Entrada destacada

Les festes majors mexicanes i les danses tradicionals

Un dels trets característics del poble mexicà és la seva visió festiva de la vida. Tal com ho va explicar molt bé Octavio Paz a El laber...

Translate

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Estats Units. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Estats Units. Mostrar tots els missatges

dijous, 9 de març del 2017

Més de 20.000 poetes de tot el món


Abans d’ahir, el blog de Fernando Sabido Sánchez Poetas Siglo XXI va arribar a les 20.000 entrades amb dos poetes de San Francisco i altres joves poetes nord-americans, xilens, argentins i peruans, i segueix creixent, amb poetes de tot el món i de tots els sexes, les races, les ètnies, les èpoques i els estils, millorant els comentaris, i aparell crític, amb la qual cosa ens va oferint un amplíssim panorama de la poesia de tots els temps, ja que en aquests darrers dos anys ha incorporat molts poetes clàssics, no solament del món greco romà, sino també d’altres cultures antigues com la àrab, la xinesa, la japonesa, la Índia i altres.

Com ja vaig fer quan va arribar als 10.000 i 15.000, Cosa que supera amb molt les meves possibilitats, i sens entrar en una anàlisi qualitativa, faré un breu anàlisi numèric dels poetes per estats i països.

Ens trobem, doncs, que els tres estats amb més poetes representats son: Espanya, amb un total de 3.844 poetes, amb més del doble que el segon, Argentina (1.841 ), que va seguit de Xile (1.311), Mèxic (1.272) i Estats Units (1.034).

Amb més de 500 hi ha Colòmbia (784), Perú (690), i Cuba (604).Amb més de 400, Itàlia (496), Brasil (426), Veneçuela (424) i França (408). Amb més de 300, Equador (330) i Anglaterra (307). Amb més de200, Uruguai (282), Alemanya (251) Portugal (216) i Grècia (208). I amb més de 100 , Bolívia (198), República Dominicana (192), Costa Rica (184), Puerto Rico (172), Nicaragua (178), Canadà (166), Guatemala (144) i Hondures (128) pel que fa a l’ Amèrica llatina, i Rússia (191), Xina (170), Israel (162), Romania (161), Polònia (138),  Japó (136) i Suècia (102) pel que fa a Europa i Àsia.

Amb més de 50 hi ha països europeus com Holanda (80), Bulgària (73) i Àustria (57), àrabs com Iran (67), Marroc (63) i Iraq (55), i pel que fa a la resta del món, (Vietnam (92), Nova Zelanda (59) i Austràlia (54).

Si analitzem Espanya per nacionalitats i comunitats autònomes, ens trobem que les tres primeres són: Andalusia (984), Madrid (475) i Catalunya (337), que va seguida de Castella i Lleó (312). Ja a més distància van, però força igualades, el País Valencià (206). Canàries (201), Galícia (200), Astúries (181) i el País Basc (184). Les Illes Balears i les Pitiüses  hi estan representades amb 68 poetes, amb la qual cosa tenim que la part dels Països Catalans que actualment està dins Espanya sumarien un total de 588 poetes, ja pel damunt d’Itàlia i  Brasil.

Amb tot, la quantitat tampoc  no ens ha d’enganyar, perquè la major part dels poetes i les poetesses actuals estan tallats d’un mateix patró i segueixen els dictats de la moda d’una poesia molt subjectiva, i molt pocs van gaire més enllà, podent entrar dins el cànon dels clàssics.

Entre aquests hi ha els catalans Àlex Susanna, el bisbe Pere Casaldàliga i Lala Noguera i Clofent i el valencià Enric Calvo i Dolz, inclosos en aquesta part de l’antologia de la poesia mundial que estic comentant.

És, per tant ja, una mostra a tenir molt present de la millor poesia de tots els temps, i de la gran feina de recollida i classificació de la mateixa d’aquest pintor i poeta i antòleg andalús de poesia, nascut el 1950, però resident a la població madrilenya d’ Alcalá de Henares, que ha publitat dues antologies més a la xarxa,i el seu equip de col·laboradors i seguidors, els cuals ja ultrapassen els 1.000, i compta amb més de 7 milions 934.000 visites, així com de la presència molt viva i productiva de la poesia a la xarxes socials.

Reitero doncs la meva felicitació a Fernando Sabido Sánchez per la seva feina de divulgació d’un gènere que, a nivell comercial, no té ni molt menys el pes de la novel·la, però que a nivell cultural i fins i tot polític en té molt.

©Joan Fort i Olivella

divendres, 10 de juny del 2016

Nascuts al juny



















Era un setembre,                    
quan figues i raïms
estaven al punt.

La seva injecció,
digestió
i maduració

a cops de vent i suor,
de pluja, fred i calor
els donarien això.

Suc dolç com les maduixes,
les síndries i els melons
les cireres i els préssecs.

I, perquè no, les nous,
que, quan s’acosta el solstici,
també estan al punt.

Al punt per a la nogada.
Al punt per a la vesprada
per tots més celebrada.

Al punt per a la segada
dels blats i els cereals
que omplirien la taula.

Uns fruits ben saborosos,
com els del gran Carner,
en continents diversos.

O els d’en Juli Garreta,
en Bou o els Puigferrer,
que encara ens fan saltar.

Uns fruits que, de vegades,
duren tant al govern,
que, ni els seus néts s’ho creuen.


