Entrada destacada

Les festes majors mexicanes i les danses tradicionals

Un dels trets característics del poble mexicà és la seva visió festiva de la vida. Tal com ho va explicar molt bé Octavio Paz a El laber...

Translate

dijous, 15 de desembre de 2011

Un gran llibre sobre la Vall de Campmajor


L'autor, un empordanès enamorat de les Garrotxes i en especial d'aquesta vall on vaig tenir la sort de néixer,  ha dedicat quasi dos anys a resseguir totes les cases i racons i a parlar amb els seus habitants i fotografiar-ne tots els detalls i matisos, que queden reflectits en aquest llibre completíssim.

Jo n'he fet una introducció històrica amb tots els elements que disposava, i també conté un recull de la Toponímia (per parròquies i sectors), tal com està concebut el llibre, completant el recull que seguint els meus consells el meu germà ha anat publicant a la revista Golany, i constitueix una important aportació a la toponímia del Pla de l'Estany i gironina, tan mancada d'inventaris, i instants de la Vall de Campmajor, que ara que ja els he pogut veure impresos reflecteixen en magníques imatges el pas de les estacions.

A més de ser una invitació a conèixer i resseguir la Vall de Campmajor on també va néixer el pintor Lluís Roura i Juanola, en el pròleg que ell escriu ens dóna a conèixer les grans pintures en que ell ha plasmat la vida de Jesús a les esglésies de Santa Marias dels Turers de Banyoles, Sant Martí d'Empúries, Sant Pere de l'Escala i Sant Pere de Figueres, i que constitueixen un bonic itinerari per seguir en aquestes properes festes nadalenques o quan vulgueu.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 15 de desembre de 2011

dimecres, 7 de desembre de 2011

Haikus de Nadal

Llums als carrers,
ànimes a les fosques
sense més vida.

Amb gran frisança
infants i grans esperen
regals, bons àpats.

Seguint l’estrella
neix Jesús el Messies
en un pessebre.

Troba com sempre
misèries a dojo,
rancors, dolor.

Humil camina
predicant perdó i amor
als qui l’escoltin.

Cel per als justos,
infern als pecadors
i durs d’orelles.

©Joan B. Fort i Olivella
Atlixco, 7 de desembre de 2011

Si us han agradat aquests haikus, podeu trobareu altres poemes de Nadal a l'etiqueta nadales o a l'entrada "Nadales", on hi ha els poemes de Nadal que he anat escrivint des de l'any 1973.

http://poefotoh.blogspot.mx/search/label/nadales

divendres, 28 d’octubre de 2011

Morts desitjades i no tant

En acostar-se les festes de Tots Sants i del Dia dels Morts, especialment celebrada aquest darrer aquí a Mèxic amb molts d’altars i ofrenes, voldria tenir un record per algunes morts produïdes aquest any que han estat especialment desitjades per molts, i també altres fruit de la violència, les guerres, la fam i la misèria.

Em refereixo a les de Osama bin Laden, Hosni Mubàrak i Moammar al-Gadaffi, fruit del que es va anomenar Primavera Islàmica i de la lluita d’una part dels seus pobles per les llibertats, i per l’altra del govern dels Estats Units i altres contra el terrorisme del Mitjà Orient disfressat de radicalisme islàmic. Si bé es pot discutir la forma com es van realitzar els actes en sí, han posat fi a governs militars dictatorials que han resistit tant com han pogut, deixant al darrera, sobretot a Líbia, un rastre de mort i destrucció que costaran molt d’oblidar i superar.

I per un altre cantó a les de milers de persones que han mort i moren víctimes d’aquests mateixos conflictes i altres guerres i la fam a Àfrica i Àsia, del terrorisme vinculat al narcotràfic aquí a Mèxic i altres països, entre elles el poeta i cantautor Facundo Cabral, i de l’avortament i l’eutanàsia a tot el món. I a l’anunci de la fi del terrorisme d’E. T. A. al País Basc, a la feina d’organitzacions com Avaaz, que amb 10 milions de membres virtuals i 20.000 socis és el major fenomen social a les xarxes socials, Amnistía Internacional, o Hazte Oir.Org, que han salvat de la forca algunes persones innocents o està duent a terme a Espanya una feina de defensa d’alguns drets fonamentals com és el de la vida.

També voldria tenir un record per en “Tagu”, les companyes i companys dels Amics de les Lletres Garrotxines i totes les persones que amb la poesia, la paraula, l’estudi i altres maneres intenten fer d’aquesta vida sigui una mica més suportable.

I finalment per les persones que tenen cura dels cementiris, com aquest dels Anglesos a Real del Monte (Hidalgo, Mèxic), de la qual té cura aquesta descendent d’un dels que hi estan enterrats i conserva la memòria viva d’aquella gent que van morir treballant fa dos segles a les mines de plata.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 28 d’octubre de 2011.

dijous, 20 d’octubre de 2011

Récord de gegants i capgrossos a Atlixco

L'alcalde d'Atlixco sortit de les urnes a les passades eleccions es va proposar que a més de fer honor al nom de ciutat de de les flors que l'honora omplint de flors els carrers i balcons, per les festes d'enguany es reunissin i sortissin a ballar al zócalo de la ciutat un centenar de monigotes o muñecos, que és com aquí anomenen als nostres gegants i capgrossos.

Amb aquesta finalitat va posar a treballar a totes entitats, associacions, pobles i comunitats que conformen el municipi a fer capgrossos d'una manera manual, enganxant papers i més papers sobre una bola inicial, per després posar-lis el nas i les orelles, pintar-los i vestir-los segons la imaginació de cadascú. Personalment vaig participar en la confecció de varis, un dels quals volia ser el pintor empordanès i català universal Salvador Dalí.


No ho va aconseguir del tot, però sí que el diumenge dia 18 de setembre sortien al carrer 80 gegants i capgrossos, en una desfilada de mojigangas molt acolorida i espectacular, en la que no hi podien faltar les calacas o calaveres. Com que no la vaig poder veure personalment perquè estava camí de Catalunya, li vaig demanar al meu cunyat Héctor Manuel Tapia Islas si em podia fer algunes fotos, i en va fer tantes i tan bones que la feina ha estat per triar-ne només quatre que aquí us mostro perquè veieu la diferència amb els catalans.

