Entrada destacada

Les festes majors mexicanes i les danses tradicionals

Un dels trets característics del poble mexicà és la seva visió festiva de la vida. Tal com ho va explicar molt bé Octavio Paz a El laber...

Translate

dimecres, 27 de juliol del 2011

Núvol d'amor

            I


Flor d’Atlixco
la rosa
s’obre al món.
Dóna color i aroma.
Tot ho omple d’encant.

Lluny arribà el seu olor.
Atragué la meva poesia.
La va omplir de matisos
i noves ganes de viure.

              II

El teu centre s’ha cobert
de pensaments,
roselles, amarants,
núvols d’amor,
petúnies, argentines,
serpents multicolors,
lliris, nards, gladiols,
cors oberts a pleret,
clavellines i clavells,
onejants primaveres.

Faroles sostenen
fins geranis xinesos,
cauen com llàgrimes
sobre l’antiga via.

Càlides neus
alimenten arrels.
Enormes araucàries
cobreixen grans somnis.

©Joan B. Fort Olivella
Atlixco, Juny-juliol 2011.
Traducció 27 de juliol de 2011

dimarts, 26 de juliol del 2011

Flors i poesia

El canvi de consistori a la Dues Vegades Heroica Ciutat d’Atlixco ha portat entre altres coses un canvi d’imatge important, que s’ha traduït sobretot en un embelliment notable del seu bonic Zócalo i altres carrers i avingudes com la de l’antic ferrocarril amb l’element més natural i emblemàtic de la població, les flors, que ja ve de l’època prehispànica.

En l’àrea de cultura també hi ha hagut un canvi important promogut pel seu director Ricardo Pérez Quitt, home de teatre que coneix moltes de les sales de Barcelona i on té obra publicada, que també ha publicat una Historia del teatro en Puebla siglos XVI a XX (BUAP), però també interessat en moltes altres facetes de la creació i que sense ser historiador ha dedicat moltes hores a la recerca històrica i gràfica sobre la seva ciutat, com es palesa en els dos volums d’Atlixco un siglo fotográfico (Nexatl) i a la 5a edició de la seva obra de divulgació Xelhua. Historia de Atlixco (Autores-Conaculta), que precisament es va presentar el passat dia 18, com comentarem més endavant.

Quasi cada dia que anava a la impremta per fer el seguiment del meu poemari A la cala de mi corazón me’l trobava preparant la revista de teatre Autores, una de les tres més important del país, i em va convidar a formar part del taller de poesia, que més tard es batejaria amb el nom de Semillas de Noviembre i que havia impulsat des dels inicis, per preparar la Trobada de Poetes Atlixco. La palabra escrita en el agua, i que com ja he comentat va ser un èxit rotund, en gran part gràcies a la seva entrega total.

Després han vingut altres iniciatives, algunes encara en fase embrionària, i altres ja realitzades, com les que s’han esdevingut, malauradament amb poc públic degut a l’hora programada, en el marc de la Feria de la Flor, que passo a comentar.


El dia 15 es van presentar la primera i la darrera novel•la de l’arquitecte, pintor i escriptor Javier Duhart Niña de Tijuana i Rogelio y Otilia, que tot i les diferències de maduresa evidents, estan escrites en un llenguatge molt planer i agradable i diàlegs molt vius que reflecteixen molt bé tota una sèrie de problemàtiques (narcotràfic, violència, sexualitat, pors, etc) de dues poblacions mexicanes força emblemàtiques (Tijuana i San Miguel de Allende).


El dia 18 Javier Duhart va llegir alguns dels seus contes i alguns dels membres del taller uns poemes; el director del taller Cohutec Vargas Genis em va tornar a presentar el meu poemari A la cala de mi corazón (ed. de l'autor) i Ricardo Pérez Quitt va presentar la Geografía del Anhelo d'en Cohutec (Editorial Fridaura, 2010), que junt amb poemes íntims en té d’altres dedicats a la terra i la gent en la que ha viscut i nascut altament elaborats. També es van presentar la cinquena edició del llibre Xelhua. Historia de Atlixco, del mestre Ricardo Pérez Quitt, un notable treball d’investigació i síntesi alhora del passat des dels orígens més remots fins ara; així com la revista de teatre Autores, el núm. 29 de la qual està dedicat al teatre i la poesia i conté poemes i textos de diversos autors d’Atlixco, alguns d’un alt nivell literari, i el tercer i darrer núm. de la revista Bicentenario, i finalment el programa de http://www.sinergiaradio.mx/ Entrevist-arte, que començarà a emetre’s el proper més d’agost.

