Preparatius i nova càmera
Aquest viatge i la crònica o notes han estat preparats i escrits a distància, tant en el temps com en l’espai, per la qual cosa potser no hi haurà alguns detalls, però en canvi té el pòsit dels records dels viatges anteriors (1977 al Centre, 1981 al País Valencià i Múrcia, 1984 al Marroc i 1985 a Algèria passant per Andalusia, i 1992 a Granada i Còrdova, a més dels nombrosos viatges a Madrid pel servei militar), de les lliçons magistrals d’en Miquel Barceló i Perelló i del mestratge d’estudis Euro-àrabs i de les lectures de Pièrre Guichard i d’altres, i la diferència que és el primer que hi faig amb la meva dona.
Per preparar-lo vaig haver-ho de fer a través sobretot del web
http://www.viamichelin.com/, donat que a les llibreries de Puebla curiosament no vaig trobar cap guia turística d’Espanya, només algunes d’algunes comunitats autònomes o de les principals ciutats com Madrid, Barcelona, València o Granada. Com que a Mèxic estàvem en plena epidèmia de grip, al fer per Internet les reserves dels hotels, vaig haver d’aclarir que en tot l’Estat de Puebla no hi havia ni un sol cas. De fet però en aquest sentit no vam tenir menors problemes que els que els controls a l’Aeroport de Nova York, en què la Lupita va haver de passar vàries vegades per la policia i quasi perd els papers.
Ja sobrevolant la Península Ibèrica puc distingir el Lago de Sanabria i la Sierra de Guadarrama i el Pirineu una mica nevats. L’arribada a l’aeroport de Barcelona és bona i normal, de manera que fins i tot em permet fer unes bones fotos de Montserrat que trobareu en aquest bloc. Ens espera la família i una agradable xerrada abans d’agafar de nou el meu Suzuki Ignis en direcció a les costes del Garraf. Els túnels i barreres protectores de l’autopista fan guanyar molt de temps però no permeten gaudir del tot del paisatge i del mar, que és d’un blau preciós.
Parem a Calafell, que està desert, i dinem molt bé al
Restaurant El Castell. Després de donar la volta al castell per pair el dinar seguim cap a
Tarragona, on després d’intentar tirar unes fotos del teatre romà hem d’anar a la botiga de fotografia més propera i comprar una càmera nova. Això ens fa perdre la merescuda i desitjada visita a la ciutat i al delta de l’Ebre, del qual només podem veure la part final, i agafar de nou l’autopista fins a Peníscola, on arribem a 2/4 de 9 del vespre. Sort que trobem fàcilment el passeig i
l’Hotel la Cabaña, molt ben situat, net i confortable. Un passeig pels bars i restaurants tocant a la platja plens de gent perquè fan el pont de Corpus, ens permet gaudir de la primera i única nit al costat de la Mediterrània estimada.
14 de juny de 2009. Peníscola, Sagunt i València.
Em desperto aviat i faig un primer recorregut pel nucli antic, del que tornen els més tocatardans. Esmorzem al mateix restaurant de l’hotel i donen una altra volta, si bé encara està tancat l’antic
castell del Papa Luna. Per tant, agafem de nou l’autopista cap a València. Parem a Sagunt, també desert per ser diumenge, de manera que arribem a
València al migdia. A la catedral estan celebrant la missa del
Corpus i tothom espera als carrers i als balcons el pas de la popular processó per llençar-los aigua quan correspongui. També ens reparteixen uns fullets amb uns poemes que es canten o reciten. En fi, que ens hem d’obrir pas com podem per anar a la missa d’una a la mateixa catedral. Penso en el bisbe Vidal de Blanes que la va fer construir mentre contemplo les pintures de l’esplendorós
retaule de l’altar Major i altres també dignes de veure.
Per omplir el pap finalment entrem al
Babalú, un bar-restaurant caribeny, que resulta que és d’un cubà i on la Lupita es troba en el seu ambient i balla al ritme de la música que més l’hi agrada. Fem una mica de migdiada a l’antic llit del Túria i passegem per la part baixa del Museu de la Ciència de la
Ciutat de les Arts i les Ciències, magníficament dissenyada pel famós
Santiago Calatrava.