©Joan Fort i Olivella, Atlixco, 18 d'octubre de 2011

Com podeu veure en la foto petita d'aquest i del meu bloc en castellà també tenen bestiari d'allò més simpàtic.


dimarts, 4 d’octubre de 2011

Bona acollida del meu llibre a Olot

La sala de Can Trinxeria es va omplir per escoltar la presentació del meu poemari a Olot. Els Amics de les Lletres Garrotxines i altres familiars i amics vinguts de diverses comarques catalanes van escoltar amb atenció i van aplaudir al seu moment les paraules de cadascun dels qui s'asseien a la taula.


L'alcalde de la ciutat Josep Mª· Corominas va explicar la seva política de suport a la cultura i dels '"ambaixadors d'Olot" i comarca, entre els que em compto, per fer-la més rica i oberta i deixà pas al poeta i president dels Amics Josep Casellas i Granados, qui va llegir un text preparat pel també poeta i degà dels poetes garrotxins Joan Mercader i Sunyer que en aquell momenmt estava recollint un premi, en el qual plasmava els lligams de la poesia amb l'amor i recordava alguns dels versos del poemari que es presentava, no en va titulat A la cala de mi corazón per les condicions pregones i llunyanes del meu amor.


Tot seguit la rapsoda Margarida Arau va recitar amb molta cura alguns dels poemes que jo li havia indicat i l'animador cultural Josep Maria Canals va exposar el meu currículum, cloent jo mateix la vetllada amb unes paraules d'agraïent al vetllador de l'arxiu d'en Miquel Martí i Pol en Florenci Crivillé i Estragués, al fotògraf Ernest Costa i Savoia i al públic assistent, i fent algunes precisions sobre el llibre que presentava.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 4 d'octubre de 2011

dijous, 22 de setembre de 2011

Presentació d'A la cala a Olot

Aquest dissabte dia 24 de setembre es presentará a Olot el meu poemari A la cala de mi corazón. L'acte tindrà lloc a Can Trinxeria a les 7 del vespre i presentarà el llibre el president dels Amics de les Lletres Garrotxines Josep Casellas i Granados, que llegirà un text preparat pel poeta degà dels Amics Joan Mercader, els qual no ho podrà fer perquè en aquell moment estarà recollint un dels molts premis que ha obtingut a la veïna comarca d'Osona. Us hi esperem!

 Joan Fort i Olivella
El Callís 23 de setembre de 2011

dimecres, 27 de juliol de 2011

Núvol d'amor

            I


Flor d’Atlixco
la rosa
s’obre al món.
Dóna color i aroma.
Tot ho omple d’encant.

Lluny arribà el seu olor.
Atragué la meva poesia.
La va omplir de matisos
i noves ganes de viure.

              II

El teu centre s’ha cobert
de pensaments,
roselles, amarants,
núvols d’amor,
petúnies, argentines,
serpents multicolors,
lliris, nards, gladiols,
cors oberts a pleret,
clavellines i clavells,
onejants primaveres.

Faroles sostenen
fins geranis xinesos,
cauen com llàgrimes
sobre l’antiga via.

Càlides neus
alimenten arrels.
Enormes araucàries
cobreixen grans somnis.

©Joan B. Fort Olivella
Atlixco, Juny-juliol 2011.
Traducció 27 de juliol de 2011

dimarts, 26 de juliol de 2011

Flors i poesia

El canvi de consistori a la Dues Vegades Heroica Ciutat d’Atlixco ha portat entre altres coses un canvi d’imatge important, que s’ha traduït sobretot en un embelliment notable del seu bonic Zócalo i altres carrers i avingudes com la de l’antic ferrocarril amb l’element més natural i emblemàtic de la població, les flors, que ja ve de l’època prehispànica.

En l’àrea de cultura també hi ha hagut un canvi important promogut pel seu director Ricardo Pérez Quitt, home de teatre que coneix moltes de les sales de Barcelona i on té obra publicada, que també ha publicat una Historia del teatro en Puebla siglos XVI a XX (BUAP), però també interessat en moltes altres facetes de la creació i que sense ser historiador ha dedicat moltes hores a la recerca històrica i gràfica sobre la seva ciutat, com es palesa en els dos volums d’Atlixco un siglo fotográfico (Nexatl) i a la 5a edició de la seva obra de divulgació Xelhua. Historia de Atlixco (Autores-Conaculta), que precisament es va presentar el passat dia 18, com comentarem més endavant.

Quasi cada dia que anava a la impremta per fer el seguiment del meu poemari A la cala de mi corazón me’l trobava preparant la revista de teatre Autores, una de les tres més important del país, i em va convidar a formar part del taller de poesia, que més tard es batejaria amb el nom de Semillas de Noviembre i que havia impulsat des dels inicis, per preparar la Trobada de Poetes Atlixco. La palabra escrita en el agua, i que com ja he comentat va ser un èxit rotund, en gran part gràcies a la seva entrega total.

Després han vingut altres iniciatives, algunes encara en fase embrionària, i altres ja realitzades, com les que s’han esdevingut, malauradament amb poc públic degut a l’hora programada, en el marc de la Feria de la Flor, que passo a comentar.


El dia 15 es van presentar la primera i la darrera novel•la de l’arquitecte, pintor i escriptor Javier Duhart Niña de Tijuana i Rogelio y Otilia, que tot i les diferències de maduresa evidents, estan escrites en un llenguatge molt planer i agradable i diàlegs molt vius que reflecteixen molt bé tota una sèrie de problemàtiques (narcotràfic, violència, sexualitat, pors, etc) de dues poblacions mexicanes força emblemàtiques (Tijuana i San Miguel de Allende).


El dia 18 Javier Duhart va llegir alguns dels seus contes i alguns dels membres del taller uns poemes; el director del taller Cohutec Vargas Genis em va tornar a presentar el meu poemari A la cala de mi corazón (ed. de l'autor) i Ricardo Pérez Quitt va presentar la Geografía del Anhelo d'en Cohutec (Editorial Fridaura, 2010), que junt amb poemes íntims en té d’altres dedicats a la terra i la gent en la que ha viscut i nascut altament elaborats. També es van presentar la cinquena edició del llibre Xelhua. Historia de Atlixco, del mestre Ricardo Pérez Quitt, un notable treball d’investigació i síntesi alhora del passat des dels orígens més remots fins ara; així com la revista de teatre Autores, el núm. 29 de la qual està dedicat al teatre i la poesia i conté poemes i textos de diversos autors d’Atlixco, alguns d’un alt nivell literari, i el tercer i darrer núm. de la revista Bicentenario, i finalment el programa de http://www.sinergiaradio.mx/ Entrevist-arte, que començarà a emetre’s el proper més d’agost.

