A la recerca de l'or i altres històries

                                           El famós arc de Cabo San Lucas, per on va passar 

                                           fra Martín Ignasi de Loyola tornant de Xina a finals

                                           d'octubre de 1588 

 Potser alguns us preguntareu què he fet durant aquests dos anys i mig de pandèmia. No he escrit cap poema, perquè la inspiració ja fa temps que m’ha deixat, i els pocs que he llegit no m’han agradat, llevat d’algun dels Amics de les Lletres Garrotxines i de la Raquel Lanseros. 

Però abans de la pandèmia ja havia començat a llegir la Bíblica catalana, i ara he tornat a començar, i a escriure, primer a mà en una llibreta d’espiral i després a l’ordinador, una Cronologia universal, que si bé ja he arribat fins enguany, encara em queden buits d’alguns països, temes i personatges dels segle XVIII fins ara. Això ho estic fent per ordenar i conservar una mica la memòria, que m’ha minvat molt.

Una prova és que dels llibres i pel•lícules que us esmentaré tot seguit quasi no us en podré dir res més.

Vaig llegir La Divina Comedia, del Dante Alighieri, i el Decamerón, de Giovanni Boccaccio que, tot sigui dit, em va decebre una mica, malgrat que té elements molt interessants i s’ha de valorar en el moment en què va ser escrit. 

El que més em va agradar va ser la trilogia sobre Nova Zelanda de l’escriptora alemanya resident a a Espanya Sarah Lark, especialment En el país de la nube blanca, perquè El grito de la tierra i La canción de los maoríes, perden una mica d’interès. De tota manera traça una imatge de la migració a aquella illa tan llunyana però a la vegada tant bella i apassionant molt elaborada. Una altra novel•la, encara més gruixuda i dura sobre el tema de la migració, és la de la parisenca afincada a Cartagena Marisa Grey Bajo el sol de medianoche, que relata amb una gran profusió de detalls les aventures d’una parella de San Francisco fins al Yukon, al Canadà més proper a Alaska, a la vall de Klondike, a la recerca de l’or, a finals del segle XIX. 

I encara un best seller de Ken Follet El infierno del mundo, que retrata amb gran destresa les desgràcies dels fills de cinc famílies alemanyes i austríaques, russes, nord-americanes i galeses durant la Segona Guerra Mundial. També he llegit amb plaer un clàssic francès del segle XIX, Eugenie Grandet, d’Honoré de Balzac, i vàries antologies editades per la UNAM, i a Internet alguns textos de demografia. 

Seguint amb els viatges, vaig llegir Els viatges de Marco Polo i El mar Negro. Del siglo de Pericles a la actualidad, de Neal Ascherson, que serveix per entendre una mica l’actual conflicte d’Ucrània. També he llegit el de l’escriptor nord-americà Paul Theroux El gran bazar de medianoche, on narra el seu viatge en tren des de Londres fins al Japó tornant per Rússia els anys 70. El més interessant són algunes descripcions de ciutats i països com Teheran, Afganistan, Peshawar, Calcuta, Ceilan o el Japó i les diferències culturals, religioses i polítiques. Ara he començat a llegir el llibre col•lectiu China. Pasado y presente de una gran civilización. Las claves para comprender “el fenómeno chino”, on s’analitzen els aspectes més rellevants de la mateixa.

No he pogut anar a la biblioteca de Puebla com abans solia. Però aquestes darreres setmanes he anat a la pobríssima biblioteca d’Atlixco, on vaig trobar alguns llibres de la interessantíssima col•lecció “Cronistas de América. Viajes, viajeros y hallazgos” , entre ells el de fra Martín Ignasi de Loiola Viaje alrededor del mundo, amb una completa introducció biogràfica de José Ignacio Telledine Idígoras, on es detallen els seus dos viatges entorn del món fins a la Xina per evangelitzar-los, i un tercer fins a l’actual Argentina, on va fundar l’arquebisbat de Buenos Aires, mentre que el seu cosí Martín García Óñez de Loiola(III) era governador del Regne de Xile. 

