Entrada destacada

Les festes majors mexicanes i les danses tradicionals

Un dels trets característics del poble mexicà és la seva visió festiva de la vida. Tal com ho va explicar molt bé Octavio Paz a El laber...

Translate

dijous, 23 de desembre del 2010

Nadal a la cantonada

Nadal que t’acostes    
amb llums a les places,
i pors a les llars.

T’oferim les apostes
ànimes amb fogasses
als teus sants altars.

Per trencar les crostes
i pujar en barcasses
que surin pels mars.

I podar les brostes
per trobar les traces
de senzilles llars

on compartir amb hostes
ben lluny d’amenaces
tots els avatars.

Joan Fort i Olivella
Atlixco, 7/23 de desembre de 2010

Amb aquest poema vull agrair a tots els i les familiars, amics i blocaires que m'han seguit durant aquest any i part de l'anterior i desitjar-vos un molt BON NADAL I FELIÇ 2011, així com als periodistes de La Comarca d'Olot, El Punt-L'Avui, Catalunya Ràdio i TV3, i molt especialment a en Xavier Solà que ara des de La Nit dels Ignorants m'han permès a trevés d'Internet estar més a prop del meu país i de la meva gent.

divendres, 3 de desembre del 2010

Tot Mèxic l'aclamava

Dissabte passat vaig poder gaudir escoltant per un dels canals culturals de la televisió mexicana el concert que el català de Masies de Roda Lluís G. Jordà (1869-1951) va fer el 1910 amb motiu del primer centenari de la Independència de Mèxic, i que un conjunt de joves corals van interpretar amb gran dignitat.

I dilluns vaig tenir la gran satisfacció, a part de veure com el Barça dominava i golejava al Madrid de forma exemplar, i Catalunya emprenia amb serenor una nova etapa, de rebre i llegir el llibre que en Miquel Sitjar ha tingut la gentilesa d’enviar-me en PDF amb el títol Jaume Nunó: un santjoaní a Amèrica, sobre la vida de l’autor de l’actual himne de Mèxic.

Ja m’havia comentat feia poc que la Diputació de Girona havia finançat unes beques per investigar sobre aquest tema, però veure’n el resultat tan aviat i d’aquesta forma ha estat tot un plaer.

Editat per la Fundació Casa Amèrica Catalunya i l’Ajuntament de Sant Joan de les Abadesses, la vila natal d’aquest músic fins fa poc gens conegut, els seus autors, el terrassenc Cristian Canton Ferrer i la barcelonina Raquel Tovar Abad, han dut a terme un magnífic treball, si bé com han dit en una entrevista de presentació al MEXCAT queda encara molta feina per fer als arxius per localitzar més obra seva perduda o desconeguda.

Tal com diuen ells, en Jaume Nunó i Roca (1824 – 1908) va voltar molt de món (Catalunya, Cuba, Mèxic, Estats Units) dirigint orquestres, i va tornar al Born encara que només per uns mesos, per passar els darrers anys de la seva vida i morir a Buffalo, lluny del Mèxic que li havia donat escalf i alhora problemes.

Però tot el que ells han descobert ens parla d’un home d’un gran caràcter i força talent, que va deixar en terres americanes un record notable amb la seva música i el seu tarannà, que no deixava indiferent tant als qui escoltaven les òperes i concerts que ell dirigia ni als seus alumnes , i encara perdura en aquest himne, que presentat i escrit pel seu amic i notable guitarrista Narcís Bassols amb el nom de Paz y Libertad va guanyar un renyit concurs i que encara es canta i escolta amb respecte.

Quan els mexicans dels primers anys del segle XX van descobrir on havia anat a parar, va haver de fer vàries voltes d’honor per tot el país, com els futbolistes pel camp de futbol quan guanyen un campionat o un partit tan notable com el del Barça contra el Madrid.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 3 de desembre de 2010

Fageda despullada

Fageda despullada.
Ara et veig assetjada
per un estol humà.

Les fulles ja crepiten
mentre onejant leviten
i ploren pel demà.

©Joan Fort i Olivella

dimarts, 16 de novembre del 2010

Llums i foscors de Mèxic

He escoltat dues vegades l’entrevista que van fer ahir al programa de Catalunya Ràdio El Cafè de la República a la Lolita Bosch sobre el seu darrer llibre Veus de la nova narrativa catalana (Empúries/Anagrama 2010), en la que explica coses molt interessants sobre Mèxic i Catalunya, especialment sobre el tema del narcotràfic. Val la pena!
http://www.catradio.cat/audio/487213/Lolita-Bosch-presenta-Veus-de-la-nova-narrativa-catalana

HIM. Más allá de la luz és una pel•lícula mexicana dirigida per Frank Darrier Bazière sobre la vida de dos científics (Nathan i Maya) i la influència que en el canvi de les seves vides exerceix Jacques, el sanador francès René Mey, gràcies a l’estudi del cervell del qual descobreixen el Genoma Emocional i el Sisè Sentit.

René Mey ens ajuda a descobrir el 95 % de potencial que no utilitzem i com encaminar-lo cap al bé. Ell ensenya amb el seu exemple a través d’actes d’amor i la meditació u oració profunda, cóm assolir un estat elevat de consciència.

El seu objectiu és ajudar a despertar una nova intel•ligència, amb totes les capacitats que venen amb ella i assolir contribuir en aquest crític període de la història de la humanitat en el qual acabem i comencem un “Nou Cicle Còsmic”. La clau per a despertar aquesta “Nova Intel•ligència”és la combinació de dues coses: actes desinteressats d’amor que ens donin l’experiència viva d’unitat, una nova visió de compartir i un temps diari de meditació, oració o interiorització profunda.

Per a això des del 2008 ell i els seus terapeutes han obert a Mèxic més de 400 Centres de Salut Gratuïts, que diàriament atenen a més de 17.000 persones de forma gratuïta.

http://www.himlapelicula.com/.

Una altra pel•lícula notable és El estudiante. Es desenvolupa a Guadalajara, la ciutat més important del nord oest de Mèxic, on d’aquí a pocs dies es celebra la Fira del Llibre, i Guanajuato, i el protagonista principal és un pare de família jubilat de 70 anys (interpretat per Jorge Lavad) que decideix matricular-se a la Universitat per estudiar Filologia Espanyola, i tota la dialèctica que això suposa en ell mateix, la seva família i companys d’aula. Està tractada amb molt d’humor i tendresa alhora.

I finalment acabo de veure Biutiful, aquesta producció espanyola - mexicana que es desenvolupa a Barcelona i Sant Adrià de Besòs, protagonitzada per Javier Bardem, entorn de l’explotació dels xinesos en una fàbrica de Badalona i la persecució brutal que van ser objecte a l’entorn de la plaça de Catalunya. Aquesta escena és molt impactant, com tota la pel•lícula, per la seva duresa i degradació moral i econòmica de la major part de les persones que hi surten, i és un retrat de la Barcelona més fosca i global.

Joan Fort i Olivella
©Atlixco, 16 de novembre de 2010

dijous, 4 de novembre del 2010

Altars de morts a Huaquechula

El dia de Difunts vam anar a Huaquechula, una població que es troba mitja hora al sud d’Atlixco on els dies 1 2 de novembre es posen a les cases on ha mort algú en el transcurs del darrer any altars de paper maché retallat i plegat amb ciris, flors, àngels i fruita per a que la seva ànima es pugui alimentar i retrobar amb els seus familiars que resten a la terra i que tenen la mà màxima cura en fer-lo com més bonic i complet millor per a què no trobi res a faltar.

El dia 1 és el que solen rebre més visites, i des de la nit s’orna el camí d’entrada a la casa i el lloc on s’ha preparat l’altar amb una catifa de flors de zempazúchil per a què les ànimes dels difunts, car alguns dels que vam veure els el posen des de fa 20 anys i recorden varis difunts, puguin retrobar amb facilitat el camí. En una sala o pati adjunt també es prepara menjar i beguda per als visitants.

En una ala lateral de l’ex convent franciscà també s’hi guarneix un altar de morts, i a l’entrada de l’Ajuntament n’ hi havia un altar amb els retrats dels herois insurgents que fa 200 anys van començar la Guerra de la Independència mexicana.

