El meu any Jean Sibelius

 Fa pocs dies, el dia de la Puríssima, que es va escaure els 160 anys del naixement del gran músic i compositor finlandès Jean Sibelius (1865-1957), però per a mi tot aquest any ha estat l’any Sibelius, perquè la seva música, junt amb la de  Edvard Grieg (1843-1907), Niels Gade (1817-1890), de qui el dia 21 s’escauran els 135 anys de la seva mort,  i Carl Nielsen m’ha acompanyat moltes estones i m’ha ajudat a comprendre molts paisatges del nord d’Europa.

Si bé va començar tocant el violí, va ser després la música orquestral la que li va donar la fama a partir de 1892, amb les més de 40 obres orquestrals, entre les que destaquen les seves 7 simfonies (1898-1924), i els 13 poemes simfònics (1892-1925), a part d’una desena d’obres escèniques e incidentals i més d’un centenar de cançons per a piano que el van fer molt popular al seu país, provocant que a la seva mort la gent de Hèlsinki es llancés als carrers.

Però la mort de la seva filla menor Kyrsti el febrer del 1900, els problemes amb la beguda i el tabac, i els deutes que això li va provocar a Hèlsinki a partir dl 1903, i sobretot a partir de 1907, van fer que el maig de 1908 li haguessin d’extirpar un tumor a la gola.

Les dues guerres mundials el van afectar durament, ja que el 1914 els seus ingressos per drets d’autor van ser suspesos, el febrer de 1918 van escorcollar la seva casa (Ainola) i van detenir el seu germà, que va morir a principis de 1922 i es va haver de començar a posar ulleres, l’agost del 1922 es va unir als maçons finlandesos, deixant de composar a partir del 1927.

Però va saber transcriure en el pentagrama com pocs el paisatge les llegendes del seu país des de la seva casa de Carèlia, i en les seves dues estades a la ciutat sueca de Goteborg el 1915 i el 1923 li van ser de gran utilitat per completar la seva obra i trobar la pau que li faltava.

Aquests darrers tres mesos també m’ha acompanyat la lectura del magnífic llibre de més de 800 pàgines 80 anys de memòries, del gran pintor nascut al meu poble en Lluís Roura i Juanola, amb qui pocs dies abans vam compartir un agradable esmorzar i la visita a la seva exposició antològica a la col·legiata de Santa Maria de Vilabertran, prop de la qual va viure entre els anys 1978 i 1990 i pintar els 4 grans olis de les 4 estacions a l’Empordà, tres de les quals podeu veure en aquesta foto, i l’altre és de l’estany de Banyoles des de l’ermita de Sant Patllari.

En aquest llibre et porta amb tota mena de detalls i anècdotes pels llocs on va viscut, començant per Sant Miquel de Campmajor, i seguint per Girona, Barcelona, Banyoles, Vilabertran i l’Escala, la infinitat d’exposicions que ha realitzat i gent que ha conegut, els múltiples viatges que ha fet a Rússia, Veneçuela, Estats Units, Mèxic, Grècia i a Paris per al llibre Empúries-Olímpia, la Polinèsia, Cuba, a Florència i a Roma, a Croàcia, a Islàndia, l'Argentina i el Perú, i els 15 viatges a Terra Santa, que s’han traduït, a part d’una munió de dibuixos i olis, alguns de gran format, en una dotzena de llibres de gran qualitat.

Joan Fort i Olivella,

Atlixco, 19 de desembre de 2025.

La paleta d'en Lluís Roura

La paleta del pintor

s’omple de color

arreu on va.

N’hi ha tants a la natura,

que no cal ser gran figura

per a saber-les captar.

Però una altra cosa

és saber pintar una rosa

que una cara o una mà.

Cadascuna té una vida,

una forma i una mida,

que caldrà representar.

Aquí sí que cal talent,

destresa i enteniment

perquè sigui una obra d’art.

