Entrada destacada

Les festes majors mexicanes i les danses tradicionals

Un dels trets característics del poble mexicà és la seva visió festiva de la vida. Tal com ho va explicar molt bé Octavio Paz a El laber...

Translate

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Garrotxa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Garrotxa. Mostrar tots els missatges

dissabte, 21 de febrer del 2015

Per molts anys, Amics!



Poetes, escriptors, pessebristes,
preceptistes, trobadors, viatgers,
pintors, escultors, arquitectes,
pensadors, dissenyadors, editors,
pensionats, trescadors, vianants.

Paràboles amb molt de futur,
paraules coronades coralment,
pensaments portats amb música,
pas de les quatre estacions,
primavera, estiu, tardor, Nadal.

Per notables cantautors,
per les veus de cupletistes,
per grups in crescendo de dansaires,
perfilant sardanes memorables,
perpetuant grans corals.

Presentadors i presentadores,
presentacions amb qualitat creixent,
puresa del verb i del muntatge,
premis per als millors
portadors de l’amistat.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 20 de febrer de 2015.

dijous, 21 d’agost del 2014

La faràndula olotina


Si voleu saber què és
La faràndula olotina
A Olot haureu d’anar
A principis de setembre.
És la seva Festa Major,
La Festa de la Garrotxa.

La parella de gegants
Ressalta per l’elegància,
La geganta amb el seu ram,
El gegant amb la gran massa.

Amb els nans i cavallets
I el distingit lligamosques
Ballen a la plaça Major
De dia i fins a les fosques.

Igualment en cercavila
Pel centre de la ciutat
De tota la faràndula
llargament acompanyats.

Dracs, conill i pollastre,
La cabreta i el marrà,
Que a la gent que se’l mira
Amb les banyes va a topar.

Qui s’emporta ara la palma
són però el porc i el xai
amb un havà i un raig d’aigua
per ruixar el personal.

Assequen la remullada
La colla del Sol Solet
Que balla amb tanta gràcia
Com els de l’equip d’hoquei.

No hi falten els mussols,
Els aguerrits almogàvers,
Les cornamuses i gralles
I una llarga tamborrada.

Tot això i molt més es mou
Pels carrers de la ciutat
Que per les Festes del Tura
Treu tots els sons a l’asfalt.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 30 de maig de 2013

dijous, 31 de juliol del 2014

Volcans de la Garrotxa



Del Puig Montner
la Vall de Campmajor
sud emboscat.


Al Puig de Mar
Les cases ja neden
En un murmuri.


Fan Rocanegra
Amb el Puig Subià
Una gran parella.


Des de Sacot                         
veus Santa Margarida
molt ben vestit.


Ves del Treiter!
Tant humil com l’homònim
Gran pessebrista.


La Vall del Corb
Té dues ermites
Com dos volcans.


El Fluvià
S’escapa com pot
De tants volcans.


El Puig Astrol.
Tan estrombolià
Com el Croscrat.


Del vell Croscat
En queden els lapilli
Per mesurar-te.


Puig s’Agonia
Ha vist com es menjaven
El seu veí.


Racó volcànic                   
on el cavall pastura.
La pau em portes.


Montolivet
I volcà de Bisaroques.
Torres carlines.


De Sant Francesc
El que més em captiva
És El Calvari.


La Garrinada
Mostra uns quants espais
Ben definits.


Volcà l’Estany
Veuen el pla de Begudà
Com fa Bellaire.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 2013.
Aquests haikús formen part del llibre de haikús
Vinyes i banyes /Vides y astas, en busca d'editor.

dimarts, 19 de febrer del 2013

Un record per a en Llluís Martí i Mn. Mel

Aquest diumenge em van comunicar la mort d’en Lluís Martí i Salló el dia 5 de gener i d'en Josep Maria Melció, Mn. Mel, el dia 3 de febrer, dos grans homes, el primer nascut a Vilafreser el 1951 i el segon a Banyoles el 1935, però estretament vinculats amb aquesta ciutat i amb la Garrotxa en un sentit ampli o les Garrotxes i que havia conegut poc però suficient com per apreciar-los molt i voler-los dedicar un petit record des d’aquesta petita finestra que és el meu bloc.