Aquí a Atlixco també hi havia alguns altars amb ofrenes al pati de l’Ajuntament i a les capelles de les esglésies i al vespre es va fer una desfilada de calaveres passada per aigua.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 4 de novembre de 2010

dijous, 28 d’octubre del 2010

Presències i absències notables

La setmana passada tornava d’una volta per la Ciutat de Mèxic i quan passava per la Alameda Central vaig creuer un grup de joves d’esperit que anaven caminant i xerrant alegrament i em va semblar que parlaven en alguna de les variants del català, per la qual cosa em vaig girar i fent com si anés al seu costat vaig gosar preguntar-los si parlaven en català o valencià, i quina no va ser la meva alegria quan em van dir que eren un grup de poetes catalans, valencians i mallorquins que anaven al Palau de Belles Arts a fer un recital.

Em van explicar que en farien alguns més a diversos llocs del país i em van donar un programa de les Jornades de Poesia Catalana Mexicana en les que participen. Vaig reconèixer en Víctor Sunyol , i pel nom i l’obra a quasi tots, i tot lamentant no poder assistir-hi vaig seguir la caminada vers el monument a Colom i pensant en allò que sovint diem de “que n’és de petit el món!” i recordant un poema que havia llegit fa pocs dies d’un d’ells sobre el mar al bloc d’en Xavier Aliaga i que m’havia agradat . Des d’aquí els desitjo que tinguin molt d’èxit i puguin acabar de gaudir d’aquests bonics dies de tardor a Mèxic, i a la fent de Girona i comarques que passin uns bones Fires i Festes de Sant Narcís.

Ahir de matinada, quan vam sortir de nou cap a la capital ens vam trobar amb la sorpresa que els veïns del davant que a la cantonada havien posat al jardí de davant la casa un enorme gat negre inflable de més de dos metres, amb els ulls pintats de blau i els unglots de blanc. Avui m’he adonat que fins i tot fa un miolar tot estrany i molt felí quan bufa el vent, algú passa a prop o no sé quan, i comentant-ho amb l’altre veïna del davant, que per cert ja des de fa dies i com fa un any tenen una gran carbassa molt riallera i amb un gat dormint al damunt s’ha posat a també a riure.

Uns altres veïns de l’altre carrer en tenen una de transparent amb una cosa a dins que es belluga i a molts llocs de menjar tenen guarnides les taules amb tovalles de plàstic primíssim amb signes de la mort, i ja no diguem que la major part de les pel•lícules que passen pels diferents canals de televisió són de morts i por. I és que s’acosta el dia del morts i molts nord-americans ja no saben que més fer per celebrar i treure tants diners com puguin del Halloween, i per tot veus carbasses, aranyes, màscares demés al•lusions a aquest dia, i aquí a Mèxic també amb tot ho copien.

Per altra part la setmana passada vaig escoltar al programa El Secret de Catalunya Ràdio la notícia de la mort d’en Joan Triadú i Font, i avui la d'en Joan Solà i Cortassa, dos grans filòlegs i divulgadors de la llengua catalana, i el seu constant i darrer missatge de no perdre l’autoestima com a catalanoparlants, que malgrat la seva absència física i personal ens ha de fer més presents ara i aquí i arreu on anem del territori de parla catalana i fins i tot més enllà, i així fer honor a la seva vida i obra.
http://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Triad%C3%BA_i_Font
http://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Sol%C3%A0_i_Cortassa
Joan Fort i Olivella
Atlixco, 28 d’octubre de 2010

dimarts, 12 d’octubre del 2010

La hispanitat i altres falòrnies

Potser us preguntareu com es viu aquí a Mèxic aquest dia de la hispanitat. De fet fa més de vint anys, i especialment des del 1992 que amb motiu dels 500 anys del descobriment d’Amèrica, o millor dit de la “invenció” en el sentit llatí del verb “trobar, desvelar, topar-se amb quelcom inesperat” com plantejà l’historiador Edmundo O’Gorman, ja no és festa oficial. A part de les dones que porten el nom de la Verge del Pilar, de les misses i les celebracions que puguin fer els espanyols i les espanyoles amb més sentiment patriòtic, només en alguns articles de diaris es parla del tema, i generalment en un to força crític, i més en aquest any del bicentenari del inici de la independència, en que com ja vaig comentar s’ha parlat molt d’aquests i altres temes històrics.

Ahir en un programa del National Geographic comentaven diverses investigacions sobre els possibles descobriments anteriors, dels víkings, dels irlandesos o fins i tot d’una tribu hebraica de la que presumptament descendirien els indis cherokees. Però independentment de la certesa d’aquest descobriments anteriors, el cert és que la transcendència de la conquesta i colonització espanyola, per la imposició de la llengua, la religió i el trasllat forçós de 13 milions d’esclaus negres africans a tota la part del continent dominada per ells i el trasbals que tot plegat va suposar a ambdós móns han estat i són tant importants, que tots els aspectes positius, que són innegables, queden molt minvats quan hom intenta fer un balanç, i més des d’una perspectiva catalana.

La foto que encapçala aquest comentari és molt significativa. Aquesta creu la va fer posar el bisbe Vasco de Quiroga davant del convent de San Francisco de Tzintzuntzan (Michoacán), creat el 1550, igual que les oliveres que surten en un poema just en front de les importants i originals piràmides. Tot i que els primers espanyols van ser ben rebuts pels purépechas que havien sabut resistir-se als asteques, el 1529 Nuño de Guzmán, va tornar per colonitzar la regió, però ho va fer d’una manera tan cruel que dit Vasco de Quiroga va ser enviat des de Mèxic el 1536 per calmar els seus ardors imperialistes, posar la pau i ensenyar de tot a la gent, mentre que aquell moria a la presó de Valladolid (Espanya).
http://es.wikipedia.org/wiki/Vasco_de_Quiroga

Aquí mateix a Atlixco on visc, quan veig cada dia l’ex convent de San Francisco imponent dominant la població no puc sinó pensar en les mils de vides i persones que han sofert el seu missatge “alliberador”, i tot i la meva catolicitat i admiració pel sant, són tantes les preguntes que em faig que podria omplir pàgines i més pàgines.

Però com que això és un bloc i prima allò personal, només us diré que com que al matí he arribat a casa una mica tard i no he pogut fer allò que tenia previst, m’he posat a llegir alguns titulars i notícies de l’edició digital del Punt i l’Avui, el correu i alguns missatges pendents mentre escoltava pel YouTube el MIX del grup aragonès Ixo Rai, que tot i que moltes cançons ja tenen força anys no deixen de tenir la seva gràcia i fins actualitat i m’han ajudat a passar aquest dia d’una forma animada i diferent.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 12 d’octubre de 2010

dimecres, 22 de setembre del 2010

Espinàs i Labordeta

Benvolguts blocaires, cantaires, trescadors, excursionistes i viatgers. Permeteu-me que també dediqui uns ratlles a un aspecte tan destacat dels dos com són les cançons i els llibres de viatges.

L’Espinàs va ser un dels fundadors de Els 16 Jutges, i va deixar la guitarra pels llibres, però no la cançó, perquè va escriure el llibre Lluís Llach. Història de les seves cançons explicada a Josep Maria Espinàs: La Campana, 1986, mentre que Labordeta va deixar les classes a la Universitat de Saragossa i la guitarra per anar al Congrés de Diputats de Madrid a tocar el nas a l’Aznar i demés recalcitrants espanyols i de tant en tant agafar la motxilla.

I donat que, com l’expresident Jordi Pujol i Soley sabia molt bé, perquè cantant de poble en poble havia conegut molt bé el seu país aragonès, va agafar la motxilla i es va posar a trescar per alguns pobles i camins polsosos i d’altres no tant per a recordar als espanyols allò que valia la pena conservar i gaudir, i no discutir sense coneixement.

Tot i que Josep Maria Espinàs ha escrit 17 llibres de viatges a peu, 11 per terres de parla catalana, 1 de parla aragonesa, 1 gallega, 1 basca i 3 castellana i José Antonio Labordeta només en va escriure 3 i la motxilla que els dona títol i la seva veu es va fer popular mercès a les càmeres de la televisió espanyola que l’acompanyaven, els dos tenen en comú una manera de viatjar i de veure el territori molt senzilla i antiga, però que ha deixat dels dos grans pàgines, plenes de llum, de color i de vida, però alhora de mort i de dolor, en parlar d’alguns dels indrets més entranyables de la geografia peninsular i illenca.

I algunes de les més remarcables les van dedicar al que diríem la gent i les terres de l’Ebre i alguns dels seus afluents, com el Cinca, la Noguera Pallaresa o el Matarranya. Encara recordo una mica els programes dedicats a aquesta darrera comarca i al delta de l’Ebre.

Amants com Josep Maria de Sagarra, Josep Pla i Joan Coromines de la conversa, de la bona taula, dels noms i de les tradicions, i com Maria del Mar Bonet de les cançons populars i tradicionals, han deixat en els seus discos, cançons i llibres i els que han ajudat a fer un gran testimoni del patrimoni musical i cultural de les terres que han trepitjat. Tant de bo els obrim per llegir, recordar, escoltar, cantar i difondre a les generacions futures les seves veus, paraules i aquest patrimoni.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 22 de setembre de 2010

dilluns, 20 de setembre del 2010

Els Crits de Mèxic i de Catalunya

La lluita per la llibertat i la independència de les persones, les entitats de tot tipus, els partits, els pobles, les nacions, els estats i els poders és un dels grans motors de la història, i en el cas de Mèxic i de Catalunya aquest any 2010 ha estat especialment marcat per la celebració del bicentenari del inici de la Independència i del centenari de la Revolució del gran país centreamericà, que ha tingut el seu punt culminant en el gran espectacle del Zócalo de la ciutat de Mèxic que ha precedit el Grito d’enguany, i a Catalunya en la celebració de molts referèndums sobre la Independència, de la milionària manifestació del 12 de juliol, de l’Any Maragall i el seu famós Adéu, Espanya, i en la campanya electoral per a les eleccions al Parlament del proper 28 de novembre.


Vivim en una època de celebracions. Segurament recordareu que la del suposat mil•lenari de Catalunya va ser força sonada i discutida, però va servir per a crear la consciència de nació en molta gent. Ara no està de més recordar que fa 1300 anys un important exèrcit d’àrabs i berbers o amaziguen (=homes lliures) s’estava preparant al Marroc per travessar l’estret de Gibraltar i segurament també cridaven força.

Fa 1000 anys que uns quants catalans van anar i tornar de Còrdova amb grans crits i un botí considerable. I fa 300 anys que molts homes i dones catalans, valencians i balears lluitaven i cridaven amb molta força contra Felip Vè. i els militars borbons que els ofegaven amb tot el pes d’un gran exèrcit, d’una diplomàcia i d’uns impostos molt forts.

Però aquí cal que em centri en el que passava fa 200 anys, 100 anys i aquest mateix any a Catalunya i a Mèxic. Des del 1808 estàvem en plena Guerra del Francès o de la Indepèndencia, suportant el pas de les tropes de Napoleó i el seu germà José Bonaparte, que aquell havia entronitzat en el tron espanyol i que la gent coneixia com a Pepe Botella, i les càrregues dels exèrcits francès i espanyol, a més de la de molts guerrillers i bandolers com Boquica i altres, i a ciutats i viles om Figueres, la Bisbal, Girona, Hostalric, Barcelona, Vic, Manresa, Lleida, Montblanc, Tarragona o Tortosa crear juntes de govern, aguantant setges que s’han fet famosos i han generat molta lletra impresa, i cridant mori Napoleó!, visca Ferràn VII!, mori el mal govern! i altres.

Mentrestant a Mèxic aquell mateix any 1808 un grup de criolls va destituir el virrei i també es van anar creant juntes i a ciutats com Valladolid, que degut a un dels seus més destacats lluitadors, capellà i cabdill José Maria Morelos y Pavón, prengué més tard el nom de Morelia, i als estats actuals de Michoacán, Morelos i Querétaro va anar sorgint un moviment primer autonomista i després independentista, que la matinada del 16 de setembre de 1810 esclatà en el crit de “!Viva la Virgen de Guadalupe!”, “!Abajo el mal gobierno! !Viva Fernando VII” que el capellà i cabdill insurgent Miguel Hidalgo y Costilla va llençar fent dringar les campanes de l’església del poble de Dolores, per anar després amb uns 300 pagesos a alliberar els presos del poble i armar el seu exèrcit. Va tenir algunes grans victòries i derrotes, però a Guadalajara va declarar l’abolició de l’esclavitud, acció molt important, però que va tardar més d’un segle a desaparèixer realment. I ell va fer afusellat el 1811, igual que altres insurgents com Ignacio Allende, Juan e Ignacio Aldama.


Retrats de José María Morelos a la seva Casa Museo de Morelia.
 José Maria Morelos va declarar la Indepen-dència de Mèxic a Chilpan-cingo el 1813, però va ser afusellat el 1815 i després d’una llarga guerra, que va continuar sobretot Vicente Guerrero, el 1821 per acabar la guerra aquest va haver de pactar i acceptar amb Agustín de Iturbide el Plan de Iguala, que reconeixia les tres garanties –indepen-dència, religió i unió , però l’any següent Iturbide es proclamava emperador, i antics insurgents com Nicolás Bravo i Guadalupe Victoria hagueren de seguir la lluita per les llibertats, aquesta vegada contra Antonio López de Santa Anna i els nous dominadors del Nord, els Estats Units d’Amèrica.

Des que Mèxic va aconseguir la seva independència d’Espanya, els Estats Units van envair i intentar comprar la província de Texas, i això va portar a una nova rebel•lió el 1836 i el 1846 a una nova guerra, que duraria fins al 1848, i els anys 1862 al 1867 una altra guerra contra França, en la que va tenir un paper destacat les ciutats de Puebla, Atlixco i Oaxaca entre altres.

Però el nou home fort del país, el general Porfirio Díaz va anar acumulant tant de poder i d’odi que el 1810 Francisco Ignacio Madero es va oposar durament a la seva reelecció, va ser empresonat i des de la presó va redactar el Plan de San Luís i cridar a una rebel•lió armada per al 20 de novembre de 1910. En el moviment revolucionari hi van tenir un paper molt destacat al nord Pascual Orozco, Francisco o Pancho Villa, que de fet es deia Doroteo Arango, el nom del carrer on visc i escric aquestes ratlles, i Victoriano Huerta, que va trair a Madero i el va fer assassinar el 1913, començant una segona etapa revolucionària i lligada als Estats Units, i Emiliano Zapata al sud, que va portar la lluita agrària molt més enllà, però també va ser assassinat el 1919.

Aquests fets són els que es commemoren en aquests dos centenaris amb multitud d’actes de tot tipus, conferències, concerts, cicles de pel•lícules i debats, i que han tingut en l’acte del dia 15 que comentava al començament el més multitudinari, costós i espectacular. Curiosament el Grito repetit de !Viva México! i els seus primers alliberadors es celebra des del 1910 el dia 15 perquè Porfirio Díaz complia anys i va voler ajuntar el centenari de la Independència de Mèxic amb el seu propi aniversari!

Jo el vaig viure per primera vegada el 2007 a Sant Joan de les Abadesses, perquè precisament allà va néixer Jaume Nunó, l’autor de l’actual himne de Mèxic, i des de fa alguns anys aquella població està agermanada amb un altra de mexicana. Per això aquest 11 de setembre de 2010 i els dies posteriors, sentint cantar l’himne mexicà i veient la foto de la plaça de Sant Jaume plena de gent com en tantes altres ocasions importants de la nostra història cridant !Viva México! m’ha omplert una gran emoció.

També m'he recordat d'altres centenaris celebrats en aquella població ripollesa i de la colla sardanista Amunt i Crits i de la sardana que amb aquest mateix nom els va dedicar Joaquim Vallmajor.

Els mitjans de comunicació i els comentaristes han ressaltat que tant les manifestacions catalanes com el Grito mexicà s’havien celebrat en pau i sense incidents. Cal afegir-hi que en el cas mexicà les mesures de seguretat van ser quasi tan grans com els actes programats, donat que com sabeu el problema de la inseguretat en aquest país, i sobretot al nord, és molt greu, degut aquests darrers anys al crim organitzat i al narcotràfic i a molts problemes endèmics que no acaben de trobar solució, com les fortes desigualtats socials i econòmiques, la corrupció i altres.

Però si per alguna cosa ha servit aquest bicentenari i centenari ha estat per a reflexionar sobre la complicada i jo diria que tràgica història del país. A la televisió pública s’està fent una sèrie de més de 500 programes que es diu Discutamos México, www.discutamosmexico.com, on es debat sobretot el seu passat, però també el seu present i futur d’una manera seriosa i clara que permeti afrontar els reptes dels següents anys i segles amb el rigor i valentia que el país necessita. Semblantment a Catalunya amb l’Any Maragall a Catalunya Ràdio. Tant de bo aquests debats s’estenguin a altres àmbits del passat, present i futur del nostre país, i aquest camí cap a la Independència que aquest any ha començat a prendre gran força assoleixi ben aviat els fruits desitjats, i ens convencem tots plegats que mirar d’aconseguir un concert econòmic com el País Basc i Navarra pot ser tant o més desgastant que anar de cara al gra i plantejar-nos seriosament la Independència com l’únic camí viable com a nació.

Sabem que no és ni serà gens fàcil, ans tot el contrari, que com en el cas de Mèxic i els demés països americans que aquest 2010 celebren també els seus respectius aniversaris d’independència les rutines, els problemes i els enemics tant interns com externs seran moltíssims, però la lluita realment val la pena, ans del contrari ja sabem que encara ho passarem pitjor.

©Joan Fort i Olivella


Atlixco, 20 de setembre de 2010

Raimon i Labordeta

Poesia i cançó, amor i lluita pels seus països van molt lligades en aquests dos grans cantautors. Mentre escolto per Internet el darrer recital que Raimon va fer a Xàtiva i l’entrevista que li va fer TV3, la televisió nacional de Catalunya, llegeixo a l’Avui la notícia de la mort de José Antonio Labordeta i els comentaris dels lectors digitals, on el seu paper polític, com és inevitable pesa molt, però qui també sap posar les coses al seu lloc just.

Jo no entraré ara en aquest darrer camp, que segurament donaria i donarà per molt, sinó que i precisament comparant una mica l’obra i la trajectòria dels dos cantautors, que van néixer amb 5 anys de diferència, voldria valorar-la i reivindicar-la en la justa mesura. Gravar més d’una vintena de discs i de la qualitat que han fet, no ha estat gens fàcil. Ni dir ni escriure, sobretot a Madrid, moltes de les frases, discursos i llibres que han fet. Com no ho és escoltar-la, per la duresa del seu contingut i el to de crit que té de vegades, i d’altres la sensibilitat i la tendresa que et fan vessar llàgrimes i emocionar-te com pocs ho podran fer, però aquesta és la grandesa dels grans poetes i cantautors.

Jo aquí només voldria recordar que vaig escoltar i saludar a Raimon a Madrid vestit de soldat i anys després a Banyoles i a Labordeta a Girona i que ambdós em van transmetre i em transmeten cada vegada que escolto algun dels seus discs o de les seves cançons una gran energia i força que sovint ja m’agradaria tenir jo. I que m’entristeix molt notar que se m’oblidin moltes cançons i sentir que la gent no canta, quan és una de les grans coses i teràpies que com a persones i pobles podem fer per a sentir-nos i ser lliures, com tant bé han cantat Lluís Llach, Raimon Pelejero i José Antonio Labordeta a la llibertat.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 20 de setembre de 2010

divendres, 17 de setembre del 2010

Adéu, Dolors

La neu freda es resisteix
a deixar la contrada,
i el vent fa una gropada
que a tots ara ens colpeix.

De cop s’ens apareix
una àliga encantada,
com la cançó estimada
que tant ens abelleix.

El silus d’Arreaga
ens parla de camins
amb una trista paga.

La gran fossa comú
i els cranis que hi ha dins
ara em parlen de tu.

Joan Fort i Olivella
1 de març del 2004,
recordant la Dolors Boada,
recentment traspassada

dilluns, 6 de setembre del 2010

5 de setembre

Li costa al dia aixecar-se.
Els roures alcen les copes
esponeroses i esparses
vers un cel absent d’estrelles
i un espai silent i gran.

Dormen ells i dormen elles,
somiquegen les idees,
es barregen amb l’absurd,
la frissança d’altes terres
i nissagues sense escut.

Les falgueres, cruixen, tenses,
damunt l’herba que s’ajau,
escampades, les deixalles,
hi posen un toc de blau,
la runa que tapa els sots
estampa el camí de blanc
vers la ruta que remunta
de Navarra al País Basc.

Es va acostant la tornada
i els autos van circulant
quan es va acostant l’albada
que encara s’ho està pensant.

©Joan Fort i Olivella

divendres, 3 de setembre del 2010

Nit de tempesta

La nit rondina i degota,
o més que degotar, s'escorre
pel pes de tot un estiu
d'anar remullant l'esponja.

Els espetecs són notoris
i les lluentors constants,
els trons dels més estentoris
i els llampecs molt impactants.

S'embossen les canaleres,
s'esbotzen les clavegueres
i els carrers semblen rieres.

Després tot és un fangar
i la feina és netejar
tanta brossa l'endemà.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 3 d'agost de 2010

dimarts, 10 d’agost del 2010

El Mont


Hem vingut de molt lluny    
amb la fe ben encesa
a trobar la bellesa
que en un no res s’esmuny.

I et trobem en la pau
d’aquest immens balcó
d’on es veu Canigó
com un immens palau.

Palau del vent la plana
s’albira vers llevant
tostemps sardanejant
amb llestesa galana.


Al sud de la Garrotxa      
la part més treballosa,
del Fluvià desclosa
com una gran panotxa.

I el gran Pla de l’Estany
que té en altres aigües
i en un immens paraigües
el major torsimany.

Palera i Besalú,
Falgons, Sant Ferriol
i un bon raig d’alcohol
que alimenta el vol.

Banyoles i Girona,
triplement immortal,
amb una catedral
que a pujar-hi esperona.

I mirant més enllà                
un seguit de muntanyes
que no se’m fan estranyes
de tant de bosc que hi ha.

Rocacorba, Finestres,
el Corb, el Far, Montseny
i Cabrera que empeny
a seguir camins destres.


A ponent ja s’ajacen         
tot de valls amb encant
que molt de tant en tant
els meus somnis abracen.

Garrotxes per on tracen
els meus ulls durs camins,
i preuats rajolins
que les mans bé percacen

Grans cims plens de llegendes
i coses a explicar
dels qui els van pujar
en antigues calendes.

I cims més alts que tenen 
els senyals de la neu
per dir-nos en relleu
que no se’n desentenen.

I encara Canigó,             
un nom que ningú oblida
des que li donà vida
un poeta molt bo

des d’aquesta miranda
de set preuats bisbats,
on els enamorats
fan la seva comanda.


A tramuntana encar        
s’albiren més garrotxes
i llocs per on els cotxes
no hi poden transitar.

Un altre bell mirall
de tresors amagats
que ens mostra un devessall
de curiositats.

Els rocs i pous de neu             
d’allà a les Salines,
que ens fan cloure les nines
i fins plorar el cor meu.

I tants i tants indrets,
racons, colls i contrades
que sovint i debades
em fan venir calfreds.

©Joan Fort i Olivella
El Mont, 27 de març –
Atlixco, 9 d’agost de 2010

dijous, 5 d’agost del 2010

Tocant el mar

                                           
Toco el mar i em sé vaixell
que solca l'aigua i la pell
del planeta més clar i bell
de l'univers, que és molt vell.

Toco el mar i em sé captiu 
de l'univers més actiu,
car es mou, plora i somriu
i alimenta tot ser viu.

Toco el mar i em sé cançó
que canta tothora en do
major que qualsevol to
entonat sens to ni so.

Toco el mar i em sé havanera
que de qualsevol manera
acompanya aquell qui espera
la calidesa costera.

