Entrada destacada

Les festes majors mexicanes i les danses tradicionals

Un dels trets característics del poble mexicà és la seva visió festiva de la vida. Tal com ho va explicar molt bé Octavio Paz a El laber...

Translate

dimecres, 12 de setembre de 2012

Volem ser un Estat d'Europa

Amb aquest lema proposat per l’Assemblea Nacional de Catalunya (ANC) més d’un miler d’autobusos van sortir de tota Catalunya i d’arreu dels Països Catalans i amb una gernació de gent que també hi havia acudit en tren i altres mitjans de comunicació es van anar reunint als carrers de Barcelona fins a sumar més d’un milió i mig de persones que durant les quasi 4 hores que va durar la manifestació més multitudinària que mai s’hagi produït en aquesta data commemorativa d’una derrota però també d’una voluntat de seguir existint com a nació, pacíficament va deixar clar que “no som una regió d’Espanya, som una Nació d’Europa”, “In-de-pen-dèn-ci-a” i altres.


Responent a les crides fetes pet Twitter i el Facebook a les principals capitals del món on hi ha catalans també vam fer sentir la nostra veu, i aquest va ser el cas de la Ciutat de Mèxic, on al peu del momnument a l’Àngel de la Independència d’aquest país americà la junta de l’Orfeó Català va posar unes corones de flors amb la senyera i més de 50 persones de totes les edats ens vam reunir per sumar-nos a la voluntat del poble català per la seva Independència i dir Adéu a Espanya d’una manera decidida i civilitzada alhora.

Cal ressaltar la presència del lluitador de l’octubre del 68 mexicà Marcel•lí Perelló, que per la seva part ho havia anunciat en un dels diaris de la capital mexicana.

Aquest matí el President Artur Mas s’afanyava a dir que “Tot és possible si hi ha voluntat, grans majories i una capacitat de resistir”, frase memorable, però que ha d’anar acompanyada de la convocatòria aviat d’un Referèndum, i com bé ha dit també de la construcció d’estructures d’aquest Estat, mentre que els polítics i la premsa espanyola es posaven les mans al cap i al món no ho veien tan malament.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 12 de setembre de 2012

dilluns, 10 de setembre de 2012

A la vigília de la DIADA

A la vigília de la gran DIADA de l’11 de Setembre d’aquest any, en la que segons em diuen s’han esgotat tots els autobusos per anar a Barcelona a la manifestació multitudinària que deixarà palès el desig d’una gran part del poble català de tenir un Estat propi i deixar de patir d’una vegada per totes tots els oprobis, espolis i mofes que li ha suposat estar quasi 300 anys sotmesa a l’Estat Espanyol, i especialment aquests darrers en què sota una capa democràtica i del “cafè per a tots” s’ha consolidat un sistema com deia ahir César Molinas a El País d’elits “extractives” que és el que ha permès les enormes bombolles que aquell país, i el nostre de retop, hem patit. I que alguns dels catalans i catalanes que vivim arreu del món també ens reunirem a les principals capitals per fer sentir i difondre a través del You Tube el nostre crit solidari d’Independència, voldria recordar un llibre i una persona que ens els seus moments i àmbits respectius han ajudat a que aquest somni sigui més comprensible.


Em refereixo a l’edició catalana d’aquest llibre, que aviat complirà 100 anys, i que com aquesta castellana completada per Xavier Carbonell el 1919, va explicar molt bé i avui encara es llegeix igualment de bé, 23 moviments nacionalistes europeus que, tot i les naturals diferències, tenen en comú l’enorme esforç i sacrifici de generacions enteres per aconseguir veure reconeguts els seus drets nacionals enfront de grans estats com la Rússia dels tsars, Alemanya o els imperis austro-hongarès i britànic.

Especialment interessant crec que és el capítol dedicat a Irlanda, i al final del dedicat a Catalunya diu que la clau és resistir i conclou amb aquestes paraules, que segueixen tenint validesa: “La nació catalana, per triomfar dels obstacles que s’oposen a la seva autonomia, té en la seva pròpia realitat la major força.” I la realitat és que des de llavors la consciència nacional i independentista ha madurat molt.

Personalment l’altra gran conclusió que vaig treure de la seva lectura i dels moviments nacionalistes dels darrers 30 anys és que les crisis poden ser positives i alguns d’aquells van aconseguir ésser Estats mercès a la 1ª Guerra Mundial, com Finlàndia, Hongria, Romania, Bulgària, Armènia i Albània; i altres arrel del desmembrament del bloc soviètic (Estònia, Letònia i Lituània, Macedònia, Txèquia, Eslovàquia, Eslovènia, Croàcia), i que la gran crisi de desprestigi internacional d’Espanya és la gran oportunitat per a Catalunya.

No sé si cal recordar que l’autor, Antoni Rovira i Virgili el 26 de novembre farà 130 anys que va néixer a Tarragona, fou un gran periodista, historiador i polític, que va escriure precisament la gran Historia Nacional de Catalunya en varis volums, i que tot i les crítiques de Jaume Vicens i Vives va ajudar molt a crear aquesta consciència nacional. També va ser President del Parlament de Catalunya a l’Exili de 1940 a 1949.


La persona que també volia recordar és la d’en Josep Maria Boix i Masramon, de família olotina, qui va passar per la gran escola de l’escolania i el monestir de Montserrat i, segons em va explicar un dia amb la seva agradabilíssima i apassionada conversa, va estudiar i viatjar per terres nord-americanes i mexicanes, per tornar-se a instal•lar a terres garrotxines, primer al Sallent i després a Falgons, prop de la casa on vaig néixer.

Doncs bé, aquest gran home, que també ha escrit llibres i articles plens d’esperit catalanista i cristià, em diuen que té un càncer de tercer grau a la bufeta que requereix quimioteràpia urgent, però que ha demanat que sigui després de la Manifestació de la DIADA!

Quan ho he sabut he pensat en moltes de les histories personals, locals i col•lectives que surten al llibre d’Antoni Rovira i Virgili, i que gràcies a elles molts d’aquests moviments han reeixit i avui són països independents, respectuosos i pròspers. Desitjo que com molts altres milers de catalans i catalanes que any rere any han sortit i sobretot demà sortirem al carrer puguem veure aviat complert aquest gran somni, i sobretot que puguem dir que ha valgut la pena lluitar per ell.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 10 de setembre de 2012