 Com que a la meva dona li agraden molt el cinema, hem vist sobretot a través de Youtube força pel•lícules, algunes també sobre la Segona Guerra Mundial, moltes alemanyes actuals, molt recomanables perquè transcorren en paisatges preciosos de Cornualla, Suècia, el Tirol i altres i narren històries familiars entretingudes i sense violència. En canvi, les russes, tot i que presenten drames considerables, ens solen deixar un regust força desagradable. També, des que la pandèmia ha deixat algun respir, hem pogut assistir a l’estrena d’algunes pel•lícules documentals catòliques molt interessants, com Woigtila, sobre la vida de Sant Joan Pau II, o les sobre les aparicions a Garabandal i Medjugorie. 

En català quasi només he pogut llegir el llibre de la parella d’un meu nebot, la Irene Gonzalo De zero a quatre mil seixanta-un metres. Hospital i muntanya, editat a través de micro crèdit i del seu Instagram Córrer per viure. És un dietari molt captivador dels quelcom més de dos anys que aquesta jove de Roda de Ter va passar en aquests dos llocs, lluitant per superar amb èxit un transplantament de fetge i tots els trastorns que això suposa. 

Pel que fa a la música, he seguit escoltant moltes sardanes i música clàssica i de tota mena, i al ciclisme ara només veig petits resums del Dany pro Cicling i faig sortides molt curtes, perquè ja de seguida em canso molt. En resum, que els seixanta ja m’estan pesant molt. 

Joan B. Fort Olivella 

Atlixco, 3 d’agost de 2022.

Un matí ple de missatges

Això del Facebook comença a ser abassegador. Aquest dilluns aquí a Mèxic era festiu perquè avui és el Dia de la Constitució de 1917 i les festes entre setmana es passen a dilluns, però sense voler em vaig passar tot el matí llegint el correu i principalment els missatges de Facebook que m’havien arribat durant el cap de setmana i ahir mateix, de manera que encara me’n va quedar algun per mirar i també els blocs.

Però és que n’hi havia de molt interessants, com un sobre les propietats dels xiles, o un altre sobre la presentació d’un llibre del historiador francès Christian Duverger que defensa que va ser el propi Hernán Cortés i no Bernal Díaz del Castillo qui va escriure la crònica La historia verdadera de la conquista de la Nueva España. Caldrà llegir-lo bé i rellegir la crònica, que vaig deixar cap a la meitat. I és que aquest tema de la historiografia sobre la conquesta d’Amèrica i altres s’estan movent molt, sobretot des de Catalunya i que en Jordi Bilbeny va començar a desmuntar molts de tòpics i falsificacions que s’havien anat muntant per part de la corona i la historiografia espanyola.

I ja no diguem sobre els temes d’actualitat com són el procés sobiranista i els sous, sobresous i pensions escandalosos de molts polítics, banquers i alts càrrecs ben coneguts, començant pels actuals presidents dels governs català Artur Mas i espanyol Mariano Rajoy i del ex president del Parlament de Catalunya Ernest Benach.

El cercle sobiranista va creixent i es va tancant en tots els àmbits, i en aquest sentit vull destacar aquest vídeo de l'11 de setembre, la recent votació a favor de la consulta de l’Ajuntament de Barcelona i dels Casals Catalans de Centre i Sudamèrica, encara que no hi figuri el de Puebla perquè tot i els esforços de l’Òscar Martín no hi ha manera que acabi de funcionar, així com el que han preparat totes les ANC de l'exterior. Si a algú li interessa aquest document li puc fer arribar.
https://www.youtube.com/embed/LC92PBBcasE

Vaig compadir el pobre Zum que precisament em va escriure una bonica carta i que ha estat més de mig any sense poder veure el correu per un càncer a la bufeta. Ha de ser terrible mirar i contestar si es pot tants de correus i missatges acumulats.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 5 de febrer de 2012.

Reflexions sobre un any força mogut

L’any que acabem de deixar enrere ha estat marcat a nivell general per la llarga cua de les crisis financeres d’alguns dels principals països del món, que ha fet trontollar moltes economies estatals i familiars i fet sortir als carrers sobretot els joves, que són els qui estat més afectats per l’atur, però també molta altra gent, que en aquests països s’ha revoltat contra els vertaders causants de les crisis, que són alguns banquers, especuladors i polítics corruptes, mentre en molts països la pobresa i la fam ni tan sols els permet manifestar-se i són algunes organitzacions internacionals que han de demanar ajut per ells.

L’altre àrea de mobilitzacions ha estat el món àrab, on han provocat la caiguda dels règims dictatorials de Tunis, Líbia, Egipte, Iemen, Iran e Irak, amb canvis de règim, molta sang i destrucció, i resultats que caldrà anar seguint en els propers anys i decennis. Paral·lelament a Islàndia s'elegia una assemblea parlamentària que elaboraba una nova constitució.

Els moviments naturals, sovint també lligats al canvi global, com terratrèmols, sequeres i aiguats també han causat milers de morts i destrosses, amb les consegüents migracions.

Aquí a Mèxic hem tingut una mica de tot això, amb molta sequera al Nord i aiguats al centre i sud, i la lluita contra el narcotràfic ha fet aglutinar esforços i produït més detencions que mai davant la seva gravetat, però cal portar-la molt més enllà del terreny policial, perquè els dèficits educatius, laborals i d’intregació social són molt greus. Tot i que és cert que s’han creat més de mig milió de llocs de treball, molts no són de la qualitat desitjada, la població jove que no treballa ni estudia és molt abundant, i també està tornant molts dels migrants als Estats Units.

A Catalunya, Saül Gordillo ha titulat la seva columna d’avui de l’Avui-El Punt “Un any sense somriure”, fent al•lusió als pocs èxits del govern convergent sortit de les eleccions del 2010, amb un augment de l’atur del 9,17 € (51.571 persones), que a l’Estat ha estat del 7,86 %, assolint un màxim històric del 22€.

Tot i la gravetat de la crisi i centrant-me en el terreny cultural que ha fet tancar conegudes llibreries, també se n'han obert de noves, la sola aparició de tres nous diaris generals en català, en la seva versió en paper i digital, La Vanguardia, Ara, i El Singular digital, obre noms camins a la seva normalització, a més de la seva important presència a Internet i a les xarxes socials. El fet que la Wiquipèdia tingui més de 250.000 articles en català, posant-nos a l’altura de llengües com el finès o inclús el xinès, em permet utilitzar-la sovint amb gran satisfacció.

La sobredosi de webs, blocs i tota mena d’informació, ara a més a través del Facebook, causa un cert estrés i treu hores de llegir llibres en paper, però també m’ha permès escoltar molta música i cançons que no coneixia o que feia temps que no escoltava. Parlant de llibres, entre els que he llegit i rellegit amb més gust hi ha la poesia de l’escriptor i premi Nobel argentí Jorge Luís Borges i dels poetes mexicans José Emilio Pacheco i Lina Zerón, el primer per la seva senzillesa i la segona per la seva sensualitat, així com els 600 haikus de Carlos López Moctezuma, el llibre de Ricard Creus Ahir d’amor i avui encara, i el conte de Richard Bach ple de poesia Joan Salvador Gavina. En canvi, m’ha resultat molt fosca la Poesía de Ramon Xirau i de diversos poetes poblans i de molts que vaig llegint en els blocs que segueixo.

Pel que fa a la narrativa he llegit amb plaer un llibre que tenia pendent de fa temps, El fil de plata, de Lluís-Anton Baulenas, El tren de medianoche, de la escriptora irlandesa Denyse Woods, i varis poemaris i tres novel•les del meu amic Javier Duhart que ja he comentat en algun dels posts i alguns contes de Manuel de Pedrolo i de diversos autors mexicans. I en el camp de la història, la tesi d’en Pere Gifre sobre els hisendats i les Memorias de Daniel Cosío Villegas.

A nivell personal, la publicació i primeres presentacions del meu primer llibret de poemes A la cala mi corazón m’ha portat molt de temps, però també la satisfacció del contacte amb el públic, la ràdio i la televisió, de veure escoltar poesia escrita en català amb atenció, encara que no l’entenguin, i resta pendent el tema de la comercialització, plantejant-me l’edició a Bubok dels altres poemaris, així com acabar una narració que he començat i traduir poemes d'autors catalans poc coneguts a Mèxic.

Encara que no vaig poder anar al Palau de Belles Arts de la Ciutat de Mèxic, la participació en la trobada de poetes La palabra escrita en el agua d’Atlixco i en el taller de poesia, ara enriquit amb el mestratge del jove poeta del DF Alí Calderón, m’ha ajudat a entrar en el domini del vers lliure i conèixer les noves generacions de poetes mexicans i llatinoamericans, com la xeresana Raquel Lanseros.

Pel que fa a aquest blog no em resulta gens fàcil escriure, però és una satisfacció veure que els 22 posts que he publicat el 2011 han rebut més de 1.400 visites i, entre visites i pàgines visitades, assoleixen les 2.575, essent les pàgines vistes des del començament 4.041. Aquestes visites procedien d’Espanya (suposo que de l’àrea catalana més que res, 2.375), Mèxic (619), Estats Units (468), Alemanya (109), Rússia (78), França (76), els Països Baixos (45), però també des de Malàisia (36), Corea del Sud (35) i el Japó (20), i ja hi comença haver alguna visita des d’un iPad, iPhone, Android i BlackBerry. No cal dir que les agraeixo moltíssim i que també agrairia més comentaris.

Els poemaris Buscant l’amor he anat molt lluny, Poemes de terra enllà i Poemes de terra endins encapçalen el rànking de visites amb 269, 232 i 164 pàgines vistes respectivament, mentre que curiosament els Poemes de Barna i dona només han tingut 45 visites, igual que el “Viatge a València” i quasi igual que els “Haikus de Nadal”. Les altres pàgines més vistes són els articles sobre “Les festes majors mexicanes i les danses tradicionals” (135), “Els Crits de Mèxic i de Catalunya” (73), la crònica “Un altre viatge per l’Espanya seca” (70), el poema sobre la Vall d’en Bas Simfonia de pedra i verd”, i el comentari “Regal d’aniversari força curiós” (61).

Respecte a les fotos de l’àlbum de Picasa moltes han rebut més de 200 visites, i algunes dels Pirineus, de l'Atlas i de Mèxic més de 300, assolint algunes de les de l'Atlixcáyolt més de 400 visites. Curiosament la del bes dels gegants d'Atlixco ha tingut 415 visites i la que estic amb la família Roure-Fustel al pic d'Engorgs ha arribat al la cota màxima de 466 visites.

El bloc en Castellà només ha tingut 168 visites en els 5 mesos que porta de vida, però tampoc hi he escrit molts comentaris perquè em moc relativament poc. Aquest any espero poder-ho fer mes i començaré a publicar un nou bloc amb les cròniques de les excursions per les Garrotxes i el Pirineu.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 5 de gener de 2012

Lectures als avions, trens i ponts

Uns quants viatges en avió a Mèxic, més les hores d’espera als aeroports i aproximacions, de lleure, estudi, angoixes i depressions, m’han proporcionat l’oportunitat de llegir alguns llibres que considero de prou interès com per esmentar ara i aquí, en vigílies d’unes vacances de Nadal per a molts, a més d’alguns llibres de contes del genial Pere Calders, sempre recomanables.

Començo per dos llibres gruixuts de la sèrie Mayor de Crítica. El de Daniel J. Boorstin Los creadores, passa revista d’una manera molt entenedora a les visions de la creació dels hindús, de Confuci , Buda, Moisès, sant Agustí i Mahoma, per després estudiar les grans construccions i obres arquitectòniques, escultòriques, pictòriques i literàries de l’antiguitat, fins i tot les olimpíades gregues i l’arquitectura japonesa en fusta. D’aquesta primera part voldria destacar els capítols dedicats al formigó en l’arquitectura romana, al Panteó de Roma i a Santa Sofia de Constantinopla. Segueix amb les de l’Edat Mitjana i el Renaixement i el Tao japonès, especialment Dant, Bruneleschi i Miquel Àngel, i els grans de la música clàssica, l’òpera, la dansa i la fotografia, per dedicar el llibre tercer als grans artistes de la creació del jo, com Milton, Skakespeare, Montaigne, Dickens, Goethe, Balzac, Dovstovievski , Proust, Virgínia Wolf o Picasso. En el camp de la Història es centra en Gibbon i Prescott, les mancances i dificultats dels quals no els van ser obstacle per construir grans obres que per això considerem clàssiques i immortals.

El del britànic Ronald Frazer La maldita guerra de España, sobre la Guerra del Francès, fa una anàlisi molt profunda d’aquest conflicte des d’un punt de vista social, que en el seu segon centenari prou convindria que molta gent llegís per superar mites i visions locals que tot i els avenços que alguns congressos i publicacions han palesat segueixen molt vives.

Un protagonista singular i arquetípic d’aquesta gerra va ser de Besalú. Es deia Josep Pujol i Barraca, però tothom el coneixia i el coneix per en Boquica i per les seves malifetes com a bandoler, la vida del qual ha novel•lat de forma molt entenedora i atraient el periodista també besaluenc Martí Gironell a La venjança el bandoler, i la seva lectura ens ajuda a conèixer millor aquell moment històric, així com els indrets, llegendes de les Garrotxes per on es va moure.

El llibre d’Isidor Cònsul Tractat de geografia, que veié el premi Marian Vayreda de narrativa el 2008 abans de la seva mort enguany, recull una sèrie de vivències, excursions i viatges per la plana d’Urgell, Cervera de la Segarra, les Garrotxes per on es desenvolupa La punyalada, el Pirineu, Grècia i les seves illes, Itàlia, el Marroc, Israel Nova York i Mèxic. A part de molts records personals del Pirineu que vaig viure els anys 70 i que és força diferent del d’avui, aquí vull esmentar l’excursió “Terra de maquis” que ressegueix el camí que van fer Ramon Vila Capdevila, àlies Caracremada, i Manel Sabaté per la zona del Moianès, i un altre llibre del qual només vaig veure l’original i el seu autor Joan Ventura mentre l’ultimava alguns detalls a l’arxiu Històric de Girona , però que volia i espero que surti aquest Nadal, en el qual ressegueix el camí que va fer el també famós maqui i germà d’aquell Quico Sabaté des d’Arles del Tec fins a Fornells de la Selva i en tren fins a Sant Celoni, on el mataren.

Molt diferent però també molt agradable pel toc d’humor que hi destil•la, m’ha estat la lectura del llibre de Jordi Lara La màquina d’espavilar ocells de nit, que en aquest cas m’ha portat a recordar tot el món de la sardana i els músics de cobla, especialment a Ricard Viladesau, Juli Garreta i Manuel Saderra i Puigferrer i la gran rotllana amb la que el 4 de juliol de 1998 vam envoltar l’estany de Banyoles.

En el camp de l’autosuperació he d’esmentar El Secret, de Rhonda Byrne; Las cinco heridas que impiden ser uno mismo: rechazo, abandono, humillación, traición, injusticia, de Lise Bourbeau, les quals descriu molt be i dóna algunes claus per guarir-les; La vida interior. El despertar del inconsciente, de Ginette Paris, que parteix de la seva pròpia experiència d’un vessament cerebral que la va tenir 4 dies en coma i com a psicòloga, per fer una crítica molt seriosa de la professió i del sistema en què vivim i anar cap a la “psicologia profunda” que precisament dóna valor a la mort del “jo” antic que sovint ens pesa massa per deixar pas a noves dimensions que molt sovint desconeixem; i la novel•la d’Irvin D. Yalom El dia que lloró Nietche, que també plasma molt bé la seva lluita interna i el paper que té en el seu guariment el metge vienès Josef Breuer i de rebot el fundador de l’psicoanàlisi Sigmund Freud.

Finalment aquest estiu el poeta olotí i company dels Amics de les Lletres Garrotxines Joan Mercader i Sunyer, desprès d’un agradable sopar amb tots ells al Parc Nou d’Olot, em fa regalar varis dels seus darrers llibres, que palesen la varietat i maduresa de la seva obra, especialment Quart minvant, que reflexa magistralment el pes de la vellesa i el mal d'Alzeimer en la seva dona. El llibre de contes Les coses tal com són també és de lectura altament recomanable per a gent de la segona i tercera edat, i el més gruixut, que va titular Memoràndum. Més de 60 anys intentant de ser poeta 1946-2008, recull tota la seva obra poètica inèdita, i que amb el seu humor càustic i molt especial que el caracteritza ens dóna una visió tant del seu entorn més íntim com del polític i social que ha viscut.

©Joan Fort i Olivella