Escombreu les petjades en l’altura;
ja no hi faré més nosa, la pobresa serà lo meu tresor,
serà l’oprobi lo meu orgull; les penes ma delícia.
Me volíeu fer passar per boig i els bojos sou vosaltres:
i quant veritat és allò de que un boig ne fan cent!
Jacint Verdaguer: En defensa pròpia.
Ell que tot es va donar com Jesús
i ens el portà amb la seva poesia,
als pobres es va lliurar
duent-los el gran sopar
de Crist amb l’eucaristia.
Va sofrir el gran dolor
de patir l’excomunió
a la Casa de la Gleva.
Un exili interior
que no apagà la claror
de la seva eterna bleva.
Ans es defensà amb fermesa
contra la gran escomesa i apel•là al sentit comú.
I ens deixà una altra remesa
del seu verb i agudesa
dient-li al bisbe: !el boig ets tu!
©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 3 d’octubre del 2008