Després anem a buscar l’hotel, que es troba a Burjassot, el poble on nasqué i visqué el gran poeta Vicent Andrés i Estellés, autor del gran Mural del País Valencià, que demà recordaré a bastament rumb a Calp, població que avui ja es troba enganxat a la capital valenciana, encara que conserva una antiga torre medieval entre els blocs i les cases noves, i també hi ha el Palau de Congressos . A la TV passen un documental sobre les mines d’urani de Almadén, digne d’ésser vist.
15 de juny de 2009. Gandia, Calp, Múrcia i el Valle de Ricote.
Deixem València i Sueca a mig matí, amb el record personal d’una ciutat que ha crescut i canviat molt, sobretot estèticament, però que ha deixat molt de banda la seva llengua pròpia, i amb això una part molt important del seu ésser i la seva cultura i del llegat d’homes com Joan Fuster.
Si bé Gandia ens ofereix la imatge d’una ciutat neta i bonica, amb una Casa - Museu dels Borja i una seu que serven riques obres d’art i cultura, Dènia és una de les manifestacions més clares del desgavell urbanístic dels darrers anys, amb una corrua inacabable d’apartaments abans no arribes al nucli antic totalment desfigurat, i em quedo amb les ganes de pujar al castell, on es conserven importantíssimes restes de la suda musulmana excavades parcialment, així com d’enfilar-me a la serra d’Aitana, que només puc mirar-me d’un tros lluny.
La propera parada és Calp i el famós penyal d’Ifac. Mentre ens hi acostem vaig entenent la impressió que ha causat al llarg del temps i a mi també. La població també ha crescut molt i té molts d’apartaments i un passeig amb palmeres prou agradable, però la platja que queda sota mateix del penyal és tota de còdols. Dinem al Bar Kaluma, on al final descobreixo que el cambrer resulta que sí que parla en valencià, i que per molts anys ho pugui seguir fent, però es queixa que la temporada turística cada vegada és mes curta! Al sortir no agafem bé la carretera i tornem per una plena de revolts, però que ofereix belles imatges del Penyal com les que es mostren a la foto.
De nou a l’autopista, deixem Benidorm i Alacant també molt crescudes de cantó i ens anem endinsant cap a les terres de Múrcia, amb molta calor i ganes de refrescar-nos. Mentrestant refresco la memòria de la meva dona amb una breu síntesi de la història d’Espanya. Passejant per la catedral i pels seus principals carrers també li recordo el caràcter provincià ric d’aquesta ciutat tant barroca, que deu bona part de la seva riquesa a l’aprofitament del riu Segura.
.JPG)
Però no hi podem estar gaire, perquè vaig reservar la nit en una casa rural de Blanca, al Valle de Ricote, el darrer baluard musulmà de la regió i on es manifesten millor el seu treball, i la seva tècnica en obres hidràuliques com grans sínies, sèquies, bancals i altres que permeten crear entorn del riu un petit oasi de verdor ple de tarongers i llimoners. Llàstima que ja llustreja i no els puc observar amb deteniment. El supermercat de Ricote és ple i al final hem d’anar fins a Blanca mateix a comprar quelcom per sopar i esmorzar. La casa és en realitat una caseta d’un conjunt semblant enmig d’un bosc de pins que ens costa de trobar, però està ben cuidat i el seu propietari se’n sent molt orgullós.
16 de juny. Granada de nit.
