Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Aragó. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Aragó. Mostrar tots els missatges
dijous, 20 de desembre del 2012
Viatge pel nord de la Península Ibèrica (7) De Saragossa a Barcelona
Passem en l’autobús per la zona de l’Exposició Universal del 2008, dedicada a l’aigua, i que va deixar una sèrie d’edificis suggeridors com la Torre de l’Aigua, el Palau de Congressos d’Aragó, del pavelló d’Aragó i el pavelló Pont i l’escultura Alma del Ebro, per seguir després cap al Palau de la Aljafería, el primer palau musulmà, construït el segle XI, on baixem un moment, les muralles romanes i la riba de l’Ebre.
Allà comencem el nostre recorregut a peu pels carrers estrets dels voltants de la catedral i la casa del Deán, que ens permeten admirar el que van fer els mudèjars simplement amb rajols, per entrar tot seguit a la basílica del Pilar i fer el mateix amb la Santa Capilla on hi ha el pilar que segons la tradició i diverses anàlisis data del 40 d. C. i sosté a la Verge patrona de Saragossa, Aragó i Espanya, el retaule major, executat en alabastre policromat d’Escatrón pel gran pintor i escultor valencià però d'origen i que va crear la major part de la seva obra a Aragó Damià Forment entre 1509 i 1515 sobre la Purificació, Assumpció i Nativitat de la Verge María, així com escoltar com va pintar el gran pintor aragonès Francisco José de Goya y Cifuentes dues de les seves cúpules, superant les del seu mestre Francisco Bayeu, i en va quedar una altra per pintar.
Ja a fora la plaça contemplem el monument que li va dedicar la ciutat i les fonts, anem fins a l’Ajuntament i visitem el Museo Ibercaja, on s’exposen tots els gravats d’aquest gran pintor, nascut prop d’aquí a Fuendetodos el 1746 i mort a Bordeus el 1828, en els quals va dibuixar amb gran claredat les misèries que li va tocar viure i on es veu tot el que un home sord pot deixar plasmat sobre el paper, i que ja a Mèxic m’inspiraran una sèrie d’ècfrasis o poemes curts basats en aquestes petites grans obres mestres de l’art espanyol més pur.
Dinem aviat i anem per l’autopista cap a Lleida i Montblanc, la vila de la Catalunya Nova amb les muralles medievals millor conservades i que cada any per Sant Jordi festeja amb gran solemnitat la llegenda de com el nostre patró va matar al drac, on un reguitzell de senyeres i estelades pels carrers mostren com aquest esperit que va fer sortir al carrer més d’un milió i mig de persones el passat 11 de setembre per demanar que Catalunya sigui un nou Estat d’Europa segueix viu a tot el país.
Allà ens desviem fins a l’Espluga de Francolí per visitar sota una lleugera pluja que plou falta fa a aquestes terres seques de garrofers, ametllers i vinyes el monestir cistercenc de Santa Maria de Poblet, que l’austeritat del seu art i l’esperit de comunitat dels monjos des del 1150 l’omple de vida i transmeten als qui el visitem un sentit diferent a aquesta, però també el panteó reial i l’altar major (1527-1529), una altra gran obra de Damià Forment, que ens deixen un petri però viu record de les persones que van forjar la nostra història i art medievals i renaixentistes, però també el nostre destí col•lectiu com a país.
I de pressa perquè es fa tard anem cap a sota Montserrat per agafar a Monistrol de Montserrat el tren cremallera que puja fins al santuari i mentre es fa fosc ens permet encara escoltar com els monjos benedictins i l’escolania canten els vespres i tot el seu entorn s’omple d’una pau i una màgia que només a aquesta hora es pot apreciar en tota la seva grandesa, i amb aquest esperit baixar fins a Barcelona.
©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 20 de desembre de 2012.
dimecres, 19 de desembre del 2012
Viatge pel nord de la Península Ibèrica (6) De Santander a Saragossa
En una hora i mitja per l’autopista, que primer segueix per l’interior i des de Sámano i Castro Urdiales amb boniques vistes sobre la costa càntabra, fins a prop de Bilbao (Bilbo), la capital de Biscaia i del País Basc, que des de finals dels anys 90 ha canviat completament d’imatge. Amb la construcció del Museu Guggenheim, obra emblemàtica de l’arquitecte Frank O. Gehry, format per 10 cossos de pedra calcària i els altres 10 de vidre i titani que recorden a voltes un vaixell i altres una rosa oberta, de la torre Iberdrola i altres edificis, així com dels ponts Euskalduna, de la Salve i Zubizuri de l’arquitecte Santiago Calatrava i de l’Ajuntament, d’un tramvia i de l’enjardinament de les vores de la ria, aquest sector de la ciutat ha deixat l’aspecte absolutament fosc que tenia i ha portat vida cap a la plaça d’Unamuno i el que es coneix com las 7 calles, plenes de tasques i comerços, i la plaza Nueva, on mengem uns pinxos amb una família d’Arizona.
