DE
S
E T
M E
E R
O R
P A
E N L L À
Joan Fort i Olivella©
1984
.jpg)
Sumari
Entre el sojorn i el tiberi
Passat present
PAISATGES ENCADENATS
No sé què hi ha
DE LLORET A SANT FELIU (12 poemes)
AL MARROC EN QUATRE PASSES
Primer pas
Segon pas
Tercer pas
Quart pas
LA COSTA BRAVA DEL PIRINEU
Cercant uns límits
Besiberris (4 poemes)
Era Val d’Aran
Maladetes (2 poemes)
Crònica en vers d’un “tres mil” no assolit
PAISATGES I MIRATGES
Olor de sublim
POEMA DEL TEMPS EN TRES TEMPS
El temps
L’imperi del temps
La tragèdia d’aquest temps
ACTITUTS DE VIATGER (tres poemes)
IMATGES I SONS D’UNA NIT D’INSOMNI (7 poemes)
De la mesura del silenci
DEL MITE, EL VERB I L’ENTENENT (3 poemes)
SOM UN COR MIXTE I POLIFÒNIC (3 poemes)
Entre el sojorn i el tiberi
Terra enllà se’n va el poeta,
terra enllà va el trobador,
fins a l’àmbit de la pleta,
la monjoia i el pedró.
Fa camí quan va despert
entre esplets i tarongers,
oliveres i ametllers,
terra i rocs, fins al desert.
Fa camins d’ona i d’escuma
entre el mar i l’oceà,
fa camins de sac de ploma
entre un llac i un ivó sa.
Sols s’atura a agafar alè
per seguir-ne sense empara.
Per ser guia cal saber
com s’apaga l’alimara.
Granollers del Vallès,
26/07/1984
Passat present
Era un desert. Es desvetllà del somni
anorreat per l’enrenou del verd.
Entre palmeres, on jeia en desconcert,
la blanca sorra, immòbil en l’ insomni.
Era un oasi. La força dels alisis
turmentava tots els dàtils durament.
Tots feien pinya entorn del displicent
esmaperdut fantasma de les crisis.
Eren saurins. Tostemps buscaven deus
que alimentessin llur mal de calentura,
però sovint un xic galifardeus.
Era un món sec, poblat d’espines vives,
que a embats del vent tornava’s un xic fura
i trobava aigua on sols formes votives.
17 de juny de 1984
SAT
ººº
PAI GES
ººº ººº
EN
ººº
CA NATS
ºº ººººº
DE
ººº
No maltractis ni oprimeixis els immigrats
Èxode, 22, 21.
Hombres, mujeres, mudos, querían ver claro,
asomarse a mi alma,
acercarle una cerilla
por ver si es la misma.
Quieren, quisieran...
–Habla.
Y van a morirse, mudos,
Sin saber nada.
Rafael Alberti
No sé què hi ha en el fullam del paisatge
que tant m’atreu i m’inspira tants versos.
Potser m’hi miro amb humors molt diversos
I hi endevino encantats habitatges.
M’hi reconforto. Hi faig llarg estatge.
Sembla que hi trobi vestigis immersos.
Hi reconec subterfugis dispersos
embolcallats entre humits modelatges.
Tot jo m’hi trobo envoltat de muntanyes
amb noms bellíssims i fosques entranyes,
i amb forts declivis que embelleix el verd.
Mon trist esguard s’hi recrea i s’hi perd,
i en ell retroba camins de misteri
que seguirà amb rejovenit senderi.
18 de juny de 1984
I U
L
E
F
29/12/1983
.jpg)
PRIMER PAS
Era tanta la fal•lera
d'anar a l'Atlas marroquí
que tot era anomenar-lo
i de galtes enrogir.
Tant en fer l'Embardissada
com pujant fins el Cadí
teníem la pensa fixa
en l'Estret i el seu camí.
Però uns dubtes ens voltaven:
Passarem de continent?
Els penals que no arribaven,
els noms que no concordaven
l'allunyaven lentament.
Calgué que el dia arribés;
que passéssim moltes vinyes,
ametllers i tarongers,
hortes, vegues, camps, campinyes;
palmerars, jardins, l'Alhambra,
la Costa dels Gratasols,
una platja feta cambra,
la Línea dels Si bemolls.
SEGON PAS
Passar l'Estret costà una llarga espera,
recerques folles de bosses introbables,
despertars súbits per la Guàrdia Civil,
i un hora i mitja de ser damunt les aigües.
A l'altra costat, els carrers de Ceuta,
un port i uns quarters en terreny de moros,
i moros que passen, a peu, la frontera,
carregats de mobles, de fruita o de roba.
Minuts burocràtics. Signar alguns papers.
Donar una propina; passar la barrera.
Moments de trifulga dins uns caps escèptics
que per fi respiren a fons i tranquils.
Trobem gent amb burro, a peu o amb Mercedes,
muntant bicicletes o enquibits al bus,
camions brunzents i cotxes francesos,
els jeeps de l'exèrcit vigilant l'abús.
Passem Tetuà. El captard arriba.
Els petits ramats van a joc amb pena:
és tan bona l'herba que banya l'Atlàntic!
Arriba la nit. La lluna pleneja.
Quan el jorn clareja, sortim de la tenda,
travessem la platja per l'aigua solcada,
i rentem els plats en aigua d'Atlàntic
cuitant no mullar-nos quan ve alguna onada.
Carretera i manta, ja som a Asilah.
Aquí tot és bo, barat i agradable
si hem de fer cas a l'entès de torn,
que sap idiomes i coses d'Espanya.
Passem aiguamolls, ruïnes romanes,
campaments de nòmades i ciutats deixades
pintades de blanc per semblar més netes
i amb brillants mesquites talment copiades.
Un tros d'autopista fins a Casablanca,
i rectes molt llargues amb vores pels ases,
marjades de cactus i pous per treure aigua.
Mines de fosfats. El tren de la tarda.
Per fi Marràqueix, la perla de l'Atlas.
Amb conxa galana d'erectes palmeres.
Un xic més enllà, una font de fama
on carreguen l'aigua damunt de someres.
.JPG)
El riu s'encaixona entre plecs juràssics.
Els pobles el vetllen des d'altes terrasses
amb cases d'adob, palets i pissarra.
Dormim vora l'aigua, en plana boscada.
