El verd més gustós

Verd sobre verd hi ha a la Garrotxa en abundància,

com en altres llocs de la Catalunya humida,

però aquí el saben vendre amb tanta constància

que no resulta fàcil prendre’n bé la mida.

El verd dels prats, el verd dels horts, el verd dels boscos.

El verd dels pins, de les alzines i del faig.

El verd de les verdures que en el mes de maig

assoleix una intensitat, que els quioscos

no poden reflectir com es mereix. Només

provant els seus sabors, olors i qualitats

es pot comprovar que no hi té accés

tothom qui vol, ni els més assabentats.

Tan sols els més experts en la matèria

poden copsar l’olor dels pèsols estofats,

o aquells qui tenen la pesada dèria

de posar el nas a tot arreu i en tots els plats.

©Joan Fort i Olivella

Atlixco, 24 de març de 2016

Poema escrit per al Recital

dels Amics de les Lletres Garrotxines
Els Poetes saluden la primavera

Verd sobre Verd, del 9 d'abril de 2016,
i publicat al llibret del recital.

Lluny de tu (cançó)

Lluny de tu, lluny del final
d'aquell desig general.

Lluny del mar, lluny del far,

lluny del cel que ens és més car.

Lluny d’aquell capitell,

que ens eriçava la pell.

Lluny d’aquelles muntanyes,

que portem a les entranyes.

Lluny d’aquell univers,

que m'afaiçonava el vers.

Lluny del mot, del Titot,

que de cants omplia el got.

Lluny del Sí, d’aquell pi,

que no podem deixar morir.

Ja no hi puc pas estar.

Per això em poso a cantar...

©Joan Fort i Olivella

Atlixco, 21 de febrer de 2015

El trist comiat d'un arbre

Ha passat l’estiu

i amb ell la calor;

ara amb la tardor

tot queda mustiu.

Sols resten les cendres

d’aquell bosc cremat;

negres han quedat

aquells verds pins tendres.

L’home és tan dolent

que amb enveja i fúria

crema la boscúria

ajudat pel vent.

El foc és petit

quan tot just comença.

Ningú els pins defensa

la rogenca nit.

Quan la nit avança

poquet a poquet

cap al regueret

ja molt s’abalança

i agafa el camí

de la gran conquesta

amb marxa molt llesta.

Dalt d’un puig un pi

pressent ja la mort

que se li acosta.

Ara molt li costa

de tenir conhort

al constant vigia

del lluent estany.

La pluja d’enguany

quin bé li faria!

Prô guanyen altura

Les flames cruels

i perd els anhels

la verda natura.

El pi es veu vençut

quan aquells malvats

per tots els costats

el deixen ben brut.

El cor li emmascaren

mes l’ànima no,

car és gran l’amor

amb els que es separen.

©Joan Fort i Olivella

Sant Miquel de Campmajor

16/10/1973

Amb motiu del foc produït als boscos del Casot.