Entrada destacada

Les festes majors mexicanes i les danses tradicionals

Un dels trets característics del poble mexicà és la seva visió festiva de la vida. Tal com ho va explicar molt bé Octavio Paz a El laber...

Translate

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Països Catalans. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Països Catalans. Mostrar tots els missatges

dijous, 11 de març del 2021

De músics i cantautors catalans oblidats

Ara que s’acosta la gran festa de Sant Josep, protector de l’Església, i abans molt celebrada arreu dels Països Catalans i especialment a València amb les falles, i a casa amb una crema catalana deliciosa per celebrar el meu avi, pare i germà, i que aquest any l’Església ha volgut recordar especialment dedicant-li tot l’any per la gran importància de la seva figura, voldria recordar i reivindicar una sèrie de músics i cantautors d’arreu del nostre territori que, a parer de les visites i sobretot dels m’agrada de Youtube estan absolutament abandonats, i crec que francament no s’ho mereixen, ans tot el contrari n’haurien de tenir molts més. 

Primer de tot he de dir que escolto tota mena de música, especialment clàssica perquè per a la feina de lectura o escriptura no em puc concentrar si escolto cançons o altre tipus de música, incloses les sardanes, però que a les hores lliures aprofito per escoltar altres músiques, i que des de fa un temps vaig començar a escriure una llista, que ara ja té més de 70 pàgines a dues columnes, de músics i cantants de totes les èpoques i països, i també vaig aprofitar les diferents festes dels sants que ens ofereix el calendari per escoltar músics, cantants o cantautors que porten el seu nom, costum que us recomano per a reforçar la memòria i recordar compositors, músiques i cançons que d’una altra manera potser us passarien desapercebudes. 

Voldria començar per dos grans guitarristes, que han fet d’aquest instrument una vertadera obra d’art. Es tracta d’en Toni Xuclà i en Toti Soler. A tall d’exemple, només voldria recordar que és una pena que peces com “El món vist per tu” o “Com aigua dins l’aigua” del disc Ànima, o bona part del disc Una terra sense mapa del músic mallorquí només sigui jo que hagi dit que m’agrada. 

Algunes cançons de la Teresa Rebull, l’àvia de la Nova Cançó, d’en Ramon Muntaner o d’en Joan Isaac. El mateix podria dir del cantautor valencià Paco Muñoz i les cançons “Certament”, “In memoriam” (a Soledat González), “Per poca cosa” o “Si jo fos mariner” del seu disc Collarets de llum, de poemes de Miquel Martí i Pol. 

Pel que fa als compositors de sardanes n’hi ha moltíssims, però només recordaré les grans sardanes “Santfeliuenca” o “Fausta” de l’estimat Manel Saderra i Puigferrer, “Desig” o “Ireneta” (“Per la nostra amistat” o “Regal de Reis” en tenen alguns mes) d’en Martirià Font, “Cecília” o “La vaca cega” d’Antoni Juncà i Soler, “Ripoll, vila comtal” o “L’estany Estrellat” de l’Honorat Vilamanyà, o Cors gironins d’en Josep Riumallò i Salagran, o que del disc 13 sardanes per a cobla, d'en Josep Blanch i Reynald, tocades per la cobla Marinada, només es veu que agrada una mica "Amb el porró en fresc", del de Sardanes d'en Josep Cassú només un parell, , com també passa amb els d'en Josep Serra i Bonal i'en Joaquim Serra i Corominas o de l'Antoni Català i Vidal tocades per la Cobla de Cambra de Catalunya, i del d'en Josep Maria Vilar i Gandol tocat per aquesta mateixa cobla, dirigida per Jordi Molina, cap, quan totes són d'una gran qualitat i bellesa. 

 A les tardes escolto molta música de compositors valencians de banda, que no es limita als pasdobles, com alguns podrien pensar, sinó que és variadíssima i riquíssima. Tinc registrades una trentena de bandes del Principat, 70 del País Valencià , 4 de les Illes i 4 de l’Alguer. Voldria destacar a Salvador Giner i Vidal (1832-1911) i les seves obres El adiós a Boabdil (1873), Es xofà hasta la moma o Una nit d’albaes; Armando Blanquer Posada (1935-2005), José María Ferrero Pastor (1926-1987) i les seves marxes mores “Ximo”, “El Kábila” i Marrákch”; Rafael Talens i Pelló, Miquel Asins Arbò i Ferrer Ferran. 

Joan Fort i Olivella, 
Atlixco, 11 de març de 2021.

dimarts, 26 de juny del 2018

Sant Joan sense foguera




Aquest any no hi ha foguera,
ni revetlla ni coets,
només una llarga espera
per als pots i per als drets.

Els pots que no són possibles
perquè uns  animals terribles
amb dues potes i el cap gros
ens porten vers l’escabrós
camí dels fils imperdibles.

Els drets que no troben lloc
en un Estat on el foc
crema to allò que és viu
i només dóna incentiu
al desfalc i al tripijoc.

Presidents i consellers
encara són a l’exili
i s’ha de demanar auxili
al rei dels botiflers
quan s’acosta a domicili.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 24 de juny de 2018

dijous, 9 de març del 2017

Més de 20.000 poetes de tot el món


Abans d’ahir, el blog de Fernando Sabido Sánchez Poetas Siglo XXI va arribar a les 20.000 entrades amb dos poetes de San Francisco i altres joves poetes nord-americans, xilens, argentins i peruans, i segueix creixent, amb poetes de tot el món i de tots els sexes, les races, les ètnies, les èpoques i els estils, millorant els comentaris, i aparell crític, amb la qual cosa ens va oferint un amplíssim panorama de la poesia de tots els temps, ja que en aquests darrers dos anys ha incorporat molts poetes clàssics, no solament del món greco romà, sino també d’altres cultures antigues com la àrab, la xinesa, la japonesa, la Índia i altres.