Precisament el mateix dia en Joan Carreras i Ros va publicar al suplement dominical del Diari de Girona un bellíssim article sobre Mn. Mel que em va fer arribar i on diu entre altres coses aquestes paraules que comparteixo: A Ridaura i a la Garrotxa sobretot, però també a tot arreu on havia passat i a tothom a qui havia tractat i conegut, ha deixat i deixa una empremta i un record inesborrables i un buit difícil d’omplir. Ha estat i és així gràcies al seu caràcter i tarannà obert i jovial, proper i sincer, popular i generós.

L’amor a la terra on van viure i a la gent amb qui van viure, reflectit en la passió per la fotografia, i en el cas d’en Lluís també per tot tipus de documents, ha deixat abundants fruits en forma d’imatges, fets, paraules i llibres que quedaran per sempre en el record de les persones que el vam conèixer i de les poblacions i comarques que tant bé van saber captar i conservar per a la memòria col•lectiva.

D’ara endavant, cada vegada que freqüentem un campanar o un cim, una vall o una gorga, una rectoria o un arxiu, una casa o un racó qualsevol d’aquesta part muntanyosa de les comarques gironines ens recordarem de les seves veus inconfusibles i del seu interès per conservar, millorar i difondre tot allò que de realment valuós hi havia al seu entorn.

En Lluís va venir una vinculació especial amb l’Ajuntament de Banyoles, del que va ser tinent d’alcalde entre 1983 i 1987, amb l’Associació de Comerciants, que va presidir des de 1988 fins a 1990 ja que era un destacat botiguer de roba, amb el Centre d’Estudis Comarcals de Banyoles i el seu Arxiu d’Imatges, del que va tenir cura als anys 90, així com amb la premsa i la televisió locals, publicant el llibre La Puda i el seu balneari (2001).

I en Mel amb les parròquies on va exercir el seu ministeri sacerdotal i amb la gent de l’Alta Garrotxa, que va immortalitzar en el llibre Caminant per l’Alta Garrotxa (1984) i que no van passar desapercebudes, com ho va mostrar l’assistència de 43 capellans i unes 500 persones al seu funeral.

Des d’aquí els envio el meu sincer agraïment, record i desig d’un descans etern, ben merescut després dels sofriments que van patir al final de les seves vides per malalties tan dures com són les de la vista i la del cor.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 19 de febrer de 2013.

dimecres, 25 d’abril del 2012

A la cala es presenta a Puebla


Amb la tristesa de veure que el Barça va perdre amb el Madrid i que es queda fora de la Champions, finalment i per problemes d’agenda, aquest divendres, dia de la Mare de Déu de Montserrat, es presenta a l’IMAC de Puebla el meu poemari bilingüe A la cala de mi corazón. Tindré d’amfitrions el meu amic, l’arquitecte, pintor, novel•lista (ja va per la novena), contista i també poeta Javier Duhart, i el poeta poblà, ara director de publicacions de l’IMAC, Enrique de Jesús Pimentel.

Com en les presentacions que es van fer l’any passat aquí a Atlixco, jo llegiré alguns dels poemes en català i un de nou, i la especialista en acupuntura humana de Puebla Sara Elisabeth Luengas Cruces en castellà (vegeu les etiquetes poemari i presentacions d’aquest bloc). Espero veure alguns dels catalans de Puebla, per poder-los conèixer i celebrar la nostra patrona.

©Joan Fort i Olivella

Atlixco, 25 d’abril de 2012

dimarts, 10 d’agost del 2010

El Mont


Hem vingut de molt lluny    
amb la fe ben encesa
a trobar la bellesa
que en un no res s’esmuny.