Valga’m Déu el que han de veure
els nascuts fa més d’un segle
quan el planeta era en guerra.

Una dona al capdamunt
del país amb més estels
a la bandera germana

porta el nom del primer home
que pujà al seu cim més alt
arreu on va per cognom.

Vatua l’olla, quins pebrots
s’han de tenir per deixar
tants homes bocabadats!


Per això som regraciats
els nascuts al mes de juny,
en que morí Juan Ramón.

I a molts els treu de polleguera
més d’un discurs fora de lloc
totalment desorbitat.

©Joan Fort i Olivella

Atlixco, 9 de juny de 2016

dijous, 24 de desembre del 2015

El sentit de la història


Abans d’acabar aquest any, que ha estat molt dur per a mi,  us voldria recomanar tres llibres d’història, d’extensions i temàtiques molt diferents, però que junt amb moltes cançons i músiques d’arreu del planeta m’han ajudat a passar-lo una mica millor, m’han servit per reflexionar sobre el sentit de la història, de la vida, del Nadal, de la poesia i moltes coses més, i així també espero que ho pugueu fer vosaltres, amics lectors, que amb les vostres visites a aquest blog  feu que per mi tingui algun sentit escriure cada entrada.

El més petit i de temàtica més llunyana en el temps, ja que es remunta a la protohistòria, és el que es titula Vida y costumbres de los pueblos ibéricos, de Santiago Valiente Cánovas, publicat el 2007 dins una col·lecció de divulgació ja per sí mateixa prou interessant, i  que d’alguna manera lliga amb el més gruixut, com explicaré més endavant.

El sol nom del seu autor ja ens diu molt, i anar llegint l’exposició que fa sobre el tema ens convida a mirar les runes i les troballes arqueològiques dels diversos llocs de la Península Ibèrica, explicades d’una manera força entenedora, amb una mirada de la contraposició de dues cultures, la oriental i la occidental, que ens ajudi a entendre moltes coses fins i tot de la realitat actual i política d’aquests pobles, tant diferents en alguns aspectes que fa difícils molts acords i situacions.

La importància que dóna a la cultura tartèssic a, a la que dedica tot el primer capítol, i als minerals que la van fer possible,  que expliquen per sí soles moltes coses, no ens han de fer perdre de vista la de la cultura ibèrica, que l’autor segurament no coneix tant bé com la celta, pel fet que la major part de la bibliografia original està escrita en català i ell va haver d’acudir a la que està en castellà, cultura i llengua que per als pobles dels Països Catalans és molt importat, i sobre la qual encara ens falta molt per descobrir i entendre degudament.

El més gruixut és el del salmantí Francisco Rodríguez Adrados, titulat El reloj de la historia, publicat el 2007 i actualitzat el 2010. Amb una llarga trajectòria com a hel·lenista, indianista, lingüista, historiador i polític, fa que la seva persona i obra puguin ser matèria de moltes pàgines i comentaris, perquè donen molt de sí i són molt enriquidores i fins polèmiques.

En aquest llibre defensa la hipòtesi que els grecs van produir un canvi essencial, el descobriment de l’individualisme i de les formes de pensament, d’art, de política i Ciència connexes amb ell. De manera que la cultura greco-occidental amb una síntesi amb el Cristianisme, ha arribat fins a nosaltres, iniciant el camí de la unitat de l’espècie humana, influint en totes les demés cultures (p. 27).

Anant des dels orígens de la humanitat fins al l’actualitat, defensa que els Estats Units van salvar a Europa del nazisme i del Comunisme, i ara mateix estan intentant salvar-la de l’integrisme islàmic.

Analitzant les diferents societats, cultures i sistemes polítics, conclou que totes han desenvolupat grans fortificacions i grans sistemes viaris i han usat l’escriptura per organitzar-se, comunicar-se i difondre els coneixements adquirits, tendint a convertir-se en grans imperis teocràtics unificats.
La Democràcia, inventada pels grecs, és el que dóna joc i vida a totes les societats actuals, on tradició, modernització i reacció lluiten en un món globalitzat en un difícil equilibri.

Però la seva visió excessivament conservadora i centralista de la recent història d’Espanya fa que en parlar del fet nacional català demostri una manca d’enteniment total, arribant a dir coses com que “los nacionalismos envenenaron toda la vida nacional, incluso su jefe más inteligente, Cambó en Cataluña, contribuyó a ello”. I, respecte al castellà després de la Constitució del 78, que “eso de la obligación de aprenderlo y el derecho a hablarlo, no se respetó nunca”, frase que per desgràcia estem massa acostumats a escoltar i és absolutament falsa, cosa fàcilment comprovable als carrers i les escoles de Catalunya.

Per això és molt convenient contrastar-la amb l’anàlisi que des de l’esquerra marxista en va fer l’any passat un historiador català amb una llarga trajectòria i prestigi com és Josep Fontana Lázaro a La formació d’una identitat, on desmunta absolutament la visió que la historiografia tradicional catalana i espanyola han vingut fent de la història de Catalunya.

