El meu any Jean Sibelius

 Fa pocs dies, el dia de la Puríssima, que es va escaure els 160 anys del naixement del gran músic i compositor finlandès Jean Sibelius (1865-1957), però per a mi tot aquest any ha estat l’any Sibelius, perquè la seva música, junt amb la de  Edvard Grieg (1843-1907), Niels Gade (1817-1890), de qui el dia 21 s’escauran els 135 anys de la seva mort,  i Carl Nielsen m’ha acompanyat moltes estones i m’ha ajudat a comprendre molts paisatges del nord d’Europa.

Si bé va començar tocant el violí, va ser després la música orquestral la que li va donar la fama a partir de 1892, amb les més de 40 obres orquestrals, entre les que destaquen les seves 7 simfonies (1898-1924), i els 13 poemes simfònics (1892-1925), a part d’una desena d’obres escèniques e incidentals i més d’un centenar de cançons per a piano que el van fer molt popular al seu país, provocant que a la seva mort la gent de Hèlsinki es llancés als carrers.

Però la mort de la seva filla menor Kyrsti el febrer del 1900, els problemes amb la beguda i el tabac, i els deutes que això li va provocar a Hèlsinki a partir dl 1903, i sobretot a partir de 1907, van fer que el maig de 1908 li haguessin d’extirpar un tumor a la gola.

Les dues guerres mundials el van afectar durament, ja que el 1914 els seus ingressos per drets d’autor van ser suspesos, el febrer de 1918 van escorcollar la seva casa (Ainola) i van detenir el seu germà, que va morir a principis de 1922 i es va haver de començar a posar ulleres, l’agost del 1922 es va unir als maçons finlandesos, deixant de composar a partir del 1927.

Però va saber transcriure en el pentagrama com pocs el paisatge les llegendes del seu país des de la seva casa de Carèlia, i en les seves dues estades a la ciutat sueca de Goteborg el 1915 i el 1923 li van ser de gran utilitat per completar la seva obra i trobar la pau que li faltava.

Aquests darrers tres mesos també m’ha acompanyat la lectura del magnífic llibre de més de 800 pàgines 80 anys de memòries, del gran pintor nascut al meu poble en Lluís Roura i Juanola, amb qui pocs dies abans vam compartir un agradable esmorzar i la visita a la seva exposició antològica a la col·legiata de Santa Maria de Vilabertran, prop de la qual va viure entre els anys 1978 i 1990 i pintar els 4 grans olis de les 4 estacions a l’Empordà, tres de les quals podeu veure en aquesta foto, i l’altre és de l’estany de Banyoles des de l’ermita de Sant Patllari.

En aquest llibre et porta amb tota mena de detalls i anècdotes pels llocs on va viscut, començant per Sant Miquel de Campmajor, i seguint per Girona, Barcelona, Banyoles, Vilabertran i l’Escala, la infinitat d’exposicions que ha realitzat i gent que ha conegut, els múltiples viatges que ha fet a Rússia, Veneçuela, Estats Units, Mèxic, Grècia i a Paris per al llibre Empúries-Olímpia, la Polinèsia, Cuba, a Florència i a Roma, a Croàcia, a Islàndia, l'Argentina i el Perú, i els 15 viatges a Terra Santa, que s’han traduït, a part d’una munió de dibuixos i olis, alguns de gran format, en una dotzena de llibres de gran qualitat.

Joan Fort i Olivella,

Atlixco, 19 de desembre de 2025.

De músics i cantautors catalans oblidats

Ara que s’acosta la gran festa de Sant Josep, protector de l’Església, i abans molt celebrada arreu dels Països Catalans i especialment a València amb les falles, i a casa amb una crema catalana deliciosa per celebrar el meu avi, pare i germà, i que aquest any l’Església ha volgut recordar especialment dedicant-li tot l’any per la gran importància de la seva figura, voldria recordar i reivindicar una sèrie de músics i cantautors d’arreu del nostre territori que, a parer de les visites i sobretot dels m’agrada de Youtube estan absolutament abandonats, i crec que francament no s’ho mereixen, ans tot el contrari n’haurien de tenir molts més. 