I et trobem en la pau
d’aquest immens balcó
d’on es veu Canigó
com un immens palau.

Palau del vent la plana
s’albira vers llevant
tostemps sardanejant
amb llestesa galana.


Al sud de la Garrotxa      
la part més treballosa,
del Fluvià desclosa
com una gran panotxa.

I el gran Pla de l’Estany
que té en altres aigües
i en un immens paraigües
el major torsimany.

Palera i Besalú,
Falgons, Sant Ferriol
i un bon raig d’alcohol
que alimenta el vol.

Banyoles i Girona,
triplement immortal,
amb una catedral
que a pujar-hi esperona.

I mirant més enllà                
un seguit de muntanyes
que no se’m fan estranyes
de tant de bosc que hi ha.

Rocacorba, Finestres,
el Corb, el Far, Montseny
i Cabrera que empeny
a seguir camins destres.


A ponent ja s’ajacen         
tot de valls amb encant
que molt de tant en tant
els meus somnis abracen.

Garrotxes per on tracen
els meus ulls durs camins,
i preuats rajolins
que les mans bé percacen

Grans cims plens de llegendes
i coses a explicar
dels qui els van pujar
en antigues calendes.

I cims més alts que tenen 
els senyals de la neu
per dir-nos en relleu
que no se’n desentenen.

I encara Canigó,             
un nom que ningú oblida
des que li donà vida
un poeta molt bo

des d’aquesta miranda
de set preuats bisbats,
on els enamorats
fan la seva comanda.


A tramuntana encar        
s’albiren més garrotxes
i llocs per on els cotxes
no hi poden transitar.

Un altre bell mirall
de tresors amagats
que ens mostra un devessall
de curiositats.

Els rocs i pous de neu             
d’allà a les Salines,
que ens fan cloure les nines
i fins plorar el cor meu.

I tants i tants indrets,
racons, colls i contrades
que sovint i debades
em fan venir calfreds.

©Joan Fort i Olivella
El Mont, 27 de març –
Atlixco, 9 d’agost de 2010

dimarts, 9 de febrer del 2010

Retrats

-->
X RETRATS...
I UN RETRAT DOBLE

©Joan FORT i OLIVELLA

Bellaterra - Sant Celoni-
Girona – Banyoles -
Sant Miquel de Campmajor
24 de novembre de 1983

0

No hi són tots, els retratables,
ni els més guapos ni els més folls,
ni els que surten a grumolls
a pantalles detestables.

Ni hi són tots, els meus companys,
ni els amics, ni els coneguts:
no són molts, més són molsuts,
ço vol dir que passen anys.

N’hi ha 10 –i un retrat doble–,
els que he fet en un bon jorn,
entre viatge i sojorn.

Mes a tots us els dedico,
perquè tots tirem a mico
i ballem algun pasdoble.


I

Ni rossa ni morena.
Devies rondar els vint.
La una del migdia
al bus de Bellaterra.

De quadres la jaqueta.
De pana els pantalons.
Tranquil·la, a poc a poc,
llegies uns poemes.

No sé qui era el poeta,
Mes compto que dels bons:
hi veia rodolons
i estrofes molt curtetes!

Llegies i somreies.
Estaves de perfil.
Parlaves part de dins.
Per fora eres silenci.

Molts rissos als cabells.
A fe que no es movien.
Els peus et sobreeixien
per baix, arran de terra.

Sabates color beix
–de cuiro i sens talons–.
Baixaven els graons
sens moure gaire oreig.

Pujaren les escales,
mes no les vaig seguir.
Volaven decidides
ignoro per quina aula.

Et resplendia el rostre
–mirat a contrallum–.
No sé quin contrapunt
tocaves amb mà airosa.


II

Ens feies fotocòpies.
Parlaves castellà,
amb veu d’aquella clara
com és allà el cel clar.