S'aixeca el tercer dia de córrer pel Marroc
clar i nítid de cel, remorosa l'aigua.
Un nen tot castís la travessa a gual
i ens demana un dírhams com han fet tants d'altres.
Els altres s'ho miren i ens deuen dir tacos.
Un xic més enllà la brigada d'obres
i la llarga pista que va fins Imil
vorejant terrasses regades a estones.
La plaça del poble és plena de cotxes
vinguts de molt lluny amb el mateix fi.
La gent del país ens rep amb ofertes,
els fa gràcia el cava i el tabac d'ací.
El que tots volem és un animal
per dur la manduca, les botes i el gas.
Un cop carregat emprenem camí,
travessant el poble, vergers i canals.
En Josep té feina a seguir la bèstia
i a fer alguna foto si el pas li ho permet.
Els altres pugem amb allò que ens toca,
la nostra motxilla i al cap un barret.
Creuem caravanes de gent forastera
i gent del país que baixa cantant
carregada amb feixos de mata espinuda
i un 'bon jour' simpàtic tot temps entonant.
El verd de les planes va deixant el lloc
als rocs despullats de tot vegetal.
Un corral d'altura i un eremitori.
Són els últims nuclis de clar habitatge.
Desprès venen coves de sopluig precari
i el modern refugi que el Mohamed guarda,
passats els tres mil i arran de la neu,
a sota d'uns cims que tothom esguarda.
Li caiem simpàtics i ens deixa el de sota,
que és on dorm el 'jefe' quan ve a visitar-lo.
El quid de la cosa rau en els Ducados,
en tractar-lo bé i saber raspallar-lo.
Els dos primers dies fem dues sortides
i uns quans quatre mils podem assolir.
Desprès ve el mal temps, un vent de pronòstic
i pesades boires ens fan desistir.
Més vénen els bascos i alegren la festa,
parlen de mil coses que a tots ens afecten.
El bo del Maderas hi posa la salsa
i treu un formatge d'aquell que t'hi entestes.
Quan torna el bon temps tornem a fer cims,
amb cels molt més nítids i llargs horitzons.
I al baixar trobem un paper de wàter
amb un llarg missatge dels companys de sons.
TERCER PAS
Llegim al registre: 'Pasad de Ketama'.
Ens explica el guarda que a casa són vint,
que no hi ha treball al país ni a fora,
que ha de fer de guia si els vol mantenir.
Aprenem els límits del poble berber
i fórmules clares per bé distingir
a gent pertanyent a dues cultures
que es troben unides per un sec destí.
Amb aquest bagatge baixem de bell nou
al brogit rural ruixat pel plugim,
sense veure els cimals que la boira amaga
i entonant uns noms que ens costa de dir.
Desfem el camí desgranat de records,
escoltant cançons que ens parlen sens fi
d'amor i de lluita, de grans veritats
que un hom va trobant arreu del camí.
Correm la Medina del gran Marràqueix.
Veiem com treballen l'aram i el setí,
la llana i l'espart, teixits de bon veure.
També olorem menjar ben florit.
Així estem en forma per anar al desert
a veure camells, i sorra i oasis.
Quan ens hi acostem, tot travessant l'Atlas,
veiem horitzons cada cop més amplis.
Muntanyes pelades, poblades de cards.
Estrats successius despullats del tot.
Llits de riu eixuts carregats de còdols.
Si es veu una cabra ja sembla que és molt.
.jpg)
L'Wäd Dra porta aigua i alimenta oasis
amb quatre palmeres i desmais retorts.
El gra ja és a l'era i ros el rostoll.
No es veu un bri d'herba que brolli d'enlloc.
Planúries immenses sens res que hi habiti.
Uns quans dromedaris escapçant uns brots.
Unes tendes nòmades amb ramats de cabres.
Més al nord comença el retorn del bosc.
És l'Atlas mitjà. El verd altra volta.
Uns cedres altíssims i uns pins de gran port.
Al bac creixen roures i alzines pertot.
Hi acut el turisme que aprecia l'ombra.
I arribem a Fès. Per dins, no tan blanc.
El riu que el travessa fa un pèl de pudor.
La gent és pesada, no et deixa un moment.
– 'Sols vull que m'ensenyis a dir quatre mots'.
Abans no arribem a passar l'Estret
ens cal passar el Rif –la persecució–
uns sots de pronòstic i boires espesses,
i encara fer nit allà on es fa fosc.
http://www.posets.com/blog/?p=1160
A B NEU
T R I
S A R
O V I
C A P
LA DEL
1 4
9 8
7 9
4 -1
Cercant uns límits
De l’Orí al Canigó
hi ha petjades de geleres,
taques blanques de sabó
d’endurides primaveres.
De la pèira Sant Martin
als esqueis del port de Rat
la frontera és un forti(n),
la muntanya és un combat.
.jpg)
Del Somport a l’Envalira
torb i neu, gent que delira
amb l’ gneis o amb el granit.
Farbalans de xops rectes
que vigilen els suspectes
d’alpinisme destenyit.
17 de juny del 1984
Besiberris
II
Era pels volts de Tots Sants,
fa cinc anys si no em descompto,
dies de Fira a Girona,
de bescanvi a tots els boscos.
Dies tensos de capmès,
de canvi i compra de roba,
de records de forts aiguats
i festa llarga l’escola.
Eren dies esperats
per fer cap a la muntanya,
potser els últims de bon temps,
la vigília de nevades.
Eren dies de suor
abans d’ésser a la feina,
d’immergir-se al negre túnel
dels exàmens i els problemes.
Eren hores a l’asfalt
per un mosaic de comarques,
vorejant embassaments
que esperen gèlides aigües.
.jpg)
Eren hores de cançons
amb si bemolls d’esperança,
de tocs gràcils i acudits,
de pujades sens frisança.
III
El Dia de Difunts
la neu comença a caure...
I tots anem a raure
a Graus, camí del Run.
El run, run ens arriba
pel pas d’un camió...
La fressa o la remor
d’alguna força esquiva.
Esquiva com el fum
del te o del cafè,
que embruna com l’alè
del nas i de la llum.
La llum fluorescent
que allarga la vetllada,
l’espera inesperada
d’un pare encara absent.
Absent i que no arriba...
No arriba la notícia,
l’alè de la carícia
malgrat fos fugitiva.
