A la recerca de l'or i altres històries

                                           El famós arc de Cabo San Lucas, per on va passar 

                                           fra Martín Ignasi de Loyola tornant de Xina a finals

                                           d'octubre de 1588 

 Potser alguns us preguntareu què he fet durant aquests dos anys i mig de pandèmia. No he escrit cap poema, perquè la inspiració ja fa temps que m’ha deixat, i els pocs que he llegit no m’han agradat, llevat d’algun dels Amics de les Lletres Garrotxines i de la Raquel Lanseros. 

Però abans de la pandèmia ja havia començat a llegir la Bíblica catalana, i ara he tornat a començar, i a escriure, primer a mà en una llibreta d’espiral i després a l’ordinador, una Cronologia universal, que si bé ja he arribat fins enguany, encara em queden buits d’alguns països, temes i personatges dels segle XVIII fins ara. Això ho estic fent per ordenar i conservar una mica la memòria, que m’ha minvat molt.

Una prova és que dels llibres i pel•lícules que us esmentaré tot seguit quasi no us en podré dir res més.

Vaig llegir La Divina Comedia, del Dante Alighieri, i el Decamerón, de Giovanni Boccaccio que, tot sigui dit, em va decebre una mica, malgrat que té elements molt interessants i s’ha de valorar en el moment en què va ser escrit. 

El que més em va agradar va ser la trilogia sobre Nova Zelanda de l’escriptora alemanya resident a a Espanya Sarah Lark, especialment En el país de la nube blanca, perquè El grito de la tierra i La canción de los maoríes, perden una mica d’interès. De tota manera traça una imatge de la migració a aquella illa tan llunyana però a la vegada tant bella i apassionant molt elaborada. Una altra novel•la, encara més gruixuda i dura sobre el tema de la migració, és la de la parisenca afincada a Cartagena Marisa Grey Bajo el sol de medianoche, que relata amb una gran profusió de detalls les aventures d’una parella de San Francisco fins al Yukon, al Canadà més proper a Alaska, a la vall de Klondike, a la recerca de l’or, a finals del segle XIX. 

I encara un best seller de Ken Follet El infierno del mundo, que retrata amb gran destresa les desgràcies dels fills de cinc famílies alemanyes i austríaques, russes, nord-americanes i galeses durant la Segona Guerra Mundial. També he llegit amb plaer un clàssic francès del segle XIX, Eugenie Grandet, d’Honoré de Balzac, i vàries antologies editades per la UNAM, i a Internet alguns textos de demografia. 

Seguint amb els viatges, vaig llegir Els viatges de Marco Polo i El mar Negro. Del siglo de Pericles a la actualidad, de Neal Ascherson, que serveix per entendre una mica l’actual conflicte d’Ucrània. També he llegit el de l’escriptor nord-americà Paul Theroux El gran bazar de medianoche, on narra el seu viatge en tren des de Londres fins al Japó tornant per Rússia els anys 70. El més interessant són algunes descripcions de ciutats i països com Teheran, Afganistan, Peshawar, Calcuta, Ceilan o el Japó i les diferències culturals, religioses i polítiques. Ara he començat a llegir el llibre col•lectiu China. Pasado y presente de una gran civilización. Las claves para comprender “el fenómeno chino”, on s’analitzen els aspectes més rellevants de la mateixa.

No he pogut anar a la biblioteca de Puebla com abans solia. Però aquestes darreres setmanes he anat a la pobríssima biblioteca d’Atlixco, on vaig trobar alguns llibres de la interessantíssima col•lecció “Cronistas de América. Viajes, viajeros y hallazgos” , entre ells el de fra Martín Ignasi de Loiola Viaje alrededor del mundo, amb una completa introducció biogràfica de José Ignacio Telledine Idígoras, on es detallen els seus dos viatges entorn del món fins a la Xina per evangelitzar-los, i un tercer fins a l’actual Argentina, on va fundar l’arquebisbat de Buenos Aires, mentre que el seu cosí Martín García Óñez de Loiola(III) era governador del Regne de Xile. 

 Com que a la meva dona li agraden molt el cinema, hem vist sobretot a través de Youtube força pel•lícules, algunes també sobre la Segona Guerra Mundial, moltes alemanyes actuals, molt recomanables perquè transcorren en paisatges preciosos de Cornualla, Suècia, el Tirol i altres i narren històries familiars entretingudes i sense violència. En canvi, les russes, tot i que presenten drames considerables, ens solen deixar un regust força desagradable. També, des que la pandèmia ha deixat algun respir, hem pogut assistir a l’estrena d’algunes pel•lícules documentals catòliques molt interessants, com Woigtila, sobre la vida de Sant Joan Pau II, o les sobre les aparicions a Garabandal i Medjugorie. 

En català quasi només he pogut llegir el llibre de la parella d’un meu nebot, la Irene Gonzalo De zero a quatre mil seixanta-un metres. Hospital i muntanya, editat a través de micro crèdit i del seu Instagram Córrer per viure. És un dietari molt captivador dels quelcom més de dos anys que aquesta jove de Roda de Ter va passar en aquests dos llocs, lluitant per superar amb èxit un transplantament de fetge i tots els trastorns que això suposa. 

