Entrada destacada

Les festes majors mexicanes i les danses tradicionals

Un dels trets característics del poble mexicà és la seva visió festiva de la vida. Tal com ho va explicar molt bé Octavio Paz a El laber...

Translate

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris arbres. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris arbres. Mostrar tots els missatges

dimarts, 22 de desembre del 2015

Aquest Nadal plantaré una olivera



Aquest Nadal plantaré un xiprer
a la nostra nova casa
perquè tingui perspectiva
devers el cel infinit.

Aquest Nadal plantaré una olivera
a la nostra nova casa
perquè hi regni la pau
des del seu primer moment.

Aquest Nadal plantaré una alzina
a la nostra nova casa
perquè no perdi mai el verd
ni l’escalfor ni l’amor
cap a aquella terra aspra
però plena d’amistat.

Aquest Nadal plantaré una parra
a la nostra nova casa
perquè no hi falti el pa i el vi
de la Fe i de l’Esperança
que tots dos portem a la sang
amb caritat renovada.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 26 de novembre de 2015
Poema llegit al Recital de Nadal dels Amics de les Lletres Garrotxines,

Celebrat al Casal Marià d’Olot el 13 de desembre de 2015

dissabte, 21 de febrer del 2015

Lluny de tu (cançó)




















Lluny de tu, lluny del final
d'aquell desig general.

Lluny del mar, lluny del far,
lluny del cel que ens és més car.

Lluny d’aquell capitell,
que ens eriçava la pell.

Lluny d’aquelles muntanyes,
que portem a les entranyes.

Lluny d’aquell univers,
que m'afaiçonava el vers.

Lluny del mot, del Titot,
que de cants omplia el got.

Lluny del Sí, d’aquell pi,
que no podem deixar morir.

Ja no hi puc pas estar.
Per això em poso a cantar...

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 21 de febrer de 2015

dimarts, 11 de desembre del 2012

Viatge pel nord de la Península Ibèrica (3) de Porto a Santiago de Compostel·la

Canviem de guia. Es diu Verónica i d’aquí en endavant nosaltres serem “los verónicos” i com que la ruta que seguirem segueix alguns dels camins de Santiago, serem tractats sovint de peregrins.

En una hora arribem a la ciutat de Braga, la Bracara Augusta romana, important diòcesi sueva, visigòtica i tradicional capital religiosa de Portugal. Però nosaltres no hi entrem i l’autobús ens deixa al peu del funicular més antic del món, que funciona mitjançant un enginyós contrapès d’aigua puja fins als jardins i santuari del Bom Jesus de Braga, un bell indret per passar una bona estona amb la família o qui sigui, entre castanyers, pins i altres arbres de considerables dimensions, algunes fonts i estanyols i un ambient que convida a la meditació i el descans. De fet trobem molta gent que hi puja en bicicleta de muntanya o a peu per les escales amb fonts on hi ha esculpides les 3 virtuts teologals i els 5 sentits. Nosaltres les baixem caminant i gaudint de la vista de la ciutat.

Travessem el riu Minho i entrem a Galícia, seguint una estona les ries de Vigo i Arousa que ens permeten tenir algunes vistes fugisseres de les ciutats de Tuy, Vigo i Pontevedra, que de fet necessitarien una visita més detinguda. Però ens porten fins a Cambados, on fem un passeig en barca per la gran ria d’Arousa i ens parem a veure els vivers de marisc on degustem els famosos i gustosos musclos i el vi Albariño, per tornar a menjar una mica de marisc en un dels molts i bons restaurants del seu nucli medieval.

Una hora més de viatge per paisatges verds i suaus i ja som a Santiago de Compostel·la, el que els documents medievals catalans anomenaven Sant Jaume de Galícia, el més important centre de peregrinació de l’occident europeu. En una parada a la Plaça de l’Obradoiro per contemplar l’Hostal dels Reis Catòlics i el gran fris del Pazo de Raxoy, seu de la Junta de Galícia, i el breu passeig pels carrers adjunts a la catedral en trobem alguns, i nosaltres mateixos besem la imatge i baixem al sepulcre de l’apòstol i oïm missa en el que es pot considerar la culminació del romànic de la Península Ibèrica.

Després d’omplir-nos d’aquestes belleses naturals, artístiques i espirituals anem a descansar a l’hotel Puerta del Camino, situat just al costat del palau de Congressos, on s’està fent el llarg escrutini de la jornada electoral que revalida el mandat del popular partit conservador gallec, i que en aquest context s’entén una mica més.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 11 de desembre de 2012.

dimecres, 25 d’abril del 2012

A la cala es presenta a Puebla


Amb la tristesa de veure que el Barça va perdre amb el Madrid i que es queda fora de la Champions, finalment i per problemes d’agenda, aquest divendres, dia de la Mare de Déu de Montserrat, es presenta a l’IMAC de Puebla el meu poemari bilingüe A la cala de mi corazón. Tindré d’amfitrions el meu amic, l’arquitecte, pintor, novel•lista (ja va per la novena), contista i també poeta Javier Duhart, i el poeta poblà, ara director de publicacions de l’IMAC, Enrique de Jesús Pimentel.

