Més de 100.000 visites al meu bloc en català

Aquest cap de setmana he vist amb molta satisfacció com el meu bloc en català ha sobrepassat les 100.000 visites, i com, després de l’entrada Les festes majors mexicanes i les danses tradicionals, que ha tingut 1790 visites, els meus libres de poemes són les que la segueixen:

Poemes de terra endins, amb 1610 visites, Poemes de terra enllà, amb 858, Buscant l’amor he anat molt lluny, amb 749, Haikús de Nadal, amb 466, i Poemes de Barna i dona amb, 402.

Després els segueixen, ja més lluny, Récord de gegants i capgrossos a Atlixco, amb 288, El Puigsacalm, amb 179, “Catalunya bombardejada” i l’exili català a Mèxic presents a Puebla, amb 178 i Més de 20.000 poetes de tot el món, amb 158.

I que, aquest més de juliol, amb 10.753, he superat el nombre de visites de l’abril de 2023, que s’havia apropat a les 8.000, i aquest més d'agost potser encara les superi.

Per cert, que aquest any també ha fet deu anys que vaig publicar el llibre de haikús en català, castellà i romanès Vinyes i banyes, que no va tenir gaire sort, perquè, per uns errors ortogràfics en la presentació no ens vam atrevir a presentar enlloc ni a fer-ne cap publicitat, pel que suposo que ha tingut molt poca difussió, i és una llàstima, perquè hi havia posat molts esforços e il·lusió. Per això després quasi que no he escrit res més. 

Moltes gràcies a totes les persones que m’heu visitat i llegit els meus poemes.

Joan Fort i Olivella,

Atlixco, 19 de setembre de 2026.

Un any després del terratrèmol

Avui fa un any del terratrèmol, oficialment de 7,1 graus, però que sembla que va tenir quasi mig grau més, que va causar un total de 369 morts (228 a la ciutat de Mèxic, 74 a l’estat de Morelos, 45 a l’estat de Puebla, 15 al de Guerrero i 6 al de Oaxaca), a més de 163 temples danyats a l’estat de Puebla, semblant a Morelos, 600 edificis i 934 escoles a la ciutat de Puebla i 16.000 en total i 190.000 vivendes afectades, 50.000 de les quals van querar irrecuperables.

A la ciutat d’Atlixco van morir 8 persones i  van resultar molt danyats tots els temples principals, que encara s’estan restaurant, així com les cases dels 4 carrers principals, que les primeres setmanes i mesos oferien un aspecte fantasmagòric.

Amb l’esforç dels seus propietaris, que de seguida es van posar mans a l’obra, s’han anat obrint alguns negocis, i tot just aquest estiu s’han pogut obrir un parell d’hotels amb renovada imatge, i aquests dies s’està acabant d’arranjar aquesta casa on tenia el despatx la meva dona.

Però queda molt per fer, i la ciutat tardarà força temps a recuperar la seva imatge d’abans, ara rejovenida per noves places comercials als afores.

©Joan Fort i Olivella

Atlixco, 19 de setembre de 2018.

Recordant Georges Brassens i Frederic Mistral

Mentre anava escoltant el CD Tramuntana de la Companya Elèctrica Dharma per l’AP 8 prop de Besiers, vaig veure que la propera àrea de servei  portava el nom del gran poeta i cantautor de Seta Georges Brassens (1921-1981).

Vaig pensar que era una bona idea dedicar-li aquest espai i fer-hi una parada, ja que és considerat un dels millors poetes francesos de la postguerra i el primer dels grans cantautors dels darrers 50 anys, i els ha influït a tots, especialment a alguns dels setze jutges i altres de la nova cançó, que n’han fet bones versions en català, com Josep Maria Espinàs, Delfí Abella, Joan Manuel Serrat, Quico Pi de la Serra, Rafael Subirachs, i sobretot el terrassenc Miquel Pujadó, que aquests dies està divulgant les seves cançons des de València fins a Perpinyà, així com la cantant valenciana Eva Dénia.

En efecte, llegint algunes de les lletres de cançons o fragments que s’hi reprodueixen i mirant el monument que li van dedicar, hom pot recordar i admirar la grandesa d’aquest home que, amb el seu gran bigoti i uns ulls grossos de mirada pregona, va saber retratar com pocs l’univers humà que l’envoltava i les seves misèries.

També em plau de recordar que un dels poetes a qui va dedicar dos dels seus discos va ser Paul Fort (Reims, 1872, - Monthleri, 1960), autor dels 17 volums de Les Ballades Françaises, escrites entre 1928-1958, i reconegut pels seus col·legues com a príncep dels poetes el 1912, i la cançó que li va dedicar Jean Ferrat.

Passejant després per la Carrière des Lumières, on es projecten damunt les parets de les antigues mines de bauxita, explotades des del temps dels romans, un magnífic audiovisual sobre Michelangelo Buonarotti, Leonardo da Vinci i Rafael, pel poblat medieval  proper de Les Baus de Provença, la vila d’Arle, on el record del gran pintor belga Vincent Van Gogh hi és tant viu i explotat que fa meditar molt sobre la vida i mort d’alguns artistes, i altres pobles de la Provença, només dos dels quals porten el nom en occità i francès, i on no vaig sentir ningú que parlés provençal, i també per Mònaco, on encara es parla i s’ensenya a les escoles del seu petit principat el  monegasc, no podia ni puc deixar de pensar en Frederic Mistral (Malhana, 1830-1914).