Com ja vaig fer quan va arribar als 10.000 i 15.000, Cosa que supera amb molt les meves possibilitats, i sens entrar en una anàlisi qualitativa, faré un breu anàlisi numèric dels poetes per estats i països.

Ens trobem, doncs, que els tres estats amb més poetes representats son: Espanya, amb un total de 3.844 poetes, amb més del doble que el segon, Argentina (1.841 ), que va seguit de Xile (1.311), Mèxic (1.272) i Estats Units (1.034).

Amb més de 500 hi ha Colòmbia (784), Perú (690), i Cuba (604).Amb més de 400, Itàlia (496), Brasil (426), Veneçuela (424) i França (408). Amb més de 300, Equador (330) i Anglaterra (307). Amb més de200, Uruguai (282), Alemanya (251) Portugal (216) i Grècia (208). I amb més de 100 , Bolívia (198), República Dominicana (192), Costa Rica (184), Puerto Rico (172), Nicaragua (178), Canadà (166), Guatemala (144) i Hondures (128) pel que fa a l’ Amèrica llatina, i Rússia (191), Xina (170), Israel (162), Romania (161), Polònia (138),  Japó (136) i Suècia (102) pel que fa a Europa i Àsia.

Amb més de 50 hi ha països europeus com Holanda (80), Bulgària (73) i Àustria (57), àrabs com Iran (67), Marroc (63) i Iraq (55), i pel que fa a la resta del món, (Vietnam (92), Nova Zelanda (59) i Austràlia (54).

Si analitzem Espanya per nacionalitats i comunitats autònomes, ens trobem que les tres primeres són: Andalusia (984), Madrid (475) i Catalunya (337), que va seguida de Castella i Lleó (312). Ja a més distància van, però força igualades, el País Valencià (206). Canàries (201), Galícia (200), Astúries (181) i el País Basc (184). Les Illes Balears i les Pitiüses  hi estan representades amb 68 poetes, amb la qual cosa tenim que la part dels Països Catalans que actualment està dins Espanya sumarien un total de 588 poetes, ja pel damunt d’Itàlia i  Brasil.

Amb tot, la quantitat tampoc  no ens ha d’enganyar, perquè la major part dels poetes i les poetesses actuals estan tallats d’un mateix patró i segueixen els dictats de la moda d’una poesia molt subjectiva, i molt pocs van gaire més enllà, podent entrar dins el cànon dels clàssics.

Entre aquests hi ha els catalans Àlex Susanna, el bisbe Pere Casaldàliga i Lala Noguera i Clofent i el valencià Enric Calvo i Dolz, inclosos en aquesta part de l’antologia de la poesia mundial que estic comentant.

És, per tant ja, una mostra a tenir molt present de la millor poesia de tots els temps, i de la gran feina de recollida i classificació de la mateixa d’aquest pintor i poeta i antòleg andalús de poesia, nascut el 1950, però resident a la població madrilenya d’ Alcalá de Henares, que ha publitat dues antologies més a la xarxa,i el seu equip de col·laboradors i seguidors, els cuals ja ultrapassen els 1.000, i compta amb més de 7 milions 934.000 visites, així com de la presència molt viva i productiva de la poesia a la xarxes socials.

Reitero doncs la meva felicitació a Fernando Sabido Sánchez per la seva feina de divulgació d’un gènere que, a nivell comercial, no té ni molt menys el pes de la novel·la, però que a nivell cultural i fins i tot polític en té molt.

©Joan Fort i Olivella

dimarts, 8 de desembre del 2015

La paleta d'en Lluís Roura



La paleta del pintor
s’omple de color
arreu on va.

N’hi ha tants a la natura,
que no cal ser gran figura
per a saber-les captar.

Però una altra cosa
és saber pintar una rosa
que una cara o una mà.

Cadascuna té una vida,
una forma i una mida,
que caldrà representar.


Aquí sí que cal talent,
destresa i enteniment
perquè sigui una obra d’art.

No cal allargar el discurs.
Més val anar de cara al gra,
mostrar un exemple concret.

És el cas d’en Lluís Roura.

Ell va tenir en De Palau
i l’estany per fer del somni
una obra d’art duradora.

L’exemple del gran Van Gogh
li va servir per saber
tot el que ens pot dir el grog.

Els colors de l’Empordà                 

una eina per treballar
sense anar molt lluny de casa.

No es conformà amb això.
Va voler anar molt més lluny,
deixar altres llocs del món
immortalitzats en les teles.

Grècia, Egipte o Terra Santa
li han servit per agenda
de la història i de la vida.



Tot ho ha pintat amb mestratge
i humilitat ben apresa
de la família i entorn.

Així ha trobat amics
que li han permès arribar
molt més lluny del que es pensava.

A través de les antenes
de la Ràdio Nacional
de Catalunya, la nostra.

I de la veu d’en Xavier Solà
va poder plasmar a les ones
tot el que ell sap i sap dir.

Amb la paleta i la veu,
quedant finalment impresa
en un llibre ben imprès

precisament a Olot,
terra de grans paisatgistes,
però potser més tancats.

Molts indrets de Catalunya
han quedat així per sempre
conservats en tres mitjans.

