.jpg)
La pluja que separa l’estany del paradís
és tan neta i tan clara i té el caient tan llis,
que quan tot ell s’amara del seu preuat somrís
s’estova tant sa cara i del cabell el ris
que ja no sap la mare si és propi o si és postís.
El banc que no es separa de l’aigua i del pedrís,
que no emprèn encara el plany del desencís
quan veu la capa cara d’un líquid tan precís,
s’assegura per ara que l’aiguat fonedís
no s’emporta l’empara ni demana el permís
de posar-li suara una taula i un pis.
El diàleg s’encara cap al temps malaltís,
l’insegura mampara sobre el pla de Martís
que amb tanta gatzara li espatlla el pastís
l’animada alifara ben regada amb anís.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada