Un any després del terratrèmol

Avui fa un any del terratrèmol, oficialment de 7,1 graus, però que sembla que va tenir quasi mig grau més, que va causar un total de 369 morts (228 a la ciutat de Mèxic, 74 a l’estat de Morelos, 45 a l’estat de Puebla, 15 al de Guerrero i 6 al de Oaxaca), a més de 163 temples danyats a l’estat de Puebla, semblant a Morelos, 600 edificis i 934 escoles a la ciutat de Puebla i 16.000 en total i 190.000 vivendes afectades, 50.000 de les quals van querar irrecuperables.

A la ciutat d’Atlixco van morir 8 persones i  van resultar molt danyats tots els temples principals, que encara s’estan restaurant, així com les cases dels 4 carrers principals, que les primeres setmanes i mesos oferien un aspecte fantasmagòric.

Amb l’esforç dels seus propietaris, que de seguida es van posar mans a l’obra, s’han anat obrint alguns negocis, i tot just aquest estiu s’han pogut obrir un parell d’hotels amb renovada imatge, i aquests dies s’està acabant d’arranjar aquesta casa on tenia el despatx la meva dona.

Però queda molt per fer, i la ciutat tardarà força temps a recuperar la seva imatge d’abans, ara rejovenida per noves places comercials als afores.

©Joan Fort i Olivella

Atlixco, 19 de setembre de 2018.

Les danses de Carnaval a Mèxic

Parlant de disfresses i màscares, quan vaig escriure l’entrada “Les festes majors i les danses tradicionals a Mèxic, http://poefotoh.blogspot.mx/2009/10/les-festes-majors-mexicanes-i-les.html, que per cert és la més visitada d’aquest blog, amb 650 visites fins ara, no havia llegit l’entrada “Carnaval en México” de la Viquipèdia en espanyol, on s’expliquen amb tots els detalls diversos carnavals d’origen prehispànic, on intervenen una gran varietat de comparses i faràndula vinculades amb la pluja, doncs en el calendari náhuat, la vintena de l'any que va del 14 de febrer al 5 de març s'anomena Atlahuaco "Abandonament de l'aigua".

El Carnaval o las Fiestas del Pochó, de Tenosique de Pino Suárez (Tabasco), comencen el 19 de gener, vigília de Sant Sebastià, i acaben la nit del dimarts de Carnaval amb la mort i cremació del Pochó, déu maligne, i són considerades “el carnaval més rar del món”. La “Danza del Pochó” compta amb personatges com: "cojóes", "pochoveras" y "jaguares" que ballen als carrers i places de la ciutat llançant-se farina al compàs de la música de vent i percussió, llueixen esplèndides vestimentes  confeccionats amb grans fulles, flors, bolquers de xiclet i màscares de fusta; aquesta dansa simbolitza la purificació de l’home de la seva lluita entre el bé y el mal.

El Carnaval de Papalotla de Xicohténcatl (Tlaxcala), comença el diumenge de Carnaval, però s’allarga amb les “danses de la Culebra i la Nina”, que representa la pluja i es ballen el primer diumenge de Quaresma i el tercer, quart i cinquè divendres de Carnaval, amb grups de dansaires com “los Charros” i “los Bazarios”, que porten màscares de fusta.

El Carnaval de San Jerónimo Xayacatlán, a la Mixteca poblana, comença el diumenge anterior al Dimecres de Cendra, i acaba amb la crema gall, penjat d’un pal, la matinada del Dimecres de Cendra i l’aixecament d’una creu. Les comparses s’anomenen “Son Grande”, “El mecate”, “El torito”, “Chandíe” i “La cruz”, i abans tocaven instruments de corda, però ara són de vent.

També és d’origen prehispànica  la “Danza de los Tejoneros” o “Huehues” (vells), que sí esmentava a la meva entrada, originària de la Sierra veracruzana i poblana, i que es balla a poblacions com Amixlán i Cholula (Puebla) i de l’estat de Guerrero, en la qual participen persones disfressades de tigre, paó, coyote, etc.

En canvi, el Carnaval de Huejotzingo (Puebla) i el de Xochimilco (DF), daten del segle XIX, del 1868 i 1872 respectivament. En el primer intervenen els diferents batallons que recorden la Batalla de Puebla de 1862, en la qual tingué un paper molt destacat el general Prim. El segon és “El Brinco de los Chinelos”, i té l’origen i també es balla a l’Estat de Morelos, especialment a les poblacions de Atlatlahuacan, que llavors era una alcaldia de Tlayacapan, i on va començar el 1872, Tepoztlán i Yautepec, tot i que la vestimenta té arrels prehispàniques.  Per més informació podeu veure també http://es.wikipedia.org/wiki/Chinelo i la nova entrada d'aquest blog  http://poefotoh.blogspot.mx/2015/03/danses-art-i-tradicions-atlatlahuacan.html.

Són doncs aquests carnavals ben vius, però amb arrels molt profundes, que cal conservar. En canvi, els de Veracruz i Mérida, potser més famosos, són molt més recents i de l’estil de tants carnavals d’arreu del món.

©Joan Fort i Olivella

Atlixco, 18 de febrer /19 de març de 2015.

Volcans de Mèxic

Socors! Demana

En mig de l’oceà.

Fa un gran efecte.

El Pinacote

És en mig del desert

Dit de Sonora.

Colimapétl.

Pujat pels acolhuas

Fa milers l’anys.

Encara ens causes

Tan gran impressió

Que cal pujar-te.

Paracutín.

Nou anys d’erupció.

Fa seixanta anys.

Tequila beu

Tothom que mira el món

Com mexicà.

Força nevat

El volcà de Toluca

Té dos estanys.

Erupció.

Dues grans piràmides.

Teotihuacan.

Tot l’any Don Goyo     

Va treient fumarola.

Parla ma llengua.

La dona blanca

Sempre l’hi fa costat

Amb gran presència.

Oh la Malinttzin!

Per venjar els mexicans

Trià Cortés.

Dels deus de l’aigua

Gran esposa la veien

Els de Tlaxcala.

Però es casà

Amb qui va conquerir

La Nova Espanya.

Nauhcampatépetl

(La muntanya quadrada).

Com el Perote.

La va escalar               

Per obrir a Cortés

Grans perspectives.

Citlaltepétl

(El camí de l’estel)

Guia Orizaba.

©Joan Fort i Olivella

Atlixco, gener de 2014.

Un bon final del Buen Fin

Imitant un programa ianqui per promoure i estimular el consum en un moment en què estava i segueix estant arreu molt estancat per la crisi financera i econòmica, que consisteix en un cap de setmana de descomptes molt importants en molts articles que d’una altra manera la gent no pot comprar, el govern mexicà va instituir aquest cap de setmana llarg pel fet de celebrar el dilluns per avançat la festa del 20 de Novembre, aniversari de la Revolució, això que anomenen El buen Fin.

Sobretot els grans centres comercials i el que es coneix com centres departamentals ofereixen com passa a les rebaixes els articles que els han quedat en estoc o fora de sèrie o temporada a preus molt temptadors i amb pagaments aplaçats, que fa que molta gent compri moltes altres coses, pagui amb la tarja de crèdit i s’endeuti encara més del que ho està.

 Aquest any a més, la Reforma Fiscal promoguda pel govern d’Enrique Peña Nieto i acabada d’aprovar per les dues càmeres està fent aflorar, i aquests dies especialment, molt de diner negre que l’any vinent estarà molt més controlat, i tot allò que es paga mitjançant tarja de crèdit, també passa pel control del fisc. 

Com que a més a la ciutat de Puebla van celebrar els Jocs Centreamericans del col•legi Los Andes, pertanyent als Legionarios de Cristo, on van participar varis milers de nens i joves, i el Festival de Teatre Héctor Azar, que per cert era d’Atlixco, el divendres a la tarda la ciutat estava intransitable, i la llibreria de la fundació Profética estava tancada per a la gran venda nocturna, de manera que només vaig poder quedar-me a la biblioteca, on per cert vaig passar molt bona estona llegint poemes del conegut i prolífic escriptor anglès D. W. Lawrence, i no pels llibres sinó per una trobada mensual del grup de Pastoral Matrimonial, vam anar a dormir tardíssim.

El dissabte al matí, per evitar les aglomeracions de la tarda, vam anar a reposar alguns elements de la vaixella i altres coses que ja s’havien trencat o acabat, però els aparcaments i els locals d’Angelópolis, on els darrers models de tota mena i color llueixen en tota la seva magnificència, eren plens de gom a gom. Total, que a la tarda i bona part del diumenge va tocar descansar.

Ahir vam convidar a dinar a uns amics catalans i per completar la tarda els vam portar a visitar la que va ser la Colònia Tèxtil més important d’Atlixco, que ara és el Centre Vacacional de l’IMSS de Metepec, on precisament fa tres anys vam començar la 1° Trobada Nacional de Poetes Atlixco La Palabra Escrita en el Agua.

Mentre contemplàvem l’escola, la torre del rellotge, les vivendes i el parc o Zócalo de la colónia, així com les instal•lacions, vivendes i xemeneies de la fàbrica, recordàvem per l’estil i material de construcció el reguitzell de colònies tèxtils esteses a la vora del Ter i el Llobregat, alhora que els grans pins, sequoies, cedres i sobretot ficus que, com el faig que ombreja i dóna un acolliment màgic a la font de Sant Marçal del Montseny, s’estenen com els grans dits d’una mà pel terra de l’acollidor indret ideat per uns industrials suïssos de finals del segle XIX, i altres indrets de Catalunya no menys màgics com la Fageda d’en Jordà, de la Grevolosa, del Clascar de Finestres, del bosc de la baga de Gresolet o de Malanyeu, que en aquesta època ofereixen bellíssims contrastos cromàtics i ens recorden agradables caminades i xerrades com les que ahir vam mantenir.

©Joan Fort i Olivella 
Atlixco, 19 de novembre de 2013.

Els poetes Dionisio Morales i Saúl Ibargoyen homenatjats a Atlixco

El III Encuentro Nacional de Poetas Atlixco La palabra escrita en el agua que es va desenvolupar a la Ciutat de Mèxic i en dita ciutat del 16 al 19 de maig va tenir com a fet més rellevant la presència i l’homenatge al poeta de Tabasco Dionisio Morales i al d’Uruguay però nacionalitzat a Mèxic Saúl Ibargoyen, als que es va concedir la Còpia de la Cèdula Reial d’Atlixco de 1579, en uns actes que van comptar també amb la presència d’ escriptors mexicans tan destacats com els poetes Mario Bojorques, José Homero, Mario Calderón, Carlos Azar i Mariano Morales i el novel•lista René Avilés Favila.