Pel que fa a la música, he seguit escoltant moltes sardanes i música clàssica i de tota mena, i al ciclisme ara només veig petits resums del Dany pro Cicling i faig sortides molt curtes, perquè ja de seguida em canso molt. En resum, que els seixanta ja m’estan pesant molt. 

Joan B. Fort Olivella 

Atlixco, 3 d’agost de 2022.

Els meus haikús, en romanès

Fruit tardà dels tallers de poesia d’Alí Calderón de 2013 i 2014 fou un llibre de 165 haikus i fotografies en català i castellà (2015),on utilitzo aquest tipus de poema d’origen japonès per plasmar en imatges un seguit de llocs i algunes persones al voltant de la Mediterrània oriental que han deixat en mi i en la memòria col·lectiva un pòsit suficient com per a ésser reflectit poèticament.

Al portar tantes fotos ha fet que no s’hagi pogut editar, però el seguiment del blog de Fernando Sabido Sánchez Poetas Siglo XXI, del que també és col·laborador, va propiciar que contactés amb mi l’escriptor i editor romanès Daniel Dragomirescu i m’oferis la possibilitat de publicar algun llibre en la col·lecció “Bibliotheca Universaris” de la revista Orizont literar contemporan.

El resultat és aquesta versió, reduïda a 105 haikus, traduïts al romanès per la seva filla Monica Dragomirescu, que ofereixen la oportunitat de conèixer a la gent dels  nostres resope tius països les llengües de cadascun, tan semblants en molts aspectes, i als d’arreu de Llatinoamèrica la meva visió històrica i poètica d’alguns dels pobles mediterranis, començant per la que fou capital de l’imperi romà i avui de l’Església, i arribant fins a Ginebra i el seu estany.

Per als qui la vulgueu comprar, el preu és de 15 €, despeses d’enviament incloses.

©Joan Fort i Olivella

Atlixco, 20 de desembre de 2016.

Franco o la Coronela

Què us ha fet la Coronela,

que no la voleu al Born?

Sí Franco dalt del cavall

per recordar-nos a tots

que perdura el seu domini

amb els aliats de torn?

©J. B. Fort

Atl., 4 d’agost de 2016

Recordant al meu pare, en el 100 anys del seu naixement

Avui, dia de Sant Marc, fa 99 anys que va néixer el nostre pare. El seu record és viu encara entre tots i totes aquelles i aquelles qui el vam conèixer i estimar, al poble, a la província, i fins i tot més enllà.

L’educació rebuda al Collell i el record en la família i en ell mateix de molts episodis històrics i vicissituds familiars i col·lectives, de la Revolució Soviètica, de les dues guerres mundials, la Guerra Civil Espanyola i la Guerra d’Indoxina, entre moltes altres, amb les consegüents postguerres, enfrontaments i penalitats, de ben segur que va deixar en ell un pòsit molt important, que es va traduir en el seu tarannà i formes d’educar, actuar i estimar.

Tots els qui vam estar al seu costat vam aprendre moltes coses d’ell, i encara que potser no les hem sabut aplicar correctament, ens han guiat per camins de pau, de servei i de conservació d’aquells valors, cases i coses que realment valen la pena.

Aquí només vull deixar aquests versos, escrits fa una mica més de 4 anys, perquè l’havia vist plorar sovint, com a testimoni de record entranyable i senzill, com era ell.

Llàgrimes apàtrides

He vist les llàgrimes del pare, la tristesa

Més amarga que pugui existir al món; he escrit

Versos d’elogi a l’arada, al cereal, al terròs.

He volgut que transcorri el temps de pressa

Que vinguin els fruits de la feina, que s’eixugui

El rostre patern i desaparegui el gep, per rebre

El moment de la joia  i del retorn de la terra.

(Deomisis, “Llàgrimes apòcrifes”, seguint a L. T. Marcel)

Jo també vaig veure les llàgrimes del meu pare

i les de tots quan ens va deixar.

Però el tinc aquí al davant

i són sement que no puc oblidar.

©Joan Fort i Olivella

Atlixco, 4 de febrer de 2012

Felicitats, dones

Felicitats a totes les dones

que han sabut, saben i sabran

treballar, estimar, procrear i educar

per millorar la nostre espècie

en tots els àmbits i espais.

A aquelles que fan aquestes

i moltes altres funcions

de la manera adequada

en cada moment i ambient

que ho requereix el servei.

A les que lluitant nit i dia

contra tota adversitat

aconsegueixen que els homes

facin menys bestieses

i més obres dignes d’ells.

A les que m’han ajudat

a arribar fins a on estic

i a seguir el seu bon exemple

fent tot el millor que pugui

per estimar-les com cal.

©Joan Fort i Olivella

Atlixco, 8 de març de 2016

El sentit de la història

Abans d’acabar aquest any, que ha estat molt dur per a mi,  us voldria recomanar tres llibres d’història, d’extensions i temàtiques molt diferents, però que junt amb moltes cançons i músiques d’arreu del planeta m’han ajudat a passar-lo una mica millor, m’han servit per reflexionar sobre el sentit de la història, de la vida, del Nadal, de la poesia i moltes coses més, i així també espero que ho pugueu fer vosaltres, amics lectors, que amb les vostres visites a aquest blog  feu que per mi tingui algun sentit escriure cada entrada.