Toco el mar i em sé sirena.
Et toco a tu i a balquena
la sang corre i es remena
com si tot fos una estrena.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 5 d'agost de 2010

divendres, 16 de juliol del 2010

Apunts d'un viatge per l'Espanya seca

PRIMER DIA: Sant Miquel – Girona – Barcelona – Reus – Gandesa – Alcanyís – Castellote – Montalbán – Terol. Colls de la Teixeta (546 m), Falset (528), Traviesas (1.180 m).

Quan s'és jove, viatjar és sempre un gran alicient, un plaer, una aventura per a explicar vora el foc i una classe viva en la qual s'aprenen moltes coses. Quan s'és gran, és un sofriment compensat amb petits descobriments que la vida diària casolana no els hauria ofert. Per això, com que els que ens disposàvem a fer aquesta curta volta per Espanya érem dos joves i els nostres pares, hem volgut combinar l'afany d'aventura amb els de conèixer la ciutat monumental i la gent del poble, i ho hem aconseguit a bastament.

Tot just eixir de casa, els bonys de la carretera ja ens volen jugar una mala passada que, per cert, no sobrepassa el caire d'ensurt. L'autopista es fa molt pesada, encara que en alguns trossos es fa palès que es tracta d'una obra de gran envergadura. L'aqüeducte romà de les Ferreries ha de contemplar cotxes que van als cent trenta i papers deixats per gent "civilitzada", descendents potser dels seus constructors, però resisteix valent el combat del temps. L'Ebre es mostra ample i cabalós al passar per Mora d'Ebre, i algun monòlit encara recorda al vianant la sanguinària lluita que es dugué a terme a ambdós costats del riu i que ha deixat la seva empremta en tots els pobles de la Ribera. En sortir de la Catalunya estricta, trobem ja dones amb burros, però a Calaceit encara no han oblidat la nostra llengua.
Calaceit és un poble molt bonic i antic. Els seus carrers sovint són escales i les seves cases són de pedra, amb treballades balconades –d'una en pagaven 50.000 duros–, reixes i ràfecs. Pels seus carrers es respira frescor i les dones cusen i xerren en els pedrissos, maleïnt els senyors de Barcelona que s'han restaurat les cases, mentre que la gent que hi vivia ha anat a Viladecans. El poblat ibèric de Sant Antoni conserva la muralla i un bon nombre de cases.
Poc després del poble comencem a veure presseguers amb bossa i cercats amb filat espinut. El Parador d'Alcanyís és molt bonic però és aviat i no ens hi quedem. A Mas de las Matas trobem més dones cosint al carrer. La carretera de Castellote brinda paisatges meravellosos, però el més espectacular és just abans d'arribar al poble, car la vall queda tancada per unes grans parets, al mig de les quals es veu una capella, que semblen infranquejables. A la sortida del túnel que les travessa, es troba el poble, també situat sota unes grans penyateres i enturonat. Comprem préssecs a la cooperativa, però quan preguntem per burres, ens diuen que ja no en queden, que s'en paguen 40.000 peles i que els hi porten del nord:
amb quaranta anys el poble ha canviat molt. Després de Escucha trobem un matrimoni que se'ls hi ha espatllat el cotxe i ella està tan espantada que omple de petons a la meva mare. Com que no trobem
fondes pel camí, ens arribem a Terol i dormim a l'Hotel Oriente, a l'altre costat del viaducte.


SEGON DIA: Terol – Albarracín – Tragacete – Ciutad Encantada – Conca. Coll de Cubillo (1.680 m).

El dia s'aixeca amb boira. Esmorzem i anem en cotxe fins a la plaça de la Catedral. La porta i la torre mudèjar són boniques, però el seu interior és fosc i només sorprèn el cassetonat del sostre. Fem una volta per la ciutat que, per cert, és molt bruta i deixada. Els Amantes de Teruel deceben un xic i les torres mudèjars són difícils de fotografiar. Total, que deixem la ciutat i seguim el riu Túria , encaixonat entre penya-segats que un dia foren habitats i rengleres d'ufanosos xops. Aviat aquestes penyes cobren vida i apareix la ciutat d'Albarracín, enturonada damunt el riu i voltada de muralles.
La plaça porticada no té parió en la nostra terra, i els escuts, balconades, reixes i portes que apareixen al llarg dels seus estrets carrers fan girar el cap a cada moment. Altrament, pujar al castell requereix un bon bastó i en fem prou amb contemplar el poble i el riu des del capdamunt del poble. Ens arribem fins a les pintures de la Cocinilla –tres figures petites que representen un toro, un bisó i un cavall– i, de nou a Albarracín, travessem el túnel i seguim el riu. Calomarde, "Corazón de la Sierra", és un poble blanc i pobre, amb sepulcres romans i cabanes habitades fins fa ben poc, situat entre espadats i camps secs. Dóna gust, després d'aquesta estampa que més aviat sembla un recordatori de mort, trobar grans i netes pinedes.

A Frías fineix la carretera bona. Quan preguntem a una dona vella per Tragacete, ens diu que no hi ha estat mai, però que hi passa molta gent per aquella pista, per afegir: "Ustedes llevan buen coche, vayan, vayan". Així que ens posem de ple als Montes Universales, "pulmón del Levante". No són pas unes muntanyes escabroses, sinó arrodonides i, a claps estan plenes de pinedes, mentre l'empremta de la neu  és palesa als llocs sense vegetació. El que més sorprèn, però, és trobar al mig d'una ampla i pelada vall un regueró sec i unes estranyes estàtues: és el naixement del riu Tajo, amb els monuments de les tres províncies que allà conflueixen. La davallada del port de Cubillo vers la província de Conca és d'un gran pendent. A Tragacete, el naixement de dos rius més, el Xúquer i el Cuervo. L'hostaler ens diu que és un important centre d'estiueig , que s'hi pesquen moltes truites i que hi van molts catalans.

Seguim el riu Xúquer, que sovint sembla protegit per una gran muralla  amb merlets naturals. En arribar a la Ciutat Encantada trobem una parada de fòssils i pedres, i el nostre pare s'enamora d'un cargol. Ens passem una hora per seguir-la tota. Sembla com si la natura  allà s'hagi petrificat, perquè hi ha formes curiosíssimes: des del gos a l'ós, des del vaixell al mar de pedra, des del pont al tobogan i del peix espasa a la balena, passant pels Amantes de Teruel, l'amor petrificat. Tant encantada és la ciutat que ens espatlla un fusible de l'auto i l'hem d'anar a arranjar a Conca. La part vella de la ciutat té uns carrers molt pendents, però la gent hi puja i la plaça de la Catedral resta plena de cotxes. De "casa colgante" només n'hi ha una i està molt ben arranjada per a que la fotografiïn força i a totes hores. En un passeig per la ciutat veiem fuets d'Olot i molts pernils serrans. Mereix una felicitació la part nova de la ciutat, feta de rajol blanc molt escaient al lloc. L'autoservei funciona.


TERCER DIA: Conca – Carrascosa del Campo – Saelices – Ocaña – Aranjuez – Toledo. Coll de Cabrejas (1.150 m).

Sortim de Conca per la carretera de Tarancón, que fa moltes pujades i baixades i està voltada de magnífiques pinedes. Ens parem en un bar a esmorzar i l'hostaler ens diu que el pagès de Catalunya està sol i que avui, si es té un bon tractorista, s'ha de conservar; que al poble veí van robar el ràdio-casset d´un cotxe i que de bandalisme n'hi ha pertot arreu. Quan sortim, ens trobem amb el cotxe tancat i amb les claus a dins. Malgrat tot, havia quedat una finestra un xic oberta i per allà el podem obrir. Entre Carrasc osa i saelices hi hac camps inmensos de gira-sols i un d'espigol, del que collim un brot per perfumar el viatge, i a aquest darrrer poble el pare entaula conserva amb un pastor molt franc que li diu que treu els xais de petits i ven la llet de les ovelles a 45 pessetes / litre, però quin pet d'ovelles! Ens arribem llavors fins a les runes de Segóbriga, on quedem meravellats dels capitells del teatre, on estan excavant. A Ocaña no podem visitar l'església i ens hem d'acontentar amb donar una volta per la seva airosa plaça.