El dia 22 es van presentar els tres primers números dels quaderns de la col•lecció “Lecturas históricas de Atlixco”. El primer és El distrito de Atlixco (1922), de l’enginyer Enrique A. Cervantes (Ciutat de Mèxic, 1898-1953), que fa un complet retrat de la zona. El segon, que es titula Nuevas perspectivas del Lienzo de Quaquecholan. Algunos senyores de Huaquechula que fundaron la Nueva Guatemala, és obra de la holandesa Florine Asselbergs, i realitza una interessant investigació d’aquest llenç que actualment es troba al Museu de la Casa del Alfeñique de Puebla i del camí que seguiren. I en el tercer, que es titula Ciudadanos de Atlixco que pasaron al siglo XXI y milenio II de nuestra Era. Cápsula de tiempo socio-antropológica , el mestre Ricardo Pérez Quitt fa entre altres coses un comparatiu a la sinopsi històrica d’Atlixco de 1900 a l’any 2000 i 15 autobiografies de personatges il•lustres d’Atlixco que no nasqueren a Atlixco.

I el dia 23, 14 poetes del Taller Semillas de Noviembre vam llegir poemes dedicats a les flors. Aquí es va posar de manifest alhora la dificultat de fer poemes d’un tema que aparentment pot semblar tan fàcil i senzill com aquest, i la capacitat per a la metàfora de joves com Sergio Solís o Ricardo Tepaneca, i d’adaptació a diversos gèneres de Javier Duhart. Podeu trobar més informació a la notícia que ha publicat http://www.sinergiaradio.mx/.

Ricardo Perez Quitt va cloure l'acte llegint el seu sol·licitat poema "Mi gato Rofedo", ja publicat al núm. de la revista Autores dedicat al Yucatán.

A més de l’obertura de les 6es. Jornades Interna-cionals de Poesia de Puebla que ja vaig comentar hem estat convidats a actuar el proper 5 d’octubre a les 7 del vespre a la Sala Adamo Boari del Palau de Belles Arts de la Ciutat de Mèxic. Us hi esperem.

©Joan Fort i Olivella

Atlixco, 26 de juliol de 2011

dimecres, 13 de juliol del 2011

Vivències del Sinaia

Amb l’atenció que l’hora i la son em permetien, ahir vaig mirar el documental especial produït per Once TV México i TV3 i dirigit per Joan López Lloret titulat Sinaia. Más allá del océano, en el que es reviu l’aventura d’aquest vaixell, varat el 1922 a Glasgow, que el 1939 va portar 1681 entre catalans i espanyols de Seta fins a Veracruz, quasi el triple de la seva capacitat.

Qui va fer en bona part que aquesta aventura arribés a bon port va ser Susana Gamboa, qui va escriure un diari d’a bord del que es van llegint fragments amb la música de fons del violí d’en Josep Cervera, així com del Diario del Sinaia, important testimoni d’aquella històrica travessa.

Entre les persones entrevistades hi ha Claudi Esteva-Fabregat, Isabel Rossic, Rodolf Playas, de Navarcles, i una senyora de Lleida, que mostren com és difícil amb tants anys de recordar moltes coses de fets que semblen haver de deixar més pòsit per la seva transcendència. També hi havia una senyora de 97 i un senyor de 100 anys. El que deixa clar un d’ells és que menys un centenar que eren funcionaris i gent més culta, la resta eren “pàries”.

Un d’aquests va dir que va arribar a guiar al capità quan s’acostava una tempesta seguint la idea que el crepuscle era una idea de fons en els colors que vaig trobar realment poètica i potent. És una dels molts detalls de la sensibilitat i professionalitat amb què està fet el documental, que va repassant molts aspectes de la vida al vaixell, des de l’alimentació a les relacions.

A la Relación de los Extrangeros residentes en el Municipio d’Atlixco del 1940 vaig trobar que van arribar uns 40 espanyols. Entre aquests hi havia 4 catalans, un dels quals es deia Martí Puig de Fàbregas, xofer de Sabadell, de 24 anys, casat, i que llavors treballava a la fàbrica el Volcán, i precisament va arribar amb el vaixell Sinaia. Cal tenir p`resent que llavors Atlixco tenia uma important activitat textil.