El més petit i de temàtica més llunyana en el temps, ja que es remunta a la protohistòria, és el que es titula Vida y costumbres de los pueblos ibéricos, de Santiago Valiente Cánovas, publicat el 2007 dins una col·lecció de divulgació ja per sí mateixa prou interessant, i  que d’alguna manera lliga amb el més gruixut, com explicaré més endavant.

El sol nom del seu autor ja ens diu molt, i anar llegint l’exposició que fa sobre el tema ens convida a mirar les runes i les troballes arqueològiques dels diversos llocs de la Península Ibèrica, explicades d’una manera força entenedora, amb una mirada de la contraposició de dues cultures, la oriental i la occidental, que ens ajudi a entendre moltes coses fins i tot de la realitat actual i política d’aquests pobles, tant diferents en alguns aspectes que fa difícils molts acords i situacions.

La importància que dóna a la cultura tartèssic a, a la que dedica tot el primer capítol, i als minerals que la van fer possible,  que expliquen per sí soles moltes coses, no ens han de fer perdre de vista la de la cultura ibèrica, que l’autor segurament no coneix tant bé com la celta, pel fet que la major part de la bibliografia original està escrita en català i ell va haver d’acudir a la que està en castellà, cultura i llengua que per als pobles dels Països Catalans és molt importat, i sobre la qual encara ens falta molt per descobrir i entendre degudament.

El més gruixut és el del salmantí Francisco Rodríguez Adrados, titulat El reloj de la historia, publicat el 2007 i actualitzat el 2010. Amb una llarga trajectòria com a hel·lenista, indianista, lingüista, historiador i polític, fa que la seva persona i obra puguin ser matèria de moltes pàgines i comentaris, perquè donen molt de sí i són molt enriquidores i fins polèmiques.

En aquest llibre defensa la hipòtesi que els grecs van produir un canvi essencial, el descobriment de l’individualisme i de les formes de pensament, d’art, de política i Ciència connexes amb ell. De manera que la cultura greco-occidental amb una síntesi amb el Cristianisme, ha arribat fins a nosaltres, iniciant el camí de la unitat de l’espècie humana, influint en totes les demés cultures (p. 27).

Anant des dels orígens de la humanitat fins al l’actualitat, defensa que els Estats Units van salvar a Europa del nazisme i del Comunisme, i ara mateix estan intentant salvar-la de l’integrisme islàmic.

Analitzant les diferents societats, cultures i sistemes polítics, conclou que totes han desenvolupat grans fortificacions i grans sistemes viaris i han usat l’escriptura per organitzar-se, comunicar-se i difondre els coneixements adquirits, tendint a convertir-se en grans imperis teocràtics unificats.

La Democràcia, inventada pels grecs, és el que dóna joc i vida a totes les societats actuals, on tradició, modernització i reacció lluiten en un món globalitzat en un difícil equilibri.

Però la seva visió excessivament conservadora i centralista de la recent història d’Espanya fa que en parlar del fet nacional català demostri una manca d’enteniment total, arribant a dir coses com que “los nacionalismos envenenaron toda la vida nacional, incluso su jefe más inteligente, Cambó en Cataluña, contribuyó a ello”. I, respecte al castellà després de la Constitució del 78, que “eso de la obligación de aprenderlo y el derecho a hablarlo, no se respetó nunca”, frase que per desgràcia estem massa acostumats a escoltar i és absolutament falsa, cosa fàcilment comprovable als carrers i les escoles de Catalunya.

Per això és molt convenient contrastar-la amb l’anàlisi que des de l’esquerra marxista en va fer l’any passat un historiador català amb una llarga trajectòria i prestigi com és Josep Fontana Lázaro a La formació d’una identitat, on desmunta absolutament la visió que la historiografia tradicional catalana i espanyola han vingut fent de la història de Catalunya.

En efecte, partint de la idea que “la identitat és, per a mi, una realitat que neix d’una  llarga experiència compartida, no pas un producte de la terra o de la sang”, dóna una visió d’aquesta història des del 785 molt més realista del nostre passat, que permet entendre millor  tota la història política de Catalunya i fins d’Espanya, el procés independentista i els resultats de totes les eleccions que hi ha hagut des de mitjans del segle XIX, inclosos els del 27S i el 20D.

©Joan Fort i Olivella

Atlixco, 24 de desembre de 2015.

Nadal entre flors

Les celebracions de Nadal a Mèxic són una combinació de las tradicions indígenes amb les espanyoles, i com tot en aquest país tan càlid, tenen un colorit especial.

A finals de novembre, els carrers de las ciutats ja són decorades amb ornaments nadalencs, les cases són decorades per cada família amb llums, l’arbre de Nadal, el pessebre i cada vegada més les nadales vermelles i Santa Claus. Però els pessebres mexicans són més abarrocats i de sèrie. A part del sopar de Nadal, la missa del gall, els pastorets i els reis mags, aquí són tradicionals, especialment en els pobles petits, les posades i les pinyates.