Aranjuez ja són paraules d'un altre cantar. En un passeig pels seus jardins, poblats de les més diverses espècies vegetals, però en els que destaquen els grandiosos plàtans i sequoies, resta palès el pas de la monarquia borbònica de gustos afrancesats. I és que, ens ho van repetir una colla de vegades, en les zalúas i palaus que allà es conserven, s'hi celebraven les festes més sumptuoses d'Europa, car el que interessava eren les aparences i poc més. Com és natural doncs, no podien desmerèixer els rellotges, mosaics –espanyols tots–, làmpades de cristall –fabricades a La Granja–, porcellanes de Sèvres i regals de tota mena.

Ja a la carretera de Toledo, ens parem en una granja de vaques molt cares i de toros mastodòntics. En arribar a aquella capital, ens sorprèn la seva estratègica situació i el bé de Déu de portes i muralles que l'envolten. El que no abunda tant són els hotels, i hem de voltar un xic per trobar-ne un. La plaça Zocodover és el centre de reunió de tothom, amb la particularitat que la gent fa ostentació de llur  probat caràcter ferreny i guerrer enraonant a peu dret. De nit, l'Alcàssar encara es forma més imponent.


QUART DIA: Toledo – Maqueda – San Martín de Valdeiglesias – Àvila. Coll de la Paramera (1.395 m).

Al de matí visitem la catedral, amb la magnífica col·lecció de quadres de Goya i el treballat encadirat del cor; l'església de Santo Tomé, amb el captivador Entierro del señor de Orgaz; Santa Maria la Blanca; San Juan de los Reyes; la mesquita del Cristo de la Luz i la Torre del Sol. Per pair el dinar seguim l'Alcàsser, on es fa inmortal el record de les bombes i el setge.

El record de les guerres i lluites sembla voler engalanar el camí al seu pas de Torrijas, Maqueda, i sobretot Escalona. Després, la pineda d'Elmorox és una taca de verd tranquilitzador –per això s'hi fan urbanitzacions– i els Toros de Guisando un glop de natura petrificada. Entorn del recés de pau que és el pantà de El Burguillo s'alcen també nombrosos xalets i les eugues pasturen tranquil·les. Als extensos erms de La Paramera pasturen també nombroses ramades  que ofereixen una bonica escena de pau a les portes d'Àvila, la ciutat de santa Teresa, que rep al vianant, encara que closa dins les muralles, oberta per tots els costats amb portes que donen la benvinguda i fan menyspreable l'obstacle que aquelles representen. La catedral és austera però plena de coloret gràcies a la pedra de la que està feta. Les mansions dels Velada, Verdugo i Águila amb els respectius escuts esculpits a les seves façanes donen idea de fortalesa i senyoriu. Altrament, l'hotel on dormim fa cara de resclosit.


CINQUÈ DIA: Àvila – Villacastín – La Granja – Segòvia.

Així com Toledo té molta pinta de militar, Àvila té pinta de religiosa –no en va hi va néixer santa Teresa i hi va fundar una colla de convents–: tant a San Pedro com a Santa Victoria hi diuen missa. Aquesta darrera és del millor que el romànic ha donat de sí. El que és un pèl minso és l'hort de la santa.

Sortint de la ciutat ens equivoquem de carretera, pel qual fet hem de recular un tros. Ja a la bona, apareixen sovint a ambdós costats de la ruta ramats de vaques avilenyes, negres i banyudes que espanta. Ens parem a Villacastín, però ja hem fet tard. Malgrat tot, ens assabentem que els tallen les banyes de naixement per a que creixin més valentes. A Madrona parlem amb el president del sindicat i emparaulem unes "caretos". Un niu de cigonyes presideix l'estada de dits animals. En aquest poble ja trobem l'església amb atri que a Segòvia ens escometrà a cada pas.

I ja estem a Segòvia. Des del llom per on passa la carretera abans de fer-hi cap es distingeixen per llur alçària els campanars de la catedral i altres esglésies. Però el que més sorprèn és trobar en mig de la carretera, com un compta–cotxes i compta–segles, ferm i segur, alt i ben plantat, el senyor aqüeducte, element importantíssim per al castre romà però que no es fa estrany a la ciutat moderna.

Per pair el fortet dinar, ens arribem fins a La Granja de San Ildefonso. Després d'haver vist els palaus d'Aranjuez, la veritat és que decep una mica. A més, el guia hi posa una sansònia força pesada: "vean ustedes que lamparitas tan pequeñitas" i després encara para la mà.

De tornada, tenim treballs a trobar hotel, però l'agafem amb música i tot. Després fem una volta per la ciutat: San Esteban de fora fa molt bona cara, però per dins la té un pèl blanca, imatge que trenquen els bonics dos quadres de Zurbarán: la Trinitat ja és més natural per dins, però l'hem de pagar més cara; San Martín torna a tenir el dins empastifat, bé que per fora està voltada d'arcs; la Catedral està tancada, però té uns fores un xic deixats; la Casa de los Picos és més que tot, curiosa.


SISÈ DIA: Segòvia – Riaza – El Burgo de Osma – Berlanga de Duero – Sòria – Tarassona – Saragossa. Colls de Riaza (1.200 m) i de Madero (1.140 m).

Abans de deixar Segòvia, magnífica tant de fora com de dins però amb artesonat, és l'església de San Millán. La carretera va vorejant la Sierra de Guadarrama, paisatge verd i suau, tranquilitzador. Els pobles, en aquesta zona, sovintegen més i també abunden els arbres: passem pollancredes, alzinars, rouredes i pinedes, tots molt nets. A Aillón trobem una cursa ciclista. Després el paisatge es torna més sec i obert, amb grans esplanades, algunes ermes. Fem una passada per San Esteban de Gormaz, el poble on sembla que nasqué el Cid. Les seves esglésies conserven bons atris, un, però, molt gastat –"está muy vieja, algún día se caerá"–, diuen uns nens mentre fan rodar la baldufa. Dinem a El Burgo de Osma. A Lodares de Osma ens rentem les mans. A San Baudelio de Berlanga, que està tancada, trobem un fòssil. Camí de Sòria, travessem grans pinedes plenes de ferides provocades al treure'n la marrenyina.

L'entrada a Sòria capital ens desmenteix aquella imatge de la Sòria pobre i seca. La ciutat està creixent i, des de dalt el parador, sota "las serrezuelas calvas por donde tuerce el Duero / para formar la corva ballesta de un arquero / en torno a Soria" que cantava Antonio Machado, els oms tenyeixen de verd les vores d'aquest riu  "que cruza el corazón de roble de Iberia y de Castilla".  San Juan de Rabanera està tancat i ens hem d'acontentar amb contemplar des d'un turó proper el claustre de l'altre San Juan, el que toca el riu i en porta el nom.

El Moncayo resta voltat de boires i ens hem de resignar a parar el vent que en baixa quan ens acostem vers Saragossa. A Casetas ja comencen les cues de cotxes, i la cua per visitar la patrona d'Espanya també és força llarga. Caminant pel passeig de la Independència , el pare ens recorda els seus passeigs de soldat. Les botigues estan molt bé i els mantons no queden enrera. El que sí desmereix un xic són els terres dels carrers, plens de papers i cigarretes.


SETÈ DIA: Saragossa – Subirats – Barcelona – Sant Miquel. Colls d'Albi (546 m) i Vinaixa (526 m).

De bon matí anem a visitar a la Pilarica. La columna i l'agenollador certament estan gastats. Després ens arribem en el cotxe fins a Torrero i ens acomiadem de l'Ebre. En dues hores i mitja ens presentem a Vilafranca, però abans d'arribar-hi ens posen una multa. La tieta Josefina està molt contenta de la visita i ens dóna un gelat de meló molt saborós. A partir de Barcelona el cel ja s'encapota. Arribem a Banyoles igual que la Llell, i en donar-nos la benvinguda tallen la llum. Arribem a casa sans i bons.