En efecte, partint de la idea que “la identitat és, per a mi, una realitat que neix d’una  llarga experiència compartida, no pas un producte de la terra o de la sang”, dóna una visió d’aquesta història des del 785 molt més realista del nostre passat, que permet entendre millor  tota la història política de Catalunya i fins d’Espanya, el procés independentista i els resultats de totes les eleccions que hi ha hagut des de mitjans del segle XIX, inclosos els del 27S i el 20D.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 24 de desembre de 2015.

dimecres, 5 de juny del 2013

Més de 10.000 poetes en un blog

Aquesta setmana el blog de Toni Ibañes ENTRELLUM ha arribat a les 200.000 visites, i ahir el blog de Fernando Sabido Sánchez Poetas para el Siglo XXI ja va ultrapassar els 10.000 poetes i en moment d’acabar aquest comentari ja arriba als 10.034. Vull per tant des dels meus blogs felicitar-lo sincerament com li vaig prometre a aquest darrer fa uns mesos i fer-ne un primer balanç de les xifres més rellevants.

El blog, que recull poetes des del segle XVIII, porta més d’1 milió 583.150 visites i té 712 seguidors, que segur que serien més, al menys en el meu cas, si tot i el seu volum anés una mica més ràpid, però de totes maneres és una xifra a tenir en compte en un blog de poesia que tal com presumeix el seu autor, un pintor abstracte i poeta de mirada plàcida, nascut a la província andalusa de Còrdova fa 63 anys però resident a Alcalà de Henares (Madrid), amb 5 poemaris publicats i 3 antologies, conté tants poetes de 177 països, etiquetats per ordre alfabètic de països i d’autors dintre aquests.
http://poetassigloveintiuno.blogspot.mx/.

Si mirem els països o estats representats amb més de 100 poetes Espanya, amb 2.311 poetes ocupa el primer lloc, més del doble d’Argentina (1.060) i prop de 4 vegades més que Xile (528), Estats Units (460) i Mèxic (440). En el 6è. lloc els segueix Cuba (328), en el 7è Colòmbia (306), en el 8è Itàlia (262), en el 9è. Veneçuela (238), en el 10è. Brasil (197) i en l’11è. França (191). Després venen Equador (163), Uruguai (144), Anglaterra (129), Portugal i Costa Rica (121), la República Dominicana (119), Nicaragua (108) i El Salvador (102).

Com que dintre d’Espanya també estan classificats per Comunitats Autònomes, ens trobem que el primer lloc l’ocupa Andalusia (618), el 2on. Madrid (303) i el 3er. Catalunya (214), més per tant que Brasil. Hem de tenir en compte però que hi ha tant els poetes que escriuen en català com en castellà i els que han nascut a dins com els que hi han creat la major part de la seva obra. Després segueixen Castella i Lleó (175), Astúries (120), la Comunitat Valenciana (114), el País Basc (108), Canàries (108) i Galícia (100). Les Balears es queden força enrere, amb 45 poetes. Hi ha doncs més de 373 poetes dels Països Catalans, encara que una bona part escriuen en les dues llengües o només en castellà.

Les extensions de la biografia, la bibliografia i els poemes antologats varien força en funció de la importància dels autors i les autores i de la seva obra, així com de la informació que posseeix de cadascun, sovint i sobretot en els més joves facilitada pel propi poeta o poetessa, o dels que escriuen o han escrit en llengües molt diferents i dels que quasi no hi ha traduccions, però en tot cas dóna les dades claus i els principals títols originals i la selecció està en funció de la seva representativitat i “modernitat”. Per tant crec que és un esforç molt lloable i que tot i l’eclecticisme mereix un reconeixement per la varietat de formes, de ritmes, de veus, de tons, de llengües, de cultures i d’estils representats que ens ofereix una visió molt àmplia de la poesia moderna i contemporània.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 5 de juny de 2013.

Postdata: Ja ha arribat als 12.000 poetes i poetesses. Els darrers són xilens. (25 de juny de 2014).

I als 15.000, amb poetes fins i tot àrabs i andalusins de fa més de mil anys o grecs de fa 2.500! (20 de febrer de 2015). Moltes Felicitats! Veure comentari.

I als 20.000, amb poetes xinesos, japonesos i de la Índia entre altres Estats (7 de març de 2017). Moltes Felicitats! Veure comentari.


dimarts, 8 de març del 2011

París, Venècia i Roma

Aquestes tres grans ciutats, rellevants per la seva història, el seu art i la seva gent, són l’escenari principal de tres pel•lícules recents, guanyadores de premis i de 4 Óscars en el darrer cas.


Paris, je t’aime segueix alguns moments de la vida de moltes persones que busquen en aquella ciutat la comunicació, l’amor, l’humor i fins i tot entendre la vida i la mort davant la tomba d’Òscar Wilde. Entre elles hi ha la catalana Isabel Coixet. La càmera es mou per barris i llocs molt diversos, generalment de nit i retratant ambients i situacions molt xocants, intentant reflectir el ritme que s’hi viu i com la seva màgia atrapa tant als turistes com a la població cosmopolita que hi viu.

El Turista és un film d’acció que comença amb un recorregut en tren d’alta velocitat de Paris a Venècia de la parella protagonista (Angeline Jolie i Johny Depp), i allà se’ns van mostrant algunes vistes aèries de la ciutat i voltants i altres més a peu pla dels palaus i indrets més impressionants, però sobretot dels canals, que tanta importància han tingut en la seva història. Veient la persecució espectacular amb la policia que s’hi produeix, no parava de pensar en els milers d’històries i persecucions de tota mena que aquells canals i ponts han hagut d’haver presenciat.