Las festes comencen des del 16 de desembre fins el 6 de gener, amb la tradició coneguda como “las Posadas”. La Posada és una representació d’allò que passaren la Verge i Josep per a que els donessin posada i donar a llum al Nen Jesús. Així que un grup de gent va caminant de casa en casa cantant quelcom així  com això:

En el nombre del cielo,
os pido posada,

pues no puede andar

mi esposa amada.

Fins que arriben a la casa on es va a celebrar la festa i els accepten. Es canten nadales, es resen algunes lletanies, hi ha piñatas, menjar, música, jocs, i es beu el tradicional ponche. Altres se’n realitzen als carrers, que s’adornen amb fils de fenc i faroles.

Però aquesta celebració té, igual que les pinyates, un origen en el sincretisme religiós. Al Mèxic prehispànic celebraven l’adveniment de Huitzilopochtli (Déu de la Guerra) durant l’època hivernal o Panquetzaliztli, que anava del 17 al 26 de desembre, que coincidia amb l’època que els europeus celebraven Nadal. Aquestes celebracions anaren canviant una vegada que el poble fou evangelitzat i la imatge de Huitzilopochtli fou substituïda pels monjos del convent de San Agustín de Acolman per la de Josep i Maria, i els nou dies tradicionals de posadas es fan en honor als nou mesos d’embaràs que visqué María.

Durant aquests dies es canten nadales i en algunes cases es resa el rosari. S’encenen espelmes i s’encenen llums de bengala. Cada membre de la família fa una petició, ja sigui en silenci o en veu alta, i després es donen abraçades i si hi ha regals també. Durant les posades, es reparteixen a tots els convidats aguinaldos o “bolos”. Això són bossetes amb dolços de la temporada: col·lació, nous, pinyons, tejocotes, cacauets i algunes vegades galetes i es reparteixen a tots els participants.

Las Piñatas. La piñata és una olla de terrissa amb 7 pics, decorada amb papers de colors, cal picar-la amb un pal. Els pares i els nins canten per a motivar a la persona que pica a la pinyata.

    “Dale, dale, dale,

no pierdas el tino,

porque si lo pierdes,

pierdes el camino,

   Una, dos, tres!”

En el moment en que es trenca la pinyata, cauen dolços i fruites que hi ha dins l’olla, que solen ser canyes de sucre, jícamas, tejocotes, llimes i taronges.

En realitat, la pinyata té un origen xinès. A la Xina es confeccionaven en la cerimònia de l’any nou la figura d’una vaca o d’animals cobertes amb papers de colors plenes de sements. La colpejaven amb vares de colors per espargir el seu contingut, i posteriorment es cremava el paper i les cendres es guardaven, doncs es consideraven de bona sort.

Gràcies a Marco Polo arriba aquest costum a Europa al segle XII, on se l’anomena “pignata”, que deriva del llatí pignatta, que vol dir olla, i posteriorment a Espanya. Aquí adquireix la seva  pròpia simbologia: els 7 pics representen la vanitat o els set pecats capitals (la supèrbia, la luxúria, la golafreria, l’avarícia, l’enveja, la ira i la peresa), la vena als ulls la fe i el pal la virtut que venç el mal. Primer es feia el Dimecres de Cendra i a Catalunya ha quedat com el joc de trencar l’olla que no pot faltar a totes les festes majors de poble.

Els monjos agustins la porten a Mèxic. Els catequistes van aprofitar aquest costum depurant-la i adornant-la amb símbols bíblics como la lira de David, l’estrella de Betlem o la rosa de Jericó, tot amb vistosos colors. Amb ella atreuen als indígenes a las festivitats religioses de Nadal,en especial als nens i nenes. Els presos de la presó d’Atlixco i altres ciutats en confeccionen, i les pengen al pati de l’Ajuntament.

El sopar de Nadal pot variar molt segons les possibilitats econòmiques, però pot ser paó replè, bacallà, romeritos (platillo tradicional), brou de camarón, cuixa de porc, llom adobat, amanida de poma, pasta i algun postre. Beuen ponche sense alcohol preparat amb fruites de la temporada (canya, taronja, llima, tejocotes).

La Missa del Gall es diu a les 11 de la nit. Quan toquen les dotze campanades a la mitja nit, una persona adora al Nen Jesús. Tots els familiars canten nadales, i s’encenen espelmes i llums de bengala. Cada família fa una petició, ja sigui en silenci o en veu alta, i s’abracen i es donen regals.

El dia de Nadal els nens obren els regals que han rebut de Santa Claus, a l’hora del menjar totes les famílies es visiten i es canvien els respectius platillos, que anomenen recalentados.

El Cap d’Any és semblant al d’arreu, i pels Reis Mags es menja la rosca de Reis, que conté diversos fruites amb significats: la figa representa la posteritat, el dàtil l’alegria, el durazno la cordialitat, la pera la fertilitat, la poma l’amistat i la cirera la pau, així com ninos representant al Nen Jesús o Niño Dios. El que treu el nino ha de convidar a tots a tamales i atole el dia de la Candelera, que porten dits Niños Dios a beneir.

