Quan tot és fosc, en aquest mar de boira,
i el sol despunta per poder esclatar,
hom deixa de dormir o somniar
per agafar el llarg camí del Loira.
Deixa la plana i emprèn la pujada
vers el casal obert a la gran vall,
i l’adecenta per rebre l’entall
de la gent maca que es deleix d’albada.
La pedra sua encrestalls de sutge
de nits passades de fum i desdeny
pel pagès bru de tarannà ferreny
que la deixà sens gaire por del jutge.
I a les parets dels marges del voltant
broten com fongs ortigues i bardisses,
tot fent-les més verdoses i estantisses
quant més les deixis que vagin pujant.
L’esforç amb què unes mans dures crearen
aquest prodigi d’art i de beutat
be prou mereix seguir essent portat
amb tanta cura com els qui l’alçaren.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada