Sóc fort, prô no m’agrada gens el fort
en el rostit o el brou de cada dia,
ni notar el pebre en les salsetes,
menys en la salsa a la vinagreta,
que és l’escull on cullo els cargols.
Les cols farcides i les de Brussel·les
també m’encanten, igual que el meló.
Les llepo, les suco i en faig pilonets
al plat de terrissa, curull de records
d’horts conreats amb prou patiment.
Les botifarres dolces, i el conill dolç també,
són plats com pocs per llepar-s’hi els ditets,
cansats de frankfurts xucats amb mostassa
menjats a corre-cuita per alts executius
amb música country i un llarg cafè amb gel.
Però l’arròs blanc sol, tacat de salsa verda
entra a l’estiu d’allò que es diu més bé;
uns talls de lluç, fregit o a la romana,
de segon plat, o un bon suquet de peix,
i un gelat de trufa o un sorbet de nata.
