Les celebracions de Nadal a Mèxic
són una combinació de las tradicions indígenes
amb les espanyoles, i com tot en aquest país tan càlid, tenen un colorit
especial.
A finals de novembre, els carrers de las ciutats ja són decorades amb ornaments
nadalencs, les cases són decorades per cada família amb llums, l’arbre de Nadal,
el pessebre i cada vegada més les nadales vermelles i Santa Claus. Però els
pessebres mexicans són més abarrocats i de sèrie. A part del sopar de Nadal, la
missa del gall, els pastorets i els reis mags, aquí són tradicionals,
especialment en els pobles petits, les posades i les pinyates.
Las festes comencen des del 16 de desembre fins el 6 de gener, amb la
tradició coneguda como “las Posadas”.
La Posada és una representació d’allò
que passaren la Verge i Josep per a que els donessin posada i donar a llum al Nen
Jesús. Així que un grup de gent va caminant de casa en casa cantant quelcom
així com això:
En el nombre del cielo,
os pido posada,
pues no puede andar
mi esposa amada.
Fins que arriben a la casa on es va a celebrar la festa i
els accepten. Es canten nadales, es resen algunes lletanies, hi ha piñatas, menjar, música, jocs, i es beu
el tradicional ponche. Altres se’n
realitzen als carrers, que s’adornen amb fils de fenc i faroles.
Però aquesta celebració té,
igual que les pinyates, un origen en el sincretisme religiós. Al Mèxic prehispànic celebraven
l’adveniment de Huitzilopochtli (Déu de la Guerra) durant l’època hivernal o Panquetzaliztli, que anava del 17 al 26
de desembre, que coincidia amb l’època que els europeus celebraven Nadal. Aquestes
celebracions anaren canviant una vegada que el poble fou evangelitzat i la imatge
de Huitzilopochtli fou substituïda pels monjos del convent de San Agustín de
Acolman per la de Josep i Maria, i els nou dies tradicionals
de posadas es fan en honor als nou mesos d’embaràs
que visqué María.
Durant aquests dies es canten nadales i en algunes cases
es resa el rosari. S’encenen espelmes i s’encenen llums de bengala. Cada membre
de la família fa una petició, ja sigui en silenci o en veu alta, i després es
donen abraçades i si hi ha regals també. Durant les posades, es reparteixen a
tots els convidats aguinaldos o “bolos”. Això són bossetes amb dolços de
la temporada: col·lació, nous, pinyons, tejocotes,
cacauets i algunes vegades galetes i es reparteixen a tots els participants.
Las Piñatas. La piñata és una olla de terrissa amb 7 pics, decorada amb papers de colors, cal picar-la
amb un pal. Els pares i els nins canten per a motivar a
la persona que pica a la pinyata.
En el moment en que es trenca la pinyata, cauen
dolços i fruites que hi ha dins l’olla, que solen ser canyes de sucre, jícamas, tejocotes, llimes i taronges.
En realitat, la pinyata té un origen xinès. A la Xina es
confeccionaven en la cerimònia de l’any nou la figura d’una vaca o d’animals
cobertes amb papers de colors plenes de sements. La colpejaven amb vares de
colors per espargir el seu contingut, i posteriorment es cremava el paper i les
cendres es guardaven, doncs es consideraven de bona sort.
Gràcies a Marco Polo arriba aquest costum a Europa al segle XII,
on se l’anomena “pignata”, que deriva
del llatí pignatta, que vol dir olla,
i posteriorment a Espanya. Aquí adquireix la seva pròpia simbologia: els 7 pics representen la
vanitat o els set pecats capitals (la supèrbia, la luxúria, la golafreria,
l’avarícia, l’enveja, la ira i la peresa), la vena als ulls la fe i el pal la
virtut que venç el mal. Primer es feia el Dimecres de Cendra i a Catalunya ha
quedat com el joc de trencar l’olla que no pot faltar a totes les festes majors
de poble.
Els monjos agustins la porten a Mèxic. Els catequistes van
aprofitar aquest costum depurant-la i adornant-la amb símbols bíblics como la
lira de David, l’estrella de Betlem o la rosa de Jericó, tot amb vistosos
colors. Amb ella atreuen als indígenes a las festivitats religioses de Nadal,en
especial als nens i nenes. Els presos de la presó d’Atlixco i altres ciutats en
confeccionen, i les pengen al pati de l’Ajuntament.
El sopar de Nadal pot variar molt segons les
possibilitats econòmiques, però pot ser paó replè, bacallà, romeritos (platillo tradicional), brou
de camarón, cuixa de porc, llom
adobat, amanida de poma, pasta i algun postre. Beuen ponche sense alcohol preparat amb fruites de la temporada (canya,
taronja, llima, tejocotes).
La Missa del Gall es diu a les 11 de la nit. Quan toquen
les dotze campanades a la mitja nit, una persona adora al Nen Jesús. Tots els
familiars canten nadales, i s’encenen espelmes i llums de bengala. Cada família
fa una petició, ja sigui en silenci o en veu alta, i s’abracen i es donen
regals.
El dia de Nadal els nens obren els regals que han rebut
de Santa Claus, a l’hora del menjar totes les famílies es visiten i es canvien
els respectius platillos, que anomenen recalentados.
El Cap d’Any és semblant al d’arreu, i pels Reis Mags es
menja la rosca de Reis, que conté diversos fruites amb significats: la figa
representa la posteritat, el dàtil l’alegria, el durazno la cordialitat, la
pera la fertilitat, la poma l’amistat i la cirera la pau, així com ninos
representant al Nen Jesús o Niño Dios.
El que treu el nino ha de convidar a tots a tamales
i atole el dia de la Candelera, que
porten dits Niños Dios a beneir.
Finalment, un element que es va descobrir a Mèxic el 1834
i que s’ha popularitzat a tot el món, però que precisament aquí a Atlixco es
conreen a tots els hivernacles i des de mitjans de novembre omplen el Zócalo o
Plaça Major i dóna nom a la Feria de la
Nochebuena, és aquesta planta, el nom científic de la qual és Eufhorbia pulcherrima, que vol dir “la
més bella”, i certament fan molt de goig, sobretot les vermelles, que juntament
amb les roses del mateix color han donat a aquesta població fama mundial i fan
que hom s’hi trobi una mica com a casa en aquests dies on el caliu familiar fa
molta companyia, i des d’on us desitjo un Bon Nadal i un Feliç Any.
Atlixco, Nadal 2009
Article publicat en part al núm. extra de Nadal de 2015 del Setmanari La Comarca d'Olot.