No cal allargar el discurs.

Més val anar de cara al gra,

mostrar un exemple concret.

És el cas d’en Lluís Roura.

Ell va tenir en De Palau

i l’estany per fer del somni

una obra d’art duradora.

L’exemple del gran Van Gogh

li va servir per saber

tot el que ens pot dir el grog.

Els colors de l’Empordà                 

una eina per treballar

sense anar molt lluny de casa.

No es conformà amb això.

Va voler anar molt més lluny,

deixar altres llocs del món

immortalitzats en les teles.

Grècia, Egipte o Terra Santa

li han servit per agenda

de la història i de la vida.

Tot ho ha pintat amb mestratge

i humilitat ben apresa

de la família i entorn.

Així ha trobat amics

que li han permès arribar

molt més lluny del que es pensava.

A través de les antenes

de la Ràdio Nacional

de Catalunya, la nostra.

I de la veu d’en Xavier Solà

va poder plasmar a les ones

tot el que ell sap i sap dir.

Amb la paleta i la veu,

quedant finalment impresa

en un llibre ben imprès

precisament a Olot,

terra de grans paisatgistes,

però potser més tancats.

Molts indrets de Catalunya

han quedat així per sempre

conservats en tres mitjans.

En paper, en tela i en disc.

Perquè tots aquells que vulguin

puguin gaudir d’uns colors,

unes fotos i uns pobles

plens d’història, d’art i vida.

Tan vius, que no podem

sino veure’ls i estimar-los

com molta gent ha estimat.

©Joan Fort i Olivella

Atlixco, 21 de novembre de 2015

Per millorar el panorama

El paisatge es va assecant

i el meu cor sovint també

en aquests dies tants curts

que conviden al diàleg.

Penso en tantes injustícies,

corrupteles i matances,

que omplen de sang i deutes

tantes llars de tot el món.

No paro de preguntar-me

fins on ha arribat Jesús.

On queda el seu testimoni?

Només en les lluminàries?

Ja prou ens va redimir

que podem fer el que volem?

No hem de remar una mica

per merèixer el cel dels justos?

Com a mínim intentar-ho

respectant els innocents,

que es mereixen una vida

millor que la dels seus pares.

©Joan Fort i Olivella

Atlixco, 27 de novembre de 2014.

Aquesta nadala me la van recitar 
el diumenge 21 de desembre al
70 Recital dels Amics de les Lletres Garrotxines

Paisatges de Nadal.

Viatge pel nord de la Península Ibèrica (5) D'Oviedo a Santander

Un paisatge molt verd i suau ens porta només en mitja hora de la capital del Principat d’Astúries a Cangas de Onís/Cangues d’Onís, la primera capital del comtat d’Astúries, i d’allà seguint el riu Sella que travessa un atrevit pont medieval cap a Covadonga, un bellíssim paratge marcat per tres fets: la troballa de la Verge a la cova; la suposada victòria de Pelai I, primer comte d’Astúries, sobre els musulmans al paratge el 28 de maig del 722 mercès al rebot a la santa cova de les sagetes, encara que els cronistes musulmans posteriors diuen tot el contrari, on entre 1877 i 1901 es construiria en pedra calcària rosa la basílica, obra de l’arquitecte valencià Frederic Aparici, que recorden un gran monument davant d’aquesta, el seu sepulcre a la cova, la creu que oneja a la bandera d’Astúries i el museu que explica la història del lloc i els reis i prínceps d’Astúries; i el caràcter de croada que tres segles més tard es donaria a aquell fet.

Passejo per aquests indrets recordant un article que vaig llegir fa molts anys on s’explicava molt bé tot el context geogràfic i la forma com s’havia desenvolupat la gesta que va marcar la història del que segles després seria Espanya i que porta cada any aquí molts milers de visitants, així com la doble victòria de Laurent Jalabert i les no menys sonades de Bernard Hinault i altres grans ciclistes en l’etapa de la Volta Ciclista a Espanya que acaba als estanys que hi ha quasi mil metres més amunt.