Finalment, un element que es va descobrir a Mèxic el 1834 i que s’ha popularitzat a tot el món, però que precisament aquí a Atlixco es conreen a tots els hivernacles i des de mitjans de novembre omplen el Zócalo o Plaça Major i dóna nom a la Feria de la Nochebuena, és aquesta planta, el nom científic de la qual és Eufhorbia pulcherrima, que vol dir “la més bella”, i certament fan molt de goig, sobretot les vermelles, que juntament amb les roses del mateix color han donat a aquesta població fama mundial i fan que hom s’hi trobi una mica com a casa en aquests dies on el caliu familiar fa molta companyia, i des d’on us desitjo un Bon Nadal i un Feliç Any.

©Joan Fort i Olivella

Atlixco, Nadal 2009
Article publicat en part al núm. extra de Nadal de 2015 del Setmanari La Comarca d'Olot.

La paleta d'en Lluís Roura

La paleta del pintor

s’omple de color

arreu on va.

N’hi ha tants a la natura,

que no cal ser gran figura

per a saber-les captar.

Però una altra cosa

és saber pintar una rosa

que una cara o una mà.

Cadascuna té una vida,

una forma i una mida,

que caldrà representar.

Aquí sí que cal talent,

destresa i enteniment

perquè sigui una obra d’art.

No cal allargar el discurs.

Més val anar de cara al gra,

mostrar un exemple concret.

És el cas d’en Lluís Roura.

Ell va tenir en De Palau

i l’estany per fer del somni

una obra d’art duradora.

L’exemple del gran Van Gogh

li va servir per saber

tot el que ens pot dir el grog.

Els colors de l’Empordà                 

una eina per treballar

sense anar molt lluny de casa.

No es conformà amb això.

Va voler anar molt més lluny,

deixar altres llocs del món

immortalitzats en les teles.

Grècia, Egipte o Terra Santa

li han servit per agenda

de la història i de la vida.

Tot ho ha pintat amb mestratge

i humilitat ben apresa

de la família i entorn.

Així ha trobat amics

que li han permès arribar

molt més lluny del que es pensava.

A través de les antenes

de la Ràdio Nacional

de Catalunya, la nostra.

I de la veu d’en Xavier Solà

va poder plasmar a les ones

tot el que ell sap i sap dir.

Amb la paleta i la veu,

quedant finalment impresa

en un llibre ben imprès

precisament a Olot,

terra de grans paisatgistes,

però potser més tancats.

Molts indrets de Catalunya

han quedat així per sempre

conservats en tres mitjans.

En paper, en tela i en disc.

Perquè tots aquells que vulguin

puguin gaudir d’uns colors,

unes fotos i uns pobles

plens d’història, d’art i vida.

Tan vius, que no podem

sino veure’ls i estimar-los

com molta gent ha estimat.

©Joan Fort i Olivella

Atlixco, 21 de novembre de 2015

Recordant alguns mestres (2)

Això de la rima, benvolguts lectors,

em pot servir, com en aquest cas,

per recordar els professors que vaig tenir

en el batxillerat, a la classe de dibuix.

I també alguns dels seus deixebles,

companys meus d’agradables xerrades

a l’entorn d’una cervesa.

Altres mestres en el món de la cobla

o en el de la Història.

És el cas d’en Vicens Vives.

D’ell vaig aprendre moltes coses

que després no he pogut aplicar,

però que tenen gran transcendència.

La manera com els països,

i les persones també,

canvien de fronteres.

Fins que arriba un moment

en què tot és relatiu

al poder del més actiu.

©J. B. Fort

Atlixco, 21/26 de novembre de 2015

Una visita encara més agradable

 A les Rosers, Chayos, Francescs, Cescs, Francesques, Xesques, Xescos, 
Sergis i altres flors que coneixeu i estimeu aquesta terra

Benvolguda Roser.

Aquesta crònica l’hauria d’haver escrit fa mig any, però, pel fet de no trobar el com i el quan i no sé quants perquès, no l’he escrit fins aquesta setmana, i ara agafa també el caràcter de carta i potser d'un capítol de la meva autobiografia o d'una novel·la.

Llavors te n’acabaves d’anar i ens deixaves uns records inoblidables de la teva estada a Mèxic. Les fotos que vaig fer em permeten ara desgranar-ne alguns, perquè, altres detalls que vaig apuntar a l’agenda, els vaig perdre fa un mes, quan la vaig deixar en una cadira del zócalo d’Atlixco per anar a comprar uns antojitos davant de la parròquia, dedicada a la Nativitat, i de la que aquells dies se celebraven les festes.

Precisament l’havia posada a la bossa, junt amb les ulleres i una altra llibreta, on hi havia escrit un acròstic sobre el meu nom que no havia copiat enlloc més, per anar a veure a la metgessa de capçalera, que és el meva concunyada, i mirar de com organitzar-me millor.

El fet és que l’endemà al matí me’n vaig adonar que ja no la tenia, i tot i que la vaig estar buscant durant dies, no l’he poguda recuperar.

M’havies trucat uns dies abans dient que venies a fer un reportatge per al programa 30 minuts de TV3 sobre els desapareguts en diversos llocs de la República, amb motiu dels fets d’Ayotzinapa, dels que precisament acaba de fer un any i encara queda molt per aclarir, i si podies venir.

