Una visita encara més agradable

 A les Rosers, Chayos, Francescs, Cescs, Francesques, Xesques, Xescos, 
Sergis i altres flors que coneixeu i estimeu aquesta terra

Benvolguda Roser.

Aquesta crònica l’hauria d’haver escrit fa mig any, però, pel fet de no trobar el com i el quan i no sé quants perquès, no l’he escrit fins aquesta setmana, i ara agafa també el caràcter de carta i potser d'un capítol de la meva autobiografia o d'una novel·la.

Llavors te n’acabaves d’anar i ens deixaves uns records inoblidables de la teva estada a Mèxic. Les fotos que vaig fer em permeten ara desgranar-ne alguns, perquè, altres detalls que vaig apuntar a l’agenda, els vaig perdre fa un mes, quan la vaig deixar en una cadira del zócalo d’Atlixco per anar a comprar uns antojitos davant de la parròquia, dedicada a la Nativitat, i de la que aquells dies se celebraven les festes.

Precisament l’havia posada a la bossa, junt amb les ulleres i una altra llibreta, on hi havia escrit un acròstic sobre el meu nom que no havia copiat enlloc més, per anar a veure a la metgessa de capçalera, que és el meva concunyada, i mirar de com organitzar-me millor.

El fet és que l’endemà al matí me’n vaig adonar que ja no la tenia, i tot i que la vaig estar buscant durant dies, no l’he poguda recuperar.

M’havies trucat uns dies abans dient que venies a fer un reportatge per al programa 30 minuts de TV3 sobre els desapareguts en diversos llocs de la República, amb motiu dels fets d’Ayotzinapa, dels que precisament acaba de fer un any i encara queda molt per aclarir, i si podies venir.

Jo et vaig dir que estaríem encantats d’acollir-te a la nostra casa, i així va ser.

Vam anar a Huaquechula, municipi que limita amb el d’Atlixco pel sud i que, igual que aquest, el de Tochimilco, que hi limita per l’oest , i el de Cholula, conserven notables convents dedicats a Sant Francesc d’Assís, de qui s’acaba de celebrar la festa, i aquí a Atlixco baixen l’estàtua de sant Miquel del cerro que porta el seu nom, i al cim del qual ha estat tota la setmana i han pujat milers  de persones a visitar i besar, com jo mateix el dia de Sant Miquel.

Però el de Huaquechula conserva a més en un museu, situat a les dependències del convent, i al zócalo, que a la primavera llueix unes magnífiques xicrandes florides, valuosos petroglifs prehispànics i explicacions sobre el seu significat, així com el dels altars de morts, que construeixen cada any al voltant de Tots Sants, i que avui dia constitueixen un dels seus més importants atractius turístics.

Hi vam passar una bona estona, contemplant-los, llegint-los, comentant-los amb el guia, descendent per cert d’una família nàhuatl, però que, tot i que no parla aquesta llengua, n’ha conservant  força records  i els transmet amb gran passió.

Vam estar parlant durant la tornada de la seva història i importància, ara que s’acosten novament aquestes dates, en què la memòria dels difunts adquireix una altra dimensió, i més en el nostre cas.

Fa poc més d’una setmana, precisament el dia de Sant Miquel,  que ens va deixar un  familiar molt proper i estimat: la meva mare i la teva tia, la Montserrat Olivella i Canals. El març havia complert 95 anys i encara gaudia d’una salut envejable. No tenia la memòria de la teva mare, però s’hi assemblava en moltes coses i s’avenien molt. Quan es trobaven, podien parlar hores seguides de la història de la família, de la qual la teva mare aquest estiu acaba d’escriure un treball molt ben fet que em va enviar fa pocs dies. La història, la música i l’art les apassionava i en vaig heretar força.

Quan encara era viu el meu pare i després amb ella, havíem anat a molts de pobles, esglésies i monestirs medievals, doncs tots teníem el “mal de pedra”, que també vam heretar. Poc abans de venir jo a viure a Mèxic, vam anar a L’Alguer i tot el nord de de l’illa de Sardenya, i la última sortida que vam fer junts va ser al castell-museu Dalí de Púbol i el poble de Monells, al Baix Empordà.

M’havia acompanyat en molts dels recitals dels Amics de les Lletres Garrotxines, alguns dels quals com la Concepció Batallé,  m’han enviat belles paraules dedicades a ella.

Acabo de trobar a You Tube una dotzena de cançons cantades per ella. M’ha fet molta il·lusió i emoció escoltar-les. Ens en va ensenyar moltes, i per això jo i el meu germà també sovint cantem, ell al Grup de Caramelles de Sant Miquel de Campmajor, poble on tots tres hem viscut molts anys i on ella va morir, i jo a la meva casa d’Atlixco.

Roser, quan vas venir, et vaig llegir la lletra d’una cançó que havia escrit feia pocs dies, “Lluny de tu”, però no te la vaig cantar ni la van poder llegir el dia del funeral de la meva mare. Ara quan vinguem us la cantaré.

Després de contemplar el reguitzell d’àngels que omplen les esglésies barroques de Santa María Tonantzintla, San Francisco Acatepec  i coronen el púlpit de Santa María de los Remedios, basílica edificada damunt  la piràmide de Cholula, que és la més gran i antiga del món, vam estar parlant de l’Eudald Carbonell, que vaig tenir de professor al llavors Estudi Universitari de Girona i avui dia és reconegut mundialment per les seves excavacions e investigacions arreu del món.

Vam sopar al Tramuntana amb els companys i companyes del Casal Català de Puebla. Allà ens vas compartir algunes de les experiències viscudes mentre filmàveu el reportatge, titulat Ni vius ni morts, que, quan el vam veure ens feia posar la pell de gallina. Malauradament d’aquells fets que vosaltres vau saber transmetre tan bé, aquí gairebé no se n’ha parlat. “Venim d’un silenci antic i molt llarg”, com tan bé canta en Raimon, que a tu tant t’agrada!

http://www.tv3.cat/30minuts/reportatges/1954/

Avui que he acabat de llegir la novel·la de Jaume Cabré Fra Junoy o l’agonia dels sons, també em venen al cap molts d’aquestes cançons i sons, monges, capellans i monjos que hem tingut a la família, especialment la tieta Fina i el pare Jaume Gabarró, monjo cistercenc de Solius, monestir on molts anys per Nadal havíem anat a veure la magnífica col·lecció de pessebres i escoltat música gregoriana, qui va concelebrar la missa del funeral de la meva mare.

Amb aquests sons, records i vivències et deixo fins dissabte,

©Joan Fort i Olivella

Atlixco, 8 d’octubre de 2015

Viatge a València

Quan pujo a la deserta andana de l’estació de Girona i em trobo amb l’Eudald Carbonell, que vaig tenir de professor ara fa vint anys i ara surt als mitjans de comunicació per descobertes tan importants com les d’Atapuerca, no puc evitar de preguntar-li pel discutit fòssil d’Orce, que segons ell no és d’home ni res semblant.

Pujo al vagó de no fumadors i em toca seure al costat d’una senyora negra que dorm tota l’estona. El trajecte fins a Barcelona em serveix per llegir els diaris. L’Avui porta unes interessants declaracions de Juan Goytisolo, on parla entre altres coses de la modernitat d’algunes obres de l’antic Egipte.

Després vaig al seu vagó i li ho comento. També parlem dels anys 70 i de la lluita política i sindical. El deixo a Tarragona, on dirigeix el departament d’Arqueologia. En veure tot seguit el foc que surt pel damunt d’una xemeneia de Repsol, no puc deixar de pensar en el que hem comentat fa una estona dels inicis del foc, i de la Torras i tot el que pot fer l’home.

Mentre passen el vídeo i la senyora fa alguna riallada, llegeixo el llibre d’Àlvar Montaner Les festes de folls, editat pel Consell Valencià de Cultura de la Generalitat Valenciana dins la suggestiva “Sèrie Minor”. Després d’unes explicacions prèvies sobre la disbauxa nadalenca, i unes notes molt interessants sobre el culte i la festa dels Innocents, i les festes dels folls a diversos llocs, fa un complet però amè repàs d’aquestes al País Valencià, on encara en subsisteixen algunes, encara que amb canvis notables.

Darrera l’estació de Salou veig encara la Torre Vella o de Carles Vè., que va ser feta bastir per l’arquebisbe de Tarragona Pere de Cardona amb la finalitat de que servís de talaia i fortalesa contra els pirates algerians i turcs, i ara serveix de centre cultural, al costat del monument a la sardana, records vius de la dura història del nostre país.

Apartaments i més apartaments. Cases aparedades i soles amb un bosquet tot voltant. Oliveres i plantacions de fruiters. Pins. Palmeres. El càmping “Miramar Playa” i els blocs de la Platja de Miami, tots del mateix color. Alguns pins cremats. Més cases amb pins, oliveres o garrofers.

A l’estació de l’Aldea hi ha un tren carregat de grans bigues de pòrtland amb un rètol de Dragados, senyal de l’important esforç que s’està fent en infrastructures.

L’Ebre és un riuet de res. Hivernacles. Cada vegada hi ha més hivernacles. A Vinaròs encara es veu la xemeneia d’una bòvila i l’estació està una mica deixada de la mà de Déu, mentre que la d’Orpesa del Mar mostra les típiques rajoles valencianes.

Escric el que veig ara rimant: Muntanyes quasi pelades, / masies abandonades, / feixes llaurades o de fruiters plantades / i boira als cims de les serralades.