Fugitiva ens la du
el filat telefònic.
ell li diu, mig afònic,
-Jo no vinc, malgrat tu.
13 d’octubre del 1984
.jpg)
.jpg)
una vida hi va glatir,
Maladetes
I
Per un metre maleït
moltes hores he patit.
per un metre, solament,
molts dolors de pensament.
......
Per un metre..., quin suplici.
quantes hores de desfici!
Per un metre..., quants moments
de bellíssims pensaments.
II
Espera l’Alba la nostra visita.
No sent recança i roman consirosa
damunt Cregüenya, Paderna, Valleta,
fent cantonada amb espais abismals.
Espia el dia vers la Val d’Aran
damunt les tuques d’un blanc devonià,
i com l’Aneto es sostreu el barret
de boira franca vinguda del nord.
Mira la Dent, el Queixal, Maladetes,
tota la ossada que porta al darrera,
i la pell blanca que el vent arrecera
devers costelles un pèl costerudes.
III
Gira l’esguard i ja té el Salva-guardia,
que amb cara fosca li ofusca l’espill,
veu Gorgoters que escatimen quefers
als qui ansien lluents llunyanies.
Té al seu davant el Remunye i el Bom,
i del Malpàs ja està fent Cabrioles,
a Lliterola amb isards fa tabola
tot ansiant veure Estós de reüll.
Prô espera l’Alba la nostra visita.
Vol que li portin sublims horitzons
sense aixecar-se ni anar a fer volts
fins a tasques del veí Benás.
13 d’octubre del 1984
Crònica en vers d’un “tres mil” no assolit
L’àliga vola pel cim de la Múnia,
reina del regne dels grans animals,
sola planeja damunt els cimals.
ales esteses qui sap si amb rancúnia.
Porta la boira per a Tres Sorores,
barret de copa de feltre gris fosc,
deixant tot hora com l’home més llosc
el Som Perdido en Cilindro de amores.
El vent mossega trencades pissarres
on la neu guixa intricats veredictes,
talla la marxa d’afèrrims addictes
al règim petri dels pics més bandarres.
El sol escalfa allò que el vent no toca
–que ja és ben poc aquí dalt on fem vida–.
Queda ben clar que aquí ens posen a mida
tots els qui ronden la gèlida roca.
16 d’octubre del 1983
SAT
ººº
PAI GES
ººº ººº
I
MI GES
ººº ººº
RAT
ºººº
.jpg)
Olor de sublim
Sentim l’olor de sublim
de la flor de les altures,
suaus, rocalloses, dures,
amb sentors de regalim.
Patim l’al•lèrgia de crim
entre urbanes floritures,
servils, ruïnoses, cures
que no curen ni a Caím.
Preferim el pas pausat
entre camps o verds boscatges
orejats pel vent gelat.
I gaudim del pas tranquil
que animats per verds paisatges
tots marquem amb gran estil.
13 de desembre del 1983
POEMA
D
E
L
T
E
M
P
S
EN TRES TEMPS
El temps
Moments, circumstàncies, segons;
anar de cara a la pela;
per postres veure mistela.
Això és la vida en el fons.
Ser, fer, desfer, tornar a fer;
lligar, deslligar uns lligalls;
relligar cebes i alls,
i llançar-ho potser al femer.
Repensar raó i follia;
estimar-se pels racons;
nedar, caminar, fer via.
No aturar-se pel carrer
ni fer-se massa il•lusions,
i dormir quan ho cal fer.
L’imperi del temps
És terrible aquest imperi del temps.
Potser convindria acostumar-nos-hi.
Potser convindria no capficar-nos-hi,
o bé fugir-ne com d’allò que tems.
Però no, no pot ser, midem per hàbit.
Pesem, comptem, escatim, sospesem.
La contingència que tots transportem
homo soportat, sed non ista amavit.
Lluitem, correm, posem finalment música
al toc de les hores, que es fon infal•lible.
És fer el combat, quelcom molt terrible.
Però ho suportem com febre palúdica.
Patint preferim les hores diürnes
a eterns subterfugis d’estones nocturnes.
La tragèdia d’aquest temps
La tragèdia d’aquest temps
és saber que és l’hora justa,
que un imperi toca fusta
i que l’altre toca fems.
Que es barallen els dos grans…
i el tercer sempre ha de rebre.
Que no hi valen passos-cebra
ni pregàries, precs o cants.
Que pengem tots junts d’un fil…
“llarg i prim, parent d’en bufa”,
i que som com en barrufa.
Que vindrà algun home vil….
“Que algun dia petarà”…
i de res ja no hi haurà.
ACTITUTS DE VIATGER
===================
I
Roman atent i serè
el qui escriu aquí aquests versos
als dilectes fills perversos
de tot so que té un perquè.
S’aixopluga dins el te
del tedi on som immersos
per fitar tots els comerços
des del solc d’un canapè.
Escolta el xiulet del tren,
que l’anima i el corprèn
per córrer sense vertigen.
Camina estant assegut
prop d’un públic força eixut
immers en boira aborigen.
II
Fita els rètols corregits
i els cartells de les conteses,
que s’acosten, i són preses
amb ardor i fins amb neguits.
Mira els rostres encongits
que reconten les despeses
en viatges i escomeses,
en betums i colorits.
Sent parlar de comadrones
sense plaça adés a estones,
de Pamplona i de Madrid.
Tot li lliga: està en estat
dividit i maltractat
per jugades de partit.
III
No hi ha noies al vagó
–potser dormen o treballen,
o estudien i es barallen
amb l’amant i professor–.
Tot és gent més gran que jo.
N’hi ha que parlen i que callen.
I també que dormint ballen
el gran ball del llit rodó.
Hi ha bufandes desplegades
i finestres entelades
que una mà neteja amb cura.
Hi ha qui hi ha, gent que trafica,
que s’enrotlla i s’embolica,
i en cabòries s’entafura.
IV
N T
A
S
A
T
E
R
O
LL
DE
29/12/1983
.jpg)
I
Costa Brava, costa fura,
que t’amagues i t’esmunys
entre focs, fums i retrunys
en difícil singladura.
Costa verda, blanca i rosa,
que tenyeixes mar i ona
entre un cel que t’esperona
i un infern que crema et posa.
Costa aimada, costa rica,
que t’enyores una mica
i et voldries posar plica.