La trobada va començar el dijous a la Sala Adamo Boari del Palau de Belles Arts amb la presentació de la trobada i de l’Antología Poética de Ricardo Pérez Quitt, director de la Casa de Cultura d’Atlixco, Atlixco: la palabra escrita en el agua, que recull poemes de poetes d’Atlixco des del segle XV fins a l’actualitat, dels poetes que participaren en la Iª Trobada i dels que es van llegir a la mateixa sala en la IIª Trobada, amb l’aigua com a tema primordial.

El sempre combatiu Saúl Ibargoyen va dir entre altres coses que venim de l’aigua, que aquest llibre és un càntic a la diversitat i que la poesia és un acte de llibertat. Carlos Azar va comparar l’edició de poesia a França i Mèxic comentant que aquí el difícil és publicar el llibre, però que et llegeixin és impossible, i va recordar uns versos del poema “Atlixco siempre” del seu pare, el gran poeta i dramaturg Héctor Azar. I l’acte es va cloure amb l’ anunci de la presentació el dissabte de la Antología Poética ≠ Yo soy Poesía Joven de Atlixco i del 1r Concurs de Poesia que es convocarà aviat organitzat per l’Ajuntament d’Atlixco i la Universitat Metropolitana de Mèxic, on treballa Carlos Azar.

El divendres al matí es va dur a terme al preciós jardí del Rancho San José de l’arquitecte, escriptor i pintor Javier Duhart la trobada de poetes amfitrions i poetes hostes, que ell mateix va anomenar aquelarre poètic. Saúl Ibargoyen ens va delectar amb alguns paràgrafs del seu “Tango negro”, i semblantment van fer Dionisio Morales amb el final de “El último canto del cisne”, José Antonio Durán comentant les malalties que sorgeixen als 65 anys i el jove Sergio Solís amb les seves “Mordidas digitales”.

El lliurament de la Còpia de la Cèdula Reial d’Atlixco de 1579 es va celebrar al Saló de Cabildos de l’Ajuntament d’Atlixco, amb la presència per primera vegada aquest any d’ una forta tempesta elèctrica a fora però una càlida acollida a dins.

René Avilés Favila es va mostrar emocionat i agraït per haver rebut tan preuat reconeixement fa un any i va ressaltar la visió poètica que omple tota l’obra de Dionisio Morales, fins i tot en la seva faceta de crític d’art, que queda plenament demostrada en una obra tan notable como Música para los ojos, on repassa l’obra dels pintors fonamentals de la història contemporània de Mèxic, des de Diego Ribera a Héctor García, o en els recados dedicats a Sebastián o a Jesús Urbieta.

Mario Calderón, pare del nostre mestre del Taller de Poesia d’Atlixco Alí Calderón, va ressaltar la bellesa barroca i la crítica social tant de la poesia narrativa com de la novel•la de Saúl Ibargoyen, sorgides de la dura situació política viscuda tant al seu Uruguai natal (1930) amb la dictadura de Juan Mª• Bordaberry com al Mèxic adoptiu (1976).

José Homero va situar l’obra de Dionisio Morales en una poètica estrictament mexicana que reflexiona sobre l’existència amb ironia i que ha evolucionat d’una primera etapa marcada per la naturalesa tabasquenya i el seu gran mestre Carlos Pellicer amb obres tan rellevants com Las estaciones rotas i dádivas, a la més recent que és com un retrat a llapis de si mateix.

Finalment el gran actor Carlos Bracho va llegir alguns dels poemes més representatius del gran poeta tabasqueny homenatjat, com “El árbol”, “Corazón de obsidiana”, “El 10 de junio” o “Canción de primavera”, que segons comentà el propi autor està inspirada en la invasió yanqui a Iran el 2003.

Ja a l’Auditori de la Casa de la Cultura Acapetlahua- can la primera actriu i cantant Cecilia Toussaint va llegir con gran claredat i calidesa un text i poemes inspirats sobretot en Atlixco i en l’element que dóna origen al seu nom i riquesa que és l’aigua i un de la jove Kalid, i va acabar recordant que el seu besavi fou atlixquenc i cantant una cançó dedicada al cor que ens fa palpitar i viure, aixecant amb quasi cada poema els aplaudiments del públic que gràcies als vanos amb la seva efígie i tres poemes li va donar i va aguantar la calor i quasi omplia la sala.

El dissabte al matí es va desenvolupar al Restaurant Fragaria un fructífer Diàleg de Poetes Majors a Poetes Joves amb la presentació del llibre ≠ Yo soy Poesía Joven de Atlixco, editat pel propi Fragaria /Casa de Cultura d’Atlixco.

Saúl Ibargoyen va apuntar entre altres coses que som poetes perquè els demés ho diuen, que vivint en vàries ciutats hom va construint la seva pròpia ciutat i que hem d’aixecar el verb quotidià, com ho fan sobre tot Sergio Solís amb “Los hijos del policía”, Kalid Ameyali Sosa Morales amb “Qué escalofriante” o Mireya Belén Gómez explicant la seva encelofatitis viral i els dolors que l’hi ha provocat, com l'ha superada i que observa i es deixa impregnar pels sons, i en menor grau Juan José Briones en “El incendio interior” o María Fernanda González Villaseñor en “Vuelve a la realidad”.