I El Rito, insipirada en un llibre de Matt Baglio basat en fets reals, té com a protagonista principal i just mereixedor de l’Óscar a Anthony Hopkins, passa a Roma, on un seminarista nord-americà (Michael Kovak, protagonitzat per Colin O’ Donoghue), que havia treballat a la funerària de la seva família, és enviat a un curs sobre exorcismes, i viu al costat del seu mestre, Anthoni Hopkins en el film, una sèrie de casos molt durs de possessió pel dimoni, que la seva fe titubejant no serà suficient per vèncer, i necessitarà de l’ajuda de la germana d’una persona que també ho ha patit. Aquí, a part de la importància del mal al món (500.000 casos d’exorcismes als Estats Units) i de la dificultat de lluitar contra ell en totes les seves formes, voldria ressaltar la munió de gats que hi ha a Roma, i que no per reiteradament comentada deixa de causar una forta impressió en l’espectador.

http://www.verycreer.com/index.php?option=com_content&view=article&id=278:el-rito&catid=15:editoriales&Itemid=28

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 7 de febrer de 2010

divendres, 3 de desembre del 2010

Tot Mèxic l'aclamava

Dissabte passat vaig poder gaudir escoltant per un dels canals culturals de la televisió mexicana el concert que el català de Masies de Roda Lluís G. Jordà (1869-1951) va fer el 1910 amb motiu del primer centenari de la Independència de Mèxic, i que un conjunt de joves corals van interpretar amb gran dignitat.

I dilluns vaig tenir la gran satisfacció, a part de veure com el Barça dominava i golejava al Madrid de forma exemplar, i Catalunya emprenia amb serenor una nova etapa, de rebre i llegir el llibre que en Miquel Sitjar ha tingut la gentilesa d’enviar-me en PDF amb el títol Jaume Nunó: un santjoaní a Amèrica, sobre la vida de l’autor de l’actual himne de Mèxic.

Ja m’havia comentat feia poc que la Diputació de Girona havia finançat unes beques per investigar sobre aquest tema, però veure’n el resultat tan aviat i d’aquesta forma ha estat tot un plaer.

Editat per la Fundació Casa Amèrica Catalunya i l’Ajuntament de Sant Joan de les Abadesses, la vila natal d’aquest músic fins fa poc gens conegut, els seus autors, el terrassenc Cristian Canton Ferrer i la barcelonina Raquel Tovar Abad, han dut a terme un magnífic treball, si bé com han dit en una entrevista de presentació al MEXCAT queda encara molta feina per fer als arxius per localitzar més obra seva perduda o desconeguda.

Tal com diuen ells, en Jaume Nunó i Roca (1824 – 1908) va voltar molt de món (Catalunya, Cuba, Mèxic, Estats Units) dirigint orquestres, i va tornar al Born encara que només per uns mesos, per passar els darrers anys de la seva vida i morir a Buffalo, lluny del Mèxic que li havia donat escalf i alhora problemes.

Però tot el que ells han descobert ens parla d’un home d’un gran caràcter i força talent, que va deixar en terres americanes un record notable amb la seva música i el seu tarannà, que no deixava indiferent tant als qui escoltaven les òperes i concerts que ell dirigia ni als seus alumnes , i encara perdura en aquest himne, que presentat i escrit pel seu amic i notable guitarrista Narcís Bassols amb el nom de Paz y Libertad va guanyar un renyit concurs i que encara es canta i escolta amb respecte.

Quan els mexicans dels primers anys del segle XX van descobrir on havia anat a parar, va haver de fer vàries voltes d’honor per tot el país, com els futbolistes pel camp de futbol quan guanyen un campionat o un partit tan notable com el del Barça contra el Madrid.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 3 de desembre de 2010

dimecres, 13 de maig del 2009

El nou virus de la grip

Com cada hivern la grip ha fet estralls arreu, però aquest any, quan ja estava a les acaballes, l’11 de març, segons s’ha sabut més tard, va donar símptomes d’una mutació nova i molt preocupant del virus, batejat com de la Influenza humana o H1N1, que va a provocar el primer mort el 10 d’abril i un màxim de 7 morts a tot el país el dia 25, sobretot a la ciutat i estat de Mèxic , San Luís Potosí i algunes altres grans ciutats de Mèxic i els Estats Units, escampant-se ràpidament per Catalunya, Espanya i altres països d’Europa, Amèrica, Àsia i Oceania, la qual cosa la va convertir en una epidèmia i pandèmia que va fer saltar totes les alertes sanitàries.

Per què? Les darreres anàlisis i informacions semblen apuntar que es va iniciar no a Mèxic, malgrat que va coincidir amb alguns altres casos de grip dels tipus A i B a llocs com el petit poble de La Gloria prop de Perote, on hi ha unes granges de porcs molt grosses, sinó als veïns Estats Units, i que amb el gran moviment de persones entre aquests i les principals ciutats de Mèxic, i entre Mèxic DF i platges com Acapulco i altres ciutats d’Europa i el món, sobretot amb motiu de les vacances de Setmana Santa, en que el DF es buida i per altra part molta gent també visita Mèxic, el virus, que es transmet amb la tos i la falta d’higiene, es va escampar com una taca d’oli i sobretot els primers dies, i en no reaccionar algunes persones i el govern a temps i ser nou, va provocar aquestes morts i malalts.