En aquest passeig a peu d’anada i tornada no sento però ningú que parli en basc, i quan de tornada pujant a l’ascensor li pregunto a una senyora, que resulta que és romanesa, em diu que sí que es parla força, i ella una mica.
Ja no ens queda temps per visitar el museu per dins, però un company diu que val la pena i que les exposicions d’Eduardo Serra i de l’escola de Viena estan molt bé. La llibreria, també, i permet fer-se una bona idea de la complexitat i riquesa de l’art contemporani.
Agafem l’Autopista Vasco Aragonesa cap a Llodio (Laudio) i per conèixer millor tot el món del vi de la Rioja, després de Miranda de Ebro la deixem a la sortida de Haro, on veiem per fora les caves dels famosos vins Paternina i Muga, per arribar-nos fins a Briones, poble als afores del qual la família Vivanco ha construït un Museu del Vi que val la pena visitar. S’hi explica la història, totes les classes de raïms i tot el procés de conreu de la vinya i d’elaboració dels diferents vins amb tota cura de detalls i recursos, i a més hi ha una col•lecció de 3.500 peces d’art relacionades amb aquest i de tirabuixons d’una gran qualitat i interès etnogràfic.
Entre vinyes i fruiters anem cap a Miranda de Ebro, una parada obligada del camí de Sant Jaume per visitar la seva catedral on segons la llegenda del miracle el gall i la gallina van cantar i per això encara es poden veure a dins, cosa que nosaltres no fem perquè ja els havia vist en un altre viatge, però sí una capella on es conserva un bonic retaule de la Verge i la plaça Major, on una colla de nens i nenes juguen alegrement, donant una imatge de vida a aquest marc de pedra presidit pel gran escut de l'Ajuntament.
I d’aquí fins a Saragossa, on arribem després de 12 hores de viatge i d’haver recorregut 445 km des del mar Cantàbric a la capital d’Aragó, que travessa un riu Ebre de color verdós pels aiguats dels dies anteriors a la conca del seu afluent el Gállego.
©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 19 de desembre de 2012.
En aquest passeig a peu d’anada i tornada no sento però ningú que parli en basc, i quan de tornada pujant a l’ascensor li pregunto a una senyora, que resulta que és romanesa, em diu que sí que es parla força, i ella una mica.
Ja no ens queda temps per visitar el museu per dins, però un company diu que val la pena i que les exposicions d’Eduardo Serra i de l’escola de Viena estan molt bé. La llibreria, també, i permet fer-se una bona idea de la complexitat i riquesa de l’art contemporani.
Agafem l’Autopista Vasco Aragonesa cap a Llodio (Laudio) i per conèixer millor tot el món del vi de la Rioja, després de Miranda de Ebro la deixem a la sortida de Haro, on veiem per fora les caves dels famosos vins Paternina i Muga, per arribar-nos fins a Briones, poble als afores del qual la família Vivanco ha construït un Museu del Vi que val la pena visitar. S’hi explica la història, totes les classes de raïms i tot el procés de conreu de la vinya i d’elaboració dels diferents vins amb tota cura de detalls i recursos, i a més hi ha una col•lecció de 3.500 peces d’art relacionades amb aquest i de tirabuixons d’una gran qualitat i interès etnogràfic.
Entre vinyes i fruiters anem cap a Miranda de Ebro, una parada obligada del camí de Sant Jaume per visitar la seva catedral on segons la llegenda del miracle el gall i la gallina van cantar i per això encara es poden veure a dins, cosa que nosaltres no fem perquè ja els havia vist en un altre viatge, però sí una capella on es conserva un bonic retaule de la Verge i la plaça Major, on una colla de nens i nenes juguen alegrement, donant una imatge de vida a aquest marc de pedra presidit pel gran escut de l'Ajuntament.
I d’aquí fins a Saragossa, on arribem després de 12 hores de viatge i d’haver recorregut 445 km des del mar Cantàbric a la capital d’Aragó, que travessa un riu Ebre de color verdós pels aiguats dels dies anteriors a la conca del seu afluent el Gállego.