M’aixeco aviat i passejo una mica pels voltants secs, però on aquests aprofitaments es fan ben palesos. Esmorzem una mica i ens acomiadem del pagès per tornar cap als afores de Múrcia i agafar l’autovia cap a Baza i Granada. El paisatge és àrid i sec i no en recordo gairebé res. Fa molta calor, però Sierra Nevada encara té una mica de neu que fa honor al seu nom. Arribem a l’hotel a l’hora de dinar, que ens tarden molt a servir, i ens estirem al llit per fer una mica de migdiada, però resulta que estem tan cansats que no ens despertem fins a les 8 del vespre, i per tant no podem visitar l’Alhambra ni els Jardins del Generalife. Ens hem de conformar de fer una passejada de nit pel centre urbà, que està ple d’estudiants i turistes asseguts als bars i restaurants. També ens crida l’atenció i ens obre la gana una gelateria amb una varietat extraordinària i molt vistosa de gelats. És una forma de celebrar el meu aniversari prou refrescant si més no!
17 de juny. Sevilla la càlida.
Abans de deixar la ciutat que van conquerir els castellans el mateix any que Cristòfol Colom descobria Amèrica o les seves illes, visitem la
Cartoixa, on encara es conserven uns magnífics empedrats i grans pintures murals fetes pels mateixos monjos, i pugem fins al barri de
l’Albaicín, de cases blanques i amb flors, avui molt cotitzades, per gaudir la vista sobre los
Cármenes i
la Alhambra.
Tampoc podem anar a veure el cortijo dels López-Barajas a Santa Fe. Veiem alguns camps de plaques fotovoltaiques i dinem en una estació de la mateixa autopista, abans de la bonica ciutat d’ Osuna, famosa pels seus ducs i les seves cases amb escuts.
Arribem a mitja tarda a l’Hotel Gran Solucar, que és a uns 10 km de Sevilla però està molt bé, i on podem gaudir d’un bany molt refrescant, ja que la temperatura ronda els 45 graus. Una mica refets i canviats visitem el centre de la ciutat, encara que la xafogor no ens ho permet fer del tot. Un temple barroc recentment restaurat mostra tot l’or que arribà de les Amèriques, especialment de la Nueva España, que és com es coneixia llavors el que avui és Mèxic.
18 de juny. Mérida, Càceres i Trujillo.
L’antiga via de la Plata, que avui encara segueixen els que van en bicicleta a Santiago de Galícia des del sud de la península, ha donat nom a l’Autovia de la Plata que porta de Sevilla a Mérida i Càceres i permet fer aquest recorregut en unes 3 hores. Però nosaltres ens deturem a
Mérida per conèixer més d’aprop les importants restes romanes, visigòtiques i àrabo-musulmanes d’aquesta ciutat que fou tan important en aquells temps per la seva situació estratègica. Amb tot m’he de conformar en un recorregut per l’antiga alcassaba, on s’exposen algunes de les restes trobades, ja que la Lupita no es troba gens bé, i el mateix passarà a
Càceres, on he de fer sol el recorregut per alguns dels palaus que van construir els hidalgos que també van fer fortuna a Amèrica.
Per tant, ja tenim ganes d’arribar a
Trujillo, on mengem i descansem en un bar de la plaça Major abans de donar una volta pels bonics carrers del voltant i pujar fins al castell.
Rematem aquest calorós dia amb una molt agradable conversa amb els propietaris de
l’Hotel Rural Las Huertas, que ens expliquen tot el que han fet per comprar i restaurar la casa i donar un bon servei, que hi van molts catalans i fins l’entenen força i de fet tenen el web també en català, i ens recomanen que demà passem per Guadalupe.
19 de juny. Guadalupe i Toledo.
Mentre anem esmorzant ens segueixen explicant coses de la regió, des dels canvis que va suposar en l’economia i el paisatge el Plan Badajoz fins a les meravelles del Valle del Jerte. Amb aquest bon regust de boca ens dirigim cap a Guadalupe.
.JPG)
.JPG)
Efectivament no ens sap cap greu haver-nos desviat una mica de la ruta, perquè el recorregut és molt agradable. El tresor que alberga el
museu del monestir és molt valuós, des de llibres manuscrits fins a pintures dels grans clàssics espanyols, i encara hi ha una bona comunitat de monjos. Per rematar-ho, a l’hostatgeria es menja molt bé i l’espai del claustre és d’allò més agradable.
