Més de 20.000 poetes de tot el món

Abans d’ahir, el blog de Fernando Sabido Sánchez Poetas Siglo XXI va arribar a les 20.000 entrades amb dos poetes de San Francisco i altres joves poetes nord-americans, xilens, argentins i peruans, i segueix creixent, amb poetes de tot el món i de tots els sexes, les races, les ètnies, les èpoques i els estils, millorant els comentaris, i aparell crític, amb la qual cosa ens va oferint un amplíssim panorama de la poesia de tots els temps, ja que en aquests darrers dos anys ha incorporat molts poetes clàssics, no solament del món greco romà, sino també d’altres cultures antigues com la àrab, la xinesa, la japonesa, la Índia i altres.

Com ja vaig fer quan va arribar als 10.000 i 15.000, Cosa que supera amb molt les meves possibilitats, i sens entrar en una anàlisi qualitativa, faré un breu anàlisi numèric dels poetes per estats i països.

Ens trobem, doncs, que els tres estats amb més poetes representats son: Espanya, amb un total de 3.844 poetes, amb més del doble que el segon, Argentina (1.841 ), que va seguit de Xile (1.311), Mèxic (1.272) i Estats Units (1.034).

Amb més de 500 hi ha Colòmbia (784), Perú (690), i Cuba (604).Amb més de 400, Itàlia (496), Brasil (426), Veneçuela (424) i França (408). Amb més de 300, Equador (330) i Anglaterra (307). Amb més de200, Uruguai (282), Alemanya (251) Portugal (216) i Grècia (208). I amb més de 100 , Bolívia (198), República Dominicana (192), Costa Rica (184), Puerto Rico (172), Nicaragua (178), Canadà (166), Guatemala (144) i Hondures (128) pel que fa a l’ Amèrica llatina, i Rússia (191), Xina (170), Israel (162), Romania (161), Polònia (138),  Japó (136) i Suècia (102) pel que fa a Europa i Àsia.

Amb més de 50 hi ha països europeus com Holanda (80), Bulgària (73) i Àustria (57), àrabs com Iran (67), Marroc (63) i Iraq (55), i pel que fa a la resta del món, (Vietnam (92), Nova Zelanda (59) i Austràlia (54).

Si analitzem Espanya per nacionalitats i comunitats autònomes, ens trobem que les tres primeres són: Andalusia (984), Madrid (475) i Catalunya (337), que va seguida de Castella i Lleó (312). Ja a més distància van, però força igualades, el País Valencià (206). Canàries (201), Galícia (200), Astúries (181) i el País Basc (184). Les Illes Balears i les Pitiüses  hi estan representades amb 68 poetes, amb la qual cosa tenim que la part dels Països Catalans que actualment està dins Espanya sumarien un total de 588 poetes, ja pel damunt d’Itàlia i  Brasil.

Amb tot, la quantitat tampoc  no ens ha d’enganyar, perquè la major part dels poetes i les poetesses actuals estan tallats d’un mateix patró i segueixen els dictats de la moda d’una poesia molt subjectiva, i molt pocs van gaire més enllà, podent entrar dins el cànon dels clàssics.

Entre aquests hi ha els catalans Àlex Susanna, el bisbe Pere Casaldàliga i Lala Noguera i Clofent i el valencià Enric Calvo i Dolz, inclosos en aquesta part de l’antologia de la poesia mundial que estic comentant.

És, per tant ja, una mostra a tenir molt present de la millor poesia de tots els temps, i de la gran feina de recollida i classificació de la mateixa d’aquest pintor i poeta i antòleg andalús de poesia, nascut el 1950, però resident a la població madrilenya d’ Alcalá de Henares, que ha publitat dues antologies més a la xarxa,i el seu equip de col·laboradors i seguidors, els cuals ja ultrapassen els 1.000, i compta amb més de 7 milions 934.000 visites, així com de la presència molt viva i productiva de la poesia a la xarxes socials.

Reitero doncs la meva felicitació a Fernando Sabido Sánchez per la seva feina de divulgació d’un gènere que, a nivell comercial, no té ni molt menys el pes de la novel·la, però que a nivell cultural i fins i tot polític en té molt.

©Joan Fort i Olivella

La paleta d'en Lluís Roura

La paleta del pintor

s’omple de color

arreu on va.

N’hi ha tants a la natura,

que no cal ser gran figura

per a saber-les captar.

