Entrada destacada

Les festes majors mexicanes i les danses tradicionals

Un dels trets característics del poble mexicà és la seva visió festiva de la vida. Tal com ho va explicar molt bé Octavio Paz a El laber...

Translate

dijous, 24 de desembre de 2015

El sentit de la història


Abans d’acabar aquest any, que ha estat molt dur per a mi,  us voldria recomanar tres llibres d’història, d’extensions i temàtiques molt diferents, però que junt amb moltes cançons i músiques d’arreu del planeta m’han ajudat a passar-lo una mica millor, m’han servit per reflexionar sobre el sentit de la història, de la vida, del Nadal, de la poesia i moltes coses més, i així també espero que ho pugueu fer vosaltres, amics lectors, que amb les vostres visites a aquest blog  feu que per mi tingui algun sentit escriure cada entrada.

El més petit i de temàtica més llunyana en el temps, ja que es remunta a la protohistòria, és el que es titula Vida y costumbres de los pueblos ibéricos, de Santiago Valiente Cánovas, publicat el 2007 dins una col·lecció de divulgació ja per sí mateixa prou interessant, i  que d’alguna manera lliga amb el més gruixut, com explicaré més endavant.

El sol nom del seu autor ja ens diu molt, i anar llegint l’exposició que fa sobre el tema ens convida a mirar les runes i les troballes arqueològiques dels diversos llocs de la Península Ibèrica, explicades d’una manera força entenedora, amb una mirada de la contraposició de dues cultures, la oriental i la occidental, que ens ajudi a entendre moltes coses fins i tot de la realitat actual i política d’aquests pobles, tant diferents en alguns aspectes que fa difícils molts acords i situacions.

La importància que dóna a la cultura tartèssic a, a la que dedica tot el primer capítol, i als minerals que la van fer possible,  que expliquen per sí soles moltes coses, no ens han de fer perdre de vista la de la cultura ibèrica, que l’autor segurament no coneix tant bé com la celta, pel fet que la major part de la bibliografia original està escrita en català i ell va haver d’acudir a la que està en castellà, cultura i llengua que per als pobles dels Països Catalans és molt importat, i sobre la qual encara ens falta molt per descobrir i entendre degudament.

El més gruixut és el del salmantí Francisco Rodríguez Adrados, titulat El reloj de la historia, publicat el 2007 i actualitzat el 2010. Amb una llarga trajectòria com a hel·lenista, indianista, lingüista, historiador i polític, fa que la seva persona i obra puguin ser matèria de moltes pàgines i comentaris, perquè donen molt de sí i són molt enriquidores i fins polèmiques.

En aquest llibre defensa la hipòtesi que els grecs van produir un canvi essencial, el descobriment de l’individualisme i de les formes de pensament, d’art, de política i Ciència connexes amb ell. De manera que la cultura greco-occidental amb una síntesi amb el Cristianisme, ha arribat fins a nosaltres, iniciant el camí de la unitat de l’espècie humana, influint en totes les demés cultures (p. 27).

Anant des dels orígens de la humanitat fins al l’actualitat, defensa que els Estats Units van salvar a Europa del nazisme i del Comunisme, i ara mateix estan intentant salvar-la de l’integrisme islàmic.

Analitzant les diferents societats, cultures i sistemes polítics, conclou que totes han desenvolupat grans fortificacions i grans sistemes viaris i han usat l’escriptura per organitzar-se, comunicar-se i difondre els coneixements adquirits, tendint a convertir-se en grans imperis teocràtics unificats.
La Democràcia, inventada pels grecs, és el que dóna joc i vida a totes les societats actuals, on tradició, modernització i reacció lluiten en un món globalitzat en un difícil equilibri.

Però la seva visió excessivament conservadora i centralista de la recent història d’Espanya fa que en parlar del fet nacional català demostri una manca d’enteniment total, arribant a dir coses com que “los nacionalismos envenenaron toda la vida nacional, incluso su jefe más inteligente, Cambó en Cataluña, contribuyó a ello”. I, respecte al castellà després de la Constitució del 78, que “eso de la obligación de aprenderlo y el derecho a hablarlo, no se respetó nunca, frase que per desgràcia estem massa acostumats a escoltar i és absolutament falsa, cosa fàcilment comprovable als carrers i les escoles de Catalunya.

Per això és molt convenient contrastar-la amb l’anàlisi que des de l’esquerra marxista en va fer l’any passat un historiador català amb una llarga trajectòria i prestigi com és Josep Fontana Lázaro a La formació d’una identitat, on desmunta absolutament la visió que la historiografia tradicional catalana i espanyola han vingut fent de la història de Catalunya.