Tot i la popularitat que va obtenir la seva novel·la Mireio (1859), la importància del seu diccionari Lou Tresor dou Felibrige (1878-1886), i haver obtingut el Premi Nobel el 1904,  així com la vigència de bona part del seu pensament polític inicial, avui molts pocs parlen la seva llengua i no té cap àrea de servei dedicada a l’autopista, que porta el nom de la Provençale, però que no recorda a qui més va fer per salvar la llengua de la regió., El que està clar és que no ha tingut com a Catalunya la força de la seva gent i d’alguns partits i moviments polítics per mantenir-la viva, i en canvi s’ha hagut d’enfrontar amb un estat francès encara molt més centralista i fort que l’espanyol, que ell va atacar durament, però que, enfortit encara més per les dues guerres mundials i el governs del mariscal Pétain i del general De Gaulle, els va engollir.

Davant la porta de la Facultat de Medicina de la Universitat de Montpeller i els busts d’alguns dels doctors que van donar vida a les seves aules i a molts pacients, així com de l’arc de triomf que més enllà presideix una de les principals avingudes de la ciutat, ara també afectada per la construcció del modern tramvia, però que permetrà a aquesta ciutat en ple creixement una vida més digna i tranquil·la, recordo el càncer que en una clínica de la mateixa van diagnosticar al cantautor i que li va causar la mort, així com em pregunto pel càncer del terrorisme i les seves causes, que afecten la nostra societat fins a ferir-la greument.

©Joan B. Fort

Atlixco, 17 de novembre de 2015

Una visita encara més agradable

 A les Rosers, Chayos, Francescs, Cescs, Francesques, Xesques, Xescos, 
Sergis i altres flors que coneixeu i estimeu aquesta terra

Benvolguda Roser.

Aquesta crònica l’hauria d’haver escrit fa mig any, però, pel fet de no trobar el com i el quan i no sé quants perquès, no l’he escrit fins aquesta setmana, i ara agafa també el caràcter de carta i potser d'un capítol de la meva autobiografia o d'una novel·la.

Llavors te n’acabaves d’anar i ens deixaves uns records inoblidables de la teva estada a Mèxic. Les fotos que vaig fer em permeten ara desgranar-ne alguns, perquè, altres detalls que vaig apuntar a l’agenda, els vaig perdre fa un mes, quan la vaig deixar en una cadira del zócalo d’Atlixco per anar a comprar uns antojitos davant de la parròquia, dedicada a la Nativitat, i de la que aquells dies se celebraven les festes.

Precisament l’havia posada a la bossa, junt amb les ulleres i una altra llibreta, on hi havia escrit un acròstic sobre el meu nom que no havia copiat enlloc més, per anar a veure a la metgessa de capçalera, que és el meva concunyada, i mirar de com organitzar-me millor.

El fet és que l’endemà al matí me’n vaig adonar que ja no la tenia, i tot i que la vaig estar buscant durant dies, no l’he poguda recuperar.

M’havies trucat uns dies abans dient que venies a fer un reportatge per al programa 30 minuts de TV3 sobre els desapareguts en diversos llocs de la República, amb motiu dels fets d’Ayotzinapa, dels que precisament acaba de fer un any i encara queda molt per aclarir, i si podies venir.

Jo et vaig dir que estaríem encantats d’acollir-te a la nostra casa, i així va ser.

Vam anar a Huaquechula, municipi que limita amb el d’Atlixco pel sud i que, igual que aquest, el de Tochimilco, que hi limita per l’oest , i el de Cholula, conserven notables convents dedicats a Sant Francesc d’Assís, de qui s’acaba de celebrar la festa, i aquí a Atlixco baixen l’estàtua de sant Miquel del cerro que porta el seu nom, i al cim del qual ha estat tota la setmana i han pujat milers  de persones a visitar i besar, com jo mateix el dia de Sant Miquel.

Però el de Huaquechula conserva a més en un museu, situat a les dependències del convent, i al zócalo, que a la primavera llueix unes magnífiques xicrandes florides, valuosos petroglifs prehispànics i explicacions sobre el seu significat, així com el dels altars de morts, que construeixen cada any al voltant de Tots Sants, i que avui dia constitueixen un dels seus més importants atractius turístics.

Hi vam passar una bona estona, contemplant-los, llegint-los, comentant-los amb el guia, descendent per cert d’una família nàhuatl, però que, tot i que no parla aquesta llengua, n’ha conservant  força records  i els transmet amb gran passió.

Vam estar parlant durant la tornada de la seva història i importància, ara que s’acosten novament aquestes dates, en què la memòria dels difunts adquireix una altra dimensió, i més en el nostre cas.

Fa poc més d’una setmana, precisament el dia de Sant Miquel,  que ens va deixar un  familiar molt proper i estimat: la meva mare i la teva tia, la Montserrat Olivella i Canals. El març havia complert 95 anys i encara gaudia d’una salut envejable. No tenia la memòria de la teva mare, però s’hi assemblava en moltes coses i s’avenien molt. Quan es trobaven, podien parlar hores seguides de la història de la família, de la qual la teva mare aquest estiu acaba d’escriure un treball molt ben fet que em va enviar fa pocs dies. La història, la música i l’art les apassionava i en vaig heretar força.

Quan encara era viu el meu pare i després amb ella, havíem anat a molts de pobles, esglésies i monestirs medievals, doncs tots teníem el “mal de pedra”, que també vam heretar. Poc abans de venir jo a viure a Mèxic, vam anar a L’Alguer i tot el nord de de l’illa de Sardenya, i la última sortida que vam fer junts va ser al castell-museu Dalí de Púbol i el poble de Monells, al Baix Empordà.

M’havia acompanyat en molts dels recitals dels Amics de les Lletres Garrotxines, alguns dels quals com la Concepció Batallé,  m’han enviat belles paraules dedicades a ella.

Acabo de trobar a You Tube una dotzena de cançons cantades per ella. M’ha fet molta il·lusió i emoció escoltar-les. Ens en va ensenyar moltes, i per això jo i el meu germà també sovint cantem, ell al Grup de Caramelles de Sant Miquel de Campmajor, poble on tots tres hem viscut molts anys i on ella va morir, i jo a la meva casa d’Atlixco.