El dia 22 es van presentar els tres primers números dels quaderns de la col•lecció “Lecturas históricas de Atlixco”. El primer és El distrito de Atlixco (1922), de l’enginyer Enrique A. Cervantes (Ciutat de Mèxic, 1898-1953), que fa un complet retrat de la zona. El segon, que es titula Nuevas perspectivas del Lienzo de Quaquecholan. Algunos senyores de Huaquechula que fundaron la Nueva Guatemala, és obra de la holandesa Florine Asselbergs, i realitza una interessant investigació d’aquest llenç que actualment es troba al Museu de la Casa del Alfeñique de Puebla i del camí que seguiren. I en el tercer, que es titula Ciudadanos de Atlixco que pasaron al siglo XXI y milenio II de nuestra Era. Cápsula de tiempo socio-antropológica , el mestre Ricardo Pérez Quitt fa entre altres coses un comparatiu a la sinopsi històrica d’Atlixco de 1900 a l’any 2000 i 15 autobiografies de personatges il•lustres d’Atlixco que no nasqueren a Atlixco.

I el dia 23, 14 poetes del Taller Semillas de Noviembre vam llegir poemes dedicats a les flors. Aquí es va posar de manifest alhora la dificultat de fer poemes d’un tema que aparentment pot semblar tan fàcil i senzill com aquest, i la capacitat per a la metàfora de joves com Sergio Solís o Ricardo Tepaneca, i d’adaptació a diversos gèneres de Javier Duhart. Podeu trobar més informació a la notícia que ha publicat http://www.sinergiaradio.mx/.

Ricardo Perez Quitt va cloure l'acte llegint el seu sol·licitat poema "Mi gato Rofedo", ja publicat al núm. de la revista Autores dedicat al Yucatán.

A més de l’obertura de les 6es. Jornades Interna-cionals de Poesia de Puebla que ja vaig comentar hem estat convidats a actuar el proper 5 d’octubre a les 7 del vespre a la Sala Adamo Boari del Palau de Belles Arts de la Ciutat de Mèxic. Us hi esperem.

©Joan Fort i Olivella

Atlixco, 26 de juliol de 2011

dimecres, 13 de juliol de 2011

Vivències del Sinaia

Amb l’atenció que l’hora i la son em permetien, ahir vaig mirar el documental especial produït per Once TV México i TV3 i dirigit per Joan López Lloret titulat Sinaia. Más allá del océano, en el que es reviu l’aventura d’aquest vaixell, varat el 1922 a Glasgow, que el 1939 va portar 1681 entre catalans i espanyols de Seta fins a Veracruz, quasi el triple de la seva capacitat.

Qui va fer en bona part que aquesta aventura arribés a bon port va ser Susana Gamboa, qui va escriure un diari d’a bord del que es van llegint fragments amb la música de fons del violí d’en Josep Cervera, així com del Diario del Sinaia, important testimoni d’aquella històrica travessa.

Entre les persones entrevistades hi ha Claudi Esteva-Fabregat, Isabel Rossic, Rodolf Playas, de Navarcles, i una senyora de Lleida, que mostren com és difícil amb tants anys de recordar moltes coses de fets que semblen haver de deixar més pòsit per la seva transcendència. També hi havia una senyora de 97 i un senyor de 100 anys. El que deixa clar un d’ells és que menys un centenar que eren funcionaris i gent més culta, la resta eren “pàries”.

Un d’aquests va dir que va arribar a guiar al capità quan s’acostava una tempesta seguint la idea que el crepuscle era una idea de fons en els colors que vaig trobar realment poètica i potent. És una dels molts detalls de la sensibilitat i professionalitat amb què està fet el documental, que va repassant molts aspectes de la vida al vaixell, des de l’alimentació a les relacions.

A la Relación de los Extrangeros residentes en el Municipio d’Atlixco del 1940 vaig trobar que van arribar uns 40 espanyols. Entre aquests hi havia 4 catalans, un dels quals es deia Martí Puig de Fàbregas, xofer de Sabadell, de 24 anys, casat, i que llavors treballava a la fàbrica el Volcán, i precisament va arribar amb el vaixell Sinaia. Cal tenir p`resent que llavors Atlixco tenia uma important activitat textil.

Els altres 3 van arribar amb el vaixell Mexique i es deien Vicenç Planella Amigo (Amigó?), solter de 31 anys de Barcelona, empleat tècnic de la fàbrica El Vapor; Ramon Arnau i Guinó, mecànic en tallers de Gironella, de 34 anys; i Mario Climent i Estivill, originari de Reus, de 41 anys i casat, empleat de comerç que tenia un botiga de menjar i ultramarins al carrer Independència núm. 10.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 13 de juliol de 2011

dilluns, 11 de juliol de 2011

La presentació d'en Cohutec en català

-A LA CALA DE MI CORAZÓN-

DE JOAN B FORT

POEMARI

(PER COHUTEC VARGAS GENIS)

Amb prou feines als seus 12 anys d’edat, entre el càlid vent de la Costa Brava y el rigorós aire de la serralada pirinenca, un jove grassonet, discret, de mirada cortès; escrivia ja els seus primers versos, ¿sobre què? Segurament sobre algun gran roure que li va parlar en secret al seu cor, o sobre el campanar del temple del seu poble, el qual degué inspirar-lo no sols per escriure poesia, sinó que també l’hi obriria amb pregona arrel un interès especial por la Història, o potser va escriure un poema a alguna amiga que al caminar mirava el captard a la vora de l’estany de Banyoles, no ho sé ―ho desconec, però això no importa― allò important és que escrivia, ¡que és molt dir! Els motius degueren haver sigut varis, perquè abundants són les belleses que habiten la província de Girona, regió catalana, y en especial del seu natal Sant Miquel de Campmajor.

El seu nom: Joan Fort, el mateix que enclou el símbol de la seva vida, Joan que significa ―porta―, i és que ell, és un home que s’obre igual al coneixement dels seus ancestres a través de la història, que al coneixement de l’amor a través de la poesia, i no sols a l’amor emocional que emanem els éssers humans, més aviat a l’amor entès com a sinònim de Saviesa, en Joan també sap tancar-se, com la millor poesia; i Fort, la força, aquella facultat humana que es necessita no per vèncer a l‘altre, sinó més aviat per vencre’s a sí mateix i als obstacles que la pròpia vida de vegades sense comprendre-ho ens imposa, ell és el l’hombre, però també és el Poeta, Joan B. Fort i Olivella, Amic i avui que aquest llibre “A la cala de mi corazón” ens reuneix: Germà.