Primer de tot he de dir que escolto tota mena de música, especialment clàssica perquè per a la feina de lectura o escriptura no em puc concentrar si escolto cançons o altre tipus de música, incloses les sardanes, però que a les hores lliures aprofito per escoltar altres músiques, i que des de fa un temps vaig començar a escriure una llista, que ara ja té més de 70 pàgines a dues columnes, de músics i cantants de totes les èpoques i països, i també vaig aprofitar les diferents festes dels sants que ens ofereix el calendari per escoltar músics, cantants o cantautors que porten el seu nom, costum que us recomano per a reforçar la memòria i recordar compositors, músiques i cançons que d’una altra manera potser us passarien desapercebudes. 

Voldria començar per dos grans guitarristes, que han fet d’aquest instrument una vertadera obra d’art. Es tracta d’en Toni Xuclà i en Toti Soler. A tall d’exemple, només voldria recordar que és una pena que peces com “El món vist per tu” o “Com aigua dins l’aigua” del disc Ànima, o bona part del disc Una terra sense mapa del músic mallorquí només sigui jo que hagi dit que m’agrada. 

Algunes cançons de la Teresa Rebull, l’àvia de la Nova Cançó, d’en Ramon Muntaner o d’en Joan Isaac. El mateix podria dir del cantautor valencià Paco Muñoz i les cançons “Certament”, “In memoriam” (a Soledat González), “Per poca cosa” o “Si jo fos mariner” del seu disc Collarets de llum, de poemes de Miquel Martí i Pol. 

Pel que fa als compositors de sardanes n’hi ha moltíssims, però només recordaré les grans sardanes “Santfeliuenca” o “Fausta” de l’estimat Manel Saderra i Puigferrer, “Desig” o “Ireneta” (“Per la nostra amistat” o “Regal de Reis” en tenen alguns mes) d’en Martirià Font, “Cecília” o “La vaca cega” d’Antoni Juncà i Soler, “Ripoll, vila comtal” o “L’estany Estrellat” de l’Honorat Vilamanyà, o Cors gironins d’en Josep Riumallò i Salagran, o que del disc 13 sardanes per a cobla, d'en Josep Blanch i Reynald, tocades per la cobla Marinada, només es veu que agrada una mica "Amb el porró en fresc", del de Sardanes d'en Josep Cassú només un parell, , com també passa amb els d'en Josep Serra i Bonal i'en Joaquim Serra i Corominas o de l'Antoni Català i Vidal tocades per la Cobla de Cambra de Catalunya, i del d'en Josep Maria Vilar i Gandol tocat per aquesta mateixa cobla, dirigida per Jordi Molina, cap, quan totes són d'una gran qualitat i bellesa. 

 A les tardes escolto molta música de compositors valencians de banda, que no es limita als pasdobles, com alguns podrien pensar, sinó que és variadíssima i riquíssima. Tinc registrades una trentena de bandes del Principat, 70 del País Valencià , 4 de les Illes i 4 de l’Alguer. Voldria destacar a Salvador Giner i Vidal (1832-1911) i les seves obres El adiós a Boabdil (1873), Es xofà hasta la moma o Una nit d’albaes; Armando Blanquer Posada (1935-2005), José María Ferrero Pastor (1926-1987) i les seves marxes mores “Ximo”, “El Kábila” i Marrákch”; Rafael Talens i Pelló, Miquel Asins Arbò i Ferrer Ferran. 

Joan Fort i Olivella, 

Atlixco, 11 de març de 2021.

Ripoll

El monestir, el palau abacial, el museu.

Guifré el Pilós, l’abat Oliva, l’Honorat Vilamanyà.

La Bíblia al cor de Catalunya impresa.

Les armes, les armes secretes, la pau.

La Guerra dels 100 Anys, les Guerres Carlines, la Guerra Civil.

L’orgue, la música, la poesia.

En Florenci Crivillé, en Miquel  Martí i Pol, l’Anna.

Les esquelles, les sardanes, les veus.

El riu, els ponts, el passeig.

Tantes coses, arbres i persones en un sol nom.

Només vull que no s’oblidin.

Capital de la Cultura Catalana per un any.

De la lluita per la independència i la pau

per moments.

©Joan Fort i Olivella

Atlixco, 16 de juliol de 2016

Una visita encara més agradable

 A les Rosers, Chayos, Francescs, Cescs, Francesques, Xesques, Xescos, 
Sergis i altres flors que coneixeu i estimeu aquesta terra

Benvolguda Roser.

Aquesta crònica l’hauria d’haver escrit fa mig any, però, pel fet de no trobar el com i el quan i no sé quants perquès, no l’he escrit fins aquesta setmana, i ara agafa també el caràcter de carta i potser d'un capítol de la meva autobiografia o d'una novel·la.

Llavors te n’acabaves d’anar i ens deixaves uns records inoblidables de la teva estada a Mèxic. Les fotos que vaig fer em permeten ara desgranar-ne alguns, perquè, altres detalls que vaig apuntar a l’agenda, els vaig perdre fa un mes, quan la vaig deixar en una cadira del zócalo d’Atlixco per anar a comprar uns antojitos davant de la parròquia, dedicada a la Nativitat, i de la que aquells dies se celebraven les festes.

Precisament l’havia posada a la bossa, junt amb les ulleres i una altra llibreta, on hi havia escrit un acròstic sobre el meu nom que no havia copiat enlloc més, per anar a veure a la metgessa de capçalera, que és el meva concunyada, i mirar de com organitzar-me millor.

El fet és que l’endemà al matí me’n vaig adonar que ja no la tenia, i tot i que la vaig estar buscant durant dies, no l’he poguda recuperar.

M’havies trucat uns dies abans dient que venies a fer un reportatge per al programa 30 minuts de TV3 sobre els desapareguts en diversos llocs de la República, amb motiu dels fets d’Ayotzinapa, dels que precisament acaba de fer un any i encara queda molt per aclarir, i si podies venir.

Jo et vaig dir que estaríem encantats d’acollir-te a la nostra casa, i així va ser.

Vam anar a Huaquechula, municipi que limita amb el d’Atlixco pel sud i que, igual que aquest, el de Tochimilco, que hi limita per l’oest , i el de Cholula, conserven notables convents dedicats a Sant Francesc d’Assís, de qui s’acaba de celebrar la festa, i aquí a Atlixco baixen l’estàtua de sant Miquel del cerro que porta el seu nom, i al cim del qual ha estat tota la setmana i han pujat milers  de persones a visitar i besar, com jo mateix el dia de Sant Miquel.

Però el de Huaquechula conserva a més en un museu, situat a les dependències del convent, i al zócalo, que a la primavera llueix unes magnífiques xicrandes florides, valuosos petroglifs prehispànics i explicacions sobre el seu significat, així com el dels altars de morts, que construeixen cada any al voltant de Tots Sants, i que avui dia constitueixen un dels seus més importants atractius turístics.

Hi vam passar una bona estona, contemplant-los, llegint-los, comentant-los amb el guia, descendent per cert d’una família nàhuatl, però que, tot i que no parla aquesta llengua, n’ha conservant  força records  i els transmet amb gran passió.

Vam estar parlant durant la tornada de la seva història i importància, ara que s’acosten novament aquestes dates, en què la memòria dels difunts adquireix una altra dimensió, i més en el nostre cas.

Fa poc més d’una setmana, precisament el dia de Sant Miquel,  que ens va deixar un  familiar molt proper i estimat: la meva mare i la teva tia, la Montserrat Olivella i Canals. El març havia complert 95 anys i encara gaudia d’una salut envejable. No tenia la memòria de la teva mare, però s’hi assemblava en moltes coses i s’avenien molt. Quan es trobaven, podien parlar hores seguides de la història de la família, de la qual la teva mare aquest estiu acaba d’escriure un treball molt ben fet que em va enviar fa pocs dies. La història, la música i l’art les apassionava i en vaig heretar força.