Per la seva part Rubén Márquez va dir que la poesia és una companyia necessària, un diàleg amb un mateix que també ens fa patir, i va al•ludir a les Metamorfosis d’Ovidi per compartir amb el gran poeta llatí que només els deus poden canviar; Mario Calderón els indicà els passos a seguir i va valorar el llenguatge natural de Sergio i Mireya, i Mario Bojorques (Premi Aguascalientes) ens va compartir la importància de compartir, alguns poemes del seu llibre Y x K, que té a casa seva un altar a Chochipili, déu dels poetes, però que la escriptura es fa en la solitud.

A la tarda els poetes que van voler van llegir els seus poemes al Saló de Cabildos de l’Ajuntament d’Atlixco, entre els que destacaria per la seva força “El vino” i “El desterrado” de Saúl Ibargoyen i les casidas de Mario Bojorques, i el diumenge al vespre una altra tempesta fa ver que la òpera de balcó que s’havia de cantar a la Vecindad Aguilar hagués de fer-se sota paraigües i només amb alguns boleros mexicans, però que ja van assentar un bon precedent i es pretenen anar fent en altres dels molts i bells balcons de la ciutat.

El balanç d’aquesta IIIª Trobada és doncs força positiu, per la presència de menys poetes convidats però alguns de gran qualitat, que ens van enriquir amb les seves experiències i creacions, i d’aquestes joves promeses que segur i així ho desitjo portaran el nom d’Atlixco molt lluny i a granes altures.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 22 de maig de 2013.

2.800 assistents al 1er. Festival Cultural Xelhua

Diumenge es va clausurar, amb l’auditori de la Casa de la Cultura Acapetlahuacan d’Atlixco al complet, el 1er. Festival Cultural Xelhua, que amb motiu del 1er. Aniversari del programa Entrevist-arte i del 2on. Aniversari de Sinergia Radio, els poetes Cohutec Vargas Genis, Esmeralda Tobón Ávalos i César Guzmán Hernández, juntament amb varis col•lectius i artistes d’Atlixco han organitzat del 15 al 26 d’agost, per recordar el mític fundador de les poblacions d’Atlixco i Cholula, i que a més de la primera ha abastat les de Huejotcingo, Puebla i Tochimilco.


El dimecres dia 15 al migdia es va inaugurar a l’Hospital Municipal de la Santa Creu d’ Atlixco l’exposició “Art que alleugereix” del col•lectiu “Un solo espíritu” format pels esmentats Esmeranda Tobón, que mostrava 5 gravats inspirats en temes pre-hispànics, César Guzmán Hernández, amb belles fotografies que mostren detalls del coloret i dels vestits de l’Atlixcáyotl, el gran festival etnològic d’Atlixco que es realitza el setembre, José Manuel Rodríguez Caltenco, amb paisatges d’Atlixco, i el també poeta i arquitecte Javier Duhart amb alguns retrats, temes abstractes i nus també d’un gran coloret, els quals explicaren una mica les seves obres.

Igual que faria a Tochimilco i a la tarda el portaveu de l’Ajuntamient, Cohutec va llegir els primers versicles del llibre Xelhua: historia de Atlixco, de Ricardo Pérez Quitt, per donar a conèixer i reivindicar aquest destacat personatge, el nom del qual significa “el fill de la via làctia”, a qui també es deu la primera piràmide de Cholula, que segles a venir es convertiria en la més gran del món.

A la tarda el pati del Palau Municipal va albergar la Inauguració del Festival, amb les explicacions, agraïments i reconei-xements dels organitza-dors i participants, i en especial al batlle i repre-sentants de l’Ajuntament de Huejotzingo i de la Universitat de Tula-Tepeji de Hidalgo, que va portar 5 murals dedicats a Quetzalcóatl por sengles artistes internacionals en una trobada que es va realitzar el 2004, i un grup de danses pre-hispániques de caràcter ritual, que l’abundós públic va poder escoltar i fins i tot ballar amb goig. Així mateix es va presentar la nova temporada de Entrevistar-te.


El divendres dia 17 al migdia l’historiador Baltzar Brito Guadarrama va donar una conferència a la Universitat Politècnica de Huejotzingo en la que va explicar els còdexs de Huejotzingo, les seves vicissituds e importància per la historia local, nacional i cultural, i a la tarda es va realitzar al zócalo de Huejotzingo un altre dels actes més destacats.

Es tracta de la Trobada-Recital de poesia La flor y el Canto en record del que el 1490 convocà el príncep i poeta Tecayehuatzin de Huehotzingo a 13 poetes nàhuatls. S’hi van lliurar reconeixements al poeta Mario Bojórquez, al dramaturg Ricardo Pérez Quitt, al muralista Polo Castellanos i al historiador Dr. Baltazar Brito Guadarrama, autor de 4 llibres sobre la historia de la població i els seus manuscrits.

Un grup de danses de la Universitat Politècnica de Huejotzingo també van ballar algunes danses rituals pre-hispàniques amb gran habilitat i un duet de flauta i guitarra va oferir un selecte repertori de música andina.

El poeta local Delfino Hernández Becerril va llegir un llarg i trist poema sobre la població que nos acollia, i els poetes d’Atlixco alguns dels nostres. Jo vaig llegir aquest poema:

Volvemos a Huejotcingo


Como un día los príncipes y poetas nahuas
Los poetas de Atlixco y de Puebla
Les llevamos la Flor de nuestros poemas,
La Danza de la Amistad
Y un Canto de Esperanza
Hacia un mundo de Amor y Paz.