Però gràcies a les mesures sanitàries preventives tan dràstiques preses pel govern a partir del dia 23 d’abril per evitar que les primeres dues setmanes, en què el virus està en incubació i és més fàcil el contagi, sobretot en llocs de grans aglomeracions com el metro, els autobusos, els estadis, piscines i llocs de diversió i turístics, etc., s’escampés de forma imparable i colapsés el sistema sanitari, han permès que als 21 dies de l’emergència sanitària el nombre de morts a tot el país només arribi als 62, i que els centres turístics de platja més importants com Puerto Vallarta, Cabo San Lucas, Mazatlán i Zihuatanejo a la costa O. i Cozumel a la costa E, no hagin tingut cap mort, i altres com Cancún, Acapulco i Huatulco només alguns els primers dies.

Les mesures han estat criticades perquè no es va invertir el previst i actuar com calia abans i durant l’hivern, i amagar els primers dies per la visita del president Obako Obama, perquè les repercussions econòmiques han estat i seran molt grans donada la situació de crisi, sobretot en el sector turístic, porcí, del transport, del consum i altres, i perquè s’acosten eleccions del 5 de juliol, però davant l’emergència, el que s’ha fet ha ajudat a evitar i la publicitat enganyosa de vacunes i medicaments, què aquesta epidèmia i altres prenguin unes dimensions molt més grans, i el perill de venir a Mèxic sigui mínim, però cal seguir alerta i no baixar la guàrdia, perquè no es descarta que com que el virus segueix no hi hagi nous rebrots més virulents aquí o en altres llocs, i el proper hivern a l’hemisferi sud, que ja és a les portes, i a tot el món.

Evidentment que s’ha vist i es veu amb molta preocupació, per la por de la transmissió, la paràlisi provocada en l’activitat econòmica, educativa, turística i esportiva, així com per la mancança d’aigua de molts pobles i escoles i les conseqüències esmentades que encara pot portar, però la reacció de la gent ha estat força bona, adoptant en la mesura possible les recomanacions i mesures preventives proposades i limitant els seus moviments, i aquí a Atlixco i l’estat de Puebla hi ha hagut una certa normalitat i s’ha seguit treballant normalment.

Joan Fort i Olivella

dijous, 30 d’abril del 2009

Cites (1)