©Joan Fort i Olivella
Primers d'octubre de 1977

dimecres, 7 de juliol del 2010

Un altre viatge per l'Espanya seca

Preparatius i nova càmera

Aquest viatge i la crònica o notes han estat preparats i escrits a distància, tant en el temps com en l’espai, per la qual cosa potser no hi haurà alguns detalls, però en canvi té el pòsit dels records dels viatges anteriors (1977 al Centre, 1981 al País Valencià i Múrcia, 1984 al Marroc i 1985 a Algèria passant per Andalusia, i 1992 a Granada i Còrdova, a més dels nombrosos viatges a Madrid pel servei militar), de les lliçons magistrals d’en Miquel Barceló i Perelló i del mestratge d’estudis Euro-àrabs i de les lectures de Pièrre Guichard i d’altres, i la diferència que és el primer que hi faig amb la meva dona.


Per preparar-lo vaig haver-ho de fer a través sobretot del web http://www.viamichelin.com/, donat que a les llibreries de Puebla curiosament no vaig trobar cap guia turística d’Espanya, només algunes d’algunes comunitats autònomes o de les principals ciutats com Madrid, Barcelona, València o Granada. Com que a Mèxic estàvem en plena epidèmia de grip, al fer per Internet les reserves dels hotels, vaig haver d’aclarir que en tot l’Estat de Puebla no hi havia ni un sol cas. De fet però en aquest sentit no vam tenir menors problemes que els que els controls a l’Aeroport de Nova York, en què la Lupita va haver de passar vàries vegades per la policia i quasi perd els papers.

Ja sobrevolant la Península Ibèrica puc distingir el Lago de Sanabria i la Sierra de Guadarrama i el Pirineu una mica nevats. L’arribada a l’aeroport de Barcelona és bona i normal, de manera que fins i tot em permet fer unes bones fotos de Montserrat que trobareu en aquest bloc. Ens espera la família i una agradable xerrada abans d’agafar de nou el meu Suzuki Ignis en direcció a les costes del Garraf. Els túnels i barreres protectores de l’autopista fan guanyar molt de temps però no permeten gaudir del tot del paisatge i del mar, que és d’un blau preciós.

Parem a Calafell, que està desert, i dinem molt bé al Restaurant El Castell. Després de donar la volta al castell per pair el dinar seguim cap a Tarragona, on després d’intentar tirar unes fotos del teatre romà hem d’anar a la botiga de fotografia més propera i comprar una càmera nova. Això ens fa perdre la merescuda i desitjada visita a la ciutat i al delta de l’Ebre, del qual només podem veure la part final, i agafar de nou l’autopista fins a Peníscola, on arribem a 2/4 de 9 del vespre. Sort que trobem fàcilment el passeig i l’Hotel la Cabaña, molt ben situat, net i confortable. Un passeig pels bars i restaurants tocant a la platja plens de gent perquè fan el pont de Corpus, ens permet gaudir de la primera i única nit al costat de la Mediterrània estimada.


14 de juny de 2009. Peníscola, Sagunt i València.


Em desperto aviat i faig un primer recorregut pel nucli antic, del que tornen els més tocatardans. Esmorzem al mateix restaurant de l’hotel i donen una altra volta, si bé encara està tancat l’antic castell del Papa Luna. Per tant, agafem de nou l’autopista cap a València. Parem a Sagunt, també desert per ser diumenge, de manera que arribem a València al migdia. A la catedral estan celebrant la missa del Corpus i tothom espera als carrers i als balcons el pas de la popular processó per llençar-los aigua quan correspongui. També ens reparteixen uns fullets amb uns poemes que es canten o reciten. En fi, que ens hem d’obrir pas com podem per anar a la missa d’una a la mateixa catedral. Penso en el bisbe Vidal de Blanes que la va fer construir mentre contemplo les pintures de l’esplendorós retaule de l’altar Major i altres també dignes de veure.





Per omplir el pap finalment entrem al Babalú, un bar-restaurant caribeny, que resulta que és d’un cubà i on la Lupita es troba en el seu ambient i balla al ritme de la música que més l’hi agrada. Fem una mica de migdiada a l’antic llit del Túria i passegem per la part baixa del Museu de la Ciència de la Ciutat de les Arts i les Ciències, magníficament dissenyada pel famós Santiago Calatrava.

Després anem a buscar l’hotel, que es troba a Burjassot, el poble on nasqué i visqué el gran poeta Vicent Andrés i Estellés, autor del gran Mural del País Valencià, que demà recordaré a bastament rumb a Calp, població que avui ja es troba enganxat a la capital valenciana, encara que conserva una antiga torre medieval entre els blocs i les cases noves, i també hi ha el Palau de Congressos . A la TV passen un documental sobre les mines d’urani de Almadén, digne d’ésser vist.


15 de juny de 2009. Gandia, Calp, Múrcia i el Valle de Ricote.

Deixem València i Sueca a mig matí, amb el record personal d’una ciutat que ha crescut i canviat molt, sobretot estèticament, però que ha deixat molt de banda la seva llengua pròpia, i amb això una part molt important del seu ésser i la seva cultura i del llegat d’homes com Joan Fuster.

Si bé Gandia ens ofereix la imatge d’una ciutat neta i bonica, amb una Casa - Museu dels Borja i una seu que serven riques obres d’art i cultura, Dènia és una de les manifestacions més clares del desgavell urbanístic dels darrers anys, amb una corrua inacabable d’apartaments abans no arribes al nucli antic totalment desfigurat, i em quedo amb les ganes de pujar al castell, on es conserven importantíssimes restes de la suda musulmana excavades parcialment, així com d’enfilar-me a la serra d’Aitana, que només puc mirar-me d’un tros lluny.

La propera parada és Calp i el famós penyal d’Ifac. Mentre ens hi acostem vaig entenent la impressió que ha causat al llarg del temps i a mi també. La població també ha crescut molt i té molts d’apartaments i un passeig amb palmeres prou agradable, però la platja que queda sota mateix del penyal és tota de còdols. Dinem al Bar Kaluma, on al final descobreixo que el cambrer resulta que sí que parla en valencià, i que per molts anys ho pugui seguir fent, però es queixa que la temporada turística cada vegada és mes curta! Al sortir no agafem bé la carretera i tornem per una plena de revolts, però que ofereix belles imatges del Penyal com les que es mostren a la foto.

De nou a l’autopista, deixem Benidorm i Alacant també molt crescudes de cantó i ens anem endinsant cap a les terres de Múrcia, amb molta calor i ganes de refrescar-nos. Mentrestant refresco la memòria de la meva dona amb una breu síntesi de la història d’Espanya. Passejant per la catedral i pels seus principals carrers també li recordo el caràcter provincià ric d’aquesta ciutat tant barroca, que deu bona part de la seva riquesa a l’aprofitament del riu Segura.

Però no hi podem estar gaire, perquè vaig reservar la nit en una casa rural de Blanca, al Valle de Ricote, el darrer baluard musulmà de la regió i on es manifesten millor el seu treball, i la seva tècnica en obres hidràuliques com grans sínies, sèquies, bancals i altres que permeten crear entorn del riu un petit oasi de verdor ple de tarongers i llimoners. Llàstima que ja llustreja i no els puc observar amb deteniment. El supermercat de Ricote és ple i al final hem d’anar fins a Blanca mateix a comprar quelcom per sopar i esmorzar. La casa és en realitat una caseta d’un conjunt semblant enmig d’un bosc de pins que ens costa de trobar, però està ben cuidat i el seu propietari se’n sent molt orgullós.


16 de juny. Granada de nit.

M’aixeco aviat i passejo una mica pels voltants secs, però on aquests aprofitaments es fan ben palesos. Esmorzem una mica i ens acomiadem del pagès per tornar cap als afores de Múrcia i agafar l’autovia cap a Baza i Granada. El paisatge és àrid i sec i no en recordo gairebé res. Fa molta calor, però Sierra Nevada encara té una mica de neu que fa honor al seu nom. Arribem a l’hotel a l’hora de dinar, que ens tarden molt a servir, i ens estirem al llit per fer una mica de migdiada, però resulta que estem tan cansats que no ens despertem fins a les 8 del vespre, i per tant no podem visitar l’Alhambra ni els Jardins del Generalife. Ens hem de conformar de fer una passejada de nit pel centre urbà, que està ple d’estudiants i turistes asseguts als bars i restaurants. També ens crida l’atenció i ens obre la gana una gelateria amb una varietat extraordinària i molt vistosa de gelats. És una forma de celebrar el meu aniversari prou refrescant si més no!


17 de juny. Sevilla la càlida.