Roser, quan vas venir, et vaig llegir la lletra d’una cançó que havia escrit feia pocs dies, “Lluny de tu”, però no te la vaig cantar ni la van poder llegir el dia del funeral de la meva mare. Ara quan vinguem us la cantaré.

Després de contemplar el reguitzell d’àngels que omplen les esglésies barroques de Santa María Tonantzintla, San Francisco Acatepec  i coronen el púlpit de Santa María de los Remedios, basílica edificada damunt  la piràmide de Cholula, que és la més gran i antiga del món, vam estar parlant de l’Eudald Carbonell, que vaig tenir de professor al llavors Estudi Universitari de Girona i avui dia és reconegut mundialment per les seves excavacions e investigacions arreu del món.

Vam sopar al Tramuntana amb els companys i companyes del Casal Català de Puebla. Allà ens vas compartir algunes de les experiències viscudes mentre filmàveu el reportatge, titulat Ni vius ni morts, que, quan el vam veure ens feia posar la pell de gallina. Malauradament d’aquells fets que vosaltres vau saber transmetre tan bé, aquí gairebé no se n’ha parlat. “Venim d’un silenci antic i molt llarg”, com tan bé canta en Raimon, que a tu tant t’agrada!

http://www.tv3.cat/30minuts/reportatges/1954/

Avui que he acabat de llegir la novel·la de Jaume Cabré Fra Junoy o l’agonia dels sons, també em venen al cap molts d’aquestes cançons i sons, monges, capellans i monjos que hem tingut a la família, especialment la tieta Fina i el pare Jaume Gabarró, monjo cistercenc de Solius, monestir on molts anys per Nadal havíem anat a veure la magnífica col·lecció de pessebres i escoltat música gregoriana, qui va concelebrar la missa del funeral de la meva mare.

Amb aquests sons, records i vivències et deixo fins dissabte,

©Joan Fort i Olivella

Atlixco, 8 d’octubre de 2015

Danses, art i tradicions a Atlatlahuacan (Morelos)

El diumenge passat uns amics ens van convidar a dinar en aquest poble, situat a uns 20 km al N  de Cuautla, on durant tot el cap de setmana llarg, i amb motiu del 4rt Divendres de Quaresma,  celebren la Feria del Señor de Tepalcingo i la Danza o el Brinco de los Chinelos.

En efecte, tots aquests dies les comparses del poble, que és municipi des de 1932, i de Tlayacapan, que era l’antiga capçalera municipal, Yautepec i Tepoztlán recorren els carrers ballant al so dels tambors i la música de vent la Danza o el Brinco de los Chinelos, perquè precisament es vanaglorien que és a Atlatlahuacan on el 1872 es va començar a ballar i hi ha un monument dedicat.

Així al menys ho certifica un document escrit per don Antonio Ortiz y Arvizu emès per la prefactura política del districte de Yautepec al president municipal de Tlayacapan, datat el 7 de febrer de 1872, i trobat als arxius de Tlayacapan a l’any 2002.

Sigui el que sigui, el cas és que tot el poble s’omple de música i colors, i especialment la plaça del davant de l’ex convent de Sant Mateu apòstol, fundat pels agustins el 1569, i acabat a la següent dècada de 1580, i que, a l’igual del de San Juan Bautista de Tlayacapan, forma part de la Ruta dels Convents, i del Patrimoni Mundial de la Humanitat des del 1994.

A l’església d’aquest antic convent encara es celebra la missa en llatí i l’altar està d’esquena al públic. Està plena d’altars i tot hi respira un aire molt vell. 

Diverses capelles conserven notables puntures del segle XVI, amb presència dels àngels, que si bé no tenen la omnipresència que assoleixen als principals temples barrocs de la ciutat de Puebla i als de les poblacions properes de Tonantzinta i Acatepec, ja marquen la pauta del que serà una constant a tot el país.

El claustre també ens ofereix velles pintures i el pas d’un dels dansaires indígenes, que a fora van ballant les seves danses rituals al so de diversos instruments de corda i de percussió, fent voleiar estendards amb les imatges de Déu i els arcàngels Sant Miquel i Sant Rafael.

 

En unes tarimes dos grups més es preparen per ballar la Danza de los Moros y Pastoras, variant de les danses de Moros i Cristians d’altres llocs i una mostra més de l’alt grau de sincretisme d’aquestes festes, que comencen el Diumenge de Carnaval, però que com hem vist en una entrada anterior s’allarguen aquí com a molts altres poblacions durant bona part de la Quaresma,  concretament el Brinco de los Chinelos, paraula náuhatl que significa “el que mou bé els peus i el meluc”. Per més informació podeu veure també http://es.wikipedia.org/wiki/Chinelo, i la nova entrada d’aquest blog http://poefotoh.blogspot.mx/2015/02/les-danses-de-carnaval-mexic.html.

©Joan Fort i Olivella

Atlixco, 19 de març de 2015.

Del 9N al 25N

Com molts catalans i catalanes d’arreu del món, esperava amb ànsia, i perquè no dir-ho, també amb una certa por, que arribés aquell diumenge, en què, després de 25 anys de la caiguda del mur de Berlin i de molts estires i arronses, la prohibició d’un referèndum com el d’Escòcia, i amenaces per part de Mariano Rajoy, jutges i fiscals al President Artur Mas i demés membres del govern de la Generalitat de Catalunya i funcionaris de la mateixa i voluntaris del Nou9N, per poder votar, encara que fos en urnes de cartró, a favor de la Independència de Catalunya respecte a Espanya, després de 300 anys de domini, repressió borbònica i espoli fiscal per part de governs que es diuen democràtics, però que malgrat el “cafè per a tots” segueixen essent centralistes i miren per Madrid i les corruptes elits dominants abans de res.