Quan encara era viu el meu pare i després amb ella, havíem anat a molts de pobles, esglésies i monestirs medievals, doncs tots teníem el “mal de pedra”, que també vam heretar. Poc abans de venir jo a viure a Mèxic, vam anar a L’Alguer i tot el nord de de l’illa de Sardenya, i la última sortida que vam fer junts va ser al castell-museu Dalí de Púbol i el poble de Monells, al Baix Empordà.

M’havia acompanyat en molts dels recitals dels Amics de les Lletres Garrotxines, alguns dels quals com la Concepció Batallé,  m’han enviat belles paraules dedicades a ella.

Acabo de trobar a You Tube una dotzena de cançons cantades per ella. M’ha fet molta il·lusió i emoció escoltar-les. Ens en va ensenyar moltes, i per això jo i el meu germà també sovint cantem, ell al Grup de Caramelles de Sant Miquel de Campmajor, poble on tots tres hem viscut molts anys i on ella va morir, i jo a la meva casa d’Atlixco.

Roser, quan vas venir, et vaig llegir la lletra d’una cançó que havia escrit feia pocs dies, “Lluny de tu”, però no te la vaig cantar ni la van poder llegir el dia del funeral de la meva mare. Ara quan vinguem us la cantaré.

Després de contemplar el reguitzell d’àngels que omplen les esglésies barroques de Santa María Tonantzintla, San Francisco Acatepec  i coronen el púlpit de Santa María de los Remedios, basílica edificada damunt  la piràmide de Cholula, que és la més gran i antiga del món, vam estar parlant de l’Eudald Carbonell, que vaig tenir de professor al llavors Estudi Universitari de Girona i avui dia és reconegut mundialment per les seves excavacions e investigacions arreu del món.

Vam sopar al Tramuntana amb els companys i companyes del Casal Català de Puebla. Allà ens vas compartir algunes de les experiències viscudes mentre filmàveu el reportatge, titulat Ni vius ni morts, que, quan el vam veure ens feia posar la pell de gallina. Malauradament d’aquells fets que vosaltres vau saber transmetre tan bé, aquí gairebé no se n’ha parlat. “Venim d’un silenci antic i molt llarg”, com tan bé canta en Raimon, que a tu tant t’agrada!

http://www.tv3.cat/30minuts/reportatges/1954/

Avui que he acabat de llegir la novel·la de Jaume Cabré Fra Junoy o l’agonia dels sons, també em venen al cap molts d’aquestes cançons i sons, monges, capellans i monjos que hem tingut a la família, especialment la tieta Fina i el pare Jaume Gabarró, monjo cistercenc de Solius, monestir on molts anys per Nadal havíem anat a veure la magnífica col·lecció de pessebres i escoltat música gregoriana, qui va concelebrar la missa del funeral de la meva mare.

Amb aquests sons, records i vivències et deixo fins dissabte,

©Joan Fort i Olivella

Atlixco, 8 d’octubre de 2015

Per molts anys, Amics!

Poetes, escriptors, pessebristes,

preceptistes, trobadors, viatgers,

pintors, escultors, arquitectes,

pensadors, dissenyadors, editors,

pensionats, trescadors, vianants.

Paràboles amb molt de futur,

paraules coronades coralment,

pensaments portats amb música,

pas de les quatre estacions,

primavera, estiu, tardor, Nadal.

Per notables cantautors,

per les veus de cupletistes,

per grups in crescendo de dansaires,

perfilant sardanes memorables,

perpetuant grans corals.

Presentadors i presentadores,

presentacions amb qualitat creixent,

puresa del verb i del muntatge,

premis per als millors

portadors de l’amistat.

©Joan Fort i Olivella

Atlixco, 20 de febrer de 2015.