Però una altra cosa

és saber pintar una rosa

que una cara o una mà.

Cadascuna té una vida,

una forma i una mida,

que caldrà representar.

Aquí sí que cal talent,

destresa i enteniment

perquè sigui una obra d’art.

No cal allargar el discurs.

Més val anar de cara al gra,

mostrar un exemple concret.

És el cas d’en Lluís Roura.

Ell va tenir en De Palau

i l’estany per fer del somni

una obra d’art duradora.

L’exemple del gran Van Gogh

li va servir per saber

tot el que ens pot dir el grog.

Els colors de l’Empordà                 

una eina per treballar

sense anar molt lluny de casa.

No es conformà amb això.

Va voler anar molt més lluny,

deixar altres llocs del món

immortalitzats en les teles.

Grècia, Egipte o Terra Santa

li han servit per agenda

de la història i de la vida.

Tot ho ha pintat amb mestratge

i humilitat ben apresa

de la família i entorn.

Així ha trobat amics

que li han permès arribar

molt més lluny del que es pensava.

A través de les antenes

de la Ràdio Nacional

de Catalunya, la nostra.

I de la veu d’en Xavier Solà

va poder plasmar a les ones

tot el que ell sap i sap dir.

Amb la paleta i la veu,

quedant finalment impresa

en un llibre ben imprès

precisament a Olot,

terra de grans paisatgistes,

però potser més tancats.

Molts indrets de Catalunya

han quedat així per sempre

conservats en tres mitjans.

En paper, en tela i en disc.

Perquè tots aquells que vulguin

puguin gaudir d’uns colors,

unes fotos i uns pobles

plens d’història, d’art i vida.

Tan vius, que no podem

sino veure’ls i estimar-los

com molta gent ha estimat.

©Joan Fort i Olivella

Atlixco, 21 de novembre de 2015

Recordant alguns mestres (2)

Això de la rima, benvolguts lectors,

em pot servir, com en aquest cas,

per recordar els professors que vaig tenir

en el batxillerat, a la classe de dibuix.

I també alguns dels seus deixebles,

companys meus d’agradables xerrades

a l’entorn d’una cervesa.

Altres mestres en el món de la cobla

o en el de la Història.

És el cas d’en Vicens Vives.

D’ell vaig aprendre moltes coses

que després no he pogut aplicar,

però que tenen gran transcendència.

La manera com els països,

i les persones també,

canvien de fronteres.

Fins que arriba un moment

en què tot és relatiu

al poder del més actiu.

©J. B. Fort

Atlixco, 21/26 de novembre de 2015

Recordant alguns mestres

Sé que molesta el teu fum, Brassens,

per arribar a una taula de consens.

Caldrà cercar, doncs, lluny de l’encens,

altres noms de colors més convincents.

Com em recordo, ara, d’en Vicens,

que ens ensenyà de l’art els rudiments,

igual que en Fita, qui per mancaments,

a renyar-nos no era tan propens.

En Perpinyà o en Julià Cutiller,

que dins un ou es mou i té el cap

intentant de no fer cap nyap.

Potser en Pep Camps, home punter,

en contar de l’Orient el que convé

en aquest moment de gran desori.

També vull completar el repertori

amb l’Avi Xaxu, per a tots els sardanistes,

inspirador de grans ballades, i d’artistes.

©J. B. Fort

Atlixco, 21 de novembre de 2015

Recordant Georges Brassens i Frederic Mistral

Mentre anava escoltant el CD Tramuntana de la Companya Elèctrica Dharma per l’AP 8 prop de Besiers, vaig veure que la propera àrea de servei  portava el nom del gran poeta i cantautor de Seta Georges Brassens (1921-1981).

Vaig pensar que era una bona idea dedicar-li aquest espai i fer-hi una parada, ja que és considerat un dels millors poetes francesos de la postguerra i el primer dels grans cantautors dels darrers 50 anys, i els ha influït a tots, especialment a alguns dels setze jutges i altres de la nova cançó, que n’han fet bones versions en català, com Josep Maria Espinàs, Delfí Abella, Joan Manuel Serrat, Quico Pi de la Serra, Rafael Subirachs, i sobretot el terrassenc Miquel Pujadó, que aquests dies està divulgant les seves cançons des de València fins a Perpinyà, així com la cantant valenciana Eva Dénia.