La carretera es va enfilant cap a la meseta castellana fins a trobar l’embassament i la població de Navalmoral de la Mata, i seguir després cap a Talavera de la Reina, d’on heretà la ciutat de Puebla la tradició ceramista però on no veiem cap fàbrica ni botiga, i Toledo, que per la seva part passà a Madrid la capitalitat de les Espanyes.
Deixem les coses a l’Hotel Santa Isabel, que està al costat de l’església mudèjar del mateix nom i molt a prop de la catedral, és senzillet però el més baratet. Fem un recorregut a peu pel casc antic, que rematem amb una visita al Museu Sefardí, situat en una antiga sinagoga i que es complementa força bé amb el dels Jueus de Girona, una de les altres ciutats amb un llegat jueu molt important.
20 de juny. Madrid.
Abans de deixar Toledo visitem la
catedral i la única cooperativa d'artesans de la ciutat,on ens ensenyen com fan els magnífics damasquinats, espases i altres objectes i tècniques.
Torno a
Madrid després de 30 anys. Entrant per aquest cantó sud em costa de recordar alguns dels carrers i les avingudes. Finalment arribem al centre i podem aparcar força a prop de la Puerta del Sol. Estan fent obres del metro. La Plaza Mayor no ha canviat però gaire, i podem menjar uns entrepans de calamars allà a tocar. Després seguim cap al
Palacio Real, que a imitació dels seus parents i veïns francesos, els reis borbons espanyols van fer tan luxós com van poder a expenses dels catalans i les altres colònies. I acabem la passejada en un teatre on fan
La fiebre del sábado noche, i la Lupita recorda bells temps i belles ballades, igual que una colla de mallorquins que saludem a la mitja part.
Com que els hotels que havíem trobat aquí a Madrid per Internet eren més cars i amb problemes d’aparcament, decidim sortir i arribar fins a Guadalajara, on ja arribem de nit però finalment en trobem un que està prou bé i no tan car.
21 de juny. Guadalajara, Saragossa i Lleida.
La ciutat no té grans atractius monumentals, tot és de rajol i no tan carregat com en altres capitals, però és tranquil•la i el diumenge al matí encara més. Per tant seguim la ruta cap a llevant, molt millorada i amb molins de vent a la ratlla d’Aragó, per arribar a la seva capital Saragossa. Al voltant de la basílica del Pilar han fet una plaça on l’aigua i el formigó es donen la mà amb Cèsar August, el fundador de la ciutat. Pugem dalt de la torre del campanar, des d’on podem veure un vista panoràmica extraordinària de la ciutat i voltants.
Finalment arribem a Lleida, deixem les maletes a l’Hotel Ramon Berenguer IV, que és a tocar l’estació de l’AVE, i seguim el carrer principal, que també està molt tranquil i on sopem una mica.
22 de juny. Vic, Bracons i Olot.
Quan passem pel Lluçanès començo a notar que el paisatge i la temperatura canvia. Som al cor de Catalunya i el verd dels pins i els prats ens comença a anunciar que ens acostem a la Garrotxa. Ens aturem a Vic a trucar per avisar que arribarem a dinar. Passem el túnel de Bracons per primera vegada, i les sensacions i emocions al sortir a la Vall d’en Bas són múltiples i fortes. La resta ja és més normal. I la sorpresa i l’abraçada de la mare també molt emotives.
8 de juliol. Peratallada, Pals i Begur.
Faig un salt perquè els demés dies els passem al Callís, amb la família i amics. Aquest dia per celebrar l’aniversari de la Lupita fem una sortida cap al Baix Empordà. Comencem a Peratallada. El seu recinte emmurallat i fossat és un dels millor conservats de Catalunya, i tot ell ha estat restaurat amb molt de gust i és un plaer anar passejant i mirant els detalls de les seves cases, portes i finestres. També té el seu atractiu el poble de Palau Sa Tor i sobretot el nucli antic enturonat de Pals, anomenat el Pedró, tot ells també restaurat amb molt de gust i amb un mirador des d’on es veuen la platja de Pals i les Illes Medes.
