge patrona de Saragossa, Aragó i Espanya, el retaule major, executat en alabastre policromat d’Escatrón pel gran pintor i escultor valencià però d'origen i que va crear la major part de la seva obra a Aragó Damià Forment entre 1509 i 1515 sobre la Purificació, Assumpció i Nativitat de la Verge María, així com escoltar com va pintar el gran pintor aragonès Francisco José de Goya y Cifuentes dues de les seves cúpules, superant les del seu mestre Francisco Bayeu, i en va quedar una altra per pintar.

Ja a fora la plaça contemplem el monument que li va dedicar la ciutat i les fonts, anem fins a l’Ajuntament i visitem el Museo Ibercaja, on s’exposen tots els gravats d’aquest gran pintor, nascut prop d’aquí a Fuendetodos el 1746 i mort a Bordeus el 1828, en els quals va dibuixar amb gran claredat les misèries que li va tocar viure i on es veu tot el que un home sord pot deixar plasmat sobre el paper, i que ja a Mèxic m’inspiraran una sèrie d’ècfrasis o poemes curts basats en aquestes petites grans obres mestres de l’art espanyol més pur.

Dinem aviat i anem per l’autopista cap a Lleida i Montblanc, la vila de la Catalunya Nova amb les muralles medievals millor conservades i que cada any per Sant Jordi festeja amb gran solemnitat la llegenda de com el nostre patró va matar al drac, on un reguitzell de senyeres i estelades pels carrers mostren com aquest esperit que va fer sortir al carrer més d’un milió i mig de persones el passat 11 de setembre per demanar que Catalunya sigui un nou Estat d’Europa segueix viu a tot el país.

Allà ens desviem fins a l’Espluga de Francolí per visitar sota una lleugera pluja que plou falta fa a aquestes terres seques de garrofers, ametllers i vinyes el monestir cistercenc de Santa Maria de Poblet, que l’austeritat del seu art i l’esperit de comunitat dels monjos des del 1150 l’omple de vida i transmeten als qui el visitem un sentit diferent a aquesta, però també el panteó reial i l’altar major (1527-1529), una altra gran obra de Damià Forment, que ens deixen un petri però viu record de les persones que van forjar la nostra història i art medievals i renaixentistes, però també el nostre destí col•lectiu com a país.

I de pressa perquè es fa tard anem cap a sota Montserrat per agafar a Monistrol de Montserrat el tren cremallera que puja fins al santuari i mentre es fa fosc ens permet encara escoltar com els monjos benedictins i l’escolania canten els vespres i tot el seu entorn s’omple d’una pau i una màgia que només a aquesta hora es pot apreciar en tota la seva grandesa, i amb aquest esperit baixar fins a Barcelona.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 20 de desembre de 2012.

Èxit de la II Trobada Nacional de Poetes a Atlixco

Arribo a l’entrada núm. 100 d’aquest bloc amb aquesta crònica de la II Trobada Nacional de Poetes Atlixco la palabra escrita en el agua que s’ha celebrat amb èxit del dia 1 al 5 d’aquest mes d’agost en diversos indrets del municipi, superant si no en participació, si en qualitat a la primera.

Aquesta vegada només s’han convidat 40 poetes, 10 dels quals són d’Atlixco o hi vivim, i quasi tots amb obra publicada i de notable vàlua, la qual cosa quedà ben palesa.

Per a preparar el terreny, el dijous alguns dels poetes del Taller de Poesia Semillas de Noviembre d’Atlixco, com Cohutec Vargas Genis o Sergio Solís, van pujar a alguns dels microbusos que comuniquen la ciutat amb alguns dels pobles dels voltants i van llegir els seus poemes, causant la sorpresa però també la satisfacció dels passatgers, gens acostumats a aquestes experiències.

El divendres ens van portar en un autobús fins als jardins de Agua Paraíso, mentre el propi Sergio ens recitava alguns altres poemes seus, plens d’imaginació i vitalitat, i a l’ombra d’uns taxodis mexicans centenaris i al costat del riu Nexapa, malauradament més contaminat del que seria de desitjar, abans i després de dinar va anar rajant la veu dels poetes per regions, com Raúl Iván Méndez, que cantà els records i el lamentable estat actual del riu Atoyac, o el cronista de Tuxtepec Antonio Ávila Galán en el seu poema “Manantial”, o Alan Saint Martín en “Miraré este cráter”.