Jo et vaig dir que estaríem encantats d’acollir-te a la nostra casa, i així va ser.

Vam anar a Huaquechula, municipi que limita amb el d’Atlixco pel sud i que, igual que aquest, el de Tochimilco, que hi limita per l’oest , i el de Cholula, conserven notables convents dedicats a Sant Francesc d’Assís, de qui s’acaba de celebrar la festa, i aquí a Atlixco baixen l’estàtua de sant Miquel del cerro que porta el seu nom, i al cim del qual ha estat tota la setmana i han pujat milers  de persones a visitar i besar, com jo mateix el dia de Sant Miquel.

Però el de Huaquechula conserva a més en un museu, situat a les dependències del convent, i al zócalo, que a la primavera llueix unes magnífiques xicrandes florides, valuosos petroglifs prehispànics i explicacions sobre el seu significat, així com el dels altars de morts, que construeixen cada any al voltant de Tots Sants, i que avui dia constitueixen un dels seus més importants atractius turístics.

Hi vam passar una bona estona, contemplant-los, llegint-los, comentant-los amb el guia, descendent per cert d’una família nàhuatl, però que, tot i que no parla aquesta llengua, n’ha conservant  força records  i els transmet amb gran passió.

Vam estar parlant durant la tornada de la seva història i importància, ara que s’acosten novament aquestes dates, en què la memòria dels difunts adquireix una altra dimensió, i més en el nostre cas.

Fa poc més d’una setmana, precisament el dia de Sant Miquel,  que ens va deixar un  familiar molt proper i estimat: la meva mare i la teva tia, la Montserrat Olivella i Canals. El març havia complert 95 anys i encara gaudia d’una salut envejable. No tenia la memòria de la teva mare, però s’hi assemblava en moltes coses i s’avenien molt. Quan es trobaven, podien parlar hores seguides de la història de la família, de la qual la teva mare aquest estiu acaba d’escriure un treball molt ben fet que em va enviar fa pocs dies. La història, la música i l’art les apassionava i en vaig heretar força.

Quan encara era viu el meu pare i després amb ella, havíem anat a molts de pobles, esglésies i monestirs medievals, doncs tots teníem el “mal de pedra”, que també vam heretar. Poc abans de venir jo a viure a Mèxic, vam anar a L’Alguer i tot el nord de de l’illa de Sardenya, i la última sortida que vam fer junts va ser al castell-museu Dalí de Púbol i el poble de Monells, al Baix Empordà.

M’havia acompanyat en molts dels recitals dels Amics de les Lletres Garrotxines, alguns dels quals com la Concepció Batallé,  m’han enviat belles paraules dedicades a ella.

Acabo de trobar a You Tube una dotzena de cançons cantades per ella. M’ha fet molta il·lusió i emoció escoltar-les. Ens en va ensenyar moltes, i per això jo i el meu germà també sovint cantem, ell al Grup de Caramelles de Sant Miquel de Campmajor, poble on tots tres hem viscut molts anys i on ella va morir, i jo a la meva casa d’Atlixco.

Roser, quan vas venir, et vaig llegir la lletra d’una cançó que havia escrit feia pocs dies, “Lluny de tu”, però no te la vaig cantar ni la van poder llegir el dia del funeral de la meva mare. Ara quan vinguem us la cantaré.

Després de contemplar el reguitzell d’àngels que omplen les esglésies barroques de Santa María Tonantzintla, San Francisco Acatepec  i coronen el púlpit de Santa María de los Remedios, basílica edificada damunt  la piràmide de Cholula, que és la més gran i antiga del món, vam estar parlant de l’Eudald Carbonell, que vaig tenir de professor al llavors Estudi Universitari de Girona i avui dia és reconegut mundialment per les seves excavacions e investigacions arreu del món.

Vam sopar al Tramuntana amb els companys i companyes del Casal Català de Puebla. Allà ens vas compartir algunes de les experiències viscudes mentre filmàveu el reportatge, titulat Ni vius ni morts, que, quan el vam veure ens feia posar la pell de gallina. Malauradament d’aquells fets que vosaltres vau saber transmetre tan bé, aquí gairebé no se n’ha parlat. “Venim d’un silenci antic i molt llarg”, com tan bé canta en Raimon, que a tu tant t’agrada!

http://www.tv3.cat/30minuts/reportatges/1954/

Avui que he acabat de llegir la novel·la de Jaume Cabré Fra Junoy o l’agonia dels sons, també em venen al cap molts d’aquestes cançons i sons, monges, capellans i monjos que hem tingut a la família, especialment la tieta Fina i el pare Jaume Gabarró, monjo cistercenc de Solius, monestir on molts anys per Nadal havíem anat a veure la magnífica col·lecció de pessebres i escoltat música gregoriana, qui va concelebrar la missa del funeral de la meva mare.

Amb aquests sons, records i vivències et deixo fins dissabte,

©Joan Fort i Olivella

Atlixco, 8 d’octubre de 2015

Ara sí que ha arribat l’hora

Ara sí que ha arribat l’hora

L’esperada votació.

Ja sabrem si Catalunya

Vol ser independent o no

Després de tres segles llargs

De muts i a la gàbia tots.