Ser poeta a la regió catalana, és un honor que cal saber honrar, perquè aquesta terra està plena de poetes grans, de poetes auris, de dens llenguatge, ritme i profunditat exquisidament assolits, com aquell poema de Jacinto Verdaguer i Santaló anomenat “Oda a Barcelona”, l’atrevit José Agustín Goytisolo que amb un dels seus llibres més bonics i representatius va conquerir el cim de les lletres, el qual porta per títol “Salmos al viento”, nom que no pogué més que estar a la altura de la sacralitat poètica que torna a l’ artista immortal. La llista és llarga, des de Joan Maragall, Josep Carner, Carles Riba, fins als moviments més avantguardistes com, Joan Salvat-Papasseit o Josep Vicenç Foix poetes amb tendències més surrealistes.

O qui no coneix al mestre Joan Manuel Serrat amb qui Joan i Lupita degueren haver passat vetllades xerrant a Internet con el fons de la seva música i les seves lletres, ambdós, a voltes dolces com les compotes mexicans, a voltes robustes com els Pirineus, a voltes amargues com la distància interoceànica, a voltes, acaronadores com la paraula a l’ oïda de l’altre, amb elles degué haver nascut l’amor entre ambdós, xiuxiuejant-se en secret cants com:

Penélope con su bolso de piel marrón
Y sus zapatos de tacón, y su vestido de domingo
Penélope se sienta en un banco en el anden
Y espera que llegue el primer tren meneando el abanico.

O Mirant a la seva estimada en les lletres del mestre quan diu:

Te quiero a ti, por que te quiero
Cerré mi puerta una mañana
y me hecho a andar

Te quiero a ti porque te quiero
Deje los montes y me vine al mar
Tu nombre me sabe a hierba.

Paraules que nasqueren i son coterrànies del Joan Fort el poeta.

I ara ens toca parlar sobre aquest petit poemari, al que l’autor ha titulat “A la cala de mi corazón”, el qual no per ser breu manca d’extensió temàtica, qualitat literària i profunditat poètica. Però abans considero important fer una observació sobre el títol, perquè la seva bellesa s’ha de comprendre com una dolça metàfora, quan en Joan diu “A la cala” es refereix a la forma còncava que tenen algunes entrades de mar a la costa, és dir una caleta, una entrada, entenent la seva metàfora com “a l’entrada del meu cor” que es sens dubte un títol càlid, que obre les portes a un paradís de paraules tèbies i oceàniques.

A la seva obra, el Poeta inclou textos que van de 1973 fins l’any 2010 els quals en la seva majoria canten a la dona que s’ha tornat “musa” i a la naturalesa que sempre ho serà. En l’ edició l’autor embelleix el seu treball poètic, fonent la paraula amb la imatge de llocs que, per la seva història i la seva estètica complementen l’obra fent-la sens dubte més rica i més estimulant als sentits. En Joan ens convida a veure amb els seus ulls el moment de la creació poètica, l’instant de la seva inspiració, perquè la seva poesia és imatge viva, instant que transcorre sobre el paisatge, tità buscant la bella immortalitat que la poesia entrega.

“El valor de l’arbre” és el primer poema i sens dubte un dels més representatius d’aquesta obra. En Joan sap que els arbres són símbol del poeta, ells donen ombra, tenen arrels profundes i, el mes important, s’alimenten de llum per viure:

“Els arbres són com els homes”

“Esperen si l’amic ve”

Això diu en dos versos el poeta, per això ell se sap arbre, home, amic.

Tot i que el llibre està pensat principalment en català, en la traducció que el mateix Joan ha dut a terme pera nosaltres, no es perd el sentit mètric i rítmic de cada poema, i només en alguns casos el poeta, realitza amb molta cura una traducció per a què el sentit del text es mantingui.

A “Cel de tardor”, poema escrit el 1987 i traduït més de 20 anys després, el poeta cada vegada més es va trobant amb la seva poesia:

“La nit fresca d’ octubre
olia bé a perfum,
pluja tènue dels arbres
ball rodó dels incerts”.

Joan Fort li pregunta a seu alter Ego en el poema que porta el títol “El missatge d’Ibn Hazm”, la pregunta de generacions, ¿ què es l’amor? i respon:

“La natural passió/ per l’encant del sexe antònim”

I remata:

L’ amor deixa enrere els límits/

I també es pregunta ¿i el poeta? , es aquí on en Joan porta a la poesia no com una activitat de passatemps o d’oci, sinó como una forma de vida i reflexiona:

“Arquitecte dels sentiments més correctes
amb l’espai obert del cor”

En el poema que dóna títol al nom del llibre, en Joan Fort parla con una profunda nostàlgia i amor por la seva terra i per la nostra, que ja és seva i diu:

“A la cala del meu cor/ arriba una veu molt càlida
que surt d’una amable falda/ i d’un gran i fumós volcà”

En aquestes paraules en Joan l’home, duu la veu de la seva estimada però no es desprèn dels seus aires i dels seus llocs.

Aquí, en Joan ens mostra clarament que és un poeta de l’amor i del paisatge.

És possible que el poema més intens i en el que en Joan es fa un amb la seva part poètica sigui “Tan lluny i tan a prop”. És un cant al dolor, a la lluita i l’esperança per seguir endavant gaudint de les belleses de la vida. En Joan el poeta consagrat ja a la seva poesia, reflexiona sobre la felicitat i sap que ella ve com un trago breu d’una beguda dolça que acaba de manera llampegant i que de seguida allò amarg de la vida apareix per seguir ensenyant-nos tot allò que hauríem de comprendre en aquest plànol terrenal que habitem.

“Els pensaments volen isards
per sobre la pluja i les collades.
Els veig passar com àgils dards
ben empesos per les ventades.”

“Ens cal molt seny per superar-lo,
diàleg i gran voluntat,
amb valentia afrontar-lo,
foragitar-lo d’un plegat.”

Joan Fort, poeta nascut el 1958, quan va escriure el seu primer vers, no sabia que algun dia estaria presentant un llibre a l’altre costat del món, en un altre Sant Miquel, a Atlixco Puebla, Mèxic, lloc dues vegades Heròic, de paisatges extraordinàriament bells, on igual que a la regió de la Garrotxa, aquí també existeixen volcans, que nasqueren per ensenyar a l’home que en repòs o en fúria, s’ha d’estar en constant activitat, i que per moments caldrà treure tot el foc que ens oprimeix, pera després, llançar en llenguatge de segles, el fum que escriu en el cel la poesia més bella que és; el paisatge reflectit en els ulls de l’home.