Costa encara, aquest novembre,
que senyora seràs sempre
portis roba d’home o fembra.
II
De Lloret a Sant Feliu
hi ha mil cales, mil redossos,
on es banyen mils de cossos,
mig vestits, fent la viu–viu.
De Canyelles a sant Elm
hi ha mil boscos, mil revolts,
i mil vòmits irresolts
sense un salm de sant Anselm.
Sorra fina, secs rials,
molts xalets com de joguina
amb piscines per fanals.
Solitud quan porta el vent
tancament dins la boirina
del sublim solet ponent.
III
Per passar-hi bé l’estona
hi ha camins de tota mena,
uns creuant la mar serena,
d’altres passen per Girona.
Mes, per dur-se’n bon record,
cal seguir vora la platja
i trobar-se hom amb la imatge
del que és l’aigua i que és l’esport.
Passejar-se arran del líquid,
onejant-se en marinada
sense l’impossible líquid.
Delejar les ones braves,
mentre es renta la fillada
Sense cues, crits ni traves.
IV
Potser calgui fer un bufet
on les aigües són molt bones,
i tan càlides a estones
te n’oblides que hi fa fred.
Aturar-hi la carrossa
perquè s’ompli de grans somnis
–pas de gàngsters ni dels ovnis,
ans de tendres mans de rossa–.
Deixar enrere l’estació
i el tut, tut del tren de càrrega
que duu aigua o bé carbó (?).
I acostar-se a alguna font
on veure la gran descàrrega
de la terra quan es fon.
V
Arribar-se a indrets Solius
on impera un ver silenci,
digne doll d’un Innocenci
per regar racons ombrius.
Deixar enrere la bugada,
cascavells i cants frenètics,
mals humors i plors hermètics
–coïssors de matinada–.
Aturar-se a la capella
a pregar pel món esvàstic
que es sublima i s’esgavella.
Parar l’auto arran del clos
i aixecar precs, planys i plors
al xiprer del clos monàstic.
VI
O anar en barca fins a Tossa,
llavors fer el pelegrí
amb roba feta de lli
i un bastó per si ets carrossa.
I quan tornis, ben lassat,
contemplar-ne les muralles
–els combats i les batalles
que el turc li ha proporcionat–.
Seguir amb llum clara, de teies,
els carrers, de pedra i rostos,
escalfats pels passos tostos.
Mirar, remirar, esguardar
com encara hi surt fum clar
de les blanques xemeneies.
VII
Platges, les de Lloret,
diuen són de meravella,
guardades del vent més fred,
que el més noble desgavella.
Més m’hi atrau la gent senzilla
–bruna, bella, bona i baixa–,
que al moment de l’horabaixa
t’assegura que no ets illa.
El seu tracte sempre càlid
i el seu tarannà sincer,
que sempre sabràs que és vàlid.
La noblesa del seu fer,
que bé et dóna a l’entenent
que no és moll el seu paper.
VIII
A Canyelles hom s’hi para
perquè el vent que l’aclapara
el deixa un moment tranquil.
Li porta la marinada
en vera i lleugera onada
molt i molt i molt subtil.
El deixa en un bon recer
per parlar amb el cor sincer
del que és cert i el que és segur.
El mena al més bon esquei
on l’aguanti el petri bei
del moll solitari i nu.
S’hi troba en un ferm refugi
esperant que no lo pugi
la nocturna solitud.
S'hi sent en eterna glòria,
mentre l’hora –la memòria–
li para del temps perdut.
IX
A Sant Elm t’hi acull l’ermita
que, convertida en mesquita,
no sé si veurà Alà.
Un redós ple d’atzavares
en camisa d’onze vares,
però orfe d’ermità.
Un dinar que cal portar-se’l
per notar, a l’empassar-se’l,
el salat accent dels seus.
Un cafè, que en la sirena
del vaixell que ja es remena
de Cuba fa els portaveus.
Un silenci condensat
en l’ interval esperat
entre el que ve i el que arriba.
Un preludi del que fuig,
sinuós i amb enuig,
vers la tarda de la riba.
X
Arreu, entre cala i cala,
ens hi esperen mil ressols
–cant joiós de rossinyols
amb cançons a ritme d’ala–.
Ens hi estimen cards i flors
entre espines de maragda
i sentors fins a trenc d’alba
de sublims, dolces olors.
Ens hi esperen, ens hi esperen!
I si es cansen d’esperar
i tant tant es desesperen?
Tant se val, doncs, que hi anem,
que no fem desesperar
a la flora d’a peu pla.
XI
Endinsar-nos, endinsar-nos
en els més sublims secrets
dels cors nostres, tan discrets,
fins que aprenem a estimar-nos.
I llavors, omplir el poema
de versos fets de paraula
complerta arran de taula
sense dir-nos cap fonema.
Mots carnals indescriptibles,
totalment inescrutables
per les ments més susceptibles.
Que corrin sobre el paper
en llaços inenarrables
d’esperma no escadusser.
XII
A redós del monestir,
del benedictí cenobi,
hi viu –lluny de tot oprobi–,
un clergue amb un gran destí.
Viu en plena senectut
–plena d’hàbits de gran home–
agafat a la maroma
d’una fe sens solitud.
De nosaltres depèn l’hora
de la gran confirmació,
de l’entrega sens demora.
Que nosaltres sapiguem
dir que sí o dir que no
per entrar en el cercle etern.
AL MARROC
EN QUATRE PASSOS
Crònica d'un viatge
pels extrems d'uns continents
(14 d'abril a 1 de maig de 1984)
PRIMER PAS
Era tanta la fal•lera
d'anar a l'Atlas marroquí
que tot era anomenar-lo
i de galtes enrogir.
Tant en fer l'Embardissada
com pujant fins el Cadí
teníem la pensa fixa
en l'Estret i el seu camí.
Però uns dubtes ens voltaven:
Passarem de continent?
Els penals que no arribaven,
els noms que no concordaven
l'allunyaven lentament.
Calgué que el dia arribés;
que passéssim moltes vinyes,
ametllers i tarongers,
hortes, vegues, camps, campinyes;
palmerars, jardins, l'Alhambra,
la Costa dels Gratasols,
una platja feta cambra,
la Línea dels Si bemolls.