Em vaig despertar de matinada i tant bon punt es va fer clar ja em vaig llevar, dutxar i esmorzar. Em vaig posar la samarreta groga d’Ara és l’hora, però a sobre un jersei de llana i una jaqueta gruixuda, perquè anunciaven un dia fred, i a més portava dues setmanes amb un refredat de cal ample, en què mai havia pres tants tels de llimona amb llimona.

Abans de marxar, vaig escriure un WhatsApp a una de les meves germanes per preguntar-li si havien pogut votar, i al dir-me que sí i que ja havia votat molta gent, vaig respirar una mica més tranquil.

La meva dona em va portar fins a Puebla, on agafava el bus de les 8:20, que em duria a la TAPU del D. F. en poc més de dues hores, perquè els diumenges no hi ha les cues d’entre setmana. Després el metro i el metrobús que segueix l’Avenida Insurgentes, ara els diumenges deixada en part als ciclistes, fins a la parada de La Piedad. Des d’allà ja es veia la senyera que a la seu d’ACCIÓ10, l’oficina de la Generalitat per a les empreses, indicava que a la seva entrada hi havia les dues urnes on podríem dipositar el nostre vot, i 6 voluntaris, una de les quals era una noia mexicana, per verificar que tot fos segons el protocol.

Una cua de persones que arribava fins a la cantonada esperava per poder votar. Ja ho havien fet alguns dels catalans de Puebla. Un dels més matiners en fer-ho havia estat el fins fa poc president del Casal Català de Puebla, Òscar Martín Ramos, i també vaig poder saludar catalans vinguts de Guadalajara, Monterrey i Campeche, alguns dels quals ja havien vingut el dia abans i s’havien allotjat a les habitacions que altres voluntaris els havien deixat, així com  l’anterior president del Casal Català de Puebla Antoni Castells, ara resident a Tlaxcala.

Al peu de l’escala feien el recompte dels vots que permetria saber tant bon punt es tanquessin les urnes, els resultats provisionals perquè ho sabessin a Barcelona de seguida, que resultarien ser 646, i encara hi va que no va poder votar perquè no tenia el certificat del Registre de catalans i catalanes residents a l’exterior que primer havien dit que es necessitava o que per altres raons no es va poder desplaçar.

La Mireya Zapata va ser la voluntària que va comprovar les meves dades i amb nervis vaig tancar el sobre i dipositar-lo a l’una, amb la barretina al cap i l’estelada que recorda els 200 anys de la Independència de Mèxic i els 300 des que Felip Vè. va ocupar Barcelona i abolir els drets històrics de Catalunya.

La cua no minvava. Unes fotos i vídeo de la gent reunida cridant Indepen- dència per immorta- litzar la diada. Vaig parlar amb molta gent, fins i tot amb un observador vingut de l’illa de Borinken o San Salvador, la primera que va trobar Cristòfol Colom a l’arribar al Carib, el qual em va donar un llibret que es titula Fundación del Estado Nacional Soberano de Borinken, on s’explica la història oficial i la vertadera d’aquella illa, així com la Declaració de Llibertat i Sobirania, la responsabilització al govern dels Estats Units de la invasió del 1898 i sotmetiment, i la resolució del 27 d’octubre de 2012 per la que s’establia l’Estat Nacional Sobirà de Borinken, llibret que comentaré un altre dia.

Em va entrevistar la corresponsal de l’Agència EFE i ja al Restaurant Dinou, on només quedava una cadira per mi, també vaig parlar un moment amb la de l’Agència AP, a les que vaig explicar la importància del 9N.

Mentre dinàvem, les 80 persones reunides, anàvem veient i escoltant la transmissió en directe de TV3 i el discurs del President Artur Mas, qui valorava molt positivament l’esforç dels 2 milions 305. 290 votants d’aquell dia a Catalunya i 13.573 als 19 punts de l’estranger, dels més de 4.000 voluntaris, dels Ajuntaments de Catalunya, de les entitats, així com el civisme, la democràcia, la unitat i la simbiosi que feien d’aquell referèndum simbòlic el primer pas per a un nou Referèndum, i rebia els aplaudiments del públic reunit tant allà com aquí.

Per la seva part, el president d’ERC Oriol Junqueras, demanava unes eleccions plebiscitàries aviat que conduïssin a una República Catalana, i la presidenta de l’ANC Carme Forcadell deia que hem de recuperar la plena sobirania cap a la llibertat i que emprenem el vol cap a la llibertat, amb crits d’Independència entre el públic.

La xifra total de 2 milions 318.863 catalans que van votar el 9N, més d’1 milió 800.000 persones pel SÍ/SÍ, o sigui un 80,76% a alguns els va semblar reduïda, però hem de considerar que ha estat de les més altes, superant la de les eleccions del 2010, i que a moltes poblacions la participació va ser altíssima.

Els 15 dies que han seguit han permès encara votar a Barcelona una mitjana de mil persones diàries, a Girona 3.139, i a les altres 5 delegacions cap a unes 2.000 persones, lo qual, sumant 26.281 vots més, a l’espera de les xifres definitives que es sabran demà,  porten de moment a un total final d’uns 2 milions 354.144 vots.

Tots aquests resultats i les querelles, valoracions i negociacions d’aquests dies entre el President Artur Mas i els diferents partits, entitats i el govern espanyol, van portar ahir a aquell a presentar, davant d’un auditori de més de 3.000 persones, el seu Full de ruta, en el que proposava per a les imminents eleccions plebiscitàries una llista mixta amb el suport dels partits polítics i dels representants de la societat civil, per garantir la victòria del SÍ i d’un país millor, més just i solidari, creatiu i científicament avançat, amb ell com a primer o darrer candidat, en un parlament i un govern que en un any i mig hauria de:

-  1. Comunicar a les institucions de l'estat espanyol, de la UE i de la comunitat internacional la intenció de constituir un estat a Catalunya.