En efecte, partint de la idea que “la identitat és, per a mi, una realitat que neix d’una  llarga experiència compartida, no pas un producte de la terra o de la sang”, dóna una visió d’aquesta història des del 785 molt més realista del nostre passat, que permet entendre millor  tota la història política de Catalunya i fins d’Espanya, el procés independentista i els resultats de totes les eleccions que hi ha hagut des de mitjans del segle XIX, inclosos els del 27S i el 20D.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 24 de desembre de 2015.

dimarts, 22 de desembre de 2015

Aquest Nadal plantaré una olivera



Aquest Nadal plantaré un xiprer
a la nostra nova casa
perquè tingui perspectiva
devers el cel infinit.

Aquest Nadal plantaré una olivera
a la nostra nova casa
perquè hi regni la pau
des del seu primer moment.

Aquest Nadal plantaré una alzina
a la nostra nova casa
perquè no perdi mai el verd
ni l’escalfor ni l’amor
cap a aquella terra aspra
però plena d’amistat.

Aquest Nadal plantaré una parra
a la nostra nova casa
perquè no hi falti el pa i el vi
de la Fe i de l’Esperança
que tots dos portem a la sang
amb caritat renovada.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 26 de novembre de 2015
Poema llegit al Recital de Nadal dels Amics de les Lletres Garrotxines,

Celebrat al Casal Marià d’Olot el 13 de desembre de 2015

dijous, 17 de desembre de 2015

El nostre Nadal a Mèxic



Des de l’any 1973 que solo escriure una o vàries nadales, primer en felicitacions d’en Ferrandis o en l’ordinador, i des del 2009 les publico amb fotografies, al meu blog Poesia, història i fotografia. Però el Nadal de 1998 vaig conèixer als Amics de les Lletres Garrotxines al recital que van fer a l’església de Santa Maria del Tura d’Olot, i des de llavors que participo en els seus recitals, fins i tot des d’aquí a Mèxic, llegint i enviant-los i publicant-me els poemes en els llibrets i en l’antologia 20 anys. Antologia poètica que van editar aquest estiu.

Vaig escriure per al número extra de Nadal de 2009 del setmanari La Comarca d'Olot, un article titulat “Nadal entre flors”, el text del qual s'ha publicat en part aquest any combinat amb aquest, i ara al meu blog, en el qual explicava una mica les tradicions nadalenques d’aquest país i concretament d’aquí a Atlixco, on es conreen, s’exporten i es fa una fira de la Pasqua, Nadala  o Nochebuena, aquesta flor vermella de Nadal que s’ha popularitzat a tot el món.

Llavors encara no es feia la Villa Iluminada, una  manera que va trobar l’Ajuntament de la 2 veces Heroica Ciudad de Atlixco i ara Pueblo mágico, aprofitant que té el millor clima del món,  d’atreure i fer sortir la gent al carrer i alhora de donar una mica de vida al seu comerç i oficis tradicionals, que de passada ha canviat força la nostra forma de moure’ns.

En efecte, des d’un mes abans de Nadal i fins al dia de Reis, alguns dels carrers de la que els castellans fundadors van aconseguir que el 1579 s’anomenés Villa de Carrión i tingués jurisdicció civil i criminal i Cabildo es tanquen al trànsit quan es fa fosc i s’engalanen de llums o objectes de tots els colors, amb motius diferents cada any, obligant-nos a anar a peu, o en bici com és el meu cas, però amb molt de compte de no atropellar ningú, ja que aquests dies tothom aprofita per fer o fer-se fotos i selfis i publicar-les al facebook.

Aquest any el Casal Català de Puebla ha organitzat per primera vegada una pinyata i caga-tió per al dissabte dia 5 de desembre, a la que no podrem anar, perquè aquell dia un meu cunyat, que havia estat al seminari diocesà i ara està al convent agustinià de Ciutat de Mèxic, ens ha convidat a la celebració que ells faran.

Tant per mi com per la Lupita són uns dies una mica tristos, perquè precisament l’any que ens vam casar va agafar un càncer i es va morir poc abans de Nadal la seva germana gran, la Luchi, que, com el seu nom indica, il·luminava i alegrava amb la seva presència i bon fer tota la família i el seu entorn, especialment la parròquia, a la que dedicava una part molt especial del seu temps, però el celebrem en família en el típic sopar i dinar de Nadal.