Toti Soler

El teu nom és ben present
En la meva solitària feina
És per a mi una gran eina
Com també per molta gent.

30 discs girant pel món
De la música de corda
Quan els escolto em recorda
La fermesa d’en Raimon
La grandesa de l’Ovidi
La originalitat dels Riba
El missatge ferm d’Espriu
Esther Formosa reviu.

De tot el que sigui “nostre”
Català Crític Catòdic
Perquè ressona melòdic
I ens fa elevar el sostre.

©Joan Fort i Olivella II*II
Atlixco, 3 de desembre de 2013.

Ara em toca a mi (cançó)

Ara em toca a mi
Mirar moltes coses
Coses que el destí
Diu que són noses.

Ara ens toca el torn
El torn de veure
Veure un fiscorn
Que ens vol atreure.

Ara ens toca el pas     
El pas que alhora
Alhora amb la tenora
D’en Josep Farràs
Ballen l'Oriol
Junt amb l'Artur Mas.

Ara ens toca dir
Dir sense embuts
Embuts i sí
Amb els ets i uts.

Ara ens toca fer
Fer sense por
Portes per ser
Estat de debò.

Ara ens toca anar
Anar tots junts
Junts a trobar
Els millors punts.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 22 de gener de 2013.
Després d’escoltar
La sardana homònima
De l’Artur Vilà
Interpretada per en Joan Farràs
I la cobla Selvatana.

Viatge pel nord de la Península Ibèrica (7) De Saragossa a Barcelona

Passem en l’autobús per la zona de l’Exposició Universal del 2008, dedicada a l’aigua, i que va deixar una sèrie d’edificis suggeridors com la Torre de l’Aigua, el Palau de Congressos d’Aragó, del pavelló d’Aragó i el pavelló Pont i l’escultura Alma del Ebro, per seguir després cap al Palau de la Aljafería, el primer palau musulmà, construït el segle XI, on baixem un moment, les muralles romanes i la riba de l’Ebre.

Allà comencem el nostre recorregut a peu pels carrers estrets dels voltants de la catedral i la casa del Deán, que ens permeten admirar el que van fer els mudèjars simplement amb rajols, per entrar tot seguit a la basílica del Pilar i fer el mateix amb la Santa Capilla on hi ha el pilar que segons la tradició i diverses anàlisis data del 40 d. C. i sosté a la Verge patrona de Saragossa, Aragó i Espanya, el retaule major, executat en alabastre policromat d’Escatrón pel gran pintor i escultor valencià però d'origen i que va crear la major part de la seva obra a Aragó Damià Forment entre 1509 i 1515 sobre la Purificació, Assumpció i Nativitat de la Verge María, així com escoltar com va pintar el gran pintor aragonès Francisco José de Goya y Cifuentes dues de les seves cúpules, superant les del seu mestre Francisco Bayeu, i en va quedar una altra per pintar.

Ja a fora la plaça contemplem el monument que li va dedicar la ciutat i les fonts, anem fins a l’Ajuntament i visitem el Museo Ibercaja, on s’exposen tots els gravats d’aquest gran pintor, nascut prop d’aquí a Fuendetodos el 1746 i mort a Bordeus el 1828, en els quals va dibuixar amb gran claredat les misèries que li va tocar viure i on es veu tot el que un home sord pot deixar plasmat sobre el paper, i que ja a Mèxic m’inspiraran una sèrie d’ècfrasis o poemes curts basats en aquestes petites grans obres mestres de l’art espanyol més pur.

Dinem aviat i anem per l’autopista cap a Lleida i Montblanc, la vila de la Catalunya Nova amb les muralles medievals millor conservades i que cada any per Sant Jordi festeja amb gran solemnitat la llegenda de com el nostre patró va matar al drac, on un reguitzell de senyeres i estelades pels carrers mostren com aquest esperit que va fer sortir al carrer més d’un milió i mig de persones el passat 11 de setembre per demanar que Catalunya sigui un nou Estat d’Europa segueix viu a tot el país.