En paper, en tela i en disc.
Perquè tots aquells que vulguin
puguin gaudir d’uns colors,
unes fotos i uns pobles
plens d’història, d’art i vida.

Tan vius, que no podem
sino veure’ls i estimar-los
com molta gent ha estimat.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 21 de novembre de 2015


dimarts, 17 de novembre del 2015

Recordant Georges Brassens i Frederic Mistral


Mentre anava escoltant el CD Tramuntana de la Companya Elèctrica Dharma per l’AP 8 prop de Besiers, vaig veure que la propera àrea de servei  portava el nom del gran poeta i cantautor de Seta Georges Brassens (1921-1981).

Vaig pensar que era una bona idea dedicar-li aquest espai i fer-hi una parada, ja que és considerat un dels millors poetes francesos de la postguerra i el primer dels grans cantautors dels darrers 50 anys, i els ha influït a tots, especialment a alguns dels setze jutges i altres de la nova cançó, que n’han fet bones versions en català, com Josep Maria Espinàs, Delfí Abella, Joan Manuel Serrat, Quico Pi de la Serra, Rafael Subirachs, i sobretot el terrassenc Miquel Pujadó, que aquests dies està divulgant les seves cançons des de València fins a Perpinyà, així com la cantant valenciana Eva Dénia.

En efecte, llegint algunes de les lletres de cançons o fragments que s’hi reprodueixen i mirant el monument que li van dedicar, hom pot recordar i admirar la grandesa d’aquest home que, amb el seu gran bigoti i uns ulls grossos de mirada pregona, va saber retratar com pocs l’univers humà que l’envoltava i les seves misèries.

També em plau de recordar que un dels poetes a qui va dedicar dos dels seus discos va ser Paul Fort (Reims, 1872, - Monthleri, 1960), autor dels 17 volums de Les Ballades Françaises, escrites entre 1928-1958, i reconegut pels seus col·legues com a príncep dels poetes el 1912, i la cançó que li va dedicar Jean Ferrat.

Passejant després per la Carrière des Lumières, on es projecten damunt les parets de les antigues mines de bauxita, explotades des del temps dels romans, un magnífic audiovisual sobre Michelangelo Buonarotti, Leonardo da Vinci i Rafael, pel poblat medieval  proper de Les Baus de Provença, la vila d’Arle, on el record del gran pintor belga Vincent Van Gogh hi és tant viu i explotat que fa meditar molt sobre la vida i mort d’alguns artistes, i altres pobles de la Provença, només dos dels quals porten el nom en occità i francès, i on no vaig sentir ningú que parlés provençal, i també per Mònaco, on encara es parla i s’ensenya a les escoles del seu petit principat el  monegasc, no podia ni puc deixar de pensar en Frederic Mistral (Malhana, 1830-1914).

Tot i la popularitat que va obtenir la seva novel·la Mireio (1859), la importància del seu diccionari Lou Tresor dou Felibrige (1878-1886), i haver obtingut el Premi Nobel el 1904,  així com la vigència de bona part del seu pensament polític inicial, avui molts pocs parlen la seva llengua i no té cap àrea de servei dedicada a l’autopista, que porta el nom de la Provençale, però que no recorda a qui més va fer per salvar la llengua de la regió., El que està clar és que no ha tingut com a Catalunya la força de la seva gent i d’alguns partits i moviments polítics per mantenir-la viva, i en canvi s’ha hagut d’enfrontar amb un estat francès encara molt més centralista i fort que l’espanyol, que ell va atacar durament, però que, enfortit encara més per les dues guerres mundials i el governs del mariscal Pétain i del general De Gaulle, els va engollir.

Davant la porta de la Facultat de Medicina de la Universitat de Montpeller i els busts d’alguns dels doctors que van donar vida a les seves aules i a molts pacients, així com de l’arc de triomf que més enllà presideix una de les principals avingudes de la ciutat, ara també afectada per la construcció del modern tramvia, però que permetrà a aquesta ciutat en ple creixement una vida més digna i tranquil·la, recordo el càncer que en una clínica de la mateixa van diagnosticar al cantautor i que li va causar la mort, així com em pregunto pel càncer del terrorisme i les seves causes, que afecten la nostra societat fins a ferir-la greument.

©Joan B. Fort
Atlixco, 17 de novembre de 2015

dijous, 20 d’agost del 2015

El dífícil art de ser Poeta

Benvolguts poetes i poetesses i demés lectors i lectores a hores intempestives d'aquest blog.

Malgrat el meu llarg silenci, segueixo llegint poesia i escrivint alguns versos, i us convido a escoltar demà a aquest gran poeta i antòleg.


ESTE VIERNES 21 DE AGOSTO A LAS 18:00HS 
ERÍA‬ ESTARÁ DE INVITADO EL POETA ESPAÑOL 
"FERNANDO SABIDO SANCHEZ" UN LUJO PODER 
ENTREVISTARLO"


Però jo no el vaig poder escoltar per una confunsió amb l'horari i el seu blog ja està a punt d'arribar als 19.000 poetes! (3/9/2015) i ja els ha ultrapassat! (7/9/2015)

dilluns, 23 de febrer del 2015

Ja hi ha més de 15.000 poetes



Divendres passat, el blog de Fernando Sabido Sánchez Poetas para el Siglo XXI va arribar a les 15.000 entrades i segueix creixent a grans passes, amb poetes de tot el  món i de tots els sexes, les races, les èpoques i els estils, des de místics i religiosos, fins a ateus, comunistes, anarquistes, i tots els -ismes coneguts, conreadors de la poesia visual, etc. És, per tant, una fita molt important.