- 2. Proposar l'obertura de negociacions formals, si cal amb mediació externa, per acordar les condicions de la constitució pel nou estat.

- 3. Acabar de preparar les estructures d'estat per assegurar una transició eficaç.

- 4. Endegar un procés de participació per preparar les bases d'una futura constitució catalana.

- 5. Assegurar la majoria parlamentària al govern per garantir el bon funcionament de l'administració i la prestació dels serveis públics.

- 6. En acabar el mandat, promoure eleccions constituents i, coincidint amb els comicis, celebrar un referèndum perquè la ciutadania decidís "la proclamació definitiva del nou estat".

Aquest Full de Ruta ha agradat als presidents d’ERC i a les presidentes de l’ANC i d’Òmnium Cultural, que aquesta setmana han d’acabar de decidir si hi donen suport, mentre que la CUP i ICV hi troben mancances socials, però han aclarit alguns dels interrogants que s’obriren amb el 9N i obre un camí sense retorn

©Joan Fort i Olivella

Atlixco, 26 de novembre de 2014.

Una visita molt agradable

L’altre cap de setmana, aprofitant que la Rosa Congost havia vingut a donar unes conferències a la Ciutat de Mèxic i a Xalapa sobre la propietat de la terra, van venir a Puebla i a Atlixco dues companyes meves de la UdG, i vam fer un recorregut per Cholula i els voltants d’Atlixco i poder veure alguns balls de l’Atlixcayotontli, el festival de danses tradicionals de la regió dels volcans.

El dissabte al matí vam pujar fins a dalt de la piràmide de Cholula, l’origen de la qual es remunta a 3000 anys enrere i que és la que té la base més gran del món, si bé els espanyols la van truncar per fer-hi el santuari de La Virgen de los Remedios, barroc i ple d’exvots. Com que el dia abans havia plogut, des de dalt vam poder contemplar els dos grans volcans nevats i el Paso de Cortés, a més de les ciutats de Cholula, plena de temples, i Puebla i al seu darrere la Malinche, i al baixar la zona arqueològica.

Ens vam passejar pels carrers i el zócalo de San Pedro Cholula, curulls de belles artesanies, visitant el museu de la ciutat, on s'exposen alguns dels objectes, ceràmiques i pintures de la població, i el convent franciscà de San Francisco, que conserva al claustre unes interessants pintures del segle XVI i a la biblioteca una rica col·lecció de manuscrits i llibres, alguns dels quals estan exposats al museu, com un del baró de Humbolt que conté aquesta rúbrica del comerç del port de Veracruz.

També vam visitar dos dels grans exponents del barroc poblà, com són les esglésies de Santa María de Tonantzintla i San Francisco Acatepec, totes cobertes d'àngels.

Elles van poder menjar el dia abans i nosaltres aquell mateix dia els chiles en nogada, el gran plat de la cuina poblana del mes d’agost, i altres delicadeses d’aquesta, i així agafar forces per pujar l’endemà fins a la Plazuela de la Danza del Cerro de San Miguel d’Atlixco, on vam poder veure alguns dels balls que es fan per la festa de la Santa Creu  a la veïna població de Huaquechula, com el Son de la Iguana, o alguns dels balls de moros i cristians, d’un gran colorit  i atractiu, i que mostren la simbiosi de les tradicions paganes i cristianes.

Mentre dinàvem, la Tole, que es va passar quinze anys a Llemotges i ara treballa com a arqueòloga a Perpinyà, m’explicava el grau d’abandó en que es troben l’occità i el català en aquelles terres, però em van deixar com a record un diari Ara que explicava els preparatius d’una Diada de l’11 de setembre de 2014 que ha deixat ben palesos al món els desitjos de llibertat de Catalunya, els mateixos pels que fa dos segles van lluitar els mexicans, i que avui celebren amb la seva Fiesta del Grito de Independencia amb cavalcades, desfilades i cervesa i tequila a dojo.

©Joan Fort i Olivella

Atlixco, 16 de setembre de 2014.

“Catalunya bombardejada” i l’exili català a Mèxic presents a Puebla

Des de dimecres passat fins avui es pot veure al saló d’entrada de les sales de cinema del Complejo Cultural Universitario de la BUAP aquesta exposició amb motiu del 75è aniversari dels bombardeig a la població civil i les infraestructures catalanes i l’exili que provocaren, que, portada pel MEXCAT, i des de dijous fins dimarts vinent s’exposarà al Museo de Historia de la Ciudad de México  i al Museo regional de Guadalajara del 22 d'agost fins al 3 de setembre.

Produïda pel Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya, mostra en el seu impactant cartell i 14 panells explicatius un mapa del canvi polític que es produí a Europa als anys 30, un altre dels morts que ocasionaren per comarques (més de 5.500 en total), fotos que parlen per sí soles de la destrucció i mort a ciutats com Guernica, Barcelona, Lleida, Tarragona, Granollers, Palamós, Girona i Figueres i anys després a Nagasaki i el Vietnam, així com plànols i fotos d’alguns refugis antiaeris que tanta importància van tenir per salvar moltes vides, per la qual cosa han estat recuperats

En l’acte inaugural del dijous, el vice-president de MEXCAT Albert Torras va agrair les nombroses institucions i persones que han fet possible aquesta exposició i Setmanes de la Cultura Catalana a Puebla, Ciutat de Mèxic i Guadalajara, jo vaig recordar unes paraules del poeta guixolenc Josep Pascual Buxó i uns versos augurals de la “Cançó nova a Barcelona” de l’Agustí Bartra i Lleonart” i llegir el meu poema “Ara em toca a mi”, es va passar un video amb les paraules del Director de Memorial Democràtic Sr. Jordi Palou Loverdos recordant i agraint el paper de Mèxic en l’acollida als refugiats, i el president de MEXCAT César Cárdenas va donar per inaugurada l’exposició i la Setmana.