L’eco
lo peor del eco es que dice las mismas barbaridades
(Mario Benedetti, “Rincón de haikús” (1999), 12, p. 154, Inventario tres. Poesía 1995-2002, Visor Libros,. Madrid, 2003).  
Mirar
Qui no mira el mar no l’entén. Qui no mira amb els ulls de l’altre no els sent.
(Joan-Elies Adell (Vinaròs, 1968), final del poema “Signe de contradicció”, Un mateix cel, 2000)
La saviesa
Heus aquí la prova de la saviesa. La saviesa no es prova definitivament a les aules. La saviesa no pot transmetre’s pel que es posseeix al qui no la posseeix. La saviesa ve de l’ànima, no és susceptible de prova, ella és la seva pròpia prova. S’aplica a tots els estats i objectes i qualitats, i queda contenta, És la certesa de la realitat i de la immortalitat de les coses, i és l’excel•lència de les coses; Hi ha quelcom en la ingravidesa de la contemplació de les coses que obliga a la saviesa a deixar el seu refugi a l’ànima.
(Walt Withman, “Canto del camino real”, 6, Hojas de hierba, p. 253).
L’efusió de l’ànima
L’efusió de l’ànima és la felicitat, heus aquí la felicitat, Crec que flota en l’aire, en constant espera, Ara flueix cap a nosaltres i ens impregna. (Ibídem, 8, p. 255).  
Elements de l’ànima
Boca de la meva ànima que reveles l’alegria, Ulls de la meva ànima que veuen la perfecció.
(Id, Cantos de despedida, “Canción de la puesta de sol”, p. 639, v. 1 i 2.  
El geni dels USA “Otras naciones se manifiestan en los representantes de sus pueblos..., pero lo mejor y lo más abundante del genio de los Estados Unidos no está en sus magistrados ni en sus cuerpos legislativos, ni en sus embajadores, escritores, universidades, inventores...; sinó siempre y sobre todo en el común de sus gentes. Sus maneras, lenguaje, indumentaria, amistades,; la lozanía y candor de sus rostros; el desparpajo pintoresco de su porte...; su devoción imperecedera a la libertad; su aversión a todo lo indecoroso o débil o mezquino; el reconocimiento práctico de los ciudadanos de un Estado por los ciudadanos de todos los otros Estados; su violencia cuando les mueven a ira; su curiosidad y entusiasta acogida a lo nuevo; su propia estimación y maravilloso don de comprensión; su susceptibilidad al menosprecio; su aire de personas que nunca han sabido qué es esto de estar de pié ante un superior; la soltura con que hablan; su deleite en la música, sin toma seugo de ternura viril y de innata elegancia espiritual...; su buen humor y generosidad; la terrible significación de sus elecciones; el hecho de que el Presidente se descubre ante ellos, i no ellos ante él, todo esto es también poesía sin rima, y espera el tratamiento gigantesco y generoso digno de ello.”
(Prefacio de l’ edició de 1855 de Hojas de hierba, 10ª• edició, desembre 1978, Organització Editorial Novaro, S. A. Barcelona, p. 20, versió de Francisco Alexander).  
L’amor que dura Algo ha quedado tuyo en mis entrañas que no morirá jamás, y que Dios, porque es justo y porque es bueno, a desunir ya nunca volverá. En el cielo, en la tierra, en lo insondable Yo te hallaré, tú me hallarás. No, no puede acabar lo que es eterno, No puede tener fin la inmensidad.  
La ciència En vano el pensamiento indaga y busca en lo insondable, ¡oh ciencia!; siempre al llegar al término ignoramos lo que es al fin lo que acaba y lo que queda.”
(Rosalía de Castro, En las orillas del Sar, poema id., P.P.P. ediciones, Madrid, 1983, p. 28). Es va publicar el 1884, just un any abans de morir.  
El temps i els somnis No importa que los sueños sean mentira, ya que, al cabo, es verdad, que es venturoso el que soñando muere, infeliz el que muere sin soñar. (p.30)  
Les estacions Frío y calor, otoño o primavera, dónde se encuentra la alegría? Hermosas son las estaciones todas para el mortal que en sí guarda la dicha; mas para el alma desolada y huérfana, no hay estación risueña ni propicia. (p. 31)  
Els pensaments i la solitud
¿Qué es soledad? Para llenar el mundo basta a veces un solo pensamiento. Por eso hoy, hartos de belleza, encuentras el puente, el río, y el pinar desierto. (p. 32).  
La tristesa dels desheretats
¡Y en vano el mar extenso y las vegas fecundas, los pájaros, las flores, y los frutos que siembra!; para el desheredado, sólo hay bajo los cielos esa quietud sombría que infunde la tristeza.
(Rosalia de Castro. Poema VI de ”Los tristes” del mateix llibre, p. 41).  
Fugir
Alma que vas huyendo de ti misma, ¿qué buscas, insensata, en las demás? Si en ti secó la fuente del consuelo, Secas todas las fuentes has de hallar.
(Poema “Los robles” del mateix llibre, p. 47).  
Els premis pòstums
los premios póstumos se otorgan con desgana y algo de lástima.
(Mario Benedetti, “Rincón de haikús” (1999), 6, Inventario tres. Poesía 1995-2002, Visor Libros, Madrid, 2003).
La mort i la vida
después de todo la muerte es sólo un síntoma de que hubo vida (Ibídem., 10, p. 154).  
Les fulles seques
las hojas secas son como el testamento de los castaños (10, p. 154).  
La mort
puedo morirme mas no acepto que muera la humanidad (32, p., 161).  
Els sentiments
los sentimientos son inocentes como las armas blancas (14, p. 155).  
La papallona
la mariposa recordará para siempre que fue gusano (15, p. 155).
Els homes i els ocells
los hombres odian presumen sueñan pero las aves vuelan (18, p. 156).  
Els ebris
los que caminan sobre ríos de vino a veces flotan (31, p. 161)  
El pessimista un pesimista es sólo un optimista bien informado (213, p. 221).  
Oblits
Las cosas que uno olvida suelen ser las que valdría la pena recordar digamos los ojos de mirar la lluvia o la casa sin nadie al regresar de un viaje o el poema perdido en no sé que obras completas o la esquina de exilio en que ella estuvo o el abrazo amigo que ya no estará (...) no se borra el cansancio del olvido ni la frontera en que el rencor acecha ni el menosprecio que nos rozó la nuca
(Mario Benedetti, del poema “Despistes” del llibre El mundo en que nacimos, a Inventario tres. Poesía 1995-2002, Visor Libros, Madrid. 2003, p. 52).  
Donar la cara
me gusta la indefensa gente que da la cara y le ofrece al contiguo su mueca más sincera y llora con su pobre cansancio imaginario y mira con sus ojos de coraje o de miedo
(Del poema “Máscaras” del llibre La vida ese paréntesis (1995), p. 333).  
Flor
El grito, el pico, el diente, los aullidos, la nada carnicera y su barullo, ante esta simple flor se desvanecen.
(Poema “Flor”, de Piedras sueltas).  
El poema
Todo poema es tiempo y arde.
(Octavio Paz, Ladera este (1962-1968), ed. 2003, p. 17.
La poesía
es la ruptura instantánea, instantáneamente cicatrizada abierta de nuevo por la mirada de los otros.
(Del poema “Carta a León Felipe”, Ibídem., p. 92).  
La paraula
Palabra de todos con que hablamos a solas pido que siempre me acompanyes razón del hombre el animal de manos radiantes el animal con ojos en las yemas
(Del poema “Perpetua encarnada”, ibídem., p. 59).
como el agua y el viento en sus abrazos y sobre los sonidos enlazados la voz humana luna en celo por el mediodía estela del alma que se desencarna
(Del poema “Vrindaban”, Ibídem., p. 57 i 60).  
Música i arquitectura
La música inventa al silencio, la arquitectura inventa al espacio. es decir lo que no dice. (el silencio)
(Del poema “Lectura de Jonh Cage”, Ibídem., p. 82).  
El món
Cola de pavo real el universo entero miríadas de ojos en otros ojos reflejados modulaciones reverberaciones de un ojo único un solitario sol oculto tras un manto de transparencias su marca de maravillas
(Del poema Vrindaban, p. 59) Vrindaban és una de les ciutats santes de l’hinduïsme, on Krisna va passar part de la seva infància i joventut, nota p. 177.  
Pols
Si el hombre es polvo esos que andan por el llano son hombres
(Del poema “Aparición”, Ibídem., p. 55). Polvo soy de aquellos lodos.
(Octavio Paz, Blanco (1966), ed. 2003, p. 151).  
Ulls brillants No hay agua pero brillan los ojos
(Darrer vers del poema “Pueblo”, Ladera este, p. 56)  
El país
El país es una mano abierta sus líneas signos de un alfabeto roto Osamentas de vacas en el llano (Octavio Paz, Hacia el comienzo (1964-1968), ed. 2003, p. 106).  
Paramera abrasada del amarillo al encarnado la tierra es un lenguaje calcinado.
(Octavio Paz, Blanco,p. 155)
L’Himalàia
En el pico del mundo se acarician Shiva y Parvati
Cada caricia dura un siglo Para el dios
y para el hombre un mismo tiempo un mismo despeñarse (Ibídem., p. 107)  