SEGON PAS
Passar l'Estret costà una llarga espera,
recerques folles de bosses introbables,
despertars súbits per la Guàrdia Civil,
i un hora i mitja de ser damunt les aigües.
A l'altra costat, els carrers de Ceuta,
un port i uns quarters en terreny de moros,
i moros que passen, a peu, la frontera,
carregats de mobles, de fruita o de roba.
Minuts burocràtics. Signar alguns papers.
Donar una propina; passar la barrera.
Moments de trifulga dins uns caps escèptics
que per fi respiren a fons i tranquils.
Trobem gent amb burro, a peu o amb Mercedes,
muntant bicicletes o enquibits al bus,
camions brunzents i cotxes francesos,
els jeeps de l'exèrcit vigilant l'abús.
Passem Tetuà. El captard arriba.
Els petits ramats van a joc amb pena:
és tan bona l'herba que banya l'Atlàntic!
Arriba la nit. La lluna pleneja.
Quan el jorn clareja, sortim de la tenda,
travessem la platja per l'aigua solcada,
i rentem els plats en aigua d'Atlàntic
cuitant no mullar-nos quan ve alguna onada.
Carretera i manta, ja som a Asilah.
Aquí tot és bo, barat i agradable
si hem de fer cas a l'entès de torn,
que sap idiomes i coses d'Espanya.
Passem aiguamolls, ruïnes romanes,
campaments de nòmades i ciutats deixades
pintades de blanc per semblar més netes
i amb brillants mesquites talment copiades.
Un tros d'autopista fins a Casablanca,
i rectes molt llargues amb vores pels ases,
marjades de cactus i pous per treure aigua.
Mines de fosfats. El tren de la tarda.
Per fi Marràqueix, la perla de l'Atlas.
Amb conxa galana d'erectes palmeres.
Un xic més enllà, una font de fama
on carreguen l'aigua damunt de someres.
.JPG)
El riu s'encaixona entre plecs juràssics.
Els pobles el vetllen des d'altes terrasses
amb cases d'adob, palets i pissarra.
Dormim vora l'aigua, en plana boscada.
S'aixeca el tercer dia de córrer pel Marroc
clar i nítid de cel, remorosa l'aigua.
Un nen tot castís la travessa a gual
i ens demana un dírhams com han fet tants d'altres.
Els altres s'ho miren i ens deuen dir tacos.
Un xic més enllà la brigada d'obres
i la llarga pista que va fins Imil
vorejant terrasses regades a estones.
La plaça del poble és plena de cotxes
vinguts de molt lluny amb el mateix fi.
La gent del país ens rep amb ofertes,
els fa gràcia el cava i el tabac d'ací.
per dur la manduca, les botes i el gas.
Un cop carregat emprenem camí,
travessant el poble, vergers i canals.
En Josep té feina a seguir la bèstia
i a fer alguna foto si el pas li ho permet.
Els altres pugem amb allò que ens toca,
la nostra motxilla i al cap un barret.
Creuem caravanes de gent forastera
i gent del país que baixa cantant
carregada amb feixos de mata espinuda
i un 'bon jour' simpàtic tot temps entonant.
El verd de les planes va deixant el lloc
als rocs despullats de tot vegetal.
Un corral d'altura i un eremitori.
Són els últims nuclis de clar habitatge.
Desprès venen coves de sopluig precari
i el modern refugi que el Mohamed guarda,
passats els tres mil i arran de la neu,
a sota d'uns cims que tothom esguarda.
Li caiem simpàtics i ens deixa el de sota,
que és on dorm el 'jefe' quan ve a visitar-lo.
El quid de la cosa rau en els Ducados,
en tractar-lo bé i saber raspallar-lo.
Els dos primers dies fem dues sortides
i uns quans quatre mils podem assolir.
Desprès ve el mal temps, un vent de pronòstic
i pesades boires ens fan desistir.
Més vénen els bascos i alegren la festa,
parlen de mil coses que a tots ens afecten.
El bo del Maderas hi posa la salsa
i treu un formatge d'aquell que t'hi entestes.
Quan torna el bon temps tornem a fer cims,
amb cels molt més nítids i llargs horitzons.
I al baixar trobem un paper de wàter
amb un llarg missatge dels companys de sons.
TERCER PAS
Llegim al registre: 'Pasad de Ketama'.
Ens explica el guarda que a casa són vint,
que no hi ha treball al país ni a fora,
que ha de fer de guia si els vol mantenir.
Aprenem els límits del poble berber
i fórmules clares per bé distingir
a gent pertanyent a dues cultures
que es troben unides per un sec destí.
Amb aquest bagatge baixem de bell nou
al brogit rural ruixat pel plugim,
sense veure els cimals que la boira amaga
i entonant uns noms que ens costa de dir.
Desfem el camí desgranat de records,
escoltant cançons que ens parlen sens fi
d'amor i de lluita, de grans veritats
que un hom va trobant arreu del camí.
Veiem com treballen l'aram i el setí,
la llana i l'espart, teixits de bon veure.
També olorem menjar ben florit.
Així estem en forma per anar al desert
a veure camells, i sorra i oasis.
Quan ens hi acostem, tot travessant l'Atlas,
veiem horitzons cada cop més amplis.
Muntanyes pelades, poblades de cards.
Estrats successius despullats del tot.
Llits de riu eixuts carregats de còdols.
Si es veu una cabra ja sembla que és molt.
.jpg)
L'Wäd Dra porta aigua i alimenta oasis
amb quatre palmeres i desmais retorts.
El gra ja és a l'era i ros el rostoll.
No es veu un bri d'herba que brolli d'enlloc.
Planúries immenses sens res que hi habiti.
Uns quans dromedaris escapçant uns brots.
Unes tendes nòmades amb ramats de cabres.
Més al nord comença el retorn del bosc.
És l'Atlas mitjà. El verd altra volta.
Uns cedres altíssims i uns pins de gran port.
Al bac creixen roures i alzines pertot.
Hi acut el turisme que aprecia l'ombra.
I arribem a Fès. Per dins, no tan blanc.
El riu que el travessa fa un pèl de pudor.
La gent és pesada, no et deixa un moment.
– 'Sols vull que m'ensenyis a dir quatre mots'.
Abans no arribem a passar l'Estret
ens cal passar el Rif –la persecució–
uns sots de pronòstic i boires espesses,
i encara fer nit allà on es fa fosc.