Amb el record d’aquests grans paisatges i gestes del Parque Nacional de la Montaña de Covadonga tornem cap a Cangues d’Onis, on agafem la carretera que seguint cap a l’est ens du cap a Carreña i el Congost del Cares fins a veure el mar Cantàbric a San Vicente de la Barquera i d’allà seguir una estona més l’autopista fins a Santillana del Mar, on visitem el museu on es reprodueixen a escala natural les famoses pintures prehistòriques de les coves d’Altamira i s’explica de forma molt didàctica tot el seu context, i la vila, també famosa perquè els seus carrers en forma d’y grega estan plens de cases senyorials amb grans escuts.

Mentre mengem el típic cocido montañés sorgeix amb els companys de viatge i veïns de taules iberoamericans una animada conversa sobre Hugo Chávez i els demés caps d’estat, en què el que queda clar és que ningú està content amb els seus governants.

I amb aquestes impressions ens anem acostant a la capital càntabra Santander, però per tenir una millor vista de la seva badia reposem una mica sota els pins i pugem al trenet que dóna la volta a la península i palau de la Magdalena, construüit per suscripció popular per a l’estiueig del rei Alfons XII, en el museu marítim de la qual s’han reproduït algunes de les embarcacions que van portar molta gent d’aquestes terres a Amèrica.

Un passeig pels principals carrers i places d’aquesta ciutat coneguda pel banc que du el seu nom i la seu del qual també destaca per la seva majestuositat ofereix una imatge de benestar, que la lluna plena sobre les platges del Sardinero acaba de completar.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 18 de desembre de 2012.

Viatge pel nord de la Península Ibèrica (4) De Santiago a Lleó i Oviedo

Sortim de Santiago que encara és fosc i una mica núvol i deixant-la amb una certa recança com segur que han fet molts pelegrins, entre bonics paisatges en una hora i mitja ens plantem per l’autopista fins a Lugo, on un breu recorregut per la catedral, pel damunt de les muralles romanes, de més de 5 km. de perímetre, les millor conservades de la Península, i pels carrers del centre urbà, ens permet emportar-nos una bona impressió d’aquesta capital gallega, i seguir cap a Lleó per valls cada vegada més fondes que aquesta nova infraestructura permet sortejar sense quasi adonar-nos dels esforços que han vist.

A Piedrafita do Cebreiro ens desviem una mica per anar a veure el poblet de O Cebreiro, situat al coll de 1.109 m., al límit entre Galícia i Lleó, parada obligada per als pelegrins, l’església romànica del qual bellament restaurada conserva el record d’un miracle, i on un brou gallec es posa bé quasi tot l’any en una de les típiques barraques ara plenes de records per als turistes. La música de Plenilunio, de Luar Na Lubre, dóna un caràcter especial a aquest lloc fred i tan especial, que anem baixant en un tres i no res quan en Miquel i en Néstor, igual que molts altres pelegrins i cicloturistes va necessitar tot un dia per pujar-hi.

El ràpid pas per la comarca del Bierzo i la seva capital Ponferrada no impedeix però que recordi la importància que va tenir a l’època romana per les seves mines i pipetes d’or, per als templers e inclús ara pels seus vins i fruites, i que si Déu em concedeix salut i anys de vida espero poder tornar a visitar, tot endinsant-me per alguns dels seus bells pobles i camins.

Arribem a la ciutat de Lleó amb molta gana, i la satisfem a La Trastienda, que com el seu nom indica és una vella rebotiga convertida en un típic i net restaurant tocant a la catedral, que després visitem, admirant les seves belles i treballades façana principal, capelles, vitralls i cor, i no tant el claustre i el museu per trobar-se en obres.