LA PERSONA I ELS SENTIMENTS  
Amb els ulls tancats
Con los ojos cerrados te iluminas por dentro eres la piedra ciega Noche a noche te labro con los ojos cerrados eres piedra franca Nos volvemos inmensos sólo por conocernos con los ojos cerrados (p. 111)
Jardins
Un jardín no es un lugar: es un tránsito, una pasión. No sabemos hacia donde vamos, transcurrir es suficiente, transcurrir es quedarse: una vertiginosa inmovilidad. No hay más jardines que los que llevamos dentro. ¿Qué nos espera a la otra orilla? Pasión es tránsito: la otra orilla está aquí, luz en el aire sin orillas, Prajnaparamita, Nuestra Señora de la Otra Orilla
(Del poema “Cuentos de dos jardines”, Ibídem., p. 137 i 139).  
Ventre
Vientre teatro de la sangre eje de los solsticios (Octavio Paz, Blanco, p. 162).  
Cos de dona
mira tus piernas como dos arroyos, mira tu cuerpo como un largo río, son dos islas gemelas tus dos pechos, en la noche tu sexo es una estrella, alba, luz rosa entre dos mundos ciegos, mar profundo que duerme entre dos mares.
(Octavio Paz, Libertad bajo palabra, FCE, “Lecturas Mexicanas”, 1983, p. 20. És al poema IV de Bajo tu sombra (1935-1938)).
Entre tus piernas hay un pozo de agua dormida, bahía donde el mar de noche se aquieta, negro caballo de espuma, cueva al pie de la montaña que esconde un tesoro, sonrientes labios entreabiertos y atroces, nupcias de la luz, de lo visible y lo invisible (allí espera la carne su resurrección y el día de la vida perdurable). Patria de la sangre, única tierra que conozo y me conoce, única patria en la que creo, única puerta al infinito. (Ibídem., p. 114, poema “Cuerpo a la vista”, de Semillas para un himno (1943-55)
En esa sombra líquida del sueño moja tu desnudez; abandona tu forma, espuma que no sabe quién dejó en la orilla; piérdete en ti, infinita, en tu infinito ser, mar que se pierde en otro mar: olvídate y olvídame. En ese olvido sin edad ni fondo Labios, besos, amor, todo renace: Las estrellas son hijas de la noche.
(Ibídem., p. 119, poema “Olvido” de Semillas para un himno (1943-1955).  
Dos cossos
Dos cuerpos frente a frente son a veces dos olas y la noche es océano. Dos cuerpos frente a frente on a veces dos piedras y la noche desierto. Dos cuerpos frente a frente son a veces raíces en la noche enlazadas.
(Ibídem, p. 43, poema “Dos cuerpos” de Condición de nube (1944)).  
La nit
La noche es un beso infinito de las tinieblas infinitas. Todo se funde en ese beso, todo arde en esos labios sin límites, y el nombre y la memoria son un poco de ceniza y olivido en esa entranya que sueña.
(Ibídem., p. 97, poema “El desconocido”, México, 1942, Homenaje a Joaquín Villaurrutia).  
El cor
Oh corazón, noria de sangre, para regar qué yermos?, Para saciar ¿qué labios secos, infinitos?
(Ibídem., p. 102, poema “Sololoquio de medianoche”, Berkeley, 1944).  
La vida
oh vida por vivir y ya vivida, tiempo que vuelve en una marejada y se retira sin volver el rostro, lo que pasó no fue pero está siendo y silenciosamente desemboca en otro instante que se desvanece
(Ibídem., p. 243, poema “Piedra de sol”, México, 1957).  
L’home
Dios, no quiero ser a tientas, no quiero regresar, soy hombre y el hombre es el hombre, el que saltó al vacío y nada lo sustenta desde entonces sino su propio vuelo, el desprendido de su madre, el desterrado, el sin raíces, ni cielo, ni tierra, sino puente, arco tendido sobre la nada, en sí mismo anudado, hecho haz, y no obstante partido en dos desde el nacer, peleando contra su sombra, corriendo siempre tras de sí, disparado, exhalado, sin jamás alcanzarse, el condenado desde niño, destilador del tiempo, rey de sí mismo, hijo de sus obras.
(Octavio Paz, Libertad bajo palabra, p. 224-225, poema “Mutra” de La estación violenta, escrit a Delhi el 1952).
L’ona
!Cuántas olas es una ola y como puede hacer playa o roca o rompeolas un muro, un pecho, una fuente que corona de espumas!
(Ibídem., p. 167, relat “Mi vida como una ola” de Arenas Movedizas (1949)).  
El somriure
La sonrisa es la flor del equilibrio orgánica, y el campo la estremece bajo mi abrazo panorámico.
(Manuel Maples Arce, del seu poema “Evocación”, Antología de la poesía amorosa en México, Selección de Rafael D. Suárez Oñate. Col. “Tinta azul”, editores mexicanos reunidos, S. A., México, 2004, p. 31)  
Com la llum
Eres, como la luz, un breve pacto que de colores fragua su blancura; y en iris –como a ella- te figura de la nieve menor el prisma abstracto. Dejas, como la luz, un sordo impacto en la retina y, por la oscura huella que de su tránsito perdura, recuerdo el esplendor de su contacto.
(Jaime Torres Bodet, “Madrigal”, Ibídem., p. 39.
Estimar
Amar es una angustia, una pregunta, una suspensa y luminosa duda; es un querer saber todo lo tuyo y a la vez un temor de al fin saberlo. Amar es reconstruir, cuando te alejas, tus pasos, tus silencios, tus palabras, y pretender seguir tu pensamiento cuando a mi lado, al fin callas.
(Xavier Villaurrutia, Ibídem., p. 41).  
Pensar en la mort
!Y pensar, conmovido corazón, que algún día nefando, los gusanos han de roerte tus orgullos vanos y emponzoñar tu fuente de emoción...!
(Gilberto Owen, del seu poema, “Y pensar, corazón”, Ibídem., p. 52).  
El poema d’amor
El poema de amor es el poema de cada día: la sombra de una hoja y este mirar al cielo en anhelante perseguir una flor, una sonrisa.
(Efraín Huerta, “El poema de amor”, Ibídem., p. 61).  
D’on venen les coses
De lo incierto, aseguran, viene el verso.
De un cielo azul de duda, el desconsuelo,
La angustia, de callar lo que se siente.
(Efraín Huerta, “Tus ojos”, Ibídem., p. 64.  
Porque tienes la luz y la belleza
en el secreto estanque de tu rostro
(Efraín Huerta, “Para gozar tu paz”, Ibídem., p. 66).
Donde nace la idea, donde tus pensamientos
-aves en dulce selva sometida-,
donde mis labios buscan el milagro,
ahí está mi fuerza.
(Efraín Huerta, “Para gozar tu paz”, Ibídem., p. 67).  
Els teus ulls
Tus ojos, siempre tus ojos, serán para mis poemas. El cuerpo dáselo al viento, al sol, al mar, a la tierra -la mirada encierra el alma, y el alma sin ella es ciega, que la mirada profunda, no es, como la voz, ligera. (...) Amor que nunca se acaba porque siempre se renueva, pero tus ojos –tu alma- serán para mis poemas.
(Neftalí Beltrán, “Tus ojos”, Ibídem., pp. 69-70.  
Els teus llavis
Tus delicados labios gobiernan zonas ondas
(Tomás Segovia, “Sentencias de amor”, Ibídem., p. 96).  