Abans de deixar la ciutat que van conquerir els castellans el mateix any que Cristòfol Colom descobria Amèrica o les seves illes, visitem la Cartoixa, on encara es conserven uns magnífics empedrats i grans pintures murals fetes pels mateixos monjos, i pugem fins al barri de l’Albaicín, de cases blanques i amb flors, avui molt cotitzades, per gaudir la vista sobre los Cármenes i la Alhambra.

Tampoc podem anar a veure el cortijo dels López-Barajas a Santa Fe. Veiem alguns camps de plaques fotovoltaiques i dinem en una estació de la mateixa autopista, abans de la bonica ciutat d’ Osuna, famosa pels seus ducs i les seves cases amb escuts.
Arribem a mitja tarda a l’Hotel Gran Solucar, que és a uns 10 km de Sevilla però està molt bé, i on podem gaudir d’un bany molt refrescant, ja que la temperatura ronda els 45 graus. Una mica refets i canviats visitem el centre de la ciutat, encara que la xafogor no ens ho permet fer del tot. Un temple barroc recentment restaurat mostra tot l’or que arribà de les Amèriques, especialment de la Nueva España, que és com es coneixia llavors el que avui és Mèxic.

18 de juny. Mérida, Càceres i Trujillo.

L’antiga via de la Plata, que avui encara segueixen els que van en bicicleta a Santiago de Galícia des del sud de la península, ha donat nom a l’Autovia de la Plata que porta de Sevilla a Mérida i Càceres i permet fer aquest recorregut en unes 3 hores. Però nosaltres ens deturem a Mérida per conèixer més d’aprop les importants restes romanes, visigòtiques i àrabo-musulmanes d’aquesta ciutat que fou tan important en aquells temps per la seva situació estratègica. Amb tot m’he de conformar en un recorregut per l’antiga alcassaba, on s’exposen algunes de les restes trobades, ja que la Lupita no es troba gens bé, i el mateix passarà a Càceres, on he de fer sol el recorregut per alguns dels palaus que van construir els hidalgos que també van fer fortuna a Amèrica.

Per tant, ja tenim ganes d’arribar a Trujillo, on mengem i descansem en un bar de la plaça Major abans de donar una volta pels bonics carrers del voltant i pujar fins al castell. Rematem aquest calorós dia amb una molt agradable conversa amb els propietaris de l’Hotel Rural Las Huertas, que ens expliquen tot el que han fet per comprar i restaurar la casa i donar un bon servei, que hi van molts catalans i fins l’entenen força i de fet tenen el web també en català, i ens recomanen que demà passem per Guadalupe.

19 de juny. Guadalupe i Toledo.

Mentre anem esmorzant ens segueixen explicant coses de la regió, des dels canvis que va suposar en l’economia i el paisatge el Plan Badajoz fins a les meravelles del Valle del Jerte. Amb aquest bon regust de boca ens dirigim cap a Guadalupe.
Efectivament no ens sap cap greu haver-nos desviat una mica de la ruta, perquè el recorregut és molt agradable. El tresor que alberga el museu del monestir és molt valuós, des de llibres manuscrits fins a pintures dels grans clàssics espanyols, i encara hi ha una bona comunitat de monjos. Per rematar-ho, a l’hostatgeria es menja molt bé i l’espai del claustre és d’allò més agradable.

La carretera es va enfilant cap a la meseta castellana fins a trobar l’embassament i la població de Navalmoral de la Mata, i seguir després cap a Talavera de la Reina, d’on heretà la ciutat de Puebla la tradició ceramista però on no veiem cap fàbrica ni botiga, i Toledo, que per la seva part passà a Madrid la capitalitat de les Espanyes.

Deixem les coses a l’Hotel Santa Isabel, que està al costat de l’església mudèjar del mateix nom i molt a prop de la catedral, és senzillet però el més baratet. Fem un recorregut a peu pel casc antic, que rematem amb una visita al Museu Sefardí, situat en una antiga sinagoga i que es complementa força bé amb el dels Jueus de Girona, una de les altres ciutats amb un llegat jueu molt important.


20 de juny. Madrid.
Abans de deixar Toledo visitem la catedral i la única cooperativa d'artesans de la ciutat,on ens ensenyen com fan els magnífics damasquinats, espases i altres objectes i tècniques.

Torno a Madrid després de 30 anys. Entrant per aquest cantó sud em costa de recordar alguns dels carrers i les avingudes. Finalment arribem al centre i podem aparcar força a prop de la Puerta del Sol. Estan fent obres del metro. La Plaza Mayor no ha canviat però gaire, i podem menjar uns entrepans de calamars allà a tocar. Després seguim cap al Palacio Real, que a imitació dels seus parents i veïns francesos, els reis borbons espanyols van fer tan luxós com van poder a expenses dels catalans i les altres colònies. I acabem la passejada en un teatre on fan La fiebre del sábado noche, i la Lupita recorda bells temps i belles ballades, igual que una colla de mallorquins que saludem a la mitja part.

Com que els hotels que havíem trobat aquí a Madrid per Internet eren més cars i amb problemes d’aparcament, decidim sortir i arribar fins a Guadalajara, on ja arribem de nit però finalment en trobem un que està prou bé i no tan car.


21 de juny. Guadalajara, Saragossa i Lleida.


La ciutat no té grans atractius monumentals, tot és de rajol i no tan carregat com en altres capitals, però és tranquil•la i el diumenge al matí encara més. Per tant seguim la ruta cap a llevant, molt millorada i amb molins de vent a la ratlla d’Aragó, per arribar a la seva capital Saragossa. Al voltant de la basílica del Pilar han fet una plaça on l’aigua i el formigó es donen la mà amb Cèsar August, el fundador de la ciutat. Pugem dalt de la torre del campanar, des d’on podem veure un vista panoràmica extraordinària de la ciutat i voltants.

Finalment arribem a Lleida, deixem les maletes a l’Hotel Ramon Berenguer IV, que és a tocar l’estació de l’AVE, i seguim el carrer principal, que també està molt tranquil i on sopem una mica.




22 de juny. Vic, Bracons i Olot.

Quan passem pel Lluçanès començo a notar que el paisatge i la temperatura canvia. Som al cor de Catalunya i el verd dels pins i els prats ens comença a anunciar que ens acostem a la Garrotxa. Ens aturem a Vic a trucar per avisar que arribarem a dinar. Passem el túnel de Bracons per primera vegada, i les sensacions i emocions al sortir a la Vall d’en Bas són múltiples i fortes. La resta ja és més normal. I la sorpresa i l’abraçada de la mare també molt emotives.


8 de juliol. Peratallada, Pals i Begur.

Faig un salt perquè els demés dies els passem al Callís, amb la família i amics. Aquest dia per celebrar l’aniversari de la Lupita fem una sortida cap al Baix Empordà. Comencem a Peratallada. El seu recinte emmurallat i fossat és un dels millor conservats de Catalunya, i tot ell ha estat restaurat amb molt de gust i és un plaer anar passejant i mirant els detalls de les seves cases, portes i finestres. També té el seu atractiu el poble de Palau Sa Tor i sobretot el nucli antic enturonat de Pals, anomenat el Pedró, tot ells també restaurat amb molt de gust i amb un mirador des d’on es veuen la platja de Pals i les Illes Medes.

Anem a dinar a Begur, molt més transformat, i a prendre un cafè a la cala sa Riera, des d’on entre pins i casetes seguim cap a la platja de Pals, Torroella de Montgrí i l’Estartit. Aquí ens delectem una estona a la platja amb la vista de les Illes Medes, que amb el sol de tarda agafen un color groguenc preciós.

Acabem el dia fent una altra passejada per Bellcaire d’Empordà i l’Escala, i sopant a casa d’una neboda a Vilatenim, al costat de Figueres, completant un dia meravellós. La tornada, el dia 11, és una mica més accidentada. L’avió surt amb molt de retard, per la qual cosa anem a visitar primer la cripta de l'església de la colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló, hem de fer nit a Nova York i escala a Miami, de manera que no arribem a Puebla i Atlixco fins l’endemà al vespre.
©Joan FORT i OLIVELLA.  Atlixco, 7 de juliol de 2010