Com l’any passat, les potents veus de Mª• Elena Solórzano; Mariángel Gasca Posadas; Adriana Tafoya, que a part de la aguda producció personal duu a terme una important labor editorial i difusora amb més de 100 llibres publicats a l’editorial Versodestierro, i ens delectà amb alguns poemes dels llibres Malicia para niños i Malicia para adultos que tot i el seu petit format no tenen pèrdua; i noves com la d’Estela Guerra Garnica del D. F.

Els mestres dels tallers d’Atlixco Alí Calderón, de Puebla Álvaro Solís i de Cholula Mario Bojórquez (primera foto) també tingueren una taula, de la qual destacaria la declamació d’aquest darrer i les seves casides de l’ angustia i de l’odi.

Després vam anar cap al pati del Restaurant Fragaria d’Atlixco, que és qui ha preparat el menjar de tots aquests dies, on els poetes locals llegírem els nostres poemes.

El divendres van anar a diferents centres socials de la ciutat com la presó, el mercat, un centre per a discapacitats, l’asil, i les ràdios i televisons a portar-los la nostra poesia. A mi em va tocar a la presó, on ens van escoltar amb gran respecte i silenci i Nicolás Fuentes fins i tot va fer riure els presos amb els seus epigrames, establint-se al final una mica de diàleg entre poetes i presos molt alliçonador, i més en el cas de les dones, que són molt joves. http://www.oem.com.mx/esto/notas/n2644498.htm

Al vespre i en el bellíssim jardí de l’ex molí de Sant Mateu la primera actriu Lilia Aragón i el seu fill Pablo Mendizábal van oferir el recital poètic “Atlixco: La palabra escrita en el Agua”, basat en l’Antologia Poètica homònima, que conté un poema de cadascun dels poetes d’Atlixco van llegir al Palau de Belles Arts la tardor passada, per l’altra un dels poetes d’Atlixco, i finalment un dels que es van escriure l’any passat en la Primera Trobada.

El dissabte van seguir les taules de poesia al Restaurant Fragaria, als banys del qual es va representar l’obra de teatre exprés de Ricardo Pérez Quitt Los Preciocistas, que reflecteix com la major part del teatre que es fa al nord del país, la dura realitat de la violència urbana, i a la tarda al Saló de Cabildos de l’Ajuntament es va lliurar la còpia de la Cèdula Reial d’Atlixco (1579) als escriptors iberoamericans José Agustín i René Avilés Favila per la seva aportació literària, que van agrair el guardó i van manifestar que segueixen combatius.

El diumenge i a l’Auditori de la Casa de la Cultura Acapetla-huacan es va presentar l’Antologia Poètica Atlixco la palabra escrita en el agua, que com he dit recull els poemes de la I Trobada. En la presentació “Poetas de Atlixco en Bellas Artes” Ricardo Pérez Quitt em dedica uns mots que agraeixo. Alguns dels autors que teníem llibres per presentar ho vam poder fer, i així es va posar de manifest la capacitat narradora de molts poetes com Alicia Flores, Jeremías Vasallo o el mateix Javier Duhart. I allà mateix també es va lliurar la Cèdula Reial als poetes José Francisco Conde Ortega i Martiniano Medrano.

Conde Ortega, nascut a Atlixco el 1951 i que ara viu a Nezahualcóyotl, a més de poeta ha despuntat com a assagista i cronista urbà i ha publicat una trentena de llibres. Entre la seva obra poètica destaca Estudios para un Cuerpo, Los Lobos Viven del Viento (UNAM, 1991) i La Arena de los Días, entre la seva assagística, Diálogo Inmediato, i entre la seva narrativa, La Esquina de los Hombres Solos (Daga Editores, 1999). Estudiós de la llengua espanyola, els seus treballs tenen la característica de la precisió i d’un lirisme que sobrepassa qualsevol acadèmia. (Ficticia).

I Medrano, nascut a Aguascalientes el 1936 però establert a Atlixco des dels 24 anys, és aquí on ha desenvolupat una llarga i fecunda tasca docent.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 7 d’agost de 2012

A la cala es presenta a Puebla

Amb la tristesa de veure que el Barça va perdre amb el Madrid i que es queda fora de la Champions, finalment i per problemes d’agenda, aquest divendres, dia de la Mare de Déu de Montserrat, es presenta a l’IMAC de Puebla el meu poemari bilingüe A la cala de mi corazón. Tindré d’amfitrions el meu amic, l’arquitecte, pintor, novel•lista (ja va per la novena), contista i també poeta Javier Duhart, i el poeta poblà, ara director de publicacions de l’IMAC, Enrique de Jesús Pimentel.