En efecte, llegint algunes de les lletres de cançons o fragments que s’hi reprodueixen i mirant el monument que li van dedicar, hom pot recordar i admirar la grandesa d’aquest home que, amb el seu gran bigoti i uns ulls grossos de mirada pregona, va saber retratar com pocs l’univers humà que l’envoltava i les seves misèries.

També em plau de recordar que un dels poetes a qui va dedicar dos dels seus discos va ser Paul Fort (Reims, 1872, - Monthleri, 1960), autor dels 17 volums de Les Ballades Françaises, escrites entre 1928-1958, i reconegut pels seus col·legues com a príncep dels poetes el 1912, i la cançó que li va dedicar Jean Ferrat.

Passejant després per la Carrière des Lumières, on es projecten damunt les parets de les antigues mines de bauxita, explotades des del temps dels romans, un magnífic audiovisual sobre Michelangelo Buonarotti, Leonardo da Vinci i Rafael, pel poblat medieval  proper de Les Baus de Provença, la vila d’Arle, on el record del gran pintor belga Vincent Van Gogh hi és tant viu i explotat que fa meditar molt sobre la vida i mort d’alguns artistes, i altres pobles de la Provença, només dos dels quals porten el nom en occità i francès, i on no vaig sentir ningú que parlés provençal, i també per Mònaco, on encara es parla i s’ensenya a les escoles del seu petit principat el  monegasc, no podia ni puc deixar de pensar en Frederic Mistral (Malhana, 1830-1914).

Tot i la popularitat que va obtenir la seva novel·la Mireio (1859), la importància del seu diccionari Lou Tresor dou Felibrige (1878-1886), i haver obtingut el Premi Nobel el 1904,  així com la vigència de bona part del seu pensament polític inicial, avui molts pocs parlen la seva llengua i no té cap àrea de servei dedicada a l’autopista, que porta el nom de la Provençale, però que no recorda a qui més va fer per salvar la llengua de la regió., El que està clar és que no ha tingut com a Catalunya la força de la seva gent i d’alguns partits i moviments polítics per mantenir-la viva, i en canvi s’ha hagut d’enfrontar amb un estat francès encara molt més centralista i fort que l’espanyol, que ell va atacar durament, però que, enfortit encara més per les dues guerres mundials i el governs del mariscal Pétain i del general De Gaulle, els va engollir.

Davant la porta de la Facultat de Medicina de la Universitat de Montpeller i els busts d’alguns dels doctors que van donar vida a les seves aules i a molts pacients, així com de l’arc de triomf que més enllà presideix una de les principals avingudes de la ciutat, ara també afectada per la construcció del modern tramvia, però que permetrà a aquesta ciutat en ple creixement una vida més digna i tranquil·la, recordo el càncer que en una clínica de la mateixa van diagnosticar al cantautor i que li va causar la mort, així com em pregunto pel càncer del terrorisme i les seves causes, que afecten la nostra societat fins a ferir-la greument.

©Joan B. Fort

Atlixco, 17 de novembre de 2015

Més de 10.000 poetes en un blog

Aquesta setmana el blog de Toni Ibañes ENTRELLUM ha arribat a les 200.000 visites, i ahir el blog de Fernando Sabido Sánchez Poetas para el Siglo XXI ja va ultrapassar els 10.000 poetes i en moment d’acabar aquest comentari ja arriba als 10.034. Vull per tant des dels meus blogs felicitar-lo sincerament com li vaig prometre a aquest darrer fa uns mesos i fer-ne un primer balanç de les xifres més rellevants.

El blog, que recull poetes des del segle XVIII, porta més d’1 milió 583.150 visites i té 712 seguidors, que segur que serien més, al menys en el meu cas, si tot i el seu volum anés una mica més ràpid, però de totes maneres és una xifra a tenir en compte en un blog de poesia que tal com presumeix el seu autor, un pintor abstracte i poeta de mirada plàcida, nascut a la província andalusa de Còrdova fa 63 anys però resident a Alcalà de Henares (Madrid), amb 5 poemaris publicats i 3 antologies, conté tants poetes de 177 països, etiquetats per ordre alfabètic de països i d’autors dintre aquests.
http://poetassigloveintiuno.blogspot.mx/.