Els altres 3 van arribar amb el vaixell Mexique i es deien Vicenç Planella Amigo (Amigó?), solter de 31 anys de Barcelona, empleat tècnic de la fàbrica El Vapor; Ramon Arnau i Guinó, mecànic en tallers de Gironella, de 34 anys; i Mario Climent i Estivill, originari de Reus, de 41 anys i casat, empleat de comerç que tenia un botiga de menjar i ultramarins al carrer Independència núm. 10.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 13 de juliol de 2011

dilluns, 11 de juliol del 2011

La presentació d'en Cohutec en català

-A LA CALA DE MI CORAZÓN-

DE JOAN B FORT

POEMARI

(PER COHUTEC VARGAS GENIS)

Amb prou feines als seus 12 anys d’edat, entre el càlid vent de la Costa Brava y el rigorós aire de la serralada pirinenca, un jove grassonet, discret, de mirada cortès; escrivia ja els seus primers versos, ¿sobre què? Segurament sobre algun gran roure que li va parlar en secret al seu cor, o sobre el campanar del temple del seu poble, el qual degué inspirar-lo no sols per escriure poesia, sinó que també l’hi obriria amb pregona arrel un interès especial por la Història, o potser va escriure un poema a alguna amiga que al caminar mirava el captard a la vora de l’estany de Banyoles, no ho sé ―ho desconec, però això no importa― allò important és que escrivia, ¡que és molt dir! Els motius degueren haver sigut varis, perquè abundants són les belleses que habiten la província de Girona, regió catalana, y en especial del seu natal Sant Miquel de Campmajor.

El seu nom: Joan Fort, el mateix que enclou el símbol de la seva vida, Joan que significa ―porta―, i és que ell, és un home que s’obre igual al coneixement dels seus ancestres a través de la història, que al coneixement de l’amor a través de la poesia, i no sols a l’amor emocional que emanem els éssers humans, més aviat a l’amor entès com a sinònim de Saviesa, en Joan també sap tancar-se, com la millor poesia; i Fort, la força, aquella facultat humana que es necessita no per vèncer a l‘altre, sinó més aviat per vencre’s a sí mateix i als obstacles que la pròpia vida de vegades sense comprendre-ho ens imposa, ell és el l’hombre, però també és el Poeta, Joan B. Fort i Olivella, Amic i avui que aquest llibre “A la cala de mi corazón” ens reuneix: Germà.

Ser poeta a la regió catalana, és un honor que cal saber honrar, perquè aquesta terra està plena de poetes grans, de poetes auris, de dens llenguatge, ritme i profunditat exquisidament assolits, com aquell poema de Jacinto Verdaguer i Santaló anomenat “Oda a Barcelona”, l’atrevit José Agustín Goytisolo que amb un dels seus llibres més bonics i representatius va conquerir el cim de les lletres, el qual porta per títol “Salmos al viento”, nom que no pogué més que estar a la altura de la sacralitat poètica que torna a l’ artista immortal. La llista és llarga, des de Joan Maragall, Josep Carner, Carles Riba, fins als moviments més avantguardistes com, Joan Salvat-Papasseit o Josep Vicenç Foix poetes amb tendències més surrealistes.

O qui no coneix al mestre Joan Manuel Serrat amb qui Joan i Lupita degueren haver passat vetllades xerrant a Internet con el fons de la seva música i les seves lletres, ambdós, a voltes dolces com les compotes mexicans, a voltes robustes com els Pirineus, a voltes amargues com la distància interoceànica, a voltes, acaronadores com la paraula a l’ oïda de l’altre, amb elles degué haver nascut l’amor entre ambdós, xiuxiuejant-se en secret cants com:

Penélope con su bolso de piel marrón
Y sus zapatos de tacón, y su vestido de domingo
Penélope se sienta en un banco en el anden
Y espera que llegue el primer tren meneando el abanico.

O Mirant a la seva estimada en les lletres del mestre quan diu:

Te quiero a ti, por que te quiero
Cerré mi puerta una mañana
y me hecho a andar

Te quiero a ti porque te quiero
Deje los montes y me vine al mar
Tu nombre me sabe a hierba.