Com en les presentacions que es van fer l’any passat aquí a Atlixco, jo llegiré alguns dels poemes en català i un de nou, i la especialista en acupuntura humana de Puebla Sara Elisabeth Luengas Cruces en castellà (vegeu les etiquetes poemari i presentacions d’aquest bloc). Espero veure alguns dels catalans de Puebla, per poder-los conèixer i celebrar la nostra patrona.

©Joan Fort i Olivella

Atlixco, 25 d’abril de 2012

El blau del mar

El blau del mar
Ens dóna ales
Ens dóna alè
Per desplegar-les
Sobre les ones
Vers l’infinit.

El blau del mar
Ens acompanya
Fins terra endins
On son company
El blau del cel
Cedeix el pas
A negra nit.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 28 de febrer de 2012.
Seguint a Marta el 26 de febrer de 2012
al blog Itineràncies poètiques

http://personatgesitinerants.blogspot.com/2012/02/mirem-el-blau.html

Atlixco s'omple de poetes

Aquesta setmana que acabem de deixar enrere ha estat plena d’emocions. Va sortir de la impremta el meu primer llibret de poemes, titulat com veieu A la cala de mi corazón, en el qual he recollit 13 poemes en versió catalana i castellana, la major part dedicats al mar i a la persona que em va fer arribar a aquesta població, el nom de la qual en nàhuatl vol dir “aigua en la superfície”, per l’abundància d’aigua procedent del volcà Popocatépetl. Cada poema va acompanyat d’alguna foto en blanc i negre de llocs molt llunyans entre sí, però que d’alguna manera estan relacionats amb el text.

Després de tres anys de pràcticament desert cultural, el nou director de cultura d’Atlixco Ricardo Pérez Quitt, dramaturg, docent i investigador, que entre el seu extens currículum hi ha haver estat un any i mig a la reconeguda Sala Becket de Barcelona, ha tingut l’encert organitzar una trobada entorn de l’aigua, que hi ha reunit una cinquantena de poetes de tot el país.

Allotjats al que fou colònia tèxtil de Metepec i ara centre vacacional, es va inaugurar el dijous 26 a l’extrem d’aquest, sobre el riu que a començaments del segle passat va fer funcionar aquesta i les demés fàbriques d’Atlixco, front al cerro Tlapaltepec o “turó de les pintures”, on es trobaren en una cova pintures rupestres de fa uns 2400 anys, i al costat de l’helioport i uns grans arbres, per començar a agafar volada i inspiració. Va parlar entre altres la presidenta de l’Associació d’escriptors llatinoamericans Cristina de la Concha.

D’aquest lloc amb gran encant vam anar uns caminant i els altres en cotxe fins al petit estany envoltat de grans eucaliptus on hi havia alguns pescadors de truites. Allà ens van donar dues hores per fer un poema sobre l’aigua que serà recollit posteriorment en un llibre i d’aquí a un any recitat per l’actriu Ofelia Medina. El meu el vaig titular Pedro truchas, traduint una expressió catalana que m’és molt familiar.

Registrats per ordre de lliurament, ens van portar en un microbús fins a l’agüegüete de San Baltasar Atlimeyaya, que diuen que té 1200 anys i encara es conserva amb plena salut. A la seva ombra van anar llegint alguns dels poemes, fins que ens van cridar a dinar en unes taules que havien parat una mica més amunt, i amb el cap, el cor i l’estómac plens de bones sensacions vam anar a descansar o banyar-nos una estrona.

Just quan començàvem a iniciar el darrer acte del dia va caure un ruixat, que la lona que havien posat sobre el pati del recentment estrenat Restaurant Fragaria no va parar del tot, fent la lectura de poemes de la desena de poetes d’Atlixco presents tingués més emoció. El propi Ricardo Pérez Quitt va fer riure tot el personal amb els seus poemes dedicats a la seva mestra Cristina i a un gat que li van robar. Aquí aprofito per dir que des de finals de l’any passat comença a treballar un Taller de Poesia, dirigit per Cohutec Vargas Genis, que a rel d’aquesta trobada ha pres més cos i al qual aquest mes també m’he integrat.

