Entrada destacada

Les festes majors mexicanes i les danses tradicionals

Un dels trets característics del poble mexicà és la seva visió festiva de la vida. Tal com ho va explicar molt bé Octavio Paz a El laber...

Translate

dijous, 8 d’octubre del 2015

Una visita encara més agradable



 A les Rosers, Chayos, Francescs, Cescs, Francesques, Xesques, Xescos, 
Sergis i altres flors que coneixeu i estimeu aquesta terra

Benvolguda Roser.

Aquesta crònica l’hauria d’haver escrit fa mig any, però, pel fet de no trobar el com i el quan i no sé quants perquès, no l’he escrit fins aquesta setmana, i ara agafa també el caràcter de carta i potser d'un capítol de la meva autobiografia o d'una novel·la.

Llavors te n’acabaves d’anar i ens deixaves uns records inoblidables de la teva estada a Mèxic. Les fotos que vaig fer em permeten ara desgranar-ne alguns, perquè, altres detalls que vaig apuntar a l’agenda, els vaig perdre fa un mes, quan la vaig deixar en una cadira del zócalo d’Atlixco per anar a comprar uns antojitos davant de la parròquia, dedicada a la Nativitat, i de la que aquells dies se celebraven les festes.

Precisament l’havia posada a la bossa, junt amb les ulleres i una altra llibreta, on hi havia escrit un acròstic sobre el meu nom que no havia copiat enlloc més, per anar a veure a la metgessa de capçalera, que és el meva concunyada, i mirar de com organitzar-me millor.

El fet és que l’endemà al matí me’n vaig adonar que ja no la tenia, i tot i que la vaig estar buscant durant dies, no l’he poguda recuperar.

M’havies trucat uns dies abans dient que venies a fer un reportatge per al programa 30 minuts de TV3 sobre els desapareguts en diversos llocs de la República, amb motiu dels fets d’Ayotzinapa, dels que precisament acaba de fer un any i encara queda molt per aclarir, i si podies venir.

Jo et vaig dir que estaríem encantats d’acollir-te a la nostra casa, i així va ser.

Vam anar a Huaquechula, municipi que limita amb el d’Atlixco pel sud i que, igual que aquest, el de Tochimilco, que hi limita per l’oest , i el de Cholula, conserven notables convents dedicats a Sant Francesc d’Assís, de qui s’acaba de celebrar la festa, i aquí a Atlixco baixen l’estàtua de sant Miquel del cerro que porta el seu nom, i al cim del qual ha estat tota la setmana i han pujat milers  de persones a visitar i besar, com jo mateix el dia de Sant Miquel.

Però el de Huaquechula conserva a més en un museu, situat a les dependències del convent, i al zócalo, que a la primavera llueix unes magnífiques xicrandes florides, valuosos petroglifs prehispànics i explicacions sobre el seu significat, així com el dels altars de morts, que construeixen cada any al voltant de Tots Sants, i que avui dia constitueixen un dels seus més importants atractius turístics.

Hi vam passar una bona estona, contemplant-los, llegint-los, comentant-los amb el guia, descendent per cert d’una família nàhuatl, però que, tot i que no parla aquesta llengua, n’ha conservant  força records  i els transmet amb gran passió.

Vam estar parlant durant la tornada de la seva història i importància, ara que s’acosten novament aquestes dates, en què la memòria dels difunts adquireix una altra dimensió, i més en el nostre cas.

Fa poc més d’una setmana, precisament el dia de Sant Miquel,  que ens va deixar un  familiar molt proper i estimat: la meva mare i la teva tia, la Montserrat Olivella i Canals. El març havia complert 95 anys i encara gaudia d’una salut envejable. No tenia la memòria de la teva mare, però s’hi assemblava en moltes coses i s’avenien molt. Quan es trobaven, podien parlar hores seguides de la història de la família, de la qual la teva mare aquest estiu acaba d’escriure un treball molt ben fet que em va enviar fa pocs dies. La història, la música i l’art les apassionava i en vaig heretar força.

Quan encara era viu el meu pare i després amb ella, havíem anat a molts de pobles, esglésies i monestirs medievals, doncs tots teníem el “mal de pedra”, que també vam heretar. Poc abans de venir jo a viure a Mèxic, vam anar a L’Alguer i tot el nord de de l’illa de Sardenya, i la última sortida que vam fer junts va ser al castell-museu Dalí de Púbol i el poble de Monells, al Baix Empordà.

M’havia acompanyat en molts dels recitals dels Amics de les Lletres Garrotxines, alguns dels quals com la Concepció Batallé,  m’han enviat belles paraules dedicades a ella.

Acabo de trobar a You Tube una dotzena de cançons cantades per ella. M’ha fet molta il·lusió i emoció escoltar-les. Ens en va ensenyar moltes, i per això jo i el meu germà també sovint cantem, ell al Grup de Caramelles de Sant Miquel de Campmajor, poble on tots tres hem viscut molts anys i on ella va morir, i jo a la meva casa d’Atlixco.

Roser, quan vas venir, et vaig llegir la lletra d’una cançó que havia escrit feia pocs dies, “Lluny de tu”, però no te la vaig cantar ni la van poder llegir el dia del funeral de la meva mare. Ara quan vinguem us la cantaré.

Després de contemplar el reguitzell d’àngels que omplen les esglésies barroques de Santa María Tonantzintla, San Francisco Acatepec  i coronen el púlpit de Santa María de los Remedios, basílica edificada damunt  la piràmide de Cholula, que és la més gran i antiga del món, vam estar parlant de l’Eudald Carbonell, que vaig tenir de professor al llavors Estudi Universitari de Girona i avui dia és reconegut mundialment per les seves excavacions e investigacions arreu del món.

Vam sopar al Tramuntana amb els companys i companyes del Casal Català de Puebla. Allà ens vas compartir algunes de les experiències viscudes mentre filmàveu el reportatge, titulat Ni vius ni morts, que, quan el vam veure ens feia posar la pell de gallina. Malauradament d’aquells fets que vosaltres vau saber transmetre tan bé, aquí gairebé no se n’ha parlat. “Venim d’un silenci antic i molt llarg”, com tan bé canta en Raimon, que a tu tant t’agrada!

http://www.tv3.cat/30minuts/reportatges/1954/

Avui que he acabat de llegir la novel·la de Jaume Cabré Fra Junoy o l’agonia dels sons, també em venen al cap molts d’aquestes cançons i sons, monges, capellans i monjos que hem tingut a la família, especialment la tieta Fina i el pare Jaume Gabarró, monjo cistercenc de Solius, monestir on molts anys per Nadal havíem anat a veure la magnífica col·lecció de pessebres i escoltat música gregoriana, qui va concelebrar la missa del funeral de la meva mare.

Amb aquests sons, records i vivències et deixo fins dissabte,

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 8 d’octubre de 2015