Però que a més, s’eleva a cant quan l’home és capaç d’estimar i dedicar a la seva terra o a la seva dona, els productes del seu pensament, del seu quefer, del seu art, de la seva poesia, que avui dia, ha de governar amb el seu amor i saviesa infinits.

El mestre Joan Fort ho sap perfectament i crea quasi tots els dies de la seva vida.

Felicidtats per aquest Projecte Literari i sort Joan, germà.

Cohutec Vargas Genis
Dues vegades Heròic Atlixco Puebla, a 16 de juny de 2011


Traducció Joan Fort i Olivella, Atlixco 5 de juliol de 2011

dijous, 7 de juliol de 2011

El nostre petit homenatge a Josep Pasqual i Buxó

Aquesta setmana s’ha dut a terme a Puebla un merescut homenatge al poeta guixolenc resident a Mèxic des dels 8 anys Josep Pasqual i Buxó en el marc de les 6es. Jornades Internacionals de Poesia.

El dilluns el grup de poetes del Taller de Poesia d’Atlixco vam tenir el privilegi d’iniciar les jornades, amb un assaig molt brillant del seu director, el mestre i poeta Cohutec Vargas Genis, que va fer una síntesi de la història literària d’aquesta ciutat que duu el títol de Dues Vegades Heroica, i una presentació dels quatre poetes que van iniciar el taller, que tot seguit van llegir alguns poemes.

El Director de Cultura Dr. Ricardo Pérez Quitt, que va organitzar les jornades entorn de l’aigua, va presentar també la revista de teatre Autores, i en especial el seu núm. 29, que està dedicat al teatre i la poesia, amb poemes d’alguns dels membres del taller i un del mateix Ricardo dedicat a la seva mestra Cristina que té una gràcia extraordinària.

Podeu veure la ressenya que va fer de l’acte el diari en línia La Jornada de Oriente http://www.lajornadadeoriente.com.mx/2011/07/05/puebla/cul116.php

El mateix dilluns es va fer una lectura de poesia de Josep Pasqual i Buxó; el dimarts es van comentar diversos aspectes de la seva poesia, com la presència de l’absurd, la mort, l’abisme i el vampirisme; el dimecres es va analitzar la seva faceta d’investigador i fundador de la mestria en literatura mexicana de la BUAP, es va presentar el seu llibre Memoria de la poesía, editat per la UNAM, i se li va fer un reconeixement per part de l’Ajuntament de Puebla; i avui dijous se si ha fet un homenatge acadèmic, amb l’estudi de més aspectes de la seva poesia com la relació amb la poesia de l’exili a càrrec de Ma. Teresa Colchero Garrido, de la BUAP.

Veient l’entrevista i la fotografia que publica La Jornada de Oriente en linea d’avui del poeta homenatjat amb motiu dels seus 80 anys, no he pogut sinó pensar amb alguns altres ganxons il•lustres, com el Dr. Benet Julià, A. C. S. Quan venia a l’arxiu.

http://www.lajornadadeoriente.com.mx/2011/07/07/puebla/cul116.php

Ha volgut publicar aquest comentari perquè curiosament a la Viquipèdia en català no hi ha cap entrada d’aquest personatge que segons l’edició en castellà “se le considera un latinoamericano múltiple debido a que es español por nacimiento, mexicano por elección y “venezolano por vocación”, pues ha radicado en Venezuela impartiendo clases por más de doce años.”, un fruit més de la diàspora de la Guerra Civil Espanyola, amb 14 llibres d’assaig publicats i amb aquest 7 de poesia.

©Joan Fort i Olivella, Atlixco, 7 de juliol de 2011

dimarts, 28 de juny de 2011

La presentació d'en Cohutec

Amb el bon regust del càlid acolliment que els meus poemes en català i en castellà van tenir el dia 17 i a les emissores de ràdio on he anat i on encara he d'anar, i a l'espera que el meu cunyat em passi les fotos de la presentació del meu poemari A la cala de mi corazón aquí a Atlixco, us passo l'enllaç amb el bloc d'en Cohutec Vargas Genis de la inspirada presentació que em va fer.
http://enlascanterasdelalma.blogspot.com/2011/06/presentacon-del-poemario-la-cala-de-mi.html

dimecres, 22 de juny de 2011

Carrer de Sales



Quan vaig passar amb les vaques
camí del Pirineu
encara no sabia
que aquí havia nascut
en Joan Mercader.

Jo també ignorava
que amb els anys els seus llibres
em serien mestratge
de l'humor més clar i fi.

I com el pas del temps
ens ensenya a ser humils
davant la desmemòria
i la pèrdua d’estímuls.

Per això avui que encara
puc recordar quelcom
vull escriure aquests versos
com un càlid record

a un carrer, a un home,
a unes belles culleres,
a la gran transhumància
i també als bons costums.

Als dos germans Saderra,
i també als Fontfreda,
a en Santi Soler
i a tot el seu món.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 21 de juny de 2011

dijous, 16 de juny de 2011

Regal d'aniversari força curiós

Sense voler avui he tingut un regal d'aniversari que m'ha fet molta il·lusió. Llegint ELS APUNTS de l'Arxiu Històric de Girona, en el qual vaig tenir la sort de treballar, hi he trobat l'enllaç a l'Exposició virtual Els Ninots de l’Escrivà http://cultura.gencat.cat/arxius/ahg/ninotsescriva penjada amb motiu del Dia Internacional dels Arxius. Jo vaig tenir llavors la sort de trobar-ne uns quants, i la gràcia que em produiren i em produeixen ara en veure'ls a la pantalla de l'ordinador és indescriptible, i per això us convido a fer-hi una passejada.
Amb un pròleg d'en  Josep Matas, arxiver i ex director de l'arxiu, i de l'Elisa Varela, professora de Paleografia de la UdG, els trobareu classificats per Bestiari, Personatges, Carnestotles, Ai Carall!, Sants, Sanefes, Castells i Vaixells i Per fer bonic, amb unes notes i Comentaris finals que ens acosten al costat més lúdic i artístic d'uns escrivans que per altra part tenien prou feina!
Per acabar només us vull comentar que demà el poeta Cohutec Vargas Genis farà aquí a la Casa de la Cultura d'Atlixco la presentació del meu llibret de poemes A la cala de mi corazón.