Una hora i tres quarts més d’agradable viatge travessant els Picos de Europa ens porten per Mieres fins a Oviedo (Uviéu, Uvieo en asturià), la capital del Principat d’Astúries. La Càmera Santa ja està tancada, i venint de Lleó la catedral decep una mica. Tot i ésser dilluns els carrers estan força concorreguts i s’hi nota una qualitat de vida considerable, però com arreu la gent es queixa de la crisi.

Aquesta etapa de 475 km, a peu o en bicicleta es pot tardar una setmana per fer-la i passar-les morades, però conèixer molta gent, experiències i paisatges molt enriquidors.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 17 de desembre de 2012.

Viatge pel nord de la Península Ibèrica (3) de Porto a Santiago de Compostel·la

Canviem de guia. Es diu Verónica i d’aquí en endavant nosaltres serem “los verónicos” i com que la ruta que seguirem segueix alguns dels camins de Santiago, serem tractats sovint de peregrins.

En una hora arribem a la ciutat de Braga, la Bracara Augusta romana, important diòcesi sueva, visigòtica i tradicional capital religiosa de Portugal. Però nosaltres no hi entrem i l’autobús ens deixa al peu del funicular més antic del món, que funciona mitjançant un enginyós contrapès d’aigua puja fins als jardins i santuari del Bom Jesus de Braga, un bell indret per passar una bona estona amb la família o qui sigui, entre castanyers, pins i altres arbres de considerables dimensions, algunes fonts i estanyols i un ambient que convida a la meditació i el descans. De fet trobem molta gent que hi puja en bicicleta de muntanya o a peu per les escales amb fonts on hi ha esculpides les 3 virtuts teologals i els 5 sentits. Nosaltres les baixem caminant i gaudint de la vista de la ciutat.

Travessem el riu Minho i entrem a Galícia, seguint una estona les ries de Vigo i Arousa que ens permeten tenir algunes vistes fugisseres de les ciutats de Tuy, Vigo i Pontevedra, que de fet necessitarien una visita més detinguda. Però ens porten fins a Cambados, on fem un passeig en barca per la gran ria d’Arousa i ens parem a veure els vivers de marisc on degustem els famosos i gustosos musclos i el vi Albariño, per tornar a menjar una mica de marisc en un dels molts i bons restaurants del seu nucli medieval.

Una hora més de viatge per paisatges verds i suaus i ja som a Santiago de Compostel·la, el que els documents medievals catalans anomenaven Sant Jaume de Galícia, el més important centre de peregrinació de l’occident europeu. En una parada a la Plaça de l’Obradoiro per contemplar l’Hostal dels Reis Catòlics i el gran fris del Pazo de Raxoy, seu de la Junta de Galícia, i el breu passeig pels carrers adjunts a la catedral en trobem alguns, i nosaltres mateixos besem la imatge i baixem al sepulcre de l’apòstol i oïm missa en el que es pot considerar la culminació del romànic de la Península Ibèrica.

Després d’omplir-nos d’aquestes belleses naturals, artístiques i espirituals anem a descansar a l’hotel Puerta del Camino, situat just al costat del palau de Congressos, on s’està fent el llarg escrutini de la jornada electoral que revalida el mandat del popular partit conservador gallec, i que en aquest context s’entén una mica més.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 11 de desembre de 2012.

Viatge pel nord de la Península Ibèrica (2) De Madrid a Porto

Desperta el dia a la capital d’Espanya encara plovisquejant i fred, i a mesura que anem pujant per l’autopista A-6 cap al túnel de Guadarrama i després fins a Peñaranda de Bracamonte les temperatures sota zero no paren de baixar fins als 8 graus negatius.

Anem deixant enrere l’enorme creu del Valle de los Caídos, pobles i pinedes, les planures de Castella , la ciutat emmurallada i plena de convents d’Àvila i la més universitària i industrial de Salamanca i la boira i fem una parada tècnica a l’H. R. La Red, on una sèrie de fotografies espectaculars de braus, toreros i corrides ens recorden que l’afició a aquests forma part del tarannà del país i la gent i que ens acostem a la terra de les grans deveses.