L’exili català a Mèxic va ser el protagonista de la taula rodona que va tenir lloc a l’ICC de Ciencias Sociales y Humanidad de la BUAP, amb la presència d’una vintena persones, i en el qual va quedar clara la diversitat d’aquest, la llibertat que malgrat tot va representar per a moltes persones i el molt que encara falta per estudiar i aclarir.

Albert Torras va parlar sobre “Els altres retorns”, els primers dels quals es van produir el 1954, després mercès als decrets de 1959, 1961, 1965 i 1969 (en el que es prescrivien els delictes), i finalment a partir de 1977 per als que havien tingut càrrecs polítics. Amb tot, les dificultats d’adaptació a Catalunya va ser per a la majoria molt difícil, perquè el país que van trobar estava mancat de la llibertat per la que tant havien lluitat i que havien trobat a Mèxic, fet que va conduir a molts a la reclusió i el desarrelament.

Mireia Viladevall i Guash va ressaltar que en general va prevaler la catalanitat sobre la ideologia política, fet que va tenir el màxim exponent en l’Orfeó Català de Mèxic i en la seva O. N. U., on es discutien les solucions del món, així com la gran quantitat de publicacions, editorials i jocs florals que aquells catalans i catalanes van realitzar, amb la qual cosa van fer una gran aportació a la cultura catalana i universal.

Montserrat Galí va plantejar les múltiples cares de l’exili català (dretes i esquerres, partits, els i les que havien estat al front i els i les que no, etc.), puntualitzant que Franco va respectar els soldats, que el primer interviu en català a la ràdio de Barcelona es va fer el 53 al seu pare,  i que només tornaven els que podien a la ciutat negra i gris que va donar títol a un llibre de Narcís Jordi Aragó sobre Girona. Molts dels escriptors van tornar quan les editorials de Catalunya van començar a publicar en català, perquè la literatura catalana a l’exili tenia molts pocs lectors, i van destacar a Mèxic cinc artistes catalans aportant també molt de la nostra cultura. Es tracta de Vicente Rojo, Benito Messeguer, Peiré, Marta Palau en el tapís i Francisco Moreno Capdevila, qui en el mural de la destrucció de Tenochtitlan va plasmar els seus records dels bombardeigs a Barcelona, mostrant una vegada més la forta presència en el subconscient col·lectiu d’aquell fet tant transcendental per a la societat catalana com els d’Hiroshima i Nagashaki  i altres que encara es produeixen per a la de tot el món.

Miguel Ángel Cueña, argentí exiliat a Mèxic, va comparar el cas dels exiliats d’Argentina i Mèxic  i va posar èmfasi en el caràcter surrealista de la societat mexicana, que ens sorprèn una mica a tots.

En el torn de paraules es va parlar una mica del cas de Puebla, on el pes dels espanyols és esclafant i la major part dels exiliats van anar cap al DF, com va ser el cas del futbolista i després gran antropòleg Claudi Esteve i Fabregat, i el Sr. Rodoreda va dir que no hi havia relació entre immigrants i exiliats.

©Joan Fort i Olivella

Atlixco 12 d’agost de 2014.

Un bon final del Buen Fin

Imitant un programa ianqui per promoure i estimular el consum en un moment en què estava i segueix estant arreu molt estancat per la crisi financera i econòmica, que consisteix en un cap de setmana de descomptes molt importants en molts articles que d’una altra manera la gent no pot comprar, el govern mexicà va instituir aquest cap de setmana llarg pel fet de celebrar el dilluns per avançat la festa del 20 de Novembre, aniversari de la Revolució, això que anomenen El buen Fin.

Sobretot els grans centres comercials i el que es coneix com centres departamentals ofereixen com passa a les rebaixes els articles que els han quedat en estoc o fora de sèrie o temporada a preus molt temptadors i amb pagaments aplaçats, que fa que molta gent compri moltes altres coses, pagui amb la tarja de crèdit i s’endeuti encara més del que ho està.

 Aquest any a més, la Reforma Fiscal promoguda pel govern d’Enrique Peña Nieto i acabada d’aprovar per les dues càmeres està fent aflorar, i aquests dies especialment, molt de diner negre que l’any vinent estarà molt més controlat, i tot allò que es paga mitjançant tarja de crèdit, també passa pel control del fisc. 

Com que a més a la ciutat de Puebla van celebrar els Jocs Centreamericans del col•legi Los Andes, pertanyent als Legionarios de Cristo, on van participar varis milers de nens i joves, i el Festival de Teatre Héctor Azar, que per cert era d’Atlixco, el divendres a la tarda la ciutat estava intransitable, i la llibreria de la fundació Profética estava tancada per a la gran venda nocturna, de manera que només vaig poder quedar-me a la biblioteca, on per cert vaig passar molt bona estona llegint poemes del conegut i prolífic escriptor anglès D. W. Lawrence, i no pels llibres sinó per una trobada mensual del grup de Pastoral Matrimonial, vam anar a dormir tardíssim.

El dissabte al matí, per evitar les aglomeracions de la tarda, vam anar a reposar alguns elements de la vaixella i altres coses que ja s’havien trencat o acabat, però els aparcaments i els locals d’Angelópolis, on els darrers models de tota mena i color llueixen en tota la seva magnificència, eren plens de gom a gom. Total, que a la tarda i bona part del diumenge va tocar descansar.

Ahir vam convidar a dinar a uns amics catalans i per completar la tarda els vam portar a visitar la que va ser la Colònia Tèxtil més important d’Atlixco, que ara és el Centre Vacacional de l’IMSS de Metepec, on precisament fa tres anys vam començar la 1° Trobada Nacional de Poetes Atlixco La Palabra Escrita en el Agua.