El matí del divendres ens van distribuir per 5 taules on teníem 10 minuts per llegir algun s poemes: una a la presó, una al quarter militar, una al mercat, una en una escola, i una a l’asil d’ancians. A mi em va tocar en aquesta darrera, i va ser molt emocionant, perquè els versos molt profunds i sentits de la mestra i poetessa d’Agua Azul (Veracruz) Mariángel Gasca van tocar el cor d’un dels vellets, que es va aixecar i explicar que havia estat poeta, però que ja no es recordava de cap del seus versos.

Vam dinar al jardí Los Solares, des del que es veu el cerro de San Miguel, on al vespre la gran actriu Susana Alexánder va recitar amb molta pulcritud, gràcia i senzillesa alhora alguns dels poemes que abans li havien enviat amb el lema genèric de Atlixco: La palabra escrita en el agua, deixant un boníssim regust de boca.

Els que van voler encara van poder gaudir del sopar que ens van oferir a la plaça de la Dansa del cerro de Sant Miguel, on al setembre es fa l’Atlixcáyotl i des del la qual es veu una bonica panoràmica de la ciutat.

El dissabte els poetes van esmorzar en un altre restaurant amb un nom mitològic El Quinto Sol i recitar els seus poemes a l’auditori de la Casa de la Cultura. Agrupats per zones, vam poder sentir des de les veus més veteranes dels poetes de Chiapas José Antonio Flores, o de Jorge Quintanar i Javier Duhart del D. F. però ara resident a Atlixco, fins a les mes joves de Puebla com Gina Lizeth i Abigail Rodríguez Contreras, o Claudia Morales Magañas, de Coatzacoalcos , o algunes també relativament joves però ja molt consolidades com les de Alejandro Campos, i les de dones com Mª Elena Solarzábal (Chichuaua).

L’acte es va cloure amb l’actuació del ballet hawuaià d’Atlixco, i no em va permetre gaudir de la final de Wembley. Però un dels treballadors de la mateixa Casa de la Cultura que portava posada un a samarreta del Barça al sortir m’ho va explicar, i ho vam celebrar mentre un mariachi amenitzava el dinar que es va fer als jardins del costat. Tothom va marxar molt content.

En aquesta trobada ha quedat palesa la diversitat i riquesa de la poesia mexicana actual, plena de sensualitat i sensibilitat.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 31 de maig de 2011

L'energia inesgotable

Rebo molts de missatges de tota mena, bons, dolents i regulars. Alguns els comparteixo amb els amics, parents i coneguts de qui tinc el correu, però aquest m’ha semblat que l’havia de compartir amb els blocaires que vulguin llegir-lo. Realment val la pena.

Es tracta d’un invent casual d’un científic mexicà de la ciutat d’Aguascalientes, el metge i especialista en neuro oftalmologia Arturo Solís Herrera, que després de molts entrebancs burocràtics ha estat patentat per a tot el món a Rússia, i que pot revolucionar molts camps de la medicina així com de la vida diària personal i de les ciutats, com la mateixa on ell treballa.

El que ell va descobrir és el que es coneix como fotosíntesi humana, és a dir, que la melanina separa l’oxigen de l’hidrogen i n’extreu energia, però també els pot unir i passa el mateix, de manera que mitjançant un generador Bat-Gen permet mantenir una làmpada per més de 100 anys. De fet ell té un rellotge al seu despatx que ja porta 4 anys funcionant amb una mateixa pila. És clar que això als fabricants de piles no els agradarà gaire!

L’alcalde de la ciutat es va mostrar interessat en aquest gran invent i ja hi ha un projecte per il•luminar els Jardins dedicats al gran músic Manuel M. Ponce al centre de la ciutat, i també pot aplicar-se en malalties com l’artritis, la insuficiència renal, hepàtica i cardíaca, o el mal de Parkinson.

Segons el Dr. Herrera la melanina és la molècula més estable que es coneix (pot durar milions d’anys), i potser fou la substància que permeté l’eclosió de la vida i que solucioni molts dels problemes de l’energia en el futur. Esperem que així sigui.

http://www.slideshare.net/carlitosrangel/fotosntesis-humana-por-carlitosrangel

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 12 d’abril de 2011

Deixants

Vaixells i deixants,

veles, somnis i cants,

amors i amants,

als mars n’hi ha tants

com grans espants.

14 de gener de 2010

Deixants dels isards,

dels cors i dels sards,

dels homes bastards,

d’espines i cards.

Deixants d’avions

tots plens d’il•lusions,

de negres vagons,

dofins i taurons.

Deixants en els cors

de pregons amors,

aromes de flors

i tendres olors.

©Joan Fort i Olivella

Atlixco, 11 de febrer de 2011

a rel d’un comentari de la Mariàngela Vilallonga al seu blog

http://mariangelavilallonga.blogspot.com/2011/01/el-deixant.html

Espinàs i Labordeta

Benvolguts blocaires, cantaires, trescadors, excursionistes i viatgers. Permeteu-me que també dediqui uns ratlles a un aspecte tan destacat dels dos com són les cançons i els llibres de viatges.

L’Espinàs va ser un dels fundadors de Els 16 Jutges, i va deixar la guitarra pels llibres, però no la cançó, perquè va escriure el llibre Lluís Llach. Història de les seves cançons explicada a Josep Maria Espinàs: La Campana, 1986, mentre que Labordeta va deixar les classes a la Universitat de Saragossa i la guitarra per anar al Congrés de Diputats de Madrid a tocar el nas a l’Aznar i demés recalcitrants espanyols i de tant en tant agafar la motxilla.

I donat que, com l’expresident Jordi Pujol i Soley sabia molt bé, perquè cantant de poble en poble havia conegut molt bé el seu país aragonès, va agafar la motxilla i es va posar a trescar per alguns pobles i camins polsosos i d’altres no tant per a recordar als espanyols allò que valia la pena conservar i gaudir, i no discutir sense coneixement.

Tot i que Josep Maria Espinàs ha escrit 17 llibres de viatges a peu, 11 per terres de parla catalana, 1 de parla aragonesa, 1 gallega, 1 basca i 3 castellana i José Antonio Labordeta només en va escriure 3 i la motxilla que els dona títol i la seva veu es va fer popular mercès a les càmeres de la televisió espanyola que l’acompanyaven, els dos tenen en comú una manera de viatjar i de veure el territori molt senzilla i antiga, però que ha deixat dels dos grans pàgines, plenes de llum, de color i de vida, però alhora de mort i de dolor, en parlar d’alguns dels indrets més entranyables de la geografia peninsular i illenca.

I algunes de les més remarcables les van dedicar al que diríem la gent i les terres de l’Ebre i alguns dels seus afluents, com el Cinca, la Noguera Pallaresa o el Matarranya. Encara recordo una mica els programes dedicats a aquesta darrera comarca i al delta de l’Ebre.

Amants com Josep Maria de Sagarra, Josep Pla i Joan Coromines de la conversa, de la bona taula, dels noms i de les tradicions, i com Maria del Mar Bonet de les cançons populars i tradicionals, han deixat en els seus discos, cançons i llibres i els que han ajudat a fer un gran testimoni del patrimoni musical i cultural de les terres que han trepitjat. Tant de bo els obrim per llegir, recordar, escoltar, cantar i difondre a les generacions futures les seves veus, paraules i aquest patrimoni.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 22 de setembre de 2010

Nit de tempesta

La nit rondina i degota,

o més que degotar, s'escorre

pel pes de tot un estiu

d'anar remullant l'esponja.

Els espetecs són notoris

i les lluentors constants,

els trons dels més estentoris

i els llampecs molt impactants.

S'embossen les canaleres,

s'esbotzen les clavegueres

i els carrers semblen rieres.

Després tot és un fangar

i la feina és netejar

tanta brossa l'endemà.

©Joan Fort i Olivella

Atlixco, 3 d'agost de 2010

Tocant el mar

                                           
Toco el mar i em sé vaixell

que solca l'aigua i la pell

del planeta més clar i bell

de l'univers, que és molt vell.

Toco el mar i em sé captiu 
de l'univers més actiu,
car es mou, plora i somriu
i alimenta tot ser viu.

Toco el mar i em sé cançó

que canta tothora en do
major que qualsevol to

entonat sens to ni so.

Toco el mar i em sé havanera

que de qualsevol manera

acompanya aquell qui espera

la calidesa costera.

Toco el mar i em sé sirena.

Et toco a tu i a balquena

la sang corre i es remena

com si tot fos una estrena.