Yo desde la falda de los Pirineos
El recuerdo de los trovadores
De Occitania y de Cataluña
Que hemos participado en los Juegos Florales
Y el del rey Juan I, Francesc de Bofarull
Y los que acá del océano
Los restauraron para que no murieran
Los valores, la lengua y la poesía.

Per acabar es va descobrir un merescut monument a Tecayehuatzin.

El dissabte i al claustre de l’Hospital Municipal de la Santa Creu d’Atlixco el Dr. Juan Cuautle va exposar la història de dit hospital, que es remunta al 1581, si bé llavors estava en un altre indret, i el 1731 es va traslladar a aquest a rel d’una epidèmia de pesta.

El poeta hidalguense Agustín Cadena va llegir poemes del seu llibre Cacería de brujas, que són com instantànies de personatges urbans femenins, com “la gorda” o “la cridanera” d’ objectes i sobre el cafè.

I també es va presentar la publicació mensual de tipus mural Bajo el Volcán, que segons van manifestar els seus editors Ana Luisa Caroli i el muralista Polo Castellanos pretén conscienciejar a la població de la necessitat d’una economia sostenible.

El diumenge a la tarda hi va haver la lectura de poemes dels poetes del Taller d’Atlixco al Cuexcomate, el volcà més petit del món, de només 13 m. d’altura, 8 m. de diàmetre al nivell del terra, i 23 a l’exterior, situat a la colònia La libertad de Puebla. Es va formar per broll d’aigua sulfhídrica d’un guèisser, conseqüència de l’erupció del Popocatépetl l’any 1064, i la seva última efusió d’aigua calenta va ser el 1662.

El seu nom, que també existeix a Atlixco, prové del náhuatl cuexcómatl, que significa “olla de fang” o “lloc per guardar, i es segueix usant per denominar les sitges tradicionals per guardar grans a l’abric de les pluges, dels insectes i dels roedors.

En aquest marc tan especial els poetes vam anar llegint els nostres poemes, alternant amb la intervenció musical del duet Tierra de Fuego que va començar amb “La cuna del mar” i va acabar amb “El cóndor pasa”. Es van donar reconeixements a Venancio Mello, a la ballarina, coreògrafa i poeta Niki Blanco, i a Abraham Chinchillas, qui va llegir alguns poemes del seu llibre Zoología indescifrable sobre el foc.

http://enlascanterasdelalma.blogspot.mx/2012/08/festival-cultural-xelhua-2012-puebla.html


El dilluns es va inaugurar a la Casa de la Cultura Acapetlahuacan de Atlixco l’exposició d’olis i gravats del pintor cubista Byron Gálvez i Esmeralda Tobón.


El dimarts 21 ha haver un concert de rap a la rotonda del mercat d’Atlixco i el dimecres un altre de cançó a la presó, el primer a càrrec dels joves trets de la marginalitat gràcies al programa Ojos para volar Thinker la causa, Rapster y Boy k, i el segon de Sergio Solís i el seu pare Néstor Solís.

El dijous dia 23 es va presentar a la Casa del Escritor de Puebla el primer poemari d’ Esmeralda Tobón Presagio de otra piel. El professor del Taller d’Atlixco Alí Alderón el va situar dins la poesia femenina mexicana, destacant com els demés presentadors el seu erotisme. Mariano Morales, fundador del diari Síntesis, la seva força i nostàlgia. I l’autora va manifestar que alguns dels gravats que il•lustren el llibre li han portat deu anys de feina i va llegir alguns dels poemes, com “Palabras” o “Corazón de manecillas!”, deixant clara la seva minuciositat i sensibilitat.


El divendres 24 es va inaugurar de nou a Tochimilco l’exposició “Art que alleugereix ” i la de 10 fotografies de paisatges de la zona d’Atlixco de Luís Bueno Avendaño i Javier Duhart va llegir alguns poemes.


Finalment el diumenge 26 es va clausurar el festival amb la posada en escena de Mientras pel grup Teatro Danza, format pel ballarí Joseu Nieva i la ballarina francesa Niky Blanco, que plasma la desesperació de l’escriptura i el sexe, i la importància de la consciència i l’esperit en aquest món tan desanimat.

Cohutec Vargas Genis va ressaltar el caràcter totalment voluntarista del festival i va fer un balanç del mateix. Es van realitzar el 90 % dels actes programats, amb una assistència total d’unes 2.800 persones i 14.000 visites a l’enunciat 1er. Festival Xelhua a Internet.

César Guzmán Hernández va recordar l’homenatge a Tecaye-huatzin i uns versos d’aquest sobre l’amistat i el Dr. Juan Cuautle els inicis de l’Atlixcá-yotl.

Es van concedir els reconeixements pel suport al festival i la nostra labor en la difusió de la poesia, començant per alguns periodistes, especialment a l’equip de Sinergia Radio, els creadors de La Casa de los Ariles Polo Castellanos y Ana Luisa Caroli, Ana Briones, i acabant amb mi i els poetes d’Atlixco Sergio Solís (i el seu pare Néstor), Néstor de la Fuente i José Luís Vargas, pels seus documentals sobre el moviment zapatista de Chiapas (1996) i altres.