Com ja vaig fer quan va arribar als 10.000
 http://poefotoh.blogspot.mx/2013/06/mes-de-10000-poetes-en-un-blog.html,
i sens entrar en una anàlisi qualitativa, faré una breu anàlisi numèrica dels poetes per estats i països, centrant-me en el cas de Catalunya.

Ens trobem, doncs, que els tres estats amb més poetes representats serien: Espanya, amb un total de 2.912 poetes, gairebé doblant al segon, Argentina (1.464), que va seguit de Xile (1.110). A força distància els segueixen Mèxic (874), Estats Units (678), Colòmbia (564), Perú (511), i Cuba (479), i encara més Veneçuela (358), Itàlia (356), Brasil (333) i França (308). Després vindrien Equador (250), Uruguai (240), Anglaterra (223), El Salvador (179) i Bolívia (178), gairebé empatats Portugal (156), República Dominicana (158), Costa Rica (154) i Nicaragua (153), i després Grècia  i Puerto Rico (132), Hondures (128) i Israel (118).

Però si analitzem Espanya per nacionalitats i comunitats autònomes, ens trobem que les tres primeres són: Andalusia (751), Madrid (372) i Catalunya (272), que va seguida de Castella-Lleó (234). Ja a més distància van, però força igualades, Canàries (156), Galícia (153), Astúries (146), El País Basc (145) i el País Valencià (144). Les Illes Balears i Pitiüses  hi estan representades amb 54 poetes, amb la qual cosa tenim que la part dels Països Catalans que actualment està dins Espanya sumarien un total de 470 poetes, ja molt pel damunt del Brasil i segurament pel damunt de Cuba, si tinguéssim en compte els poetes d’Andorra (2), la Catalunya Nord i l’Alguer. Ceuta només té 1 poeta a l’antologia, com molts petits estats, però cap d’ells és gens menyspreable.

Cal fer també esment d'estats com Marroc (53), Iran (53), Iraq (37) i el Líban (25), també amb una tradició mil·lenària i poetes de gran valor religiós i cultural. És per  tant ja una mostra molt important de la millor poesia de tots els temps, i de la gran feina de recollida i classificació de la mateixa d’aquest pintor, poeta i antòlag andalús de poesia, nascut el 1950, però resident a la població madrilenya d’Alcalá de Henares, i el seu equip de traductors i seguidors, que ja ultrapassen els 850, i compta amb més de 4 milions 358.000 visites, entre les quals moltes de meves, així com de la presència molt viva i productiva de la poesia a la xarxa.

Finalment només voldria comentar que els tres darrers poetes catalans antologats són Rafael Argullol (Barcelona, 1949), amb 25 obres publicades d’una gran profunditat i qualitat (14.840), Antoni Turull i Creixell (Barcelona, 1933-Bristol, 1990), gran estudiós de Pere Quart (Sabadell, 1899-Barcelona, 1986) i de Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, 1929-Vic, 2003), així com de la poesia cubana en concret i iberoamericana en general (14.996); i Miquel Desclot (El Clot, 1952), amb una important producció destinada als infants (14.99?). Podríem dir, per tant, que hi són tots els grans poetes del país, si bé encara hi manquen molts autors que s’han mogut i es mouen en un àmbit més local i amb obra no traduïda i per tant menys coneguda a fora, com és el cas dels meus companys i companyes dels Amics de les Lletres Garrotxines, especialment Joan Mercader i Sunyer i Concepció Batallé i Mallarach.

Reitero doncs la meva felicitació a Fernando Sabido Sánchez per la seva feina de divulgació d’un gènere que, a nivell comercial, no té ni molt menys el pes de la novel·la, però sí a nivell cultural.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 23 de febrer de 2015, amb modificacions i afegitons al llarg de la setmana.

Postdata: Ja ha ultrapassat els 17.000! (7 de setembre de 2015).
I els 18.000! (22 de gener de 2016).
I els 19.000! (30 de juliol de 2016).
Avui (7 de març) de 2017) ha ultrapassat els 20.000 i n'escriuré un nou comentari.

dissabte, 21 de febrer del 2015

Lluny de tu (cançó)




















Lluny de tu, lluny del final
d'aquell desig general.

Lluny del mar, lluny del far,
lluny del cel que ens és més car.

Lluny d’aquell capitell,
que ens eriçava la pell.

Lluny d’aquelles muntanyes,
que portem a les entranyes.

Lluny d’aquell univers,
que m'afaiçonava el vers.

Lluny del mot, del Titot,
que de cants omplia el got.

Lluny del Sí, d’aquell pi,
que no podem deixar morir.

Ja no hi puc pas estar.
Per això em poso a cantar...

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 21 de febrer de 2015

dimecres, 13 de novembre del 2013

De la meva absència i d’en Miquel Martí i Pol i en Joan Margarit

Tres mesos d’absència en aquestes pàgines no han pas estat fàcils. Per no sé quines raons tècniques, d’imperícia, de censura o bé de polítiques googleanes no he pogut treure ni afegir cap paraula, cap poema ni comentari ni cap imatge de fets que tant m’hauria agradat comentar com la Via Catalana a Catalunya i arreu del món.

Finalment en aquest dia de tramuntana, malastruc per a molts que deuen haver patit el virus o el mal del dia 13, les destrosses del tifó de Filipines o del foc de Colomers i altres pobles del Baix Empordà, en què només de pensar en la seva cara i el malson que deuen estar passant ja em venen tots els mals, he trobat la senzilla manera de tornar a ser present, mal que els pesi a alguns, i encara que de moment sense poder posar fotos als textos i als poemes.