Són més de les dues del migdia i segueix havent-hi boirina. Ara tot són tarongers. La gent dina de plat o d’entrepà, i jo també agafo forces abans d’arribar a la ciutat del Túria.

Aprofito la tarda per anar a veure la catedral i pujar al Miquelet. Al passadís que mena a la capella del Sant Calze hi ha els bonics sepulcres del canonge Pere d’Orriols i del bisbe Vidal de Blanes, que va consagrar el primer altar major (1357) e impulsar la construcció de l’aula capitular, i al ric però atapeït museu una sèrie de taules dels miracles i el martiri de sant Narcís procedents de la mateixa seu.

Des del Miquelet puc veure l’estructura de la ciutat, amb les diferents portes de l’antiga muralla i l’eixampla més enllà del riu.  A la capella dels desemparats estan a punt de començar el rosari i la missa. Em quedo. Tot el ritual és en castellà, llevat dels goigs. Avui fa 14 anys de la mort del meu pare, amb el qual havia estat aquí en un dels darrers viatges de la seva vida, i són molts els sentiments que vénen al meu cap. Em surt un altre poema i moltes llàgrimes.

Segueixo el carrer de Quart fins a la porta del mateix nom. Al carreró que mena a l’església de Sant Nicolau hi ha una dotzena de persones demanant. Per sopar menjo un bon plat de verdures fregides.

Em llevo que encara és fosc i segueixo el carrer de Colom fins al curiós edifici del Registre Civil. Travesso l’antic curs del Túria, convertit en jardins i afectat per les obres del metro, pel pont Nou. A l’altre costat hi ha els edificis administratius, militars, sindicals i universitaris. Esmorzo al passeig de l’Albareda. A l’Arxiu del Regne de València, que està força ben organitzat i es va omplint al llarg del matí, veig que hi ha força documentació en microfilm, inclòs la que jo he de consultar.

Dino en un bar proper i, mentre llegeixo el centenari diari local de més tirada, me n’adono del llenguatge i el contingut totalment retrògrada i anticatalanista que s’hi fa servir. Torno a la feina fins que tanquen. Torno a passar per davant del Registre Civil i dels jardins del Parterre, on hi ha uns llorers grandiosos i les estàtues eqüestres dels reis Jaume I i Alfons el Magnànim, a qui tant deu la ciutat. Deixo els trastos a l’hostal. M’en vaig a prendre una orxata tranquil•lament i ve un jove amb barbeta a demanar. El convido a beure quelcom. M’ensenya les dents corcades i m’explica que té al pare al llit amb càncer i unes quantes misèries mes. Sopem d’entrepans, m’acomiado d’ell i m’en vaig a dormir.

Després d’una segona jornada, una mica més breu, a l’arxiu, entro en una llibreria i en surto amb la cinquena edició de l’ Història de la ciutat de València, de l’enyorat Manuel Sanchis Guarner, l’Antologia de la poesia valenciana (1900-1950), del no menys enyorat Joan Fuster, i Els treballs perduts, de Joan Francesc Mira, entre altres.

Descarrego i vaig cap a la zona del mercat central i la llotja, edificis dignes de visitar, igual que l’església dels Sants Joans. Per sopar menjo un conill deliciós.

L’endemà és dijous, el València ha perdut a casa amb el Logroñés i la gent ja comença a dubtar de Romário i tot l’equip. Vaig a l’Arxiu Municipal, per la qual cosa he de travessar les sales nobles de l’Ajuntament. Un dels funcionaris em diu que ha estat molt a Girona i que en té grans records. Li dic que jo també me n’emportaré de València.

Em remeten a la Biblioteca Pública, ubicada a l’antic Hospital, notable edifici, amb magnífiques columnes torces, però força informatitzat, on també trobo el fulletó que busco microfilmat al costat d’un altre no menys interessant, i em puc documentar més amplament sobre el notable patrimoni artístic i natural de la ciutat.

Torno a fer cap al mercat, ara en ple funcionament. Ben a prop hi ha una plaça amb uns magnífics jardins. Hi ha una parella de policies, dos joves en un banc i una noia amb els peus a l’aigua de la font. Els policies m’avisen que estic en zona “roja”. Quan li demano per fer una foto me n’adono que els té absolutament llagats de tant caminar per la ciutat, i després que m’han desaparegut els planells turístics de la ciutat.

Travessant una zona de carrers estrets i en fase de demolicions i reformes vaig a parar de nou a l’antic curs del riu. Seguint el passeig, on trobo els monuments a Mistral i Azorín, vaig a parar a l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM). Com que és molt tard i estic força cansat, decideixo reposar forces menjant quelcom al bar del mateix edifici, tot ple de cartells, abans d’entrar en el complicat món de l’art d’aquest segle.

Faig bé, perquè l’exposició temporal sobre el món de Juan Eduardo Cirlot és prou rica i suggeridora, llevat de la darrera sala, com per a pensar una estona en l’evolució de l’art en general i d’aquest important crític i poeta en concret. La permanent de Julio González, que dóna nom al centre, ofereix també una bona perspectiva de l’evolució personal d’aquest original artista, nascut a Barcelona fa cent vint anys, però que va desenvolupar bona part de la seva carrera a París, marcada per la mort del seu germà Joan i les grans guerres i tragèdies d’aquest segle. I finalment, la dedicada al músic Erik Satie: “Del Chat Noir a Dada”.

Encara hi ha una trentena més d’exposicions d’art contemporani repartides per tota la ciutat, però torno sobre els meus passos per agafar l’autobús i anar a veure el Museu de Belles Arts Sant Pius Vè. (foto 4). El fulletó que em donen diu que és la pinacoteca més important de la Comunitat Valenciana, i una de les millors d’Espanya, hereva de l’antiga Acadèmia Reial de Sant Carles i més tard (1752) de Santa Bàrbara. En efecte, puc apreciar d’entrada una exposició força didàctica de l’evolució de les natures mortes. El primer pis està dedicat al “primitius del gòtic valencià (segles XV i XVI)”, amb retaules magnífics de Gonçal Peris, Joan Reixach, Francesc d’Osona i Nicolau Falcó; al Renaixement, amb obres d’El Bosc i Joan de Joanes entre altres, Les noces místiques del benaurat Anyés del qual dóna peu a una sala monogràfica sobre el tema de les Sant Sopar, així com del seu procés de restauració; i al Barroc, amb obres mestres, sobretot retrats, del Greco, Morales, Ribalta, Luca Giordano, Ribera, Murillo, Velázquez i Goya. I el segon pis es mostren obres del segle XVIII cap ençà, algunes de grans dimensions, de Goya i els grans pintors valencians, com els germans Pinazo, Benlliure, Sorolla i Muñoz Degrain entre el més coneguts.

Torno per la porta de Serrans, les Corts, el Palau de la Generalitat, etc.


El divendres faig la maleta i agafo l’autobús per anar a la biblioteca de la facultat de Filologia, on passo el matí llegint i prenent notes d’una tesi sobre Miquel Duran de València, i en acabar em diuen que si em convenen més dades la poden enviar per préstec inter-universitari a Girona. Torno corrent a buscar la maleta per agafar el tren de tornada, i he d’agafar bitllet de primera. Com es nota que és cap de setmana!

Mentre espero la sortida, veig que l’home gran que seu al meu costat li plora un ull, i quan li ho comento em fa que tampoc no hi sent gaire, i tot plegat és fruit que va lluitar a la Guerra Civil al front de Madrid.

Ja camí de Girona, llegeixo la revista Paisajes, amb magnífics reportatges fotogràfics de la Vall d’Aran, Finlàndia i el Via Veneto, mentre a fora els tarongers tan cuidats, amb el sol de tarda tardoral, agafen un color preciós sota el cel d’un blau intens.

També llegeixo L’escrivania municipal de València al segles XIV i XV: Burocràcia, política i cultura, documentada alhora que amena exposició sobre el tema, del prolífic historiador Agustín Vela, publicada a l’esmentada “Sèrie Minor”. L’autor recorda que també es trobaven a l’escrivania les obres del franciscà gironí Francesc Eiximenis. “El seu Regiment de la cosa pública va ésser copiat en 1383, per ordre del govern local, a fi que fos posat “en la taula de l’escrivà de la Sala”; un any més tard, els jurats pagaven el “trellat” , fet a Barcelona, de la primera part del Crestià -la segona havia estat escrita a València-, “per hauer complida la obra del dit libre en la Sala del Consell de la ciutat a instrucció e informació dels fehels cristians”. A finals del segle XIV -afegeix- compraren el tercer volum del gran corpus eiximenià, el qual fou col•locat, “encadenat , en la post de la cambra de scrivania de la Sala , ensemps ab los dits volums del dit llibre que allí són, per que puxen ésser leets e estudiats per cascuns, a doctrina e bona instrucció sua” (p. 22).

El paisatge del pas de l’Ebre, amb els diversos ponts i els camps plantats de fruiters, em recorda que ja som a Catalunya i quan el vaig passar, ja fa més de 10 anys, de nit, tornant de l’Àfrica. I els camps tancats amb xiprers per esmorteir la força del cerç en aquestes terres.

Acabo el viatge, ja fosc, llegint el gran pròleg de Joan Fuster a la seva Antologia de la poesia valenciana (1900-1950) i els poemes de la “Generació del 1909”.

©Joan Fort i Olivella
Sant Miquel de Campmajor, 10 d’octubre de 1996