Mentre contemplàvem l’escola, la torre del rellotge, les vivendes i el parc o Zócalo de la colónia, així com les instal•lacions, vivendes i xemeneies de la fàbrica, recordàvem per l’estil i material de construcció el reguitzell de colònies tèxtils esteses a la vora del Ter i el Llobregat, alhora que els grans pins, sequoies, cedres i sobretot ficus que, com el faig que ombreja i dóna un acolliment màgic a la font de Sant Marçal del Montseny, s’estenen com els grans dits d’una mà pel terra de l’acollidor indret ideat per uns industrials suïssos de finals del segle XIX, i altres indrets de Catalunya no menys màgics com la Fageda d’en Jordà, de la Grevolosa, del Clascar de Finestres, del bosc de la baga de Gresolet o de Malanyeu, que en aquesta època ofereixen bellíssims contrastos cromàtics i ens recorden agradables caminades i xerrades com les que ahir vam mantenir.

©Joan Fort i Olivella 
Atlixco, 19 de novembre de 2013.

De la meva absència i d’en Miquel Martí i Pol i en Joan Margarit

Tres mesos d’absència en aquestes pàgines no han pas estat fàcils. Per no sé quines raons tècniques, d’imperícia, de censura o bé de polítiques googleanes no he pogut treure ni afegir cap paraula, cap poema ni comentari ni cap imatge de fets que tant m’hauria agradat comentar com la Via Catalana a Catalunya i arreu del món.

Finalment en aquest dia de tramuntana, malastruc per a molts que deuen haver patit el virus o el mal del dia 13, les destrosses del tifó de Filipines o del foc de Colomers i altres pobles del Baix Empordà, en què només de pensar en la seva cara i el malson que deuen estar passant ja em venen tots els mals, he trobat la senzilla manera de tornar a ser present, mal que els pesi a alguns, i encara que de moment sense poder posar fotos als textos i als poemes.

I ho he pogut fer mentre els companys i companyes d’Itineràncies poètiques també homenatgen amb els seus versos al gran poeta de Roda de Ter en Miquel Martí i Pol, E. P. D., i a la Libreria Gandhi de la Ciutat de Mèxic, noms que per sí sols ja ens diuen molt als catalans i a les catalanes conscients de la duresa de la lluita per la llibertat d’uns grans països i d’uns Pobles sotmesos a mil tiranies, un altre gran poeta català, en Joan Margarit i el mexicà José Emilio Pacheco estan essent homenatjats, llegint els seus punyents poemes i parlant amb el públic assistent de la lluita, els problemes i les estratègies del poble català per aconseguir que una cosa reconeguda per les Nacions Unides fa mig segle i que unes quantes nacions europees oprimides de segles com nosaltres han pogut aconseguir en els darrers anys mitjançat un Referèndum d’Autodeterminació, nosaltres també ho puguem fer el 2014, tres segles després d’aquell 11 de Setembre de 1714, que Barcelona i Catalunya van sofrir la derrota i la humiliació de perdre mitjançant el Decret de Nova Planta tots els drets aconseguits durant 8 segles de lluita contra invasors i traïdors pels quatre punts cardinals, legítima, pacífica i democràticament, i així puguem aconseguir la Independència d’Espanya, per la que tanta gent ha mort i tanta ha anhelat i somia cada nit i cada dia, i els demés pobles dels Països Catalans que també van patir i segueixen patint els mateixos vexacions de les llibertats més fonamentals com a tals algun dia també la puguin aconseguir si així ho desitgen. II*II

Avui no he pogut saludar i felicitar a aquests dos grans poetes, però dimarts passat ja ho vaig poder fer a en Joan, i vaig poder constatar que seu tarannà senzill i tranquil, les seves persones i les seves obres són un gran pilar i testimoni d’aquell lema convergent que

                      La feina ben feta no té fronteres
                      trenca totes les barreres
                      i millor si porta senyeres
                      com les nostres tan deleres. II*II 

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 13 de novembre de 2013

Els poetes Dionisio Morales i Saúl Ibargoyen homenatjats a Atlixco

El III Encuentro Nacional de Poetas Atlixco La palabra escrita en el agua que es va desenvolupar a la Ciutat de Mèxic i en dita ciutat del 16 al 19 de maig va tenir com a fet més rellevant la presència i l’homenatge al poeta de Tabasco Dionisio Morales i al d’Uruguay però nacionalitzat a Mèxic Saúl Ibargoyen, als que es va concedir la Còpia de la Cèdula Reial d’Atlixco de 1579, en uns actes que van comptar també amb la presència d’ escriptors mexicans tan destacats com els poetes Mario Bojorques, José Homero, Mario Calderón, Carlos Azar i Mariano Morales i el novel•lista René Avilés Favila.

La trobada va començar el dijous a la Sala Adamo Boari del Palau de Belles Arts amb la presentació de la trobada i de l’Antología Poética de Ricardo Pérez Quitt, director de la Casa de Cultura d’Atlixco, Atlixco: la palabra escrita en el agua, que recull poemes de poetes d’Atlixco des del segle XV fins a l’actualitat, dels poetes que participaren en la Iª Trobada i dels que es van llegir a la mateixa sala en la IIª Trobada, amb l’aigua com a tema primordial.

El sempre combatiu Saúl Ibargoyen va dir entre altres coses que venim de l’aigua, que aquest llibre és un càntic a la diversitat i que la poesia és un acte de llibertat. Carlos Azar va comparar l’edició de poesia a França i Mèxic comentant que aquí el difícil és publicar el llibre, però que et llegeixin és impossible, i va recordar uns versos del poema “Atlixco siempre” del seu pare, el gran poeta i dramaturg Héctor Azar. I l’acte es va cloure amb l’ anunci de la presentació el dissabte de la Antología Poética ≠ Yo soy Poesía Joven de Atlixco i del 1r Concurs de Poesia que es convocarà aviat organitzat per l’Ajuntament d’Atlixco i la Universitat Metropolitana de Mèxic, on treballa Carlos Azar.