Joan Fort i Olivella
Atlixco, 16 de juny de 2011

dimecres, 1 de juny de 2011

Atlixco s'omple de poetes

Aquesta setmana que acabem de deixar enrere ha estat plena d’emocions. Va sortir de la impremta el meu primer llibret de poemes, titulat com veieu A la cala de mi corazón, en el qual he recollit 13 poemes en versió catalana i castellana, la major part dedicats al mar i a la persona que em va fer arribar a aquesta població, el nom de la qual en nàhuatl vol dir “aigua en la superfície”, per l’abundància d’aigua procedent del volcà Popocatépetl. Cada poema va acompanyat d’alguna foto en blanc i negre de llocs molt llunyans entre sí, però que d’alguna manera estan relacionats amb el text.

Després de tres anys de pràcticament desert cultural, el nou director de cultura d’Atlixco Ricardo Pérez Quitt, dramaturg, docent i investigador, que entre el seu extens currículum hi ha haver estat un any i mig a la reconeguda Sala Becket de Barcelona, ha tingut l’encert organitzar una trobada entorn de l’aigua, que hi ha reunit una cinquantena de poetes de tot el país.

Allotjats al que fou colònia tèxtil de Metepec i ara centre vacacional, es va inaugurar el dijous 26 a l’extrem d’aquest, sobre el riu que a començaments del segle passat va fer funcionar aquesta i les demés fàbriques d’Atlixco, front al cerro Tlapaltepec o “turó de les pintures”, on es trobaren en una cova pintures rupestres de fa uns 2400 anys, i al costat de l’helioport i uns grans arbres, per començar a agafar volada i inspiració. Va parlar entre altres la presidenta de l’Associació d’escriptors llatinoamericans Cristina de la Concha.

D’aquest lloc amb gran encant vam anar uns caminant i els altres en cotxe fins al petit estany envoltat de grans eucaliptus on hi havia alguns pescadors de truites. Allà ens van donar dues hores per fer un poema sobre l’aigua que serà recollit posteriorment en un llibre i d’aquí a un any recitat per l’actriu Ofelia Medina. El meu el vaig titular Pedro truchas, traduint una expressió catalana que m’és molt familiar.

Registrats per ordre de lliurament, ens van portar en un microbús fins a l’agüegüete de San Baltasar Atlimeyaya, que diuen que té 1200 anys i encara es conserva amb plena salut. A la seva ombra van anar llegint alguns dels poemes, fins que ens van cridar a dinar en unes taules que havien parat una mica més amunt, i amb el cap, el cor i l’estómac plens de bones sensacions vam anar a descansar o banyar-nos una estrona.

Just quan començàvem a iniciar el darrer acte del dia va caure un ruixat, que la lona que havien posat sobre el pati del recentment estrenat Restaurant Fragaria no va parar del tot, fent la lectura de poemes de la desena de poetes d’Atlixco presents tingués més emoció. El propi Ricardo Pérez Quitt va fer riure tot el personal amb els seus poemes dedicats a la seva mestra Cristina i a un gat que li van robar. Aquí aprofito per dir que des de finals de l’any passat comença a treballar un Taller de Poesia, dirigit per Cohutec Vargas Genis, que a rel d’aquesta trobada ha pres més cos i al qual aquest mes també m’he integrat.

El matí del divendres ens van distribuir per 5 taules on teníem 10 minuts per llegir algun s poemes: una a la presó, una al quarter militar, una al mercat, una en una escola, i una a l’asil d’ancians. A mi em va tocar en aquesta darrera, i va ser molt emocionant, perquè els versos molt profunds i sentits de la mestra i poetessa d’Agua Azul (Veracruz) Mariángel Gasca van tocar el cor d’un dels vellets, que es va aixecar i explicar que havia estat poeta, però que ja no es recordava de cap del seus versos.

Vam dinar al jardí Los Solares, des del que es veu el cerro de San Miguel, on al vespre la gran actriu Susana Alexánder va recitar amb molta pulcritud, gràcia i senzillesa alhora alguns dels poemes que abans li havien enviat amb el lema genèric de Atlixco: La palabra escrita en el agua, deixant un boníssim regust de boca.

Els que van voler encara van poder gaudir del sopar que ens van oferir a la plaça de la Dansa del cerro de Sant Miguel, on al setembre es fa l’Atlixcáyotl i des del la qual es veu una bonica panoràmica de la ciutat.

El dissabte els poetes van esmorzar en un altre restaurant amb un nom mitològic El Quinto Sol i recitar els seus poemes a l’auditori de la Casa de la Cultura. Agrupats per zones, vam poder sentir des de les veus més veteranes dels poetes de Chiapas José Antonio Flores, o de Jorge Quintanar i Javier Duhart del D. F. però ara resident a Atlixco, fins a les mes joves de Puebla com Gina Lizeth i Abigail Rodríguez Contreras, o Claudia Morales Magañas, de Coatzacoalcos , o algunes també relativament joves però ja molt consolidades com les de Alejandro Campos, i les de dones com Mª Elena Solarzábal (Chichuaua).

L’acte es va cloure amb l’actuació del ballet hawuaià d’Atlixco, i no em va permetre gaudir de la final de Wembley. Però un dels treballadors de la mateixa Casa de la Cultura que portava posada un a samarreta del Barça al sortir m’ho va explicar, i ho vam celebrar mentre un mariachi amenitzava el dinar que es va fer als jardins del costat. Tothom va marxar molt content.

En aquesta trobada ha quedat palesa la diversitat i riquesa de la poesia mexicana actual, plena de sensualitat i sensibilitat.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 31 de maig de 2011

dilluns, 9 de maig de 2011

Formacions i devocions

El Valle de las Piedras Encimadas es troba a una mica més de dues hores i de 200 km al NE de Puebla i de la Ciutat de Mèxic, a uns 2 400 m sobre el nivell del mar, i té la característica i encant especial que aquí i allà es troben escampades entre els extensos prats o pinedes grans blocs de pedres amb formes molt capricioses i encimbellades les unes sobre les altres. Des d’animals domèstics i que ens poden ser molt familiars com conills, gossos, ànecs o granotes, d’altres de molt més grossos i fantàstics com un llangardaix, un elefant o un dinosaure, i fins i tot n’hi ha que semblen una cara, un atlant, una parella d’enamorats o una família sencera, com és el cas de les de la foto.

Hi ha diverses llegendes sobre l’origen d’aquestes formacions rocoses, però avui se sap que són del període terciari, i que tenen uns 65 milions d’anys. L’activitat volcànica, les reaccions químiques, l’erosió per la pluja, el vent i la humitat són els factors que al pas d’un temps immemorial formaren i modelaren el conjunt escultòric de Piedras Encimadas.

