Entrada destacada

Les festes majors mexicanes i les danses tradicionals

Un dels trets característics del poble mexicà és la seva visió festiva de la vida. Tal com ho va explicar molt bé Octavio Paz a El laber...

Translate

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris músics. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris músics. Mostrar tots els missatges

divendres, 19 de desembre del 2025

El meu any Jean Sibelius

 Fa pocs dies, el dia de la Puríssima, que es va escaure els 160 anys del naixement del gran músic i compositor finlandès Jean Sibelius (1865-1957), però per a mi tot aquest any ha estat l’any Sibelius, perquè la seva música, junt amb la de  Edvard Grieg (1843-1907), Niels Gade (1817-1890), de qui el dia 21 s’escauran els 135 anys de la seva mort,  i Carl Nielsen m’ha acompanyat moltes estones i m’ha ajudat a comprendre molts paisatges del nord d’Europa.

Si bé va començar tocant el violí, va ser després la música orquestral la que li va donar la fama a partir de 1892, amb les més de 40 obres orquestrals, entre les que destaquen les seves 7 simfonies (1898-1924), i els 13 poemes simfònics (1892-1925), a part d’una desena d’obres escèniques e incidentals i més d’un centenar de cançons per a piano que el van fer molt popular al seu país, provocant que a la seva mort la gent de Hèlsinki es llancés als carrers.

Però la mort de la seva filla menor Kyrsti el febrer del 1900, els problemes amb la beguda i el tabac, i els deutes que això li va provocar a Hèlsinki a partir dl 1903, i sobretot a partir de 1907, van fer que el maig de 1908 li haguessin d’extirpar un tumor a la gola.

Les dues guerres mundials el van afectar durament, ja que el 1914 els seus ingressos per drets d’autor van ser suspesos, el febrer de 1918 van escorcollar la seva casa (Ainola) i van detenir el seu germà, que va morir a principis de 1922 i es va haver de començar a posar ulleres, l’agost del 1922 es va unir als maçons finlandesos, deixant de composar a partir del 1927.

Però va saber transcriure en el pentagrama com pocs el paisatge les llegendes del seu país des de la seva casa de Carèlia, i en les seves dues estades a la ciutat sueca de Goteborg el 1915 i el 1923 li van ser de gran utilitat per completar la seva obra i trobar la pau que li faltava.

Aquests darrers tres mesos també m’ha acompanyat la lectura del magnífic llibre de més de 800 pàgines 80 anys de memòries, del gran pintor nascut al meu poble en Lluís Roura i Juanola, amb qui pocs dies abans vam compartir un agradable esmorzar i la visita a la seva exposició antològica a la col·legiata de Santa Maria de Vilabertran, prop de la qual va viure entre els anys 1978 i 1990 i pintar els 4 grans olis de les 4 estacions a l’Empordà, tres de les quals podeu veure en aquesta foto, i l’altre és de l’estany de Banyoles des de l’ermita de Sant Patllari.

En aquest llibre et porta amb tota mena de detalls i anècdotes pels llocs on va viscut, començant per Sant Miquel de Campmajor, i seguint per Girona, Barcelona, Banyoles, Vilabertran i l’Escala, la infinitat d’exposicions que ha realitzat i gent que ha conegut, els múltiples viatges que ha fet a Rússia, Veneçuela, Estats Units, Mèxic, Grècia i a Paris per al llibre Empúries-Olímpia, la Polinèsia, Cuba, a Florència i a Roma, a Croàcia, a Islàndia, l'Argentina i el Perú, i els 15 viatges a Terra Santa, que s’han traduït, a part d’una munió de dibuixos i olis, alguns de gran format, en una dotzena de llibres de gran qualitat.

Joan Fort i Olivella,

Atlixco, 19 de desembre de 2025.

divendres, 10 de juny del 2016

Nascuts al juny



















Era un setembre,                    
quan figues i raïms
estaven al punt.

La seva injecció,
digestió
i maduració

a cops de vent i suor,
de pluja, fred i calor
els donarien això.

Suc dolç com les maduixes,
les síndries i els melons
les cireres i els préssecs.

I, perquè no, les nous,
que, quan s’acosta el solstici,
també estan al punt.

Al punt per a la nogada.
Al punt per a la vesprada
per tots més celebrada.

Al punt per a la segada
dels blats i els cereals
que omplirien la taula.

Uns fruits ben saborosos,
com els del gran Carner,
en continents diversos.

O els d’en Juli Garreta,
en Bou o els Puigferrer,
que encara ens fan saltar.

Uns fruits que, de vegades,
duren tant al govern,
que, ni els seus néts s’ho creuen.