I per a mi i molts altres catalans residents a Mèxic i arreu del món, l’any passat i aquest els polítics de Catalunya i d’Espanya ens han fet patir força amb les negociacions sobre el referèndum i el govern independent que el Parlament i el poble els ha demanat insistentment al carrer i a les urnes. Per això, el nostre desig és que l’any vinent puguem ja tenir el 1er. Govern de la República Catalana i així avançar definitivament per construir el país lliure, pròsper, just i solidari que tots desitgem que figuri d’una vegada per sempre més al mapa polític del món del segle XXI.

©Joan Fort i Olivella

Atlixco, 19 de novembre de 2015

dilluns, 14 de desembre de 2015

Nadal entre flors



Les celebracions de Nadal a Mèxic són una combinació de las tradicions indígenes amb les espanyoles, i com tot en aquest país tan càlid, tenen un colorit especial.

A finals de novembre, els carrers de las ciutats ja són decorades amb ornaments nadalencs, les cases són decorades per cada família amb llums, l’arbre de Nadal, el pessebre i cada vegada més les nadales vermelles i Santa Claus. Però els pessebres mexicans són més abarrocats i de sèrie. A part del sopar de Nadal, la missa del gall, els pastorets i els reis mags, aquí són tradicionals, especialment en els pobles petits, les posades i les pinyates.

Las festes comencen des del 16 de desembre fins el 6 de gener, amb la tradició coneguda como “las Posadas”. La Posada és una representació d’allò que passaren la Verge i Josep per a que els donessin posada i donar a llum al Nen Jesús. Així que un grup de gent va caminant de casa en casa cantant quelcom així  com això:

En el nombre del cielo,
os pido posada,
pues no puede andar
mi esposa amada.

Fins que arriben a la casa on es va a celebrar la festa i els accepten. Es canten nadales, es resen algunes lletanies, hi ha piñatas, menjar, música, jocs, i es beu el tradicional ponche. Altres se’n realitzen als carrers, que s’adornen amb fils de fenc i faroles.

Però aquesta celebració té, igual que les pinyates, un origen en el sincretisme religiós. Al Mèxic prehispànic celebraven l’adveniment de Huitzilopochtli (Déu de la Guerra) durant l’època hivernal o Panquetzaliztli, que anava del 17 al 26 de desembre, que coincidia amb l’època que els europeus celebraven Nadal. Aquestes celebracions anaren canviant una vegada que el poble fou evangelitzat i la imatge de Huitzilopochtli fou substituïda pels monjos del convent de San Agustín de Acolman per la de Josep i Maria, i els nou dies tradicionals de posadas es fan en honor als nou mesos d’embaràs que visqué María.

Durant aquests dies es canten nadales i en algunes cases es resa el rosari. S’encenen espelmes i s’encenen llums de bengala. Cada membre de la família fa una petició, ja sigui en silenci o en veu alta, i després es donen abraçades i si hi ha regals també. Durant les posades, es reparteixen a tots els convidats aguinaldos o “bolos”. Això són bossetes amb dolços de la temporada: col·lació, nous, pinyons, tejocotes, cacauets i algunes vegades galetes i es reparteixen a tots els participants.



Las Piñatas. La piñata és una olla de terrissa amb 7 pics, decorada amb papers de colors, cal picar-la amb un pal. Els pares i els nins canten per a motivar a la persona que pica a la pinyata.

    “Dale, dale, dale,
no pierdas el tino,
porque si lo pierdes,
pierdes el camino,
   Una, dos, tres!”

En el moment en que es trenca la pinyata, cauen dolços i fruites que hi ha dins l’olla, que solen ser canyes de sucre, jícamas, tejocotes, llimes i taronges.


En realitat, la pinyata té un origen xinès. A la Xina es confeccionaven en la cerimònia de l’any nou la figura d’una vaca o d’animals cobertes amb papers de colors plenes de sements. La colpejaven amb vares de colors per espargir el seu contingut, i posteriorment es cremava el paper i les cendres es guardaven, doncs es consideraven de bona sort.



Gràcies a Marco Polo arriba aquest costum a Europa al segle XII, on se l’anomena “pignata”, que deriva del llatí pignatta, que vol dir olla, i posteriorment a Espanya. Aquí adquireix la seva  pròpia simbologia: els 7 pics representen la vanitat o els set pecats capitals (la supèrbia, la luxúria, la golafreria, l’avarícia, l’enveja, la ira i la peresa), la vena als ulls la fe i el pal la virtut que venç el mal. Primer es feia el Dimecres de Cendra i a Catalunya ha quedat com el joc de trencar l’olla que no pot faltar a totes les festes majors de poble.


