Vaig
anar a parar en una ciutat
que
s’ha convertit en poble màgic
perquè
te la gran discapacitat
de
tornar-se tota un immens mercat
que
d’escombraries esdevé hemorràgic.
Doncs
seria poc si cada vorera
no
fos una cursa d’obstacles
per
aquells qui tenen massa xerrera,
o
no s’adonen que es cosa sobrera
buscar-hi
els diumenges grans espectacles.
Si
no és el gran espectacle de les flors
que
sense falta posen a la plaça
els
dels vivers i altres olors
que
es desprenen de la tassa
de
cafè que veuen els vividors.
Perquè,
si senyors, de màgia en tenen
els
carrers que pugen cap al cerro
i
de tant en tant veure algun enterro
o
els casaments que no s’entenen
sinó
és perquè amb la calor s’estenen
les
ganes de menar neu o gelat,
o
assaborir un sorbet cruixent
com
Don Goyo, que sempre està present
amb
la seva fumarola al terrat
dels
volcans que coronen la ciutat.
©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 20 d’abril de 2016