©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 19 de desembre de 2012.
dimarts, 21 de febrer del 2012
Amor i muntanya
Com que de vegades costa tant que surti un poema i algunes cançons reflexen millor allò que hom pensa, estima o enyora, i avui escoltant una vegada més les cançons del enyorat José Antonio Labordeta he trobat al You Tube aquesta bella cançó d'amor amb unes fotos precioses del Pirineu, he pensat que aquest podia ser el meu post d'avui, dia de Carnestoltes, amb un sol esplendorós aquí i un airet que et fa elevar l'esperit cap als volcans nevats i els cims nevats de la serralada pìrinenca.
http://www.youtube.com/watch?v=3zZVNrBM4GQ&feature=related
©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 21 de febrer de 2012
http://www.youtube.com/watch?v=3zZVNrBM4GQ&feature=related
©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 21 de febrer de 2012
Etiquetes de comentaris:
2012,
amor,
Aragó,
cançons,
comentaris,
estanys,
fotografia,
José Antonio Labordeta,
Pirineus,
poemes,
poesia,
volcans,
You Tube
dimecres, 22 de setembre del 2010
Espinàs i Labordeta
Benvolguts blocaires, cantaires, trescadors, excursionistes i viatgers. Permeteu-me que també dediqui uns ratlles a un aspecte tan destacat dels dos com són les cançons i els llibres de viatges.
L’Espinàs va ser un dels fundadors de Els 16 Jutges, i va deixar la guitarra pels llibres, però no la cançó, perquè va escriure el llibre Lluís Llach. Història de les seves cançons explicada a Josep Maria Espinàs: La Campana, 1986, mentre que Labordeta va deixar les classes a la Universitat de Saragossa i la guitarra per anar al Congrés de Diputats de Madrid a tocar el nas a l’Aznar i demés recalcitrants espanyols i de tant en tant agafar la motxilla.
I donat que, com l’expresident Jordi Pujol i Soley sabia molt bé, perquè cantant de poble en poble havia conegut molt bé el seu país aragonès, va agafar la motxilla i es va posar a trescar per alguns pobles i camins polsosos i d’altres no tant per a recordar als espanyols allò que valia la pena conservar i gaudir, i no discutir sense coneixement.
Tot i que Josep Maria Espinàs ha escrit 17 llibres de viatges a peu, 11 per terres de parla catalana, 1 de parla aragonesa, 1 gallega, 1 basca i 3 castellana i José Antonio Labordeta només en va escriure 3 i la motxilla que els dona títol i la seva veu es va fer popular mercès a les càmeres de la televisió espanyola que l’acompanyaven, els dos tenen en comú una manera de viatjar i de veure el territori molt senzilla i antiga, però que ha deixat dels dos grans pàgines, plenes de llum, de color i de vida, però alhora de mort i de dolor, en parlar d’alguns dels indrets més entranyables de la geografia peninsular i illenca.
I algunes de les més remarcables les van dedicar al que diríem la gent i les terres de l’Ebre i alguns dels seus afluents, com el Cinca, la Noguera Pallaresa o el Matarranya. Encara recordo una mica els programes dedicats a aquesta darrera comarca i al delta de l’Ebre.
Amants com Josep Maria de Sagarra, Josep Pla i Joan Coromines de la conversa, de la bona taula, dels noms i de les tradicions, i com Maria del Mar Bonet de les cançons populars i tradicionals, han deixat en els seus discos, cançons i llibres i els que han ajudat a fer un gran testimoni del patrimoni musical i cultural de les terres que han trepitjat. Tant de bo els obrim per llegir, recordar, escoltar, cantar i difondre a les generacions futures les seves veus, paraules i aquest patrimoni.
©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 22 de setembre de 2010
L’Espinàs va ser un dels fundadors de Els 16 Jutges, i va deixar la guitarra pels llibres, però no la cançó, perquè va escriure el llibre Lluís Llach. Història de les seves cançons explicada a Josep Maria Espinàs: La Campana, 1986, mentre que Labordeta va deixar les classes a la Universitat de Saragossa i la guitarra per anar al Congrés de Diputats de Madrid a tocar el nas a l’Aznar i demés recalcitrants espanyols i de tant en tant agafar la motxilla.
I donat que, com l’expresident Jordi Pujol i Soley sabia molt bé, perquè cantant de poble en poble havia conegut molt bé el seu país aragonès, va agafar la motxilla i es va posar a trescar per alguns pobles i camins polsosos i d’altres no tant per a recordar als espanyols allò que valia la pena conservar i gaudir, i no discutir sense coneixement.
Tot i que Josep Maria Espinàs ha escrit 17 llibres de viatges a peu, 11 per terres de parla catalana, 1 de parla aragonesa, 1 gallega, 1 basca i 3 castellana i José Antonio Labordeta només en va escriure 3 i la motxilla que els dona títol i la seva veu es va fer popular mercès a les càmeres de la televisió espanyola que l’acompanyaven, els dos tenen en comú una manera de viatjar i de veure el territori molt senzilla i antiga, però que ha deixat dels dos grans pàgines, plenes de llum, de color i de vida, però alhora de mort i de dolor, en parlar d’alguns dels indrets més entranyables de la geografia peninsular i illenca.