Al passar per la vella i bella Ciudad Rodrigo el termòmetre ja només marca -2 graus i l’entrada a Portugal per la Guarda i travessant la serra de la Estrella un altre canvi de paisatge, amb més pinedes i plantacions d’eucaliptus que no ens deixaran després d’haver haver recorregut 560 kilòmetres, fins al nostre destí final d’avui, la noble i bella ciutat de Porto, del nom romà de la qual Porto Calem prové el nom d’aquest llarg país, i pràcticament fins al Bierzo.

Una sèrie de ponts força espectaculars que travessen el Duero ens porten fins al de ferro que va dissenyar Eiffel i on comença el nostre recorregut per la vora d’aquest riu i ciutat famosos pels seus vins. Després de dinar tindrem oportunitat d’escoltar tot el seu procés d’elaboració i degustar a les caves que precisament porten aquell nom llatí tant il•lustre, per donar després un tomb en autobús i a peu pel centre, entrant a la merescudament famosa llibreria Tello, la treballada escala de la qual deuen haver vist molts escriptors no menys famosos, i a la catedral i anar a dormir a un confortable hotel des del qual es veu una bella panoràmica de la ciutat.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 10 de desembre de 2012.

Estrenant càmera

Crec que ja és la cinquena. Cada vegada més petites, perfeccionades i fàcils de manejar.

La primera va ser una Kodak del meu pare. Hi vaig fer moltes fotos en blanc i negre i també en color, algunes còpies de les quals han perdut certes tonalitats, però queden els negatius, que són un testimoni de la nostra joventut i primeres excursions.

La segona va ser una Nikon FX, que em va permetre realitzar també molt bones fotos, però sobretot diapositives de les excursions pels grans pics dels Pirineus i de l’Atlas i algunes altres a Algèria, las Cevennas, Paris, Brussel•les, Maastricht, etc.

Les tres següents ja han estat digitals i petites. La primera la vaig perdre prop d’Hortmoier, a l’Alta Garrotxa. La segona va dir prou a Tarragona i vam haver de córrer a comprar-ne una altre que també va dir prou al començar l’hivern passat.

Aquests mesos sense càmera no han estat molt durs, perquè des del punt de vista del paisatge no hi ha gaires al•licients, però sí que no he pogut captar imatges de les explosions i la cendra caiguda del Popocatepétl i alguns detalls de la vida urbana.

Finalment aquest cap de setmana vam comprar una nova càmera i avui he pujat al Cerro de San Miguel quan tot just clarejava per poder veure el sol tocat per venus. Però la càmera en automàtic no m’ha permès copsar la lluna plena darrera una palmera, ni el dia una mica ennuvolat i després el sol fort tampoc m’ha permès veure aquest fenomen.

En canvi, de baixada, quan ja hi ha hagut una mica més de llum he pogut retratar alguns rètols d’arbres que van plantar per reforestar una mica aquest turó emblemàtic i alhora explicar a la gent el nom i les característiques de cada arbre, però que una colla de brètols s’han dedicat a pintar, i també un home gran que estava deixant la seva empremta en el portal acabat de pintar d’una casa.

Tot això m’ha portat de nou el record que quan vaig venir per primera vegada a Atlixco l’ajuntament s’havia dedicat a repintar moltes parets grafitejades, però quan vaig tornar ja tornava a estar ple de pintades, i tot i els esforços per desvesar els joves d’aquest mal costum, se’n veuen per tot arreu.