Valga’m Déu el que han de veure
els nascuts fa més d’un segle
quan el planeta era en guerra.

Una dona al capdamunt
del país amb més estels
a la bandera germana

porta el nom del primer home
que pujà al seu cim més alt
arreu on va per cognom.

Vatua l’olla, quins pebrots
s’han de tenir per deixar
tants homes bocabadats!


Per això som regraciats
els nascuts al mes de juny,
en que morí Juan Ramón.

I a molts els treu de polleguera
més d’un discurs fora de lloc
totalment desorbitat.

©Joan Fort i Olivella

Atlixco, 9 de juny de 2016

dilluns, 7 de març del 2011

Una boda força peculiar

Aquí la gent per les festes d’1, 3, 15 anys, bateigs, comunions, casaments i fins i tot morts sol tirar força la casa per la finestra, però aquest cas que va explicar un venedor de fruita del mercat a la meva cunyada és força peculiar.

Dissabte a la mitja tarda. En aquesta hora al mercat d’Atlixco quasi no hi ha gent, i les taules i parades estan quasi buides, cosa força estranya. Hi Arriba una parella que s’acaba de casar amb una criatura als braços a menjar uns tacos de cecina amb els pocs convidats a la boda.

La cecina són uns trossos molt grossos de carn de vedella que es van separant primer en capes molts fines i després en petits trossos. Immediatament alguna de les venedores de flors els regala un ram, les que couen cecina també els conviden, i un dels músics que hi havia per allà tocant una guitarra els dedica alguna cançó. De manera que mengen i beuen alegrament, fins acaben llançant el ram de núvia, que va a parar a una dona gran, així com la corbata. Heus ací doncs com els va sortir la festa improvisada i quasi gratis!

Em va recordar una boda a la que ens van convidar a Apulco, un lloc molt bonic de la Sierra Norte de Puebla, i a la qual pertany la fotografia que encapçala aquest comentari.

©Joan Fort i olivella
Atlixco, 7 de març de 2011

divendres, 3 de desembre del 2010

Tot Mèxic l'aclamava

Dissabte passat vaig poder gaudir escoltant per un dels canals culturals de la televisió mexicana el concert que el català de Masies de Roda Lluís G. Jordà (1869-1951) va fer el 1910 amb motiu del primer centenari de la Independència de Mèxic, i que un conjunt de joves corals van interpretar amb gran dignitat.

I dilluns vaig tenir la gran satisfacció, a part de veure com el Barça dominava i golejava al Madrid de forma exemplar, i Catalunya emprenia amb serenor una nova etapa, de rebre i llegir el llibre que en Miquel Sitjar ha tingut la gentilesa d’enviar-me en PDF amb el títol Jaume Nunó: un santjoaní a Amèrica, sobre la vida de l’autor de l’actual himne de Mèxic.

Ja m’havia comentat feia poc que la Diputació de Girona havia finançat unes beques per investigar sobre aquest tema, però veure’n el resultat tan aviat i d’aquesta forma ha estat tot un plaer.

Editat per la Fundació Casa Amèrica Catalunya i l’Ajuntament de Sant Joan de les Abadesses, la vila natal d’aquest músic fins fa poc gens conegut, els seus autors, el terrassenc Cristian Canton Ferrer i la barcelonina Raquel Tovar Abad, han dut a terme un magnífic treball, si bé com han dit en una entrevista de presentació al MEXCAT queda encara molta feina per fer als arxius per localitzar més obra seva perduda o desconeguda.

Tal com diuen ells, en Jaume Nunó i Roca (1824 – 1908) va voltar molt de món (Catalunya, Cuba, Mèxic, Estats Units) dirigint orquestres, i va tornar al Born encara que només per uns mesos, per passar els darrers anys de la seva vida i morir a Buffalo, lluny del Mèxic que li havia donat escalf i alhora problemes.

Però tot el que ells han descobert ens parla d’un home d’un gran caràcter i força talent, que va deixar en terres americanes un record notable amb la seva música i el seu tarannà, que no deixava indiferent tant als qui escoltaven les òperes i concerts que ell dirigia ni als seus alumnes , i encara perdura en aquest himne, que presentat i escrit pel seu amic i notable guitarrista Narcís Bassols amb el nom de Paz y Libertad va guanyar un renyit concurs i que encara es canta i escolta amb respecte.

Quan els mexicans dels primers anys del segle XX van descobrir on havia anat a parar, va haver de fer vàries voltes d’honor per tot el país, com els futbolistes pel camp de futbol quan guanyen un campionat o un partit tan notable com el del Barça contra el Madrid.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 3 de desembre de 2010