I ho he pogut fer mentre els companys i companyes d’Itineràncies poètiques també homenatgen amb els seus versos al gran poeta de Roda de Ter en Miquel Martí i Pol, E. P. D., i a la Libreria Gandhi de la Ciutat de Mèxic, noms que per sí sols ja ens diuen molt als catalans i a les catalanes conscients de la duresa de la lluita per la llibertat d’uns grans països i d’uns Pobles sotmesos a mil tiranies, un altre gran poeta català, en Joan Margarit i el mexicà José Emilio Pacheco estan essent homenatjats, llegint els seus punyents poemes i parlant amb el públic assistent de la lluita, els problemes i les estratègies del poble català per aconseguir que una cosa reconeguda per les Nacions Unides fa mig segle i que unes quantes nacions europees oprimides de segles com nosaltres han pogut aconseguir en els darrers anys mitjançat un Referèndum d’Autodeterminació, nosaltres també ho puguem fer el 2014, tres segles després d’aquell 11 de Setembre de 1714, que Barcelona i Catalunya van sofrir la derrota i la humiliació de perdre mitjançant el Decret de Nova Planta tots els drets aconseguits durant 8 segles de lluita contra invasors i traïdors pels quatre punts cardinals, legítima, pacífica i democràticament, i així puguem aconseguir la Independència d’Espanya, per la que tanta gent ha mort i tanta ha anhelat i somia cada nit i cada dia, i els demés pobles dels Països Catalans que també van patir i segueixen patint els mateixos vexacions de les llibertats més fonamentals com a tals algun dia també la puguin aconseguir si així ho desitgen. II*II

Avui no he pogut saludar i felicitar a aquests dos grans poetes, però dimarts passat ja ho vaig poder fer a en Joan, i vaig poder constatar que seu tarannà senzill i tranquil, les seves persones i les seves obres són un gran pilar i testimoni d’aquell lema convergent que

                      La feina ben feta no té fronteres
                      trenca totes les barreres
                      i millor si porta senyeres
                      com les nostres tan deleres. II*II 

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 13 de novembre de 2013

dimecres, 5 de juny del 2013

Més de 10.000 poetes en un blog

Aquesta setmana el blog de Toni Ibañes ENTRELLUM ha arribat a les 200.000 visites, i ahir el blog de Fernando Sabido Sánchez Poetas para el Siglo XXI ja va ultrapassar els 10.000 poetes i en moment d’acabar aquest comentari ja arriba als 10.034. Vull per tant des dels meus blogs felicitar-lo sincerament com li vaig prometre a aquest darrer fa uns mesos i fer-ne un primer balanç de les xifres més rellevants.

El blog, que recull poetes des del segle XVIII, porta més d’1 milió 583.150 visites i té 712 seguidors, que segur que serien més, al menys en el meu cas, si tot i el seu volum anés una mica més ràpid, però de totes maneres és una xifra a tenir en compte en un blog de poesia que tal com presumeix el seu autor, un pintor abstracte i poeta de mirada plàcida, nascut a la província andalusa de Còrdova fa 63 anys però resident a Alcalà de Henares (Madrid), amb 5 poemaris publicats i 3 antologies, conté tants poetes de 177 països, etiquetats per ordre alfabètic de països i d’autors dintre aquests.
http://poetassigloveintiuno.blogspot.mx/.

Si mirem els països o estats representats amb més de 100 poetes Espanya, amb 2.311 poetes ocupa el primer lloc, més del doble d’Argentina (1.060) i prop de 4 vegades més que Xile (528), Estats Units (460) i Mèxic (440). En el 6è. lloc els segueix Cuba (328), en el 7è Colòmbia (306), en el 8è Itàlia (262), en el 9è. Veneçuela (238), en el 10è. Brasil (197) i en l’11è. França (191). Després venen Equador (163), Uruguai (144), Anglaterra (129), Portugal i Costa Rica (121), la República Dominicana (119), Nicaragua (108) i El Salvador (102).

Com que dintre d’Espanya també estan classificats per Comunitats Autònomes, ens trobem que el primer lloc l’ocupa Andalusia (618), el 2on. Madrid (303) i el 3er. Catalunya (214), més per tant que Brasil. Hem de tenir en compte però que hi ha tant els poetes que escriuen en català com en castellà i els que han nascut a dins com els que hi han creat la major part de la seva obra. Després segueixen Castella i Lleó (175), Astúries (120), la Comunitat Valenciana (114), el País Basc (108), Canàries (108) i Galícia (100). Les Balears es queden força enrere, amb 45 poetes. Hi ha doncs més de 373 poetes dels Països Catalans, encara que una bona part escriuen en les dues llengües o només en castellà.

Les extensions de la biografia, la bibliografia i els poemes antologats varien força en funció de la importància dels autors i les autores i de la seva obra, així com de la informació que posseeix de cadascun, sovint i sobretot en els més joves facilitada pel propi poeta o poetessa, o dels que escriuen o han escrit en llengües molt diferents i dels que quasi no hi ha traduccions, però en tot cas dóna les dades claus i els principals títols originals i la selecció està en funció de la seva representativitat i “modernitat”. Per tant crec que és un esforç molt lloable i que tot i l’eclecticisme mereix un reconeixement per la varietat de formes, de ritmes, de veus, de tons, de llengües, de cultures i d’estils representats que ens ofereix una visió molt àmplia de la poesia moderna i contemporània.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 5 de juny de 2013.