Els monjos agustins la porten a Mèxic. Els catequistes van aprofitar aquest costum depurant-la i adornant-la amb símbols bíblics como la lira de David, l’estrella de Betlem o la rosa de Jericó, tot amb vistosos colors. Amb ella atreuen als indígenes a las festivitats religioses de Nadal,en especial als nens i nenes. Els presos de la presó d’Atlixco i altres ciutats en confeccionen, i les pengen al pati de l’Ajuntament.

El sopar de Nadal pot variar molt segons les possibilitats econòmiques, però pot ser paó replè, bacallà, romeritos (platillo tradicional), brou de camarón, cuixa de porc, llom adobat, amanida de poma, pasta i algun postre. Beuen ponche sense alcohol preparat amb fruites de la temporada (canya, taronja, llima, tejocotes).

La Missa del Gall es diu a les 11 de la nit. Quan toquen les dotze campanades a la mitja nit, una persona adora al Nen Jesús. Tots els familiars canten nadales, i s’encenen espelmes i llums de bengala. Cada família fa una petició, ja sigui en silenci o en veu alta, i s’abracen i es donen regals.

El dia de Nadal els nens obren els regals que han rebut de Santa Claus, a l’hora del menjar totes les famílies es visiten i es canvien els respectius platillos, que anomenen recalentados.

El Cap d’Any és semblant al d’arreu, i pels Reis Mags es menja la rosca de Reis, que conté diversos fruites amb significats: la figa representa la posteritat, el dàtil l’alegria, el durazno la cordialitat, la pera la fertilitat, la poma l’amistat i la cirera la pau, així com ninos representant al Nen Jesús o Niño Dios. El que treu el nino ha de convidar a tots a tamales i atole el dia de la Candelera, que porten dits Niños Dios a beneir.

Finalment, un element que es va descobrir a Mèxic el 1834 i que s’ha popularitzat a tot el món, però que precisament aquí a Atlixco es conreen a tots els hivernacles i des de mitjans de novembre omplen el Zócalo o Plaça Major i dóna nom a la Feria de la Nochebuena, és aquesta planta, el nom científic de la qual és Eufhorbia pulcherrima, que vol dir “la més bella”, i certament fan molt de goig, sobretot les vermelles, que juntament amb les roses del mateix color han donat a aquesta població fama mundial i fan que hom s’hi trobi una mica com a casa en aquests dies on el caliu familiar fa molta companyia, i des d’on us desitjo un Bon Nadal i un Feliç Any.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, Nadal 2009
Article publicat en part al núm. extra de Nadal de 2015 del Setmanari La Comarca d'Olot.

dimarts, 8 de desembre de 2015

La paleta d'en Lluís Roura



La paleta del pintor
s’omple de color
arreu on va.

N’hi ha tants a la natura,
que no cal ser gran figura
per a saber-les captar.

Però una altra cosa
és saber pintar una rosa
que una cara o una mà.

Cadascuna té una vida,
una forma i una mida,
que caldrà representar.


Aquí sí que cal talent,
destresa i enteniment
perquè sigui una obra d’art.

No cal allargar el discurs.
Més val anar de cara al gra,
mostrar un exemple concret.

És el cas d’en Lluís Roura.

Ell va tenir en De Palau
i l’estany per fer del somni
una obra d’art duradora.

L’exemple del gran Van Gogh
li va servir per saber
tot el que ens pot dir el grog.

Els colors de l’Empordà                 

una eina per treballar
sense anar molt lluny de casa.

No es conformà amb això.
Va voler anar molt més lluny,
deixar altres llocs del món
immortalitzats en les teles.

Grècia, Egipte o Terra Santa
li han servit per agenda
de la història i de la vida.



Tot ho ha pintat amb mestratge
i humilitat ben apresa
de la família i entorn.

Així ha trobat amics
que li han permès arribar
molt més lluny del que es pensava.

A través de les antenes
de la Ràdio Nacional
de Catalunya, la nostra.

I de la veu d’en Xavier Solà
va poder plasmar a les ones
tot el que ell sap i sap dir.

Amb la paleta i la veu,
quedant finalment impresa
en un llibre ben imprès

precisament a Olot,
terra de grans paisatgistes,
però potser més tancats.

Molts indrets de Catalunya
han quedat així per sempre
conservats en tres mitjans.

En paper, en tela i en disc.
Perquè tots aquells que vulguin
puguin gaudir d’uns colors,
unes fotos i uns pobles
plens d’història, d’art i vida.

Tan vius, que no podem
sino veure’ls i estimar-los
com molta gent ha estimat.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 21 de novembre de 2015