Si mirem els països o estats representats amb més de 100 poetes Espanya, amb 2.311 poetes ocupa el primer lloc, més del doble d’Argentina (1.060) i prop de 4 vegades més que Xile (528), Estats Units (460) i Mèxic (440). En el 6è. lloc els segueix Cuba (328), en el 7è Colòmbia (306), en el 8è Itàlia (262), en el 9è. Veneçuela (238), en el 10è. Brasil (197) i en l’11è. França (191). Després venen Equador (163), Uruguai (144), Anglaterra (129), Portugal i Costa Rica (121), la República Dominicana (119), Nicaragua (108) i El Salvador (102).

Com que dintre d’Espanya també estan classificats per Comunitats Autònomes, ens trobem que el primer lloc l’ocupa Andalusia (618), el 2on. Madrid (303) i el 3er. Catalunya (214), més per tant que Brasil. Hem de tenir en compte però que hi ha tant els poetes que escriuen en català com en castellà i els que han nascut a dins com els que hi han creat la major part de la seva obra. Després segueixen Castella i Lleó (175), Astúries (120), la Comunitat Valenciana (114), el País Basc (108), Canàries (108) i Galícia (100). Les Balears es queden força enrere, amb 45 poetes. Hi ha doncs més de 373 poetes dels Països Catalans, encara que una bona part escriuen en les dues llengües o només en castellà.

Les extensions de la biografia, la bibliografia i els poemes antologats varien força en funció de la importància dels autors i les autores i de la seva obra, així com de la informació que posseeix de cadascun, sovint i sobretot en els més joves facilitada pel propi poeta o poetessa, o dels que escriuen o han escrit en llengües molt diferents i dels que quasi no hi ha traduccions, però en tot cas dóna les dades claus i els principals títols originals i la selecció està en funció de la seva representativitat i “modernitat”. Per tant crec que és un esforç molt lloable i que tot i l’eclecticisme mereix un reconeixement per la varietat de formes, de ritmes, de veus, de tons, de llengües, de cultures i d’estils representats que ens ofereix una visió molt àmplia de la poesia moderna i contemporània.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 5 de juny de 2013.

Postdata: Ja ha arribat als 12.000 poetes i poetesses. Els darrers són xilens. (25 de juny de 2014).

I als 15.000, amb poetes fins i tot àrabs i andalusins de fa més de mil anys o grecs de fa 2.500! (20 de febrer de 2015). Moltes Felicitats! Veure comentari.

I als 20.000, amb poetes xinesos, japonesos i de la Índia entre altres Estats (7 de març de 2017). Moltes Felicitats! Veure comentari.

Raimon i Labordeta

Poesia i cançó, amor i lluita pels seus països van molt lligades en aquests dos grans cantautors. Mentre escolto per Internet el darrer recital que Raimon va fer a Xàtiva i l’entrevista que li va fer TV3, la televisió nacional de Catalunya, llegeixo a l’Avui la notícia de la mort de José Antonio Labordeta i els comentaris dels lectors digitals, on el seu paper polític, com és inevitable pesa molt, però qui també sap posar les coses al seu lloc just.

Jo no entraré ara en aquest darrer camp, que segurament donaria i donarà per molt, sinó que i precisament comparant una mica l’obra i la trajectòria dels dos cantautors, que van néixer amb 5 anys de diferència, voldria valorar-la i reivindicar-la en la justa mesura. Gravar més d’una vintena de discs i de la qualitat que han fet, no ha estat gens fàcil. Ni dir ni escriure, sobretot a Madrid, moltes de les frases, discursos i llibres que han fet. Com no ho és escoltar-la, per la duresa del seu contingut i el to de crit que té de vegades, i d’altres la sensibilitat i la tendresa que et fan vessar llàgrimes i emocionar-te com pocs ho podran fer, però aquesta és la grandesa dels grans poetes i cantautors.

Jo aquí només voldria recordar que vaig escoltar i saludar a Raimon a Madrid vestit de soldat i anys després a Banyoles i a Labordeta a Girona i que ambdós em van transmetre i em transmeten cada vegada que escolto algun dels seus discs o de les seves cançons una gran energia i força que sovint ja m’agradaria tenir jo. I que m’entristeix molt notar que se m’oblidin moltes cançons i sentir que la gent no canta, quan és una de les grans coses i teràpies que com a persones i pobles podem fer per a sentir-nos i ser lliures, com tant bé han cantat Lluís Llach, Raimon Pelejero i José Antonio Labordeta a la llibertat.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 20 de setembre de 2010