Els preparatius molt llargs,

Complicats, pujats de to,

Sobretot pels presidents

Del vell Estat espanyol,

I molt especialment

De l’actual en Rajoy.

L’han prohibida els jutges

Per la Constitució

Que no han votat gran part

De catalans ni espanyols,

Pro tenim un Parlament

I ajuntaments amb collons.

La Muriel i la Carme

El procés han dut a port

Empenyent sempre en Mas

I l’incansable Oriol.

Es mereixen un SÍ SÍ.

Volem ser lliures del tot.

Sort que en Miguel Bosé,

Nobels i entesos del món

Han dit que tenim el dret

De dir el que volem i prou

D’espolis, corrupteles,

Imposicions i corrous.

La feina dels voluntaris

Ha estat i serà el tot

Perquè tots puguem votar

Mercès al seu gran esforç

En urnes a Catalunya

I en altres ciutats del món

On vivim molts catalans

Que som lluny del nostre clos

On vam néixer i volem lliure

De tota mena de pors,

Sobretot la del trepig

D’uns Borbons de mals records.

©Joan Fort i Olivella

Atlixco, 7 de novembre de 2014.

Una visita molt agradable

L’altre cap de setmana, aprofitant que la Rosa Congost havia vingut a donar unes conferències a la Ciutat de Mèxic i a Xalapa sobre la propietat de la terra, van venir a Puebla i a Atlixco dues companyes meves de la UdG, i vam fer un recorregut per Cholula i els voltants d’Atlixco i poder veure alguns balls de l’Atlixcayotontli, el festival de danses tradicionals de la regió dels volcans.

El dissabte al matí vam pujar fins a dalt de la piràmide de Cholula, l’origen de la qual es remunta a 3000 anys enrere i que és la que té la base més gran del món, si bé els espanyols la van truncar per fer-hi el santuari de La Virgen de los Remedios, barroc i ple d’exvots. Com que el dia abans havia plogut, des de dalt vam poder contemplar els dos grans volcans nevats i el Paso de Cortés, a més de les ciutats de Cholula, plena de temples, i Puebla i al seu darrere la Malinche, i al baixar la zona arqueològica.

Ens vam passejar pels carrers i el zócalo de San Pedro Cholula, curulls de belles artesanies, visitant el museu de la ciutat, on s'exposen alguns dels objectes, ceràmiques i pintures de la població, i el convent franciscà de San Francisco, que conserva al claustre unes interessants pintures del segle XVI i a la biblioteca una rica col·lecció de manuscrits i llibres, alguns dels quals estan exposats al museu, com un del baró de Humbolt que conté aquesta rúbrica del comerç del port de Veracruz.

També vam visitar dos dels grans exponents del barroc poblà, com són les esglésies de Santa María de Tonantzintla i San Francisco Acatepec, totes cobertes d'àngels.

Elles van poder menjar el dia abans i nosaltres aquell mateix dia els chiles en nogada, el gran plat de la cuina poblana del mes d’agost, i altres delicadeses d’aquesta, i així agafar forces per pujar l’endemà fins a la Plazuela de la Danza del Cerro de San Miguel d’Atlixco, on vam poder veure alguns dels balls que es fan per la festa de la Santa Creu  a la veïna població de Huaquechula, com el Son de la Iguana, o alguns dels balls de moros i cristians, d’un gran colorit  i atractiu, i que mostren la simbiosi de les tradicions paganes i cristianes.

Mentre dinàvem, la Tole, que es va passar quinze anys a Llemotges i ara treballa com a arqueòloga a Perpinyà, m’explicava el grau d’abandó en que es troben l’occità i el català en aquelles terres, però em van deixar com a record un diari Ara que explicava els preparatius d’una Diada de l’11 de setembre de 2014 que ha deixat ben palesos al món els desitjos de llibertat de Catalunya, els mateixos pels que fa dos segles van lluitar els mexicans, i que avui celebren amb la seva Fiesta del Grito de Independencia amb cavalcades, desfilades i cervesa i tequila a dojo.

©Joan Fort i Olivella

Atlixco, 16 de setembre de 2014.

“Catalunya bombardejada” i l’exili català a Mèxic presents a Puebla

Des de dimecres passat fins avui es pot veure al saló d’entrada de les sales de cinema del Complejo Cultural Universitario de la BUAP aquesta exposició amb motiu del 75è aniversari dels bombardeig a la població civil i les infraestructures catalanes i l’exili que provocaren, que, portada pel MEXCAT, i des de dijous fins dimarts vinent s’exposarà al Museo de Historia de la Ciudad de México  i al Museo regional de Guadalajara del 22 d'agost fins al 3 de setembre.