Anaves al teu ritme,
constant, particular.
Giraves fulls i folis
amb gran suavitat.

Sovint donaves fitxes
per fer la biblio-tarja.
Un foli ple de ratlles
donaves per signar.

Rebies munts de llibres
dels temes més diversos.
I prest els copiaves
pitjant un botonet.

En treies munts de còpies.
Sovint el carbonet.
Les feies DIN A 3
girant el calaixet.

A voltes s’espatllava...
I ens deies: avui res.
Així sovint et vèiem...
I ens deies: quien te ve!


III

Tres dits de la barbeta.
Un pam fins dalt del cap.
Un pam de les manetes.
Tres dits... de front visat.

La boina te’n tapava
la part de més amunt.
Així te la guardava
de fred i vent tot junt.

Et treies la bufanda.
El plec de sota el braç.
Deixaves dalt la taula
la lletra més loquaç.

Obries la carpeta
–paper li’n deies tu–.
El micro era una aixeta
que raja amb gran impuls.

Impuls sempre ens donaves,
–parlant amb verb pausat–
devers carrers intactes
als ulls sapiencials.

Regaves amb la lletra
pissarres abans negres.
El gruix era una veta
que a tots donava aletes.

Impuls, el teu impuls,
pendent de molts de punts,
devers rius i difunts
amb fe en els no ganduls.

Un doll inesgotable
a tots ens has deixat.
Amb ells reguem la campa
on brolla un gran sembrat.

(Miquel Barceló i Perelló)


IV

La llengua conreaves
com cava un hom un camp:
Clavaves pam a pam
els mots que conreaves.

Aquells, els més estranys
que hom troba al diccionari:
les parts d’un llarg rosari
–misteri amb mils de panys–.

Ai las! Com els extreies
del cove dels grans mestres!
Un gran pagès et creies.

Renoi! Com t’enterraves
–amb mans que creies destres–
al solc de les esclaves!

(Joan Mª· Puigvert i Romaguera)


V

Ja em sembla que t’hi veig,
entrant per la gran porta,
seguida d’una escorta
d’alumnes de passeig.

Com obres la comporta
Dels fulls de la llibreta...
I en salta un bell solfeig,
que en tu recorda ormeig.

Ormeig ple de crustacis,
d’amfibis i aus amigues,
que esperen que tu els cacis...

Amb gust d’historiadora,
que albira les formigues
perquè és poeta a l’hora.


VI

Avui no sé què fas.
Si ets un vell de mili.
Si vas en un navili...
O comptes qualque pas.

Si ets un noi loquaç
–allà, en un llarg exili–...
O fas que no et vigili
un tètric capatàs.

Mes se que amb gran alçària
veus bé el que cal fer
per fuire del merder.

Mesures la grandària
d’humans comportaments
i gustos renaixents.


VII

On ets? A prop del delta,
tocant a l’Aragó?
Expliques qui era un celta
A gent que aspira a actor?

Ho sé! I que ets espelta...,
que vola en avió...
Que corre i que s’empelta
a prop d’un riu senyor.

Que ja ha passat l’estiu,
i el temps de prendre el sol.
Mes bru tens el trespol.

Que d’art en saps un niu.
I expliques la lliçó
més bé, segur, que jo.


VIII

Cabells, els teus, són foscos,
difícils, arrissats,
esquerps, quasi arrauxats,
com molts marítims boscos.

Te’ls toques, cercant roscos
que et donin pela  i plats,
que molts n’he vist rentats
pels dits no pas gens toscos.

Geògrafa d’ofici.
Origen: l’Empordà,
un poble a prop del mar.

Esperes amb desfici
donar el coneixement
que duus tan dolçament.

(Adela Terrades)


IX
Retratar-te m’és un fard,
Tot i veure’ns cada dia.
Ton humor dins es congria
I quan surt és molt isard.

Et surt part damunt del llavi,
sota els pels del gran bigoti.
Com cansat del poti-poti,
que troba amb instint de savi.