Postdata: Ja ha arribat als 12.000 poetes i poetesses. Els darrers són xilens. (25 de juny de 2014).

I als 15.000, amb poetes fins i tot àrabs i andalusins de fa més de mil anys o grecs de fa 2.500! (20 de febrer de 2015). Moltes Felicitats! Veure comentari.

I als 20.000, amb poetes xinesos, japonesos i de la Índia entre altres Estats (7 de març de 2017). Moltes Felicitats! Veure comentari.


divendres, 19 d’abril del 2013

5 anys a Mèxic

Avui que es celebra el Dia Internacional de la Bici fa 5 anys que visc en aquesta ciutat de Mèxic que es diu Atlixco, la ciutat de l’aigua i les flors, que és tota ella un mercat i un seguit de grafits.

Quan vaig arribar-hi per conèixer-la havien fet neteja i no n’hi havia gaires, però com que normalment em moc en bici o a peu m’he adonat que en aquest temps han proliferat d’una manera esgarrifosa, de manera que ara quasi que no hi ha cap carrer que se’n deslliuri ni setmana en que no aparegui alguna pintada nova, i el mateix passa a la capital i a moltes ciutats i pobles.

Per compensar-ho l'ajuntament ha anat embellint el centre de la ciutat amb l'enjardinament d'una part de l'antiga via i flors penjades en diversos indrets com l'escala Ampla i en començar la primavera amb aquesta catifa de flors feta de testos de varis colors, que ha vist molta gent. I un grup de poetes i pintors han començat a pintar en alguns murs estratègics alguns versos de destacats poetes

També ha crescut considerablement la població, provinent de diversos llocs de la República més insegurs, els fraccionaments i les cases amb rètols d’en venda, símptomes dels atractius que ofereix i alhora de la crisi que encara que diguin el contrari es pateix com a tot arreu, agreujada aquí per la manca d’indústria, compensada una mica amb l’establiment de nous restaurants i jardins de festes, perquè de menjar i celebrar tot el que poden no se’n poden estar.

Ahir vaig poder parlar una mica d’aquesta situació al programa “Entrevistar-te” de Sinergia Radio, explicant també el Dia Inter-nacional del Llibre, Dia de Sant Jordi a Catalunya i les activitats que es faran a la UNAM de Mèxic, en les quals participaré junt amb la Delegació de la ANC. Dissabte es celebrarà a Cuernavaca.

La República és molt gran i dels seus 32 estats n’he conegut per sobre una dotzena, la qual cosa no em permet encara fer-me’n una imatge global, però sí alguns trets definitoris que em permeten dir que s’ha avançat en molts aspectes, però que evidentment queda molt per millorar en tots els camps, especialment en el de l’educació.

En els camps on em moc, que són el de literatura, i concretament la poesia, la història i la fotografia, hi ha força activitat, i la qualitat depèn molt de les valoracions personals, però crec que no és gens menyspreable, tot i la limitació dels pressupostos destinats a la investigació en aquests camps, llevat potser de l’arqueologia per la seva repercussió en el sector turístic.

Limitant-me al camp de la poesia, dels autors que he pogut llegir en paper o en diversos webs i blogs, i d’estils molt diferents, els que més m’han agradat i voldria destacar són Carlos Pellicer, alguns llibres o poemes d’Octavio Paz i de Jaime Sabines, José Emilio Pacheco, Efraín Bartolomé, Jorge Fernández Granados, Vicente Quirarte, Adolfo Castañón, Luís Flores Romero, Javier Sicilia per la seva reflexió religiosa i social, i 600 haikus de Carlos López Moctezuma. I de les dones Rosario Castellanos, Coral Bracho, Gloria Cervitz, Elsa Cross, Tedy López Mills, i Margarita Minerva Villareal.

El Taller de Poesia Semillas de Noviembre d’Atlixco està funcionant molt bé i ja està donant alguns fruits saborosos, com els llibres que aquí ja he comentat de Cohutec Vargas Genis, Esmeralda Tobón Ávalos, Javier Duhart i Juan Cuautle (en premsa), i del 16 al 20 de maig es faran la 3ª• Trobada de Poetes Atlixco la palabra escrita en el agua, que aquest any començaran al Palau de Belles Arts de la Ciutat de Mèxic.

I dels Països Catalans m'he anat endinsat en la poesia d'Agustí Bartra, difícil però molt rica,  i de la que encara no havia pogut comentar, el llibre Amb vides a la sang, del gironí Quim Curbet, i Cada dia un dia, de Ricard Creus, que des de fa uns anys viu al mas El Perer del Corb, en plena Zona Volcànica de la Garrotxa, i alguns poemes d’Assumpció Forcada, Montserrat Costas, Anna Carreras, Sandra Rodríguez, Jaume Pérez Montaner, Antoni Vidal Ferrando i Antoni Marí entre altres, així com alguns que m’envia el company dels Amics de les Lletres Garrotxines Antoni Edo i que espero aviat es decideixi a publicar.

La meva s’ha ressentit molt dels estats anímics i no ha estat a l’alçada que jo i vosaltres hauríeu desitjat, però com heu vist en aquests blogs vaig escrivint algun poema i crònica de tant en tant i tinc un relat a punt d’acabar, les publicacions digitals dels llibres de poemes i alguna investigació per anar fent.