Una de les dues carreteres que hi porten passa per Zacatlán i Chignahuapan, dues poblacions que mereixen una parada, així com en època de pluja les cascades que hi ha entre aquestes dues poblacions. Els camps de pomeres florits són un altre atractiu i font de riquesa important.

Zacatlán fou fundada pels totonacas a començaments del segle VII i conquerida per Rafael López Ávila el 1520, però el monestir franciscà no es comença a construir fins el 1555, i l’actual temple de Sant Pere i Sant Pau fins a finals del segle XVI. És per tant el darrer dels temples basilicals franciscans en territori poblà, d’un estil purista, amb una preciosa pila baptismal i belles pintures recentment restaurades.

El temple parroquial és en canvi més barroc, però conserva una capella dedicada a la Verge de Guadalupe amb bells murals de la seva aparició a Juan Diego. Un gran rellotge presideix el centre del Zócalo fent honor a la tradició rellotgera quasi centenària d’aquesta població i convida a pensar en el pas del temps per aquests indrets se la Sierra Norte de Puebla i a resseguir els altres carrers abans de donar una ullada a la Barranca des del mirador o el restaurant o les cabanyes que s’hi ubiquen.

Finalment Chignahuapan és molt conegut pel balneari que es troba a 5 km, però també per la basílica de la Puríssima Concepció i la grandària tant de la imatge (més de 7 m d’alçada) com de la nau, que va visitar el llavors papa Joan Pau II i ara ja beat en una de les seves 5 anades a Mèxic. També són molt conegudes les boles d’ornament dels arbres nadalencs i els dolços de jamoncillo.

L’església parroquial, dedicada a sant Martí té una façana de facció molt popular, i la glorieta també, i com que hi plou força, molts teulats són amb ràfecs com a Cuetzalan, Zacapoaztla i altres pobles de la Sierra Norte.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 9 d’abril,de 2011

dilluns, 18 d’abril de 2011

Cavalls de Menorca a Puebla

En el marc del Festival Internacional Palafoxià que se celebra del 16 d’abril fins al 5 de maig amb motiu dels 480 anys de la fundació de la ciutat de Puebla el 16 d’abril, i conclou amb la commemoració de la batalla del 5 de maig, el grup català Tutatis Produccions Teatrals, S. L. , amb 26 anys de trajectòria al darrera, ha presentat en aquesta ciutat el seu espectacle Cavalls de Menorca, ple de força i d’enginy.

Primer foren les senyeres, que es movien i saltaven d’un a l’altre amb gran agilitat. I després 4 cavalls fabricats els que es movien i cridaven com els de veritat a Ciutadella, moguts per dos argentins, un colombià i un uruguaià, mentre un de Sant Cugat del Vallès tocava la bateria en un artefacte empès per un altre català pel Zócalo i després per alguns carrers per als vianants, fent passar una bona estona als vianants desvagats o atrets per aquest espectacle singular. Els qui els vulgueu veure ho podreu fer aviat a Vila-real.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 18 d’abril de 2011

dimarts, 12 d’abril de 2011

L'energia inesgotable

Rebo molts de missatges de tota mena, bons, dolents i regulars. Alguns els comparteixo amb els amics, parents i coneguts de qui tinc el correu, però aquest m’ha semblat que l’havia de compartir amb els blocaires que vulguin llegir-lo. Realment val la pena.

Es tracta d’un invent casual d’un científic mexicà de la ciutat d’Aguascalientes, el metge i especialista en neuro oftalmologia Arturo Solís Herrera, que després de molts entrebancs burocràtics ha estat patentat per a tot el món a Rússia, i que pot revolucionar molts camps de la medicina així com de la vida diària personal i de les ciutats, com la mateixa on ell treballa.

El que ell va descobrir és el que es coneix como fotosíntesi humana, és a dir, que la melanina separa l’oxigen de l’hidrogen i n’extreu energia, però també els pot unir i passa el mateix, de manera que mitjançant un generador Bat-Gen permet mantenir una làmpada per més de 100 anys. De fet ell té un rellotge al seu despatx que ja porta 4 anys funcionant amb una mateixa pila. És clar que això als fabricants de piles no els agradarà gaire!

L’alcalde de la ciutat es va mostrar interessat en aquest gran invent i ja hi ha un projecte per il•luminar els Jardins dedicats al gran músic Manuel M. Ponce al centre de la ciutat, i també pot aplicar-se en malalties com l’artritis, la insuficiència renal, hepàtica i cardíaca, o el mal de Parkinson.

Segons el Dr. Herrera la melanina és la molècula més estable que es coneix (pot durar milions d’anys), i potser fou la substància que permeté l’eclosió de la vida i que solucioni molts dels problemes de l’energia en el futur. Esperem que així sigui.

http://www.slideshare.net/carlitosrangel/fotosntesis-humana-por-carlitosrangel

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 12 d’abril de 2011

divendres, 25 de març de 2011

El cost humà de l'or mexicà

La ciutat de Pachuca, capital de l’estat d’Hidalgo i situada a un centenar de km. del D. F., i algunes poblacions i hisendes properes foren famoses a l’època colonial per les seves mines d’or i plata, que atragueren molta població hispana i anglesa en busca de riquesa, però aquesta població vivia i treballava en condicions molt dures i hi deixà sovint la vida. Una recent excursió a tres d’aquests indrets em va permetre copsar que seva bellesa no amaga aquesta dura realitat.


Els prismes basàltics de San Miguel Regla recorden una mica la cinglera de Castellfollit de la Roca i altres formacions a Sant Joan les Fonts i el Sallent. Una passarel•la permet passar d’un costat a l’altre, i veure a més les 6 cascades, una dita de la Rosa, que acaben de dotar el conjunt d’una espectacularitat i bellesa notables. Els llocs per menjar que hi ha també són nets i agradables.

Una mica més avall hi ha la ex hisenda de Santa María Regla, arranjada una part com a hotel, i l’església i els forns i demés zona d’explotació de l’or i la plata per a visites turístiques.

Mentre el guia ens va explicant amb tota cura de detalls les condicions tècniques i humanes del treball en aquell indret, situat com els que visitàrem després a més de 2.600 m. d’alçada fan posar la pell de gallina. També sorprèn una mica la verge negre, que prové de Chipiana (Cadis). Aquesta fou la primera hisenda de plata de la regió.