Anem a dinar a Begur, molt més transformat, i a prendre un cafè a la cala sa Riera, des d’on entre pins i casetes seguim cap a la platja de Pals, Torroella de Montgrí i l’Estartit. Aquí ens delectem una estona a la platja amb la vista de les Illes Medes, que amb el sol de tarda agafen un color groguenc preciós.
Acabem el dia fent una altra passejada per Bellcaire d’Empordà i l’Escala, i sopant a casa d’una neboda a Vilatenim, al costat de Figueres, completant un dia meravellós. La tornada, el dia 11, és una mica més accidentada. L’avió surt amb molt de retard, per la qual cosa anem a visitar primer la cripta de l'església de la colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló, hem de fer nit a Nova York i escala a Miami, de manera que no arribem a Puebla i Atlixco fins l’endemà al vespre.
©Joan FORT i OLIVELLA. Atlixco, 7 de juliol de 2010
.JPG)
Aquest viatge i la crònica o notes han estat preparats i escrits a distància, tant en el temps com en l’espai, per la qual cosa potser no hi haurà alguns detalls, però en canvi té el pòsit dels records dels viatges anteriors (1977 al Centre, 1981 al País Valencià i Múrcia, 1984 al Marroc i 1985 a Algèria passant per Andalusia, i 1992 a Granada i Còrdova, a més dels nombrosos viatges a Madrid pel servei militar), de les lliçons magistrals d’en Miquel Barceló i Perelló i del mestratge d’estudis Euro-àrabs i de les lectures de Pièrre Guichard i d’altres, i la diferència que és el primer que hi faig amb la meva dona.
.JPG)
.JPG)
.JPG)
L’antiga via de la Plata, que avui encara segueixen els que van en bicicleta a Santiago de Galícia des del sud de la península, ha donat nom a l’Autovia de la Plata que porta de Sevilla a Mérida i Càceres i permet fer aquest recorregut en unes 3 hores. Però nosaltres ens deturem a Mérida per conèixer més d’aprop les importants restes romanes, visigòtiques i àrabo-musulmanes d’aquesta ciutat que fou tan important en aquells temps per la seva situació estratègica. Amb tot m’he de conformar en un recorregut per l’antiga alcassaba, on s’exposen algunes de les restes trobades, ja que la Lupita no es troba gens bé, i el mateix passarà a Càceres, on he de fer sol el recorregut per alguns dels palaus que van construir els hidalgos que també van fer fortuna a Amèrica.
Rematem aquest calorós dia amb una molt agradable conversa amb els propietaris de l’Hotel Rural Las Huertas, que ens expliquen tot el que han fet per comprar i restaurar la casa i donar un bon servei, que hi van molts catalans i fins l’entenen força i de fet tenen el web també en català, i ens recomanen que demà passem per Guadalupe..JPG)
.JPG)
Efectivament no ens sap cap greu haver-nos desviat una mica de la ruta, perquè el recorregut és molt agradable. El tresor que alberga el museu del monestir és molt valuós, des de llibres manuscrits fins a pintures dels grans clàssics espanyols, i encara hi ha una bona comunitat de monjos. Per rematar-ho, a l’hostatgeria es menja molt bé i l’espai del claustre és d’allò més agradable.
Abans de deixar Toledo visitem la catedral i la única cooperativa d'artesans de la ciutat,on ens ensenyen com fan els magnífics damasquinats, espases i altres objectes i tècniques.
Torno a Madrid després de 30 anys. Entrant per aquest cantó sud em costa de recordar alguns dels carrers i les avingudes. Finalment arribem al centre i podem aparcar força a prop de la Puerta del Sol. Estan fent obres del metro. La Plaza Mayor no ha canviat però gaire, i podem menjar uns entrepans de calamars allà a tocar. Després seguim cap al Palacio Real, que a imitació dels seus parents i veïns francesos, els reis borbons espanyols van fer tan luxós com van poder a expenses dels catalans i les altres colònies. I acabem la passejada en un teatre on fan La fiebre del sábado noche, i la Lupita recorda bells temps i belles ballades, igual que una colla de mallorquins que saludem a la mitja part.