©Joan Fort i Olivella

Atlixco, 5 d'agost de 2010

Màgica nit

La nit de Sant Joan                   

s’esvera una mica el clan,

és de totes la més gran.

Un bany, diuen, no fa mal,

ans pot curar l’animal

d’algun mal bacterial.

Per curar mals de la pell

hi ha qui es rebolca en un vell

mantell de flors fet joiell.

La flama del Canigó

arriba amb atlètic do

del país a tot racó.

I ens anima a fer-lo viu

i fins a ser combatiu

per mantenir-ne el caliu

davant totes les campanyes

els atacs i les castanyes

que ens remouen les entranyes.

La coca no pot faltar-hi

regada amb un bon rosari

de moscatell per tornar-hi.

Per animar la berbena

música de tota mena

i begudes a balquena.

La màgia d’aquesta nit

és el foc que l’esperit

porta fins a l’infinit.

El foc que tot purifica

i a saltar-nos ens implica

molts tabús de mica en mica.

©Joan Fort i Olivella

Carta al mestre

Et sé feliç, enamorat d’un poble
que s’emmiralla en un estany d’octau.
Jo també ho sóc, i el meu amor és petri,
però el reflecteix, tanmateix a estones
l’aigua quieta d’estanys i bullidors.

Es diu el Mont, Golany, Canigó, Finestres,
i segueix a voltes vells camins de cingle
–amb raconades plàcides, entre ombrejats vessants–
o camins d’aigua, dúctils, entre vernedes gràcils,
creuats per ponts romànics –pretèrits o actuals–.

I fa camí, o almenys ajuda a fer-lo,
amb cargues de carbó i socs de deu pams llargs,
travesses de roure i perns d’avellaner,
feixines per al forn i llenya per al foc.

No deixa d’escalfar-me o d’estirar-me el nas.
És juganer, i encara és hora que m’amagui el llibre
–en fa estona que l’estic llegint–.
A cada plana m’hi posa un trencaclosques
o una de moros que ens estan cardant.

No en té mai prou. D’història en sap un pou.
I d’esperar, voto a Déu!, també.
És potser així, enmig d’un gran silenci,
quan més s’assembla a nosaltres dos.

©Joan Fort i Olivella
Sant Miquel de Campmajor,
18 de gener de 1996

La pluja i l’estany

La pluja que separa l’estany del paradís 

és tan neta i tan clara i té el caient tan llis, 

que quan tot ell s’amara del seu preuat somrís 

s’estova tant sa cara i del cabell el ris 

que ja no sap la mare si és propi o si és postís.

El banc que no es separa de l’aigua i del pedrís, 

que no emprèn encara el plany del desencís 

quan veu la capa cara d’un líquid tan precís, 

s’assegura per ara que l’aiguat fonedís 

no s’emporta l’empara ni demana el permís 

de posar-li suara una taula i un pis.

El diàleg s’encara cap al temps malaltís, 

l’insegura mampara sobre el pla de Martís 

que amb tanta gatzara li espatlla el pastís 

l’animada alifara ben regada amb anís.

©Joan Fort i Olivella

El Puigsacalm

Abans d’arribar a Olot
bé venint de Santa Pau
o de cap a Camprodon,
sempre es veu el Puigsacalm
vigilant com un al•lot
els mil verds d’aquesta vall
cobert amb capa de neu
o bé d’un verd esclatant.

Damunt la flonja boirina
sobresurt irradiant,
i si porta barretina
du pluja cap als volcans,
pluja mansa, pluja fina,
de bon agafar amb les mans
per fer-ne una lletra fina
per al més delicat cant.

Cant a la calma dels cims
que vetllen aquests topants
amb serenor, senyoriu
i agullots desafiants,
cant als puigs superlatius
d’un paisatge ple d’encants
i de salts persuasius
talment preuats diamants.

-->©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 15 de juny de 2008

A la Moixina

L’aigua brolla 

i adés s’entolla 

aquí als voltants 

de la Moixina. 

Roures vells 

com grans joiells 

donen una ombra 

molt maca i fina. 

Ve olor de peix 

que té com un deix 

de vine i menja’m 

sense pensar-t’ho. 

I caragols 

al plat amb cols 

ara et conviden 

prest a menjar-t’ho. 

Dolça és la nit 

a dins el pit 

quan tot és dit 

i res no és fit.  

©Joan Fort i Olivella

5 de juny del 2004