DE JOAN B FORT
POEMARI
(PER COHUTEC VARGAS GENIS)
Amb prou feines als seus 12 anys d’edat, entre el càlid vent de la Costa Brava y el rigorós aire de la serralada pirinenca, un jove grassonet, discret, de mirada cortès; escrivia ja els seus primers versos, ¿sobre què? Segurament sobre algun gran roure que li va parlar en secret al seu cor, o sobre el campanar del temple del seu poble, el qual degué inspirar-lo no sols per escriure poesia, sinó que també l’hi obriria amb pregona arrel un interès especial por la Història, o potser va escriure un poema a alguna amiga que al caminar mirava el captard a la vora de l’estany de Banyoles, no ho sé ―ho desconec, però això no importa― allò important és que escrivia, ¡que és molt dir! Els motius degueren haver sigut varis, perquè abundants són les belleses que habiten la província de Girona, regió catalana, y en especial del seu natal Sant Miquel de Campmajor.
El seu nom: Joan Fort, el mateix que enclou el símbol de la seva vida, Joan que significa ―porta―, i és que ell, és un home que s’obre igual al coneixement dels seus ancestres a través de la història, que al coneixement de l’amor a través de la poesia, i no sols a l’amor emocional que emanem els éssers humans, més aviat a l’amor entès com a sinònim de Saviesa, en Joan també sap tancar-se, com la millor poesia; i Fort, la força, aquella facultat humana que es necessita no per vèncer a l‘altre, sinó més aviat per vencre’s a sí mateix i als obstacles que la pròpia vida de vegades sense comprendre-ho ens imposa, ell és el l’hombre, però també és el Poeta, Joan B. Fort i Olivella, Amic i avui que aquest llibre “A la cala de mi corazón” ens reuneix: Germà.
Ser poeta a la regió catalana, és un honor que cal saber honrar, perquè aquesta terra està plena de poetes grans, de poetes auris, de dens llenguatge, ritme i profunditat exquisidament assolits, com aquell poema de Jacinto Verdaguer i Santaló anomenat “Oda a Barcelona”, l’atrevit José Agustín Goytisolo que amb un dels seus llibres més bonics i representatius va conquerir el cim de les lletres, el qual porta per títol “Salmos al viento”, nom que no pogué més que estar a la altura de la sacralitat poètica que torna a l’ artista immortal. La llista és llarga, des de Joan Maragall, Josep Carner, Carles Riba, fins als moviments més avantguardistes com, Joan Salvat-Papasseit o Josep Vicenç Foix poetes amb tendències més surrealistes.
O qui no coneix al mestre Joan Manuel Serrat amb qui Joan i Lupita degueren haver passat vetllades xerrant a Internet con el fons de la seva música i les seves lletres, ambdós, a voltes dolces com les compotes mexicans, a voltes robustes com els Pirineus, a voltes amargues com la distància interoceànica, a voltes, acaronadores com la paraula a l’ oïda de l’altre, amb elles degué haver nascut l’amor entre ambdós, xiuxiuejant-se en secret cants com:
Penélope con su bolso de piel marrón
Y sus zapatos de tacón, y su vestido de domingo
Penélope se sienta en un banco en el anden
Y espera que llegue el primer tren meneando el abanico.
Te quiero a ti, por que te quiero
Cerré mi puerta una mañana
y me hecho a andar
Te quiero a ti porque te quiero
Deje los montes y me vine al mar
Tu nombre me sabe a hierba.
Paraules que nasqueren i son coterrànies del Joan Fort el poeta.
I ara ens toca parlar sobre aquest petit poemari, al que l’autor ha titulat “A la cala de mi corazón”, el qual no per ser breu manca d’extensió temàtica, qualitat literària i profunditat poètica. Però abans considero important fer una observació sobre el títol, perquè la seva bellesa s’ha de comprendre com una dolça metàfora, quan en Joan diu “A la cala” es refereix a la forma còncava que tenen algunes entrades de mar a la costa, és dir una caleta, una entrada, entenent la seva metàfora com “a l’entrada del meu cor” que es sens dubte un títol càlid, que obre les portes a un paradís de paraules tèbies i oceàniques.