En alguns dels propers posts mostraré però també alguns grafitis i murals que tenen la seva gràcia i mèrit. Això ha estat només una mostra de com ha canviat la forma de fer fotos i del que et permet una petita càmera digital com aquesta Canon IXUS 230 HS.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 5 de juny de 2012

Presentació a Puebla i blogs

Els tremolors, les explosions i la cendra de moment ens han deixat tranquils, i divendres passat vam poder presentar a Puebla el meu poemari bilingüe A la cala de mi corazón. Tot i que només hi havia una vintena de persones, el públic assistent va saber apreciar la sensibilitat que traspuen els meus poemes i les veus meva i de la Dra. Sara Luengas en llegir-los.

El poeta poblà Enrique de Jesús Pimentel va ressaltar la importància del paisatge en els meus versos que, citant un poema d’Octavio Paz del mateix nom sembla vist “A vol d’ocell”, i es conjumina amb la persona creant una geografia de lo amorós clàssica i molt captivadora. Per la seva part l’arquitecte, novel•lista i també poeta Javier Duhart va remarcar la tendresa, i jo mateix vaig explicar-ne una mica la gestació i els poetes que he llegit i m’han marcat o agradat més i vaig llegir dos poemes no inclosos en el llibre.

En acabar vaig tenir la satisfacció de saludar el també arquitecte Óscar Martín Santos, director del Casal Català de Puebla, qui em va estar explicant les dificultats que té per tirar endavant aquesta entitat per la falta de participació dels catalans residents a Puebla.

Aquests dies també he tingut la satisfacció que aquest bloc ha complert 3 anys, aconseguint arribar quasi a les 5.200 visites, principalment des d’Espanya (Catalunya), però també des de Mèxic, els Estats Unitats, Alemanya, França, Rússia i fins i tot des de Corea i Malàisia. I que una foto de l’àlbum de Picasa ha passat de les 500 visites, mentre que vàries del Marroc i del Pirineu de les 450 i les de l’Atlixcáyotl de les 350. Per la seva part el meu bloc en castellà ha arribat a les 475 visites.

Finalment que en Joan Teixidor (Olot, 1913-Barcelona, 1992) i jo mateix hem estat inclosos en el bloc del poeta argentí resident a prop de Madrid Fernando Sabido Sánchez Poetas para el Siglo Veintiuno. Antología Mundial de la Poesía Contempopránea. Poemas y biografía de los poetas, que per la seva part ja ha ultrapassat els 7000 poetes de tot el món.

http://poetassigloveintiuno.blogspot.mx/2012/03/6188-joan-teixidor.html

http://poetassigloveintiuno.blogspot.mx/2012/04/6572-joan-b-fort-olivella.html

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 1 de maig de 2012

Un gran llibre sobre la Vall de Campmajor

L'autor, un empordanès enamorat de les Garrotxes i en especial d'aquesta vall on vaig tenir la sort de néixer,  ha dedicat quasi dos anys a resseguir totes les cases i racons i a parlar amb els seus habitants i fotografiar-ne tots els detalls i matisos, que queden reflectits en aquest llibre completíssim.

Jo n'he fet una introducció històrica amb tots els elements que disposava, i també conté un recull de la Toponímia (per parròquies i sectors), tal com està concebut el llibre, completant el recull que seguint els meus consells el meu germà ha anat publicant a la revista Golany, i constitueix una important aportació a la toponímia del Pla de l'Estany i gironina, tan mancada d'inventaris, i instants de la Vall de Campmajor, que ara que ja els he pogut veure impresos reflecteixen en magníques imatges el pas de les estacions.