La història de tot aquest rodal va molt lligada a la persona de Pedro Romero de Terreros. El 1743 s’associa amb José Alejandro Bustamante y Bustillo, qui havia aconseguit des del 1739 permís per explotar la mina la Vizcaína de Real del Monte. Al morir Bustamante el 1750 va quedar en poder seu. Fou l’única que s’explotà durant els darrers 60 anys del segle XVIII. El 1746 tenia 900 famílies de treballadors. El 1760 és nomenat Conde de Regla per Carles III. El 1760-1762 construeix les hisendes de Santa María, San Francisco, San Miguel i San Antonio Regla, i mor el 1781 deixant una gran fortuna i passant a la posteritat com la persona més rica de tota Amèrica, però ara també sabem les condicions d’esclavitud en què treballaven aquella gent. http://es.wikipedia.org/wiki/Pedro_Romero_de_Terreros

Al segle XIX són els anglesos procedents de Cornwell els que exploten i treballen en aquestes i altres mines, com la de Dolores, donen a la població de Real o Mineral del Monte un caire especial, amb les seves cases amb cobertes metàl•liques i rogenques, i els qui el 1862 construeixen el seu propi cementiri en un turó que domina la població, on encara es poden veure 620 tombes totes orientades cap a Anglaterra i algunes amb signes maçònics, menys la d’un pallasso, que ho està cap al D. F.

El conductor de la combi que ens va baixar ens explicava que ell va treballar a la darrera mina que va funcionar fins que es va tancar fa 18 anys, i que hi havia un túnel molt gros que anava fins a Pachuca, que en línea recta es troba a uns 8 km. Encara ens van quedar ver veure la mina de Acosta i el museu de la Salut, prou interessants pel seu interès didàctic i per copsar tota la complexitat i la duresa de la vida a dintre.

Joan Fort i Olivella
Atlixco, 24 de març de 2011

dimarts, 8 de març de 2011

París, Venècia i Roma

Aquestes tres grans ciutats, rellevants per la seva història, el seu art i la seva gent, són l’escenari principal de tres pel•lícules recents, guanyadores de premis i de 4 Óscars en el darrer cas.


Paris, je t’aime segueix alguns moments de la vida de moltes persones que busquen en aquella ciutat la comunicació, l’amor, l’humor i fins i tot entendre la vida i la mort davant la tomba d’Òscar Wilde. Entre elles hi ha la catalana Isabel Coixet. La càmera es mou per barris i llocs molt diversos, generalment de nit i retratant ambients i situacions molt xocants, intentant reflectir el ritme que s’hi viu i com la seva màgia atrapa tant als turistes com a la població cosmopolita que hi viu.

El Turista és un film d’acció que comença amb un recorregut en tren d’alta velocitat de Paris a Venècia de la parella protagonista (Angeline Jolie i Johny Depp), i allà se’ns van mostrant algunes vistes aèries de la ciutat i voltants i altres més a peu pla dels palaus i indrets més impressionants, però sobretot dels canals, que tanta importància han tingut en la seva història. Veient la persecució espectacular amb la policia que s’hi produeix, no parava de pensar en els milers d’històries i persecucions de tota mena que aquells canals i ponts han hagut d’haver presenciat.

I El Rito, insipirada en un llibre de Matt Baglio basat en fets reals, té com a protagonista principal i just mereixedor de l’Óscar a Anthony Hopkins, passa a Roma, on un seminarista nord-americà (Michael Kovak, protagonitzat per Colin O’ Donoghue), que havia treballat a la funerària de la seva família, és enviat a un curs sobre exorcismes, i viu al costat del seu mestre, Anthoni Hopkins en el film, una sèrie de casos molt durs de possessió pel dimoni, que la seva fe titubejant no serà suficient per vèncer, i necessitarà de l’ajuda de la germana d’una persona que també ho ha patit. Aquí, a part de la importància del mal al món (500.000 casos d’exorcismes als Estats Units) i de la dificultat de lluitar contra ell en totes les seves formes, voldria ressaltar la munió de gats que hi ha a Roma, i que no per reiteradament comentada deixa de causar una forta impressió en l’espectador.

http://www.verycreer.com/index.php?option=com_content&view=article&id=278:el-rito&catid=15:editoriales&Itemid=28

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 7 de febrer de 2010

dilluns, 7 de març de 2011

Una boda força peculiar

Aquí la gent per les festes d’1, 3, 15 anys, bateigs, comunions, casaments i fins i tot morts sol tirar força la casa per la finestra, però aquest cas que va explicar un venedor de fruita del mercat a la meva cunyada és força peculiar.

Dissabte a la mitja tarda. En aquesta hora al mercat d’Atlixco quasi no hi ha gent, i les taules i parades estan quasi buides, cosa força estranya. Hi Arriba una parella que s’acaba de casar amb una criatura als braços a menjar uns tacos de cecina amb els pocs convidats a la boda.

La cecina són uns trossos molt grossos de carn de vedella que es van separant primer en capes molts fines i després en petits trossos. Immediatament alguna de les venedores de flors els regala un ram, les que couen cecina també els conviden, i un dels músics que hi havia per allà tocant una guitarra els dedica alguna cançó. De manera que mengen i beuen alegrament, fins acaben llançant el ram de núvia, que va a parar a una dona gran, així com la corbata. Heus ací doncs com els va sortir la festa improvisada i quasi gratis!

Em va recordar una boda a la que ens van convidar a Apulco, un lloc molt bonic de la Sierra Norte de Puebla, i a la qual pertany la fotografia que encapçala aquest comentari.

©Joan Fort i olivella
Atlixco, 7 de març de 2011

dilluns, 28 de febrer de 2011

La nit de les estrelles

La nit de les estrelles,
la plaça de la Dansa,
júpiter s’amaga, saturn s’atansa
i lluen com centelles.

Viatgem per l’espai
i tastem l’infinit,
fins s’eixampla el meu pit
i m’arriba esglai.

Mentre a Hollywood també
brillen els grans del cinema,
i més d’un trenca l’esquema
del que per molts no està bé.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 26 de febrer de 2010

dissabte, 12 de febrer de 2011

Deixants

Vaixells i deixants,
veles, somnis i cants,
amors i amants,
als mars n’hi ha tants
com grans espants.

14 de gener de 2010

Deixants dels isards,
dels cors i dels sards,
dels homes bastards,
d’espines i cards.

Deixants d’avions
tots plens d’il•lusions,
de negres vagons,
dofins i taurons.

Deixants en els cors
de pregons amors,
aromes de flors
i tendres olors.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 11 de febrer de 2011
a rel d’un comentari de la Mariàngela Vilallonga al seu blog
http://mariangelavilallonga.blogspot.com/2011/01/el-deixant.html