Allà ens desviem fins a l’Espluga de Francolí per visitar sota una lleugera pluja que plou falta fa a aquestes terres seques de garrofers, ametllers i vinyes el monestir cistercenc de Santa Maria de Poblet, que l’austeritat del seu art i l’esperit de comunitat dels monjos des del 1150 l’omple de vida i transmeten als qui el visitem un sentit diferent a aquesta, però també el panteó reial i l’altar major (1527-1529), una altra gran obra de Damià Forment, que ens deixen un petri però viu record de les persones que van forjar la nostra història i art medievals i renaixentistes, però també el nostre destí col•lectiu com a país.

I de pressa perquè es fa tard anem cap a sota Montserrat per agafar a Monistrol de Montserrat el tren cremallera que puja fins al santuari i mentre es fa fosc ens permet encara escoltar com els monjos benedictins i l’escolania canten els vespres i tot el seu entorn s’omple d’una pau i una màgia que només a aquesta hora es pot apreciar en tota la seva grandesa, i amb aquest esperit baixar fins a Barcelona.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 20 de desembre de 2012.

De Rangun a Roma

Vaig poc al cinema, però aquest mes he batut un rècord. A més de la de Colosio que ja vaig comentar hem vist dues pel•lícules més que també m’agradaria recomanar pels escenaris triats i, una per la rellevància històrica dels fets que s’hi relaten i la qualitat interpretativa dels seus protagonistes fílmics, i l’altra perquè senzillament et fa passar una bona estona i riure a pleret, cosa que ja ens convé en aquests temps tan plens de penes.

Amor, Honor y Libertad, film dirigit pel francès Luc Besson, explica la historia de Aug San Suu Kyi (Michelle Yeoh), la filla d’un destacat lluitador de Birmània, perseguida i tancada a casa seva durant 15 anys pel cap del règim militar que ha governat el país des del 1962, i que tot i que va obtenir el Premi Nobel de la Pau l’any 1991 mercès a les gestions del seu marit, l’escriptor anglès Michael Aris especialitzat en temes tibetans (David Tewlis al film), que morí de càncer, no va poder veure la seva llibertat i la del seu poble fins al 2010, i finalment ha guanyat les eleccions aquest any. http://cineopsis.com/?p=31745

És un testimoni estremidor de la repressió d’un dels règims militars més durs dels darrers temps, però que no ens ha de fer oblidar molts d’altres arreu del món que com aquest han gaudit i alguns encara gaudeixen de la complicitat europea o norteamericana.

De Roma con Amor ens explica un viatge de Woody Allen, ara fent de director d’orquestra retirat, a la capital de la cristiandat on la seva filla s’ha enamorat d’un estudiant d’arquitectura romà. El pare descobreix que el consogre, a més de ser embalsamador de cadàvers, té una gran veu per a la òpera, cosa que posarà a prova tota la família. Un seguit d’aventures esbojarrades dels seus protagonistes pels barris de Trastévere i del centre principalment permeten passar una agradable estona i conèixer o recordar alguns dels llocs o tòpics més famosos de la ciutat amb la música de fons de la cançó “A rivederci Roma”.

Malgrat tot, un fet i un llibre uneixen aquestes dues ciutats, i és que hi va viure i es va enamorar bojament de Jossie Bliss el gran escriptor xilè Pablo Neruda, que per la seva part havia obtingut el Premi Nobel de Literatura 1971, i en va deixar uns apunts en les seves interessants memòries Confieso que he vivido (Seix Barral, 1974; Losada, Buenos Aires, 1976). Va ser cònsol honorari a Rangun l’any 1927 on, igual que a Ceilán, Singapur i la India, va passar moments de tanta solitud que va reflectir magistralment al seu llibre Residencia en la Tierra (Santiago de Xile, 1933; Madrid, 1935), i va viatjar per Itàlia l’any 1951 i viure a Roma el 1952, on va trobar la persecució constant de la policia però l’escalf d’alguns escriptors i la gent, i com a Rafael Alberti entre altres coses el van impressionar els gats.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 31 de juliol de 2012