Produïda pel Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya, mostra en el seu impactant cartell i 14 panells explicatius un mapa del canvi polític que es produí a Europa als anys 30, un altre dels morts que ocasionaren per comarques (més de 5.500 en total), fotos que parlen per sí soles de la destrucció i mort a ciutats com Guernica, Barcelona, Lleida, Tarragona, Granollers, Palamós, Girona i Figueres i anys després a Nagasaki i el Vietnam, així com plànols i fotos d’alguns refugis antiaeris que tanta importància van tenir per salvar moltes vides, per la qual cosa han estat recuperats

En l’acte inaugural del dijous, el vice-president de MEXCAT Albert Torras va agrair les nombroses institucions i persones que han fet possible aquesta exposició i Setmanes de la Cultura Catalana a Puebla, Ciutat de Mèxic i Guadalajara, jo vaig recordar unes paraules del poeta guixolenc Josep Pascual Buxó i uns versos augurals de la “Cançó nova a Barcelona” de l’Agustí Bartra i Lleonart” i llegir el meu poema “Ara em toca a mi”, es va passar un video amb les paraules del Director de Memorial Democràtic Sr. Jordi Palou Loverdos recordant i agraint el paper de Mèxic en l’acollida als refugiats, i el president de MEXCAT César Cárdenas va donar per inaugurada l’exposició i la Setmana.

L’exili català a Mèxic va ser el protagonista de la taula rodona que va tenir lloc a l’ICC de Ciencias Sociales y Humanidad de la BUAP, amb la presència d’una vintena persones, i en el qual va quedar clara la diversitat d’aquest, la llibertat que malgrat tot va representar per a moltes persones i el molt que encara falta per estudiar i aclarir.

Albert Torras va parlar sobre “Els altres retorns”, els primers dels quals es van produir el 1954, després mercès als decrets de 1959, 1961, 1965 i 1969 (en el que es prescrivien els delictes), i finalment a partir de 1977 per als que havien tingut càrrecs polítics. Amb tot, les dificultats d’adaptació a Catalunya va ser per a la majoria molt difícil, perquè el país que van trobar estava mancat de la llibertat per la que tant havien lluitat i que havien trobat a Mèxic, fet que va conduir a molts a la reclusió i el desarrelament.

Mireia Viladevall i Guash va ressaltar que en general va prevaler la catalanitat sobre la ideologia política, fet que va tenir el màxim exponent en l’Orfeó Català de Mèxic i en la seva O. N. U., on es discutien les solucions del món, així com la gran quantitat de publicacions, editorials i jocs florals que aquells catalans i catalanes van realitzar, amb la qual cosa van fer una gran aportació a la cultura catalana i universal.

Montserrat Galí va plantejar les múltiples cares de l’exili català (dretes i esquerres, partits, els i les que havien estat al front i els i les que no, etc.), puntualitzant que Franco va respectar els soldats, que el primer interviu en català a la ràdio de Barcelona es va fer el 53 al seu pare,  i que només tornaven els que podien a la ciutat negra i gris que va donar títol a un llibre de Narcís Jordi Aragó sobre Girona. Molts dels escriptors van tornar quan les editorials de Catalunya van començar a publicar en català, perquè la literatura catalana a l’exili tenia molts pocs lectors, i van destacar a Mèxic cinc artistes catalans aportant també molt de la nostra cultura. Es tracta de Vicente Rojo, Benito Messeguer, Peiré, Marta Palau en el tapís i Francisco Moreno Capdevila, qui en el mural de la destrucció de Tenochtitlan va plasmar els seus records dels bombardeigs a Barcelona, mostrant una vegada més la forta presència en el subconscient col·lectiu d’aquell fet tant transcendental per a la societat catalana com els d’Hiroshima i Nagashaki  i altres que encara es produeixen per a la de tot el món.

Miguel Ángel Cueña, argentí exiliat a Mèxic, va comparar el cas dels exiliats d’Argentina i Mèxic  i va posar èmfasi en el caràcter surrealista de la societat mexicana, que ens sorprèn una mica a tots.

En el torn de paraules es va parlar una mica del cas de Puebla, on el pes dels espanyols és esclafant i la major part dels exiliats van anar cap al DF, com va ser el cas del futbolista i després gran antropòleg Claudi Esteve i Fabregat, i el Sr. Rodoreda va dir que no hi havia relació entre immigrants i exiliats.

©Joan Fort i Olivella

Atlixco 12 d’agost de 2014.

Volcans de Mèxic

Socors! Demana

En mig de l’oceà.

Fa un gran efecte.

El Pinacote

És en mig del desert

Dit de Sonora.

Colimapétl.

Pujat pels acolhuas

Fa milers l’anys.

Encara ens causes

Tan gran impressió

Que cal pujar-te.

Paracutín.

Nou anys d’erupció.

Fa seixanta anys.

Tequila beu

Tothom que mira el món

Com mexicà.

Força nevat

El volcà de Toluca

Té dos estanys.

Erupció.

Dues grans piràmides.

Teotihuacan.

Tot l’any Don Goyo     

Va treient fumarola.

Parla ma llengua.

La dona blanca

Sempre l’hi fa costat

Amb gran presència.

Oh la Malinttzin!

Per venjar els mexicans

Trià Cortés.

Dels deus de l’aigua

Gran esposa la veien

Els de Tlaxcala.

Però es casà

Amb qui va conquerir

La Nova Espanya.

Nauhcampatépetl

(La muntanya quadrada).

Com el Perote.

La va escalar               

Per obrir a Cortés

Grans perspectives.

Citlaltepétl

(El camí de l’estel)

Guia Orizaba.

©Joan Fort i Olivella

Atlixco, gener de 2014.