A més de ser una invitació a conèixer i resseguir la Vall de Campmajor on també va néixer el pintor Lluís Roura i Juanola, en el pròleg que ell escriu ens dóna a conèixer les grans pintures en que ell ha plasmat la vida de Jesús a les esglésies de Santa Marias dels Turers de Banyoles, Sant Martí d'Empúries, Sant Pere de l'Escala i Sant Pere de Figueres, i que constitueixen un bonic itinerari per seguir en aquestes properes festes nadalenques o quan vulgueu.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 15 de desembre de 2011

La presentació d'en Cohutec

Amb el bon regust del càlid acolliment que els meus poemes en català i en castellà van tenir el dia 17 i a les emissores de ràdio on he anat i on encara he d'anar, i a l'espera que el meu cunyat em passi les fotos de la presentació del meu poemari A la cala de mi corazón aquí a Atlixco, us passo l'enllaç amb el bloc d'en Cohutec Vargas Genis de la inspirada presentació que em va fer.
http://enlascanterasdelalma.blogspot.com/2011/06/presentacon-del-poemario-la-cala-de-mi.html

5 de setembre

Li costa al dia aixecar-se.

Els roures alcen les copes

esponeroses i esparses

vers un cel absent d’estrelles

i un espai silent i gran.

Dormen ells i dormen elles,

somiquegen les idees,

es barregen amb l’absurd,

la frissança d’altes terres

i nissagues sense escut.

Les falgueres, cruixen, tenses,

damunt l’herba que s’ajau,

escampades, les deixalles,

hi posen un toc de blau,

la runa que tapa els sots

estampa el camí de blanc

vers la ruta que remunta

de Navarra al País Basc.

Es va acostant la tornada

i els autos van circulant

quan es va acostant l’albada

que encara s’ho està pensant.

©Joan Fort i Olivella

El Mont

Hem vingut de molt lluny    
amb la fe ben encesa
a trobar la bellesa
que en un no res s’esmuny.

I et trobem en la pau
d’aquest immens balcó
d’on es veu Canigó
com un immens palau.

Palau del vent la plana
s’albira vers llevant
tostemps sardanejant
amb llestesa galana.

Al sud de la Garrotxa      
la part més treballosa,
del Fluvià desclosa
com una gran panotxa.

I el gran Pla de l’Estany
que té en altres aigües
i en un immens paraigües
el major torsimany.

Palera i Besalú,
Falgons, Sant Ferriol
i un bon raig d’alcohol
que alimenta el vol.

Banyoles i Girona,
triplement immortal,
amb una catedral
que a pujar-hi esperona.

I mirant més enllà                
un seguit de muntanyes
que no se’m fan estranyes
de tant de bosc que hi ha.

Rocacorba, Finestres,
el Corb, el Far, Montseny

i Cabrera que empeny

a seguir camins destres.

A ponent ja s’ajacen         

tot de valls amb encant

que molt de tant en tant
els meus somnis abracen.

Garrotxes per on tracen
els meus ulls durs camins,
i preuats rajolins
que les mans bé percacen

Grans cims plens de llegendes

i coses a explicar

dels qui els van pujar

en antigues calendes.

I cims més alts que tenen 
els senyals de la neu
per dir-nos en relleu
que no se’n desentenen.

I encara Canigó,             

un nom que ningú oblida

des que li donà vida

un poeta molt bo

des d’aquesta miranda

de set preuats bisbats,

on els enamorats

fan la seva comanda.

A tramuntana encar        

s’albiren més garrotxes

i llocs per on els cotxes

no hi poden transitar.

Un altre bell mirall

de tresors amagats

que ens mostra un devessall

de curiositats.

Els rocs i pous de neu             

d’allà a les Salines,

que ens fan cloure les nines

i fins plorar el cor meu.

I tants i tants indrets,

racons, colls i contrades

que sovint i debades

em fan venir calfreds.

©Joan Fort i Olivella

El Mont, 27 de març –

Atlixco, 9 d’agost de 2010

La Vall de Santa Pau

Revolts de Colitzà.             

Quantes pedalades!

Quantes bategades

per anar més enllà!

I segueixen les pujades

en vista a Santa Pau,

i Finestres, on molt plau

trobar-se vaques i prades.

Els Arcs o Sant Martí,

Sant Jordi o Santa Llúcia.

L’esport o qualque argúcia

m’han portat fins aquí.