Cavalls de Menorca a Puebla

En el marc del Festival Internacional Palafoxià que se celebra del 16 d’abril fins al 5 de maig amb motiu dels 480 anys de la fundació de la ciutat de Puebla el 16 d’abril, i conclou amb la commemoració de la batalla del 5 de maig, el grup català Tutatis Produccions Teatrals, S. L. , amb 26 anys de trajectòria al darrera, ha presentat en aquesta ciutat el seu espectacle Cavalls de Menorca, ple de força i d’enginy.

Primer foren les senyeres, que es movien i saltaven d’un a l’altre amb gran agilitat. I després 4 cavalls fabricats els que es movien i cridaven com els de veritat a Ciutadella, moguts per dos argentins, un colombià i un uruguaià, mentre un de Sant Cugat del Vallès tocava la bateria en un artefacte empès per un altre català pel Zócalo i després per alguns carrers per als vianants, fent passar una bona estona als vianants desvagats o atrets per aquest espectacle singular. Els qui els vulgueu veure ho podreu fer aviat a Vila-real.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 18 d’abril de 2011

Una boda força peculiar

Aquí la gent per les festes d’1, 3, 15 anys, bateigs, comunions, casaments i fins i tot morts sol tirar força la casa per la finestra, però aquest cas que va explicar un venedor de fruita del mercat a la meva cunyada és força peculiar.

Dissabte a la mitja tarda. En aquesta hora al mercat d’Atlixco quasi no hi ha gent, i les taules i parades estan quasi buides, cosa força estranya. Hi Arriba una parella que s’acaba de casar amb una criatura als braços a menjar uns tacos de cecina amb els pocs convidats a la boda.

La cecina són uns trossos molt grossos de carn de vedella que es van separant primer en capes molts fines i després en petits trossos. Immediatament alguna de les venedores de flors els regala un ram, les que couen cecina també els conviden, i un dels músics que hi havia per allà tocant una guitarra els dedica alguna cançó. De manera que mengen i beuen alegrament, fins acaben llançant el ram de núvia, que va a parar a una dona gran, així com la corbata. Heus ací doncs com els va sortir la festa improvisada i quasi gratis!

Em va recordar una boda a la que ens van convidar a Apulco, un lloc molt bonic de la Sierra Norte de Puebla, i a la qual pertany la fotografia que encapçala aquest comentari.

©Joan Fort i olivella
Atlixco, 7 de març de 2011

Tot Mèxic l'aclamava

Dissabte passat vaig poder gaudir escoltant per un dels canals culturals de la televisió mexicana el concert que el català de Masies de Roda Lluís G. Jordà (1869-1951) va fer el 1910 amb motiu del primer centenari de la Independència de Mèxic, i que un conjunt de joves corals van interpretar amb gran dignitat.

I dilluns vaig tenir la gran satisfacció, a part de veure com el Barça dominava i golejava al Madrid de forma exemplar, i Catalunya emprenia amb serenor una nova etapa, de rebre i llegir el llibre que en Miquel Sitjar ha tingut la gentilesa d’enviar-me en PDF amb el títol Jaume Nunó: un santjoaní a Amèrica, sobre la vida de l’autor de l’actual himne de Mèxic.

Ja m’havia comentat feia poc que la Diputació de Girona havia finançat unes beques per investigar sobre aquest tema, però veure’n el resultat tan aviat i d’aquesta forma ha estat tot un plaer.

Editat per la Fundació Casa Amèrica Catalunya i l’Ajuntament de Sant Joan de les Abadesses, la vila natal d’aquest músic fins fa poc gens conegut, els seus autors, el terrassenc Cristian Canton Ferrer i la barcelonina Raquel Tovar Abad, han dut a terme un magnífic treball, si bé com han dit en una entrevista de presentació al MEXCAT queda encara molta feina per fer als arxius per localitzar més obra seva perduda o desconeguda.