Com en les presentacions que es van fer l’any passat aquí a Atlixco, jo llegiré alguns dels poemes en català i un de nou, i la especialista en acupuntura humana de Puebla Sara Elisabeth Luengas Cruces en castellà (vegeu les etiquetes poemari i presentacions d’aquest bloc). Espero veure alguns dels catalans de Puebla, per poder-los conèixer i celebrar la nostra patrona.

©Joan Fort i Olivella

Atlixco, 25 d’abril de 2012

dimecres, 27 de juliol del 2011

Núvol d'amor

            I


Flor d’Atlixco
la rosa
s’obre al món.
Dóna color i aroma.
Tot ho omple d’encant.

Lluny arribà el seu olor.
Atragué la meva poesia.
La va omplir de matisos
i noves ganes de viure.

              II

El teu centre s’ha cobert
de pensaments,
roselles, amarants,
núvols d’amor,
petúnies, argentines,
serpents multicolors,
lliris, nards, gladiols,
cors oberts a pleret,
clavellines i clavells,
onejants primaveres.

Faroles sostenen
fins geranis xinesos,
cauen com llàgrimes
sobre l’antiga via.

Càlides neus
alimenten arrels.
Enormes araucàries
cobreixen grans somnis.

©Joan B. Fort Olivella
Atlixco, Juny-juliol 2011.
Traducció 27 de juliol de 2011

dimarts, 28 de juny del 2011

La presentació d'en Cohutec

Amb el bon regust del càlid acolliment que els meus poemes en català i en castellà van tenir el dia 17 i a les emissores de ràdio on he anat i on encara he d'anar, i a l'espera que el meu cunyat em passi les fotos de la presentació del meu poemari A la cala de mi corazón aquí a Atlixco, us passo l'enllaç amb el bloc d'en Cohutec Vargas Genis de la inspirada presentació que em va fer.
http://enlascanterasdelalma.blogspot.com/2011/06/presentacon-del-poemario-la-cala-de-mi.html

divendres, 3 de desembre del 2010

Fageda despullada

Fageda despullada.
Ara et veig assetjada
per un estol humà.

Les fulles ja crepiten
mentre onejant leviten
i ploren pel demà.

©Joan Fort i Olivella

dimecres, 25 de novembre del 2009

El valor de l'arbre

-->
-->
Els arbres són com els homes,
tenen una vida llarga,
d’ençà que neixen amarga,
moguts pel vent com les ones,
trepitjats per les persones
que esqueixen els seus braços
perquè els ocellets més mansos
no hi puguin pas reposar
ni s’hi puguin repenjar
per fer migdiada els gansos...
L’arbre és humil, juganer,
amic dels petits minyons,
que contents més no poder
darrera d’uns branquillons
esperen si l’amic ve.
I quan pel seu davant passa
aquell qui els està cercant,
darrera d’una rabassa
surten els amics cantant:
“Sempre es conservi la raça
d’aquest roure corpulent.
Ara el roure està content,
prô els infants se n’han anat
i allí resta trist, i creix,
i somriu quan sota ell neix
un bolet primaveral...
És com un gran monument
que la vista ens fa alçar
vers aquell qui el va crear
per purificar l’ambient.
Posades té a la terra
les arrels fondes i fermes
perquè en temps de secà
no perdi sa cara verda.
Difícil és per al roure
créixer dret com una espelma,
i més quan plantes malignes
el punxen per les muscleres.
Però ell quan guaita el cel
per veure la gran estrella
i contemplar l’univers
i les plantes més novelles,
veu pel cim de tot això
que una llum sa vista cega
i li diu:
-­­­­Gràcies a mi
Pots veure aquestes belleses-.
Quin valor el d’una gla
per fer a les bardisses guerra,
i amb noblesa triomfar
sortint també de la terra!
Després d’una llarga vida,
Que al capdavall és un drama,
el vell roure és capolat
per una fressosa màquina.
D’ell en fan bocins de pa
que s’ajunten en gran barra
per més tard, un altre jorn,
fer-ne un banc on repenjar-se
aquells que quan era vell
sota seu feien migdiada.

©Joan Fort i Olivella
Sant Miquel de Campmajor, 26 de març de 1973
1r. Premi del concurs escolar del Dia Mundial de l’Arbre 1973

El trist comiat d'un arbre


Ha passat l’estiu
i amb ell la calor;
ara amb la tardor
tot queda mustiu.

Sols resten les cendres
d’aquell bosc cremat;
negres han quedat
aquells verds pins tendres.

L’home és tan dolent
que amb enveja i fúria
crema la boscúria
ajudat pel vent.

El foc és petit
quan tot just comença.
Ningú els pins defensa
la rogenca nit.

Quan la nit avança
poquet a poquet
cap al regueret
ja molt s’abalança
i agafa el camí
de la gran conquesta
amb marxa molt llesta.

Dalt d’un puig un pi
pressent ja la mort
que se li acosta.
Ara molt li costa
de tenir conhort
al constant vigia
del lluent estany.
La pluja d’enguany
quin bé li faria!

Prô guanyen altura
Les flames cruels
i perd els anhels
la verda natura.

El pi es veu vençut
quan aquells malvats
per tots els costats
el deixen ben brut.

El cor li emmascaren
mes l’ànima no,
car és gran l’amor
amb els que es separen.

©Joan Fort i Olivella
Sant Miquel de Campmajor
16/10/1973
Amb motiu del foc produït als boscos del Casot.