Per altra part vaig seguint a través de la Societat d’Onomàstica les publicacions que en aquest camp es fan arreu del món, així com les de les comarques gironines. En canvi, al deixar de rebre L’Avenç he perdut força el contacte amb la historiografia catalana, i amb la historiografia mexicana és força general o limitat a alguns aspectes socioeconòmics.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 19 d’abril de 2013

dimecres, 12 de setembre del 2012

Volem ser un Estat d'Europa

Amb aquest lema proposat per l’Assemblea Nacional de Catalunya (ANC) més d’un miler d’autobusos van sortir de tota Catalunya i d’arreu dels Països Catalans i amb una gernació de gent que també hi havia acudit en tren i altres mitjans de comunicació es van anar reunint als carrers de Barcelona fins a sumar més d’un milió i mig de persones que durant les quasi 4 hores que va durar la manifestació més multitudinària que mai s’hagi produït en aquesta data commemorativa d’una derrota però també d’una voluntat de seguir existint com a nació, pacíficament va deixar clar que “no som una regió d’Espanya, som una Nació d’Europa”, “In-de-pen-dèn-ci-a” i altres.


Responent a les crides fetes pet Twitter i el Facebook a les principals capitals del món on hi ha catalans també vam fer sentir la nostra veu, i aquest va ser el cas de la Ciutat de Mèxic, on al peu del momnument a l’Àngel de la Independència d’aquest país americà la junta de l’Orfeó Català va posar unes corones de flors amb la senyera i més de 50 persones de totes les edats ens vam reunir per sumar-nos a la voluntat del poble català per la seva Independència i dir Adéu a Espanya d’una manera decidida i civilitzada alhora.

Cal ressaltar la presència del lluitador de l’octubre del 68 mexicà Marcel•lí Perelló, que per la seva part ho havia anunciat en un dels diaris de la capital mexicana.

Aquest matí el President Artur Mas s’afanyava a dir que “Tot és possible si hi ha voluntat, grans majories i una capacitat de resistir”, frase memorable, però que ha d’anar acompanyada de la convocatòria aviat d’un Referèndum, i com bé ha dit també de la construcció d’estructures d’aquest Estat, mentre que els polítics i la premsa espanyola es posaven les mans al cap i al món no ho veien tan malament.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 12 de setembre de 2012

dijous, 28 d’octubre del 2010

Presències i absències notables

La setmana passada tornava d’una volta per la Ciutat de Mèxic i quan passava per la Alameda Central vaig creuer un grup de joves d’esperit que anaven caminant i xerrant alegrament i em va semblar que parlaven en alguna de les variants del català, per la qual cosa em vaig girar i fent com si anés al seu costat vaig gosar preguntar-los si parlaven en català o valencià, i quina no va ser la meva alegria quan em van dir que eren un grup de poetes catalans, valencians i mallorquins que anaven al Palau de Belles Arts a fer un recital.

Em van explicar que en farien alguns més a diversos llocs del país i em van donar un programa de les Jornades de Poesia Catalana Mexicana en les que participen. Vaig reconèixer en Víctor Sunyol , i pel nom i l’obra a quasi tots, i tot lamentant no poder assistir-hi vaig seguir la caminada vers el monument a Colom i pensant en allò que sovint diem de “que n’és de petit el món!” i recordant un poema que havia llegit fa pocs dies d’un d’ells sobre el mar al bloc d’en Xavier Aliaga i que m’havia agradat . Des d’aquí els desitjo que tinguin molt d’èxit i puguin acabar de gaudir d’aquests bonics dies de tardor a Mèxic, i a la fent de Girona i comarques que passin uns bones Fires i Festes de Sant Narcís.

Ahir de matinada, quan vam sortir de nou cap a la capital ens vam trobar amb la sorpresa que els veïns del davant que a la cantonada havien posat al jardí de davant la casa un enorme gat negre inflable de més de dos metres, amb els ulls pintats de blau i els unglots de blanc. Avui m’he adonat que fins i tot fa un miolar tot estrany i molt felí quan bufa el vent, algú passa a prop o no sé quan, i comentant-ho amb l’altre veïna del davant, que per cert ja des de fa dies i com fa un any tenen una gran carbassa molt riallera i amb un gat dormint al damunt s’ha posat a també a riure.

Uns altres veïns de l’altre carrer en tenen una de transparent amb una cosa a dins que es belluga i a molts llocs de menjar tenen guarnides les taules amb tovalles de plàstic primíssim amb signes de la mort, i ja no diguem que la major part de les pel•lícules que passen pels diferents canals de televisió són de morts i por. I és que s’acosta el dia del morts i molts nord-americans ja no saben que més fer per celebrar i treure tants diners com puguin del Halloween, i per tot veus carbasses, aranyes, màscares demés al•lusions a aquest dia, i aquí a Mèxic també amb tot ho copien.

Per altra part la setmana passada vaig escoltar al programa El Secret de Catalunya Ràdio la notícia de la mort d’en Joan Triadú i Font, i avui la d'en Joan Solà i Cortassa, dos grans filòlegs i divulgadors de la llengua catalana, i el seu constant i darrer missatge de no perdre l’autoestima com a catalanoparlants, que malgrat la seva absència física i personal ens ha de fer més presents ara i aquí i arreu on anem del territori de parla catalana i fins i tot més enllà, i així fer honor a la seva vida i obra.
http://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Triad%C3%BA_i_Font
http://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Sol%C3%A0_i_Cortassa
Joan Fort i Olivella
Atlixco, 28 d’octubre de 2010

dimecres, 22 de setembre del 2010

Espinàs i Labordeta

Benvolguts blocaires, cantaires, trescadors, excursionistes i viatgers. Permeteu-me que també dediqui uns ratlles a un aspecte tan destacat dels dos com són les cançons i els llibres de viatges.