QUART PAS
Altra volta a la Península.
El paisatge no canvia,
mes la gent fa un altra cara
i el vi et fa companyia.
Pobles blancs, braus que pasturen,
no més ases pels carrers,
tot olora a primavera
entre creus, valls i vergers.
A la Còrdova nostrada
tot és festa i veure vi.
Cada creu es veu voltada
de flors i gent animada
que balla i canta sense fi.
Es balla 'por sevillanas";
cadascú mostra el seu art.
Mentrestant en el Varsobia
els tecnos i la 'new wave'
s'estilen un món a part.
Ens costa d'acomiadar
una terra amb tant d'encant,
tanta vida i tant de vi,
i algun que altre interrogant.
Però s'acaba el passeig
pels dominis de l’ Islam,
pel Magreb -llunyà- que un dia
projectà més llum que un llamp.
16 de juny del 1984.
http://www.posets.com/blog/?p=1160
A B NEU
T R I
S A R
O V I
C A P
LA DEL
1 4
9 8
7 9
4 -1
Cercant uns límits
De l’Orí al Canigó
hi ha petjades de geleres,
taques blanques de sabó
d’endurides primaveres.
De la pèira Sant Martin
als esqueis del port de Rat
la frontera és un forti(n),
la muntanya és un combat.
.jpg)
torb i neu, gent que delira
amb l’ gneis o amb el granit.
Farbalans de xops rectes
que vigilen els suspectes
d’alpinisme destenyit.
17 de juny del 1984
Besiberris
I
Pedres punxegudes,
cel de tempestat,
verticalitat
d’unes roques mudes.
Aguait ideal
de brillants blavosos,
lcaid de formosos
harems de coral.
Cabell d’un ros pàl•lid,
la pell arrugada,
la cara ombrejada
per un sol esquàlid.
22 de setembre del 1974
II
Era pels volts de Tots Sants,
fa cinc anys si no em descompto,
dies de Fira a Girona,
de bescanvi a tots els boscos.
Dies tensos de capmès,
de canvi i compra de roba,
de records de forts aiguats
i festa llarga l’escola.
Eren dies esperats
per fer cap a la muntanya,
potser els últims de bon temps,
la vigília de nevades.
Eren dies de suor
abans d’ésser a la feina,
d’immergir-se al negre túnel
dels exàmens i els problemes.
Eren hores a l’asfalt
per un mosaic de comarques,
vorejant embassaments
que esperen gèlides aigües.
.jpg)
Eren hores de cançons
amb si bemolls d’esperança,
de tocs gràcils i acudits,
de pujades sens frisança.
III
El Dia de Difunts
la neu comença a caure...
I tots anem a raure
a Graus, camí del Run.
El run, run ens arriba
pel pas d’un camió...
La fressa o la remor
d’alguna força esquiva.
Esquiva com el fum
del te o del cafè,
que embruna com l’alè
del nas i de la llum.
La llum fluorescent
que allarga la vetllada,
l’espera inesperada
d’un pare encara absent.
Absent i que no arriba...
No arriba la notícia,
l’alè de la carícia
malgrat fos fugitiva.
Fugitiva ens la du
el filat telefònic.
ell li diu, mig afònic,
-Jo no vinc, malgrat tu.
13 d’octubre del 1984
IV
El dia de Cap d’Any
enguany ja som a casa,
sens elm i sense espasa
hem acabat antany.
Antany s’ha fet un cim
malgrat no arribar-hi,
però ha calgut anar-hi
per veure’ns amb l’avim.
L’avim dels tres mil metres
damunt l’aigua del mar,
damunt l’Ebre i el Far,
Lloret i molts de retre’s.
De retre’s cohibits
per trajo i pajarita,
i un peu que ja s’irrita
pels passos encabits.
Encabits dins de casa (?),
damunt les quatre rodes,
de Pilat fins a Herodes
corrent ja som a casa.
A casa no esperaven
que tornéssim tant d’hora,
que no fóssim a fora
la nit que desitjàvem.
13 d’octubre del 1984
.jpg)
Era Val d’Aran
.jpg)
En un extrem de la pàtria,
ignorada per la terra,
aïllada per les muntanyes,
esventegada de sempre
pel vent d’allà a l’Occitània...
T’han conegut les ovelles
que cerquen l’herba més sana,
que tresquen rere la vida
i la mort les aclapara.
En un racó de la casa
et trobaren els qui estimen
ço que era verge encara,
prô et trobaren un pèl bruna
i et deixaren malmenada.
Volent-te rentar les venes
et deixaren la sang clara.
Ets espill en cada tarda,
els rentadors s’emmirallen.
Vora el llarg camí de França
i de l’Europa avançada,
cresqueres i et vas fer maca,
i el seguires amb llestesa
rere l’aigua que hi menava.
Els Ports que tu no creuares
per fer via vers Espanya
aviat els transitaren
tropes i gent de la plana.
En tes llars i en tes vesprades
una vida hi va glatir,
tot un art, vell, de pissarra,
i un parlar molt genuí.
Mes la moda ciutadana
t’ha posat un nou vestit,
ha tenyit manta façana...
Pels carrers, ni un sol sospir
en la parla mil•lenària.
Maladetes
I
Per un metre maleït
moltes hores he patit.
per un metre, solament,
molts dolors de pensament.
......
Per un metre..., quin suplici.
quantes hores de desfici!
Per un metre..., quants moments
de bellíssims pensaments.
II
Espera l’Alba la nostra visita.
No sent recança i roman consirosa
damunt Cregüenya, Paderna, Valleta,
fent cantonada amb espais abismals.
Espia el dia vers la Val d’Aran
damunt les tuques d’un blanc devonià,
i com l’Aneto es sostreu el barret
de boira franca vinguda del nord.
Mira la Dent, el Queixal, Maladetes,
tota la ossada que porta al darrera,
i la pell blanca que el vent arrecera
devers costelles un pèl costerudes.
III
Gira l’esguard i ja té el Salva-guardia,
que amb cara fosca li ofusca l’espill,
veu Gorgoters que escatimen quefers
als qui ansien lluents llunyanies.
Té al seu davant el Remunye i el Bom,
i del Malpàs ja està fent Cabrioles,
a Lliterola amb isards fa tabola
tot ansiant veure Estós de reüll.
