Fins al cel, Isabel

Te’n vas amb la tardor, Isabel.

Com una fulla de roure,

que el caure

diu al qui no es vol moure

on ha de raure

si vol anar a trobar l’estel.

Has estat sempre fidel

a uns ideals pregons,

i Déu et va donar uns dons

i llengües que nacions

han servat amb un gran zel.

Que la Mercè et dugui al cel,

perquè des d’allà, amb més vista,

ens puguis guiar, solista,

per camins de xuclamel.

Joan Fort i Olivella

Atlixco, 25 de setembre de 2019

A Isabel Campos Goenaga, en el seu decés.

Per on ha de passar la via verda

Per on ha de passar la via verda

Hi ha molt de verd a la Garrotxa,

però la via verda no té sortida

cap a Sant Pau pels Resclosanys.

Com ho farem?, es pregunten fa anys

per fer-ne via i sense fer fressa.

Que passi pel pont que va fer el meu avi

I així la cosa s’arranja aviat.

Però nois, que us heu pensat.

Que això és bufar i fer ampolles?

Esteu ben arreglats, poseu-vos-hi molles.

Que tots plegats volem tranquil·litat

i no una altra dificultat.

Busqueu alternatives més viables.

Potser haureu de tirar alguns cables.

Si no voleu passar per Collabós,

pel camí de Sant Ponç i el del Pedrós.

©Joan Fort i Olivella

Atlixco, 8 d’abril de 2016.

Per què?

Ara es desglaça el Pol Nord       
i com en temps dels vells víkings
s’obren rutes pels extrems
per tot el ciberspai.
És el moment escaient
per preguntar-se tothom
per què Déu pare envià
al seu fill Jesús al món,
per què el seu missatge és viu
i l’Ésglésia perviu
arreu dels cinc continents.

La resposta és ben senzilla
i complexa a la vegada.
Perquè Ell que és i és bo,
etern, misericordiós,
vol que mentre seguim vius
pensem mirant en la creu
cap al cel i el sol solet
que ens esperen ben atents
segons com anem calçats
i cap on fixem la ruta.
Que no perdem mai el Nord,
tant de dia com de nit,
i vivim el gran misteri
dels dons del Sant Esperit.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 7 de desembre de 2013

Nadal a la cantonada

Nadal que t’acostes    

amb llums a les places,

i pors a les llars.

T’oferim les apostes

ànimes amb fogasses

als teus sants altars.

Per trencar les crostes

i pujar en barcasses

que surin pels mars.

I podar les brostes

per trobar les traces

de senzilles llars

on compartir amb hostes

ben lluny d’amenaces

tots els avatars.

Joan Fort i Olivella

Atlixco, 7/23 de desembre de 2010

Amb aquest poema vull agrair a tots els i les familiars, amics i blocaires que m'han seguit durant aquest any i part de l'anterior i desitjar-vos un molt BON NADAL I FELIÇ 2011, així com als periodistes de La Comarca d'Olot, El Punt-L'Avui, Catalunya Ràdio i TV3, i molt especialment a en Xavier Solà que ara des de La Nit dels Ignorants m'han permès a trevés d'Internet estar més a prop del meu país i de la meva gent.

Camelltoltes

Camell, ens portaves sal
trepitjant còdols i arenes
des del temps més ancestral,
per adobar nostres cenes
amb pernils curats com cal,
que ens fan allunyar les penes
de l’hivern més fredoral
i de les nits més serenes.

Però avui els camions,
helicòpters i avions
t’han tret la feina més dura
i t’ho mires amb desaire,
fent com aquell qui procura
olorar el que porta l’aire.

I l’aire porta els aromes
d’unes temptadores pomes.
Són les drogues de disseny,
pastilles que fan volar
pel damunt del dur terreny,
i amb deliri pregonar
com qui ha perdut el seny
que ja no cal treballar.

I també porta cançons
que parlen del Carnaval,
de mil i una il•lusions,
somnis blancs i sens igual,
via Internet o hormonal,
perquè s’acaba el mil•leni
i per l’amor tot s’ho val.

  ©Joan Fort i Olivella
Sant Miquel de Campmajor,
13 de febrer de 1999, vigília de Sant Valentí
i abans d’anar a Banyoles a passejar el Carnestoltes amb un dromedari al davant.