©Joan Fort i Olivella

Hospital General de Puebla,

20 d’abril de 2010

El trist comiat d'un arbre

Ha passat l’estiu

i amb ell la calor;

ara amb la tardor

tot queda mustiu.

Sols resten les cendres

d’aquell bosc cremat;

negres han quedat

aquells verds pins tendres.

L’home és tan dolent

que amb enveja i fúria

crema la boscúria

ajudat pel vent.

El foc és petit

quan tot just comença.

Ningú els pins defensa

la rogenca nit.

Quan la nit avança

poquet a poquet

cap al regueret

ja molt s’abalança

i agafa el camí

de la gran conquesta

amb marxa molt llesta.

Dalt d’un puig un pi

pressent ja la mort

que se li acosta.

Ara molt li costa

de tenir conhort

al constant vigia

del lluent estany.

La pluja d’enguany

quin bé li faria!

Prô guanyen altura

Les flames cruels

i perd els anhels

la verda natura.

El pi es veu vençut

quan aquells malvats

per tots els costats

el deixen ben brut.

El cor li emmascaren

mes l’ànima no,

car és gran l’amor

amb els que es separen.

©Joan Fort i Olivella

Sant Miquel de Campmajor

16/10/1973

Amb motiu del foc produït als boscos del Casot.

El Puigsacalm

Abans d’arribar a Olot
bé venint de Santa Pau
o de cap a Camprodon,
sempre es veu el Puigsacalm
vigilant com un al•lot
els mil verds d’aquesta vall
cobert amb capa de neu
o bé d’un verd esclatant.

Damunt la flonja boirina
sobresurt irradiant,
i si porta barretina
du pluja cap als volcans,
pluja mansa, pluja fina,
de bon agafar amb les mans
per fer-ne una lletra fina
per al més delicat cant.

Cant a la calma dels cims
que vetllen aquests topants
amb serenor, senyoriu
i agullots desafiants,
cant als puigs superlatius
d’un paisatge ple d’encants
i de salts persuasius
talment preuats diamants.

-->©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 15 de juny de 2008

Simfonia de pedra i verd

Del bosc de Tosca a les roques Encantades

tens Vall d’en Bas tantes pedres per vorades
que se’n podria omplir un cabàs.
Els cingles de Roca-roja i del Grau
et tanquen pel migdia, i la nostra vista atrau
i es pregunta de què l’home és capaç.

La tossa de Pujolriu i els de Falgars més altius
vetllen els Hostalets i no són gaire gasius
del verd que presideix la vall arreu.
El verd ja senyoreja a glops
als cingles del Bronçar i a la serra de Llancers,
contrastant tothora amb els Crivillers
Puigsacalm i el puig dels Llops.

La serra del Corb i la Roca Bellera,
la de Marboleny i la serra Gatonera
et clouen per llevant tan dignament
que hom fixa els ulls en pobles que hem deixat:

el Mallol, els Hostalets, Sant Esteve, Sant Privat,

Joanetes, Puigpardines, realment un gran present.

I belles ermites, com Sant Mateu i Sant Quintí,
i a sota el Corb Sant Miquel i Sant Martí.
I de Sant Joan dels Balbs, que me’n dieu?
Un espai preciós i acollidor,
com a Ridaura el comunidor
que de l’església escampava la veu.

El Serrat i Massegur
em porten records de tu,
gent sincera i matinera,
bé i afaiçonant l’ambient
tant el Rourell i el Bosquet
com la Calm i la Clapera.

De la pedra n’han fet bes,
un monument al pagès
enmig del verd més pregon.
Si el blat de moro enamora,
potser aviat serà l’hora
de fer saber a tot el món

que els seus pobles i masies
tenen tot l’encant que els dies
els han donat amb l’ajut
de la gent més esforçada
que habita la contrada
i la cura amb gest traçut.

-->©Joan Fort i Olivella
Sant Salvador de Bianya,

tardor del 2005