L’Espinàs va ser un dels fundadors de Els 16 Jutges, i va deixar la guitarra pels llibres, però no la cançó, perquè va escriure el llibre Lluís Llach. Història de les seves cançons explicada a Josep Maria Espinàs: La Campana, 1986, mentre que Labordeta va deixar les classes a la Universitat de Saragossa i la guitarra per anar al Congrés de Diputats de Madrid a tocar el nas a l’Aznar i demés recalcitrants espanyols i de tant en tant agafar la motxilla.

I donat que, com l’expresident Jordi Pujol i Soley sabia molt bé, perquè cantant de poble en poble havia conegut molt bé el seu país aragonès, va agafar la motxilla i es va posar a trescar per alguns pobles i camins polsosos i d’altres no tant per a recordar als espanyols allò que valia la pena conservar i gaudir, i no discutir sense coneixement.

Tot i que Josep Maria Espinàs ha escrit 17 llibres de viatges a peu, 11 per terres de parla catalana, 1 de parla aragonesa, 1 gallega, 1 basca i 3 castellana i José Antonio Labordeta només en va escriure 3 i la motxilla que els dona títol i la seva veu es va fer popular mercès a les càmeres de la televisió espanyola que l’acompanyaven, els dos tenen en comú una manera de viatjar i de veure el territori molt senzilla i antiga, però que ha deixat dels dos grans pàgines, plenes de llum, de color i de vida, però alhora de mort i de dolor, en parlar d’alguns dels indrets més entranyables de la geografia peninsular i illenca.

I algunes de les més remarcables les van dedicar al que diríem la gent i les terres de l’Ebre i alguns dels seus afluents, com el Cinca, la Noguera Pallaresa o el Matarranya. Encara recordo una mica els programes dedicats a aquesta darrera comarca i al delta de l’Ebre.

Amants com Josep Maria de Sagarra, Josep Pla i Joan Coromines de la conversa, de la bona taula, dels noms i de les tradicions, i com Maria del Mar Bonet de les cançons populars i tradicionals, han deixat en els seus discos, cançons i llibres i els que han ajudat a fer un gran testimoni del patrimoni musical i cultural de les terres que han trepitjat. Tant de bo els obrim per llegir, recordar, escoltar, cantar i difondre a les generacions futures les seves veus, paraules i aquest patrimoni.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 22 de setembre de 2010

dilluns, 20 de setembre del 2010

Raimon i Labordeta

Poesia i cançó, amor i lluita pels seus països van molt lligades en aquests dos grans cantautors. Mentre escolto per Internet el darrer recital que Raimon va fer a Xàtiva i l’entrevista que li va fer TV3, la televisió nacional de Catalunya, llegeixo a l’Avui la notícia de la mort de José Antonio Labordeta i els comentaris dels lectors digitals, on el seu paper polític, com és inevitable pesa molt, però qui també sap posar les coses al seu lloc just.

Jo no entraré ara en aquest darrer camp, que segurament donaria i donarà per molt, sinó que i precisament comparant una mica l’obra i la trajectòria dels dos cantautors, que van néixer amb 5 anys de diferència, voldria valorar-la i reivindicar-la en la justa mesura. Gravar més d’una vintena de discs i de la qualitat que han fet, no ha estat gens fàcil. Ni dir ni escriure, sobretot a Madrid, moltes de les frases, discursos i llibres que han fet. Com no ho és escoltar-la, per la duresa del seu contingut i el to de crit que té de vegades, i d’altres la sensibilitat i la tendresa que et fan vessar llàgrimes i emocionar-te com pocs ho podran fer, però aquesta és la grandesa dels grans poetes i cantautors.

Jo aquí només voldria recordar que vaig escoltar i saludar a Raimon a Madrid vestit de soldat i anys després a Banyoles i a Labordeta a Girona i que ambdós em van transmetre i em transmeten cada vegada que escolto algun dels seus discs o de les seves cançons una gran energia i força que sovint ja m’agradaria tenir jo. I que m’entristeix molt notar que se m’oblidin moltes cançons i sentir que la gent no canta, quan és una de les grans coses i teràpies que com a persones i pobles podem fer per a sentir-nos i ser lliures, com tant bé han cantat Lluís Llach, Raimon Pelejero i José Antonio Labordeta a la llibertat.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 20 de setembre de 2010

dimecres, 16 de juny del 2010

Màgica nit

La nit de Sant Joan                   
s’esvera una mica el clan,
és de totes la més gran.

Un bany, diuen, no fa mal,
ans pot curar l’animal
d’algun mal bacterial.

Per curar mals de la pell
hi ha qui es rebolca en un vell
mantell de flors fet joiell.

La flama del Canigó
arriba amb atlètic do
del país a tot racó.

I ens anima a fer-lo viu
i fins a ser combatiu
per mantenir-ne el caliu

davant totes les campanyes
els atacs i les castanyes
que ens remouen les entranyes.

La coca no pot faltar-hi
regada amb un bon rosari
de moscatell per tornar-hi.

Per animar la berbena
música de tota mena
i begudes a balquena.

La màgia d’aquesta nit
és el foc que l’esperit
porta fins a l’infinit.

El foc que tot purifica
i a saltar-nos ens implica
molts tabús de mica en mica.

©Joan Fort i Olivella