I es va acabar amb la projecció del documental El color de la indiferencia, de i sobre 15 joves en perill de delinquir que s’han rehabilitat mitjançant un taller de pintura, impartit per Esmeralda Tobón, i la música rap, convertint el seu missatge destructiu cap al progrés i la consciència autodestructiva de las drogues. Part important d’aquest programa han estat els grafits o murals, un dels quals es mostra aquí. Viviana Rojas va ressaltó que la societat ha de fer allò que els joves necessiten.

©Joan B. Fort Olivella
Atlixco, 28 d’agost de 2012

Èxit de la II Trobada Nacional de Poetes a Atlixco

Arribo a l’entrada núm. 100 d’aquest bloc amb aquesta crònica de la II Trobada Nacional de Poetes Atlixco la palabra escrita en el agua que s’ha celebrat amb èxit del dia 1 al 5 d’aquest mes d’agost en diversos indrets del municipi, superant si no en participació, si en qualitat a la primera.

Aquesta vegada només s’han convidat 40 poetes, 10 dels quals són d’Atlixco o hi vivim, i quasi tots amb obra publicada i de notable vàlua, la qual cosa quedà ben palesa.

Per a preparar el terreny, el dijous alguns dels poetes del Taller de Poesia Semillas de Noviembre d’Atlixco, com Cohutec Vargas Genis o Sergio Solís, van pujar a alguns dels microbusos que comuniquen la ciutat amb alguns dels pobles dels voltants i van llegir els seus poemes, causant la sorpresa però també la satisfacció dels passatgers, gens acostumats a aquestes experiències.

El divendres ens van portar en un autobús fins als jardins de Agua Paraíso, mentre el propi Sergio ens recitava alguns altres poemes seus, plens d’imaginació i vitalitat, i a l’ombra d’uns taxodis mexicans centenaris i al costat del riu Nexapa, malauradament més contaminat del que seria de desitjar, abans i després de dinar va anar rajant la veu dels poetes per regions, com Raúl Iván Méndez, que cantà els records i el lamentable estat actual del riu Atoyac, o el cronista de Tuxtepec Antonio Ávila Galán en el seu poema “Manantial”, o Alan Saint Martín en “Miraré este cráter”.

Com l’any passat, les potents veus de Mª• Elena Solórzano; Mariángel Gasca Posadas; Adriana Tafoya, que a part de la aguda producció personal duu a terme una important labor editorial i difusora amb més de 100 llibres publicats a l’editorial Versodestierro, i ens delectà amb alguns poemes dels llibres Malicia para niños i Malicia para adultos que tot i el seu petit format no tenen pèrdua; i noves com la d’Estela Guerra Garnica del D. F.

Els mestres dels tallers d’Atlixco Alí Calderón, de Puebla Álvaro Solís i de Cholula Mario Bojórquez (primera foto) també tingueren una taula, de la qual destacaria la declamació d’aquest darrer i les seves casides de l’ angustia i de l’odi.

Després vam anar cap al pati del Restaurant Fragaria d’Atlixco, que és qui ha preparat el menjar de tots aquests dies, on els poetes locals llegírem els nostres poemes.

El divendres van anar a diferents centres socials de la ciutat com la presó, el mercat, un centre per a discapacitats, l’asil, i les ràdios i televisons a portar-los la nostra poesia. A mi em va tocar a la presó, on ens van escoltar amb gran respecte i silenci i Nicolás Fuentes fins i tot va fer riure els presos amb els seus epigrames, establint-se al final una mica de diàleg entre poetes i presos molt alliçonador, i més en el cas de les dones, que són molt joves. http://www.oem.com.mx/esto/notas/n2644498.htm

Al vespre i en el bellíssim jardí de l’ex molí de Sant Mateu la primera actriu Lilia Aragón i el seu fill Pablo Mendizábal van oferir el recital poètic “Atlixco: La palabra escrita en el Agua”, basat en l’Antologia Poètica homònima, que conté un poema de cadascun dels poetes d’Atlixco van llegir al Palau de Belles Arts la tardor passada, per l’altra un dels poetes d’Atlixco, i finalment un dels que es van escriure l’any passat en la Primera Trobada.

El dissabte van seguir les taules de poesia al Restaurant Fragaria, als banys del qual es va representar l’obra de teatre exprés de Ricardo Pérez Quitt Los Preciocistas, que reflecteix com la major part del teatre que es fa al nord del país, la dura realitat de la violència urbana, i a la tarda al Saló de Cabildos de l’Ajuntament es va lliurar la còpia de la Cèdula Reial d’Atlixco (1579) als escriptors iberoamericans José Agustín i René Avilés Favila per la seva aportació literària, que van agrair el guardó i van manifestar que segueixen combatius.

El diumenge i a l’Auditori de la Casa de la Cultura Acapetla-huacan es va presentar l’Antologia Poètica Atlixco la palabra escrita en el agua, que com he dit recull els poemes de la I Trobada. En la presentació “Poetas de Atlixco en Bellas Artes” Ricardo Pérez Quitt em dedica uns mots que agraeixo. Alguns dels autors que teníem llibres per presentar ho vam poder fer, i així es va posar de manifest la capacitat narradora de molts poetes com Alicia Flores, Jeremías Vasallo o el mateix Javier Duhart. I allà mateix també es va lliurar la Cèdula Reial als poetes José Francisco Conde Ortega i Martiniano Medrano.