Prô espera l’Alba la nostra visita.
Vol que li portin sublims horitzons
sense aixecar-se ni anar a fer volts
fins a tasques del veí Benás.
13 d’octubre del 1984
Crònica en vers d’un “tres mil” no assolit
L’àliga vola pel cim de la Múnia,
reina del regne dels grans animals,
sola planeja damunt els cimals.
ales esteses qui sap si amb rancúnia.
Porta la boira per a Tres Sorores,
barret de copa de feltre gris fosc,
deixant tot hora com l’home més llosc
el Som Perdido en Cilindro de amores.
El vent mossega trencades pissarres
on la neu guixa intricats veredictes,
talla la marxa d’afèrrims addictes
al règim petri dels pics més bandarres.
El sol escalfa allò que el vent no toca
–que ja és ben poc aquí dalt on fem vida–.
Queda ben clar que aquí ens posen a mida
tots els qui ronden la gèlida roca.
16 d’octubre del 1983
SAT
ººº
PAI GES
ººº ººº
I
MI GES
ººº ººº
RAT
ºººº
Na foxa comun collido,
caieu sobre o morto a terra,
caieu sobre a terra a olvido
M. Curros Enríquez
ës el temps el mateix, amb fonda
màscara de tosca fronda,
el geni d'aquest lloc pur
Carles Riba
.jpg)
Olor de sublim
Sentim l’olor de sublim
de la flor de les altures,
suaus, rocalloses, dures,
amb sentors de regalim.
Patim l’al•lèrgia de crim
entre urbanes floritures,
servils, ruïnoses, cures
que no curen ni a Caím.
Preferim el pas pausat
entre camps o verds boscatges
orejats pel vent gelat.
I gaudim del pas tranquil
que animats per verds paisatges
tots marquem amb gran estil.
13 de desembre del 1983
POEMA
D
E
L
T
E
M
P
S
EN TRES TEMPS
El temps
Moments, circumstàncies, segons;
anar de cara a la pela;
per postres veure mistela.
Això és la vida en el fons.
Ser, fer, desfer, tornar a fer;
lligar, deslligar uns lligalls;
relligar cebes i alls,
i llançar-ho potser al femer.
Repensar raó i follia;
estimar-se pels racons;
nedar, caminar, fer via.
No aturar-se pel carrer
ni fer-se massa il•lusions,
i dormir quan ho cal fer.
L’imperi del temps
És terrible aquest imperi del temps.
Potser convindria acostumar-nos-hi.
Potser convindria no capficar-nos-hi,
o bé fugir-ne com d’allò que tems.
Però no, no pot ser, midem per hàbit.
Pesem, comptem, escatim, sospesem.
La contingència que tots transportem
homo soportat, sed non ista amavit.
Lluitem, correm, posem finalment música
al toc de les hores, que es fon infal•lible.
És fer el combat, quelcom molt terrible.
Però ho suportem com febre palúdica.
Patint preferim les hores diürnes
a eterns subterfugis d’estones nocturnes.
La tragèdia d’aquest temps
La tragèdia d’aquest temps
és saber que és l’hora justa,
que un imperi toca fusta
i que l’altre toca fems.
Que es barallen els dos grans…
i el tercer sempre ha de rebre.
Que no hi valen passos-cebra
ni pregàries, precs o cants.
Que pengem tots junts d’un fil…
“llarg i prim, parent d’en bufa”,
i que som com en barrufa.
Que vindrà algun home vil….
“Que algun dia petarà”…
i de res ja no hi haurà.
ACTITUTS DE VIATGER
===================
I
Roman atent i serè
el qui escriu aquí aquests versos
als dilectes fills perversos
de tot so que té un perquè.
S’aixopluga dins el te
del tedi on som immersos
per fitar tots els comerços
des del solc d’un canapè.
Escolta el xiulet del tren,
que l’anima i el corprèn
per córrer sense vertigen.
Camina estant assegut
prop d’un públic força eixut
immers en boira aborigen.
II
Fita els rètols corregits
i els cartells de les conteses,
que s’acosten, i són preses
amb ardor i fins amb neguits.
Mira els rostres encongits
que reconten les despeses
en viatges i escomeses,
en betums i colorits.
Sent parlar de comadrones
sense plaça adés a estones,
de Pamplona i de Madrid.
Tot li lliga: està en estat
dividit i maltractat
per jugades de partit.
III
No hi ha noies al vagó
–potser dormen o treballen,
o estudien i es barallen
amb l’amant i professor–.
Tot és gent més gran que jo.
N’hi ha que parlen i que callen.
I també que dormint ballen
el gran ball del llit rodó.
Hi ha bufandes desplegades
i finestres entelades
que una mà neteja amb cura.
Hi ha qui hi ha, gent que trafica,
que s’enrotlla i s’embolica,
i en cabòries s’entafura.
IMATGES I SONS
D’UNA NIT D’INSOMNI
Sant Miquel de Campmajor
16 de juny de 1984
I
M’encanta el mar i m’enamora el mont,
i em sento tota l’ànima guspira
saltironant –de goig– de pira en pira,
del bosc al llac i del camí a la font.
Al llit de llana, m’hi adormo sense son.
Però sovint mon cos també s’estira,
i encara que no dorm calla i admira
en sac de ploma vers a saber on.
Allà on estic més bé dic que és a casa,
però és el bosc i al catre d’un arxiu,
i onsevulla que la vida viu.
En un replà d’escala o en un temple,
Entre dos fulls d’un llibre per exemple,
o en una cresta que sembli una espasa.
II
Sento els gossos que lladren a baix l’era,
la babeca que udola enmig la nit,
i ara el silenci trencat pel rellotge
que va corrent pels volts de les cinc.
El son és fràgil aquesta nit clara
–clara a la cambra pintada de blanc,
Amb un quadret tot ell ple de medalles
I un quart de segle de córrer pel fang–.
El Nen Jesús que ha perdut el bressol
reposa i mira amb ullets de misteri
com té uns ditets d’una gràcia infinita,
en els quals diuen que hi cap tot l’eteri.
I la parella de berbers de marbre
(ell seriós i mirant endavant,
ella amb un sac i mirant vers l’altura).
Vés a saber què estarà suplicant!
III
Són els companys d’una nit de juny,
tirant a càlida, i amb la lluna grossa,
que estic veient que passaré en blanc
escrivint versos en paper de bossa.