I algunes de les més remarcables les van dedicar al que diríem la gent i les terres de l’Ebre i alguns dels seus afluents, com el Cinca, la Noguera Pallaresa o el Matarranya. Encara recordo una mica els programes dedicats a aquesta darrera comarca i al delta de l’Ebre.
Amants com Josep Maria de Sagarra, Josep Pla i Joan Coromines de la conversa, de la bona taula, dels noms i de les tradicions, i com Maria del Mar Bonet de les cançons populars i tradicionals, han deixat en els seus discos, cançons i llibres i els que han ajudat a fer un gran testimoni del patrimoni musical i cultural de les terres que han trepitjat. Tant de bo els obrim per llegir, recordar, escoltar, cantar i difondre a les generacions futures les seves veus, paraules i aquest patrimoni.
©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 22 de setembre de 2010
Etiquetes de comentaris:
2010,
aigua,
Aragó,
cançons,
cantautors,
Catalunya,
Espanya,
excursions,
José Antonio Labordeta,
Josep Maria Espinàs i Massip,
llibres,
País Basc,
Països Catalans,
poetes,
viatges
dilluns, 20 de setembre del 2010
Raimon i Labordeta
Poesia i cançó, amor i lluita pels seus països van molt lligades en aquests dos grans cantautors. Mentre escolto per Internet el darrer recital que Raimon va fer a Xàtiva i l’entrevista que li va fer TV3, la televisió nacional de Catalunya, llegeixo a l’Avui la notícia de la mort de José Antonio Labordeta i els comentaris dels lectors digitals, on el seu paper polític, com és inevitable pesa molt, però qui també sap posar les coses al seu lloc just.
Jo no entraré ara en aquest darrer camp, que segurament donaria i donarà per molt, sinó que i precisament comparant una mica l’obra i la trajectòria dels dos cantautors, que van néixer amb 5 anys de diferència, voldria valorar-la i reivindicar-la en la justa mesura. Gravar més d’una vintena de discs i de la qualitat que han fet, no ha estat gens fàcil. Ni dir ni escriure, sobretot a Madrid, moltes de les frases, discursos i llibres que han fet. Com no ho és escoltar-la, per la duresa del seu contingut i el to de crit que té de vegades, i d’altres la sensibilitat i la tendresa que et fan vessar llàgrimes i emocionar-te com pocs ho podran fer, però aquesta és la grandesa dels grans poetes i cantautors.
Jo aquí només voldria recordar que vaig escoltar i saludar a Raimon a Madrid vestit de soldat i anys després a Banyoles i a Labordeta a Girona i que ambdós em van transmetre i em transmeten cada vegada que escolto algun dels seus discs o de les seves cançons una gran energia i força que sovint ja m’agradaria tenir jo. I que m’entristeix molt notar que se m’oblidin moltes cançons i sentir que la gent no canta, quan és una de les grans coses i teràpies que com a persones i pobles podem fer per a sentir-nos i ser lliures, com tant bé han cantat Lluís Llach, Raimon Pelejero i José Antonio Labordeta a la llibertat.
©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 20 de setembre de 2010
Jo no entraré ara en aquest darrer camp, que segurament donaria i donarà per molt, sinó que i precisament comparant una mica l’obra i la trajectòria dels dos cantautors, que van néixer amb 5 anys de diferència, voldria valorar-la i reivindicar-la en la justa mesura. Gravar més d’una vintena de discs i de la qualitat que han fet, no ha estat gens fàcil. Ni dir ni escriure, sobretot a Madrid, moltes de les frases, discursos i llibres que han fet. Com no ho és escoltar-la, per la duresa del seu contingut i el to de crit que té de vegades, i d’altres la sensibilitat i la tendresa que et fan vessar llàgrimes i emocionar-te com pocs ho podran fer, però aquesta és la grandesa dels grans poetes i cantautors.
Jo aquí només voldria recordar que vaig escoltar i saludar a Raimon a Madrid vestit de soldat i anys després a Banyoles i a Labordeta a Girona i que ambdós em van transmetre i em transmeten cada vegada que escolto algun dels seus discs o de les seves cançons una gran energia i força que sovint ja m’agradaria tenir jo. I que m’entristeix molt notar que se m’oblidin moltes cançons i sentir que la gent no canta, quan és una de les grans coses i teràpies que com a persones i pobles podem fer per a sentir-nos i ser lliures, com tant bé han cantat Lluís Llach, Raimon Pelejero i José Antonio Labordeta a la llibertat.
©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 20 de setembre de 2010
Etiquetes de comentaris:
2010,
amor,
Aragó,
cançons,
cantautors,
Catalunya,
José Antonio Labordeta,
llibertat,
Madrid,
mort,
País Valencià,
Països Catalans,
poesia,
poetes,
Raimon Pelejero,
Saragossa,
segle XX,
Xàtiva
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