Conde Ortega, nascut a Atlixco el 1951 i que ara viu a Nezahualcóyotl, a més de poeta ha despuntat com a assagista i cronista urbà i ha publicat una trentena de llibres. Entre la seva obra poètica destaca Estudios para un Cuerpo, Los Lobos Viven del Viento (UNAM, 1991) i La Arena de los Días, entre la seva assagística, Diálogo Inmediato, i entre la seva narrativa, La Esquina de los Hombres Solos (Daga Editores, 1999). Estudiós de la llengua espanyola, els seus treballs tenen la característica de la precisió i d’un lirisme que sobrepassa qualsevol acadèmia. (Ficticia).

I Medrano, nascut a Aguascalientes el 1936 però establert a Atlixco des dels 24 anys, és aquí on ha desenvolupat una llarga i fecunda tasca docent.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 7 d’agost de 2012

Récord de gegants i capgrossos a Atlixco

L'alcalde d'Atlixco sortit de les urnes a les passades eleccions es va proposar que a més de fer honor al nom de ciutat de de les flors que l'honora omplint de flors els carrers i balcons, per les festes d'enguany es reunissin i sortissin a ballar al zócalo de la ciutat un centenar de monigotes o muñecos, que és com aquí anomenen als nostres gegants i capgrossos.

Amb aquesta finalitat va posar a treballar a totes entitats, associacions, pobles i comunitats que conformen el municipi a fer capgrossos d'una manera manual, enganxant papers i més papers sobre una bola inicial, per després posar-lis el nas i les orelles, pintar-los i vestir-los segons la imaginació de cadascú. Personalment vaig participar en la confecció de varis, un dels quals volia ser el pintor empordanès i català universal Salvador Dalí.

No ho va aconseguir del tot, però sí que el diumenge dia 18 de setembre sortien al carrer 80 gegants i capgrossos, en una desfilada de mojigangas molt acolorida i espectacular, en la que no hi podien faltar les calacas o calaveres. Com que no la vaig poder veure personalment perquè estava camí de Catalunya, li vaig demanar al meu cunyat Héctor Manuel Tapia Islas si em podia fer algunes fotos, i en va fer tantes i tan bones que la feina ha estat per triar-ne només quatre que aquí us mostro perquè veieu la diferència amb els catalans.

©Joan Fort i Olivella, Atlixco, 18 d'octubre de 2011

Com podeu veure en la foto petita d'aquest i del meu bloc en castellà també tenen bestiari d'allò més simpàtic.

Atlixco s'omple de poetes

Aquesta setmana que acabem de deixar enrere ha estat plena d’emocions. Va sortir de la impremta el meu primer llibret de poemes, titulat com veieu A la cala de mi corazón, en el qual he recollit 13 poemes en versió catalana i castellana, la major part dedicats al mar i a la persona que em va fer arribar a aquesta població, el nom de la qual en nàhuatl vol dir “aigua en la superfície”, per l’abundància d’aigua procedent del volcà Popocatépetl. Cada poema va acompanyat d’alguna foto en blanc i negre de llocs molt llunyans entre sí, però que d’alguna manera estan relacionats amb el text.

Després de tres anys de pràcticament desert cultural, el nou director de cultura d’Atlixco Ricardo Pérez Quitt, dramaturg, docent i investigador, que entre el seu extens currículum hi ha haver estat un any i mig a la reconeguda Sala Becket de Barcelona, ha tingut l’encert organitzar una trobada entorn de l’aigua, que hi ha reunit una cinquantena de poetes de tot el país.

Allotjats al que fou colònia tèxtil de Metepec i ara centre vacacional, es va inaugurar el dijous 26 a l’extrem d’aquest, sobre el riu que a començaments del segle passat va fer funcionar aquesta i les demés fàbriques d’Atlixco, front al cerro Tlapaltepec o “turó de les pintures”, on es trobaren en una cova pintures rupestres de fa uns 2400 anys, i al costat de l’helioport i uns grans arbres, per començar a agafar volada i inspiració. Va parlar entre altres la presidenta de l’Associació d’escriptors llatinoamericans Cristina de la Concha.

D’aquest lloc amb gran encant vam anar uns caminant i els altres en cotxe fins al petit estany envoltat de grans eucaliptus on hi havia alguns pescadors de truites. Allà ens van donar dues hores per fer un poema sobre l’aigua que serà recollit posteriorment en un llibre i d’aquí a un any recitat per l’actriu Ofelia Medina. El meu el vaig titular Pedro truchas, traduint una expressió catalana que m’és molt familiar.

Registrats per ordre de lliurament, ens van portar en un microbús fins a l’agüegüete de San Baltasar Atlimeyaya, que diuen que té 1200 anys i encara es conserva amb plena salut. A la seva ombra van anar llegint alguns dels poemes, fins que ens van cridar a dinar en unes taules que havien parat una mica més amunt, i amb el cap, el cor i l’estómac plens de bones sensacions vam anar a descansar o banyar-nos una estrona.

Just quan començàvem a iniciar el darrer acte del dia va caure un ruixat, que la lona que havien posat sobre el pati del recentment estrenat Restaurant Fragaria no va parar del tot, fent la lectura de poemes de la desena de poetes d’Atlixco presents tingués més emoció. El propi Ricardo Pérez Quitt va fer riure tot el personal amb els seus poemes dedicats a la seva mestra Cristina i a un gat que li van robar. Aquí aprofito per dir que des de finals de l’any passat comença a treballar un Taller de Poesia, dirigit per Cohutec Vargas Genis, que a rel d’aquesta trobada ha pres més cos i al qual aquest mes també m’he integrat.