El divendres al matí es va dur a terme al preciós jardí del Rancho San José de l’arquitecte, escriptor i pintor Javier Duhart la trobada de poetes amfitrions i poetes hostes, que ell mateix va anomenar aquelarre poètic. Saúl Ibargoyen ens va delectar amb alguns paràgrafs del seu “Tango negro”, i semblantment van fer Dionisio Morales amb el final de “El último canto del cisne”, José Antonio Durán comentant les malalties que sorgeixen als 65 anys i el jove Sergio Solís amb les seves “Mordidas digitales”.

El lliurament de la Còpia de la Cèdula Reial d’Atlixco de 1579 es va celebrar al Saló de Cabildos de l’Ajuntament d’Atlixco, amb la presència per primera vegada aquest any d’ una forta tempesta elèctrica a fora però una càlida acollida a dins.

René Avilés Favila es va mostrar emocionat i agraït per haver rebut tan preuat reconeixement fa un any i va ressaltar la visió poètica que omple tota l’obra de Dionisio Morales, fins i tot en la seva faceta de crític d’art, que queda plenament demostrada en una obra tan notable como Música para los ojos, on repassa l’obra dels pintors fonamentals de la història contemporània de Mèxic, des de Diego Ribera a Héctor García, o en els recados dedicats a Sebastián o a Jesús Urbieta.

Mario Calderón, pare del nostre mestre del Taller de Poesia d’Atlixco Alí Calderón, va ressaltar la bellesa barroca i la crítica social tant de la poesia narrativa com de la novel•la de Saúl Ibargoyen, sorgides de la dura situació política viscuda tant al seu Uruguai natal (1930) amb la dictadura de Juan Mª• Bordaberry com al Mèxic adoptiu (1976).

José Homero va situar l’obra de Dionisio Morales en una poètica estrictament mexicana que reflexiona sobre l’existència amb ironia i que ha evolucionat d’una primera etapa marcada per la naturalesa tabasquenya i el seu gran mestre Carlos Pellicer amb obres tan rellevants com Las estaciones rotas i dádivas, a la més recent que és com un retrat a llapis de si mateix.

Finalment el gran actor Carlos Bracho va llegir alguns dels poemes més representatius del gran poeta tabasqueny homenatjat, com “El árbol”, “Corazón de obsidiana”, “El 10 de junio” o “Canción de primavera”, que segons comentà el propi autor està inspirada en la invasió yanqui a Iran el 2003.

Ja a l’Auditori de la Casa de la Cultura Acapetlahua- can la primera actriu i cantant Cecilia Toussaint va llegir con gran claredat i calidesa un text i poemes inspirats sobretot en Atlixco i en l’element que dóna origen al seu nom i riquesa que és l’aigua i un de la jove Kalid, i va acabar recordant que el seu besavi fou atlixquenc i cantant una cançó dedicada al cor que ens fa palpitar i viure, aixecant amb quasi cada poema els aplaudiments del públic que gràcies als vanos amb la seva efígie i tres poemes li va donar i va aguantar la calor i quasi omplia la sala.

El dissabte al matí es va desenvolupar al Restaurant Fragaria un fructífer Diàleg de Poetes Majors a Poetes Joves amb la presentació del llibre ≠ Yo soy Poesía Joven de Atlixco, editat pel propi Fragaria /Casa de Cultura d’Atlixco.

Saúl Ibargoyen va apuntar entre altres coses que som poetes perquè els demés ho diuen, que vivint en vàries ciutats hom va construint la seva pròpia ciutat i que hem d’aixecar el verb quotidià, com ho fan sobre tot Sergio Solís amb “Los hijos del policía”, Kalid Ameyali Sosa Morales amb “Qué escalofriante” o Mireya Belén Gómez explicant la seva encelofatitis viral i els dolors que l’hi ha provocat, com l'ha superada i que observa i es deixa impregnar pels sons, i en menor grau Juan José Briones en “El incendio interior” o María Fernanda González Villaseñor en “Vuelve a la realidad”.

Per la seva part Rubén Márquez va dir que la poesia és una companyia necessària, un diàleg amb un mateix que també ens fa patir, i va al•ludir a les Metamorfosis d’Ovidi per compartir amb el gran poeta llatí que només els deus poden canviar; Mario Calderón els indicà els passos a seguir i va valorar el llenguatge natural de Sergio i Mireya, i Mario Bojorques (Premi Aguascalientes) ens va compartir la importància de compartir, alguns poemes del seu llibre Y x K, que té a casa seva un altar a Chochipili, déu dels poetes, però que la escriptura es fa en la solitud.

A la tarda els poetes que van voler van llegir els seus poemes al Saló de Cabildos de l’Ajuntament d’Atlixco, entre els que destacaria per la seva força “El vino” i “El desterrado” de Saúl Ibargoyen i les casidas de Mario Bojorques, i el diumenge al vespre una altra tempesta fa ver que la òpera de balcó que s’havia de cantar a la Vecindad Aguilar hagués de fer-se sota paraigües i només amb alguns boleros mexicans, però que ja van assentar un bon precedent i es pretenen anar fent en altres dels molts i bells balcons de la ciutat.

El balanç d’aquesta IIIª Trobada és doncs força positiu, per la presència de menys poetes convidats però alguns de gran qualitat, que ens van enriquir amb les seves experiències i creacions, i d’aquestes joves promeses que segur i així ho desitjo portaran el nom d’Atlixco molt lluny i a granes altures.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 22 de maig de 2013.