Paraules que nasqueren i son coterrànies del Joan Fort el poeta.

I ara ens toca parlar sobre aquest petit poemari, al que l’autor ha titulat “A la cala de mi corazón”, el qual no per ser breu manca d’extensió temàtica, qualitat literària i profunditat poètica. Però abans considero important fer una observació sobre el títol, perquè la seva bellesa s’ha de comprendre com una dolça metàfora, quan en Joan diu “A la cala” es refereix a la forma còncava que tenen algunes entrades de mar a la costa, és dir una caleta, una entrada, entenent la seva metàfora com “a l’entrada del meu cor” que es sens dubte un títol càlid, que obre les portes a un paradís de paraules tèbies i oceàniques.

A la seva obra, el Poeta inclou textos que van de 1973 fins l’any 2010 els quals en la seva majoria canten a la dona que s’ha tornat “musa” i a la naturalesa que sempre ho serà. En l’ edició l’autor embelleix el seu treball poètic, fonent la paraula amb la imatge de llocs que, per la seva història i la seva estètica complementen l’obra fent-la sens dubte més rica i més estimulant als sentits. En Joan ens convida a veure amb els seus ulls el moment de la creació poètica, l’instant de la seva inspiració, perquè la seva poesia és imatge viva, instant que transcorre sobre el paisatge, tità buscant la bella immortalitat que la poesia entrega.

“El valor de l’arbre” és el primer poema i sens dubte un dels més representatius d’aquesta obra. En Joan sap que els arbres són símbol del poeta, ells donen ombra, tenen arrels profundes i, el mes important, s’alimenten de llum per viure:

“Els arbres són com els homes”

“Esperen si l’amic ve”

Això diu en dos versos el poeta, per això ell se sap arbre, home, amic.

Tot i que el llibre està pensat principalment en català, en la traducció que el mateix Joan ha dut a terme pera nosaltres, no es perd el sentit mètric i rítmic de cada poema, i només en alguns casos el poeta, realitza amb molta cura una traducció per a què el sentit del text es mantingui.

A “Cel de tardor”, poema escrit el 1987 i traduït més de 20 anys després, el poeta cada vegada més es va trobant amb la seva poesia:

“La nit fresca d’ octubre
olia bé a perfum,
pluja tènue dels arbres
ball rodó dels incerts”.

Joan Fort li pregunta a seu alter Ego en el poema que porta el títol “El missatge d’Ibn Hazm”, la pregunta de generacions, ¿ què es l’amor? i respon:

“La natural passió/ per l’encant del sexe antònim”

I remata:

L’ amor deixa enrere els límits/

I també es pregunta ¿i el poeta? , es aquí on en Joan porta a la poesia no com una activitat de passatemps o d’oci, sinó como una forma de vida i reflexiona:

“Arquitecte dels sentiments més correctes
amb l’espai obert del cor”

En el poema que dóna títol al nom del llibre, en Joan Fort parla con una profunda nostàlgia i amor por la seva terra i per la nostra, que ja és seva i diu:

“A la cala del meu cor/ arriba una veu molt càlida
que surt d’una amable falda/ i d’un gran i fumós volcà”

En aquestes paraules en Joan l’home, duu la veu de la seva estimada però no es desprèn dels seus aires i dels seus llocs.

Aquí, en Joan ens mostra clarament que és un poeta de l’amor i del paisatge.

És possible que el poema més intens i en el que en Joan es fa un amb la seva part poètica sigui “Tan lluny i tan a prop”. És un cant al dolor, a la lluita i l’esperança per seguir endavant gaudint de les belleses de la vida. En Joan el poeta consagrat ja a la seva poesia, reflexiona sobre la felicitat i sap que ella ve com un trago breu d’una beguda dolça que acaba de manera llampegant i que de seguida allò amarg de la vida apareix per seguir ensenyant-nos tot allò que hauríem de comprendre en aquest plànol terrenal que habitem.

“Els pensaments volen isards
per sobre la pluja i les collades.
Els veig passar com àgils dards
ben empesos per les ventades.”

“Ens cal molt seny per superar-lo,
diàleg i gran voluntat,
amb valentia afrontar-lo,
foragitar-lo d’un plegat.”