Tal com diuen ells, en Jaume Nunó i Roca (1824 – 1908) va voltar molt de món (Catalunya, Cuba, Mèxic, Estats Units) dirigint orquestres, i va tornar al Born encara que només per uns mesos, per passar els darrers anys de la seva vida i morir a Buffalo, lluny del Mèxic que li havia donat escalf i alhora problemes.

Però tot el que ells han descobert ens parla d’un home d’un gran caràcter i força talent, que va deixar en terres americanes un record notable amb la seva música i el seu tarannà, que no deixava indiferent tant als qui escoltaven les òperes i concerts que ell dirigia ni als seus alumnes , i encara perdura en aquest himne, que presentat i escrit pel seu amic i notable guitarrista Narcís Bassols amb el nom de Paz y Libertad va guanyar un renyit concurs i que encara es canta i escolta amb respecte.

Quan els mexicans dels primers anys del segle XX van descobrir on havia anat a parar, va haver de fer vàries voltes d’honor per tot el país, com els futbolistes pel camp de futbol quan guanyen un campionat o un partit tan notable com el del Barça contra el Madrid.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 3 de desembre de 2010

Els àngels et canten

Benvolgut Manel: sé que ens has deixat,
però que allà dalt on has anat
els àngels canten amb gran esclat
de joia el molt que ens has ensenyat
mentre has viscut i has treballat.

Primer tocant la trompeta, després
composant sardanes que, ai, només
els qui no tenen oïda o accés
a la nostra música o diners
podran ignorar o menysprear més.

I dirigint la Polifònica
que, de forma harmònica,
i gairebé hegemònica
va cantar de forma crònica
més d’una obra simfònica.

Com les que els darrers anys
has compost com Boleranys,
superant alguns paranys
que la vida i desenganys
t’han posat pels viaranys.

Per això, ara que ets lluny,
com un darrer homenatge,
m’ha semblat molt adient
publicar aquest poema
que tu ja bé coneixies.

©Joan Fort i Olivella
Sant Miquel de Campmajor,
20 de maig de 2000

Notes altes

Passen les hores, el viatge és molt llarg.
Penso en les vores de l’estany retallat
i en la sardana amb que el vam encerclar,
les notes clares d’en Martirià Font
i l’alegria d’en Fonso i en Parnau.

Grans són els somnis que l’Estany ha inspirat
i les sardanes que l’han interpretat.
Les d’en Manel ens tenen encantats,
són la penyora d’un art acurat,
tot un prodigi de destresa i beutat.

©Joan Fort i Olivella  
Vol Barcelona – Mèxic, abril 2008

Des de Palera

Des de Palera contemplo
la lluna en quart creixent
entre dos molt alts xiprers
que Mozart van comprenent.

I penso en Ramon Vidal,
gran mestre de trobadors,
que els va ensenyar a rimar
entre joies i dolors.

El grill que ens fa companyia
entona la melodia
amb la mateixa constància
que Mozart va fer al seu dia.

Esguarda Roca Pastora,
l’olivera i la senyora,
i el nen que quasi no es mou.

Cavallers i pelegrins
que es creuaren els destins
a la vetlla d’un món nou.

©Joan Fort i Olivella 
A la porta del Sant Sepulcre de Palera, 19 d’agost del 2004

Fulles de te

Sé que esteu a gust en el got, 
que hi dormiu, avui, malgrat tot; 
que teniu un gust amargant, 
però que no n’hi ha per tant; 
que entonant amb veu de folk 
no hi entrareu dins d’aquest solc.

Tanmateix avui ja fa fred. 
Els meus dits ho han notat tantost. 
Han anat de dret al rebost 
i han trobat un rebequet. 
Ara pla que la farem bona, 
i amb una mica d’arròs 
omplirem prou bé la panxona 
i satisfarem tot el cos.

-->©Joan Fort i Olivella