Mes sovint se’t torna enrere
–com els pèls de sobre el cap–
per la por de fer algun nyap.

És llavors que agafa el llapis,
I dibuixa nens i papis
Cordant-se la cremallera.

(Joan Boadas i Raset)


X

I jo?
Jo sé, potser com sóc jo?
No acostumo a contemplar-me.
I si ho faig, potser al rentar-me,
em veig no gaire senyor.

Pagès no m’hi veig tampoc.
Si trobo amb qui retirar-me,
o algun ser amb qui semblar-me,
és a l’avi, al pare , al pastor.

Els cabells van sempre on volen.
Són foscos i s’esmicolen
quan arriba la tardor.

Ho veig tot i no veig res.
Sóc poeta i faig un pes.
Tot ho aguanto amb gran candor.


... I un retrat doble

Ell és ell... I ella és ella.
Tots dos formen un tot.
Mes, no una illa ni un illot,
sinó una bona parella.

Són molt prims, com una ovella.
Riallers, sempre i pertot.
Mes no són cap tabalot...,
Ni un ramat del pla d’Anyella.

El verb llur és amigable.
I l’esguard prou retratable
com per fer-ne un gran poema.

Cerca allò que a tots ens complau:
Aquell mot que sembla clau
i que FI posa al problema.


ALTRES RETRATS

-->
Albina

Quan el temps passa i es percep
la llevantor del vent de l’illa,
el vell vaixell gira la quilla
devers el cup, ranci, del cep.

El full s’enlaira, astres amunt,
entre cabells de purpurina
–treu la prosàpia de l’Albina
aires humits de riu difunt–.

Se sap la història de memòria
i l’espectacle enregistrat
és subtilment ben arxivat.

Se’n va la llum de l’edifici,
neurotitzada pel suplici
memoritzat d’incerta glòria.

(A l'Albina Varés)
©Joan Fort i Olivella
Girona, 4/03/1988



-->
-->
Trico-trico, test pedal

Fum no en fas, ferm Fanyanàs,
damunt dos durs flotadors
tot trescant pel Ter fatós
contra coms i com t’ho fas.

Fas furor flotant flautós
des de dalt del Pasteral,
trico-trico, test pedal,
venturós fins al Pals gros.

Rebs rebuigs de rems rascats,
rebentades, rom, ruixades,
res de res de remullades.

Surts sedós, i sadollats
seguidors i seguidores.
Tot un goig per les senyores.

(A en Miquel Fanyanàs)
©Joan Fort i Olivella
29/12/1995


-->
Criatura vergonyosa

Criatura vergonyosa,
téns una filla que és una rosa.
Aneu a Eivissa en un vaixell
i quasi hi deixes la pell.

Recites als avis sense llegir

tot un poema que ja és dir.
I dius que no et veus amb cor
de llegir el teu desig d’amor.
Els faigs d’allà a can Falet
es pregunten què t’han fet
perquè ets tan gran i no goses
dir els versos com a noses.
Au ves, no ens fagis pas riure,
que tots ens coneixem de llegir i escriure.
©Joan Fort i Olivella
31 d’agost del 2003


-->

Els germans Fontfreda


Seguint les petjades de l’Albert i la Coralí
els germans Fontfreda han trepitjat tanta Garrotxa
que només de pensar-hi ja em fa mal la clotxa
i sento arreu sentors d’alzina i romaní.
Serà inoblidable per a molts i per a mi
un Divendres Sant amb enterrament inclòs
en un antic hostal, en indret molt reclòs,}
on la seva presència ja feia empetitir.

Quin és l’indret que ells no coneixen?
Quin és el cim que ells no han pujat,
o que una seva excursió no mereixen?
La seva petja és constant i pregona,
i ajuda als qui van al seu costat
a passar tothora una bona estona.
©Joan Fort i Olivella                
Juliol del 2005