Joan Fort, poeta nascut el 1958, quan va escriure el seu primer vers, no sabia que algun dia estaria presentant un llibre a l’altre costat del món, en un altre Sant Miquel, a Atlixco Puebla, Mèxic, lloc dues vegades Heròic, de paisatges extraordinàriament bells, on igual que a la regió de la Garrotxa, aquí també existeixen volcans, que nasqueren per ensenyar a l’home que en repòs o en fúria, s’ha d’estar en constant activitat, i que per moments caldrà treure tot el foc que ens oprimeix, pera després, llançar en llenguatge de segles, el fum que escriu en el cel la poesia més bella que és; el paisatge reflectit en els ulls de l’home.

Però que a més, s’eleva a cant quan l’home és capaç d’estimar i dedicar a la seva terra o a la seva dona, els productes del seu pensament, del seu quefer, del seu art, de la seva poesia, que avui dia, ha de governar amb el seu amor i saviesa infinits.

El mestre Joan Fort ho sap perfectament i crea quasi tots els dies de la seva vida.

Felicidtats per aquest Projecte Literari i sort Joan, germà.

Cohutec Vargas Genis
Dues vegades Heròic Atlixco Puebla, a 16 de juny de 2011


Traducció Joan Fort i Olivella, Atlixco 5 de juliol de 2011

dijous, 7 de juliol del 2011

El nostre petit homenatge a Josep Pasqual i Buxó

Aquesta setmana s’ha dut a terme a Puebla un merescut homenatge al poeta guixolenc resident a Mèxic des dels 8 anys Josep Pasqual i Buxó en el marc de les 6es. Jornades Internacionals de Poesia.

El dilluns el grup de poetes del Taller de Poesia d’Atlixco vam tenir el privilegi d’iniciar les jornades, amb un assaig molt brillant del seu director, el mestre i poeta Cohutec Vargas Genis, que va fer una síntesi de la història literària d’aquesta ciutat que duu el títol de Dues Vegades Heroica, i una presentació dels quatre poetes que van iniciar el taller, que tot seguit van llegir alguns poemes.

El Director de Cultura Dr. Ricardo Pérez Quitt, que va organitzar les jornades entorn de l’aigua, va presentar també la revista de teatre Autores, i en especial el seu núm. 29, que està dedicat al teatre i la poesia, amb poemes d’alguns dels membres del taller i un del mateix Ricardo dedicat a la seva mestra Cristina que té una gràcia extraordinària.

Podeu veure la ressenya que va fer de l’acte el diari en línia La Jornada de Oriente http://www.lajornadadeoriente.com.mx/2011/07/05/puebla/cul116.php

El mateix dilluns es va fer una lectura de poesia de Josep Pasqual i Buxó; el dimarts es van comentar diversos aspectes de la seva poesia, com la presència de l’absurd, la mort, l’abisme i el vampirisme; el dimecres es va analitzar la seva faceta d’investigador i fundador de la mestria en literatura mexicana de la BUAP, es va presentar el seu llibre Memoria de la poesía, editat per la UNAM, i se li va fer un reconeixement per part de l’Ajuntament de Puebla; i avui dijous se si ha fet un homenatge acadèmic, amb l’estudi de més aspectes de la seva poesia com la relació amb la poesia de l’exili a càrrec de Ma. Teresa Colchero Garrido, de la BUAP.

Veient l’entrevista i la fotografia que publica La Jornada de Oriente en linea d’avui del poeta homenatjat amb motiu dels seus 80 anys, no he pogut sinó pensar amb alguns altres ganxons il•lustres, com el Dr. Benet Julià, A. C. S. Quan venia a l’arxiu.

http://www.lajornadadeoriente.com.mx/2011/07/07/puebla/cul116.php

Ha volgut publicar aquest comentari perquè curiosament a la Viquipèdia en català no hi ha cap entrada d’aquest personatge que segons l’edició en castellà “se le considera un latinoamericano múltiple debido a que es español por nacimiento, mexicano por elección y “venezolano por vocación”, pues ha radicado en Venezuela impartiendo clases por más de doce años.”, un fruit més de la diàspora de la Guerra Civil Espanyola, amb 14 llibres d’assaig publicats i amb aquest 7 de poesia.

©Joan Fort i Olivella, Atlixco, 7 de juliol de 2011