La mili
La mili estava pensada per a això: perquè si a algú tenia alguna vel•leitat altruista, se li quedés completament anorreada. Allà t’alcoholitzaven, o et desprogramaven.
“Sergi Pàmies. Contra la impostura”. L’entrevista, L’Avenç, 335, maig, 2008, p.22.  
La ràdio
M’entusiasmen els llibres, el cinema, la televisió, però el que més consumeixo és la ràdio. Té la humilitat, la modèstia que no tenen els altres. (Íd., p. 23).  
L’ escriptura i la música (...)
la idea és escriure coses tristes que es puguin llegir somrient. (...) Aleshores la idea va per aquí: crear artefactes breus, susceptibles d’emocionar; balades, no estrictament amoroses, cançons curtes, i per això són molt importants els mecanismes de la música, no només de les cançons sinó a vegades de peces breus, de música clàssica o de jazz. (Íd., p.25).
La política cultural a Catalunya i a Espanya
Política cultural i Catalunya és un oxímoron: no n’hi ha hagut. (Íd., p. 26). Si agafem el Marsé, jo crec que no li donen el Cerventes no pas perquè sigui català, sinó perquè representa un tipus de literatura popular, amb personatges perdedors, amb una clara voluntat antifranquista i de recuperació d’una memòria represaliada, i per tant mai a la vida pensaria que el Cervantes no li donen al Marsé perquè sigui català. És més, crec que seria molt prudent per part dels qui afirmem que és així, que ho demostressin. Ara, anem a l’essència: que hi ha un problema de circulació cultural a Espanya? Enorme. Un problema evidentment polític, creat per dos eixos: l’acció o omissió de les administracions en aquesta matèria; i l’altra, i més important, l’educació. Si tu neixes en una família suposadament progressista de Salamanca, als vuit anys ja odies als catalans i els bascos. Vol dir que hi ha alguna cosa que no va. Però hi ha una cosa que em preocupa molt, també. Si tu neixes i creixes en una família progressista catalana, al cap de vuit o nou anys comences a odiar els espanyols, no sé per quina estranya raó, i a més comences a tenir una infinita simpatia pels bascos –cosa que tampoc no entenc, perquè Goikoetxea va trencar la cama a Schuster i a Maradona, la qual cosa hauria de ser suficient com per contenir les teves devocions. (Íd., p. 27-28).  
Les fronteres
Les fronteres no són mai definitives.. Només són allò que des de l’interior mateix de les societats i els individus volem que siguin o acceptem que produeixin en les relacions inter-comunes.
(Òscar Jané Checa: “Un país entre fronteres d’aigua i de sorra”, Plecs d’Història local, 133, 2009 abril, p.6).