No em diuen res i em parlen de tot,
de caminades, de versos d’infant,
de les sardanes i de tot un món
que avui s’ajunta, i m’entona un cant.
Un cant de gràcies pels dies viscuts
en companyia d’uns éssers volguts
que fan un ball de compassos diversos.
Un cant d’espera dels dies propers
en companyia de molts altres sers
que si perduro cantaré en nous versos.
Paisatges encadenats
pel camí de les estrelles,
pel soroll d’un avió
que ara senten mes orelles.
Pel cant monòton d’un gall
que ja sent com neix el dia,
i pel fosc ric-ric d’un grill
que assaja una melodia.
Guspires d’un fogueró
que arreu veig que m’il•lumina,
mostrant-me els averanys
per on el jo s’encamina.
Recordant-me allò que he estat
i què he fet d’ençà que corro,
avisant-me que demà
tot pot ser que tregui el morro.
V
Debades demano el son
i un somni que l’acompanyi,
però em surten altres versos
en els quals sembla que em banyi.
Els pardals ara em desperten
i fan un xic-xic simpàtic,
persistent, tan repetit,
que ja em resulta antipàtic.
Em recorden nits de càmping
i bivacs al Bassegoda,
el camí de Baumes d’Uja
i els captards de tornaboda.
El falcó dels Clochetons
i els isards d’a prop la Pica,
perdius blanques i senglars,
i molt més que no s’explica.
VI
Tants camins he corregut
per garrotxes i muntanyes,
que em ve al cap tot la fauna
–de banyuda i sense banyes–.
M’he endinsat per tals fondals,
que em faig creus que sigui viu,
que vagi pujant amunt
pel soroll d’un rajoliu.
He seguit tants de relleixos,
tantes crestes amb bons deixos
i tants lloms mig emboirats,
que ara em sembla tot més fàcil
i fins veig la cara gràcil
de cims amb dificultats.
VII
Ensopego amb les caigudes
i el dolor de les ferides,
amb les cames corregudes
per un rec de sangs eixides.
Topo de cap amb esculls
de bufetades terribles,
que feren fondre els fusibles
de la caixa dels meus ulls.
És un tort que m’esperona
a malfiar-me de l’ona
i del rec que surt lliscós.
És un pes que m’arrossega
on es vagi per fer brega
i hom es trobi mut i clos.
!-----------!
De la mesura
del silenci
!---------!
Ai! Es mesura en desmesura
i, mesurat ben mesurat,
no queda res per confitura
del que és més dolç i el més nostrat.
Es fa tiretes del silenci
com si el silenci es pogués vendre! -.
I es donen llargues perquè hi pensi
el qui dempeus no ho pot comprendre.
És, tot plegat, un desgavell
de tant segur que es vol posar,
pell de gallina pel novell.
Es trenca el jo i allò que és seu,
i l’infinit de cada humà
perdut enmig d’un pont de neu.
Del mite, el verb i l’entenent
I
Del mite, el verb i l’entenent
vivim tothora enamorats,
amb ells lluitem asserenats
fent la delícia del moment.
El temps és mite i pensament,
i un gran vagó ple de retrats,
de polseguera i d’acanyats
que pots collir degudament.
I el verb, escombra de la ment
que ens apilona a grat cient
el temps, el mite i l’escarment.
I aquest, què fa, que va abstraient
la gràcia innata del servent
per fer-lo lliure del turment!
II
Que certament som postmoderns,
mirem com passa el tren i el sol,
fem del moment uns goigs eterns
a la presó de l’entresol.
Tracem imatges de governs
damunt un llibre de Gogol,
ens sadollem a sota uns verns
del gran silenci del mussol.
I quan llegim, mitifiquem,
i quan parlem, i quan cantem.
De tot fem mite i quefarem.
Però és un fet, i cal saber-lo.
com les presons i l’estraperlo.
Com una síndria que ara esberlo.
III
Llegim La Luna de Madrid,
el Patufet i la Muntanya,
i fins l’Extrem, cosa no estranya,
perquè som joves i amb delit.
Ens divertim fent un convit
dalt d’una Agulla o d’una Banya,
i fins i tot pesquem amb canya
un peix petit i deseixit.
Som sobretot el dir sincer,
i l’exponent més bo és el còmic,
que és el discurs més anatòmic.
Sempre tenim quelcom a fer.
Quan ens ve bé, escoltem la ràdio,
que no escoltem Estudio Estadio.
SOM
UN COR
MIXT I
POLI FÒNIC
Sant Salvador de Bianya
26/07/1984
A en Manuel Saderra i Puigferrer
i l’Eugeni Molero
I
Som com el vent, eterns romeus
d’eternes platges maragdines,
soldats erectes de pardines,
de tornapuntes i capbreus.
Anem suats de draps piteus
que ens hem trobat arran d’espines,
venim vermells de teranyines
que ens han parat entre fideus.
Portem la pols a les espatlles
i una campana al campanar
–si nuvolada hem de trobar,
la liquidem amb quatre ratlles.
Llavis de glaç lluïm a estones,
l’esguard serè sempre al damunt
–som de la dansa el contrapunt
Al cor flamant de les persones–.
II
D’ací d’allà, ben dolçament,
tracem esquemes d’esperança.
Omplim de notes de lloança
el pentagrama del moment.
Xerrem en parla d’Ontinyent,
de Formentor o de Bonansa.
Ens entenem amb els de França
i els de la Franja de Ponent.
Fem un cor mixt i polifònic,
esbatanat de bat a bat.
Entonem himnes de combat
i grans concerts de rock simfònic.
Entretenim el personal
amb melodies ben nostrades,
però també ho fem a vegades
amb algun clàssic sideral.
III
També sabem guardar silenci
entre els compassos més aguts.
Ens anomenen carabruts
o personatges de Terenci.
Mes no deixem que ningú es pensi
que som uns tímids ni uns creguts,
doncs ho diem, i sense embuts,
–sempre que cal– que res no es llenci.
Ben dolçament anem traçant
algunes fugues encantades,
i fins sardanes oblidades
d’ací dallà saltironant.
Perquè duem l’Estany als braços,
i amb ell el drac, sant Mer, las goja,
i l’alegria quasi boja
d'anar pujant en grans enllaços.