A la seva obra, el Poeta inclou textos que van de 1973 fins l’any 2010 els quals en la seva majoria canten a la dona que s’ha tornat “musa” i a la naturalesa que sempre ho serà. En l’ edició l’autor embelleix el seu treball poètic, fonent la paraula amb la imatge de llocs que, per la seva història i la seva estètica complementen l’obra fent-la sens dubte més rica i més estimulant als sentits. En Joan ens convida a veure amb els seus ulls el moment de la creació poètica, l’instant de la seva inspiració, perquè la seva poesia és imatge viva, instant que transcorre sobre el paisatge, tità buscant la bella immortalitat que la poesia entrega.
“El valor de l’arbre” és el primer poema i sens dubte un dels més representatius d’aquesta obra. En Joan sap que els arbres són símbol del poeta, ells donen ombra, tenen arrels profundes i, el mes important, s’alimenten de llum per viure:
“Els arbres són com els homes”
“Esperen si l’amic ve”
Això diu en dos versos el poeta, per això ell se sap arbre, home, amic.
Tot i que el llibre està pensat principalment en català, en la traducció que el mateix Joan ha dut a terme pera nosaltres, no es perd el sentit mètric i rítmic de cada poema, i només en alguns casos el poeta, realitza amb molta cura una traducció per a què el sentit del text es mantingui.
A “Cel de tardor”, poema escrit el 1987 i traduït més de 20 anys després, el poeta cada vegada més es va trobant amb la seva poesia:
“La nit fresca d’ octubre
olia bé a perfum,
pluja tènue dels arbres
ball rodó dels incerts”.
Joan Fort li pregunta a seu alter Ego en el poema que porta el títol “El missatge d’Ibn Hazm”, la pregunta de generacions, ¿ què es l’amor? i respon:
“La natural passió/ per l’encant del sexe antònim”
I remata:
L’ amor deixa enrere els límits/
I també es pregunta ¿i el poeta? , es aquí on en Joan porta a la poesia no com una activitat de passatemps o d’oci, sinó como una forma de vida i reflexiona:
“Arquitecte dels sentiments més correctes
amb l’espai obert del cor”
En el poema que dóna títol al nom del llibre, en Joan Fort parla con una profunda nostàlgia i amor por la seva terra i per la nostra, que ja és seva i diu:
“A la cala del meu cor/ arriba una veu molt càlida
que surt d’una amable falda/ i d’un gran i fumós volcà”
En aquestes paraules en Joan l’home, duu la veu de la seva estimada però no es desprèn dels seus aires i dels seus llocs.
Aquí, en Joan ens mostra clarament que és un poeta de l’amor i del paisatge.
És possible que el poema més intens i en el que en Joan es fa un amb la seva part poètica sigui “Tan lluny i tan a prop”. És un cant al dolor, a la lluita i l’esperança per seguir endavant gaudint de les belleses de la vida. En Joan el poeta consagrat ja a la seva poesia, reflexiona sobre la felicitat i sap que ella ve com un trago breu d’una beguda dolça que acaba de manera llampegant i que de seguida allò amarg de la vida apareix per seguir ensenyant-nos tot allò que hauríem de comprendre en aquest plànol terrenal que habitem.
“Els pensaments volen isards
per sobre la pluja i les collades.
Els veig passar com àgils dards
ben empesos per les ventades.”
“Ens cal molt seny per superar-lo,
diàleg i gran voluntat,
amb valentia afrontar-lo,
foragitar-lo d’un plegat.”
Joan Fort, poeta nascut el 1958, quan va escriure el seu primer vers, no sabia que algun dia estaria presentant un llibre a l’altre costat del món, en un altre Sant Miquel, a Atlixco Puebla, Mèxic, lloc dues vegades Heròic, de paisatges extraordinàriament bells, on igual que a la regió de la Garrotxa, aquí també existeixen volcans, que nasqueren per ensenyar a l’home que en repòs o en fúria, s’ha d’estar en constant activitat, i que per moments caldrà treure tot el foc que ens oprimeix, pera després, llançar en llenguatge de segles, el fum que escriu en el cel la poesia més bella que és; el paisatge reflectit en els ulls de l’home.
Però que a més, s’eleva a cant quan l’home és capaç d’estimar i dedicar a la seva terra o a la seva dona, els productes del seu pensament, del seu quefer, del seu art, de la seva poesia, que avui dia, ha de governar amb el seu amor i saviesa infinits.
El mestre Joan Fort ho sap perfectament i crea quasi tots els dies de la seva vida.
Felicidtats per aquest Projecte Literari i sort Joan, germà.
Cohutec Vargas Genis
Dues vegades Heròic Atlixco Puebla, a 16 de juny de 2011
Traducció Joan Fort i Olivella, Atlixco 5 de juliol de 2011