El matí del divendres ens van distribuir per 5 taules on teníem 10 minuts per llegir algun s poemes: una a la presó, una al quarter militar, una al mercat, una en una escola, i una a l’asil d’ancians. A mi em va tocar en aquesta darrera, i va ser molt emocionant, perquè els versos molt profunds i sentits de la mestra i poetessa d’Agua Azul (Veracruz) Mariángel Gasca van tocar el cor d’un dels vellets, que es va aixecar i explicar que havia estat poeta, però que ja no es recordava de cap del seus versos.

Vam dinar al jardí Los Solares, des del que es veu el cerro de San Miguel, on al vespre la gran actriu Susana Alexánder va recitar amb molta pulcritud, gràcia i senzillesa alhora alguns dels poemes que abans li havien enviat amb el lema genèric de Atlixco: La palabra escrita en el agua, deixant un boníssim regust de boca.

Els que van voler encara van poder gaudir del sopar que ens van oferir a la plaça de la Dansa del cerro de Sant Miguel, on al setembre es fa l’Atlixcáyotl i des del la qual es veu una bonica panoràmica de la ciutat.

El dissabte els poetes van esmorzar en un altre restaurant amb un nom mitològic El Quinto Sol i recitar els seus poemes a l’auditori de la Casa de la Cultura. Agrupats per zones, vam poder sentir des de les veus més veteranes dels poetes de Chiapas José Antonio Flores, o de Jorge Quintanar i Javier Duhart del D. F. però ara resident a Atlixco, fins a les mes joves de Puebla com Gina Lizeth i Abigail Rodríguez Contreras, o Claudia Morales Magañas, de Coatzacoalcos , o algunes també relativament joves però ja molt consolidades com les de Alejandro Campos, i les de dones com Mª Elena Solarzábal (Chichuaua).

L’acte es va cloure amb l’actuació del ballet hawuaià d’Atlixco, i no em va permetre gaudir de la final de Wembley. Però un dels treballadors de la mateixa Casa de la Cultura que portava posada un a samarreta del Barça al sortir m’ho va explicar, i ho vam celebrar mentre un mariachi amenitzava el dinar que es va fer als jardins del costat. Tothom va marxar molt content.

En aquesta trobada ha quedat palesa la diversitat i riquesa de la poesia mexicana actual, plena de sensualitat i sensibilitat.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 31 de maig de 2011

Formacions i devocions

El Valle de las Piedras Encimadas es troba a una mica més de dues hores i de 200 km al NE de Puebla i de la Ciutat de Mèxic, a uns 2 400 m sobre el nivell del mar, i té la característica i encant especial que aquí i allà es troben escampades entre els extensos prats o pinedes grans blocs de pedres amb formes molt capricioses i encimbellades les unes sobre les altres. Des d’animals domèstics i que ens poden ser molt familiars com conills, gossos, ànecs o granotes, d’altres de molt més grossos i fantàstics com un llangardaix, un elefant o un dinosaure, i fins i tot n’hi ha que semblen una cara, un atlant, una parella d’enamorats o una família sencera, com és el cas de les de la foto.

Hi ha diverses llegendes sobre l’origen d’aquestes formacions rocoses, però avui se sap que són del període terciari, i que tenen uns 65 milions d’anys. L’activitat volcànica, les reaccions químiques, l’erosió per la pluja, el vent i la humitat són els factors que al pas d’un temps immemorial formaren i modelaren el conjunt escultòric de Piedras Encimadas.

Una de les dues carreteres que hi porten passa per Zacatlán i Chignahuapan, dues poblacions que mereixen una parada, així com en època de pluja les cascades que hi ha entre aquestes dues poblacions. Els camps de pomeres florits són un altre atractiu i font de riquesa important.

Zacatlán fou fundada pels totonacas a començaments del segle VII i conquerida per Rafael López Ávila el 1520, però el monestir franciscà no es comença a construir fins el 1555, i l’actual temple de Sant Pere i Sant Pau fins a finals del segle XVI. És per tant el darrer dels temples basilicals franciscans en territori poblà, d’un estil purista, amb una preciosa pila baptismal i belles pintures recentment restaurades.

El temple parroquial és en canvi més barroc, però conserva una capella dedicada a la Verge de Guadalupe amb bells murals de la seva aparició a Juan Diego. Un gran rellotge presideix el centre del Zócalo fent honor a la tradició rellotgera quasi centenària d’aquesta població i convida a pensar en el pas del temps per aquests indrets se la Sierra Norte de Puebla i a resseguir els altres carrers abans de donar una ullada a la Barranca des del mirador o el restaurant o les cabanyes que s’hi ubiquen.

Finalment Chignahuapan és molt conegut pel balneari que es troba a 5 km, però també per la basílica de la Puríssima Concepció i la grandària tant de la imatge (més de 7 m d’alçada) com de la nau, que va visitar el llavors papa Joan Pau II i ara ja beat en una de les seves 5 anades a Mèxic. També són molt conegudes les boles d’ornament dels arbres nadalencs i els dolços de jamoncillo.

L’església parroquial, dedicada a sant Martí té una façana de facció molt popular, i la glorieta també, i com que hi plou força, molts teulats són amb ràfecs com a Cuetzalan, Zacapoaztla i altres pobles de la Sierra Norte.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 9 d’abril,de 2011